Situació
Algun defecte constructiu molt antic devia obligar a reforçar amb contraforts els murs de la capella, que posteriorment va ser restaurada i novament reforçada.
J. Moner
L’església de Santa Maria, dita popularment de Santa Caterina, es troba al sector occidental del terme de Fontcoberta, prop del poble d’Espasens.
Mapa: L39-12(296). Situació 31TDG867639.
Per anar-hi des de Banyoles cal agafar la carretera que mena a Bàscara, i a 1 km abans d’arribar a Vilavenut, s’ha de trencar per un camí en direcció nord, que mena al mas Ginebreda. El temple és a 50 m d’aquest casal. (APF)
Història
L’única referència històrica antiga que s’ha localitzat d’aquesta església data de l’any 1049, en què els esposos Arnal i Eliardis feren donació de “Sancte Marie de Spasent”, juntament amb el cementiri i quinze passos de sagrera a la seu de Girona, establint la condició que estigués sota la dependència de Sant Martí d’Ollers. (MLIR)
Església
Planta de l’església feta tot just acabada la restauració.
J. Moner i J. Riera
L’església de Santa Maria d’Espasens era una construcció d’una nau, capçada a l’est amb un absis semicircular, que ha estat restaurada recentment amb molta correcció, tenint en compte que havia perdut la volta de la nau, la qual fou substituïda per una coberta nova suportada per encavallades metàl·liques.
L’edifici presenta finestres amb arc de mig punt a la banda de migdia tant a la nau com a l’absis, i un aparell molt regular de filades de carreus. A l’interior de l’absis i a l’interior i exterior de la nau pot observar-se una imposta de tronc de piràmide invertit.
La nau havia estat sobrealçada i sobre la portalada s’alçà una petita espadanya.
L’obra podria situar-se al principi del segle XIII. (JMC-JRM)
Forja
Procedent de Santa Maria d’Espasens el Museu d’Art de Girona conserva un candeler inventariat amb el núm. 62 (Catalunya Romànica, vol. XXIII, pàg. 106).
És un objecte de ferro forjat que per la seva alçada devia anar sobre l’altar. Està format per diferents elements (el trípode, la canya i el braç) treballats en ferro calent per separat.
Tots tres elements són de secció quadrada. Els tres peus són cames doblegades formant un angle de 90°. La canya o scapus és decorada amb una fina línia incisa amb cisell fent ziga-zaga que inclou grups de tres punts. L’extrem superior de la canya s’aprima en forma de punta piramidal: és l’uncus, on es clavava l’espelma. A part de l’uncus es conserva un braç corbat cap amunt, dels dos que hi havia originàriament. L’extrem s’acaba en un cilindre que servia per a sostenir ciris de secció circular.
Segons F. Cabrol i H. Leclerq, d’una banda, i Josep Gudiol i Cunill d’una altra, el costum de col·locar el candeler sobre l’altar ja es troba al segle XII, però no es generalitza fins al segle XIII. Aquest fet i certes peces del Museu Episcopal de Vic (el candeler d’Olot i els candelers inventariats amb els núms. 9744, 10807, 10806, 9745, 9743), que es poden considerar paral·leles a la d’Espasens, situen aquest objecte dintre el segle XIII, segurament avançat. (JMAL)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVI, 1908, pàgs. 158-159.