Situació
Vista exterior de l’església des de llevant, amb l’absis en el qual fou oberta la porta actual d’entrada.
J. M. Melció
Aquesta petita església es troba a l’extrem meridional del terme, al vessant septentrional del Collet de Bas-tarra, a l’aiguavés de la riera de Llémena, en un lloc que centra el veïnat de la població esparsa.
Per arribar-hi cal agafar el camí que surt de sota l’església de Sant Pere de Mieres, per la seva banda de tramuntana. Al cap de 200 m, després d’haver passat dues cases, hom trobarà una cruïlla. Cal agafar el camí carreter de mà esquerra, el qual tot seguit travessa el rierol de Ruïtlles. Aquesta pista segueix fins al peu del cingle de la Pedra del Migdia. En un encreuament cal enfilar el camí de mà esquerra, fent marrades fins assolir el coll de Pedres Picades. A la cruïlla del coll, la pista de mà esquerra, que va cap a migdia i careneja, arriba amb 500 m a Santa Maria de Freixe. (ANM)
Mapa: 259M781. Situació: 31TDG694609.
Història
Una de les primeres notícies documentals on hi ha esmentada l’església de Santa Maria del Freixe data del 977, amb motiu de les donacions que en aquest any el comte bisbe Miró Bonfill de Besalú féu a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, anomenada posteriorment de Santa Maria. Segons es desprèn d’aquest instrument, el comte bisbe Miró, a precs de la seva cunyada, la comtessa Ermengarda, i del seu fill Bernat, féu importants donacions a aquesta canònica, amb la condició que Ermengarda i Bernat hi establissin una comunitat de canonges regulars de Sant Agustí. Entre les nombroses cessions que el susdit comte bisbe va fer a la recent fundada canònica, hi figura, entre altres moltes propietats, l’església de “Sanctae Mariae de Fraxis”, la qual fou ratificada de bell nou dos anys després en el testament del mateix Miró Bonfill.
L’any 998, i a petició expressa del seu successor, el comte Bernat Tallaferro, el monestir de Santa Maria rebé del papa Gregori V una butlla de confirmació de béns, en què es torna a fer menció entre les seves propietats de la “…Ecclesiam Sanctae Mariae quae est in Fraxis cum decimis et primitiis vel oblationibus suis”.
EI comte Bernat Tallaferro, que tingué durant el seu govern una especial predilecció per la canònica augustiana de Santa Maria, a la qual donà en tot moment el seu suport, expedí l’any 1000 una carta de confirmació de béns al seu favor, en la qual hi ha escripturada també l’església de “…Sancta Maria sita in villa Fraxis…”.
Ja al segle XIII, dins les relacions d’esglésies que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades, és consignada els anys 1279 i 1280, l’”ecclesia de Fraxano” i l’“ecclesia de Fraxino”, respectivament. Així mateix, a la catorzena centúria, el temple de “Sancte Marie de Fraxino” figura en el Llibre verd de la seu de Girona, datat el 1362; posteriorment, en els nomenclàtors diocesans del final del segle, s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis Sancte Marie de Fraxino”.
Encara una darrera notícia documental indica que l’any 1392, el rei Joan I de Catalunya-Aragó, vengué el dia quatre de juny a Hug Ademar I de Santa Pau en franc alou, tota la jurisdicció que posseïa en diverses parròquies i termes, entre les quals figura la de Santa Maria de Freixe, pel preu total de 5 000 florins; en el document es fa constar que aquesta venda fou feta a aquest baró de Santa Pau en compensació a l’ajut econòmic que havia prestat al monarca per a la conquesta de Sicília. Cal dir que nosaltres, seguint les indicacions de F. Monsalvatje en les seves Noticias históricas, hem datat el document l’any 1392, tot i que un dels autors d’Els castells catalans, Lluís G. Constans, en el seu llibre, Santa Pau medieval, dóna la data de 1393.
Pel que fa a la documentació referent a aquesta església, cal dir que F. Monsalvatje publicà en les Noticias históricas un conjunt de cites en les quals barrejà les corresponents pròpiament a aquest temple amb d’altres que concernien a l’església de Santa Maria de Fares, error que posteriorment s’ha reproduït en diverses obres.
Ja fa alguns anys, el temple de Santa Maria del Freixe fou restaurat pels serveis de la Diputació de Girona. (MLlR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, un exemplar molt petit amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. Posteriorment hom hi afegí al costat de tramuntana la sagristia i el campanar.
J. Marguí-G. Anglada
L’església del Freixe és menuda i molt simple, d’una sola nau rectangular, amb els murs que es tanquen vers llevant, i un sol absis, al centre del qual s’obre una finestra de doble esqueixada. L’absis dóna en planta un arc ultrapassat d’uns 0,80 m.
El campanar d’espadanya era a continuació del frontispici de ponent, per la banda de tramuntana; fou aixecat en ple període romànic i reforçat en forma de torre i cobert amb teulada de dos vessants, segurament quan fou afegida la sagristia al cantó de tramuntana.
La porta, actualment cegada, s’obria a la façana de ponent. Damunt seu hi ha encara una finestra en forma de creu grega i una petita fornícula, feta en pedra calcària.
La volta de la nau és de canó, igual com l’arc que separa el presbiteri de la nau.
