Situació
Ruïnes de l’església de Sant Esteve de Caulès, a l’extrem nord de l’antic poblat, que constitueixen l’element més sencer del nucli de poblament.
J. Recarens
El terme municipal de Caldes de Malavella s’allarga vers migjorn i forma una llengüeta o tascó triangular entre els termes de Vidreres, Tossa i Llagostera, per in cloure un terreny abrupte, entre els masos de Can Llop, Can Garriga i Can Noguera, en els límits d’aquestes propietats, on es troba el turó de Caulès, al cim del qual, entre els 240 i els 260 m d’altitud, hom pot veure les restes d’una església i un poblet abandonats, enmig de la brossa, a prop del vell camí de ferradura que anava de Caldes a Tossa per Santa Seculina (o Seclina), i al sud-oest del torrent que baixa a Can Noguera.
Hom pot arribar a les ruïnes, a peu, deixant la carretera de Vidreres a Llagostera (C-253) uns 6 km abans de Llagostera, prop d’una vella caseta de peons caminers, i enfilant un camí que condueix al mas Garriga i a Can Llop, si bé cal desviar-se una mica abans d’aquest darrer i preguntar per “l’església vella de Can Llop”, car el camí és embrossat i perdedor. El camí més fàcil és des de Can Noguera, per la carretera de Llagostera a Tossa (Provincial 861) fins al quilòmetre 4, on es troba la desviació que mena a la casa i on caldrà també informar-se.
Mapa: L39-14(366). Situació: 31TDG876263. (MRR)
Història
A la darreria del segle VIII o l’inici del IX un petit grup de repobladors s’establia al cim del turó, aprofitant les ruïnes d’un establiment de vigilància del Baix Imperi Romà, probablement una turris de planta quadrada, habitada als segles IV i V. El nou grup, format per unes set o deu famílies, degué construir el poble bastint una doble fila de cases entre la torre, modificada i situada a l’extrem de migjorn, i l’església de Sant Esteve, construïda a l’extrem de tramuntana. Aquest tipus de vicus de frontera —protegit per les parets posteriors de les cases que feien de muralla, per una torre bastida en un extrem i l’església edificada a l’extrem contrari, amb una sola porta d’accés enmig, a la banda oriental, entre la torre i l’església—, apareix perfeccionat al llarg de la frontera entre els comtats catalans i l’Espanya islàmica, als segles XI i XII, amb un castell a la part alta, l’església a la part baixa, i una muralla amb vall que envolta les cases situades en terrasses, conformant l’espai intermedi.
La documentació conservada indica que l’11 d’agost de l’any 919 el nucli de Caulès ja existia, i constituïa un poblet ben delimitat i diferent de Caldes, com es pot deduir de la donació de la meitat de la vall de Llagostera que féu Emma, filla del seu repoblador Sisegud de Llagostera, a la comtessa Garsenda, vídua de Guifred II Borrell. Vint anys després, el 18 de gener del 939, en un intercanvi d’alous que feren la comtessa Riquilda, esposa del comte Sunyer de Barcelona, i el bisbe Guiu, de Girona, hom esmenta per primera vegada l’església de Sant Esteve. És probable que el vilatge i l’església fossin traspassats de Galligants pel comte Borrell II, però no sabem si es va complir la decisió testamentària d’aquest darrer. En tot cas, el poblet de Caulès degué ampliar-se a la darreria del segle XI, incloent una part del primitiu cementiri damunt el qual s’edificaren cases que romangueren habitades fins ben entrat el segle XIV.
Des del segle XII probablement, alguns habitants de Caulès es desplaçaren al nucli proper de Santa Susanna de Caulès de Vidreres, llavors en formació. El 25 de novembre de 1188 Ponç Capmal vengué la casa i les terres que posseïa en alou a la parròquia de Sant Esteve de Caulès, amb totes les bótes grans i petites que hi tenia per al vi; en canvi, el 4 de novembre del 1199 Maria Martina donava al seu nebot Bonet Vidal el seu mas de Vilardell, a la mateixa parròquia, perquè hi visqués i el cultivés. El corrent migratori restava així frenat i al segle XII degueren fer-se obres notables al vilatge, però és molt probable que, a mitjan segle XIII, en construir-se la nova església parroquial de Caldes de Malavella, l’emigració més important anés vers tramuntana, cap a la vila de Caldes, o bé cap a Sant Feliu de Guíxols.
