Castell de Bestracà (Beget)

Situació

Les ruïnes d’aquest castell es troben situades al cim de la carena de la muntanya de Bestracà, a 1044 m d’altitud. Des d’aquí hom domina una impressionant vista sobre la Garrotxa, a la banda meridional l’església de Sant Andreu i, cap a tramuntana, tota la vall de Beget, des d’Hortmoier fins a Bolòs i Rocabruna.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG602887.

Des d’Oix surt una pista que porta fins a la masia del Pairé i fins a Sant Andreu de Bestracà. Des del darrere d’aquesta església cal agafar un camí que s’enfila fins a la carena, la qual segueix cap a ponent, i amb alguns entrebancs, arriba a l’indret on hi havia el castell i la seva església. (JBM)

Història

La primera vegada que hi ha una al·lusió al “villare Bestrecano” és l’any 937, quan, com indica F. Monsalvatje a Noticias históricas, el comte de Barcelona Sunyer feu donació de diversos alous al monestir de Santa Maria de Ridaura.

Els anys 977 i 983 també apareixen notícies d’aquest lloc i del de “Bestrachanello”, que foren donats al monestir de Sant Llorenç prop Bagà pel comte bisbe Mir, cessions que després, ran de la consagració de l’església monàstica, foren confirmades pel comte Oliba Cabreta (“et in Bestracano ecclesiam Sancti Andrea et Sancti luliani”. Hom ha considerat que, mentre Sant Andreu era l’església parroquial, Sant Julià potser era l’església del castell.

A partir de l’any 1000 les notícies que hi ha d’aquest lloc fan referència a un personatge anomenat Bernat de Bestracà. Figura esmentat en una sentència que hi ha col·leccionada al Liber feudorum maior, pel que fa als greuges que Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, havia rebut de Galceran de Sales. La sentència dels jutges fou la determinació dels grans mals i la desgràcia que “Bernardus de Bestrechano” havia causat a la propietat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Aquest Bernat de Bestracà pot ésser que fos un dels primers castlans d’aquest castell de l’alta Garrotxa.

A partir del segle XII les coses canvien i podem començar a establir una llista dels que foren senyors de Bestracà. L’any 1117 hi ha Ramon Arnau de Bestracà, el qual fou testimoni de la donació feta pel comte de Barcelona del monestir de Sant Pere de Galligants al de Santa Maria de la Grassa.

De la data anterior cal traslladar-se a la de 1138-1175, que apareix un altre Bernat (“Bernardus de Bestracano”), pare de dos nens, Gilabert i Bernat. D’acord amb els fills, aquest home decidí retirar-se a la canònica de Santa Maria de Besalú. Per a ésser admès a la comunitat de Besalú, Bernat hagué de fer donació d’algunes coses: un mas, anomenat Terrades, un mul i un llit. Tot això anà a poder de Pere, prior del monestir.

L’any 1175 és Gilabert qui substituí el seu pare; a la vegada, a partir de l’any 1184 i fins al 1237 aquest sembla que fou substituït per una filla seva anomenada Alamanda. Aquesta noia contragué matrimoni amb Arnau de Sales vers l’any 1184.

Segons F. Monsalvatje, l’any 1237 Alamanda guanyà un plet contra el prior de Santa Maria de Besalú. Aquest prior volia que aquells homes seus que vivien en masos del terme de Bestracà no haguessin de fer les guaites al castell.

El terme de Bestracà no era gaire gran. Es devia estendre bàsicament per les parròquies de Bestracà, Oix i potser una part de la de Beget.

Del matrimoni d’Alamanda i d’Arnau de Sales varen néixer Ermessenda, Guillema i Agnès. La primera tingué com a herència el castell de Sales i fou la muller del comte d’Empúries. La segona heretà el castell de Palau de Montagut. I la tercera, Agnès (1237-1248), també coneguda com a Agnès de Cartellà, per tal com es casà amb Arnau de Cartellà, fou l’hereva del castell de Ribes i del de Bestracà. De l’any 1248 fins al 1261 fou senyor de Bestracà Bernat Vidal, el qual fou marit o bé d’una filla o d’una néta d’Agnès de Cartellà, anomenada Anna.

A partir d’aquí i fins al 1365 les notícies de què disposem són escasses. En primer lloc sabem que una filla de Bernat Vidal, Sibil·la, casada amb Berenguer de Cruïlles, substituí el seu pare de l’any 1284 fins al 1334. Aquest any el senyor de Bestracà era Gilabert del mateix cognom, el qual, segons F. Monsalvatje, a més d’ésser feudatari del rei, tenia la jurisdicció civil de Calonge.

