Situació
El monestir de Sant Esteve marca l’extrem E de la vila Vella, i aquest fou el que va originar la població medieval i va donar impuls a la vida espiritual, cultural i econòmica de la vila i dels voltants.
TAVISA
El monestir de Sant Esteve és situat a l’extrem de llevant de la Vila Vella de Banyoles, en un indret enjardinat i, gràcies a la bona senyalització, fàcilment localitzable.
Mapa: L 38-12 (295). Situació: 31 TDG 811635. (MLIR)
Història
Aquest monestir benedictí fou fundat pels volts de l’any 812, en un extrem de la Vila Vella de Banyoles, per l’abat Bonit; l’església, que seria reedificada diverses vegades al llarg de la història, fou consagrada el 889 pel bisbe Servusdei.
El 957 tornava a ser consagrada pel bisbe de Girona Arnulf, ja que segons que diuen els documents, l’antiga havia estat destruïda per les ràtzies magiars.
Precepte de l’emperador Lluís el Piadós a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles (11 de setembre del 822)
Precepte de l’emperador Lluís, donat des de l’Attigny a precs del comte Rampó, posant l’abat Mercoral, els monjos i els béns del monestir de Banyoles sota la seva tutela i concedintlos la immunitat i la lliure elecció de l’abat.
"In nomine domini Dei et salvatoris nostri Jesu Christi. Ludovicus divina ordinante providentia imperator augustus. Si erga loca divinis cultibus mancipata propter amorem Dei ejusque mercedem locis sibi famulantibus beneficia opportuna largimur, praemium nobis apud Dominum aeternae remunerationis rependi non diffidimus. Idcirco notum esse volumus omnium fidelium nostrorum praesentium scilicet et futurorum magnitudini qualiter vir illustris Rampo comes nostram adiit serenitatem, suggerens mansuetudini nostrae eo quod quidam vir religiosus nomine Bonitus quemdam locum eremum quod dicitur Baniolas, quod est situm in pago Bisuldunensi ubi antiquitus ecclesia fundata fuerat, per licentiam Odilonis quondam comitis accepisset et ibidem proprio sudore laborasset, ubi ecclesiam in honore sancti Stephani prothomartiris construxit et habitationes monachorum et receptacula pauperum ibi degerent constituit. Sed cum idem abbas divina jussione a saeculo migravit, eligentibus ipsis monachis et consentiente venerabili viro Nibridio archiepiscopo, Mercoralem. virum venerabilem, in eodem monasterio abbatem constituerunt; quem in nostra praesentia adducens in manibus nostris eum commcndavit, postulans idem Rampo comes clementiam nostram ut eum cum prędicto monasterio et monachis ibi degentibus, una cum rebus quae tam ipsi ex eremo traxerunt vel ex adprissionem acceperunt quam et de donatione comitis vel de quolibet legali adtractu praesenti tempore juste et rationabiliter possidere videntur, sub mundoburdo et defensiones atque immunitatis tuitione constitueremus. Cujus prçcibus libenter adquievimus et ita in omnibus concessimus atque super hoc praeceptum nostrum constituimus. Quapropter praecipientes jubemus ut memoratus Mercoralis abbas cum monachis sibi ad regendum comissis, sive cum rebus ad ditum monasterium legaliter aspicientibus, sub nostro constituere mundoburdo et immunitatis defensione, ut nullus quilibet ex judiciaria potestate in ecclesias aut loca vel agros seu reliquas possessiones memorati monasterii, quas moderno tempore infra ditionem imperii nostri juste et legaliter possidet et quae deinceps in jure ipsius sancti loci voluerit divina pietas augere, ad causas audiendas vel freda exigenda aut mansiones vel paratas faciendas aut fidejussores tollendos aut homines ipsius monasterii distrigendos nec ullas redibitiones aut illicitas occasiones requirendas, nostris et futuris temporibus ingredi audeat vel ea quae supra memorata sunt penitus exigere praesumat. Sed liceat memorato abbati suisque successoribus res praedicti monasterii sub immunitatis nostrae defensione quieto ordine possidere. Et quandoquidem divina vocatione supradictus abbas vel successores ejus de hac luce migraverint, quamdiu inter se tales invenire potuerint qui ipsam congregationem secundum regulam sancti Benedictí regere valeant, licentiam habeant eligendi abbates; qualiter monachos ibi degentes pro nobis, conjuge proleque nostra, vel pro stabilitate totius imperii nostri, jugiter Domini misericordiam exorare delectet. Et ut haec auctoritas nostris futurisque temporibus Domino protegente valeat inconvulsa manere, de annulo nostro subter jussimus sigillari.
[Signum (Monograma) Hludowici serenissimi augusti.]
Durandus diaconus ad vicem Fredugisi abbatis recognovi.
Data tertio idus septembris, anno Christo propitio nono imperii domni Ludovici piissimi augusti, indictione prima. Actum Attiniaco palatio regio, in Dei nomine feliciter. Amen."
Original: Perdut.
Còpia del segle XVIII: Biblioteca de Catalunya, P. Pasqual, Monumenta sacra Antiq. Catal. 8, pàg. 800.
Ramon D’Abadal, Els Diplomes carolingis a Catalunya, pàgs. 45-47.
Constans i Serrat, Lluís G. Diplomatari de Banyoles, pàgs. 147-150.
Traducció
"En nom del Senyor Déu i de Jesucrist el nostre Salvador. Lluís, emperador august per disposició de la providència divina. Si per l’amor de Déu i per la seva recompensa atorguem els oportuns beneficis als llocs destinats al culte diví i a les persones que hi presten els seus serveis, confiem d’atreure’ns davant de Déu el premi de la remuneració eterna. Per això, volem que sigui conegut de la multitud de tots els nostres fidels tant presents com futurs que l’il·lustre baró, el comte Rampó, acudí a la nostra serenitat i féu saber a la nostra mansuetud que un home mogut d’esperit religiós anomenat Bonet, per concessió del difunt comte Odiló, havia rebut un lloc erm anomenat Banyoles, que és situat al pagus de Besalú, on antigament havia estat fundada una església, i que allà havia estat treballant amb la seva pròpia suor i hi construí una església en honor de sant Esteve protomàrtir, hi edificà les habitacions dels monjos i l’asil dels pobres i hi establí uns monjos perquè hi visquessin per sempre sota la regla de la religió. Però quan, per disposició de Déu, aquest abat eixí d’aquest segle, per elecció dels mateixos monjos i amb el consentiment del venerable baró Nifrid, arquebisbe, fou constituït com a abat del mateix monestir el venerable baró Mercoral; portant-lo a la nostra presència, el mateix comte Rampó l’encomanà a les nostres mans i suplicà a la nostra clemència que el poséssim sota la nostra tutela i sota l’empara i protecció d’immunitat, juntament amb el monestir i els monjos que hi viuen, junt amb tots els béns, tant els que ells mateixos arrencaren de l’erm o reberen per aprisió com aquells que posseeixen en el moment present d’una manera justa i raonable per donació del comte o per qualsevol contracte legal. Nosaltres accedírem de bon grat als seus precs i així donàrem el nostre consentiment a totes aquestes coses i, a més, establirem aquest nostre precepte.
Per això ordenem que l’esmentat abat Mercoral, junt amb els monjos que li han estat confiats perquè els governi i amb els béns que pertanyen legalment a l’esmentat monestir restin sota la nostra tutela i la nostra empara d’immunitat, de tal manera que ningú d’entre la potestat judicial, i en els nostres temps ni en els futurs no gosi entrar a les esglésies de l’esmentat monestir ni als seus llocs ni als seus camps ni a les seves altres possessions, tant les que té en el moment present de manera justa i legal dins la jurisdicció del nostre imperi com aquelles amb què la misericòrdia divina voldrà en el futur que es vegi augmentat el dret d’aquest lloc, ni per a oir-hi causes, ni per a exigir-hi esmenes o mansions, ni per a fer-hi parades, ni per a treure’n fidejussors, ni per a encausar les persones d’aquest monestir, ni per a requerir-los cap mena de rendes o excuses il·lícites, i que no pretengui en absolut exigir cap de les coses que acabem d’esmentar. Sinó que sigui lícit a l’esmentat abat i als seus successors posseir amb ordre impertorbable els béns de l’esmentat monestir sota l’empara de la nostra immunitat. I cada vegada que s’escaigui que, cridats per Déu, l’abat esmentat o els seus successors deixin aquest món, si els monjos poden trobar entre ells una persona apta per a regir la comunitat sota la regla de sant Benet, que tinguin llicència per a elegir els seus abats; de manera que els monjos que visquin en aquests llocs es complaguin a suplicar contínuament la misericòrdia divina per nosaltres, per la nostra esposa, pels nostres fills i per l’estabilitat de tot el nostre imperi. I per tal que aquest nostre document pugui restar inamovible, comptant amb la protecció del Senyor, tant en els nostres temps com en el futur, hem manat que fos segellat al capdavall amb el nostre anell.
Signatura de Lluís, sereníssim, august.
Durand. diaca, ho he reconegut en lloc de Fredegús, abat.
Donat el dia tercer dels idus de setembre de l’any novè del regnat del piadosíssim Lluís, august, per la gràcia de Crist, indicció primera. Fet al palau reial d’Attigny, en nom de Déu, feliçment. Amén."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Banyoles (19 d’octubre del 957)
Arnulf, bisbe de Girona, consagra i dota l’església de Sant Esteve de Banyoles, que l’abat Acfred ha fet reconstruir de manera admirable, amb pedres i calç, després que fou destruïda pels pagans.
"Cunctorum fidelium devotioni congruum est ut. ad celestem patriam totis visceribus anclantes et sanctorum merita videlicet cum dilectione Dei et proximi inherendo, celestium bonorum maxime diucius pociantur affectibus ad sublimia tendendo, morem quoque subsecuti sunt hab exordio sanete matris ecclesie sic universi religiosi sanctique viri prudencia prenotantes in eclesiastico hordine edocati, plurimis operibus satagentes hidentidem eclesie enutrire et augmentare, non desisterent frequentare. Horum itaque formam fidelibus sequentes, oportet celestia inspicere, caduca respuere, et ad sublimia celestia tendere cum prosperitate totius eandem humilitatis obsequio ut omnes qui ingrediuntur in ea mente devota, totis intencionibus saluberrimum adipisca suffragium. Hoc quoque sanctorum ortodoxorum patrum sequi voluit vestigia Hacfredus exiguus cenobi sancti Stephani sit ut Balneolas abas poblitibus curvis humili prece exposcit domnum aec venerabilem Arnulfum sancte eclesie gerundensis presulem ut non dedignetur pervenire ad consecrandam eclesiam cenobium sancti Stephani quem plelibatus aba mirifice construxit a pavimentum usque ad tegimen ex calce et lapidibus dedolatis quia olim combustum fuerat ad nefandissimis paganis et non dimisserunt in predictum cenobium neque tugurium in humbraculo; domnus autem presul ut audivit humili prece eius, aquievi [t] deprecacioni sue, et pervenit in prefatum locum cenobi Balneolas una cum tribulibus suis, et consecravi [t] hibi eclesiam mirifice et honorabiliter in honore sancti Stephani protomartiris et sancti Martini precipui confessoris. Dono ego Oliba a prelibatum domum sancti Stephani in diem disponsacionis in comitatum gerundense, in vilare nu [n] cupante Deovota modiata una de terra at alia de vinea cum ilorum afrontaciones et exio et regressio. Et iterum cogitavi in animo meo quia larga esset misericordia domini, propter peccatis meis timorem dono ibidem in supradicto loco quantum merear abere in ipso villare vel in eius termines, in casas, in curtes, in ortis, in terris, in vineis, in arboribus, in silvis, in pascuis cum exiis et regressiis, dono ad domum sancti Stephani. Et ego equivocatus Oliva et Ansemundus frater meus et Tructarius presbiter in comitatu gerundense, in terminio de Burguniano modiata una de terra cum ipsius afrontaciones, cum exio et regresio. Et ego Ademares una cum conguge mea Berone donamus ad upradictum domum sancti Stephani in comitatum bisuldenense in terminio de Porkarias de vinea quartas III cum ipsius exio et regresio. Et ego Argemirus dono in comitatum bissuldunense in villa Gafarise modiata una de terra cum suis afrontacionibus et exio et regresio. Et ego Vuifredus presbiter dono de vinea in comitatum bissuldunense in terminio de Purgarías sitas in pago Obtario cum exio vel regresio. Et ego Onoratus dono in comitato bisuldunense in villa Lobaria de terra sindeat qui afrontat de oriente in terra de Ermigildo, de meridie in terra sancti Stephani, de occiduo in terra Loderico, de circio in terra sancti Stephani. Et ego Adalbertus dono ad domum sancti Stephani in comitato gerundense, in ipso villare que [m] vocant Devota, quicquid ibidem visus sum abere cum exiis et regresiis. Et ego Sonifredus dono in supradicto villare qui [c] quid ibidem visus sum abere cum exiis et regresiis.
Et ego prelibatus Arnulfus sancte gerundensis ecclesie humilis episcopus dono in diem disponsacionis fabricate ecclesie a [d] domum sancti Stephani cenobium situm Balneolis decimas et primicias et oblaciones fidelium de villa Agemalo cum ecclesiam ibi sita in honore sancti Petri et de villa nu [n] cupate Milianicas cum fines vel termines suas, et cum ecclesia ibi sita in honore sancti Romani martiris, et de villare vocitante Patricii cum fines vel termines suas, et de villare Pugio Pultarii que olim nu [n] cupaverunt antiquitus villare Fraudini vel Gafari, cum fines vel termines suas, et de villare Agelaga cum fines vel termines suas, et de villa Figeirolas et de villare q [u] i vocant Hermedanos cum fines vel termines suas, ipsa medietate de ipsa decimas et primicias, et de villare q [u] i vocant Perdudus cum fines vel termines suas, et de ipsos villarunculos q [u] i vocant Pugolos cum fines vel termines suos, et de villare Dioni cum fines vel termines suas, et de villare q [u] i vocant Qucuciago cum fines vel termines suos. Hec decimas et primicias et oblaciones fidelium nempe superius scriptas dono ego prelibatus Arnulfus episcopus ad suprascriptum domum sancti Stephani, ut abates vel monachis hibidem Deo famulantibus potestatem habeant ipsas expendere vel distribuere sicut regula sancti Benedictí edoce [t]. Et ut hec nostre largicionis munus per succedencia tempora firmius habeantur et verius credantur, manu nostra propria subter firmavimus, et kanonicis nostris insinu [a] ri iussimus. Hacta hec scriptura titulum donacionis in prefatum monasterium sancti Stephani anno incarnacionis DCCCCLVII domino nostro Iesu Christo regnante atque imperante, eiusdemque nos misericordia [m] inplorante, indicione prima, anno regi mortale III Leutario, XIIII. Kalendarum novimbrium.