En acabar el segle XIII Arnau de Vilademany percebia la dècima de Caulès, si bé aquesta s’havia ja dividit i les dues vuitenes parts corresponien als bisbes de Girona. Quan pel juliol del 1323 el prior Guerau Calvet realitzava la visita pastoral a l’església i parròquia de Sant Esteve de Caulès, en nom del bisbe de Girona, el rector Pere Arnau li comunicà que tot anava bé, com solia dirse, i el visitador prosseguí vers Solius. Però dos anys després, el 1325, el poble s’integrava en la senyoria dels Montcada, passant a formar part del castell de Malavella, per concessió reial, sense tenir batlle propi. Dos veïns del poble, Arnau Espracs i Pere de Florit, el 1330 deien al visitador episcopal Ramon Albert, que el rector de Caulès, Pere de Torroella, era absent “per negocis de la parròquia”, i afegiren que ningú no el suplia. I el visitador trobà a Tossa el rector de Caulès, el qual li digué que havia anat a comprar un llibre. Aquest rector compartia llavors els delmes de l’església amb Ferrer de Cruïlles.
El 1340 vivien a Caulès almenys nou famílies, entre les quals els Espracs, els Florit, els Vendrell i els Pedrosa. L’església havia envellit molt, i calia reparar la teulada i afegir-hi nous ornaments. Dos clergues, el de Sant Esteve i el de Sant Iscle de Vidreres, es repartien el delme amb el vescomte de Cabrera. Després vingueren les pestes i, si bé els anys 1365-70 encara figuren nou veïns a la parròquia, la unió dels dominis dels Montcada a Caulès-Caldes amb el territori de Llagostera, feta pel rei Pere III el 26 de febrer del 1375, creant la baronia de Llagostera, no pogué impedir que el poblet de Caulès visqués els seus darrers moments.
L’any 1377 el rector passà a residir a Lloret, degudament autoritzat. Els rèdits de la parròquia de Sant Esteve sols sumaven llavors uns 110 sous anuals, quantitat per la qual el rector es comprometia a anar-hi a dir missa els diumenges, però ho va deixar de fer ben aviat, en restar-hi sols dues famílies. Els edificis foren aprofitats al segle XV per a guardar-hi el bestiar, mentre s’anaven arruïnant. Al segle XVI l’església romania encara oberta al culte esporàdicament. El poblet havia deixat d’existir, però hom havia restablert els masos dels voltants, mitjançant nous establiments emfitèutics. El poblament dispers substituïa l’antic nucli agrupat.
El poblet i l’església de Caulès foren excavats els anys 1971 i 1972 per un equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, sota la direcció de M. Riu. Es resumeixen aquí molt breument els resultats aconseguits.
Església
Aquesta església està situada, com ja s’ha esmentat, a l’extrem nord del poblet. Fou construïda a las darreria del segle IX, aprofitant alguns materials romans, com ara tegulae i imbrices. Consta d’una nau rectangular (6,80 per 4,60 m), amb porta al mur de migjorn de 80 cm de llum i dos graons per a baixar-hi des del cementiri. En un segon moment hi fou adossat un absis o presbiterium a llevant, de planta quasi quadrada (3,20 × 3,23 m), una mica descentrat vers tramuntana, i amb dues finestretes rebaixades als murs de llevant i migjorn, d’una sola esqueixada.
El temple, amb el presbiteri o santuari, té una superfície de 41,61 m2. El gruix dels murs oscil·la entorn dels 60 cm i foren construïts amb llicorella a penes treballada, formant filades discontínues, unida, però, amb un bon morter de calç i sorra. La nau, que té dues lluernes de secció triangular obertes al tou dels murs de tramuntana i ponent, fou coberta amb fusta de dos vessants. L’absis, cobert també inicialment amb fusta, fou recobert al segle X amb una volta de canó seguit molt pesada. Un arc triomfal (1,85 m de llum) de mig punt, bastit aproximant filades de lloses de llicorella col·locades a plec de llibre, uneix la nau amb l’absis. Sobre el mur de llevant de la capçalera de la nau, on s’obre l’esmentat arc, s’aixecà una espadanya d’un sol ull, però hom no féu ja gaires més modificacions en l’estructura del temple.
