Situació
Façana meridional de l’església de Sant Pere de Cornellà, integrada a les construccions del segle XVIII, amb l’antic parament romànic, on s’endevinen dues finestres i un antic portal tapiats. La façana nord de l’església actual té una composició idèntica.
F. Tur
Cornellà del Terri és un poble d’uns 600 habitants situat al costat del Terri i al peu de la carretera C-150 (Girona-Banyoles) a 5 km d’aquesta darrera població.
L’església parroquial de Sant Pere és situada dintre el poble, a prop de la plaça i davant d’una altra placeta.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG849600.
Història
L’església de “Sancti Petri que est in Corneliano” rebé donacions l’any 986 per l’execució testamentària del levita Odó qui, juntament amb el seu germà Ganajou (Wandalgaude) havia acudit en defensa de Barcelona quan la ciutat fou presa per Almansor. Els dos germans foren fets presoners pels sarraïns. Els marmessors feren constar que no se’n tenien notícies. Eren fills del vescomte Guiniguí, dit Mascaró, fundador de la dinastia vescomtal hereditària de Girona, ja que l’havia succeït l’altre fill, Seniofred, a qui la mare, Jerosòlima Gudrielda, l’any 993 cedí les propietats familiars, establint una clàusula en cas que els altres dos fills fossin alliberats de la seva captivitat i hi retornessin.
El bisbe Bernat Bernat de Carcassona (dit també Bernat de Rocafort per alguns autors) pertanyia a un llinatge arrelat a aquesta rodalia. En el seu testament, anterior al 1075, amb motiu del viatge a Anglaterra, llegà l’alou de Sant Pere de Cornellà a la canònica de Girona, i als seus germans propietats a Cornellà, Sords i Pujals. Del 1075 és el sagramental que els testimonis juraren a l’altar de Sant Genis de l’església de Cornellà. Aquests manifestaren que el difunt bisbe Bernat havia dictat testament postrat al llit de mort, a la casa de Dalmau Gausbert, al costat de l’església de Sant Miquel de Palol (de Revardit). Hi consta, entre d’altres, la deixa d’uns alous situats a la parròquia de “Sancti Petri de Corneliano”.
Si bé el tema no s’ha estudiat, entenem que el bisbe Bernat devia pertànyer al llinatge que adoptà l’apel·latiu “de Cornellà”, del qual hi ha notícies en relació al lloc i —des dels volts del 1130— al castell de Cornellà.
L’any 1194 Ramon de Vilademuls fundà i dotà un benefici sota l’advocació de sant Miquel a l’església de Sant Pere de Cornellà. Aquesta església figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 i en les relacions diocesanes dels segles XIV i XVII.
Quan l’any 1363 el bisbe Ènec de Valtierra passà visita pastoral a Cornellà, hi havia set clergues a la població i l’església també tenia altars dedicats a sant Genis, santa Maria i sant Miquel. A més de l’advocació principal a sant Pere, com ja hem indicat, hi ha notícies dels altars de Sant Genis (1075) i de Sant Miquel (1194). Les pervivències arquitectòniques de l’església romànica també donen indicis d’una triple dedicació ja des d’època alt-medieval.
La vila de Cornellà va ser ocupada per tropes franceses l’any 1676 i pels militars espanyols el 1689, uns fets bèl·lics que pogueren ésser la causa de la reconstrucció del temple parroquial feta bàsicament, pel que sembla, al segle XVIII. S’aprofitaren murs de l’edifici romànic anterior que tenia la mateixa amplada i gairebé la mateixa llargada que l’actual. (JBH)
Església
Planta de l’església, molt modificada en l’època del barroc.
J. Moner i J. Riera
L’església actual de Sant Pere, obra del segle XVIII, és un edifici d’una sola nau acabada a l’extrem de ponent per una capçalera de planta poligonal i amb el frontis al costat de llevant. La fàbrica conserva, tanmateix, importants fragments constructius del temple anterior, d’estil romànic, que foren aprofitats, més o menys reconvertits, en la reconstrucció.
Els vestigis de l’edifici romànic corresponen a una bona part de les antigues façanes de migdia i de tramuntana, i també —encara que menys visibles— a restes del mur de llevant. Del frontis de migdia s’ha conservat el parament, en l’alçada original, fet a base de carreus ben escairats que generen filades uniformes. Es poden veure també en aquesta façana tres obertures romàniques, actualment tapiades. Es tracta d’una porta, d’arc de mig punt extradossat, situada més o menys al centre del mur i de mida reduïda (70 cm d’amplada i 170 cm d’alçada), i dues finestres de doble esqueixada, de grandària considerable en proporció a la porta descrita.
A la façana de tramuntana apareix de nou el tipus d’aparell de carreu petit ja esmentat. Curiosament, en contra del que calia esperar d’un mur perimetral encarat al nord, el parament no era opac, sinó que posseïa una porta i dues finestres de doble biaix, gairebé idèntiques a les del mur de migdia, ara també tapiades i força ben conservades. Així, doncs, l’estructura compositiva d’aquesta façana de l’edifici romànic era pràcticament igual i en perfecta concordança amb la descrita del costat de migdia.
La façana actual, que correspon al mur de llevant de l’església, és coberta per un arrebossat ja força descrostrat. Sobretot en un dels espais on la calç ha caigut, més amunt de la porta d’entrada, es manifesta el mateix tipus d’aparell romànic que s’observa als murs laterals. A l’interior del temple, fa alguns anys foren repicats importants fragments dels paraments i altres estructures. Aquesta operació també ha deixat al descobert restes dels aparells romànics subsistents, que queden al fons de les capelles laterals i al frontis. En aquest darrer indret, la troballa de dues arcades de mig punt, aparedades i situades una a cada costat de la porta oberta al segle XVIII, podrien ser enteses com a antics arcs presbiteral de les absidioles d’un santuari triabsidal.