† Arnulfus sa [n] cte sedis ierundensis ecclesie episcopus Suniarius levita. Senderedus presbiter. Sonifredus Ergirus sacerdos. Deila levita. Arcibadus presbiter. Sentildes levita. Wigila sacerdos. Fania presbiter. Morciadus presbiter. Wifredus presbiter. Vidalus subdiaconus. Miro levita. Tructarius levita. Teudesindus presbiter. signum Òliba, signum Visemundus. signum Ademarus. signum Argemirus. signum Onoratus. signum Oliba, signum Adalbertus. signum Sonifredus. signum Suprascriptus.
Ebriarius presbiter, qui hanc dotem scripsit et sub die et anno supra."
A. - Original existent a la Biblioteca de Catalunya.
B. - Còpia notarial de l’any 1624 (A.M.B. Libre de Privilegis del Monestir, f. I.).
a. - Marca Hispanica. ap. 93. De A.
b. - España Sagrada. 43. ap. 20. De a.
c. - Monsalvatje, Col. Dipl. Besalú. I. n. 115. De a. XI. pàgs. 189-192.
D. - LI., Constans, Diplomatari de Banyoles, pàgs. 245-248.
Traducció
"Es cosa escaient a la devoció de tots els fidels que anhelin amb tot el cor la pàtria celestial i que seguint els mèrits dels sants, amb amor a Déu i al proïsme, bo i orientant-se cap a les coses de dalt, assoleixin per sempre els efectes dels béns celestials; aquest costum l’han seguit també des del començament de la santa mare Església tots els religiosos i tots els homes educats en l’ordre eclesiàstic, notables per la seva prudència, que no deixaren de freqüentar l’Església bo i esforçant-se amb múltiples obres per nodrir-la i fer-la créixer. Seguint, doncs, llur exemple, cal que els fidels posin la mirada en les coses celestials, que menystinguin les coses caduques i que tendeixin a les coses de dalt del cel amb benaurança i amb una actitud de servei humil, de manera que tots els qui hi entrin amb esperit de devoció vegin acomplert plenament el seu desig saludabilíssim. Volent també seguir aquestes petges dels sants pares de recta doctrina, Acfred, abat humil del cenobi de Sant Esteve de Banyoles, prostrat de genolls i amb humils precs, suplicà al venerable senyor Arnulf, bisbe de la santa església de Girona, que no es desdenyés de venir a consagrar l’església del cenobi de Sant Esteve que l’esmentat abat construí des dels fonaments fins a la teulada, amb calç i pedra picada, ja que abans havia estat cremada pels nefandíssims pagans, que no deixaren a l’esmentat monestir ni una cabana on resguardar-se. Tanmateix, així que el senyor bisbe escoltà els seus humils precs, accedí a la seva súplica i vingué amb el seu seguici a l’esmentat lloc del cenobi de Banyoles i amb tota magnificència i esplendor hi consagrà l’església en honor de sant Esteve protomàrtir, de sant Joan Baptista i de sant Martí, el més important confessor.
Jo, Oliba, dono a l’esmentada casa de Sant Esteve, en el dia de la seva consagració, al comtat de Girona, a la vila anomenada Devota, una mujada de terra i una altra de vinya amb les seves afrontacions i les seves entrades i sortides. I encara he pensat en el meu ànim com és de gran la misericòrdia de Déu i, per temor dels meus pecats, dono igualment al lloc esmentat tot el que posseeixo en aquest vilar i en els seus termes, en cases, corts, horts, vinyes, arbres, boscos, pastures, amb les seves entrades i sortides; ho dono a la casa de Sant Esteve. I jo, anomenat igualment Oliba, i el meu germà Ansemund, i Tructari, prevere, al comtat de Girona, al terme de Borgonyà, donem una mujada de terra amb les seves afrontacions i amb les seves entrades i sortides.
I jo, Ademares, junt amb la meva esposa Beró, donem a l’esmentada casa de Sant Esteve, al comtat de Besalú, al terme de Porqueres, tres quarts de vinya, amb les seves entrades i sortides. I jo, Guifré, prevere, dono una vinya, al comtat de Besalú, al terme de Porqueres, al pagus d’Optari, amb les seves entrades i sortides. I jo, Honorat, al comtat de Besalú, a Vila-llobera, dono una terra de Sindeat, que a llevant afronta amb terra d’Hermenegild, a migjorn, amb terra de Sant Esteve, a ponent amb terra de Loderic, a tramuntana, amb terra de Sant Esteve. I jo, Adalbert, dono a la casa de Sant Esteve, al comtat de Girona, al vilar que anomenen Devota, tot el que hi tinc, amb les seves entrades i sortides. I jo, l’esmentat Arnulf, bisbe humil de la santa església de Girona, el dia de la consagració de l’església construïda, dono a la casa de Sant Esteve del cenobi de Banyoles, els delmes i primícies i les oblacions dels fidels de la vila de Guèmol amb l’església que hi ha situada en honor de sant Pere, i els de la vila anomenada Miànigues, amb els seus confins i termes i amb l’església que hi ha situada en honor de sant Romà màrtir, i els del vilar anomenat de Patrici, amb els seus límits i termes, els del vilar de Puigpalter, que antigament s’anomenava vilar de Fraudí o de Gafar, amb els seus límits i els seus termes, i els de vilar d’Argelaga, amb els seus límits i els seus termes, i els de la vila de Figueroles, i del vilar que anomenen Ermedàs, amb els seus límits i termes! la meitat dels delmes i de les primícies, i els del vilar que anomenen Perduts, amb els seus límits i termes, i els del llogaret que anomenen Pujals, amb els seus límits i termes, i els del Vilar de Lió (?), amb els seus límits i termes, i els del vilar que anomenen Cutzac, amb els seus límits i termes.
Aquests delmes i primícies i oblacions dels fidels que s’acaben d’esmentar, jo, l’esmentat bisbe Arnulf, els dono a la sobredita casa de Sant Esteve perquè el seu abat i els monjos que serveixen Déu en aquest lloc tinguin potestat per a despendre’ls i distribuir-los tal com ensenya la regla de sant Benet. I jo, Sunifred, els dono, a l’esmentat vilar, tot el que hi posseeixo, amb les seves entrades i sortides. I per tal que aquesta donació de la nostra generositat sigui tinguda en els temps venidors com a més sòlida i sigui creguda amb més fermesa, l’hem signada a sota amb la nostra pròpia mà i hem manat que sigui confirmada pels nostres canonges. Aquesta escriptura, com a títol de donació a l’esmentat monestir de Sant Esteve ha estat feta l’any nou-cents setanta-set de l’encarnació del Senyor. Durant el regnat i l’imperi de nostre Senyor Jesucrist, mentre nosaltres implorem la seva misericòrdia, indicció primera, l’any tercer del regnat terrenal de Lotari, el dia catorzè de les calendes de novembre.
Arnulf, bisbe de la santa església de Girona. Sunyer, levita. Sendered, prevere. Ebriari, que ha escrit aquesta dotació i l’ha subscrita el dia i l’any abans esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Entre la data de la fundació i la fi del segle X, el monestir fou posat sota la protecció del comte Rampó de Girona i Barcelona. En aquests anys devia adquirir les esglésies de Sant Pere de Rodes, fet que ocasionaria un llarg procés entre els monestirs de Sant Esteve i Sant Policarp de Rasès i Sant Julià del Mont. Tanmateix, el monestir, ajudat pels comtes de Cerdanya-Besalú, continuà prosperant gràcies a les donacions de què fou objecte i a l’adquisició dels priorats de Santa Maria de Finestres, Sant Marçal del Montseny i de Sant Nicolau de Calabuig.
Hom parla de la decadència de l’edifici i de la vida dels habitants vers l’any 1078, circumstància que degué provocar l’annexió al monestir de Sant Víctor de Marsella, de tal manera que hom formalitzà una nova consagració de l’església el 1086, després que el comte de Besalú, Bernat, s’havia encarregat de restaurar fins a un cert punt la vida en el cenobi i de reedificar-lo. De fet, l’annexió a Marsella havia de ser una “donació” del comte Bernat II de Besalú, donació confirmada més tard, el 15 de febrer del 1134, pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, i el 1135, pel papa Innocenci II. Aquest últim document apunta que també havien estat donats al monestir de Marsella el monestir de Santa Maria de Ripoll i el de Sant Pere de Besalú.
Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles (6 de setembre del 1086)
L’arquebisbe Dalmau de Narbona amb els bisbes de Girona, Carcassona, Vic, Magalona i Barcelona, a petició de Benet abat de Banyoles i de Bernat II comte de Besalú, consagren l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles i confirmen els seus privilegis i dotació.
Anno ab incarnatione Domini nostri Jesu Christi millisimo octuagesimo sexto, era millesima centesima vigsima quarta, indictione nona VIII. Idus Septembris, anno XXVII. Philipi Regis Francorum, factus est conventus Episcoporum in Cænobio Sancti Stephani Protomartyris Christi terrítorii Bisundunensis ad dedicationem basilicœ ipsius Protomartyris Christi, simulque Principum patriæ ac reliquorum fidelium utriusque sexus, ætatis, et ordinis.
Dalmatius sanctæ primœ Sedis Narbonensis Archiepiscopus, et Berengarius Episcopus Gerundensis, et Petrus Episcopus Carcassonensis, et Berengarius Episcopus Vicencis, et Gotafredus Episcopus Magalonensis, et Bertrandus Episcopus Barchinonensis ómnibus a matris Ecclesiæ filiis cujus cumque ætatis et ordinis hereditatem et gaudium regni cælestis. Notum esse volumus vestræ fraternitati, dilectissimi fratres et filii, quoniam convenientes ad dediationem Ecclesiæ Sancti Stephani Protomartyris Christi Balneolensis Cænobii, ipsius domus decorem et consecrationem, ut in melius proficeret, qua valuimus instantia peregimus. Nam et sacris reliquiis venerabilium sanctorum illam cum divina gratia sanctificavimus, et per invocationem nominis Jesu Christi quantis potuimus benedictionibus eam ad alta sustulimus; quatius diligentibus amor et Dei auxilium, et odientibus maneat terror et judicium. Hanc quoque constitutionis nostrœ dotem prædicta Ecclesiæ fecimus assensu Domini Bernardi Comitis Bisuldunensis, manibusque nostris ipsius voluntatem, ut in facta permaneat, insignire curavimus, statuentes sub divini judicii obtestatione et anathematis interdictione ut nullus audeat hoc violare quod nostra auctoritas ad stabilimentum domus Dei voluit confirmare. Igitur, sicut venerabilium Apostolicorum quæ prædicto facta sunt coenobio continent privilegia, et sicut Regum Francorum demonstrant regia præcepta, et quemadmodum ostendunt dotes quæ à nostris antecessoribus confirmata sunt per retroacta tempora, sic illi confirmando stabilimus et stabiliendo confirmamus omnia sua, videlicet, quæ dono Regum, Episcoporum, seu comitum, aut Principum vel quorumlibet fidelium usque hodie juste adquisivit vel quolibet modo usque in finem seculi juste adquisierit. Concedimus quoque et confirmamus Abbatibus et monachis ipsius loci omnem libertatem sua placita distringendi vel judicandi in omnibus excesibus vel malefactionibus quæ acta fuerint infra terminos omnium pradiorum prascripti ccenobii, et ut nullus Comes aut judex seu vicarius vel cujuslibet potestatis homo habeat licentiam causas eorum distringendi vel quolibet modo sine illorum jussione dijudicandi, neque in teloneo ipsius mercati, neque in omnibus locis qua praefato cænobio pertinent aliquam violentiam inferendi. Statuimus quidem ut nullus homo vel fæmina ibidem placitum constituat aut teneat, nisi præfati Monasterii. Abbates illos sponte convocaverint, vel dies mercationis in foro constituerint. Inter hac interdicimus omnibus univers ordinis hominibus vel ipsius loci vel extraneis ut de ornamentis ipsius loci quæ vel habuerit nullus præsumat aliquid auferre, commutare, vendere, vel donare ad damnum vel dehonestamentum prædictæ Ecclesiæ. Firmamus quoque omni auctoritate ut idem monasterium semper sit liberum et ab omni confiscatione seclusum, et ut nullus homo vel femina eum vendere vel emere audeat, sed secundum decreta canonum et beati Benedictí regulam omni valetudine inlibatum perenniter consistat. Interdicimus quoque sub vinculo anathematis ut nemo utriusque sexus Castellum in pædicto Monasterio vel in circuitu unius leuge et mediæ confinio faciat: illis exceptis qui jam facti consistunt, quæ Deus evertat. Amen. Si quis ergo hujus nostra constitutionis et confirmationis adjutor extiterit, hunc de parte Dei omnipotentis et beate Mariæ Virginis et beatorum Petri et Pauli cæterorumque Apostolorum et prænominati Stephani Protomartyris gloriosi, et omnium Dei fidelium et nostra benedicimus, et ut in perpetum salvus permaneat peroptamus. Si quis autem, quod absit, ansu temerario effringere vel violare quolibet modo hoc quod constituimus voluerit, hunc à liminibus sancta Dei Eeelesiæ extrancum judicamus, et ab omni consortio Christianorum illum segregamus, atque de parte Dei omnipotentis et Sanctæ Maria Virginis omniumque Sanctorum ac Dei fidelium illum excomunicamus donec digna pænitudine Deo et beato Stephano Protomartyri satisfaciat; insuper et districtione venerandorum Principum legalis illum pæna coerceat et sacrilegii censura constringat, et in antea hac dos nostra constitutionis perpetuo stabilis et inconvulsa permaneat. Acta sunt hac instantia et industria domni Benedicti supradicti Monasterii Balneolensis Abbatis, anno octavo et mense octavo electionis ejus. Dalmatius gratia Dei Sanct æ Narbonensis Eeelesi æ Archiepiscopus. Petrus Carcassonensis gratia Dei Episcopus. Matfredus gratia Dei Biterrensis Episcopus. = Bernardus gratia Dei Comes. Berengarius gratia Dei Gerundensis Episcopus. Gotafredus gratia Dei Magalonensis Episcopus. Bertrandus gratia Dei, Barchinonensis Episcopus. Gibelinus Arelatensis Archiepiscopus. S. Arnallus Gaufredi de Palera. Berengarius gratia Dei Ausonensis Episcopus. Bernardus Gerundensis gratia Dei Episcopus."
