Situació
Vila que s’estén allargassada entre l’antic caminal de França i l’espadat de la Tordera.
TAVISA
Aquesta vila és situada al pendent d’un massís basàltic coronat per un turó on és emplaçat el castell vell. Tot plegat formava part d’un mateix sistema defensiu que li permetia dominar pel cantó de migjorn la Tordera, i pel cantó de tramuntana, l’antiga via romana convertida durant l’edat mitjana en el camí ral o la via de comunicació més directa entre Barcelona i Perpinyà.
Mapa: 365M781. Situació: 31TDG701223. (ACC)
Història
Pel nom del lloc i la seva situació sembla evident que Hostalric era als seus orígens un hostal i segurament un petit nucli de població, al peu de l’antiga via romana i després camí medieval, emparat pel turó on ara hi ha el castell i on s’han trobat vestigis de poblament des d’època ibèrica. Inicialment estava sotmès a la jurisdicció vescomtal com a apèndix del gran terme de Montsoriu.
El lloc surt esmentat per primera vegada en el jurament de fidelitat que va fer Ponç II de Cabrera, vescomte de Cabrera-Girona i d’Àger, al comte Ramon Berenguer IV l’any 1106, on després de fer-li vassallatge pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera diu: “Iuro, itesum quod in loco dicto Quota vel Ostalrich non condiriqam castrum neque condiriqi faciam quamdiu vixero”.
Si no fou ell que va erigir el castell devia ésser el seu fill, puix que el 1145 es fa una donació de terres al priorat de Santa Maria de Roca-rossa situades “in castro Ostalricho”, i el 1184 Ponç III de Cabrera, en un conveni fet amb el rei Alfons de cara a recuperar del comte d’Urgell els castells d’Os de Balaguer i Àger, li reconeixia vassallatge per diferents castells, entre els quals hi havia el d’Hostalric.
Per la seva situació estratègica ja esmentada el lloc d’Hostalric, tot i ésser un terme molt reduït, tingué sempre una gran importància històrica, que se centrà en el castell, convertit en una plaça forta de primer ordre i en el centre administratiu dels extensos territoris del vescomtat de Cabrera, on s’establí la cúria, la notaria, un mercat (1327) i fins una petita comunitat de jueus.
La seva importància estratègica es posà de manifest l’any 1285, en què el rei Pere II s’establí a Hostalric i en féu la base d’operacions per a hostilitzar les tropes del rei de França Felip III l’Ardit, que en una croada havien envaït el Principat.
Els Cabrera i els seus successors procuraren sempre tenir ben guarnit i protegit el castell i la vila que anava creixent als seus peus i això donà lloc a sovintejats litigis amb la corona; així, el 1306 Jaume II disposà que se’n demolissin les muralles, que s’havien fet sense la seva llicència, bé que s’arribà a una concòrdia, gràcies a la intervenció de la reina Blanca, i el rei autoritzà l’obra feta amb la condició de poder-ne disposar quan li fos necessari.
El 1392, Bernat IV de Cabrera, autoritzat pel sobirà, va emprendre una gran obra de refecció dels murs i les defenses d’Hostalric, que va ocasionar les protestes dels síndics de la resta de castells del vescomtat, per les grans despeses que per a això se’ls exigien. Sembla que les muralles i torres actuals són bàsicament el resultat d’aquesta etapa de construcció.
Portal d’accés a la vila en el sector de ponent, reforçat per murs i torres, en part reconstruïts al segle XIV.
E. Casas
De nou es feren obres cap al 1455, i el 1462 el castell i la seva fortalesa tingueren un gran paper en la lluita contra Joan II, que va perdurar fins al 1471.
El lloc fou ocupat pels francesos el 1694; l’any 1695 aquests, i més tard el príncep de Darmstad, l’acabaren de desmantellar perquè no caigués de nou a les mans dels francesos.
Fou de nou habilitat entre els anys 1711-13, durant la guerra de Successió, moment en què també començà la reconstrucció, que durà bona part del segle XVIII i que ha donat al castell o fortalesa el seu aspecte actual. En la guerra del Francès, entre el 1808 i el 1814, fou de nou una plaça forta de primer ordre; la vila caigué el 1809, però el castell resistí els francesos fins al maig del 1810, que l’ocuparen i en feren un punt clau de resistència fins al 1804.
La vila conserva gran part del recinte medieval, essencialment el del segle XIV, mentre que és difícil veure al castell elements anteriors als segles XVII i XVIII. (RMOG)
Nucli urbà
Plànol de la vila i el castell.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Dins la trama urbana actual resten uns 600 m del recinte emmurallat amb vuit torres cilíndriques, centrat essencialment al sector nord de la població. La seva forma estreta i allargada en direcció est-oest, adaptada a la topografia del terreny, s’estructura internament a partir d’un eix principal d’on surten alguns carrerons curts que van a parar al pas de ronda de la muralla, avui dia totalment ocupat per edificacions.
A la part alta de la vila trobem el portal d’entrada pel camí de Barcelona, protegit en un angle per una torre rodona anomenada “d’Arara” o, per la seva utilització, “dels presos”. A partir d’aquí el recinte queda configurat per un llenç de muralla amb un basament atalussat, acabada en merlets espitllerats, i amb una alternança de torres cilíndriques que reben els noms d’Arara, ja esmentada, Tuites Negres, Cais, Bailina, Arenes, Cabrera i Plaça dels Bous. Algunes d’elles no són totalment circulars i queden obertes pel darrere. Aquestes tenen les cobertes dels pisos, en general tres, de volta apuntada, mentre les altres són de volta de mitja esfera. Solen ser acabades també amb simples merlets o bé amb un coronament de matacans. Hom interpreta que llur base era amb talús, que en la majoria dels casos quedaria amagada per haver pujat el nivell del terra quan es reomplí el vall que envoltava el mur, almenys a la banda de tramuntana.
A l’extrem més oriental de la vila destaca una imposant torre, coneguda amb el nom “dels Frares”, ja que al seu costat s’instal·là el convent de Sant Francesc. Aquesta torre controlava la part baixa del serrat, molt allunyada del castell. Cal parlar, així, d’una petita força amb dependències al costat d’aquesta torre circular. Tot i que actualment la seva part superior és parcialment destruïda, devia tenir una alçada d’uns 30 m, amb tres pisos coberts amb volta i un diàmetre exterior d’uns 13 m, amb una amplada del mur d’uns 3,5 m. L’accés es devia fer des de la segona planta a través del pas de ronda que envoltava tota la muralla.
Altres restes de l’antiga vila fortificada són la torre del darrere de l’ajuntament, la torre situada a l’extrem superior de la població i les restes de muralla que enllaçava el portal de Barcelona amb el castell vell.
En general, pel tipus de parament molt irregular, malgrat les diferents fases de construccions i reparacions, entenem que el recinte emmurallat és bàsicament una obra del segle XIV, la qual degué reaprofitar i respectar, segurament, la línia defensiva dels segles XII i XIII. A tot estirar podríem plantejar la possibilitat que la torre dels Frares i tot el seu conjunt fos una obra del segle XIII, ja que defuig el tipus de tècnica constructiva i l’estructura emprada en la resta. Tanmateix, aquesta hipòtesi hauria de ser confirmada a partir d’un estudi acurat sobre la base d’una recerca arqueològica. (ACC)
Bibliografia
- Sampere i Miquel, 1826; Pumarola, 1960, pàgs. 45-47; Pla i Cargol, 1953; Dalmau, 1969, pàgs. 23-24; Monreal-Riquer, I, 1955, pàgs. 254-259; Els castells catalans, III, 1971, pàgs. 385-402.