Segons Pere Català, Bernat i Geralda de Bestracà, que trobem documentats com a senyors d’aquest lloc l’any 1342, eren, en realitat, de les cases de Peratallada o Cruïlles i de Cabrera. L’any 1358, al fogatjament que fou fet a tot Catalunya consta com a senyor de Bestracà Berenguer de Cruïlles (“domines loci de Bestragano”). En aquesta mateixa data, segons Monsalvatje, en un altra document també apareix Geralda com a senyora d’aquest lloc.

Per un nomenclàtor d’esglésies de la diòcesi de Girona del segle XIV sabem que l’església del castell era dedicada a Sant Julià (“capella Sancti Iuliani castri de Bestrachano in parrochia Sancti Andree de Bestrachano”).

En arribar als anys 1365-70, tal com assenyala el fogatjament d’aquests mateixos anys, és la família Blau la propietària del castell. Els Blau procedien del Rosselló. Pere Blau fou conseller del rei Pere III el Cerimoniós i procurador de l’infant Joan, el futur rei Joan I. El 13 d’abril de 1369 realitzà una permuta amb el senyor del castell de Sales Ramon de Mallart, en la qual el primer li cedí els drets que posseïa a Sales i Llorona, a canvi del que el senyor de Sales posseïa a Bestracà. El seu nebot, també anomenat Pere Blau, estava més interessat a participar en expedicions que no pas a establir-se en terra ferma. L’any 1409 se n’anà a Sardenya sota les ordres de Martí el Jove. D’aquesta expedició, en tenim notícia al llibre d’Alberto Bóscolo, Martí el Jove a Sardenya. L’any 1425 participà en l’expedició del regne de Nàpols, però aquesta vegada fou a les ordres del rei Alfons IV el Magnànim.

A causa d’aquest interès per l’expansió catalana per la Mediterrània, no ens sorprèn que vengués el castell de Bestracà al cavaller Berenguer de Barutell, tal com afirma Miquel Golobardes i Vila. La venda tingué lloc abans del juny de 1415. Els Barutell, com els Fortià, Pontós i Vilamarí eren del grup de petits senyors empordanesos que van fugir del domini del comte d’Empúries i del duc de Girona i cercaren la protecció de Sibil·la de Fortià, que era cosina de Berenguer de Barutell. Els Barutell continuaren tenint un paper important al costat dels Trastàmara.

L’ardiaca de Santa Maria de la Mar i de Lleida, Berenguer de Barutell al març de l’any 1424, per tant dotze anys després d’haver-se realitzat el compromís de Casp, fou nomenat pel rei Alfons IV el Magnànim tutor de les filles del comte d’Urgell. L’ardiaca Berenguer de Barutell, segons Lluís Domènech i Montaner, l’I de desembre de 1432 morí com a conseqüència de les ferides rebudes en ésser assaltat a la seva església. En realitat, però, no sabem quin membre d’aquesta família Barutell devia ésser el senyor de Bestracà en aquest moment.

L’any 1462 el castell de Bestracà fou objecte de l’activitat dels remences. Una vintena o més d’aquests s’apoderaren del castell, van fer mal a un altre Berenguer Barutell, a la seva dona i a la seva filla. A part es van apoderar de les coses que hi havia.

Com diu Beatriu de Cruïlles, segons publicà F. Monsalvatje “dimarts a XXVII del present mes d’abril, los dits pagesos en nombre de XX a XXV, són anats a la casa de mossèn Berenguer Barutell, senyor de la baronia de Bestracà e li són entrats en la casa, prenent lo dit mossen Barutell, maten-li (posant-li) una cadena per 10 lo coll, stacant-lo aquí, axí com un presoner dins la sua casa mateixa, fahents-li molts anugs (enemigs). E no volent-se atentar de fer-li tals vexacions, li son entrats en la cambra, hora que la senyora sa muller no era levada, fahents en la dita cambra moltes arramiments (reptes) contra ella de ballestes parades e altres diverses armes e la faheren exir de la cambra ella e tots sos enfants. E aprés li han portat tots los béns que tenia en la casa, axí robes de vestir, com mobles de la casa que portar-se’n han pogut, de què és stada molt cruel cosa e squiva”.