"Aquest text ha estat extret de l’antic arxiu del monestir, publicat per Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688, ap. CCCT, cols. 1180-1183, i per Antolín Merino: España Sagrada, tom. 43, pàgs. 442-444.
Traducció
"L’any mil vuitanta-sis de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, mil cent vint-i-quatre de l’era, indicció novena, el dia vuitè dels idus de setembre de l’any vint-i-setè del regnat de Felip, rei dels francs, se celebrà una reunió de bisbes al cenobi de Sant Esteve, protomàrtir de Crist, al territori de Besalú, per a la dedicació de la basílica del mateix protomàrtir de Crist, junt amb els prínceps del país i la resta de fidels de l’un i l’altre sexe, de totes les edats i categories.
Dalmau, arquebisbe de la seu primada de Narbona, Berenguer, bisbe de Girona, Pere, bisbe de Carcassona, Berenguer, bisbe de Vic, Gotfred, bisbe de Magalona, i Bertrand, bisbe de Barcelona, a tots els fills de la santa mare Església, de qualsevol edat o categoria, els desitgem l’herència i el gaudi del regne celestial. Volem que sigui conegut de la vostra fraternitat, germans i fills estimadíssims, que, en reunir-nos per a la dedicació de l’església de Sant Esteve, protomàrtir de Crist, del cenobi de Banyoles, hem dut a terme el seu enaltiment i la seva consagració amb tota l’aplicació de què hem estat capaços, perquè pogués avançar cap al seu millorament. En efecte, amb la gràcia de Déu, l’hem santificada amb relíquies sagrades de sants venerables i, invocant el nom de Jesucrist, l’hem enaltida amb tantes benediccions com hem pogut, de manera que resti constituïda com a amor i ajut de Déu per als qui l’estimin i com a terror i judici per als qui l’odiïn. Hem fet també a l’esmentada església la dotació de la nostra constitució, amb el consentiment del senyor Bernat, comte de Besalú, i hem tingut cura que la seva voluntat fos signada amb les nostres mans per tal que resti efectiva, bo i establint sota la imprecació del judici diví i la interdicció de l’anatema que ningú no gosi violar allò que la nostra autoritat ha volgut confirmar per a l’estabilitat de la casa de Déu.
Així doncs, tal com figura en els privilegis dels venerables successors dels apòstols que han estat concedits a l’esmentat monestir, tal com ho demostren els preceptes reials dels reis francs i tal com ho palesen les dotacions que foren confirmades pels nostres antecessors durant els temps passats, així li establim tots els seus béns bo i confirmant-los i els hi confirmen bo i establint-los, o sigui, tot allò que fins al dia d’avui hagi adquirit justament per donació dels reis, dels bisbes, dels comtes, dels prínceps o de qualssevol fidels, i tot allò que d’alguna manera adquireixi justament fins a la fi dels segles. Concedim i confirmem també als abats i als monjos d’aquest lloc llibertat plena per a instruir i jutjar els seus plets en totes les transgressions i delictes que es cometin dins els termes de tots els predis de l’esmentat monestir i que cap comte, jutge o veguer, ni cap persona dotada de poder no tingui llicència per instruir les seves causes ni de jutjar-les de cap manera sense llur mandat, ni per exercir cap violència ni en el teloneu del mercat ni en cap lloc que pertanyi a l’esmentat cenobi. Determinem que cap home ni cap dona no mogui ni tingui cap plet en aquest lloc, llevat que els hagin convocat per pròpia voluntat els abats de l’esmentat monestir, i que estableixin els dies de mercat a la plaça. Entre aquestes coses prohibim a totes les persones de qualsevol categoria, tant si són d’aquest lloc com forans, que ningú intenti sostreure, permutar, vendre o donar, en perjudici i deshonra de l’esmentada església cap dels ornaments que tingui o pugui tenir aquest lloc.
Confirmem també amb tota la nostra autoritat que aquest monestir sigui sempre lliure i exempt de tota confiscació, i que cap home ni dona no gosi vendre’l ni comprar-lo, sinó que resti per sempre en la seva integritat amb tota puixança d’acord amb els decrets dels cànons i la regla de Sant Benet. Prohibim també sota el vincle de l’anatema que ningú, de qualsevol sexe, edifiqui un castell a l’esmentat monestir ni dins els límits d’una llegua i mitja al seu voltant: llevat d’aquells que ja hi ha fets, que tant de bo Déu destrueixi. Amén. Per tant, tot aquell que presti ajut a aquesta nostra constitució i confirmació, nosaltres el beneïm de part de Déu omnipotent, de la beneurada Verge Maria, dels beneurats Pere i Pau, de tots els altres apòstols i de l’esmentat Esteve, protomàrtir gloriós, i amb la nostra benedicció, i desitgem que se salvi per sempre. Però si algú, cosa que tant de bo no passi, amb temerari atreviment volgués infringir o violar d’alguna manera el que hem establert, el considerem aliè al llindar de la santa Església de Déu, el separem de tota comunió amb els cristians i l’excomuniquem de part de Déu omnipotent, de Santa Maria Verge i de tots els sants i fidels de Déu fins que no satisfaci amb una adequada penitència a Déu i a Sant Esteve protomàrtir; i que, damunt, sigui castigat amb la pena de la llei per imposició dels venerables prínceps i que sigui obligat a la censura per sacrilegi; i que d’ara endavant aquesta dotació de la nostra constitució resti per sempre estable i incommovible.
Això fou fet per instància i per obra del senyor Benet, abat de l’esmentat monestir de Banyoles, el mes vuitè de l’any vuitè de la seva elecció. Dalmau, arquebisbe de la santa església de Narbona per la gràcia de Déu. Pere, bisbe de Carcassona per la gràcia de Déu. Matfred, bisbe de Besiers per la gràcia de Déu. Bernat, comte per la gràcia de Déu. Berenguer, bisbe de Girona per la gràcia de Déu. Gotafred, bisbe de Magalona per la gràcia de Déu. Bertrand, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu. Gibelí, arquebisbe d’Arle. Arnau Gaufred de Palera. Berenguer, bisbe d’Osona per la gràcia de Déu. Bernat, bisbe de Girona per la gràcia de Déu."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Que moltes d’aquestes donacions de monestirs no eren més que maniobres diplomàtiques i peces de polítiques territorials que ultrapassaven els territoris dels comtats, és confirmat per una escriptura del 22 de març del 1139, en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que és també anomenat rei d’Aragó en el decret, es dirigia a l’abat Berenguer ordenant-li que el monestir de Sant Esteve —que ell mateix, mal informat, i altres, havien lliurat al poder d’altri— restés en la plenitud dels seus drets i independència segons els privilegis reials i les butlles pontifícies que el monestir havia obtingut. Aquesta usurpació de drets de què parla i que restitueix el comte Ramon Berenguer IV, confessant que havia estat objecte d’una “malèvola influència d’algun poderós cortesà”, no era altra que la subjecció del monestir de Banyoles al poder comtal de Barcelona, igual que havien fet abans els comtes de Besalú en apropiar-se del monestir i els seus rèdits. Segons alguns autors, la persona que havia abusat de la confiança de Ramon Berenguer IV havia estat l’abat de Santa Maria de la Grassa, que era germà del comte Ramon Berenguer III, i que es deia Berenguer de Narbona. Aquest abat fou també qui aconseguí la unió al seu monestir de Sant Pere de Galligants de Girona, el 1117, i temporalment la del monestir de Sant Feliu de Guíxols. La separació, tanmateix, no es va fer sense dificultats i reticències, perquè encara el 1149 el papa Eugeni III estenia una butlla en què ordenava a l’abat de Banyoles que es mantingués sota l’obediència de l’abat Guillem de Sant Víctor de Marsella, recentment elegit. De fet, cal fer constar que la dependència de Banyoles respecte del monestir de Marsella encara figurava en la butlla del papa Nicolau IV de l’any 1289.
Mapa de les possessions i drets del monestir de Sant Esteve de Banyoles al final del segle XIII.
M. Galimany i J. J. Busqueta
Entre els segles XII i XIII, el monestir acumulà bona part del seu poder territorial i jurisdiccional. El 1190, el rei Alfons el Cast atorgà privilegi a l’abat Pere i al monestir de Banyoles per a construir forns en aquella vila, però no en sentit de destret o monopoli per obligar cap habitant. Vuit anys més endavant, el rei Pere el Catòlic atorgà un altre privilegi a l’abat Ramon II i el monestir prenent-los sota la seva protecció, confirmant tots els seus béns i franqueses i, especialment, protegint tots els concurrents al mercat de la vila de Banyoles, de tal manera que ni veguers ni funcionaris reials els poguessin molestar. El monestir acumularia, entre altres possessions, els castells de Taià, Serinyà i Porqueres, a més de les capellanies de Mieres, Sallent, Miànigues i Guèmol, i de les esglésies de Vilert i Usall, aplicades segons la butlla del papa Innocenci III del 1216 a l’ofici de la infermeria.
El rei Jaume I el Conqueridor seguí la mateixa política dels seus predecessors confirmant el 1226, amb motiu de l’elecció del nou abat Guillem de Cartellà, les franqueses, drets i possessions del seu monestir, eximint els homes del monestir de presentar-se a judici davant de funcionaris reials, mentre estiguessin promptes a fer-ho davant l’abat del monestir; i, de nou, posant sota la salvaguarda reial les fires i mercats de la vila de Banyoles. A aquest privilegi caldria afegir el del 14 d’abril del 1226, pel qual el monestir rebia el privilegi perpetu d’escrivania, notaria i cúria pública de la vila i el districte de Banyoles. Aquests privilegis serien posteriorment confirmats el 1229, 1241 i 1243 (amb una ampliació del dret de fer fira per la festa de Sant Martí). Més endavant el 1246, el papa Innocenci IV estendria una butlla a favor del monestir i de l’abat Guillem de Cartellà, confirmant la percepció dels delmes i altres oblacions de les parròquies que haguessin aprisiat des de l’expulsió dels sarraïns d’aquest país. A aquests privilegis seguirien els de l’infant Pere, primogènit i lloctinent del rei de la Corona d’Aragó, el 1271; del mateix rei Jaume I, ei 1272; del rei Jaume II, el 1297, confirmant l’exercici de la jurisdicció civil i el mer i mixt imperi sobre la vila de Banyoles i el seu territori i de la jurisdicció criminal en la dita vila. Les posteriors confirmacions de privilegis daten del 1325 (Jaume III), 1354 (Pere III), 1419 (Alfons IV) i 1490 (Ferran el Catòlic).
Una de les adquisicions més significatives del monestir en aquesta època fou la del castell de Porqueres, efectuada el 1251 per Ramon Ademar i la seva esposa Geralda, a l’abat Guillem de Cartellà, per 50 000 sous barcelonesos, per la qual el monestir passava a controlar terres i homes en les parròquies de Porqueres, Sant Cristòfol d’Usall, Sant Quirze de Merlant, Sant Vicenç de Falgons, Sant Feliu de Fontcoberta, Sant Andreu de Mata, Sant Vicenç de Camós, Sant Miquel i Sant Martí de Campmajor, Sant Pere de Mieres, Sant Andreu de Serinyà, Santa Maria dels Turers, Sant Sadurní de Vilavenut, Sant Esteve de Vilademí i Sant Iscle de Centenys. Tanmateix, sembla que la situació econòmica del monestir no era gaire bona. El 30 de setembre de 1263, l’abat Guillem II i els monjos del monestir, amb aprovació del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, redimiren els homes de la vila de Banyoles dels mals usos d’intestia, eixorquia i cugucia pel preu de 6 700 sous barcelonesos de tern. Ara sabem, per una àpoca firmada el 29 de desembre de 1264 per la mateixa quantitat, que aquests diners anaren a parar a mans dels jueus de Besalú i de Girona, per a pagar deutes que tenien amb ells.
Les propietats del monestir serien, tanmateix, embargades el 9 d’octubre del 1285 per ordre del rei Pere el Gran, per raó que, durant la invasió de les tropes franceses de Felip l’Ardit, alguns elements eclesiàstics de la diòcesi de Girona havien actuat en complicitat amb l’exèrcit invasor. Entre les mesures adoptades pel rei destacaren l’exili del bisbe de Girona i l’embargament de molts béns de monestirs (entre els quals cal esmentar Sant Miquel de Cruïlles, Ullà i Banyoles), l’exili de l’abat de Vilabertran, del prior de Lledó i també d’altres clergues i prelats.
Des del segle XI hi hagué dins la comunitat una escola monacal, que fou reemplaçada el 1446 per un estudi general benedictí.
El monestir de Sant Esteve formava part de la congregació claustral tarraconense des de 1227-1229, i s’hi va mantenir sempre; al segle XVI es destacà en la lluita per mantenir l’observança tradicional de la província de Tarragona i evitar la incorporació a la congregació de Valladolid.
L’abadia fou regida del 1503 al 1562 per abats comendataris, algun d’ells notable, com Miquel Sampsó, que era alhora abat de Breda. Durant el seu abaciat es va crear al monestir una escola de cant religiós que va perdurar fins el 1835.
L’antic edifici monàstic va malmetre’s en gran part durant els forts terratrèmols dels anys 1427-28, que destruïren un sector considerable de l’església i del campanar. Vers el 1431 es treballava intensament en la restauració, que va comportar en anys successius la modificació de bona part de l’església, com ho indica la portada, d’estil gòtic tardà, que correspon a una reforma del 1530.
El 1655, durant la guerra amb França, el monestir de Sant Esteve de Banyoles fou assaltat i com a conseqüència de la lluita fou arrasada la torre i el claustre romànics, amb part de l’església, el palau abacial i les cases dels monjos.
La proximitat de Banyoles a la frontera fou causa de nous assalts al monestir i a la vila i del fet que la comunitat abandonés el cenobi durant els anys 1695-98, 1794-95 i 1804-08, períodes durant els quals els monjos es refugiaren al santuari de la Mare de Déu dels Arcs, a la vall de Santa Pau.