Les parets de l’absis mostren restes de dos arrebossats i els paviments foren fets d’opus testaceum, aprofitant el trencadís de materials romans en un gruix de 20 cm, i amb enllosats al damunt. Al segle XIII la coberta inicial de llosetes de pissarra degué ésser substituïda per una coberta de teules. Hom adossà ben aviat, a les parets de l’interior de la nau, un banc de pedra de 35 cm de gruix, arrebossat i decorat amb línies excises paral·leles, que arriba fins als dos costats de l’arc triomfal, i té capacitat per a unes trenta-dues persones adultes assegudes. No devien ésser gaires més els habitants del poblet. A migjorn, a l’exterior i al costat de la porta, també aparegué una banqueta adossada, davant el cementiri.
Necròpoli
La necròpolis s’estengué principalment per la part meridional del temple, a ambdós costats de la porta, en un radi de 7 a 8 m. Les sepultures corresponen a tres tipus diferents, de més antigues a més modernes:
a) Sepultures de fossa (entre 1,45 i 0,75 m de profunditat), de forma antropomorfo-trapezoïdal, molt estretes als peus, parcialment excavades a la penya, en especial a la part del cap, formant una petita concavitat o cassoleta, cobertes probablement amb lloses horitzontals. Els cadàvers hi foren sebollits en posició de decúbit supí, mirant al cel, amb les cames esteses i els braços creuats damunt la pelvis, amb la capçalera a ponent i els peus a llevant. Deuen correspondre majoritàriament al segle X.
b) Sepultures de caixes de lloses i cistes trapezoïdals i antropomorfes, orientades de ponent a llevant també, i amb coberta de lloses horitzontals. Les parets de les cistes foren fetes amb pedres petites, unides amb fang per la cara interior. Tanmateix n’hi ha alguna d’orientada de tramuntana a migjorn, amb dues llosetes als costats del crani per tal de mantenir el cap enlaire, i un grapat de closques d’aglans, al costat del crani (en dos casos), possible ofrena al difunt.
Una d’aquestes sepultures, de planta antropomorfa (2,17 per 0,46 m d’amplada a l’espatlla i 0,26 m als peus), tenia les parets formades per lloses posades verticals i amb un arrebossat intern d’argamassa de calç i sorra. La sepultura havia estat violada i l’esquelet destrossat, i hi fou construïda llavors una làpida de calç lluïda, formant taüt, damunt de tres sostres de lloses per tal d’evitar que es repetís la profanació. Ateses les característiques d’aquesta sepultura, hom pot suposar que es tractava d’un personatge important.
Les llosetes de suport per al crani solen ésser freqüents. Cal consignar també la presència d’esteles anepigràfiques (cinc exemplars) de pedra calcària o de llicorella, en forma de parallelepípede i allargassades, d’uns 32 a 27 cm. Solen ésser situades a la capçalera de la tomba, sobre l’espatlla esquerra, en cistes antropomorfes; només algun cas hi havia dos esquelets, sobreposats, en una mateixa sepultura. Els enterraments es feren deixant els braços estesos al llarg del cos o bé plegats de diverses formes.
c) Sepultures de cista, no antropomorfes, amb murs formats sempre per lloses verticals, sense cap arrebossat de calç a l’interior. Són les més superficials i deuen correspondre al segle XII.
El cementiri fou utilitzat, des del segle XII, per a bastir-hi cases al damunt, entre les quals la mateixa casa rectoral, constituïda per dos recintes rectangulars (A i B) d’uns 4 × 6 m (la superfície és de 24 m2), abandonada al darrer terç del segle XIV i rica en vestigis ceràmics. Sols en un cas observàrem restes d’un túmul en una de les sepultures del segon tipus. Creiem que, des del segle XIII, el cementiri fou traslladat al sector de tramuntana, zona no explorada encara.
Nucli urbà
Planta de l’antic poblat, situat a l’extrem meridional del terme de Caldes de Malavella; excavat entre el 1971 i el 1972.
M. Riu
El poble s’estén a migjorn del temple, i és format per un sol carrer empedrat d’uns 2,80 m d’amplada, amb cases a les dues bandes que li proporcionen una planta allargassada, rectangular, d’uns 40 m de llarg per 12 m d’ample. En aquesta superfície, de 480 m2 aproximadament, hi hagué almenys nou cases i un carrer en angle recte, a més del temple. El carrer començava a l’únic portal d’entrada, situat a la meitat del sector oriental, anava vers el centre i allí trencava a tramuntana per acabar davant la porta de l’església. Els murs posteriors de les cases, que donaven a l’exterior, eren més gruixuts que la resta i feien de muralla. Mentre que les altres parets feien uns 60 cm de gruix, els murs exteriors feien uns 80 cm. De la major part de les construccions sols resten les filades inferiors, en alçària que oscil·len entre els 30 i els 50 cm. Les parets foren fetes amb grosses pedres irregulars, unides amb fang argilós, i l’abundància de teules que hi ha arreu permet suposar que en la darrera fase de vida (als segles XIII i XIV) les cases foren cobertes amb teules corbes de 15 a 20 mm de gruix. El sòl fou la roca aplanada o bé la terra premsada, amb lloses pel damunt.
