Història
L’estany ha condicionat la naixença i l’expansió de l’actual ciutat, a la vegada que n’ha estat l’impulsor econòmic i fins industrial.
TAVISA
El topònim de Banyoles apareix per primera vegada en un diploma de Lluís el Piadós, l’any 822, com a Baniolas. El nom fa referència a un paratge a l’inici del Terri, “in capite Sterrie”, en què el monjo Bonit descobrí les ruïnes d’un antic temple i hi edificà el primitiu monestir, on actualment es troba l’església de Sant Esteve. L’existència d’aquell antic temple ha estat confirmada en el decurs d’unes excavacions de l’any 1980, en les quals s’han trobat restes d’una nau basilical visigòtica del segle VII.
Així com disposem d’abundant material arqueològic que certifica l’establiment de l’home prehistòric a Serinyà, Porqueres, Lió, i a diferents indrets al voltant de l’estany, no hi ha indicis a la vila de Banyoles fins a l’època romana. Sabem que la via romana que, procedent de Girona i Cornellà del Terri, es dirigia a Porqueres i Santa Pau, creuava el futur terme municipal. El seu recorregut devia seguir el carrer de Baix, la plaça Vella, Escribanies, el carrer Major, la plaça Nova, la porta de Turers i el carrer Gran, fins a la font Pudosa. Malgrat les restes romanes trobades, altrament no gaire abundants, al nucli urbà res no certifica, ara per ara, l’existència d’una colònia romana a la vila. No obstant això, sí que hi hagué un establiment romà al puig de Sant Martirià.
S’ha especulat molt amb l’etimologia del topònim de Banyoles. Sembla innegable que prové del llatí balneum, bany i balneolae, petits banys. El nom podria fer referència a un establiment de banys o també a una font pública. Segons Casades i Gramatxes, citat per L. G. Constans, es devia tractar d’un balneari sense cap població annexa, on haurien acudit ciutadans d’Empúries, Girona i Vic. Segons una hipòtesi del mateix Constans, balneum derivaria al català en Banyoles, per a expressar, en sentit figurat, la idea de llac o estany; és a dir, que la vila hauria pres el nom de l’estany.
A l’indret de Lió, a la part septentrional de l’estany, hi ha una necròpolis, amb una quarantena de sepultures excavades a la roca, en una de les quals es trobà un braç de creu de ferro que hom considerà visigòtic. A l’interior de Banyoles, als carrers de l’Església i d’Escribanies, hi ha sepultures amb les mateixes característiques, encara que potser no totes de la mateixa època, com també a Guèmol. Sembla, doncs, que l’antic balneari romà esdevingué un lloc de culte durant l’època visigòtica, localitzat al temple esmentat en el document del 822.
La invasió sarraïna, al segle VIII, fou breu però comportà un cert trasbals. Les terres de Girona foren devastades, com també ho foren Banyoles i les vil·les establertes durant la colonització romana.
Per tal de contrarestar els continuats atacs musulmans a les zones ja conquerides, els governants carolingis afavoriren una constant i efectiva repoblació del territori, que fou protagonitzada en part per pagesos, terratinents i comunitats monàstiques.
Segons un precepte de Lluís el Piadós del 822, Rampó, comte de Girona, dóna fe davant el monarca que un monjo benedictí anomenat Bonit, amb autorització del comte Odiló, havia rebut i convertit en conreu cert lloc erm anomenat Banyoles, que hi havia construït una església en honor a Sant Esteve i edificat habitacions destinades a monjos i a l’acolliment dels pobres (Precepte de l’emperador Lluís el Piadós a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles).
Encara que la data d’aquest esdeveniment no és esmentada, sabem que Odiló va morir el 812. L’arribada, doncs, dels benedictins, i alhora, el repoblament de la vila de Banyoles, s’escaigué durant els primers anys del segle IX.
A l’ombra del naixent monestir s’anà poblant el que més endavant es va anomenar Vila Vella, entre el monestir i l’església de Santa Maria, en contraposició a la Vila Nova, urbanitzada a partir del segle XIII i que s’estén des de Santa Maria fins a la porta de Turers.