Actualment la porta d’accés, rectangular, és oberta, dissortadament, en ple absis.
L’aparell amb el qual fou construït l’edifici és fet amb carreus petits, trencats a cops de martell i sense polir, els quals no formen filades.
Tot i que no hi ha pas un criteri uniforme sobre la datació d’aquesta església, alguns autors, com ara X. Barral, la daten al segle XI. (ANM)
Orfebreria
El Museu d’Art de Girona conserva un encenser procedent de Santa Maria del Freixe. Aquest encenser formava part del fons del Museu Diocesà on era inventariat amb el número 22. Amb l’acord d’unificació del Museu Diocesà i el Museu Arqueològic Provincial en el Museu d’Art de Girona, el 7 d’abril de 1979, la peça passà a formar part d’aquest últim museu, on actualment és inventariada amb el número 59.
Encenser provinent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 59.
J. Vigué
L’encenser de Santa Maria del Freixe és de bronze i encara conserva originals tots els seus elements: la caldereta, la tapa, les cadenes i la peça de sustentació d’aquestes.
La peça fa 13,50 cm d’alçada, i 37,50 cm d’alçada amb les cadenes i la peça de sustentació.
La caldereta té forma de casquet semisfèric llis, d’11,50 cm de diàmetre, amb una anella també llisa, de 2,50 cm d’alçada, que li fa de peu. La forma de la tapa és pràcticament simètrica a la de la caldereta, llevat que a l’extrem superior la tapa és acabada en una forma cònica on s’agafa la cadena central.
La decoració en calat de la tapa és caracteritzada per la repetició d’un motiu ornamental, triple en la superfície d’aquesta. Aquest motiu consisteix en la figuració d’un animal rampant inscrit en una orla i aquesta, a la vegada, inscrita dins el triangle esfèric format per la base de la tapa i la decoració estrellada de la part superior. Els motius que completen la decoració són estilitzacions vegetals en calat o en incisió.
L’animal representat és un quadrúpede que ha estat adequat a l’espai circular de l’orla que l’envolta, de manera que les potes es distribueixen ocupant-ne el perímetre inferior, i el llom de l’animal s’arqueja de manera exagerada corbant la cua sobre seu fins a tocar-se amb el cap girat enrere.
L’encenser conserva encara les cadenes i la peça que les sustenta. Aquestes cadenes són formades per l’enllaçament de peces de secció rectangular en forma de S tancada. La peça de sustentació de les cadenes és formada per tres braços que, partint d’un nucli central amb bola i anella, s’obren i es cargolen a l’extrem per a sostenir a les puntes la part superior de les cadenes amb una petita anella a la part inferior. La cadena central és subjectada a la part superior, al centre de l’encreuament dels tres braços.
Tot i que la simplicitat de l’animal fa complexa la seva identificació, cal tenir present que l’animal rampant és molt estès per l’occident medieval. Les representacions animalístiques medievals tenien originàriament una traducció simbòlica que establia paral·lels amb els misteris de la religió i amb la vida de Crist. Amb el temps, però, han perdurat més les formes que alguns dels seus significats simbòlics.
L’encenser de Santa Maria del Freixe té un paral·lel clar en l’encenser de Viladonja (el Ripollès) conservat al Museu Episcopal de Vic, tant pel que fa a la tipologia de la peça com pel que respecta a la representació animalística de la seva decoració.
Malgrat la dificultat de la catalogació cronològica de la peça, cal tenir present d’una banda, la coincidència amb els primitius encensers per la forma simple i esfèrica i, d’altra banda, la incorporació de nous motius ornamentals, com ara la figuració animalística de l’animal rampant, en aquest tipus de peces.
Tenint en compte aquestes qüestions i el paral·lelisme descrit amb la peça conservada al Museu Episcopal de Vic, hom pot datar aquest encenser dins la primera meitat del segle XIII.
A part algunes oxidacions a l’interior de la tapa i d’un forat a la base de la caçoleta, l’estat de conservació de la peça és bo. (GYCP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Pèire de Marca Marca hispanica, sive limes hispanicus, col·l. “Baluze”, París 1688, doc CXXI, c. 913 i doc. CXLVIII, c. 956.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. I, Olot 1889, ap. VI, pàgs. 238 i ss; vol. II, Olot 1890, pàgs. 79 i 81 i ap. XIII, pàg. 244 i ss., i ap. XV, pàg. 253; vol. XII, Olot 1902, pàg. 565; vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 160-161; i vol. XIX, Olot 1908, pàg. 265.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàg. 763.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 77 i 90.
- Josep Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65, pàg. 69.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 128 i 158.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 206. (MLlR)
Bibliografia sobre l’església
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 206.
Bibliografia sobre l’orfebreria
- Catàleg del Museu d’Art, Diputació de Girona. Girona 1981, pàg. 35. Girona. Museu d’Art, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Bisbat de Girona i Diputació de Girona, Barcelona 1984, pàg. 14.
- Àngels Casanovas i Romeu: Encenser del Freixe, dins Catalunya Romànica, vol. XXIII (Museu d’Art de Girona, Tresor de la Catedral de Girona, Museu Diocesà d’Urgell, Museu Frederic Marès), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàgs. 103-104. (GYCP)