Situació
Vista aèria del conjunt del monestir de Santa Maria de Cervià.
TAVISA
El conjunt de l’antic monestir de Santa Maria de Cervià és situat a l’extrem de llevant del nucli urbà de la vila de Cervià de Ter, fora del seu barri antic, dins els eixamples recents que han fet créixer la vila entre el nucli antic i el monestir.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG927575. (MLlC-JAA)
Història
El priorat de Santa Maria, al peu del castell de Cervià, fou fundat l’any 1053 per Silvi Llobet, senyor de Cervià, fill de Sunyer Llobet, amb el consentiment del comte Ramon Berenguer, la comtessa Ermessenda i del bisbe de Girona Berenguer. El temple fou aixecat en honor de la Verge, de Sant Miquel Arcàngel, de Sant Pere i de Sant Pau, i hi foren establerts monjos perquè servissin sota la regla de Sant Benet.
Els senyors de Cervià dotaren la nova institució amb terres i rendes, però al mateix temps —1055— el convent quedà subjecte al monestir de Sant Miquel de la Clusa, al regne d’Itàlia, del qual no es deslligà fins el segle XVI, quan el priorat de Cervià passà a vincular-se a Santa Maria de Ridaura. Més endavant, ja al segle XVIII s’uní a Sant Pau del Camp de Barcelona, fins el 1835, quan passà a mans de particulars.
Des de bon començament el priorat obtingué la protecció, no solament dels senyors de Cervià, sinó també, i molt important, dels comtes de Barcelona, tal com s’observa en els nombrosos llegats que hi fan. Esmentem els 30 mancusos que hi deixà per testament la comtessa Ermessenda, l’any 1057.
Durant el segle XII, la Casa de Cervià continuà essent objecte de l’atenció de diverses famílies de la noblesa, tal com ens mostrà Monsalvatje. Tanmateix, recordem la donació que féu Guillem Gaufred, senyor de Cervià, l’any 1142, del delme del pa i del vi del terme parroquial de Sant Genis de Cervià. Les donacions assoliren un relleu notable durant el segle XIII quan el monestir aconseguí determinats drets jurisdiccionals: la batllia del castell d’Ullastret, a canvi de 190 sous de Barcelona (1228), i drets sobre la vila de Raset, confirmats l’any 1246 per privilegi reial.
Priorologi de Santa Maria de Cervià (s. XI-XIV)
| Gausbert | 1096 |
| Elies | 1121 |
| Joan | 1128-1132 |
| Arnau | 1141 |
| Urbà | 1164 |
| Pere | 1178-1186 |
| Elies II | 1188 |
| Pere II | 1199 |
| Guillem | 1210 |
| Gisbert | 1215-1216 |
| Castelló | 1220 |
| Ombau | 1230 |
| Guidó | 1249 |
| Bernat (Bernat Audiger) | 1256-1257 |
| Gil | 1263 |
| Bernat II (Bernat de Montrodó) | 1270 |
| Arnau II | 1273 |
| Ferrer | 1275 |
| Ramon Arnau | 1295 |
| Ponç | 1299 |
| Joan II | 1305-1318 |
| Font: Monsalvatje, XIV, 1904, pàgs. 450-458. | |
El primer terç del segle XIV, el monestir visqué un període de dificultats, agreujades per les lluites jurisdiccionals amb altres senyors de la comarca. El 1321, Huguet de Cervià, Pere de Vilafreser i altres, atacaren el convent al crit de “muyran a foch i pedradas!”. Posteriorment, durant el segle XV, Santa Maria de Cervià inicià la decadència.
De les antigues construccions es conserva l’església romànica, obra del segle XI. A mitjan segle XVIII fou renovat i eixamplat el claustre primitiu: d’aquesta època, també, són la major part dels altars de l’església. Recentment, les dependències del monestir han estat restaurades pel servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, i convertides en Casa de Cultura. (ASA-JJBR)
Monestir
Planta del conjunt del monestir, integrat per l’església, el claustre, les dependències monacals i l’antic hort.
