Situació
Típica població que es dreça en un penyal sobre el mar.
TAVISA
D’esquena a mar, als peus del vessant nord-oest del promontori que confronta el cap de Tossa, es troba la turística Vila Vella, protegida per un clos murat als sectors més vulnerables que donen a la badia i a la costa. Al cim d’aquest promontori hi havia un castell que controlava un ampli territori, defensant la vila dels atacs tant per mar com per terra. Les restes d’ocupació ibèrica i romana que s’hi han trobat confirmen, la posició estratègica del lloc. Aquesta fortificació fou convertida en època moderna en molí, i enderrocada el 1917, en construir-se l’actual far. No ens n’ha arribat cap vestigi.
Mapa: 366M781. Situació: 31TDG946186. (ACC-JBM)
Història
Sembla que a l’indret on es va construir a l’edat mitjana el castell i la vila de Tossa hi havia hagut abans un vilatge ibèric i una població d’època romana. Al segle a l’entrada de Tossa, ja hi devia viure una certa població, segurament repartida en petits poblets encimbellats i reclosos, tancats en ells mateixos. Al cim del tossal de Tossa aviat hom degué construir una torre de guaita, com es desprèn del nom que rep aquest lloc al segle XII (“montis Guardini”).
A l’època anomenada carolíngia, sembla que tota aquesta zona litoral depenia dels comtes de Girona i de Barcelona i que devia ésser poc poblada. L’any 966, Borrell, comte i marquès de Barcelona, i els altres marmessors del comte Miró de Barcelona, que morí en aquesta data, en nom seu donaren al monestir de Santa Maria de Ripoll l’alou que aquest tenia a la vall o potser a la vila de Tossa (“vallam que nominatur Torsa”, segons la transcripció de Francesc Monsalvatje). El lloc Turissa, tanmateix, documentat en un mosaic romà, surt novament en un document carolingi del segle IX. Aquesta possessió, de la qual el document dóna les afrontacions, tal com podem veure a l’Atlas Històric de Catalunya, era força extensa. Segurament, però, tal com afirma Pierre Bonnassie, allò que devia ésser més important per al seu nou possessor eren els drets de pesca i de caça que s’hi concedien (“ipsas piscationes et ipsas venationes sive ipsas aucellationes”), ja que la zona conreada encara devia ésser molt reduïda. En el testament del comte Borrell II, de l’any 992, tornà a ésser cedir aquest alou de Tossa al monestir del Ripollès, bé que mentre visqués la muller del comte, Eimeruda, aquesta el podia posseir. Es desprèn d’això que els comtes barcelonins encara continuaren considerant Tossa com un lloc més o menys propi, que podien cedir com a esponsalici a llurs mullers. Fet i fet, tal com afirma Enric C. Girbal, la senyoria del monestir, després de la data d’aquesta segona donació, tampoc no fou gaire respectada per part de la casa comtal de Barcelona. Finalment, l’any 1096 el comte Berenguer Ramon II, i el 1097 Ramon Berenguer III, van reconèixer que posseïen indegudament l’alou de Torsa i el seu port, els quals foren retornats a l’abadia de Ripoll; la cessió fou confirmada per una butlla papal.
L’any 1158, ja afermat el domini que tenia el monestir a Tossa, l’abat Jofre del cenobi ripollès, juntament amb Guillem de Llers, que era prior d’aquest lloc, concedí als homes de Tossa algunes franqueses. A canvi del pagament de setanta sous, cedí als habitants de Tossa uns drets, segons que sembla sobre els ullals dels porcs senglars que cacessin (“linguo vobis… de omnibus videlicet apris quos in honore Sancte Marie capietis molas”) i també les gallines que devien, segurament, per a trascolar el vi (“linguo vobis predictas gallinas quas mihi exire debent de trescol”). Així mateix, s’establí allò que s’havia de pagar al senyor i al seu batlle arran dels plets que s’hi produïssin (“de placitis quae habueritis, domino duodecim denarios dabitis et ad baiulum nil aliud tribuatis ex hoc numero denariorum nisi tres obolos”). De fet, aquesta concessió fou només un primer pas. En aquest moment, d’acord amb el document, ja hi havia a Tossa una comunitat d’homes (hominibus) poc o molt organitzada que sembla que vivia sobretot de la caça i de l’agricultura i, evidentment, per bé que no s’esmenti, de la pesca. Aquest lloc fou també prou important perquè l’abadia de Ripoll hi tingués un prior i un batlle.