Planta de Santa Maria dels Turers amb la superposició, per trames diferents, d’almenys tres etapes històriques en l’estructura.
J. Moner i J. Riera
L’església parroquial de Santa Maria dels Turers marca el punt d’enllaç entre la Vila Vella i La Vila Nova de Banyoles.
Arxiu GEC, GGCC III, Pàg. 159.
Gràcies a l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Esteve, datada l’any 1086, tenim algunes dades de la vida de la població de Banyoles en el temps immediatament precedent. Segons aquest document, en els primers temps de la construcció de la vila, l’església de Sant Esteve feia les funcions de parròquia, però ben aviat, en un acord entre el monestir i els habitants del lloc, es convingué, de primer, construir una església en honor a Sant Benet i després una altra, dedicada a la Verge Maria, que seria la parroquial. No obstant això, com a senyal de primacia del monestir, els habitants de la vila estaven obligats a concórrer a Sant Esteve en les festes més solemnes. També el monestir es reservava el dret exclusiu d’administrar el baptisme.
L’església primitiva fou construïda pels monjos mateixos damunt les ruïnes de l’església visigòtica. Era de fang i pedra amb un taulat de fusta. Va ser destruïda a mitjan segle X i edificada de nou el 957, en què se substituí la coberta de fusta per la volta de pedra. La nova església fou consagrada per Arnulf, bisbe de Girona.
L’església de Santa Maria dels Turers es convertí, com ja ha estat esmentat, en la parròquia de Banyoles, sota la direcció d’un capellà major i un domer, que eren nomenats per l’abat, encara que un cop presa la possessió, quedaven sota la jurisdicció del bisbe de Girona.
L’administració material depenia de la universitat de la vila, institució que amb els anys va anar adquirint poders i privilegis en detriment de l’autoritat monacal, fins aleshores exclusiva. Al principi, una representació popular de la vila, formada pels caps de família, es reunia a Santa Maria, on es discutien els problemes i se suggerien les solucions a l’abat.
Durant el segle XII les propietats i riqueses del monestir de Sant Esteve s’acumularen, per culminar al segle XIII, que fou d’expansió i esplendor per al monestir i la vila de Banyoles. S’urbanitzà i emmurallà la vila (Vila Nova), i es desenvolupà la indústria i el comerç. Els privilegis i franquícies reials afavoriren la creació d’una important indústria tèxtil i d’adobs, a part de les nombroses indústries que aprofitaven els salts d’aigua dels set recs construïts a l’època de l’abat Mercoral (molins fariners, drapers, etc) i per descomptat de l’agricultura i ramaderia, activitat bàsica tradicional.
Jaume I atorgà una sèrie de privilegis al monestir i també a la vila. El 1253 s’aconseguí que l’abat Pere vengués al Comú el dret de roldor, per tal de fomentar la indústria dels adobs. Deu anys més tard l’abat Guillem Ramon renuncià, a canvi de diverses compensacions, a part de les servituds personals (mals usatges), sense abdicar, però, del jurament de fidelitat i homenatge dels vassalls.
Les muralles
L’any 1269 es començà l’edificació de la nova església de Santa Maria, que quedava envoltada d’una forta muralla, flanquejada per torres, que defensaven les set portes d’accés. Probablement es construí a mitjan segle XIII, ja que en una acta de protesta, elevada pels jurats a l’abat Bernat de Vallespirans el 1309, es fa constar un acord anterior, segons el qual les portes de la vila havien de romandre tancades des del toc de vespres fins al de matines de l’endemà “com era de costum des de feia 30 o 40 anys”. La construcció de la nova església quedà enllestida l’any 1333, sota la direcció del mestre Pere Torroella de Fluvià, que rebé l’encàrrec el 1293. Durant la restauració de l’any 1941 sortiren a la llum, al presbiteri, els fonaments de l’absis de l’anterior església.