J. Tarrús, J. Bosc i S. Vives, cedides pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
A dalt, secció nord-sud de l’església, el claustre i les dependències monacals. A baix, secció est-oest del claustre, les dependències i el clos monàstic.
J. Tarrús, J. Bosc i S. Vives, cedides pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
El complex monàstic de Santa Maria de Cervià de Ter conserva bona part de les seves estructures, que han Patit, especialment les corresponents al clos monàstic, notables transformacions i un llarg procés d’abandó, que finalitzà l’any 1988, amb les obres de rehabilitació del clos monacal, adaptat com a centre cívic pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció dels arquitectes Bosch, Tarrús i Vives. Cal esperar només que el procés continuï amb la dignificació de l’església i de l’entorn del conjunt, especialment els patis anteriors al monestir.
L’organització del conjunt monàstic segueix l’esquema tradicional dels monestirs medievals catalans, centrant totes les seves dependències entorn del pati del claustre, on es fan molt evidents els diferents processos constructius del cenobi.
L’accés al recinte és doble. Per un costat, l’església s’obre a una placeta, on també hi ha una porta que comunica directament amb la galeria nord del claustre, però que sembla fruit d’una reforma posterior. A la façana de ponent del mur que tanca el claustre s’obre el portal que es comunica amb la plaça, i que originalment sembla que corresponia al pati exterior del monestir, atès que resta separat de la placeta de l’església per un mur de tanca, on s’obre un portal de factura barroca, probablement datable en la reforma de 1746-53. Aquesta part del monestir, com també la façana sud, són encara en un lamentable estat de ruïna i abandó.
L’esquema organitzatiu del monestir de Cervià, amb la duplicitat d’accessos, i la formació de la plaça davant l’església, és molt propi de l’arquitectura monacal alt-medieval, i el retrobem en un bon nombre d’edificis com els monestirs de Sant Miquel de Fluvià o Sant Llorenç de Sous, les canòniques de Santa Maria de Vilabertran o Santa Maria de l’Estany.
L’església
Interior de l’església amb l’absis central i les obertures del creuer i de la nau lateral esquerra.
F. Tur
Vista de la capçalera de l’església amb els tres absis.
F. Tur
L’església és situada al cantó nord del conjunt i respon a la tipologia de la planta basilical de tres naus, capçades a llevant per un ample transsepte del mateix ample que la nau central, la qual no és interrompuda pel transsepte, que només talla les naus laterals. A llevant del transsepte se situa la capçalera, formada per tres absis semicirculars, amb l’absis central de majors dimensions, que s’obre al creuer i als braços d’aquest transsepte, per simples plecs, que defineixen un cert arc presbiteral en degradació.
Els pilars que separen les naus tenen una planta cruciforme molt més desenvolupada en el sentit dels arcs formers, concebuts per a rebre una estructura d’arcs torals de reforç de la volta, que no s’arribà a executar plenament, car com veurem, l’estructura dels sostres de l’església presenta evidències de processos constructius diversos, i no excessivament rigorosos.
La nau central és coberta amb volta de canó, reforçada per un únic arc toral, corresponent al segon pilar (comptat des de ponent), mentre que en el primer pilar hi ha les pilastres però no són capçades per l’arc toral corresponent. Fins i tot, l’únic arc toral que fou construït no encaixa bé amb les pilastres, que són més amples que l’arc.
Aquesta volta és molt més alta que les naus laterals, assolint una proporció, pràcticament, del doble d’alçada que aquelles. Aquesta relació d’alçades fa molt singular l’església del monestir de Cervià dins el conjunt de l’arquitectura medieval catalana, on no és freqüent que la nau central sigui molt més alta que les laterals, i menys encara en aquesta proporció, que retrobem, en menor mesura, a l’església monàstica de Sant Miquel de Fluvià.