L’any 1187, l’abat Ramon, de Santa Maria de Ripoll, concedí una carta de poblament a Tossa, alhora que preveia la construcció d’un recinte fortificat (castellum). Aquest document és molt important en relació amb diversos aspectes de la societat i de l’organització del poblament a Tossa. El castell s’havia d’alçar al lloc dit “mont Guardí” (“loco Montis Guardini vocato”), on segurament, com ja hem esmentat, hi devia haver una torre de guaita més antiga. S’establí també que els habitants pobladors del castell (“homines istius castri populatores”) havien de tenir dins, a la zona closa pels valls, una casa petita, i fora la casa principal (“intus inter vallum singulas domunculas et exterius suas domos, ad modum de quator bracis et in amplum, etsex in longum”). És molt remarcable el fet que s’estableixin les mides que han de tenir les cases: 4 braces d’ample i 6 braces de llarg (és a dir, uns 8,40 m per uns 12,60 m, que representa una superfície de 105,84 m2, que en realitat resta reduïda a poc més de 75 m2 si en deduïm l’espai ocupat pels murs). A part d’això, els homes de Tossa tenien llurs tinences (“suas masadas cum suis omnibus tenedonibus”). En aquesta carta de franquesa s’establí que calia pagar censos dominicals (per exemple, una gallina per cada casa), fer serveis i complir els bons usos; els habitants de Tossa resten, però, exempts de la quèstia, la força, la intestia, la cugucia, etc. El monestir es reserva tanmateix alguns usos i privilegis, per exemple en relació amb el vi, amb el forn de pa (“omnes veniant tan coquendi sum panem ad nostrum clibanum ad triginta panes”), sobre la pesca (“et omnes omines piscatores cuiuscumque partis, tam exavegiis -aixàvega, art de pescar- quam de buligiis -amb bolig o artet- et de barchis donent nobis decimam de piscibus ad usum maritam; et de pice de tayl, ut dicitur vulgariter, habeamus usum sicut modo bene merigenatum, et etiam retinemus compram picium domui Sanctae Mariae, quantum sit ibi necessarium”). El monestir es quedava el delme de tota la pesca realitzada a les aigües del terme del castell de Tossa, un dret sobre l’anomenat peix de tall, i es reservava el de comprar tot el peix que calgués per a l’abadia. Hom ha volgut relacionar aquesta carta de franquesa amb la creació de la Vila Vella. Tot i que no resta gaire clar, és possible que mentre la gent tenia un refugi al castell, tenia la casa a la Vila Vella; també podem interpretar que l’anomenat castell correspon de fet a aquesta vila closa per les muralles. De tota manera, en el document no queda prou clar què era considerat el castell, què era tancat entre vallsi com eren protegides les cases foranes. En el document s’establí, en canvi, que calia arribar a un acord entre els homes i el monestir amb relació la guarda del castell (guardam).
Segons Enric C. Girbal, l’any 1240 és esmentat el castell de Tossa (“castrum de Torsa”) en un document relacionat amb un plet causat per uns drets de pastura d’uns porcs. L’any 1285, ran de l’intent d’invasió de Catalunya per part dels francesos, la població va ésser força malmesa. Tal com és descrit en els Gesta comitum Barcinonensium: “navigium Gallicorum diruit et combussit (…) castrum et terram de Torssa”; Tossa, a més d’altres viles, castells i monestirs del litoral català, fou enderrocada i cremada; al segle XIV, el seu castell fou tingut pels senyors de Santa Pau, en nom del monestir de Ripoll. Al llarg d’aquest segle, tot i que en algun moment es plantegés una situació equívoca, l’abat del monestir de Ripoll continuà tenint la senyoria de Tossa i la jurisdicció civil i criminal sobre els seus homes. Tal com diu E. C. Girbal, l’any 1362 l’abat Ramon de la Farrés anà personalment “intus castrum suum de Tursia”, on confirmà els privilegis dels homes i dones d’aquest lloc, a canvi de rebre llur jurament de fidelitat i l’homenatge. Pel fogatjament dels anys 1365-70, sabem que en aquestes dates hi havia vuitanta-un focs a Tossa, tots els quals eren de l’abat.
Segons I. Melé, a Tossa hi havia un castlà, que havia de viure al castell, i dos batlles, l’un dedicat a l’administració de la justícia i l’altre, de sac, que es dedicava a recollir les imposicions senyorials. L’any 1362, Guillem de Riera era “caslanus de Tursa”, per la qual cosa rebia cada any cinc lliures de moneda barcelonina i tenia el dret de bada i de pesca. De fet, tal com trobem esmentat en Els castells catalans, en molts moments els tres càrrecs recaigueren en una sola persona o en membres de la mateixa família. A la primeria del segle XIV, la batllia era en mans de Bernat de Soler i del seu fill Arnau. El 1371, però, fou venuda per Arnau de Soler a Pere de Riera. Hi ha una notícia, esmentada per E. C. Girbal, segons la qual el 1387 es feien obres a les fortificacions de Tossa. (JBM-EPF)
Castell
Croquis de les muralles que encerclen la Vila Vella de Tossa de Mar.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
La Vila Vella, amb carrers irregulars i estrets per tal de salvar els desnivells del turó, s’estén a redós d’un recinte emmurallat que té un perímetre d’uns 300 m. D’aquest recinte, actualment se’n conserva el llenç de muralla amb set torres rodones.