Per totes aquestes vicissituds i per la vitalitat mateixa del monestir s’hi emprengueren obres sovintejades que feren desaparèixer la major part de l’obra romànica o medieval. El campanar, de planta octogonal, fou construït entre el 1692 i el 1699 pel mestre d’obres Joan Cisterna, i el cupulí el realitzà Pere Martí el 1787. El claustre, projectat per Soriano l’any 1722, va ésser dut a terme pels mestres Agustí Cabot i Jaume Galí el 1783, dintre unes línies neoclàssiques que recorden les solucions renaixentistes. La resta de dependències del monestir han sofert també nombroses reformes, si bé és fàcil veure entre els murs més moderns, com passa al creuer de l’església, restes de l’edifici del segle XI (1085) i d’altres ampliacions posteriors, per bé que l’estructura general és neoclàssica (1702-40).
A l’església destaca la capella de Sant Martirià, amb teles de Marià Vayreda, que inicialment presidiren el retaule que fou destruït el 1936, i sobretot el retaule de la Mare de Déu de l’Escala (1439), obra de Joan Antigó, novament instal·lat al presbiteri de l’església l’any 1984.
La comunitat de Banyoles fou dissolta per primera vegada durant el Trienni Liberal (1820-23) i definitivament el 1835. En aquest moment era formada per catorze mongies: 6 de simples i 8 prebendes que eren l’abadia, la cambreria, la sagristia, la infermeria, l’almoina, el reboster, la cabiscolaia, l’hostalatge i la mongia major o prioral. També tenia 15 beneficis del clergat secular.
El monestir restà abandonat i fou en part depredat fins el 1863, quan es va convertir en casa-missió de la diòcesi de Girona. L’església ha estat restaurada recentment i hom ha descobert en el subsòl bases i elements de les esglésies anteriors. (ASA-APF)
Abaciologi de Banyoles
Vegeu a continuació l'abaciologi de Banyoles, extret de Lluís G. Constans: Diplomatari de Banyoles, vol. I, Banyoles, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1985, pàgs. 57-62.
| ABATS PRIMITIUS | |
| Bonit | 812-822 |
| Mercoral | 822 |
| Pere 1 | 854-866 |
| Elies | 844 |
| Ansemund | 875-880 |
| Sunifred | 889 |
| Acfred 1 | 916 |
| Lluns | 928 |
| Acfred II | 935-957 |
| Bonfill 1 | 979 |
| Guadamir | 999-1009 |
| Bonfill II | 1016-1031 |
| Andreu | 1047-1050 |
| ABATS MARSELLESOS | |
| Benet 1 | 1079-1100 |
| Pere II | 1121-1124 |
| Ramon Guillem | 1125-1130 |
| Berenguer | 1140-1149 |
| Ricard | 1154 |
| Hug | 1156-1172 |
| Ramon 1 | 1175 |
| Guillem 1 | 1183 |
| Pere Benet | 1190-1196 |
| Ramon II | 1197-1216 |
| ABATS DEL PAÍS | |
| Guillem de Cartellà | 1221-1252 |
| Ramon de Curcavell | 1252 |
| Pere III | 1252-1255 |
| Guillem Ramon | 1261 |
| Guillem II | 1263-1265 |
| Benet II | 1267 |
| Arnau de Vallespirans | 1270-1300 |
| Bernat de Vallespirans | 1300-1333 |
| Ramon de Coll | 1334-1340 |
| Arnau Samasó | 1341-1356 |
| Bernat | 1357-1361 |
| Ponç de Canadal | 1362-1370 |
| Joan Desprat | 1370-1401 |
| Bernat d’Estruch | 1401-1408 |
| Guillem de Pau | 1409-1444 |
| Dalmau de Canadal | 1443-1459 |
| Francesc de Xetmar | 1460-1503 |
| ABATS COMANDATARIS | |
| Joan de Vera | 1503-1504 |
| Martirià de Prats | 1504-1510 |
| Miquel de Sampsó | 1510-1544 |
| Rafael Ubach | 1544-1555 |
| Bernat de Marlés de Malla | 1559-1562 |
| ABATS REIALS | |
| Lluís d’Argensola | |
| Antoni de Villalba | |
| Bartomeu de Montagut i de Vallgornera | 1596-1610 |
| Lluís d’Alentorn | 1611-1617 |
| Antoni de Cartellà | 1618-1622 |
| Antoni de Mantilla | 1622-1640 |
| Pere Jorba | 1641 |
| Francesc de Montpalau i Solanell | 1642-1674 |
| Magí Sevillà | 1650-1652 |
| Carles Desgüell i Despuig | 1654-1661 |
| Antoni de Planella i Cruïlles | 1675-1688 |
| Dimes de Malla i de Gualbes | 1688-1702 |
| Joan B. Descatllar i de Tort | 1703-1744 |
| Ramon de Padró i Serrals | 1745-1756 |
| Antonio de Salvador de Otamendi | 1757-1758 |
| Ignasi de Francol i de Sabater | 1761-1781 |
| Josep Gregori de Montero i d’Alòs | 1781-1789 |
| Ignasi de Gras i de Taberner | 1789-1792 |
| Joaquim de Laplana i Natota | 1792-1803 |
| Jaume de Guanter i de Bassols | 1804-1810 |
| Bernat d’Olmera i Desprat | 1815-1831 |
| Lluís de Fluvià i de Berart | 1832-1835 |
Cronologia del monestir de Sant Esteve de Banyoles
| 812 | Fundació del monestir per l’abat Bonitus |
| 822 | Mort del fundador. Elecció del nou abat Mercoral 11 de setembre: precepte d’immunitat atorgat per Lluís el Piadós, a instàncies del comte Rampó de Barcelona i Girona |
| 844 | Mes de maig: precepte del rei Carles el Calb a favor de l’abat Elies |
| 866, 21 de febrer | Precepte del rei Carles el Calb a precs l’abat Pere. Confirmació de les esglésies de Sant Pere de Mieres i de Santa Maria de Vilert |
| 870 (aprox.) | Adquisició de l’església de Sant Pere de Rodes |
| 878 | Mes de setembre: precepte del rei Lluís el Tartamut atorgat a precs de l’abat Ansemund. Confirmació dels priorats de Sant Pere de Rodes i de Sant Julià del Mont |
| 889 | Consagració de l’església de Sant Esteve de Banyoles pel bisbe Servusdei de Girona |
| 899, 1 de març | Carta de restitució al monestir de Sant Esteve, de les esglésies de Santa Maria “in capite stagni” (Porqueres), aixecada per Bonitus, i de Sant Martí de Campmajor, edificada per Elies; document atorgat a instàncies de l’abat Sunifred. El bisbe Servusdei de Girona estableix a favor de la catedral gironina un cens sobre aquestes dues parròquies. |
| 899, 8 de juliol | Precepte el rei Carles el Simple a favor de l’església de Narbona on confirma els seus béns i li consigna l’abadia de Sant Esteve de Banyoles |
| 916, 9 d’abril | Precepte del rei Carles el Simple, atorgat a precs de l’abat Acfred, on es confirmen noves possessions a la vall de Mieres, de Santa Pau i del Ser |
| 944, 10 de juliol | Precepte del rei Lluís el d’Ultramar, donat a instàncies de l’abat Gotmar, concedint la immunitat als béns que el clergue Adalbert i els seus germans posseïen als comtats de Besalú i Girona |
| 945 (aprox.) | Incendi i destrucció del monestir causada pels hongaresos |
| 948, 29 de setembre | Precepte del rei Lluís d’Ultramar on extreu el monestir de Sant Pere de Rodes del domini del monestir de Banyoles |
| 957, 15 d’octubre | Consagració de l’església de Sant Esteve de Banyoles pel bisbe Arnulf de Girona |
| 957, 19 d’octubre | Galceran de Cartellà, fill d’Arnau Guillem de Cartellà dota de molts feus i rendes al monestir de Banyoles |
| 966, 1 d’octubre | El comte Sunifred de Cerdanya llega en el seu testament diversos alous i vinyes al monestir de Banyoles |
| 977 | Monjos de Banyoles endeguen la vida monàstica de Sant Pere de Besalú |
| 979, 22 de febrer | Donació de diversos béns a favor del monestir de Banyoles atorgada pel comte de Besalú i bisbe de Girona, Miró. |
| 979, 10 de juliol | Miró, bisbe de Girona i comte de Besalú, fa donació del castell de Taià de Serinyà al monestir de Banyoles |
| 1009, 10 d’abril | Resposta del monestir de Banyoles a l’encíclica anunciadora de la mort de Sunifred, abat de Santa Maria de Ripoll |
| 1017, 8 de gener | Butlla del Papa Benet VIII a favor del monestir de Banyoles on confirma les seves nombroses possessions i li concedeix el dret d’immunitat |
| 1047, 10 de maig | Resposta del monestir de Banyoles a l’encíclica anunciadora de la mort d’Oliba, abat i bisbe, mort el 30 d’octubre de 1046 |
| 1077 | El llegat papal Amat d’Oloró, sota la protecció de Bernat II de Besalú, es refugia a la vila de Besalú, des d’on excomunica el metropolità de Narbona i els abats simom4p’acs d’Arles, Camprodon, Sant Pere i Santa Maria de Besalú, Sant Esteve de Banyoles, Sant Llorenç del Mont i Sant Pau de la Vallota |
| 1078 | El comte Bernat II de Besalú, paladí de la reforma cluniacenca, emprèn la restauració del monestir de Banyoles i el subjecta a Sant Víctor de Marsella |
| 1080 | Confirmació de la subjecció del monestir de Banyoles a Marsella per part de Bernat II |
| 1081 | Confirmació de la subjecció a Marsella per part del Papa Gregori VII |
| 1086 | Reconstrucció del monestir i consagració de la nova església abacial |
| 1095 | Confirmació de la subjecció a Marsella per part del Papa Urbà II |
| 1135 | Confirmació de la subjecció a Marsella per part del Papa Innocenci II |
| 1140 | Revocació de la subjecció per part del comte Ramon Berenguer IV |
| 1190 | Alfons el Cast atorga a l’abat Pere el monopoli del forn |
| 1226, 14 d’abril | El rei Jaume I atorga al monestir el dret de tenir notaria, escrivania i cúria a la vila de Banyoles, a més de confirmar les possessions i franqueses del monestir |
| 1227-1229 | Sant Esteve de Banyoles passa a formar part de la província eclesiàstica de Tarragona |
| 1246 | Butlla d’lnnocenci IV ratificant la percepció dels delmes i obligacions a les parròquies que havia colonitzat després de l’expulsió dels àrabs de la comarca |
| 1250 | L’abat Guillem de Cartellà compra el castell de Porqueres a Ramon Ademar |
| 1297 | Jaume II ven a l’abat la jurisdicció civil i criminal de la vila de Banyoles i el seu territori |
| 1303 | L’abat Bernat de Vallespirans, capellà domèstic d’Alfons III, atorga a la vila de Banyoles la independència administrativa (carta municipal) |
| 1333 | Alfons el Benigne pronuncia a favor de l’abat Bernat de Vallespirans una sentència segons la qual els homes de Banyoles estaven obligats a prestar jurament i homenatge |
| 1334 | Alfons el Benigne concedeix a l’abat Ramon de Coll l’exclusiva de mercat dins el terme d’una llegua a l’entorn de la vila |
| 1344 | Diversos privilegis atorgats pel rei Pere el Cerimoniós |
| 1401-1408 | L’abat Bernat D’Estruch, partidari del Papa Lluna, actua de Capità del Palau Apostòlic d’Avinyó |
| 1427-1428 | Els terratrèmols d’aquests anys destrueixen l’església i part del campanar |
| 1431 | Inici de la reconstrucció de l’església |
| 1445 | Fundació de l’Estudi General per a la província benedictina amb càtedres de filosofia i teologia |
| 1540 | El monjo almoiner i prior de Bellcaire, fra Joan de Cartellà, institueix una escola de Cant religiós que perdurarà fins al 1835 |
| 1665 | Les tropes franceses destrueixen l’obra romànica de l’església, del claustre i de l’abadia |
| 1820-1823 | Dissolució de la comunitat (Trienni Liberal) |
| 1835, 27 d’abril | Exclaustració de la comunitat |
| JJBR | |
Butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles (8 de gener de 1017)
Butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles on confirma les seves nombroses possessions i li concedeix el dret de la immunitat
"…Benedictus Episcopus servus servorum Dei dilecto in Domino Bonifilio religioso Presbytero et monacho atque coangelico Abbati venerabilis monasterii sancti Christi protomartyris et Levitae Stephani quod situm est in comitatu Bisuldunense in valle Sterria in capite ipsius stagni, loco qui dicitur Balneolus, tibi tecumque manentibus et per te tuis illorumque successoribus, salus et pax et apostolica benedictio quoad mundus permanet. Cum constet Dominum Deum nostrum honorem sanctae universalis Ecclesiae inecessanter a propagatoribus beata fidei augmentare, necesse accipientibus ab illo totius jura regiminis ei concedere censura justi moderaminis firman liberalitatem, malorumque procul ab ea pellere pervasionem. “Quocirca quoniam convenit apostolicae pietati benigna petentibus succurrere compassione, ideo nos tuis justis, enenim sic sunt a nobis adjudicatae, nam juste fiunt, annuentes precibus, omnes proprietates sive possessiones ipsius loci, fines vel limites, cum adjacentiis praecipuorum praediorum, cum omnibus Ecclesiis, parrochiis, villis, fundis, cassis, casalibus, terris, vineis, campis, pratis, pascuis, silvis, garricis, arcis, torculareis, aquis aquarum ductibus, vineis, molendinis, cum suis caputaquis et suis piscatoriis, cultum vel incultum et quaecunque beato protomartyri et Levitae Stephano ex collationibus Regum olim in coenobio Balneolas retiñere videtur, nostro apostolico confirmamus privilegio. Concedimus itaque praedicto monasterio quod in circuitu ejus habetur, videlicet quantum habere dinoscitur in comitatu Bisuldunense, parrochia autem de ipsa valle, Ecclesiam sanctae Mariae et sancti benedicti cum decimis et primitiis asbque tributo una cum oblationes fidelium, cum terminis et adjacentiis eorum, Ecclesiam Sancti Petri cum ipsa villa Agemal cum terminis et decimis atque priumitiis suis, Ecclesiam Sancti Romani cum ipso cimiterio cum decimis et primitiis et oblationes, fidelium, et ipsam medietatem de ipsas decimas de Figerolas, et medietatem de ipsas primitias et de ipsa salisparsa et de Ermetanos et de Argelaga, cum ipsas domos, terras, et vineas, molendinis quae in ipsa parrochia sunt vel ad ipsum coenobium pertinent, villam