La nau lateral nord és coberta amb volta de canó, de quart de cercle reforçada per un arc toral, mentre que la nau lateral sud és coberta amb dos trams de voltes d’aresta molt irregulars. Fins a dates recents, en el tram de ponent de la nau central hi havia un cor, posterior a l’obra de l’església, que també era suportat per una volta d’aresta. Els braços del transsepte són coberts amb sengles voltes de canó, semicirculars, perpendiculars a la nau central i d’una alçada intermèdia entre aquesta i les naus laterals. Els absis són coberts amb voltes de quart d’esfera.
Observant l’estructura i la construcció de les voltes es veuen unes diferències tecnològiques notables entre les voltes absidals, de petit carreu, coherents amb els murs, i les voltes de les naus, realitzades en formigó de calç, d’execució molt deficient, alhora que molt desigual pel que fa a les seves tipologies i la relació amb els suports.
Aquests factors permeten de plantejar un seguit d’hipòtesis sobre el procés constructiu de l’església, que a les voltes presenta notables diferències amb relació als murs. Aquest procés constructiu, en el qual cal incloure reformes tardanes, especialment a les voltes d’aresta, no posa en qüestió la unitat conceptual de la tipologia de l’església i del seu alçat, l’estructura dels paraments del qual exclou qualsevol hipòtesi de sobrealçaments no originals, almenys a les parts essencials.
A la nau central no s’aprofiten totalment les possibilitats lluminoses de la seva alçada, i només s’hi obren dues petites finestres, una a cada cantó, per sobre de les naus laterals, en el sector central de l’església. Aquestes finestres, la del cantó sud força malmesa, tenen la mateixa tipologia que les que perforen els absis, tres a l’absis central, i una a cada absidiola, d’una sola esqueixada per l’interior, emfasitzada a l’exterior per un ampli refondit del mur, en el centre del qual se situa l’estreta obertura externa de la finestra. Aquesta tipologia de finestres, no gaire freqüent, la retrobem també a la propera església del monestir de Sant Miquel de Fluvià. Les altres finestres del temple, les de cada extrem, a llevant i ponent de la nau central, responen a la tipologia tradicional de doble esqueixada, mentre que la de la testera nord del transsepte és una senzilla espidiera d’una sola esqueixada.
La porta principal se situa a la façana de ponent, i respon a la tipologia característica dels portals de la regió empordanesagarrotxina del segle XII, formats per una obertura rectangular, amb llinda i timpà llis, emfasitzats per dos arcs en degradació, llisos, sense arquivoltes, ni columnes, i extradossats per una senzilla motllura, com a guardapols.
A la nau lateral nord, prop del transsepte se situa una porta, llisa i senzilla, en arc de mig punt, actualment paredada, i que devia comunicar amb el cementiri monàstic. A la nau lateral sud simètrica d’aquesta i amb la mateixa tipologia, hi ha una altra porta que comunica amb la galeria nord del claustre.
Exteriorment, l’edifici es presenta llis i mancat d’ornamentació a les façanes, també llises, fent palesa la composició dels diferents volums que formen l’espai interior. Només els absis presenten indicis d’una ornamentació, inacabada aparentment, formada per unes lesenes amples i molt ressaltades que resten tallades en biaix poc abans d’arribar al ràfec, format per una senzilla motllura aixamfranada. Probablement aquestes lesenes van ser concebudes per anar capçades amb un fris d’arcuacions cegues, el qual no s’arribà a realitzar i que hauria tingut un aspecte peculiar pel gran ressalt que presenten les lesenes.
Sobre la façana oest de la nau central es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, molt senzill, que ha patit nombroses reformes al llarg de la seva història, sobre una base probablement original.
Els paraments exteriors presenten un aparell molt ordenat format per petits carreus ben escairats, sense polir, disposats en filades uniformes amb argamassa de calç abundant, que en alguns paraments arriba a formar un arrebossat, que s’ha perdut especialment en les parts baixes.
