EI marc històric del Pla de l’Estany

Antecedents

Vista aèria del sector central del Pla de l’Estany amb la ciutat de Banyoles i l’estany que ha donat nom a la comarca.

Arxiu GEC

La condició de conca lacustre del territori de Banyoles ha fet possible la conservació i l’abundància de troballes de restes òssies de la fauna del final del Terciari i del Quaternari. Els jaciments paleontològics descoberts havien estat estanyols, indrets on accidentalment quedaren atrapats diferents animals que, recoberts d’argiles, s’hi van fossilitzar.

Banyoles passà a primer pla en el camp de la investigació de l’home prehistòric arran del descobriment, l’any 1887, a les pedreres de roca travertínica del pla de la Formiga (Mata), d’una forma òssia que resultà ésser el maxil·lar inferior d’un home, i que era acompanyada d’una fauna arcaica de mamuts, cavalls i cérvols, a més d’empremtes de plomes d’ocells i de fulles.

La mandíbula de Banyoles —així fou anomenat aquest maxil·lar— va ésser recollida per l’eminent historiador i erudit banyolí Pere Alsius i Torrent (1839-1915). Hom considera que pertany a un neandertal del paleolític inferior.

Les coves de Serinyà constitueixen el principal nucli arqueològic, amb abundants materials del paleolític i del neolític, que es conserven al Museu Comarcal de Banyoles. S’han excavat, entre d’altres, les coves del Reclau Viver, d’en Pau, de Mollet, de l’Arbreda i la bora gran d’en Carreres.

La cova Reclau ha enregistrat el pas de diferents cultures troglodítiques d’abans del neolític, com és l’home de Cromanyó, portador de la cultura aurinyaciana. S’hi troben successivament restes perigordianes, solutrianes i magdalenianes, aquestes darreres a la bora gran d’en Carreres.

A la fi de les glaciacions, el nou clima possibilità la vida de l’home fora les coves. L’home neolític, agricultor i ramader, sembla que s’instal·là a Porqueres, Lió i Can Morgat, ja que la part que ocupa l’actual Banyoles devia ésser pantanosa; a Porqueres s’han trobat restes d’una estació neolítica.

L’eneolític o edat del coure ha deixat importants vestigis al barranc de la Margenera de Serinyà, on es troben nombrosos abrics, a més de les coves abans esmentades (dels Encantats, Petita, Racó del Salvador, d’en Pau, el cau d’en Quintana i Reclau). En aquest indret hi ha abundants sepulcres, que, segons Maluquer, es correspondrien amb l’etapa final dels grans sepulcres megalítics del Baix Empordà, uns 1800 anys aC.

De l’edat del ferro i de la invasió dels celtes, n’han quedat també vestigis a les coves de Reclau i dels Encantats, on s’han trobat restes de ceràmica acanalada i gran quantitat de ceràmica hallstàttica, amb un vas negre que contenia restes de petits ossos, al costat d’una mica de blat i glans carbonitzats.

Abans de la dominació romana, el Pla de l’Estany era habitat per una tribu ibèrica, tal vegada la dels ausetans, segons es desprèn de les cartes geogràfiques de Ptolemeu i dels escrits de Plini el Vell. Aquesta tribu hauria ocupat un territori entre els ceretans, a tramuntana, els castellani, a migjorn, els ilergets, a ponent, i els indigets, establerts a l’Empordà, entre el Fluvià i la Muga. Els ibers s’establiren a Porqueres, al turó del Mas Castell, que esdevingué un centre actiu i pròsper durant el segle III aC. Els diferents poblats ibèrics s’edificaven en turons fàcilment defensables, com ara el Puig de Sant Martirià, el Mas Oliveres al Puig Suris, el Puig Castellar d’Espasens, o el Forn Cremat de Riudellots de la Creu. Es dedicaven a la ramaderia i a l’agricultura i mantenien relacions comercials amb la colònia grega d’Emporium.

Les excavacions al Mas Castell de Porqueres(*), encara molt parcials, semblen indicar que el poblat ibèric té l’origen pels volts del segle VI aC i que entre els segles II i I aC fou assimilat al món romà. D’entre els materials extrets cal destacar les ceràmiques ibèriques de tipus “gris emporitana” i les “oxidades pintades”. S’han trobat també nombrosos utensilis fabricats amb bronze (hams, agulles, arracades, fíbules, braçalets, etc) i les noves eines agrícoles de ferro (aixades, falçs). Quant a les monedes, aparegueren dracmes gregues de plata procedents d’Emporium i asos ibèrics de bronze amb la inscripció Untikesken, procedents dels indigets de l’Empordà.

