Situació
Torre campanar de l'església.
A. Borbonet
L’església de Sant Martí Capsec és situada, com el poble, en una petita vall que hi ha al vessant meridional de la serra de Malforat, a l’esquerra del torrent de Capsec, que aflueix a la riera de Bianya per l’esquerra, vora l’antic hostal de Capsec.
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG565761.
A Capsec s’arriba per una pista d’uns 4 km que surt a 1 km de la Canya per la carretera de Sant Pau de Seguries, en direcció a tramuntana. L’església és als afores, al costat del cementiri. (JVV-MLIC)
Història
Un dels esments més antics que hi ha del lloc de Capsec data de l’any 1017, amb motiu de la butlla de confirmació de béns atorgada aquest any pel papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon; segons figura en el document, el pontífex ratificà a aquest cenobi la possessió de diverses propietats a la Vall de Bianya, entre les quals hi ha l’esment “in Cubilisico… ipsos masos cum ejus alodem cum terminis et adjacentiis illorum”. Anys més tard, el 1033, els marmessors d’una religiosa dita Winidildis feren donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses d’unes propietats que ella tenia a la vila de “Mediano”, la qual era situada “in parrochia Sancti Martini de Cullule sicco”.
A banda d’aquestes referències, no és fins l’any 1079, en la donació que Udalard, vescomte de Bas, i la seva muller Ermessenda feren al monestir de Sant Víctor de Marsella de l’església de Sant Joan les Fonts, que apareix la primera notícia documental explícita sobre el temple de Sant Martí de Capsec; la donació, efectuada amb la finalitat que els monjos de Marsella establissin un priorat bendictí a Sant Joan les Fonts, anà també acompanyada d’una dotació econòmica basada en les rendes procedents de diverses esglésies de la rodalia, entre les quals figurava la de “Sancti Martini de Cuilisicco”. Poc temps després altres propietats situades en aquesta parròquia passaren a engruixir el domini territorial del priorat de Sant Joan les Fonts, ja que consta que un personatge anomenat Ademar Ramon, en testament atorgat l’any 1094, llegà a l’esmentat cenobi “omne mea honore et alode quem ego iam dictus habeo et abe debeo in ecclesia Sancti Martini de Cuisil”.
Al començament del segle XII, l’església de Sant Martí apareix esmentada l’any 1117 en l’acta de consagració de la veïna parròquia de Sant Andreu de Socarrats, on, en la descripció de les seves afrontacions territorials es diu que limitava “a parte vero circii in illa Sancti Martini de Cuil sec”. Al final d’aquesta centúria, concretament l’any 1195, hi ha testimoni que Pere de Cervera i la seva mare Marquesa feren donació a la catedral de Girona de totes les propietats que el seu pare Ponç havia retingut injustament en diverses esglésies, entre les quals l’escriptura esmenta la de “Sancti Martini de Cuilsech”.
Ja al segle XIII, un document datat el 1208 diu que Ermessenda, amb el consentiment del seu marit Marcó, va vendre un mas dit Soler d’Oliveda i situat a la parròquia de “Sancti Martini de Cuilsech”, a Pere de Armancies, monjo, en representació del monestir de Camprodon, pel preu de 140 sous barcelonesos. Poc després Bernat de Bellvespre féu donació l’any 1214 a Bernat Llobet, veí de la parròquia de Capsec, del mas de Rosveschajeda, amb l’obligació de donar-li anualment la tasca de pa i vi i altres drets, i rebent per aquest establiment en concepte d’entrada la quantitat de deu sous. L’any 1229 és consignada en l’acta testamentària de Bernat de Bellvespre —que suposem que es tracta del mateix personatge abans esmentat— diversos llegats monetaris a favor del prevere de l’església de Sant Martí de Cubilisicco, perquè celebrés aniversaris per a la seva ànima; cal dir que la quantitat deixada en testament l’havia de rebre de diversos masos que eren seus situats dins la parròquia de Capsec.
A la segona meitat del segle XIII Guillem, abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, mitjançant un instrument datat l’any 1269, féu francs i immunes Pere de Pujolar i la seva descendència, posseïdors del mas Pujolar situat a la parròquia de Sant Martí de Cubilisicco, de totes les quèsties i toltes, i eximint-los també d’altres obligacions, amb la condició que sempre que gent del monestir anés a aquesta parròquia havien de recollir les bèsties i alimentar-les amb la palla suficient. El mateix any un personatge anomenat Pere de Bach vengué a aquest abat Guillem tots els honors i possessions que li eren propis a la parròquia de Sant Martí de Capsec, exceptuant un mas dit de Plana que era pertinença de la seva esposa.