A l’interior es repeteix el mateix tipus d’aparell, amb els arcs sense extradossar, i amb la peculiaritat que en els pilars, els carreus són de dimensions més grans, i més polits, amb la presència de carreus estrets, col·locats de través, i amb importants restes de la rejuntada original, que és formada per un encintat el qual tendeix a regularitzar l’aparell. Cal lamentar la pèrdua d’aquesta rejuntada en les parts altes dels murs, prop de les voltes. En diversos punts de l’interior de l’església es conserven encara importants vestigis de la decoració pictòrica que recobria els murs.
Les voltes, com ja hem dit, presenten una tecnologia constructiva de formigó de calç, encofrat, molt barroera i contrastada amb l’acurat tractament dels paraments verticals.
En el seu conjunt, l’església del monestir de Santa Maria de Cervià de Ter és un bon exemple, amb les singularitats ja comentades, de les formes de l’arquitectura llombarda evolucionada, possiblement de la fi del segle XI, que es manifesten especialment en el tractament de les obertures, en la decoració absidal, i en part en els paraments. Les relacions tipològiques que s’observen amb l’església propera del monestir de Sant Miquel de Fluvià, permeten de situar-ne les peculiaritats arquitectòniques dins un context local en què es detecten algunes influències diferents a les habituals en l’arquitectura del segle XI català, possiblement d’arrel autòctona, i que es fan molt més evidents en l’edifici de Fluvià que en el de Cervià, que en tot cas seria lleugerament posterior. (JAA)
El claustre i el monestir
Aspecte del claustre, de columnes i capitells llisos, després de la restauració recent.
F. Tur
Per la seva estructura actual i la manca d’exploracions arqueològiques, sembla que el clos monàstic de Santa Maria de Cervià de Ter només fou edificat en les seves ales est i sud, quedant les façanes nord (en la part no ocupada per l’església) i oest com a murs de tancament del claustre.
Les transformacions sofertes per les dependències conservades no permeten afirmar amb precisió si corresponen, o no, a les primeres etapes de construcció del conjunt, factor que seria de gran interès, per tal com indicaria que el claustre fou concebut com a pati quadrat abans de la construcció definitiva dels porxos. De les quatre galeries claustrals, només la galeria nord i un tram de la de ponent tenen el porxo datable en època romànica, mentre que la resta de porxos, formats per grans arcades de mig punt, corresponen a una fase constructiva posterior, en la qual fins i tot canvia el tipus de pedra emprat, i que podem situar en època baixmedieval.
Els porxos d’època alt-medieval són formats per arcs, agrupats, al centre de cada galeria, en sèries de quatre, per pilastres rectangulars que es corresponen als angles, de forma que cada porxo és concebut amb dues sèries d’arcs. Les columnes que suporten aquests arcs són de proporcions esveltes, i tenen capitells mensuliformes, llisos, molt estilitzats per un biaix a les arestes, amb collarí, fust circular llis i la base formada per un simple tor i un astràgal, molt alts. Totes les columnes són iguals i mancades d’ornamentació escultòrica.
L’aparell d’aquesta part és similar al de la nau, però amb els carreus molt més polits i els arcs extradossats, palesant una major cura i refinament en la seva execució.
J. Puig i Cadafalch situa aquest claustre com a obra pròpia del segle XI amb una data més avançada que la dels claustres de Cruïlles (?) i de Colera, amb els quals estableix una clara relació tipològica.
Si excloem el cas de Cruïlles, perquè es tracta d’una finestra i no d’un porxo claustral, la comparança del claustre de Cervià amb el de Colera posa en evidència com l’aplicació d’un model similar pot donar lloc a solucions arquitectòniques molt diverses; si tot just canvien les proporcions es passa de les estructures baixes de Colera a l’esveltesa de Cervià, fet que posa de manifest dos conceptes arquitectònics molt diferents.