Gràcies a diverses citacions documentals, recopilades per Constans, i datades entre parèntesis, podem fer un tractat de la fortificació, de les diferents portes i indrets de la muralla.
Partint de l’angle nord-oest de l’església del monestir, la muralla es dirigia cap a tramuntana fins a la Porta de l’Hospital (1362) o Portal d’en Rabassa (1691). A continuació, el mur girava vers ponent fins a la Porta de Sant Benet i seguia paral·lel al carrer dels Valls —nom que rebia l’ampli vall que resseguia la muralla, i que, quan calia, s’inundava amb l’aigua de l’estany— fins a la Porta de Sant Martirià (1387). Prosseguia fins a la Porta dels Turers (1573), anomenada antigament Sobreporta (1259), i més recentment Portal dels “cuartels” (1790). Prop de la porta es troba la Casa Ametller, al pati de la qual es conserva una de les torres. Seguia en direcció sud-est i després girava cap a orient, on es trobava la Porta de Girona (1321) primer, i el Portal d’en Peraseca (1279) després. Seguint cap el nord-est, la muralla envoltava el monestir, havent passat pel Portal de Quatre Cases (1341).
El Carrer Nou de Banyoles, a desgrat del nom, un xic enganyós, guarda la majoria dels elements mès antics in notables dels vells casals banyolins.
A. Bramon
Així, la vila medieval s’estenia des de l’actual plaça dels Turers (Sobreporta) fins al monestir. Són destacables els carrers Major i de Santa Maria, la plaça de la Font, la plaça Major, porxada, el carrer Nou, citat l’any 1279, que conté nombrosos edificis construïts entre els segles XII i XIV. El mercat es realitzava en un indret anomenat Era de l’Abat, a la Vila Vella. En aquesta zona visqué la colònia jueva a partir del segle XII. Sembla que la integració va ser satisfactòria i hom no té notícia de cap persecució ni problema religiós ni racial. En alguns documents els jueus consten com a prestadors, i entre els seus clients hi havia l’abat mateix. Famílies jueves notables foren els Cabrit, els Harari i els Lleó, entre d’altres.
El segle XIV s’inicià amb la definitiva emancipació municipal de la dependència senyorial del monestir. La vila havia estat regida fins aleshores per un consell de prohoms que responien davant l’abat. L’any 1303, sota el govern de l’abat Bernat de Vallespirans, fou redactada la Carta Municipal, que independitzava el Consell de l’autoritat abacial, en l’aspecte administratiu. El naixent municipi s’instal·là a l’edifici de la Pia Almoina. (MGA)
Nucli urbà
El naixement urbà de Besalú cal situar-lo al segle IX, immediatament després de l’establiment en aquest lloc de Bonit i altres monjos benedictins, que seguien els passos dels colonitzadors francs. La rompuda de les terres ermes i la fundació del monestir prop de l’estany va constituir en poc temps la base del que seria un important i florent nucli urbà.
Pla del nucli antic de Banyoles a la fi de l’edat mitjana.
Les especials característiques geomorfoiògiques de la zona fan pensar que l’àrea que ara ocupa la ciutat constituïa, en aquella època, un conjunt de terres rompudes, amb travertins aflorant en àmplies superfícies i, aparentment, poc aptes per a ser posades en condicions d’explotació, si bé l’abundància d’aigües superficials que fluïen en pendent representava una important riquesa potencial.L’existència d’un camí ja utilitzat en temps dels romans, les restes d’una antiga església i una estratègica sobreelevació travertínica devien acabar de convèncer els repobladors benedictins de les bones condicions per a consolidar aquells terrenys abandonats.
El camí anava en direcció de nord-est a sud-oest, enllaçant els que pujaven a banda i banda del Terri per anar cap a les terres garrotxines.
