Situació
Vista de llevant amb l’absis central desfigurat per una escala que porta a la base del campanar.
R. Castells i R. Vidal
Del quilòmetre 731,4 de la carretera N-II, just en un canvi de rasant, surt, a mà dreta, en direcció est, una pista de muntanya de 2 km, que porta a l’església de Sant Cosme i Sant Damià, situada dalt la serra, dominant el congost del Ter. Cal demanar la clau de l’església a la rectoria nova de Sant Julià.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG879532. (MLlC-JAA)
Història
L’antiga església parroquial pertanyia a l’ardiaconat i després a l’arxiprestat de Girona. L’any 1378 tenia quinze focs d’església i el 1553 el temple aplegava trenta-dos focs.
L’edifici romànic sofrí algunes transformacions al llarg de la seva història, centrades en la porta renaixentista oberta a la façana de migjorn i en una capella també renaixentista, al costat de tramuntana.
Al cementiri proper es conserva un interessant sarcòfag del segle XII, del qual la llegenda diu que corresponia a un dels guerrers que col·laborà amb Carlemany en l’alliberament de Girona.
Fins l’any 1943 mantenia la titularitat de la parròquia, però la formació del veïnat del Sarrià en comportà el trasllat a l’església que havia estat edificada després del 1939. L’antiga església és avui un santuari sota l’advocació dels antics patrons secundaris, Sant Cosme i Sant Damià o els Sants Metges. (JVV)
Església
Planta de tipus basilical de naus molt estretes i allargades a les quals manca l’absis de la part de tramuntana, suprimit per reformes tardanes.
R. Castells i R. Vidal
L’antiga església parroquial de Sant Julià, avui dedicada als Sants Metges, és un edifici de planta basilical simple de tres naus, estretes i allargades, sense transsepte, cobertes amb volta de canó i capçades, a llevant, per tres absis semicirculars que s’obren directament a les naus respectives, amb un arc presbiteral només visible en l’alçat. L’absis de tramuntana avui ja no es conserva, però en resten suficients vestigis per a confirmar-ne l’existència. Les voltes de les naus presenten un acusat canvi de nivell, prop del presbiteri, i els arcs formers que separaven les naus han estat profundament alterats per la supressió de pilars, a fi de formar dues grans arcades, que suporten les voltes. L’estructura original és visible al cantó de ponent, on es conserva un arc i un pilar del costat de tramuntana, i dos pilars i dos arcs de pig punt, al cantó de migdia.
A l’absis central s’obren dues finestres de doble esqueixada, molt modificades, una de les quals és tapiada, i amb un aspecte exterior molt rústeg. Aquest absis està desfigurat per la construcció d’una escala que porta a una sala situada a la base del campanar de torre, situat al cantó de tramuntana, i que va provocar la desaparició de l’absidiola de tramuntana. A l’absidiola de migdia, de dimensions més reduïdes que la central i sense decoració a l’exterior, s’hi obre una finestra de les mateixes característiques que les de l’absis central. Per damunt d’aquest, al mur de la nau s’obre un petit ull de bou que il·lumina la nau central. Tota la façana nord ha estat molt alterada per les reformes tardanes, amb la construcció del campanar, la sagristia, i una capella, coberta amb una complexa volta de creueria.
La porta actual s’obre a la façana de migdia i és rectangular, de factura renaixentista, i apareix emmarcada per dues finestres romàniques de doble esqueixada. La porta original, ara tapiada, és al mur de ponent, i constava d’una obertura rectangular amb llinda, i arc de descàrrega, amb timpà llis. A sobre hi ha una finestra en creu. Altres finestres, però de factura posterior, s’obren a la part baixa del campanar i a la capella de tramuntana.
L’edifici no presenta ornamentació, llevat de l’absis central, on, sota el ràfec, hi ha un fris continu d’arcuacions llombardes, molt rústegues, i totalment arrebossades com la resta del parament. Per sobre de les arcuacions es conserva el ràfec de la coberta original de lloses.
