Situació
Sant Vicenç de Camós, ara església parroquial, molt transformada després dels terratrèmols del segle XV, en la qual ressalta l’esvelt campanar romànic.
A. Bramon
L’església parroquial de Sant Vicenç és propera al nucli de Camós, dins una zona boscosa de gran frondositat. Forma una mena de petit veïnat amb la Sala de Camós i dues masies més.
Mapa: L38-12(295). Situació: 31 TDG 815589.
Per accedir-hi cal prendre la carretera de Banyoles a Palol de Revardit, coneguda per carretera de Camós, i deixar-la un cop passades les escoles de Camós (a 2 km de Banyoles), prenent a la dreta un camí senyalitzat i asfaltat que porta a les instal·lacions esportives del municipi i que continua, sense asfaltar, fins al peu de l’església i la sala. (JMC-JRM)
Història
Es tracta de l’església parroquial de la població de Camós, pertanyent al bisbat i al comtat de Girona.
L’any 1019 apareix esmentada en relació amb les donacions de part de les terres del principal d’origen jueu Ramon Bonhom a la catedral de Girona. El 1058, com altres esglesioles i capelles de la comarca, fou restituïda per la comtessa Ermessenda al bisbe de Girona Berenguer; en aquests primers documents és anomenada “Sancti Vicentii de Camonos”.
El 1156 Berenguer d’Anglès tornà l’església al bisbe Berenguer de Llers. Durant el segle XIV diversos alous del terme parroquial canviaren de propietaris i aquests ho reflectiren en les fonts: el 1303 un jueu de Besalú, Mair, fill de Salomó, vengué un important mas a Bernat, abat de Banyoles; l’any 1311 apareix reflectida la concessió per tant del mateix abat d’unes terres abans sota la jurisdicció del castell de Porqueres a Berenguer de Matamors. L’any 1362 s’esmenta en el Llibre Verd del Capítol gironí.
Sofrí renovacions al segle XV —arran de les desfetes causades pels terratrèmols dels anys 1427 i 1428—, i als segles XVII i XIX. Actualment només conserva l’antic campanar romànic. (JAM)
Església
Planta de l’església amb l’antiga obra romànica integrada a les reformes i ampliacions iniciades al segle XVI.
J. Moner i J. Riera
Malgrat les transformacions sofertes, l’església conté elements romànics de prou interès per a ser ressenyats. El conjunt actual és el resultat d’aquestes transformacions, sobretot a partir del segle XVI, que s’amplià l’església modificant-ne l’estructura romànica, inclosa la volta i la capçalera.
D’aquesta important reforma en resten, molt probablement, els murs de la façana principal i la part interior del de migjorn, mur que va ésser regruixat exteriorment per tal que suportés la nova volta apuntada. Les finestres de doble esqueixada que hi figuren semblen reformades també en aquesta època, malgrat que recorden l’estil romànic, ja que la dovella central és massa ampla i ben formada perquè corresponguin als murs que suposem primitius.
L’aparell de la façana, de pedra sorrenca rectangular i relativament petita, disposada en filades regulars, fa pensar en una obra del principi del segle XII. En la part alta del frontal hi ha l’arc superior d’una obertura tapiada, d’amplada no gens habitual, uns 2,5 m de llum exterior. L’arc és de mig punt, format per petites dovelles i extradossat, amb una arquivolta a manera de guardapols, que s’obre als extrems com si hagués de rebre algun relleu decoratiu.
Si no fos per la presència d’aquest element, que insinua un tipus de finestral que només l’exploració interior podria determinar, quedarien molts dubtes sobre l’autenticitat d’aquest parament, ja que si la cantonada de migdia evidencia el reforç corresponent al regruix del mur, la de tramuntana —suposat objecte d’una ampliació—, no mostra cap diferència respecte a la façana original.
Hom pot aventurar, doncs, que els murs i la finestra esmentats corresponen a l’església que els documents citen entre la fi del segle XI i el principi del XII. (JMC-JRM)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVIII, 1910, Pàgs. 64-65.