Com a conseqüència d’aquesta acció violenta dels homes de remença contra el castell de Bestracà, fou cursada una ordre, el 17 de juliol de 1462, al comte de Pallars, per la qual hom demanava que no concedís cap perdó als que havien participat en aquesta acció.

Al final de l’edat mitjana els Barutell deixaren de viure al cim de la muntanya de Bestracà i es construïren un castell a Oix. Alguns autors creuen que les construccions de la muntanya de Bestracà foren destruïdes i abandonades ran del terratrèmol de l’any 1427. D’altres autors pensen que l’abandonament es produí després d’aquest atac remença de l’any 1462. De fet, però, amb les dades que tenim és difícil dir en quin any o, fins i tot, en quin segle s’esdevingué la construcció de la casa forta gòtica d’Oix (de fet l’any 1462 només s’esmenta la “casa de mossèn Berenguer Barutell”) i quan fou abandonat el desavinent castell de Bestracà, construït en funció de les necessitats de l’alta edat mitjana. (AMMM)

Església

Actualment la construcció més ben conservada del conjunt d’edificis del castell és l’església. A tot el seu voltant gairebé només hi ha munts de pedres que dificulten molt poder veure per on devien passar les parets del castell. Cap al nord-oest de l’església hi ha tanmateix les restes d’una construcció, que ha estat considerada una cisterna. Té una amplada de 2,20 m i una longitud de més de 6 m. És feta amb carreus ben escairats que fan uns 30 cm d’alt per 50 cm de llarg o bé 30 cm per 20 cm, etc. Cavalcant sobre les tres filades de carreus de la paret est d’aquest àmbit, uns 40 cm més enfora, trobem un altre mur, fet amb pedres semblants però més mal treballades. Aquesta paret, que té una amplada d’uns 2 m, segons un pla fet per Francesc Caula, havia d’ésser la paret occidental d’un cos central del castell, que s’estenia al nord de la capella i que feia uns 7,6 m de llarg per uns 5,4 m d’ample. Segons aquest autor, a l’angle nord-est d’aquesta construcció hi havia una espècie de contrafort, un dels pocs elements que encara ara s’endevinen. A part d’aquests tres elements constructius, sembla quemés cap a llevant hi havia un altre edifici, les parets del qual veiem amb dificultat mig colgades per un munt de rocs.

Aquest castell, a la banda de tramuntana, era protegit per un fort estimball; a la banda meridional també hi ha una baixada força rosta; al costat de ponent, un dels més febles, a uns 10 m hi havia un vall i encara uns 35 m més enllà hi havia una llarga muralla, amb una longitud total d’uns 43 m, que tenia una espècie de reforç a la part central, amb una longitud de gairebé 7 m.

Cap a llevant hi ha també un petit vall de 3 m d’ample i, després, una construcció rectangular, que té una llargada d’uns 6 m i una amplada de 2,90 m. El seu mur té un gruix que oscil·la entre 95 i 100 cm. Aquesta paret, actualment, sols té 1 m d’alt i els seus carreus no són gaire treballats, sols escalabornats.

Un centenar de metres més enllà, seguint en camí cap a llevant, encara hi ha les restes d’una altra construcció de planta allargada, de la qual només resten unes quantes filades de pedres a la cara meridional, al llarg d’aproximadament uns 6 m. El seu angle sud-oest, recentment, ha estat mig excavat. (JBM)

Bibliografia

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del Condado de Besalú, vols. I, Impremta i Llibreria de Joan Bonet, Olot 1889, pàgs. 166, 235; vol. X, Olot 1899, ràg. 147; vol. XXVI, Olot 1919, pàgs. 9, 12, 13.
• Manuel Bassa i Armengol: Rocabruna, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 449, Barcelona octubre 1932, pàg. 307.
• Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, vol. II, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1947, pàg. 25.
• Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. XVII, Girona 1965.
• Jaume Sobrequés i Vidal: Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1961, pàg. 208.
• Josep Iglésies i Fort: El fogaje de 1365-1370, Barcelona 1962, pàg. 101.
• Ramon Grabolosa: Besalú, un país aspre i antic, Barcelona 1968, pàg. 91.
• Pere Catalç i Roca, Miquel Brasó i Vaqués, Armand de Fluvià i Escorsa: Castell de Bestracà, Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1971, pàgs. 13-19.
• Jordi Bolñs i Masclans, Montserrat Pagès i Paretas: El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Artestudi Edicions, Barcelona 1986, pàgs. 58, 59. (ISB)