Situació
Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera.
J. M. Melció
L’església de Santa Maria centra l’agregat de Segueró, situat a 350 m d’altitud, al nord-est del terme, al peu dels vessants sud-orientals de la serra de la Mare de Déu del Mont, a la capçalera de la riera de Segueró, afluent per l’esquerra del Fluvià, aigua avall de Dosquers.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG794769.
Per anar-hi cal agafar la carretera comarcal C-260, de Besalú a Roses. Entre els km 4 i 5, surt, a mà esquerra, la carretera que va a Maià de Montcal, població des de la qual surt una pista que passa per la capella de Santa Llúcia i la casa del Noguer de Segueró, al peu de la muntanya de la Mare de Déu del Mont. L’església de Santa Maria es troba després de passar l’antic castell de Segueró, sota mateix del Noguer. Hom pot fer aquest camí amb un cotxe normal. (JVV)
Història
La parròquia de Segueró és consignada per primera vegada en un instrument datat l’any 1001, on s’escriptura textualment, “…parrochia sancte Marie quae est in villa Sagarone…”.
Poc temps després hi ha notícia que el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, mitjançant una escriptura de donacions cedí, el 1016, al monestir de Santa Maria de Besalú un mas situat dins els termes d’aquesta parròquia. Fou també aquest mateix comte qui, l’any següent, el 1017, feu donació al recentment creat bisbat de Besalú, de “…ipsa parrochia Sancta Maria, quae est in villa quam dicunt Sagarone cum decimis et primitiis et oblationibus fidelium”. Tanmateix, com ja és sabut, la vida d’aquest bisbat fou efímera i és molt probable que, a la seva desaparició ocorreguda l’any 1020, el temple de Segueró, com moltes altres esglésies del comtat de Besalú, passés a dependre de la jurisdicció eclesiàstica del bisbat gironí. Aquesta possibilitat sembla refermar-se al segle següent, quan per un instrument expedit l’any 1159, hi ha coneixement que Arnal de Llers, senyor del castell de Rocabruna, en fer evacuació a favor de la Seu de Girona de les esglésies que havia retingut contra justícia, esmenta, entre d’altres, la de Santa Maria de Segueró.
Posteriorment, l’“ecclesia de Segarono” apareix esmentada en les Rationes decimarum de l’any 1279, la qual, el 1280 és anomenada “ecclesia de Segarono”. Així mateix, dins la catorzena centúria, el temple de “Sancte Marie de Segerono” es relaciona en el Llibre verd del capítol de Girona datat l’any 1362, i en els nomenclàtors diocesans del final del segle figura com a “Ecclesia parrochialis sancte Marie de Saguerono”.
Al final del segle XVII, el lloc consta inclòs dins els territoris de jurisdicció reial.
A l’interior, s’hi venera una bella imatge gòtica de la Mare de Déu amb l’Infant, tallada al segle XIV en alabastre i policromada. Conserva també un Monument de Setmana Santa datat el 1747, i una làpida sepulcral del segle XVII amb inscripcions pertanyents a la família Noguer de Segueró, segons notícia de F. Monsalvatje. Fins fa poc temps, al temple s’hi guardaven, així mateix, alguns fragments del Novenari d’Ànimes pintat al començament del segle XIX per Joan Carles Panyó, primer director de l’Escola de Dibuix d’Olot.
Actualment, procedents d’aquesta església, es conserven al Museu d’Art de Girona vuit magnífiques taules del segle XVI, pertanyents al retaule obrat pel pintor renaixentista Pere Mates, que representen diverses escenes de l’Antic i el Nou Testament, i que denoten una gran qualitat i sensibilitat en la seva factura. (MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església. Malgrat les modificacions sofertes al llarg del temps, n’és ben visible la planta original, amb una nau, capçada a llevant per un absis semicircular.
J. Marguí-G. Anglada
Església senzilla d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, amb una finestra oberta al centre. Exteriorment l’absis és decorat amb un fris format amb unes arcuacions llombardes, dintre les quals s’obren unes petites espitlleres i un fris dentat damunt el qual hi ha la cornisa de sota la coberta.
Al segle XV l’edifici fou ampliat i modificat amb l’aixecament d’una planta que seguia el perímetre de l’església. Actualment podem observar alguns afegits als costats de migjorn i de tramuntana.
L’ingrés al temple s’efectua a través d’una porta que hi ha oberta al costat de ponent, amb arcs en gradació, llinda i timpà llis, seguint la tipologia de les portes característiques de les terres rosselloneses, l’Empordà i la Garrotxa. Damunt la porta hi ha un ull de bou més tardà i una barbacana del segle XV. El campanar original, d’espadanya, fou substituït per l’actual, de torre, el qual descansa també damunt el frontispici de ponent.
L’edifici és un clar exponent de l’adaptació dels tipus d’edificació del segle XI als nous corrents tecnològics. Cal tenir present que al llarg del segle XII no hi hagué grans novetats quant a aquests tipus arquitectònics, si bé anaren apareixent elements que donaren lloc a construccions d’una major presència i riquesa ornamentals. En el cas de Santa Maria de Segueró, la porta d’entrada a l’edifici pertany a un dels tipus característics del segle XII, amb tres arquivoltes de secció rectangular sense ornamentació.
Un detall de la decoració de l’absis, amb un seguit d’arcuacions llombardes, que aixopluguen sengles espitlleres. Aquesta seqüència es desenrotlla sota un fris de dents de serra, damunt el qual hi ha la cornisa de sota la coberta.
J. M. Melció
L’aparell és també característic de la mateixa època, amb uns blocs grossos i que tendeixen a una major regularitat de les filades.
Santa Maria de Segueró indica una datació ja dins el segle XII, sense que en puguem precisar la data exacta de la construcció, probablement vers la meitat d’aquest segle.
Generalment aquestes esglésies senzilles, a vegades apartades dels grans centres d’influència, tendien a imitar les grans construccions de la zona. A la comarca de la Garrotxa abunden els casos més senzills, amb treballs sense cap mena d’ornamentació, vora de basíliques com Sant Feliu de Beuda o el Sant Sepulcre de Palera, entre els quals podem esmentar Sant Pere de Lligordà, Santa Maria de Segueró, amb l’ornamentació a l’absis de tipus llombard i el de Sant Andreu de Serinyà, a l’absis del qual hi ha el mateix tipus d’ornamentació de les esglésies de Sant Vicenç i Sant Pere de Besalú. (JLAV)
Bibliografia
Bibliografia general
- Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, col·l.”Baluze”, París 1688, doc CLXXVII, c. 1008.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol I, Olot 1889, ap. 15, pàgs. 274-278; i vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 52 i 234-237.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàgs. 743-744.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 77 i 90.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “ Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65, pàg. 70.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 1971, pàg. 29.
- Ramon Grabolosa i Puig-Redon: Besalú, un país aspre i antic, ed. Montblanc-Martín, col·lecció de monografies locals, núm. 9, Granollers 1973, pàg. 112.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 54.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 218. (MLIR)
Bibliografia sobre l’església
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vols. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-18, la. ed.; Institut d’Estudis Catalans - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, 2a. ed. facsímil.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1983.