L’aparell de l’edifici és de petits carreus sense escairar, disposats formant filades més o menys regulars i travats amb abundant argamassa. Les cantonades estan formades per pedres col·locades al llarg i de través, de grandària molt irregular, ja que hom hi pot veure, especialment a la part baixa, pedres molt grosses juntament amb altres de dimensions reduïdes. La façana meridional és arrebossada; a la part superior d’aquesta paret, on l’arrebossat ha caigut, s’hi poden veure els carreus petits que conserven l’encintat. A la part alta es conserva encara el ràfec, format per una peça rectangular i les lloses de la coberta original, que mor en el sobrealçament per sobre la coberta dels murs de llevant i de ponent. Cal assenyalar que el desnivell que s’observa a les voltes de les naus també es reflecteix a l’exterior, en el canvi de nivell dels ràfecs originals.
L’interior de l’edifici és enguixat, a excepció de les parts baixes d’algunes de les columnes, on és visible un tipus de parament idèntic al de l’exterior.
L’església de Sant Julià de Ramis és un edifici que, tot i la seva senzillesa, té un interès excepcional, per tal com representa els estadis inicials de la implantació, al començament del segle XI, dels models llombards en l’arquitectura del país, que es reflecteix en determinats elements com ara la formació de cantonades de clara arrel pre-romànica.
L’estructura interna de l’església, estretament emparentada amb la de Santa Maria de la Tossa de Montbui, les seves proporcions, el tractament extremament rústic dels motius llombards, encara no ben apresos, o el tractament del volum extern, amb el curiós canvi de nivell del cos de les cobertes, són elements que ens permeten estudiar la manera com, paral·lelament a les grans obres definidores de l’estil, els models llombards anaven penetrant en l’arquitectura més domèstica. Fóra bo realitzar una exploració sistemàtica d’aquest edifici i una restauració respectuosa amb la seva llarga història constructiva, a fi de poder apreciar-lo com un dels exemples de la formació de l’arquitectura del segle XI català. (MLlC-JAA)
Sarcòfag
Sarcòfag medieval de pedra conservat antigament al cementiri i traslladat, el 1972, a l’interior de l’església.
F. Tur
Aquest sarcòfag de pedra, de caixa rectangular amb una coberta de doble vessant, reposa sobre dues columnes i és adossat a la paret. No té inscripcions ni cap element decoratiu o escultòric.
Actualment es troba a l’interior de l’església parroquial dels Sants Metges a Sant Julià de Ramis, però encara el 1972 era dins el cementiri de l’església, al mur que correspon als peus a prop de la primitiva porta d’entrada (Rodà, 1972, pàg. 53, fig. 16). Aquesta localització ja era esmentada amb anterioritat per Joaquim Botet i Sisó (s.d., pàg. 388) i Josep Puig i Cadafalch (1918, pàg. 557), els quals esmenten també el fet que, segons la llegenda, aquest sepulcre és anomenat “de Carlemany” o amb el nom d’un dels guerrers que vingué amb ell “per deslliurar Gerona del poder dels moros” (Botet, pàg. 388).
Hom pot observar l’erosió que ha sofert el sarcòfag, d’una manera especial la coberta de doble vessant, parcialment mutilada en alguna de les cinc parts que la componen (mentre que el sarcòfag és monolític). També cal esmentar les diferències entre les dues bases, els fusts i els capitells de mides i formes diferents. Isabel Rodà(*) esmenta la reutilització d’elements i construccions romanes a Sant Julià i els seus entorns geogràfics. No creiem, però, que en aquesta peça fossin reutilitzats elements romans sinó ja medievals; en una bona part aquestes diferències es deuen també a la inhabilitat de l’artista.
J. Puig i Cadafalch (1918, pàg. 557, fig. 777) va establir la semblança formal i tipològica amb un altre sepulcre que es troba a l’interior de l’església de Santa Maria de Cervià. Ambdues peces es poden situar presumiblement entre mitjan segle XII i el començament del segle XIII. (IEP)
Treballs de restauració posteriors
La Generalitat de Catalunya, conjuntament amb la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, es féu càrrec de la intervenció en aquest edifici, efectuada entre els anys 1994 i 1995. En primer lloc es portà a terme una excavació arqueològica d’urgència que va posar al descobert la planta completa de l’església, el paviment originari, l’antic cementiri i fonamentacions de murs anteriors. Després dels treballs arqueològics hom procedí a una restauració i consolidació global del temple, durant la qual es descobrí, sota la coberta, l’enllosat original. (MLIR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 153.
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1918, pàg. 557, fig. 779.
- Botet i Sisó, s.d., pàg. 388.
- Rodà, 1972, pàg. 53, fig. 16.