La llar restava situada a nivell del sòl, i era circular, de 80 cm a 1 m de diàmetre; era unida al mur de tramuntana per unes lloses, fins un banquet de pedra per a seure adossat a aquest mur. Algunes pedres grosses o mitjanes, una mica cremades, envolten el foc, i eviten la dispersió de les cendres. La llar típica del poblet restava sempre separada dels murs i no ben centrada, cercant d’establir un corrent d’aire entre l’obertura del sostre i la de la porta, per tal que el fum circulés cap amunt, ja que no hi hagué xemeneies fins a la darrera etapa. Aquest tipus de llar sembla correspondre als segles XII i XIII. Hom podia escalfar-se i cuinar assegut al banc.
Una casa, de planta quasi quadrada (6 × 7 m = 42 m2), era composta per tres compartiments de plantes trapezoïdals, separats per murs interiors de 60 cm de gruix. Un dels dits compartiments, més gran que els altres, feia 6,10 per 2,80 a 3,50 m, i tenia la llar, tal com hem descrit, separada dels murs. La porta d’accés a la casa, des del carrer, es trobava a l’extrem nord-est del mur oriental. Aquesta porta, d’1,20 m de llum, donava pas a un vestíbul de 3,20 per 2 m, al qual es baixava des del carrer en rampa, amb el sòl enllosat. A aquest vestíbul s’obrien, a més de la porta principal, la de l’habitació més gran (que feia uns 24 m2), situada a l’angle sud-est del vestíbul, i al fons de la peça d’entrada, a la part més occidental, s’obria una porteta que donava accés a l’habitació del forn. Gairebé quadrada (de 2,25 per 2,60 m), aquesta darrera habitació mostrava un banc adossat al llarg de la paret d’entrada i a ambdues bandes, enfront del forn de coure el pa familiar, un forn petit, d’angle, adossat al sud-oest i cobert amb una volta d’1 m de diàmetre. Per l’estructura, aquesta casa sembla correspondre a l’inici del segle XIII.
Part d’una altra casa, amb idèntica disposició i elements, era situada a tramuntana de l’anterior. La sala més gran, corresponent a la llar, feia 2,40 per 5,85 m, i fou l’única que aquest equip va excavar, ja que repetia el model de l’anterior.
Una tercera casa, situada més al sud-est del poble, al costat probablement del portal d’accés al vilatge (de 2 m de llum), tenia també la porta d’entrada (1,40 m de llum) a l’angle nord-est, però la disposició era diferent. El mur oriental, de 80 cm de gruix, constituïa la muralla del poble i es comunicava per dos altres recintes amb la torre que defensava el veïnat. Aquesta tercera casa (sectors 12 i 13 de l’excavació) mostrava al vestíbul, o primera habitació, un forn d’angle més perfeccionat, destinat també a coure el pa, a l’angle nord-oest, constituït en bona part dintre el tou del mur, reforçat, i amb la boca adovellada. Al mateix vestíbul hi havia una llar de foc adossada a l’angle sud-oest, que devia tenir xemeneia, al costat d’una escala de tres graons que permetia l’accés al segon recinte de la casa; a l’angle sud-est hi degué haver encara una segona llar gairebé superficial. Vestigis de cendres s’acumulaven en aquests tres angles del vestíbul, però la darrera llar era molt tardana. Si bé no sembla haver-hi hagut prèviament una llar central, la darrera degué ésser utilitzada segurament pels una llar central, la darrera degué ésser utilitzada segurament pels pastors i caçadors aprofitant-ne les ruïnes, però mai no tingué xemeneia, malgrat que restava adossada a l’angle.
El vestíbul feia 5,30 per 3,40 a 4,10 m (uns 21,20 m2 de superfície) i el segon recinte era de planta quasi quadrada (3,70 × 4 m = 14,80 m2). A la banda occidental hi havia encara un tercer recinte de planta trapezoidal, força ampli, al qual s’entrava només des de la segona estança. Aquest tercer recinte feia de 6,30 a 6 per 5 a 3 m (= 25 m2 aproximadament). Fa la impressió que aquesta casa era destinada als servidors de la fortalesa. Un passadís o petit vestíbul, situat a migjorn o al fons del segon recinte, permetia l’accés a la torre que protegia l’habitatge des de migjorn.