Aquest establiment humà no era pas l’únic que existia a l’entorn de l’estany: en una de les parts més elevades de la banda de ponent, resguardades de possibles inundacions i separades d’aiguamolls, les terres de Porqueres havien estat ocupades ja des de molt antic per establiments d’ibers primer i més endavant de romans i gots. Amb la colonització franca va quedar-hi fixat un castell, centre d’un nucli prou important, si bé dependent directament del senyor de Besalú. L’apropiació i, sobretot, l’ús de les aigües de l’estany per part dels nous colons benedictins no tardarien a ser motiu de tensions entre les dues comunitats. Entre altres raons, perquè els monjos de Banyoles, una vegada enllestit el nou cenobi i reedificada l’església, en poc més de dos segles van dur a terme una gegantina obra d’enginyeria per a controlar el nivell de les aigües, construint un dic que convertia l’estany en un gran embassament tot canalitzant-ne el desguàs. Aquest fet singular representaria no solament la dessecació de noves terres per a cultivar i regar, sinó també força motriu per a rodes hidràuliques amb el consegüent desenvolupament industrial. És així com el monestir va atraure colons i com van créixer les primeres cases a la seva ombra i sota la seva tutela, tot cedint l’ús de la terra però reservant-se’n el domini directe. L’església i les dependències monacals servirien, com tants castells feudals, de defensa i protecció de monjos i súbdits, gràcies a la seva fortificació i a la privilegiada elevació sobre els terrenys circumdants.
Els primers habitatges devien ser construccions molt senzilles de fusta, palla, tàpia o lloset de pedra per la facilitat de trobar aquest material in situ. Lògicament, no en resten testimonis i si n’hi ha s’han de confondre entre paraments reconstruïts essent-ne impossible la identificació. Per exemple, l’aparell en espina de peix perdura a Banyoles ben bé fins al segle XIII i l’aparell de llosets sense escairar travats amb fang, fins molt després.
La situació del monestir a l’extrem de llevant de la sobreelevacío travertínica va afavorir el creixement de la població sobre el camí que seguia el carener de la penya en direcció a Porqueres, voltant l’estany i els aiguamolls pel migdia.
El primer nucli medieval configurat tenia com a centre l’actual plaça de la Vila Vella, on es trobaven, a part del camí principal esmentat, els que arribaven del nord-est i de migdia, i el que sortia cap al turó on era situada l’església parroquial. Així, cap a la fi del segle XII Banyoles ja era una vila tancada per murs exteriors i les mateixes cases en molts llocs. Tenia dos carrers o eixos que convergien a la plaça de la Vila Vella per tornar-se a separar: el de migdia, que era el camí esmentat, i el del nord, que unia el monestir amb l’església parroquial, formant-se d’aquesta manera la plaça de la Vila Vella.
Les dues esglésies —la parroquial i la del monestir— eren situades als dos extrems de la vila. Als afores n’hi havia una altra, la de Sant Benet, segurament del principi del segle IX, al nord del monestir, fora muralles. D’aquest monestir, que devia ser un clos ben tancat, hom en fa referència ja en un altre lloc, però de l’església parroquial —lloc de reunió i centre reivindicatiu dels vilatans— cal dir-ne alguna cosa.
Aquesta església, que pels documents caldria situar dins la segona meitat del segle X, era situada dins l’actual temple parroquial i la restauració, duta a terme l’any 1941, va permetre trobar els fonaments de l’absis i part de la capçalera, mentre que en la construcció del nou temple gòtic, iniciada l’any 1269, es va aprofitar quasi tot el mur nord de l’església romànica. Avui aquest mur és perceptible en l’aparell i les dimensions dels carreus, si bé la restauració moderna l’ha desfigurat una mica.
L’església romànica tenia un sol absis i un creuer, però no s’en coneix res més. L’absis era semicircular i lleugerament allargat, si hem de fer cas de les escasses notes que ens han arribat del moment en què fou reformada. S’hi va trobar també un tros de l’ara amb inscripcions de tradició visigòtica. L’amplada de l’absis s’acostava als 4 m.
Pels vestigis que en resten al mur de l’actual temple gòtic i per alguna fotografia anterior a la restauració de l’any 1941, l’aparell era de carreus de pedra de Banyoles de dimensions més grans que el que era habitual a l’època, ben tallats i situats en filades regulars.