La república romana escollí el port d’Emporium per al desembarcament de les tropes a la península ibèrica, durant la guerra contra Cartago. Per l’agost del 218 aC, Gneu Corneli Escipió arribà a Empúries amb un poderós exèrcit i amb l’aquiescència de la colònia grega, per tal de sorprendre la rereguarda d’Anníbal, el qual assetjava Roma. Vençuda Cartago, els romans restaren a la península, ara intentant sotmetre els indígenes que s’oposaven al domini. L’hostilitat de les tribus ibèriques fou intensa, per la qual cosa, l’any 195 aC, Roma envià el cònsol Marc Porci Cató, que desembarcà novament a Empúries, al capdavant de dues legions. Aquest fou pròpiament l’inici de la sistemàtica conquesta i romanització del territori. Sembla, però, que la repressió no fou extrema, ja que els poblats ibèrics no van ésser anorreats, sinó que simplement els romans hi establiren els seus poblaments, imposant-ne les lleis, els costums i la llengua. Amb la pax romana augmentà la població del Pla de l’Estany, i foren creades nombroses explotacions agràries entorn de les vil·les, els noms d’algunes de les quals encara es conserven en la toponímia actual, i els trobem sovint enregistrats en els documents carolingis amb el sufix ano. Així, a Serinyà trobem el Mas Arbusà (Albuciano, d’Albucius) i Taià (Tatiano, de Tatius); a Crespià, Pompià (Pompiano, de Pompeius); a Porueres, Vilauba (Villa Alba). D’altres topònims romans corresponen a vil·les que esdevingueren poblacions i parròquies: Borgonyà (Borgoniano, de Borgonius); Cornellà (Corneliano, de Cornelias); Crespià (Crispiniano, de Crispinius); Serinyà (Siriniano, de Sirinius); Pedrinyà (Petriniano, de Petrinius); Esponellà (Spondiliano, de Spondilius); Vilamarí (Villamarino, de Marinus) i Vilademí (Villa de Amelio, de Aemilius).

Vista aèria de la vila romana de Vilauba, a Porqueres, al peu de la carretera de Pujarnol, el jaciment romà més ric i important de la comarca.

Arxiu Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles

L’any 1932 es van descobrir a Can Vilauba (Villa Alba) les restes d’una vil·la romana que es pot considerar prototip de casa rural de l’època(*). Algunes parets es conservaven encara enguixades, i s’hi van trobar diferents estris, com moles de gra, àmfores, moles de mà, vasos, monedes, lampadaris, braçalets i sepultures.

També s’han trobat restes de vil·les en d’altres indrets de la comarca que demostren l’intens poblament i el fort arrelament dels colons romans (Lió, Usall, Miànigues, Pujarnol, Sant Patllari, Camós, Palol de Revardit, Santa Llogaia i Riudellots de la Creu).

A la comarca del Pla de l’Estany, durant el període visigòtic continuà el desenvolupament de les antigues vil·les amb la incorporació dels nous dominadors, que compartien la propietat i el poder amb els hispanoromans. Els materials romano-visigòtics trobats a la comarca són abundants i comprenen des del segle I aC fins al VII dC.

El poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres es romanitzà, s’amplià cap a la vora de l’estany i es convertí en una població important i activa (segles I aC - I dC). Després fou abandonat com a lloc de residència, probablement per un factor de dispersió en favor de les vil·les que estaven en expansió. L’indret es convertí en lloc de culte, com indica la construcció d’una església paleocristiana i una necròpolis, al segle IV, i una altra església, ja visigòtica, amb absis hexagonal, al segle VII.

La vil·la agrícola romana de Vilauba continuà la producció en plena època visigòtica, amb un notable creixement, a més, de l’activitat industrial tant en l’elaboració d’oli (premses, cisternes), com també en la criança del cavall. Les ceràmiques eren grises amb motius estampillats (creus, cercles), de tradició paleocristiana. La vil·la fou abandonada sense violència durant el segle VII, abans de la invasió àrab.