Tres d'aquestes torres es diferencien per la major alçada i per l’acabament amb corseres, formades per mènsules escalonades que sostenen petits arcs de punt rodó. Cadascuna d’elles té un nom: la torre d’en Joanàs, situada a l’extrem més oriental, enfilada al rocam per sobre de la mar, la torre de les Hores o del Rellotge, al mig, a tocar de la porta d’entrada a la vila, i la torre del Codolar o de l’Homenatge, al sector de ponent, al costat del que fou el Palau del Governador, avui dia convertit en museu municipal. Aquestes torres devien tenir tres pisos amb cobertes de volta de pedra, i l’accés al seu interior es feia a través d’una porta des del camí de ronda.
Les altres quatre torres amb un diàmetre i una alçada més petits són intercalades a la cortina de la muralla, tres entre la torre d’en Joanàs i la del Rellotge, i una entre aquesta i la del Codolar.
La muralla és coronada per merlets rectangulars, ornamentats als angles per petites mènsules i amb espitlleres; a l’altura de les espitlleres, per la cara interna, trobem el camí de ronda que envolta tot el recinte.
La gran varietat en el tipus d’aparell, tant a la muralla com a les torres, evidencia pel volum de l’obra i pels anys transcorreguts una constant transformació de tot el recinte amb obres, reparacions i restauracions.
Ara com ara, deixant de banda les etapes ibèrica i romana, a partir d’una primera aproximació distingim tres grans fases, que segurament amb un estudi més aprofundit podran ésser matisades:
- Fase 1. Correspon a la construcció d’un primer recinte, al final del segle XII, el traçat del qual s’hauria respectat com a estructura bàsica. Formen part d’aquesta fase les sageteres de la muralla, compostes de dos o tres blocs de pedres tallades, al costat d’un aparell de pedres a penes desbastades, amb tendència a marcar filades horitzontals, que es troba a la part inferior, també de la majoria de les altres torres, amb més o menys alçada segons els punts.
- Fase 2. Correspon a l’obra de reconstrucció de l’abad Descafilar del segle XIV. El tipus d’aparell és semblant a l’anterior, però sovint les pedres resten travades amb abundant calç, que els dóna un to més clar; això és així a causa, també, del tipus de pedra utilitzada. Segurament els merlets de la muralla i l’acabament de les tres torres majors o mestres pertanyen a aquesta fase.
- Fase 3. Hom inclou en aquesta fase les reparacions i restauracions posteriors fins als nostres dies. Se’n podria fer una important relació, però potser les més significatives són els coronaments de les torres intermèdies.
Cal dir que l’entrada a la vila, oberta al costat de la torre d’en Joanàs, és totalment artificial. El veritable portal d’entrada al sector de ponent, i protegit per la torre del Rellotge, consisteix en una doble porta de punt rodó amb rastell emmarcada per dovelles i per un parament diferenciat de la resta del recinte amb carreus perfectament treballats. Des d’aquesta porta es passa a una plaça que conserva el seu caràcter de pati d’entrada, ja que des d’aquí s’accedeix pròpiament al nucli de població, bé pel carrer del Batlle o del Governador, a través d’una segona porta fortificada en punt rodó i arc rebaixat, o bé per sota el pont d’En Riera. A la plaça, que devia tenir una funció de plaça d’armes, hi ha una escala adossada a la part interna de la muralla que porta al camí de ronda.
Les cases que trobem entre els carrers estrets i tortuosos són dels segles XV i XVI, amb edificis que tenen alguns elements gòtics com és el cas del Palau del Batlle o del Governador.
Enfilat al turó trobem la primitiva església parroquial del segle XV, d’estil gòtic, dedicada a sant Vicenç. L’actual, sota la mateixa advocació, data del segle XVIII i és a la vila nova.
Ja a pocs metres del cim hi ha la meitat d’una torre circular, amb un diàmetre interior de 360 cm i un gruix de la paret d’uns 85 cm, fet amb un aparell molt irregular, aspectes tots que fan pensar en una construcció de datació tardana. (ACC)
Bibliografia
- Girbal, 1884, pàgs. 10, 11, 15, 16, 20, 43, 116 i 119; Melé, 1925, pàgs. 52 i 63; Barrau-Massó, 1929, pàg. 83; Monreal-Riquer, I, 1955, pàgs. 273 i ss.; Font Rius, 1969, pàgs. 164-165, 250-251 i 601-603; Els castells catalans, III, 1971, pàgs. 452-461; M. Riu, 1982, pàg. 65; Bolòs-Hurtado, 1988, pàgs. 99-100.