Situació
Parròquia rural al sector muntanyós del Pla de l’Estany, amb el nucli format per l’església, el cementiri i la casa senyorial de la Torre de Pujarnol.
F. Tur
L’església de Pujarnol és situada a l’origen de la vall de Matamors, entre les serres de Sant Patllari.
Mapa: L38-12(295). Situació: 31TDG764613.
Per arribar-hi cal prendre la carretera de Banyoles a Olot per Mieres i Santa Pau. Just a la sortida de la població, després del paratge de la Fontpudosa cal agafar a l’esquerra una carretera asfaltada i senyalitzada que en uns 5 km mena al peu de l’església i que continua fins a Rocacorba. (JMC-JRM)
Història
Sabem que al lloc de Podio Arnulphi o Puigarnolf, del comtat de Besalú, hi tenia possessions el monestir de Banyoles, segons la butlla de Benet VII del 1017.
L’església, consagrada el 24 d’abril de 1248 pel bisbe Berenguer de Castellbisbal, reuní al seu entorn una població que, segons el fogatge de l’any 1359, acollia set focs d’església, un d’alodial, quatre de ciutadans i dos de cavaller. (ASA)
Església
Planta del petit temple rural de Sant Cebrià.
J. Moner i J. Riera
L’església de Sant Cebrià de Pujarnol és una construeció de nau coberta amb una volta lleugerament apuntada, capçada a l’est per un absis semicircular. A la banda nord s’afegiren unes capelles i l’escala de pujada al campanar, que és quadrat amb dues obertures a les bandes de llevant i de ponent, i una al nord i el sud.
L’aparell, regular, és format per carreus de pedra sorrenca de 25 × 40 o 15 × 30 cm, col·locats en filades ben tallades i d’alçades alternades. A l’exterior de la nau i a l’interior de l’absis hi ha una imposta en caveta i dues finestres de doble esqueixada, l’una al centre de l’absis —amb arc de mig punt adovellat tant a l’interior com a l’exterior—, i l’altra finestra, monolítica, al mur de migdia, amb arc de mig punt.
La portalada ha estat totalment renovada imitant una porta amb arc de mig punt adovellada, que conserva la ferramenta de l’època i un forrellat amb cap de serp.
En conjunt, cal considerar l’obra com una renovació del segle XIII, si bé probablement resten elements de la construcció del començament del segle XII, com és una bona part del mur nord.
Al costat mateix s’alça la Torre de Pujarnol, una construcció amb pati central bastida a partir d’una torre circular del segle XII que devia ser exempta. (JMC-JRM)
Orfebreria
El Museu d’Art de Girona conserva inventariat amb el núm. 60 un encenser de bronze fos, procedent de Sant Cebrià de Pujarnol. (Catalunya Romànica, vol. XXIII, pàgs. 102-103).
La seva forma és gairebé esfèrica. Consta de dues peces: la caldereta i la tapa. A la caldereta o casquet inferior fou soldat un petit peu en forma d’anella perquè es pogués aguantar sobre una superfície plana. Tant la caldereta com la tapa presenten el mateix tipus de decoració, encara que executada amb diferents tècniques. Està repartida en quatre triangles esfèrics omplerts amb motius vegetals: a cada triangle es repeteix la mateixa decoració, distribuïda simètricament, que forma dos medallons a la part inferior, a base de fulles i tiges que es cargolen en voluta, i un altre medalló superior, centrat, amb el mateix motiu capgirat. Cada medalló s’estructura també simètricament.
El tema ornamental és treballat en relleu amb burí sobre la caldereta, perquè ha de contenir les brases i l’encens, mentre que a la tapa és calat per deixar passar el fum olorós. La realització del calat, a base de motlles, és més tosca que no pas el relleu del casquet inferior.
La vora de la caldereta també ha estat decorada amb sanefes fent ziga-zagues, i té unes petites palmetes als espais triangulars.
Aquests motius apareixen també als encensers núms. 1332 i 9742 del Museu Episcopal de Vic, al 12116, 12111, 12118, 12104 i 12109 del Museu d’Art de Catalunya i al 1001 del Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
L’encenser de Pujarnol no conserva ni les cadenes ni el suport superior. La seva decoració, bastant elaborada, porta a datar-lo al segle XIII, com les altres peces que hem esmentat. (JHAL)
Bibliografia
- Constans, 1985, pàg. 77; Monsalvatje, XVI, 1908, pàg. 309.