L’any 1980, en unes excavacions al presbiteri de l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles aparegueren els murs d’una basílica d’època visigòtica. Aquest fet és important, ja que certifica el que ja s’havia deduït a través d’un document de Lluís el Piadós del 822, en què es parla d’una antiga església, on després s’erigí el monestir.

Banyoles era, doncs, un lloc de culte cristià, però res no demostra, ara per ara, que hagués estat un nucli de població.

No hi ha notícies directes sobre la comarca durant el període sarraí. Sembla que una bona part de la població, almenys els dirigents o els compromesos amb el règim de l’època visigòtica fugiren del Pla de l’Estany i llocs veïns cap a la Septimània, o també, segons la llegenda d’Arnau de Cartellà, es refugiaren a les muntanyes més inaccessibles, com són les de Finestres i Rocacorba. La comarca patí, sigui com sigui, una despoblació important durant el segle VIII i una gran part de les terres van quedar ermes.

La Marca Hispànica: el domini carolingi

Entorn de la parròquia rural de Porqueres, al cap de l’Estany, han aparegut restes d’època paleocristiana i visigòtica que indiquen la continuïtat de poblament de la contrada.

TAVISA

La situació féu veure a Carlemany la necessitat d’estabilitzar la problemàtica frontera, i creà una marca al sud dels Pirineus. El seu fill Lluís el Piadós, rei d’Aquitània des del 781, fou l’encarregat de dur a terme l’operació, secundat pel duc Guillem. De primer, els francs afavoriren les sedicions anticordoveses dels valís i emprengueren petites expedicions; finalment, a l’Assemblea de Tolosa de l’any 800, presidida per Lluís el Piadós, hom acordà de conquerir Barcelona. Acudiren a l’expedició el comte Rostany de Girona, Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona.

Abans d’aquesta gesta, però, s’esdevingué un fet molt important a les comarques nord-orientals, ja que els habitants de Girona lliuraren la ciutat als francs per iniciativa pròpia (785). El mateix succeí en tots els territoris dels voltants, la qual cosa permeté la constitució del comtat de Girona, que encloïa el pagus de Besalú. Abans de l’expedició franca a Barcelona, Girona i els pobles propers patiren les escomeses d’Abd-al-Malik (792) i de Al-Ha Kam, entre d’altres.

Organització. Fundació de Banyoles

Carlemany, després de dominar Girona, procedí a la reorganització del territori i restaurà els districtes administratius, que tenien l’origen en l’època baix-romana o visigòtica i que eren formats pels comtats o pagi de Girona, Besalú, Peralada i Empúries.

El comtat de Besalú, en aquests primers temps, era, doncs, un pagus del comtat de Girona, sota el govern d’un sol comte beneficiari. Rostany en fou el primer, nomenat arran del lliurament de Girona, i el succeí Odiló.

En aquesta època començà la repoblació i l’organització de les terres abandonades del Pla de l’Estany. A l’empara dels francs, els antics pobladors anaven tornant a les seves terres, procedents de Septimània i de les muntanyes on s’havien refugiat dels sarraïns; amb ells arribaren també colons d’origen franc.

El monestir de Sant Esteve de Banyoles. Tot i l’aspecte renovat o modern, és la fita històrica o documental més antiga de la comarca.

TAVISA

Entre aquests repobladors arribà al territori un monjo benedictí anomenat Bonit, que l’any 812 fundà el monestir de Sant Esteve, en un lloc erm anomenat Banyoles. El precepte de Lluís el Piadós de 822 diu: “Vir religiosus nomine Bonitus quemdam locum eremum quod dicitur Baniolas, quod est situm in pago Bisuldunensi ubi Ecclesia antiquitus fundata fuerat per licentiam Odilonis quondam Comitis, accepisset, et ibidem proprio sudore laborasset, ubi Ecclesiam in honore S. Stephani Protomartiris construxit”. Durant els primers temps el monestir disposava d’escassos mitjans; els mateixos monjos construïren el monestir i l’església primitiva, feta de fang i pedra i amb la teulada de fusta. També treballaren per controlar el nivell de les aigües, construint canals de drenatge i sobreeixidors, fins a convertir els aiguamolls en terres de regadiu. A redós del monestir anà creixent al mateix temps la vila de Banyoles.