D’altra banda, el temple de Capsec apareix esmentat els anys 1279 i 1280 en les relacions d’esglésies que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades, el qual és escripturat, respectivament, com a “ecclesia de Cubili Sico” i “ecclesia de Cubilisicco”. Al final d’aquest segle Huguet, comte d’Empúries i vescomte de Bas, per ell i els seus successors, l’any 1294 concedí a Guillem, abat de Camprodon, que pogués edificar en les propietats que el monestir tingués a la Vall de Bianya, i a la parròquia de Sant Martí de Capsec, reconeixent, al mateix temps, no tenirhi cap senyoriu, i posant tots els homes i possessions d’aquest cenobi situades dins el vescomtat de Bas sota la seva protecció i empara; finalment, el susdit vescomte confessà haver rebut per aquesta concessió la quantitat de cent sous barcelonesos de tern.
Al llarg del segle XIV són nombroses les referències documentals fetes per habitants de la parròquia de Capsec, en les quals reconeixen tenir peces de terra i masos per l’abat del cenobi de Camprodon, o també pel prior de Sant Joan les Fonts. Aquestes notícies, juntament amb les que ja hem anat esmentant, posen de manifest la compartimentació des de data antiga del domini feudal d’aquesta parròquia entre totes dues comunitats religioses, essent tanmateix més freqüents durant el segle XIV les que fan al·lusió al priorat de Sant Joan les Fonts (1338, 1335), segurament perquè fou el que posseí més propietats i béns dins el seu terme. Al marge de les diverses escriptures de reconeixement, cal destacar pel seu interessant contingut un establiment emfitèutic atorgat l’any 1356 per fra Bartomeu de la Bauma, prior de Sant Joan les Fonts; segons figura en aquest document, l’esmentat prior establí Guillem Codina, veí de la parròquia de Sant Martí de Capsech, en un mas dit de Roquer, situat dins la mateixa parròquia, pel fet d’haver quedat aquest mas sense cap persona que treballés la terra a causa de la mortalitat produïda per la pesta, i cobrant un cens de tres sous per Nadal i les tasques acostumades, entre d’altres drets i servituds.
L’any 1358 l’infant Martí incorporà a la corona diversos llocs i parròquies de la Vall de Bianya, entre les quals hi havia la de “Sent Martí de Campsech”, la jurisdicció dels quals era fins aquell moment empenyorada a Guillem de Peguera pel preu de 11 550 sous barcelonesos. Amb posterioritat, el rei Pere III va vendre els drets de bovatge de la “parrochia de Cubili sicco”, juntament amb les d’altres parròquies de la contrada, a fi de sufragar les despeses generades per les guerres contra Sardenya. Cal dir per acabar que el temple de Sant Martí apareix relacionat al final de segle en els nomenclàtors de la diòcesi de Girona com a “Ecclesia parrochialis Sancti Martini de Cubilisicco”.
L’església parroquial de Sant Martí de Capsec és una construcció d’origen romànic molt modificada durant els segles XVII i XVIII, època en què es procedí a l’ampliació del temple amb capelles laterals i la sagristia; així mateix, es referen altres parts de l’edificació.
La torre campanar, sobre la façana de ponent, havia tingut un sol pis amb dues finestres, les quals foren tapiades quan se sobrealçà la construcció al segle XVIII amb una nova planta. Avui dia la finestra central de l’absis és cegada per l’exterior, mentre que a la banda interior ha estat convertida en fornícula per tal d’encabir-hi una imatge del sant titular. (MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb l’estructura inicial d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis, molt modificada.
J. Marguí-G. Anglada
L’església de Sant Martí de Capsec és un edifici que presenta importants interrogants que el seu estat actual no permet d’aclarir per tal com l’interior és totalment decorat, fet que impedeix la lectura de les seves estructures i alhora saber l’abast de les reformes que s’hi efectuaren.