El paviment de la casa-fortalesa, dotada de bons serveis (llar modernitzada i un bon forn), era constituït per una lleugera capa de terra grisa compacta, situada damunt la roca, amb restes d’un enllosat superficial, i relativament tardà, al damunt de la terra. Sembla que aquest habitatge tingué una coberta d’argila i brancatges, sobre la qual es col·locaren les teules de la darrera teulada.
El forn del vestíbul, de planta gairebé circular (amplada màxima: 1,06 m) tingué la boca adovellada, uns 80 cm de fondària com a mínim, i una solera de peces de pissarra. Fou cobert amb volta a plec de llibre (d’uns 50 cm d’alçària màxima), formada per lloses de 30 per 20 per 5 cm unides amb argila.
L’extensió superficial de les cases de Caulès oscil·la entorn dels 44 m2, si bé algunes no feien gaire més de 30 m2 i concretament la rectoria, ja esmentada, sembla que feia sols uns 24 m2. Totes les cases tingueren probablement una sola planta i les parets no sobrepassaven de gaire els 2 m d’alçària, a jutjar pel volum de pedra acumulada als recintes.
Cal assenyalar encara un altre element a les cases de Caulès: la presència de molins de mà. Uns fragments d’aquests, fets de pedra sorrenca grisa i vermellosa i d’uns 40 a 60 cm de diàmetre, aparegueren amb les ruïnes, juntament amb un fragment d’una pedra d’esmolar eines de tall.
Torres
A l’extrem de migjorn del poble les excavacions permeteren veure-hi dues torres de defensa i vigilància. La primera, de planta gairebé quadrada, amb els angles reforçats per contraforts externs i orientats als quatre punts cardinals, tingué una superfície útil de sols 1,90 per 2 m, és a dir 3,80 m2, i uns murs de 70 cm de gruix.
La segona, amb els murs orientats als quatre punts cardinals, i amb reforços exteriors als murs oriental i de ponent, era una mica més robusta (amb murs d’1 m de gruix) i de planta rectangular (1,20 per 2 m de superfície útil, és a dir, 2,40 m2), amb menor cabuda que l’anterior, aquesta torre restava al costat d’aquella i era sobreposada a l’angle septentrional.
El sòl d’ambdues torres sembla haver estat format per pedres petites, col·locades juntes sobre un llit d’argila. Ni en l’una ni tampoc en l’altra torre poguérem observar vestigis de portes. Els dos contraforts de la darrera ens feren pensar en la possibilitat que hagués tingut una coberta de volta de canó. Ambdues construccions foren fetes en moments diferents, amb pedra poc treballada, utilitzant el fang argilós com a única argamassa. Si hom pot situar la primera torre a l’entorn del segle X, la segona no degué ésser gaire posterior. De cap de les dues torres no en queda avui cap vestigi.
Ceràmiques
Les ceràmiques de Caulès són preferentment grises, de quatre tipus diferents. Són predominants als segles XII i XIII les olletes bicòniques de vora sortida i fons pla, amb nanses o sense (de secció arrodonida i no de cinta), algunes amb broc i vores altes i llavi sortit, amb secció recta i aplanada o bé arrodonida. El diàmetre de boca oscil·la entre els 16 i els 24 cm. Hi ha també algunes tapadores planes de botó central i vora alçada que corresponen als segles XIII i XIV. La decoració de les olletes sol ésser de línies rectes, incises, horitzontals i paral·leles, situades a la part inferior del coll i superior de la panxa, i entre elles pot haver-hi algunes línies ondulades. També hi ha alguns plats plans (de 16 cm de diàmetre) i alguna gerra, amb exemplars de dolia grisos utilitzats per a l’aigua.
Hom hi retroba la gamma de grises-negroses, una mica vermelloses per la cara exterior; les de color siena-torrat, castany i grises clares de la darrera etapa. Escassegen, en canvi, els vidrats, però a la darreria del segle XIII apareix ja algun exemple de vidrat verd damunt la pasta grisa. Al segle XIV hom troba ja a Caulès peces de pastes clares, ocres i vermelloses i, al XV, una tasseta d’orelles amb vernís de fons blanc poc reeixit. (MRR)
Bibliografia
- M. Riu, 1975; M. Riu, 1985, pàgs. 143-154.