A la mort de Bonit, el seu successor, l’abat Mercoral, i el comte de Girona Rampó es presentaren a la dieta d’Attigny, on es trobava Lluís el Piadós, del qual obtingueren el precepte abans esmentat, és a dir, la confirmació de la cessió d’Odiló i la protecció reial al naixent monestir. Segons Lambert, és probable que el monestir de Sant Esteve, per la seva antiguitat, fos el primer establiment benedictí a la Marca.

Els comtes hereditaris

Durant el segle IX Lluís el Piadós confià els comtats més importants del migdia franc als mateixos comtes francs. A la mort de Rampó, comte de Barcelona i Girona, el succeí Bernat de Septimània, que aconseguí un gran poder dins l’imperi, fins que fou desterrat a la regió de Barcelona-Narbona. En els conflictes dinàstics de Lluís el Piadós, Bernat es decantà pel fill rebel Pipí. Berenguer de Tolosa fou el defensor del rei, i trobà en Òliba, aleshores comte de Carcassona, un aliat fidel. Oliba era fill de Bel·lo, comte de Carcassona en temps de Carlemany i hisendat del Conflent. Aquí nasqué la proverbial fidelitat al rei franc de la casa catalano-carcassonesa, que regiria Catalunya durant molts segles. Oliba fou premiat, i els seus germans Sunifred i Sunyer obtingueren els comtats d’Urgell-Cerdanya i els d’Empúries-Rosselló, respectivament. L’any 843 el tractat de Verdun establí els drets de Carles el Calb a les regions meridionals de l’imperi; l’any següent Bernat fou executat. Molts abats, entre ells el de Banyoles, bisbes i ciutadans, es traslladaren a Tolosa a saludar el rei en una “onada de legitimisme i de fidelitat de la casa de Carcassona a la casa reial carolíngia”, segons Abadal. Aquest acte culminà amb el nomenament reial de Sunifred com a successor en el domini dels territoris de Bernat de Septimània, amb el títol de marquès.

Durant el segle IX continuaren les lluites de poder en els comtats septimans i catalans de l’eix Narbona-Barcelona. El rei entengué que la lleialtat de la nissaga de Bel·lo era millor garantia que la que oferien els grans pròcers francs, moguts ja més per la pròpia ambició que pel deure de fidelitat. Així, els fills de Sunifred I aconseguiren regir tots els comtats pròpiament catalans (excepte el de Pallars). Guifré el Pelós reuní els comtats d’Urgell-Cerdanya (870), Barcelona-Girona-Besalú (878) i, per conquesta pròpia, el d’Osona.

A la darreria del segle IX, amb l’afebliment de l’imperi franc, els comtats catalans esdevingueren hereditaris i els nomenaments dels comtes ja no depenien del rei franc.

El pagus de Besalú, en temps de Guifré el Pelós, era unit al comtat de Barcelona, però Guifré cedí el govern de Besalú al seu germà Randulf i així Besalú es convertí en comtat. Randulf morí el 913 i, no sabem per quins motius, el comtat passà a Miró el Jove, comte de Cerdanya. Aquest fet provocà tensions en el si de la família troncal catalana, ja que els comtes de Barcelona-Girona-Osona consideraven el comtat de Besalú com a propi i aspiraven a recuperar-lo. L’any 957, un grup de prohoms de les terres del Pla de l’Estany es rebel·laren contra Guifré II, hereu de Miró el Jove, l’assetjaren al seu castell de Besalú i l’assassinaren quan intentava fugir. Sunifred II, comte de Cerdanya i germà de Guifré, el succeí i, en judici públic, confiscà els béns dels rebels. Entre aquests béns hi havia el castell de Taià, situat a Serinyà i llindant amb el Monte Spelio, propietat alodial del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Miró Bonfill, comte de Besalú per successió del seu germà Sunifred, heretà el castell juntament amb els altres béns confiscats als transgressors.