Aparentment és una església d’una nau, coberta amb volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, avui deformada per l’aplicació d’uns falsos nervis que dibuixen voltes de creueria en cadascun dels trams que defineixen els tres arcs torals apuntats que reforcen la volta. La nau és capçada per un absis semicircular i als seus costats s’obren sengles capelles, dues per banda, entre els arcs torals, llevat del tram de ponent de la nau, que no fou ampliat lateralment, i en el qual s’obre la porta, a la façana de migjorn. Aquesta porta presenta una factura molt senzilla i interessant, perquè és coberta amb una llinda de pedra i timpà llis, lleugerament refosos a l’arc de descàrrega, en una interpretació força primitiva i arcaica del que són els portals garrotxins del segle XII. Sobre la façana de ponent i la volta de la nau es dreça el campanar, que és una esvelta torre de planta quadrada amb dos pisos de finestres, dues per cada façana, i que, en conjunt respon als processos de reforma de l’església original. Un dels principals interrogants que presenta és la capçalera, ja que al cantó de tramuntana de l’absis es conserva una absidiola, no accessible des de l’interior, i que probablement en tenia una de simètrica al cantó de migjorn, substituïda per l’actual sagristia.
Un aspecte exterior del’església a l’indret del a capçalera.
A. Martí
Aquesta capçalera planteja seriosos dubtes sobre l’estructura original de l’església, sobre la qual no podem fer sinó hipòtesis, mancades de la confirmació que només una exploració arqueològica pot aportar. També cal tenir en compte la diferència d’aparell entre els absis, de petits carreus, i els murs de la nau, de grossos carreus, i l’arcaisme de la porta, a fi de no descartar cap hipòtesi quant a la datació, fins i tot considerant la possibilitat de reformes importants, en època romànica, sobre un edifici força antic. (JAA)
Piques
Pica baptismal
En aquesta petita església s’ha conservat una pica baptismal romànica. Segueix la forma ovoide característica d’aquest tipus de peces, amb un tall a la part inferior, paral·lel al de la boca, que li serveix de base.
L’alçada de la peça és de 67 cm, el diàmetre interior 77 cm i l’exterior 103 cm. El motiu decoratiu té una amplada de 5 cm i és disposat a 47 cm de la part superior.
És tallada en un sol bloc de pedra, com és normal, i la seva grandària no és pas estranya, perquè fins al segle XIII1 es practicà el sagrament del baptisme seguint el ritu de la immersió: per uns moments hom submergia totalment l’infant dins l’aigua beneita, en un ritual on paraules com les fonts baptismals o la nova vida, el nou naixement però ja dintre la comunitat cristiana —la pica amb l’aigua beneita reprodueix el si matern de la nova mare, l’Església— havien de tenir més força i vivesa que en la litúrgia actual.
Pica baptismal que hi ha a l’interior de l’església.
F. Tur
La forma general del monòlit de pedra tendeix més aviat al cilindre bombat que no pas a l’ovoide, perquè la base presenta un perímetre molt gran. Si bé la circumferència de la base continua essent més petita que no pas la de la superfície superior, no és pas la mateixa relació que trobem en d’altres piques més arrodonides en què la base és molt més petita que no pas la boca. Aquesta que ara tractem sembla un barril o bóta tallat horitzontalment pel mig.
Hi destaca el treball decoratiu simple en forma de corda a la part inferior, a uns 20 cm de la base, que ressegueix el perímetre de la peça. Es tracta d’una única franja de relleu força sobresortit respecte a la superfície total del recipient. Aquesta banda, amb secció de mitja canya, s’ha anat tallant en intervals regulars amb línies encises traçades al biaix, que li donen aquest aspecte de corda gruixuda. Una altra faixa d’amplada semblant recerca el voraviu de la boca de la pica, amb els extrems de perfil arrodonit. Totes dues bandes emmarquen la superfície mitja de la pica. En aquesta ampla faixa central, tocant gairebé la franja més alta, es conserven petits relleus actualment molt desdibuixats i desgastats. S’hi endevinen encara, d’esquerra a dreta, una petita forma oval, un dibuix cruciforme però disposat horitzontalment, seguit d’una creu llatina dreta i el que semblen dues mans cap per avall, amb els cinc dits clarament diferenciats. Tot plegat és fet en un relleu molt baix, amb prou feines contrastat amb la superfície de la pica, ben al contrari del que presenten les dues bandes que abans hem esmentat. Si hi afegim la rugositat general de la pica, en la qual hom pot veure clarament els cops de cisell i el mal estat de conservació general en què es troba la peça, la lectura d’aquestes ornamentacions es fa pràcticament impossible: les mans, de fet, també es podrien interpretar com a estranys motius vegetals, si bé sembla més adient la primera hipòtesi.