Leonem cum terminis et adjacentiis suis et cum ipso stagno et cum ipsa fonte et cum ipsas piscatorias, villam Centul cum terminis et adjacentiis suis, Savarres cum terminis et adjacentiis suis, Starrola et Figerolas cum terminis et adjacentiis suis, Ermetanos et Arge aga cum terminis et adjacentiis suis et cum ipsos boschos, Heserga et Frescaned cum terminis et adjacentiis suis, villa Iafare et villare Paterni cum terminis et adjacentiis suis, Agemal et Millanicas atque Villa alba cum terminis et adjacentiis suis. In parrochia de Porqueres domos, terras, vineas, cum eorum terminis vel adjacentiis suis et cum ipsas decimas quae sanctus Stephanus ibi tenet. Valle mala quae dicunt Merdant cum decimis et finibus et terminis suis. Solerols cum terminis et adjacentiis et cum eorum decimis. In villa quae dicunt Adiliano et Siriniano et Albuciano, et casales domos, terras, vineas, cultas et incultas et boschos et molinis Usal cum ipsos boschos, cum terminis et adjacentiis suis. In villa Vendut domos, terras, vineas cultas et incultas. In valle Militarias Ecclesia Sancti Petri et Sancta Maria de Romzilia, et Sancti Andrae in Rovilias, cum decimas et primitias et oblationes fidelium, in eorum videlicet parrochia domos, terras, vineas, silvas, cum eorum terminis et adjacentiis suis. In Falgons vel in ejus terminis domos, terras, vineas, et boschos cum eorum terminis et adjacentiis suis. In Sancti Nazarii domos, terras, vineas, silvas, cum eorum terminis vel adjacentiis suis. In Biserga domos, terras, vineas, silvas, cum eorum terminis et adjacentiis suis. In pugo Arifilvo domos, terras, vineas, silvas, cultum et eremum, cum eorum terminis et adjacentiis suis. In Calvos terras cultas vel incultas. In valle sanctae Patae in locum quem dicunt Sancti Vicenti de Saliente, vel in loco quem dicunt Corbos Ecclesiam sancti Vicentii atque parrochia cum decimis et primitiis et oblationes fidelium, cum domos, terras, vineas, molendinis, silvas, cum ejus terminis vel fines de ipsa parrochia. Mercati vero praefati loci teloneum et omem justitiam ibidem peragendam ab integro concedimus. In Samer domos, terras, vineas, cultum vel incultum, et cum ejus silvas cum terminis et affrontiones. In monte sancti luliani ipsa Ecclesia cum decimas et primitias et oblationes fidelium, cum domos, terras, vineas et silvas, cum eorum terminis vel adjacentiis suis. In Camedello domos, terras, vineas, cultas et incultas, et molenariis. In Basso domos, terras, vineas, Ecclesiola Herma. In Agelaguer domos, terras, vineas, silvas, cultum et eremum, cum terminis et adjacentiis suis. In Logordano et in Malano terras cum oliberes et ipsas condaminas de Boscholos, et ipsa vinea de Valle alta. In Bruguer ipso manso qui fuit de Seniofredo Marhot cum terras cultas vel incultas. In Morzano domos, terras cultas vel incultas, et vineas, cum terminis earum. In Cisteriano quae dicunt Villavert Ecclesia sanctae Mariae cum ipsa parrochia, cum decimis et primitiis suis, et cum oblationes fidelium, cum domos, terras, et vineas cultas vel incultas, et cum ipsis molinis, cum terminis et adjacentiis suis de ipsa parrochia. In villa Ollers in villa de Amelio et in villa Vendut(24) domos, terras, vineas, cultum et eremum, et olibarias in Vidicas, vel infra ejus termines, domos, terras, vineas, cultum et eremum. In Turres domos, terras et vineas, cultum et eremum. In Turres domos, terras, vineas, cultum et eremum, silvas et olibarias. In Cantens domos, terras, vineas, cultum et eremum et olibarias. In sancti Felici de Ledono domos, terras, vineas, cultum et eremum. In Parrochia de sancta Columba domos, terras, vineas, cultum et eremum. In villa Abundanti domos, terras, vel infra ejus termines cultum et eremum. In Maneval vel infra ejus termines, domos, terras, vineas, olibarias, cultum et eremum. In villa Fedanti vinea una. In Organos vel infra ejus termines domos, terras, vineas, cultum et eremum, molinis et molinariis cum caputaquis, hortis, hortalibus, cum olibariis et ipso alode, cum ipsos molinos et cum ipsos caputaquis, cum eorum terminis, cum eorum adfrontationes quod Bonifilius dedit, sicut in scripturis sancti Stephani resonat. In villa Galdinarios(57) domos, terras, vineas, vel infra ejus termines cultum et eremum. In Pareds terras et vineas. In Ordios domos, terras, vineas, cultum et eremum vel infra ejus terminos. In Pugo alto quem dicunt Murriano domos, terras, vineas, silvas, cultum et eremum. In comitatu Gerundense, in Matamors vel infra ejus termines domos, terras, vineas, cultum et eremum, molinis et molinariis, silvis et ipso stagno, cum ipsis pratis. In Gerundella terras cultas vel incultas et boschos. In Costa Rabida et in Bonecurto terras, vineas et boschos, et vinea de Cona. In Biert vel in Granollers domos, terras, vineas et silvas. In Monte Calbo vel in Canneto domos, terras, cultum et eremum. In Borgoniano et in Curtes vel in Cannellas vel infra eorum termines domos, terras, vineas, cultum et eremum, molinos et molinariis, cum caputaquis. In Parazol et in Pugalz domos, terras, vineas, vel infra eorum termines. In villa Frader vel infra ejus termines. In Lendenago vel infra ejus termines, et ipso maso de Biancheto, quem donavit ad sancto Stephano, domos, terras, vineas, cultum et eremum. In Tomedo et in Mediniano et in Exchers et in rio de Llutos vel in ipsa Cros vel infra eorum termines domos, terras, vineas, cultum et eremum et molinos et molinarios cum caputaquis. In Celrano, in Bibiano, in Riurano, in Pubol vel infra eorum termines domos, terras, vineas, cultum et eremum, et ipsas vineas quae Sendredus de Aquaviva donavit ad sancto Stephano. In locum quem dicunt Mazanes ipsum alodem qui fuit de Aurichio judice. In comitatu Barcinonense in Valles, ipsos alodes quae Bella femina dimisit ad sancto Stephano, sicut in suo judicio resonat. In parrochia de Sancto Felice quem dicunt de Buada vel infra ejus termines, in locum quem dicunt Torrentilio vel infra ejus termines in locum quem dicunt Torrente vel infra ejus termines, ipsas commutationes quas Crustarius fecit. Apud Ricolfo domos, terras cultas et eremas, clausos arboribus, et ipsas vineas quae sanctus Stephanus debet habere. In Sagalars quae Seniofredo Vuitart tenet, et ipsa vinea de Susanna cum suo termino, cum eremo et cuito, sicut in scriptura sancti Stephani resonat. In Petralta et infra ejus termines, in serra et infra ejus termines, in Docuinano vel infra ejus termines, sicut in scriptura quam Rannuns, clericus fecit a sancto Stephano resonat, domos, terras, vineas, hortos, cultum et eremum. In Iafar vel infra in Tonnano vel infra ejus termines, in Ciurana vel infra ejus termines, in villa Dur vel, infra ejus termines, in Ventajone vel infra ejus termines, in villa Mocorono vel infra ejus termines, in Armantera, vel infra ejus termines, domos, terras, vineas, garricis, pratis, pascuis, molinis, molinariis, cum caputaquis, cultum et eremum. In Castelione domos, terras, cultas vel incultas. In Fontanedo quem dicunt Vallemala Ecclesiam sancti Martini cum ipsa rocha, cum decimis et primitiis, cum oblationes fidelium, cum domos et terras et vineas, cultum et eremum, et cum ipsos boschos. Et affrontat ipse alodus de parte orientis in ipso Cher sive in alodo qui fuit de Sumario Comite, et pervenit per cacumina montium seu in collo de Godo, et pervenit in alode de ipso feo, et pervenit ad aloda de Beltono Malachana; et de meridie in ipsa serra ad fonde de llar sive in eremo de Betlone, vel in alode qui fuit de Aio femina seu in ipsa rocha; ab occiduo in rio quem dicunt Budiga vel in villare de Melandre; et de circi in ipso rio qui discurrit de ipsas fontes, et inlaterat per ipsum saltum, et pervenit per Malocunilo sive alode de Iohanne Presbytero, et pervenit usque in collo de Colaria sive in ipsa arca. Et alio alode qui fuit de Sexmundo Presbytero, sibe alias vineas quae in aliis Iocis sunt. Et in sancti Sylvestri manso, cum terras et vineas et cum ipsos eremos, et cum decimas de ipso maso. Et in Deredeldos maso cum terras et vineas et cum ipsos eremos qui ibidem sunt. In comitatu Cerdaniense maso uno cum terras. Et in Purermano maso uno cum terras. Et in Arriano domos, terras et vineas, cum terminis et adjacentiis suis. Et in Bulla domos, terras et vineas, et ipso maso, cum ipsas terras et ipsas vineas quod Landricus cum uxore sua dedit ad sancto Stephano, cum terminis et adjacentiis suis. In Olmera terras cultas vel incultas. Et in Lampage campo uno. Et in Bages et in Merresa terras et vineas, cultum et eremum, cum terminis et adjacentiis suis. Haec igitur quaecunque diximus vel que non diximus praedia aequisita vel aequirenda ad sancti protomartyris et Levitae Stephani coenobium in valle Sterria situm pertinentia auctoritate illi firmantur a nobis apostolica. Statuimus autem ut quando Abbas ipsius monasterii obierit, neque a Regibus, neque a Comitibus, neque a qualicunque persona pro cupiditatis pecuniae causa neque pro qualicunque favoris inanis gloria ibidem constituantur Abbates, sed a cunctis ibi degentibus servis Dei secundum Deum juxta Benedictí patris regulam eligantur Abbates. Damus quosque licentiam ipsius loci Abbati ubicumque vel a qualibusqunque voluerit Episcopus suos elencos ordinandi, a qualicunque sede ei placuerit chrismam accipiendi, et ut a nullo Episcopo, nec ab illo in cujus situm est monasterium episcopio, nec ab alio possit excommunicari vel aliqua ad enundem monasterium pertinens Ecclesia. Statuimus etiam ut quis poenitens a liminibus exclusus Ecclesiae, quandiu ibi steterit, habeat licentiam introeundi et omne divinum officium audiendi. Concedimus quoque Abbati vel monachis et omnibus clericis ad monasterium pertinentibus litentiam, nisi voluerint apontanee vel rogati, ad synodum non eundi. Confirmamus igitur et stabilimus amodo ut nullus Rex, nullus Princeps, nullus Marchio, nullus Comes, nullus judex, nullus Episcopus, ne que ulla magna parvaque persona aliquam vim vel invasionem in eodem coenobio aut in suis pertinentiis facere preasumat. Pro quo et sub divini judicii obtestatione et anathematis interdictione promulgantes decernimus ut nullus unquam nostrorum successorum Pontificum neque aliqua magna, sicut diximus, parvaque persona audeat vel praesumat contra hoc nostrum apostolicum privilegium in aliquibus agere injuste, neque quis illum frangere tentet. Si quis autem, quod non credimus, nec timens Deum, et nostrum parvi pendens privilegium, quod concedimus, verbo factove disrumpere tentaverit, hunc, quisquis ille fuerit, de parte Dei omnipotentis, sancti ejus Apostoli Pedri, et nostra, qui ejus fungimur vice, perpetuis, nisi resipuerit, anathematis vinculis obligamus; sitque portio ejus infermus. hereditas illus diabolus, pars et consolatio ejus ubi nunquam laetitia sed semper est fletus; veniatque, nisi, ut diximus, poenituerit, super illum quicquid maledictionis excogitari vel dici potest. Si quis autem hujus sancti coenobii adjutor existens illum in quo potuerit elegerit et amaverit, hic Dei omnipotentis interventu apostolica repletus benedictione crescere se gaudeat in virtutem de virtute; sitque portio ejus paradisus, hereditas illius Dominus Christus pars et consolatio ejus ubi semper gaudium et dolor est nullus. Interdicimus etiam universo generis potestatibus ut nulli liceat ex jam dicto monasterio accipere pascuarios vel exigere traginas aut distringere placitos ullius hominis ad monasterium pertinentis, cujuscunque sit culpae, si supradictis maledictionibus non vuit subjacere, quas Deus omnipotens et ab adjutoribus hujus nostri privilegii semper avertat et super disrumpere cupientes severas inducat. Scriptum per manus Benedicti Notarii regionarii et scriniarii sanctae Romanae Ecclesiae in mense Ianuario, in dictione quinta decima. Benevalete. Datum VI idus januarii per manus Bosoni Domini gratia Bibliothecarii Sanctae Apostolicae Sedis sive Episcopi anno Deo propitio Pontificatus Domini Benedicti Sanctissimi VIII P.P. anno V, imperii Domini Henrici Imperatori Augusti anno III indictione XV in mense jam dicto januarii die VIII."
[A].- Original (8 de gener del 1017) perdut i vist per Baluze.
B.- Còpia notarial de l’any 1624 en el Llibre dels Privilegis del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, ff. 14-19.
[C].- Còpia del notari Bernat Reixach (any 1295) a l’Arxiu Monestir (perduda)
a.- Marca Hispanica, ap. 117, col. 188-1002. De “A”.
b.- Tomassetti, Bullarium Romanum, 1 pp. 516-520. De “a”.
C.- Mainardi, Bullarium Romanum, 1, F. 323.
d.- Migne, P.L. 139, col. 1086-1116. De “a”.
e.- Monsalvatje, Noticias Históricas, XI, 265-272.
f.- Constans Ll. Diplomari de Banyoles, pàgs. 297-306.