L’abat de Banyoles Bonfill I era addicte al comte de Barcelona Borrell II, que l’any 979 es presentà a Banyoles amb un exèrcit i, amb llicència del monestir, acampà al Monte Spelio. Davant d’aquesta amenaça, Miró, que també fou bisbe de Girona, acudí a Banyoles i, després de pregar a Sant Esteve, féu donació del castell de Taià al monestir, com podem llegir en el document de l’acta de donació: “[…] Et ita sciendum est cunctis fidelibus nobiscum commanentibus vel ceteris hominibus qualiter Comes Borrellus venit cum omni exercitu suo in partibus nostris ad construendum castellum adversum nos in montem quem dicunt Spelio in alaude Sancti Stephani. […] Et ego libenti animo dono atque concedo ad praefatum coenobium alaudem meum quem habeo in comitatu Bisuldunense in villa quam dicunt Siriniano vel Taziniano vel in eorum terminos, quantum isti transgressores supra nominati [els qui occiren el seu germà] ibi habebant vel in eorum potestatem retinebant”. L’oportuna maniobra del piadós comte bisbe evità un enfrontament directe entre la casa de Barcelona-Girona-Osona i la de Cerdanya-Besalú, tots membres de la mateixa família.

L’exèrcit de Borrell es retirà sense incidents —deixant de passada uns poderosos aliats en els abats de Banyoles—, amb l’aspiració de recuperar el comtat de Besalú, cosa que succeí el 1111 en morir sense descendència Bernat III, casat amb Ximena de Barcelona.

En el decurs dels segles IX i X la vila de Banyoles s’anà poblant i engrandint, i el patrimoni de Sant Esteve s’incrementà amb donacions de privilegis, esglésies i alous, fetes per reis, nobles i hisendats. L’abat del monestir era la primera autoritat, no solament eclesiàstica, sinó també civil i militar.

L’any 948 Banyoles perdé la propietat del monestir de Sant Pere de Rodes, després d’un llarg i crispat contenciós que durava des del 879, primer amb el monestir de Sant Policarp de Rasès, que fou favorable a Sant Esteve de Banyoles, i després amb Tassi, ric hisendat empordanès, que amb l’ajut del bisbe Gudemar de Girona i dels comtes d’Empúries, Barcelona i Cerdanya, aconseguí un precepte de Lluís IV el d’Ultramar, que sostreia Sant Pere de Rodes de la jurisdicció de Banyoles. Tassi fou el primer abat del nou monestir. El 948 arribà a un acord pactat amb Acfred, abat de Banyoles.

Les propietats que anava adquirint l’abadia banyolina foren quantioses i quedaren detallades en l’estudi monogràfic del monestir. En un document de l’any 1017 hi ha una relació de les possessions, disseminades pels comtats de Besalú, Girona, Empúries, Barcelona i Cerdanya-Rosselló.

El 977 l’abat Acfred contribuí al naixement del que seria també un important i potent monestir benedictí, el de Sant Pere de Besalú, fundat pel comte Miró Bonfill. Segons Constans, l’abadia de Banyoles aportà alguns monjos per a formar la primera comunitat del nou monestir; més tard, el 1002, l’abat Guadamir de Sant Esteve, va subscriure, juntament amb el comte Bernat Tallaferro i diversos prelats, l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Besalú.

L’any 1017, l’expansió de la vila de Banyoles féu necessària la construcció de la nova església parroquial de Santa Maria dels Turers, ja que els nous barris de la vila quedaven massa allunyats de l’església de Sant Esteve.

La defensa de Barcelona

Almansor, visir de Còrdova i tutor del califa Hisam II, aprofitant la decadència carolíngia i considerant desprotegits els comtats catalans, s’enfrontà a Borrell II de Barcelona i assaltà la ciutat el 6 de juliol del 985.

És tradició que un bon nombre d’homes del Pla de l’Estany acudiren en defensa de Barcelona. Coneixem els noms de Guandalgaud, vescomte de Girona, que hi anà el 985 amb tres dels seus germans, un dels quals, Odó, era senyor del castell de Cornellà del Terri. Ambdós foren fets captius i traslladats a Còrdova. Segons Lluís G. Constans, Oliba Cabreta, comte de Besalú, es dirigí a Barcelona amb un exèrcit; l’acompanyaven Hug de Porqueres i Guillem de Cartellà, senyor de Falgons, que aportà vint cavalls i 230 ballesters.

Poc més endavant, l’any 1010, tenim referències que el cavaller Ademar de Porqueres acompanyà Bernat Tallaferro, comte de Besalú, en l’expedició a Còrdova de Ramon Borrell contra Sulayman I de Còrdova.