Església parroquial inicialment romànica, encara que probablement hi hagué una primigènia construcció visigòtica amb culte a la Mare de Déu que fou destruïda pels sarraïns als segles VIII i IX.
El seu topònim deriva de l’antiga ciutat romana de Blanda, mot que el Pare Roig relacionà amb la llegendària presència de la tribu llatina dels Banducis al litoral català durant les guerres púniques.
L’any 974 apareix per primer cop esmentada en una carta, en la qual el Sant Pare Benet VI cedeix l’església a la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Rodes. El 1246 passà per una butlla pontifícia al monestir de Sant Salvador de Breda, essent sufragània de la parròquia de Tordera. S’hi venerà una imatge de la Santíssima Verge del segle XIII.
El 7 de juny de 1319 s’erigí, sobre la vella capella romànica, el nou temple parroquial independent sota el patrocini de Ramon de Blanes, dependent dels Cabrera, del consell municipal i del bisbe de Girona Pere de Rocabertí. A partir del 1350 s’inicià una reorganització urbanística de tota la vila que culminà amb la reconstrucció gòtica de l’església i l’afegiment del palau senyorial dels senyors de Cabrera.
Al segle XV s’afegiren noves capelles a la Nostra Senyora del Rosari, a Sant Roc, Sant Pere, Sant Telm, Sant Fèlix, Sant Bernat, Sant Isidre, Sant Dalmai, Sant Miquel i Sant Ponç, a més de les que ja hi havia dedicades als màrtirs locals sant Bonós i sant Maximià. Al segle XVII es construí un nou altar major i al XVIII, la capella de la Verge dels Dolors.
Modificada contínuament, l’any 1936 sofrí desperfectes i hi fou cremat un magnífic retaule barroc.