Traducció
"Benet, bisbe servent dels servents de Déu, a Bonfill, dilecte en el Senyor, prevere ple de pietat, monjo i abat exemplar del venerable monestir de Sant Esteve, diaca i protomàrtir de Crist, que és situat al comtat de Besalú, a la vall del Terri, en un extrem de l’estany, al lloc anomenat Banyoles; a tu, als qui amb tu hi resideixen, i a través teu als teus i llurs successors, salut, pau i la benedicció apostòlica mentre el món perduri. Com que és prou clar que el Senyor Déu nostre, per mitjà dels qui propagaren la santa fe, fa créixer sense parar l’honor de la santa Església universal, cal que els qui hem rebut d’Ell tot el poder per a governar-la allunyem d’ella l’amenaça de qualsevol mena de mal i li concedim una generositat permanent amb la ponderació d’un govern just. Per això, com que escau a la pietat apostòlica donar ajut compassivament i benigna a aquells que la demanen, nós, accedint a les teves justes peticions, ja que ens ha semblat que ho eren i que han estat fetes justament, et confirmem per mitjà d’aquest nostre privilegi apostòlic totes les propietats i possessions d’aquest lloc, els límits i els termes, amb les adjacències dels predis principals, amb totes les esglésies, parròquies, viles, finques, cases, casals, terres, vinyes, camps, prats, pastures, boscos, garrigues, arques, trulls, aigües, conductes d’aigua, vinyes, molins, amb les seves preses d’aigües, amb els seus llocs de pesca, el que és conreat i el que és erm i tot allò que sembla que reté sant Esteve, diaca i protomàrtir, per antigues donacions dels reis al cenobi de Banyoles.
Concedim, doncs, al susdit monestir el que hi ha al seu voltant, o sigui, tot el que se sap que té al comtat de Besalú, la parròquia de la vall, l’església de Santa Maria i Sant Benet amb els delmes i les primícies sense tribut, juntament amb les oblacions dels fidels, amb els seus termes i adjacències; l’església de Sant Pere amb la vila de Guèmol amb els seus termes, delmes i primícies; l’església de Sant Romà amb el cementiri, amb els delmes i primícies i les oblacions dels fidels; la meitat dels delmes de Figueroles, la meitat de les primícies i del salpàs d’Ermedàs i Argelaga, amb les cases, terres, vinyes i molins que hi ha a la parròquia o que pertanyen al monestir; la vila de Lió amb els seus termes i adjacències, amb l’estany, la font i els llocs de pesca; la vila de Centenys amb els seus termes i adjacències; La Farrés amb els seus termes i adjacències; Estarriola Figueroles amb els seus termes i adjacències; Ermedàs i Argelaga amb els seus termes i adjacències i amb els seus boscos; Mierga i Freixenet amb els seus termes i adjacències; la vila de Can Fares i el vilar de Puigpalter amb els seus termes i adjacències; Guèmol, Miànigues i Vilalba amb els seus termes i adjacències. A la parròquia de Porqueres, cases terres, vinyes, amb els seus termes i adjacències i amb els delmes que allà posseeix Sant Esteve. La vall que diuen Merlant amb els seus delmes, límits i termes. Solerols amb els seus termes i adjacències i amb els seus delmes. A les viles anomenades Adiliano, Serinyà i Albuixent, casals, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, boscos i molins. Usall amb els boscos i amb els seus termes i adjacències. A Vilavenut, cases, terres, vinyes, conreus i erms. A la vall de Mieres l’església de Sant Pere de Santa Maria de Romania i de Sant Andreu de Ruïtlles amb els delmes i les primícies i amb les oblacions dels fidels, amb les cases, terres, vinyes i boscos que hi ha en aquesta parròquia, amb els seus termes i adjacències. A Falgons i els seus termes, cases, terres, vinyes i boscos amb els seus termes i adjacències. A Sant Nazari, cases, terres, vinyes i boscos, amb els seus termes i adjacències. A Mierga, cases, terres, vinyes i boscos amb els seus termes i adjacències. Al Pujarnol, cases, terres, vinyes i boscos, conreus i ermots, amb els seus termes i adjacències. A Cals terres conreades i sense conrear. A la vall de Santa Pau, al lloc anomenat Sant Vicenç de Sallent i al lloc anomenat Corbs, l’església de Sant Vincenç i la parròquia amb els delmes i les primícies i les oblacions dels fidels, amb cases, terres, vinyes, molins, boscos i amb els termes i les fites de la parròquia. Concedim íntegrament el teloni del mercat del lloc damunt dit i totes les justícies que s’hi originin. A Samontà, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, amb els seus boscos, els termes i els límits. A la muntanya de Sant Julià, l’església amb els delmes i les primícies i les oblacions dels fidels, amb cases, terres, vinyes i boscos, i amb els seus termes i adjacències. Al Cumal, cases, terres, vinyes, conreus, ermots i molins. A Bas, cases, terres i l’esglesiola Herma. A Argelager, cases, terres, vinyes, boscos, conreus i ermots, amb els seus termes i adjacències. A Lligordà i Maià, terres amb oliveres i les Coromines de Boscholos, i la vinya de Vall alta. A Bruguers, el mas que fou de Sunifred Marot amb terres conreades i ermes. A Marsà, cases, terres de conreu i sense conrear, i vinyes amb els seus termes. A Cisteriano, anomenat Vilert, l’església de Santa Maria amb la parròquia, amb els seus delmes i primícies i les oblacions dels fidels, amb cases, terres i vinyes conreades i sense conrear, amb els molins i amb els termes i adjacències de la parròquia. A la vila d’Ollers, a Viladamí i a Vilavenut, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, i oliveres. A Juïgues i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots. A Torres, cases, terres, vinyes, conreus i ermots. A Vilademires i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, boscos i oliveres. A Centenys, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, i oliveres. A Sant Fèlix de Lledó, cases, terres, vinyes, conreus i ermots. A la parròquia de Santa Coloma, cases, terres, vinyes, conreus i ermots. A Vilanant, cases, terres i els conreus i erms que hi ha dins els seus termes. A Manol i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, oliveres, conreus i ermots. A Vilafant, una vinya. A Orfes i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, molins i molinars amb la presa d’aigües, horts, hortals, amb olivars i l’alou amb els molins i la presa d’aigües, amb els seus límits tal com fou donat per Bonfill, segons figura en els documents de Sant Esteve.
A la vila de Galliners, cases, terres, vinyes i els conreus i erms que hi ha en els seus termes. A Parets, terres i vinyes. A Ordis, cases, terres, vinyes, conreus i erms que hi ha dins els seus termes. Al puig alt anomenat Murrià, cases, terres, vinyes, boscos, conreus i ermots.
Al comtat de Girona, a Matamors i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, molins, molinars, boscos i l’estany amb els seus prats. A Gironella, terres conreades o sense conrear, i boscos. A Costaraba i a Bonecurto, terres, vinyes i boscos, i la vinya de Cona. A Biert i a Granollers, cases, terres, vinyes i boscos. A Montcal i Canet, cases, terres, conreus i ermots. A Borgonyà, a Corts i a Canyelles, i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, molins i molinars amb la presa d’aigües. A Palol i a Pujals, cases, terres i vinyes que hi ha dins els seus termes. A Vilafreser i dins els seus termes, a Lendenago i dins els seus termes, i en el mas de Blanquet que donà a Sant Esteve, cases, terres, vinyes, conreus i ermots. Al Tomet, Medinyà, Exchers, Riudellots, a la Cros o dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots, molins i molinars amb la presa d’aigües. A Celrà, Babià, Riuràs, a Púbol i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, conreus i ermots i les vinyes que Sendred i Aiguaviva donaren a Sant Esteve. Al lloc anomenat Maçanes, l’alou que fou del jutge Auric. Al comtat de Barcelona, al Vallès, els alous que Bella, dona, deixà a Sant Esteve segons figura en el seu judici. A la parròquia de Sant Feliu, anomenat de Boada, i dins els seus termes, al lloc anomenat Torrentí i dins els seus termes, al lloc anomenat Torrent i dins els seus termes, les commutacions que hi féu Crustari. A Ricolfo, cases, terres conreades o sense conrear, tancats d’arbres, i les vinyes que Sant Esteve hi ha de tenir. A Segalars, el que hi té Sunifred Guitart i la vinya de Susanna amb el seu terme, amb el que hi hagi de cultivat i d’erm, tal com és consignat en el document de Sant Esteve. A Peralta i dins els seus termes, a Serra i dins els seus termes, a Cunyà (o Canyar) i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, horts, conreus i ermots, segons que figura a l’escriptura que el clergue Rany féu a favor de Sant Esteve. A Jafre i dins els seus termes, a Tonyà i dins els seus termes, a Siurana i dins els seus termes, a Vilaür i dins els seus termes, a Ventalló i dins els seus termes, a Vilamacolum i dins els seus termes, a l’Armentera i dins els seus termes, cases, terres, vinyes, garrics, prats, pastures, molins i molinars amb la presa d’aigües, conreus i ermots. A Castelló, cases i terres cultivades o sense cultivar. A Fontanet, anomenat Vallmala, l’església de Sant Martí, amb la roca, amb els delmes i primícies i les oblacions dels fidels, amb cases, terres, vinyes, conreus i ermots i amb els boscos. Aquest alou per la banda de llevant limita amb el puig Esquers i amb l’alou que fou del comte Sunyer, arriba pel cim de les muntanyes fins al coll de Godó, va fins a tocar l’alou del feu i acaba a l’alou de Belló Malacana; a migjorn termeneja amb la serra, a la font d’Ilar, amb l’ermot de Belló, amb l’alou que fou d’Aio, dona, i amb la roca; a ponent, amb el riu anomenat Budiga i amb el vilar de Melandre; a tramuntana, el terme és al riu que flueix de les fonts, passa pel costat del saltant, va per Malocunilo cap a l’alou del prevere Joan, i arriba fins al coll de Colera, a l’arca. I un altre alou que fou de Segimon, prevere, i unes altres vinyes que hi ha en altres indrets. I el mar de Sant Silvestre, amb cases, terres, vinyes, ermots i els delmes del mas. I a Deredelles, un mas amb terres, vinyes i els ermots que hi ha.
Al comtat de Cerdanya, un mas amb terres. A Purermano un mas amb terres. A Arrià, cases, terres, vinyes, amb els seus termes i adjacències. A Bulla, cases, terres, vinyes, i el mas amb les terres i vinyes que Landric i la seva esposa donaren a Sant Esteve, amb els seus delmes i adjacències. A Olmera, terres conreades i sense conrear. A Llampaies un camp. Al Bages i a Manresa, terres i vinyes, conreus i ermots, amb els seus termes i adjacències. Totes aquestes coses, les que hem esmentat i les que no, els predis que té adquirits i els que adquirirà com a possessió del monestir de Sant Esteve, diaca i protomàrtir, tot li ho confirmem amb la nostra autoritat apostòlica. D’altra banda, deixem instituït que quan mori l’abat del monestir, els abats successius no hi siguin establerts pels reis, pels comtes ni per cap altra persona moguda pel desig de diners o de qualsevol altre profit de vanaglòria, sinó que els abats siguin elegits per tots els servents de Déu que viuen al monestir segons la llei de Déu i la regla del pare sant Benet. Donem també llicència a l’abat d’aquest lloc per ordenar els seus clergues en qualsevol lloc i de qualsevol bisbat que procedeixin, per rebre el crisma de la seu que més li plagui, i establim que ni ell ni cap de les esglésies que pertanyen al monestir no poden ésser excomunicats per cap bisbe, ni tan sols per aquell que en cl territori del qual és situat el monestir. Establim també que qualsevol penitent que tingui prohibida l’entrada a l’església, mentre sigui en aquest lloc té permís per entrar-hi i oir-hi l’ofici diví. Concedim també a l’abat, als monjos i a tots els clergues dependents del monestir la dispensa d’assistir al sínode, llevat que vulguin anar-hi espontàniament o perquè els hi convidin. Confirmem, per tant, i establim que d’ara endavant cap rei, cap príncep, cap marquès, cap comte, cap jutge, cap bisbe ni cap persona d’elevada o baixa categoria no intenti dur a terme cap violència ni invasió contra aquest cenobi o les seves pertinences.
Per això, sota la invocació del judici diví i amb l’amenaça de l’anatema promulguem i decretem que mai cap dels nostres successors en el pontificat ni cap persona, d’elevada o baixa categoria, com ja hem dit, no gosi actuar en res contra aquest nostre privilegi apostòlic ni infringir-lo. Però si algú, cosa que no creiem, sense temor de Déu i menyspreant el nostre privilegi que acabem de concedir, gosava infringir-lo de paraula o d’obra, sigui qui vulgui, llevat que es penedeixi, el carreguem amb el vincle perpetu de l’anatema en nom de Déu omnipotent, del seu sant apòstol Pere i de nós mateix, que som el seu vicari; que el seu destí sigui l’infern; la seva herència, el diable; la seva part i consol, el lloc on no hi ha mai alegria sinó sempre plor; i que llevat que es penedeixi com hem dit, vingui damunt seu tota mena de maledicció que es pugui arribar a dir o pensar. En canvi tot aquell que es faci benefactor d’aquest sant cenobi, i segons les seves possibilitats el faci objecte de la seva elecció i estima, que per la intervenció de Déu omnipotent i la plenitud de la benedicció apostòlica tingui el goig de créixer de virtut en virtut; que el seu destí sigui el paradís; la seva herència, Crist Senyor; la seva part i consol, el lloc on sempre regna l’alegria i no hi ha cap dolor. Prohibim també a tots els poders de qualsevol mena que puguin rebre de l’esmentat monestir impostos per drets de pastura, exigir-li tragines o moure plets contra cap home que pertany al monestir, sigui quina sigui la seva falta, si no és que vol incórrer en les malediccions esmentades, les quals Déu omnipotent es digni apartar sempre dels benefactors d’aquest nostre privilegi i fer-les caure severament damunt els qui desitgen trencar-lo.
Escrit per mà de Benet, notari regionari i escrivà de la santa Església romana el mes de gener, quinzena indicció. Que estigueu bons."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Església
Planta general del monestir amb indicació dels elements identificats de les edificacions que precediren l’actual.
J. Moner
El conjunt arquitectònic del monestir de Sant Esteve de Banyoles —església, claustre i dependències religioses en general— apareix avui com una barreja d’estils amb domini del barroc neoclassicitzant, especialment pel que fa a l’església, sense oblidar el renaixement més que tardà del claustre o la portalada tardogòtica.
Sota aquesta aparença de renovació s’amaguen, però, importants vestigis del que havia estat el monestir de Sant Esteve des de la fundació per part dels monjos benedictins. Les successives obres contemporànies que s’hi han realitzat els han posat parcialment al descobert i s’han afegit així als escassos testimonis que, juntament amb la documentació, permetien entreveure’n el valor arquitectònic. Efectivament, el buidatge del subsòl del creuer ha permès conèixer les estructures anteriors al temple actual, part de les quals són, encara avui, visitables.
