Situació
Capçalera de l’església, en què la volta de la nau i la de l’absis arrenquen d’una original imposta de quart de bordó.
F. Tur
L’església de Santa Eulàlia és la parròquia del poble de Pujals dels Pagesos, situat igual com Pujals dels Cavallers, en un dels turons entre els vessants de la riera del Garrumbert i la de la Farga.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG852624.
L’accés és idèntic al que ha estat descrit per a Pujals dels Cavallers. Un cop arribats a aquest nucli cal seguir per la carretera de Banyoles a Camallera i a 1 km aproximadament prendre un camí a mà dreta, sense asfaltar, que porta fins a l’església. Les claus són guardades a la casa veïna. (JMC-JRM)
Història
En la butlla de Benet VIII, del 1017, s’esmenta el lloc de Pujals, on eren establerts diversos béns del monestir de Banyoles. De tota manera, és difícil distingir aquest topònim del de la parròquia de Santa Maria de Pujals dels Cavallers. Tanmateix, hi ha una primera dada específica l’any 1127, en què s’esmenta l’església de Santa Eulàlia de Podialibus Rusticorum. En el fogatge del 1359, Santa Eulàlia tenia 17 focs de jurisdicció eclesiàstica i 5 reials.
Sembla que alguns dels veïns d’aquesta parròquia, juntament amb altres de Santa Maria, participaren en l’assalt del call jueu de Girona, el 1391. (ASA)
Església
Planta de l’església amb les frequents ampliacions en époques posteriors.
J. Moner i J. Riera
L’església parroquial de Santa Eulàlia de Pujals dels Pagesos és d’una nau coberta amb volta apuntada. L’absis, a llevant, és semicircular i s’allarga amb un tram de la mateixa amplada que el seu diàmetre, més estret que no pas la nau, i cobert també amb volta apuntada que enllaça amb el quart d’esfera posterior.
Fora de la façana i l’absis, la construcció romànica resta amagada per la construcció moderna d’un creuer obert als murs laterals i a altres dependències annexes, així com la rectoria, que és adossada a la banda de migdia.
A la fi del segle XIX s’afegí un campanar de planta quadrada i es reformà la part alta de la façana amb formes decoratives similars de caràcter historicista.
La portalada és formada per tres arcs i un timpà en degradació coronats per una imposta en cavet a manera de guardapols que recolza sobre una altra d’horitzontal i d’idèntica forma situada al centre dels arcs i del timpà i que segueix la seva gradació.
Al final de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb llinda d’una sola peça de pedra formant l’arc. N’hi ha una altra tapiada més estreta a la banda de migdia.
Les voltes de l’absis i de la nau arrenquen sobre una imposta, inusualment grossa, de quart de bordó. La de la nau és situada uns centímetres més enlaire i hi recolza un arc toral de reforç —l’edifici ha tingut i continua tenint problemes de fonamentació, coincident amb sengles contraforts avui inclosos dins les ampliacions. La mateixa imposta es pot veure, a l’exterior, a l’absis i al mur de tramuntana. Un petit campanar d’espadanya, que podria ser original, és situat sobre el final del presbiteri.
L’aparell, de pedra sorrenca, mostra una evolució molt significativa entre l’absis i els murs laterals a mesura que s’acosten a la façana. A l’absis, els carreus són rectangulars, de petites dimensions, ben formats però sense refinar, mentre que cap a la façana —i en aquesta mateixa—, els carreus són més grans i quadrangulars, d’uns 25 × 40 cm, ben tallats i polits.
Això fa pensar en una construcció molt lenta amb canvi de sistema constructiu, o bé en una reconstrucció de la part de ponent, deguda als esmentats problemes del sòl.
Les característiques arquitectòniques d’aquest edifici situen l’època de construcció dins la primera meitat del segle XII, si bé la part de llevant podria molt bé haver estat construïda abans de la fi d’aquest segle, o almenys amb l’aparell usual en aquest segle XI. (JMC-JRM)
Crist
Imatge de Grist amb una part del tronc i de les extremitats inferiors afegida; fou recomposta després d’ésser descoberta l’any 1980.
F. Tur
Gap del Crist amb les restes de l’antiga policromia.
