Situació
Església ampliada amb una gran capella lateral i un esvelt campanar d’espadanya convertit en una torrella.
F. Tur
De Santa Coloma de Farners surt una pista en direcció a ponent que porta a l’ermita i al castell de Farners, a Sant Pere Cercada i a Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda.
Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG674332. (JRR)
Història
Tot i que el lloc de Sauleda consta documentalment d’ençà de la fi del segle IX, sembla que l’església no fou edificada fins al segle XI. A mitjan segle XII —concretament, l’any 1167—, l’església fou donada pel bisbe de Girona, Guillem de Peratallada, a la comunitat de Sant Pere Cercada. La confirmació d’aquesta donació fou atorgada pel Papa Innocenci III, el 1198. (JCH)
Església
Planta de l’església, una de les més ben conservades del sector.
J. Recarens
L’església és un edifici d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau directament, però amb un arc presbiteral, visible només en alçat. El gruix dels murs laterals de la nau, molt superior que el de ponent, fa pensar que la nau fos regruixada interiorment a fi de suportar la volta de canó, molt alta, que seria posterior a l’obra original i que alteraria l’obertura original de l’absis.
Aquesta reforma devia ésser coetània de la construcció de capelles a banda i banda de la nau i el cor. La façana de ponent, on s’obre la porta, també té signes de reformes, entre les quals podria incloure’s l’alterós campanar d’espadanya, de dos nivells amb dos ulls cadascun.
Les façanes són llises, llevat de la de l’absis, ornamentada amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre lesenes. Al plafó central s’obre una finestra de doble esqueixada, interiorment aparedada. L’aparell és de carreus polits i ben ordenats, i palesa les formes constructives de la fi del segle XI o del principi del següent, de tradició encara llombarda. (JAA)
Pica
De l’església de Sant Iscle i Santa Victòria prové una pica baptismal de tosca factura. És de pedra terrosa i és decorada únicament amb una motllura arrodonida a la boca. Alguna informació, però, l’atribueix a Sant Miquel de Cladells. (NPP)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVIII, 1910, pàg. 159.