Aquestes diferències tan notables en el treball de la pedra a Banyoles en relació amb el d’altres poblacions s’explica per la facilitat d’extracció, pràcticament in situ.
A ponent de la vila, és a dir prop de l’actual plaça Major, algunes construccions, disseminades però relacionades amb el camí de Porqueres, anunciaven el que seria la base de la Vila Nova.
El Rec Major, un dels cinc recs que recullen l’aigua sobrera de l’estany, travessen el nucli urbà de Banyoles, i que foren els impulsors tradicionals de la indústria i l’agricultura de la vila medieval.
A. Bramon
La canalització de les aigües de l’estany travessava la zona en sentit perpendicular a l’eix definit pel camí, assenyalava els límits del monestir i de la Vila Vella, proporcionava aigua abundant i força per a moure molins i permetia el regadiu de les àrees guanyades als aiguamolls i a les terres de baix. L’estany i els mateixos recs permetien també la pesca com a mitjà complementari de subsistència.
Si afegim a aquesta situació del cenobi i de la vila les importants donacions que els abats havien anat rebent, la protecció papal i la independència política respecte del comtat de Besalú, en la qual estava situat el monestir, podem entendre que, abans de traspassar el mil·lenni, la seva riquesa i el seu poder fossin molt considerables.
El segle XIII es caracteritzà per la consolidació del poder econòmic de la vila enfront del monestir, que anava perdent o venent els seus privilegis fins a arribar a l’autonomia municipal l’any 1303.
Aquesta riquesa té com a conseqüència directa el creixement de la població i la configuració de la Vila Nova, centrada en la plaça Major però en realitat com una prolongació de la Vila Vella.
No ha d’estranyar, doncs, la construcció de l’església gòtica de la vila en ple segle XIII —una de les primeres en què es fa palesa la peculiar interpretació catalana de l’arquitectura gòtica—, com a símbol d’aquesta avançada economia que cada vegada més independitzava la vila del monestir. També cal situar en aquesta època l’inici de la tipologia arquitectònica que caracteritza els habitatges construïts al llarg dels vells i nous carrers, i que consisteix a ampliar el mòdul de la casa entre mitgeres a base de situar un arc —o dos en alguns casos— paral·lel a la façana i en el centre de la construcció, per tal d’embigar en sentit contrari a l’habitual, és a dir, ortogonalment respecte a la façana.
Així, doncs, la major part de les cases ofereixen aquest peculiar esquema constructiu, observable encara avui, que és degut, sobretot, a la facilitat de trobar pedra en el mateix lloc i a la facilitat de treballar-la, fins al punt de ser, segurament, més econòmica que la mateixa fusta quan calia cobrir certes llums.
Un bon exemple de construcció basada en l’arcuació i en la tipologia constructiva esmentada és l’edifici de la Pia Almoina o antiga casa de la vila, en totes aquelles zones no afectades per la construcció del pati gòtic del segle XIV, quan ja era seu de la reunió dels prohoms i també institució piadosa de caritat.
En aquest edifici, com els seus veïns immediats, les parets mitgeres o exteriors són fetes amb diferents tipus d’aparells que van des del reble de lloset més o menys disposat per filades fins al carreu tallat, quadrangular i regular, passant per l’opus spicatum col·locat en àmplies zones, encara que mai a l’exterior.
La Pia Almoina, edifici amb elements dels segles XII al XVII, guarda avui dia el Museu Arqueològic comarcal del Pla de l’estany.
A. Bramon
Aquests murs, a la Pia Almoina, són pràcticament tots de nova planta però tant en edificis veïns com en altres del mateix carrer, sovint són murs aprofitats de construccions anteriors. Això porta a una datació imprecisa, ja que els tipus constructius es barregen i s’inverteixen en el temps, i es poden trobar idèntics aparells d’èpoques diferents, que van del segle XII al XIV o XV, sense distinció possible.