L’interior de la pica és rebuidat tot seguint la forma exterior. De tota manera, el treball de l’obrador és bastant barroer i tosc: ja hem parlat de la rusticitat general de la superfície no pulimentada. Cal fixar-se també en les irregularitats en el traç del voraviu de la boca, que hauria d’ésser recte i uniforme, o en la inexacta simetria de les seves parets.
Actualment la pica és una mica encastada en un racó de l’església, lligada amb obra a totes dues parets, de manera que una de les seves cares no és visible. No era pas aquesta la seva situació original: és un objecte treballat per igual en tots els costats i fet per a estar exempt, de manera que la gent li podia donar perfectament la volta. També s’hi pot observar encara un esquelet arquitectònic superior a base de llistons de fusta, afegit posteriorment, que li dóna aquesta aparença de pou.
A la Garrotxa mateix, la pica baptismal de Sant Martí de Solamal presenta una decoració a base de soguejat molt semblant, entre altres exemplars. La seva problemàtica datació pot correspondre’s amb la segona meitat del segle XII. (JMAL)
Pica beneitera
Pica beneitera conservada a l’interior de l’església.
F. Tur
Procedent de l’església de Sant Martí de Capsec hi ha una pica beneitera de treball força matusser i de datació discutible tenint en compte l’ornamentació i l’estat de conservació. Te una boca amb un diàmetre exterior de 58 cm.
Aquesta pica té forma de semisfera oberta per la part superior i a la part exterior presenta una decoració esculpida en relleu molt pla. Aquesta ornamentació consisteix en una sèrie de rosasses dobles alineades en tot el seu perímetre sense cap tipus de separació; malauradament el seu continuat ús ha provocat que la major part d’aquestes rosasses hagi desaparegut gairebé completament.
El cos de la pica reposa en un peu que, partint de la seva base circular, es transforma en una petita columna poligonal. Aquesta presenta, a la part superior i als costats alternants del polígon, una creu de braços iguals que s’obren als seus extrems, inclosa cada una dins un cercle que presenta per sota una mena de mànec o nansa; gairebé totes són gravades en un relleu pla. El casament d’aquestes dues peces (pica i columneta) és perfecte, fet que confirma que probablement són de la mateixa època a causa de l’exactitud amb què s’uneixen.
Contrasta la perfecció del treball de les rosasses amb la decoració del peu. Ben bé podria ésser que la decoració de la pica fos d’època posterior al treball de la peça; no obstant això ens inclinem a pensar que tot es realitzà en la mateixa època, ja entrat el segle XIII, per un artista encara immers dins la tradició romànica. (FXMR)
Treballs de restauració
Entre els anys 1993 i 1995 es va dur a terme en aquest edifici una segona fase de restauració (la primera data del 1988), a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona, l’Ajuntament de la Vall de Bianya, la parròquia de Capsec i els Amics de la Vall de Bianya. Durant aquesta segona fase se substituí tot el teulat antic de l’església per un de nou, reaprofitant les teules velles; es repicaren totes les parets de l’edifici, es reforçà la volta i s’enderrocà el cor. Finalment, es va fer una excavació arqueològica a la zona de l’absis, la qual posà al descobert estructures de l’absis anterior. (MLIR)
Bibliografia
- Pèire de Marca Marca hispanica, sive limes hispanicus, col·l. “Baluze”, París 1688, doc CLXXV, col. 1003.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol.IV, Olot 1892, pàgs. 85-86; vol. X, Olot 1899, pàg. 158; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 322-323, 348-349 i 397; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 48-49, 74, 85, 114-115, 215, 217, 286, 296, 358, 409, 454, 461, 463, 474; vol. XV, Olot 1907, pàgs. 262-263, i vol. XVIII, Olot 1909, pàgs. 190 i 191.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
- Josep Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65, pàg. 68.
- Josep Murlà i Giralt: La Vall de Bianya, “Amics de la Vall de Bianya”, Olot 1979, pàgs. 23-24.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 100.
- Joan Pagès i Pons: Les esglésies i parròquies de la Vall de Bianya, dins Jornada d’Estudis sobre les terres de Bianya, “Amics de la Vall de Bianya - Amics de Besalú”, Olot 1987, pàgs. 82-103.