La més important, per les seves dimensions, és la presència de tres absis i un creuer que segueixen la mateixa disposició i orientació que l’absis i el creuer de l’actual església. Aquests murs no sobrepassen el nivell del paviment actual llevat dels paraments extrems del creuer i del seu tancament cap a la nau, bé que molt modificats, el de tramuntana per la incorporació d’una capella i el de migdia per la nova porta de la sagristia.
Planta en croquis de les absidioles o capçaleres de l’església, dels segles IX i X, aparegudes en les excavacions de l’any 1981.
Arxiu J. Moner
A la part exterior del capçal de tramuntana del creuer resten encara els arquets llombards suportats per petites cartel·les. Les voltes dels extrems del creuer poden molt bé correspondre a aquesta estructura original.
Una de les absidioles de l’església, del segle XI, apareguda en les excavacions de l’any 1968 (foto: Arxiu J. Moner).
Arxiu J. Moner
L’absidiola nord està ben conservada i ens mostra un aparell regular de pedra travertínica del lloc amb petits carreus ben tallats, d’uns 18-20 per 30-35 cm, travats amb morter de calç amb junta sobresortida a manera de vorada en una part de les tres filades que es conserven sobre l’antic paviment.
De l’absis central només es conserva la sabata de fonamentació; el de migdia és més trossejat.
Fotografia de les excavacions fetes al monestir el 1981, amb l’absis o capçalera de les edificacions pre-romàniques dels segles IX i X.
Arxiu J. Moner
Entre l’absis de tramuntana i el central hi ha una pilastra semicilíndrica d’un metre de diàmetre amb un basament de les mateixes característiques que sobresurt uns centímetres, mentre que la que correspondria a la banda de migdia ha desaparegut. En canvi, en aquesta part s’ha conservat la que se li era oposada, inclosa en el pilar que separava la nau central amb la de migdia i aquestes del creuer.
Aquest basament —molt sencer, si bé avui resta sota les lloses de l’actual paviment—, i els fonaments de la resta dels pilars, ens permeten imaginar la planta d’aquesta construcció de tres naus capçada a llevant pels tres absis esmentats i un creuer molt profund. La pilastra semicilíndrica només es presentava al creuer, mentre que en direcció a les naus i cap a la façana, les pilastres eren rectangulars.
Fragment de mur romànic, amb arcuacions llombardes, visible des de l’exterior, entre els dos arbres, que correspon a l’extrem del braç nord del creuer de la basílica del segle XI.
A. Bramon
La construcció descrita es correspon a les característiques del romànic de la segona meitat del segle XI, malgrat que la fondària del creuer faci pensar en una construcció més primitiva i, en canvi, les arcuacions llombardes del creuer semblin més tardanes.
Dins aquesta església, a la banda de migdia del creuer hi ha, encara, les restes d’un temple anterior (dos absis adossats de diferents característiques), que definirien una església entregirada en relació amb la descrita mes amunt. Aquesta diferència d’orientació no té, de moment, cap explicació, però si tenim en compte que la posició de l’edificació més antiga es correspon perfectament amb la del claustre i altres construccions actuals del monestir, podem concloure, almenys, que la major part de les antigues dependències monacals seguien aquella orientació i que les reformes que s’han realitzat sempre s’han fet sobreposant murs, seguint també l’antiga direcció.
L’absis principal dels dos trobats, correspon, probablement, a una església d’una nau, i la gruixària del mur, 55 cm, fa suposar que la cobertura era de fusta. Recolzava directament sobre la llosa travertínica de Banyoles, sense fonamentació, just abans d’iniciar una forta depressió cap a llevant, per on fluïen les aigües procedents de l’estany. L’absis és semicircular allargat, construït amb pedra escairada de petites dimensions travada amb morter i revestit amb estuc a l’exterior i a l’interior. En una petita zona de la banda de migdia unes incisions volien simular unes filades imperfectes de carreus. El paviment interior és un opus testaceum vermellós. A la part interior del mur i a la banda de tramuntana apareix una cavitat que indica la presència d’una pilastra que a l’exterior devia ser de forma semicilíndrica i que coincideix amb l’inici de la curvatura de l’absis. A la banda sud, l’ancoratge de la pilastra no és tan evident, perquè en aquesta zona el mur es conserva a menor alçària. Les característiques de construcció i els materials trobats fan pensar en una església pertanyent la tradició tardoromana de difícil situació en el temps, però en cap cas més endavant de l’inici del segle IX, època de la fundació del monestir.
Mur romànic interior a la banda meridional del creuer de l’església, del segle XI.
F. Tur
Al costat nord d’aquest absis se’n va adossar un altre, producte d’una ampliació del temple descrit. El mur és molt més ample (1 m de gruix) i la planta és semicircular, iniciant la ferradura, amb un lleuger tancament a l’intradós de la banda externa. L’absis es troba tallat per una sepultura oberta en època tardana que correspon a l’abat Montpalau. L’aparell d’aquest absis és de pedra de Banyoles, ben tallada, de dimensions més grans que l’anterior i disposada per filades regulars. Aquest absis i, sobretot, els murs que cal suposar que s’hi haurien bastit a continuació, permetien ja construir una volta de pedra, fet que podia haver-se produït, d’acord amb la documentació existent, l’any 957, arran de la destrucció del temple anterior. I si tenim en compte que les característiques arquitectòniques de l’absis porten a considerar-lo com una forma pre-romànica tardana, pot molt bé situar-se en aquesta segona meitat del segle X. No s’han trobat restes de l’absis que devia situar-se simètricament respecte a aquest.
Per acabar, recopilant aquesta informació es pot establir una seqüència relacionada amb la documentació existent. Així, hi hauria un primer temple que, o bé fou edificat pels monjos de Bonit en instal·lar-s’hi a l’entorn del 812 (“... ubi ecclesiam in honore sancti stephani prothomartiris construxit…”), o bé fou reconstruït a partir d’un altre temple anterior (“ubi antiquitus ecclesia, fundata fuerat…”), d’una nau i coberta de fusta. Destruït al primer terç del segle X, es reconstruiria i s’ampliaria amb murs més gruixuts que permetrien dreçar la coberta amb volta de pedra, cosa que coincidiria amb la consagració de l’any 957. L’església tindria tres absis: el de l’església primitiva aprofitat, el que és situat a la banda de tramuntana i el que hom suposa, perquè no en resten vestigis, que hi havia a la banda de migdia. Finalment, després de la decadència del monestir, que l’havia conduït a l’abandonament total, i que cal situar a la primera meitat del segle XI, sembla que primer es devia restaurar el monestir, l’any 1078, i que l’església es devia consagrar de nou l’any 1086, i correspondria a la descrita en primer lloc en aquestes notes, de nova planta en tres absis de tres naus i llargària similar a l’actual església.
De tota manera, en aquesta hipòtesi que porta a datar les restes del monestir al principi del segle IX o l’anterior, a mitjan del segle X i a la segona meitat del segle XI, respectivament, resten punts foscos que no podem deixar d’esmentar. En primer lloc, que els vuit anys que separen la restauració del monestir i la consagració de l’església no són gaires per a construir un temple de tan grans dimensions i de tals característiques. En segon lloc, que la construcció d’aquest temple requeria l’enderroc total de l’anterior per la nova direcció que adquiria. I finalment, que el document de consagració no deixa clar si es tracta d’una restauració o d’un temple de nova planta.
Posats en dubte aquests extrems, tot porta a pensar que l’any 1086 es devia consagrar una restauració d’un temple construït anteriorment i no un nou temple. En aquest sentit, les restes de les arcuacions llombardes a la part alta del nord del creuer són clarament tardanes, però les bases de l’absis i la mateixa profunditat del creuer poden oferir dubtes. D’altra banda, el potencial econòmic del monestir es troba en el punt culminant a la fi del segle X i no pas al segle XI, quan la restauració depèn de la protecció d’altres.
Així mateix, en l’acta de consagració de l’església del monestir, l’any 957, sembla interpretar-se una construcció de nova planta i, sobretot, d’unes característiques impressionants per l’època, a part del sistema de construcció (“mirifici construxit a pavimentum usque ad regimen ex calce et lapidibus dedolatis…”), amb pedra des del paviment. Cal recordar, per les descripcions anteriors, que el temple de tres naus tenia l’aparell de pedra tallada amb vores sobresortints a les juntes, tant pel que fa als murs com pel que fa a les pilastres, mentre que els absis més antics són d’estuc i paviment bast d’opus testaceum.
La construcció de nova planta lligaria més amb la destrucció total del monestir per part dels pagans que no pas amb una reconstrucció i ampliació, com hem suposat fins ara, ja que els depredadors no havien deixat ni una sola cabana sencera (“et non dimisserunt in predictum cenobium neque tugurium in humbraculo...”).
Així les coses —i amb totes les reserves—, no seria desenraonat pensar que el magnífic temple de tres naus es bastí després d’aquella destrucció, es correspongué amb la consagració del 957 i, abandonat i malmès pel temps, es restaurà al cap d’un segle de conformitat amb l’època.
Aquesta segona hipòtesi portaria a considerar l’ampliació del temple primitiu com a obra del segle IX, i aquest com a temple anterior a l’arribada dels monjos.
De moment, amb els coneixements actuals, hom no pot dir gaire més, i si bé aquesta segona hipòtesi planteja serioses desviacions d’una datació ortodoxa des del punt de vista de les característiques arquitectòniques comparables amb altres construccions, no deixa de ser una possibilitat, ni que sigui remota, d’explicar altres fets. (JMC-JRM)
Capitells
De l’antic claustre romànic del monestir de Sant Esteve de Banyoles només resten quatre sepultures abacials superposades en un pany de paret del claustre actual i set capitells conservats a la Pia Almoina(*). Sobre aquest monestir tan sols coneixem estudis de caràcter històric i arquitectònic que no aprofundeixen gaire en el vessant escultòric. Tots coincideixen que el 1086 l’arquebisbe Dalmau de Narbona consagrà la nova església de la qual queden avui els fonaments de la capçalera i els murs del transsepte(*). Lluís G. Constans (1952), primer, i Josep Corominas (1970) després, han considerat que el 1086 és també la data d’inauguració del claustre; un claustre, segons Corominas, de forma trapezoidal, amb arcs sostinguts per columnes simples.
D’entre els capitells conservats, en tenim de zoomòrfics, vegetals i geomètrics, i no en coneixem cap exemple historiat(*).
Capitell A
Capitell i cimaci A atribuïts al claustre de Sant Esteve, conservats al Museu de Banyoles (núms. inv. 4 i 6).
F. Tur
Capitell troncocònic, catalogat amb el NRG 4 del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, decorat amb cintes amples creuades que delimiten un espai ocupat per una palmeta al centre de cada cara. Aquesta cinta s’orna amb una ziga-zaga a partir de la meitat del capitell i acaba al angles superiors en unes rosetes treballades en calat; aquestes són unides, horitzontalment, per una altra cinta decorada amb formes circulars. Al fons de la part superior trobem fulles nervades similars a les del capitell C. Si bé l’estat de conservació no és gaire bo, podem deduir que la decoració era la mateixa en les quatre cares i que malgrat el treball senzill no hi manca qualitat. El diàmetre inferior és de 18 cm i l’alçària és de 35 cm. Sobre aquest hi ha un cimaci, amb NRG 6, de costats llisos i les arestes de la base i la part superior emmarcades per una línia rebaixada. Ambdues peces han estat treballades amb pedra de la zona. El capitell fou trobat en un edifici en obres del carrer de Sant Martirià de Banyoles, i ingressà al Museu l’any 1945.
Encara que podem trobar decoració d’entrellaços en altres monestirs coetanis i anteriors al de Sant Esteve de Banyoles, no és fins en obres posteriors que trobem capitells de composició similar a la que s’explicà, per exemple, a la galeria de tramuntana del claustre de Ripoll, o al claustre d’Elna, obres totes dues més evolucionades, amb una major qualitat i complexitat decorativa.
Capitell B
Capitell i cimaci B atribuïts al claustre de Sant Esteve, conservats al Museu de Banyoles (núms. inv. 3 i 11).
F. Tur
De forma troncocònica i amb el NRG 3, fa 36 cm d’alt per 18 cm de diàmetre inferior. S’ha realitzat amb pedra del país i es conserva bé excepte l’àbac, tot i que en podem imaginar els tres daus. Presenta una decoració vegetal i geomètrica repartida en tres registres superposats: l’inferior amb un entrellaçament de cintes, el central amb fulles d’acant inacabades, el superior amb palmetes de nervis marcats que ocupen els angles i que, enrotllades, acaben en cargols en el centre de la cara del capitell. Destaca l’absoluta desconnexió entre les tres fileres, el fons llis, les diverses maneres de lligar les fulles i l’ús del calat. Aquest capitell s’ha datat al segle XI; va ser trobat en el mateix edifici i va ingressar al museu el mateix any que el capitell A. El cimaci, amb el NRG 11, és com el que hi ha col·locat sobre el capitell A.
L’entrellaçat és un motiu ornamental molt conegut a Catalunya i àmpliament usat pels diferents obradors romànics. Des del segle XI, reprenent la tradició anterior, el trobem en els capitells de Sant Pere de Rodes, de la catedral d’Elna i de Sant Miquel de Fluvià, encara que es presenten amb una factura més complexa. Quant a les fulles, notem l’evolució soferta pel corinti transformant-se en palmetes, igual que a Elna i a Sant Miquel de Fluvià; aquí se situen en el lloc de les volutes. Hom pot trobar la fulla enrotllada en el claustre de Sant Pere de Galligants, però no té cap relació directa amb aquest capitell de Banyoles.
Capitell C
Capitell i cimaci C atribuïts al claustre de Sant Esteve, conservats al Museu de Banyoles (núms. inv. 1 i 5).
F. Tur
De forma troncocònica i catalogat amb el NRG 1, és decorat amb dues fileres de fulles que l’envolten. La que es troba al centre de cada cara a la part superior i totes les inferiors, excepte una, tenen una altra fulla menor superposada. Només una, en un angle, presenta dues petites volutes. L’àbac és decorat per una tija ondulant de la qual surten fulles a cada costat alternativament. La peça fa 37 cm d’alçària i 32 cm el costat superior. El cimaci (NRG 5) té decoració en dues de les cares, amb un motiu similar al de l’àbac, però més complex, delimitant espais triangulars omplerts amb fulles encarades. L’estat de conservació de les dues peces és bo. Ingressaren al museu l’any 1945 procedents d’un edifici en obres de Banyoles. Si bé el treball és acceptable, es noten alguns errors de còpia, per exemple l’existència de volutes en un sol angle, o la diferent direcció dels nervis de les fulles inferiors.