Entre aquests murs s’estampeixen arcs de mig punt de llum que oscil·len entre 4 m i 6 m, de dovelles de pedra ben tallada i gruixària regular al voltant de 50 cm, sempre paral·lels a la façana. A la primera planta es repeteix la mateixa estructura quasi sempre.
Aquestes arcuacions, a la Pia Almoina poden ser de la darreria del segle XIII, però com en el cas dels murs, la tipologia constructiva es prolonga durant tot el segle XIV i següents. Les façanes que es conserven també es poden datar a l’entorn del 1300.
El desplaçament del centre cap a la plaça Major va comportar un nou emmurallament de la vila i nous accessos en les direccions de Girona i Besalú que passaven precisament per aquesta plaça.
La formació dels porxos s’ha de situar, però, ja al segle XIV i següents, car aquesta va ser una operació urbanística d’avançament de les cases sobre el camí, si més no a les façanes nord i de llevant.
A la fi del segle XIII només hi devia haver la filera de cases que miraven a migdia, seguint el camí antic en direcció a ponent, i algunes amb façana a ponent seguint el camí de Girona. Les unes i les altres eren situades entre aquests camins i el rec Major, de manera que la façana donés al camí i el rec al pati posterior.
Amb aquesta L i el tancament de la muralla es va formar el firal, finalment estructurat com a plaça. Des de la fi del segle XIII s’hi celebra el mercat, que es desplaçà des dels voltants del monestir a la plaça de la Vila Vella, a la darreria del segle XII i, finalment, a la plaça major, en la mateixa mesura que s’ha desplaçat el centre vital i la mateixa estructura urbana.
La porta dels Turers va ser, des de l’inici de la Vila Nova, l’altre cap de la vila; en la documentació del segle XIII és anomenada Sobreporta.
En realitat, doncs, tot i que la Vila Nova s’inicia i aconsegueix una estructura urbana a la fi del segle XIII —com també la gran reforma de l’església parroquial—, el nucli d’època romànica és el de la Vila Vella, i hom no pot consignar-hi gaires més elements arquitectònics que els esmentats i alguns paraments aprofitats per a les successives renovacions. (JMC-JRM)
Necròpoli
Segons notícies del segle XIX, al voltant de l’església de Santa Maria dels Turers, a la placeta de Santa Maria, al carrer dels Morts i al carrer de Sant Benet, foren descobertes nombroses tombes excavades a la roca, de tova del país, a profunditats diverses. Algunes eren rectangulars, d’altres, aproximadament una quarta part, tenien el cap diferenciat. Eren cobertes amb tres o quatre lloses fines que encaixaven en un rebaix lateral. Hom afirmà que a l’interior es trobaren petxines i també fragments de fusta. Fins i tot, en una de situada al carrer Nou, es descobrí una espècie de barral de terrissa rogenca, d’uns 20 cm de diàmetre, amb un broc i un galet i amb dues anses laterals. Informacions actuals encara assenyalen que en fer fonaments a les cases d’aquesta zona es troben sepultures amb aquestes característiques, tot i que per motius “pràctics” solen ésser destruïdes. Cal relacionar aquestes sepultures amb l’església parroquial que degué ésser construïda en aquest lloc cap a l’any 1000. (JBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- P. Alsius, 1872; P. Alsius, 1895; Badia i Homs, 1987; Botet i Sisó, S.d., pàgs. 274-284; Els Castells Catalans, 1971, pàgs. 184-187; L. G. Constans, 1981; L. G. Constans, 1985-1987; J.M. Corominas-J. Marquès, 1972; J. Farriol, 1966; Font i Rius, 1969; A. Garcia-J. Grabuleda, 1988; J. Marquès-J.M. Corominas, 1970-1975; R. D’Abadal, 19261952; G. Roura, 1988; J.M. Salrach, 1973; F. Monsalvatge, VOL. IV, 1904; M. Santaló, 1932.
Bibliografia sobre la necròpolis
- Constans, 1985, pàg. 22: Martorell i Peña, 1879, pàgs. 123 i SS.; J. De Bolòs-M. Pagès, 1982.