Amb independència de la seva senzillesa ornamental, el claustre de Santa Maria de Cervià participa ja dels sistemes proporcionals característics del segle XII avançat, moment en què caldria situar la seva construcció, malgrat que no pugui descartar-se una datació anterior, com la proposada per J. Puig i Cadafalch, de la fi del segle XI, constituint en aquest cas un exemple singular. (JAA)
Forja
Forrellat de tradició romànica que orna la porta de l’església.
F. Tur
A l’interior de l’església de Santa Maria de Cervià es conserva un forrellat de tradició romànica clavat darrere la porta i sens dubte reaprofitat.
El braç del baldó és sostingut per tres passadors. Els dos del batent dret gairebé no tenen decoració i l’esquerre és posterior.
Tant el baldó com el peu estan totalment decorats per grups de tres línies paral·leles que es creuen diagonalment en forma de X, els espais buits de les quals —romboïdals i triangulars— s’omplen de puntejat.
El baldó és de secció gairebé circular als extrems, mentre que a la resta és hexagonal. L’extrem dret es corba de manera semblant al mànec d’un bastó, i no presenta l’aparença de cap zoomòrfic (freqüent en peces similars d’aquesta època) sinó d’una creu rebuidada de braços iguals per bé que irregulars.
Forrellats sense decoració zoomòrfica en trobem a Sant Bartomeu de Navarcles (Bages), Sant Cristòfol de Toses (Ripollès) o Sant Vicenç de Castell de l’Areny (Berguedà). Al Gironès el veiem a Sant Cebrià d’Esponellà (baldó inferior).
La cronologia d’aquestes peces és incerta i només podem dir que, un cop més, ens trobem dins una tradició romànica. (JMAL)
Ferramenta de tradició romànica que orna la porta de l’església.
F. Tur
A la porta de l’església de Santa Maria es conserva una ferramenta de tradició romànica. La componen sengles tiges, els extrems de les quals es desenvolupen en dues volutes. No hi ha cap altre tipus de decoració. Aquests elements (n’hi ha tres a cada batent) són presents a la major part de les portes d’esglésies romàniques.
La dificultat d’aquests conjunts recau en llur difícil datació. Es tracta d’elements que han esdevingut motius ornamentals populars repetits fins i tot en èpoques modernes. (LCV)
Capitells
De Santa Maria de Cervià provenen dos capitells figuratius, conservats al Museu d’Art de Girona (núms. inv. 79 i 80), de datació tardana i problemàtica (Catalunya Romànica, vol. XXIII, 1988, pàgs. 38-40). (JCS)
Pintures murals
A l’interior de Santa Maria es conserven restes de pintura mural, descobertes a partir d’una campanya de restauració que s’està portant a terme actualment. Tot i que no són romàniques, seria interessant que se’ls dediqués atenció i estudi abans no les perdem. (LCV)
Talla
Hom recull la notícia de l’existència d’una imatge de la Mare de Déu que avui, almenys fins el moment, desconeixem (Noguera, 1977, pàg. 292). (JCS)
Treballs de restauració
Aspecte de la capçalera de l’antiga església monàstica, restaurada els anys 1993-95.
ECSA - F. Tur
La Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona, i l’Ajuntament de Cervià de Ter es feren càrrec entre els anys 1993 i 1995 de la restaurado de l’església d’aquest antic monestir. Es consolidaren totes les cobertes del temple i les voltes i es va tornar al campanar la seva volumetria original, enderrocant els elements afegits d’època posterior. (MLIR)
Bibliografia
Bibliografia de la història
- Monsalvatje, 1904, vol. XIV, pàgs. 441-458; Pladevall, 1968, pàg. 48.
Bibliografia del monestir
- Puig i Cadafalch, J., Falguera, J., Goday, J., vol. II, 1911, pàgs. 427-428.