Aquest capitell és hereu del corinti clàssic, tal com podem trobar-lo també a Sant Pere de Rodes o a Santa Maria de Besalú, però aquí s’ha perdut el naturalisme amb un treball propi del baix relleu. El motiu decoratiu de l’àbac apareix ja a Sant Genis les Fonts; d’altra banda, aquest tema fou molt repetit en la decoració vegetal usada al segle XI. No es coneix cap peça que presenti els espais triangulars esmentats.
Capitell D
Capitell i cimaci D atribuïts al claustre de Sant Esteve, conservats al Museu de Banyoles (núms. inv. 2 i 47).
F. Tur
Exposat amb el NRG 2, fa 32 cm a la part superior i 37 cm d’alt. Esculpit sobre pedra dura del país, presenta un estat de conservació bo excepte als angles. De forma troncocònica, la decoració sobre fons llis ocupa tota la massa del capitell, fins i tot ha desaparegut l’àbac; a cada cara s’afronten dues àguiles amb les ales plegades, les urpes sobre l’astràgal i els caps tombats enrere ocupant el lloc de les volutes. Es diferencien perfectament els plomatges i l’ull ametllat. Recordant’l’àbac resta un dau allargat amb una línia sinuosa o serp. Aquest capitell va ser trobat al celler d’una casa de Banyoles i va ingressar al Museu l’any 1943. El cimaci (NRG 47) és totalment escacat.
La composició respon als esquemes romànics: simetria, adequació de l’escultura a un espai determinat resultant; així, aquests ocells estàtics, fruit també de la manca d’habilitat de l’escultor. Una estructura semblant es troba en un capitell de braç meridional del transsepte de Sant Sadurní de Tolosa(*). Els escacats sónmolt comuns en la decoració romànica; podem veure cimacis escacats al braç nord del transsepte d’aquesta església tolosana, a Sant Miquel de Fluvià, a la catedral d’Elna, a Sant Esteve d’en Bas i, ja més tardanes, a Sant Joan de les Abadesses, entre altres.
Capitell E
Capitell i cimaci E atribuïts al claustre de Sant Esteve, conservats al Museu de Banyoles (núms. inv. 35 i 209).
F. Tur
De forma troncocònica i catalogat amb el NRG 35, amb pedra de Banyoles. Decorat per grius drets amb les ales desplegades en direcció al centre de la cara del capitell i el cap girat cap a l’angle. L’estat de conservació no permet veure amb detall el cap d’aquest animal fantàstic. El diàmetre de la base és de 21 cm i l’alçària de 40 cm. El cimaci (NRG 209) és fet amb el mateix material i presenta els costats llisos. El capitell servia de seient en una casa de Banyoles i ingressà al museu l’any 1958.
El tema dels grius no és freqüent en la decoració catalana del segle XI, però sí que se’n coneixen exemples al centre de França en aquestes dates, motius procedents de manuscrits i teixits orientals que es traspassen a les obres escultòriques, tema que més endavant s’estendrà i trobarem repetidament en les obres més destacables del segle XII.
Capitell F
Capitell i cimaci F atribuïts al claustre de Sant Esteve, conservats al Museu de Banyoles (núms. inv. 7 i 76).
F. Tur
Catalogat amb el NRG 7 i realitzat amb pedra de Banyoles. Només tres cares són decorades amb un lleó en alt relleu amb el coll treballat, els caps adossats en un angle i les anques adossades a l’altre. Segurament aquesta ornamentació es complementava amb més detalls a la part baixa, que actualment no es conserven. El diàmetre de la base és de 21 cm i l’alçària de 35 cm. Ingressà al Museu l’any 1952 procedent de l’Horta de l’Ametller de Banyoles. Sobre aquest capitell, un cimaci (NRG 76) amb els costats llisos i fet amb pedra del país.
L’ús de lleons en la decoració ja es troba al centre de França cap a la meitat del segle XI. En obres catalanes d’aquesta època n’hi ha pocs casos: per exemple, a l’església de Sant Joan les Fonts, i més posteriors, a Sant Pere de Galligants, però el tractament no és igual. A Sant Esteve de Banyoles els lleons adopten una actitud hieràtica i vigilant i la disposició no participa de la simetria del capitell. Els dos caps adossats a l’angle indicarien primitivisme. Aquest tema es repetirà i es desenvoluparà en l’escultura del segle XII.
Capitell G
Capitell G atribuït al claustre de Sant Esteve, conservat al Museu de Banyoles (núms. inv. 10).
F. Tur
Registrat amb el número 10, fa 15 cm de base per 30 cm d’alt, mides molt diferents de les dels altres capitells, de la qual cosa es dedueix que devia estar col·locat en alguna portada o finestra. Fet amb pedra dura del país, és de forma més quadrada que els anteriors, i presenta una ornamentació vegetal de fulles de corinti senzilles migpartides per un nervi central molt marcat, que podem veure en altres edificis romànics com Santa Maria de Besalú, si bé més complicades. Aquestes fulles es disposen en registres superposats clarament diferenciats. El capitell és inacabat; a la part superior s’insinuen els tres daus, el central amb una roseta, mentre que als angles és impossible esbrinar-ne el significat. Les zones ornades es conserven bé; l’astràgal és simple. No presenta cimaci. S’ha datat als segles IX-X; procedeix de la part exterior del monestir i va ingressar al museu l’any 1961.
Els capitells del monestir de Sant Esteve de Banyoles formen un grup difícil de catalogar. No resulta gens fàcil trobar paral·lels directes a les nostres contrades, per bé que els temes siguin comuns a d’altres construccions contemporànies i properes a aquest. Fent un repàs a la història(*), hom podria pensar que la dependència d’aquest monestir de l’abadia de Sant Víctor de Marsella (Provença) influiria en el camp escultòric. Daniel i Geneviève Drocourt(*), per contra, opinen que les relacions entre ambdós monestirs no afectaren l’aspecte artístic.
Els temes de llaceries i formes vegetals desenvolupats a Banyoles són representats també en edificis del segle XI (Sant Pere de Roda, Sant Miquel de Fluvià, Elna); hi manca, però, l’ornamentació zoomòrfica, que trobem en zones més llunyanes si bé relacionades amb els comtats catalans. Cal arribar fins a Tolosa (Llenguadoc) per trobar les àguiles afrontades, i al centre de França, Poitou, Tolosa i altres regions per veure els lleons afrontats, ja des de la segona meitat del segle XI(*).
Els cimacis segueixen, en certa manera, els models d’aquestes construccions esmentades. Així, a Sant Miquel de Fluvià i a la catedral d’Elna hi ha motius escacats i tiges ondulants, però no hi veiem cap altre tipus de relació.
Pel que fa a l’aspecte estilístic, tots els capitells apareixen dividits en registres horitzontals, excepte els animalístics, que envaeixen tot l’espai segons una composició simple i simètrica (el dels lleons seria un cas a part); en tots aquests, el volum es concentra a la part superior, a les volutes, formant part de l’element arquitectònic. Tècnicament, els escultors tenen present, d’una banda, la talla a bisell (capitell C), però també usen el calat (capitells B i C), que ja s’utilitzava des de mitjan segle XI a Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc)(*), i l’alt relleu (capitell F). El calat és una tècnica que abundarà en les construccions romàniques posteriors.
Per les característiques dels cimacis, ens reafirmem en la idea ja exposada per Lluís G. Constans i Josep Corominas(*): el claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles presentava arcs sostinguts per columnes simples i no aparellades.
Alguns investigadors(*) creuen que no es pot parlar d’escultura a les terres catalanes fins al segle XII, almenys fins l’any 1131 amb la presència de tallers forans a l’església de Sant Pere de Galligants, entre altres(*). Per a d’altres estudiosos, en canvi, sembla que des de l’últim quart del segle XI fins a la primera meitat del XII hi ha tallers d’escultors actius. Així, doncs, ens trobem davant d’un tema àmpliament discutit que afecta de ple el monestir de Sant Esteve. Segons el nostre parer, no sembla probable que aquests capitells de Banyoles pertanyin a una mateixa mà; al contrari, creiem que entorn del monestir de Sant Esteve es va establir un taller que per un costat havia recollit la tradició autòctona i per l’altre havia conegut la manera de fer tolosana. Un obrador que devia treballar en la decoració del claustre alguns anys després de la consagració de l’església (1086), cosa que n’avançaria la datació fins al tombant del segle XI, o primer quart del XII(*). Recordem les estretes relacions entre el comtat de Besalú i l’abadia de Sant Ponç de Tomeres. L’abat Frotard, procedent d’aquest monestir llenguadocià, va interessar-se i va participar en la vida religiosa del comtat català fins a la mort, l’any 1099. Aquest contacte tan íntim podria haver afavorit el coneixement de l’art autòcton català i de l’art tolosà; de fet, Marcel Durliat considera l’abat Frotard un enllaç entre els tallers dels escultors catalans i l’abadia de Sant Ponç.
Per tant, els capitells del claustre de Banyoles serien dels pocs exemples d’escultura d’aquest moment a les terres catalanes. La manca de restes escultòriques conservades de la segona meitat del segle XI fa difícil d’establir comparacions amb altres obres. És possible, però, que el taller de Banyoles tingués una activitat més àmplia ja que, ben segur, devia ser un obrador força qualificat, com ho corroboren els temes representats i llur execució. Estilísticament no trobem cap paral·lel en aquesta contrada, i tampoc sabem quins hereus poden haver continuat treballant ni on. L’única relació entre els capitells del claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles i altres edificis posteriors és temàtica, perquè al segle XII aquests temes banyolins es desenvoluparan al màxim. (AAR-AMS)
Pica
Pica de pedra sorrenca exposada a la Pia Almoina de Banyoles amb el número 9. Ben conservada, se n’han restaurat, però, algunes zones erosionades. És de grans dimensions: 125 cm de diàmetre per 85 cm d’alt, que fan pensar que es tracta d’una pica baptismal d’immersió. De caràcter popular, aspecte monumental i auster, sense decoració, fou realitzada per un picapedrer per al monestir de Banyoles. Ignorem quina devia ser la funció del gros forat del fons i de la zona retallada de la boca, que potser servia per a encaixar millor la tapa protectora. Per la forma i l’execució és semblant a una pica baptismal de Pujals. Aquesta peça és considerada pre-romànica; la manca d’ornaments i la simplicitat no permeten assegurar-ne cap data, sense sobrepassar, però, el segle XII. (AAR)
Necròpoli
L’any 1968 hi hagué una excavació a l’església monàstica de Sant Esteve de Banyoles. Els treballs s’iniciaren a l’absis central, i després s’estengueren als absis laterals i al creuer de l’església actual, la part esquerra del qual fou excavada totalment. La finalitat principal d’aquestes excavacions fou aclarir la planta primitiva de l’església romànica del monestir de Sant Esteve. Això s’aconseguí en bona part gràcies a la descoberta de l’absis i de les dues absidioles de l’edifici segurament construït al segle XI. Al mateix temps s’hi trobaren diverses sepultures i d’altres materials arqueològics.
Ja a la dècada dels anys 80 fou excavat un tros més del creuer i es cobrí tot el conjunt, deixant-ho, però, de tal manera que fos possible, si convenia, de veure la part posterior dels tres absis romànics. Durant aquestes segones excavacions, hom trobà les restes de l’absis i d’una absidiola de l’església pre-romànica i també algunes altres sepultures, situades darrere l’absis romànic meridional.
A partir de la planimetria que fou feta durant aquestes excavacions, tot i que cal ésser molt prudent a causa de la poca informació conservada, sembla que hom pot distingir els següents conjunts de sepultures:
a) Tombes excavades a la roca, de planta més o menys rectangular, segurament sense el cap diferenciat, que caldria relacionar amb l’església pre-romànica o fins i tot amb un edifici anterior. Hi ha una tomba amb aquestes característiques a l’angle d’unió de l’absis romànic i la seva absidiola nord, a l’exterior. També n’hi havia almenys dues més que foren partides per aquesta absidiola, que s’hi construí al damunt. Probablement també pertanyien a aquest tipus les dues sepultures trobades, durant les segones excavacions, a uns quants metres de l’absidiola de migjorn, encara avui visibles. N’hi havia d’haver, però, moltes més. Hom les pot datar dins un lapse ampli, comprès entre l’època paleocristiana o de domini visigòtic i els segles IX o X. No sabem si cal relacionar amb les sepultures una espècie de setrill de vidre trobat en la darrera campanya i considerat de tradició romana.
b) Tombes excavades a la roca amb el cap diferenciat dins la capçalera. Sembla segur que se’n trobaren dues a la banda septentrional del creuer romànic; potser n’hi havia d’altres. Caldria relacionar-les amb els enterraments fets al darrer moment de l’església pre-romànica, cap al segle X.
c) Un conjunt de tres o quatre sepultures situades arran de l’absidiola sud de l’església romànica, a l’exterior. La tomba mésseptentrional és coberta amb una gran llosa que té a la cara superior, incisa, una creu llatina lleugerament patent, potser de l’època o afegida poc després. Les altres sepultures són tapades amb diverses lloses. Algunes d’aquestes tombes, encara no estudiades, sembla que foren excavades a la roca, i d’altres eren de lloses. Tot i que no és pas segur, és molt probable que calgui relacionar aquestes sepultures amb l’església romànica adjacent.
d) Finalment, cal assenyalar les fosses d’època moderna, buidades al mig de la nau, com la de l’abat Antoni de Cartellà (1618162), excavada als anys vuitanta. La realització d’aquesta fossa comportà la destrucció de part de les restes de l’edifici pre-romànic. (JBM)
Bibliografia
Bibliografia general
- J. Villanueva, XIV, 1850, pàgs. 240-263; A. Merino, XLIII. 1819, pàgs. 326-340; P. Alsius i Torrent, 1895; F. Monsalvatje, XIV, 1904, pàgs. 51-160; L. G. Constans, 1985, pàgs. 5-12.
Bibliografia sobre els capitells
- L. Constans, 1952; Corominas-Marqués, 1970; L. G. Constans, 1981.