F. Tur
Adossada a l’absis de l’església hi ha la recomposició d’una majestat, les restes de la qual —el cap i els braços— foren descobertes entre els elements del mur del mateix absis l’any 1980. Els altres elements foren afegits després de la seva restauració, realitzada per l’Escola Massana, de Barcelona (Bastardes, 1982, pàgs. 530-31). L’exemplar, atesa la presència de mànigues als braços, respon al tipus de crucifixió vestida (habitual a l’àrea gironina), en aquest cas d’una marcada austeritat deguda a la llisor de la túnica en aquests punts. El cap, l’altre element originari conservat, presenta un cert detallisme en el tractament dels cabells i dels ulls, malgrat l’esquematisme del nas i la barba, incompleta, i el bigoti. En ambdós membres hi ha restes de policromia. Després de les primeres notícies (Pujals…, 1981, i Caballé, 1981, pàg. 8), hi hagué una primera anàlisi que la datava a la darreria del segle XII i l’aproximava, pels trets facials, a la Majestat de Cruïlles, del Baix Empordà (Noguera, 1982 pàg. 11). En l’estudi que féu Bastardes aquell mateix any (Bastardes, 1982, pàg. 533), fins al moment, el més complet, s’hi desmenteix la similitud amb la peça empordanesa, i s’atribueix la de Pujals a un artífex local del bisbat de Girona, al marge d’un hipotètic taller de Girona. Cal dir, en efecte, que la peça de Cruïlles és coronada, a diferència de la que ens ocupa, de manera molt més tosca. En tot cas, hi pot haver una certa aproximació en els esquemes de la cabellera (sense els flocs allargats fins a les espatlles), la barba i el bigoti. No obstant això, cal remarcar la força donada als ulls, que sembla apartar-se de la rigidesa de la resta del rostre i de la gravetat d’altres exemplars. És un possible indici d’una datació avançada; una cosa similar podem interpretar en majestats com la núm. 3 del Museu de Vic, datada al segle XIII(*). Hi ha també un cert paral·lelisme amb l’anomenat Crist de Montgarri, nu, al Museu Marès de Barcelona, datat igualment al segle XIII(*). Però la tosquedat d’aquesta majestat impedeix fins al moment precisar amb exactitud la datació, sobretot quan manquen estudis definitoris sobre aquestes tipologies treballades en fusta. Així mateix, els marges cronològics poden moure’s entre les dates esmentades.
Iconogràficament, el tipus pertany a la imatge del Crist Rei, hieràtica i viva(*). (JCSo)
Piques
Pica núm. 134
Aquesta pica de pedra sorrenca, en bon estat de conservació, s’exposa a la Pia Almoina de Banyoles amb el número 134. De grans dimensions, 75 cm d’alt per 139 cm de diàmetre, devia servir com a pica baptismal d’immersió, amb un gran forat al fons. És una peça molt semblant a la pica del monestir de Banyoles, amb un treball simple i sense decoradó. Aquest aspecte tosc, en definitiva, el caràcter popular de l’obra, deixen entreveure la mà d’un picapedrer. La manca d’elements ornamentals i de documentació no permet avançar-ne una datació, per bé que no sobrepassi el segle XII. Procedeix del Mas Viladevall de Pujals dels Pagesos on, encaixada en una placa rodona de pedra, servia com a dipòsit d’oli. (AAR)
Pica núm. 139
És una pica de pedra exposada a la Pia Almoina de Banyoles amb el número 139. La decoració original, mal conservada, és basada en quatre franges verticals amb sis arquets de mig punt cada una recolzats sobre ménsules. De grans dimensions, 122 cm de diàmetre per 80 cm d’alt, es pot considerar una pica baptismal d’immersió, si bé per l’acurat treball i l’ornamentació difereix d’altres exposades també al Museu (una procedent de Pujals dels Pagesos i una del monestir de Banyoles). Probablement sigui la primitiva pica de l’església de Pujals que, segons Pere Alsius, era ornada amb franges. Aquests elements decoratius tan habituals al romànic i el bon treball de l’escultor ens permeten apuntar la data del segle XII. (AAR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Constans, 1985, pàg. 89; Monsalvatje, XVIII, 1910, pàgs. 118-119.
Bibliografia sobre el crist
- Pujals…, 1981; Caballé, 1981, pàg. 8; Noguera, 1982, pàg. 11. Bastardes, 1982, pàgs. 530-534.