Les restes romàniques de l’església de Cornellà del Terri, per les seves característiques formals, es poden considerar que foren construïdes al segle XI. La perfecta execució del parament i la tipologia de les obertures, la podem relacionar amb les construccions d’estil “llombard” de l’època esmentada. (JBH)
Les característiques de la composició de les façanes, totalment excepcional, permet de suposar que l’edifici medieval no fos realment una església, sinó un edifici civil, com una sala, convertit després en església.
Pica
Aquesta pica d’aigua beneitera és exposada al pati de la Pia Almoina, al Museu de Banyoles, amb el número 16 de registre.
És una peça de dimensions reduïdes (25 cm de diàmetre per 77 cm d’alçada), ben conservada i tallada en un monòlit de pedra travertínica. Sense decoració figurada, només quatre elements ovalats ornen els angles superiors de la panxa de la pica (recordant el típic morter de pedra), que eviten, però, la monotonia del conjunt. Pel seu aspecte auster i per la simplicitat del treball, és una obra de factura popular sortida del taller d’un artesà banyolí interessat a marcar les parts: base quadrangular, fust i recipient o pica. S’ha datat del segle XII, però la manca d’un estudi a fons sobre les piques beneiteres i la manca d’ornamentació no permeten precisar-ne la datació. (AAR)
Talla
Imatge de la Mare de Déu de Cornellà misteriosament desapareguda.
Artestudi
L’església posseïa una talla romànica de la Verge, que ha desaparegut. Segons la nostra informació l’única reproducció gràfica que se’n coneix és la fotografia que publicà Monsalvatje al principi del segle XX, qui deia que “hace poco fue vendida a unos anticuarios” (1909, pàg. 295, fot. interpaginada pàgs. 294-295). Noguera, en canvi, afirma que la imatge “desaparegué, incinerada, l’any 1936” (1977, pàg. 174). La contradicció entre ambdues informacions és evident; tanmateix, per raons òbvies, i per alguns indicis proporcionats per unes quantes consultes orals fetes a Cornellà, que no han esclarit pas ni de bon tros la qüestió, donaríem més credibilitat a la primera explicació.
Noguera inclou la imatge entre les marededéus de tipus bizantí. El Fill és representat assegut als genolls de la Mare, perfectament centrat, de manera que la frontalitat i simetria són absolutes. La mà esquerra de la Mare recolza sobre l’espatlla i el braç de l’Infant en un gest de protecció. La mà dreta havia desaparegut, com també la mà dreta del Fill, que hom suposa en posició de beneir, i amb l’esquerra sostenint un llibre, verticalment sobre el genoll. Per l’esveltesa i estilització, juntament amb la pedreria, cal relacionar aquesta peça amb les de més marcada influència bizantina. En podien ésser exemples de les marededéus de Saneja, All, de Can Viader, i dues del Museu d’Art de Girona (concretament, la Marededéu 2 i la Marededéu 3 del vol. XXIII de Catalunya Romànica, pàgs. 63-64). I malgrat certes diferències formals, podem establir també clars paral·lels amb la de Santa Maria d’Ullà (marededéu de la Fossa), al Baix Empordà. Entenem que la probable datació ha de venir donada per alguns dels seus paral·lelismes, i que pot ésser considerada de mitjan segle XII o de la meitat del mateix segle. (JBH)
Necròpoli
Hi ha notícies vagues sobre l’aparició de tombes antropomorfes alt-medievals al poble de Cornellà del Terri. Segons S.M. Corominas i J. Marquès “a Cornellà s’hi han trobat sepultures excavades a la roca del mateix tipus que les de Lió, Banyoles i Borgonyà.” Per aquest motiu suposen l’existència d’un poblat, el qual, segons aquests autors, seria romà tardà o d’època visigòtica. Una mica més esclaridora és la referència aportada per Miquel Oliva i Prat, qui en estudiar unes tombes de Pals (Baix Empordà), les comparà amb altres d’"igual estructura” aparegudes a Cornellà del Terri, Lió, Banyoles, Serinyà, Llampaies, Sant Feliu de Pallarols i Ripoll. Fa constar també que totes pertanyen al prototip olerdolà, ja que són antropomorfes. Sense altra informació, desconeixem l’indret exacte i en quina data i circumstàncies s’identificaren les sepultures alt-medievals de Cornellà del Terri, com també el seu nombre i altres detalls d’interès. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia general
- Monsalvatje, XII, 1902, PÀG. 73; Monsalvatje, XVII, 1909, PÀG. 295 Udina, 1951, PÀGS. 432-434; Constans, 1985, Pàg. 87; Corominas-Marquès, 1972, Pàgs. 49-55.
Bibliografia sobre l’església
- Vigué-Bastardes, 1978, Pàg. 252; Bolòs-Pagès, 1986, Pàgs. 263-269; Pagès, 1985, Pàg. 298.
Bibliografia sobre la talla
- Monsalvatge, 1909, Pàg. 295, Fig. Interpaginada 294-295; Corominas-Marquès, 1972, Pàgs. 54-55, Fig. 52; Noguera, 1977, Pàgs. 174-175.
Bibliografia sobre la necròpolis
- Corominas-Marqués, 1972, Pàg. 49; Oliva i Prat, 1974, Pàgs. 23-25.