Situació
Desplegament dels tres absis de l’antiga església basilical de Sant Miquel de Campmajor, amb una rica decoració de tipus llombard que capcen un temple barroc construït al segle XVIII.
E. Pablo
L’església de Sant Miquel de Campmajor es dreça en una elevació al marge esquerre del riu Tort, a la vall de Campmajor.
Mapa: L38-12(295). Situació: 31TDG736652.
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Banyoles a Olot, per Mieres i Santa Pau. Un cop recorreguts 9 km es troba a la dreta un desviament senyalitzat que porta a Sant Miquel i al Collell. L’església és visible a l’esquerra de la carretera a 1,5 km del desviament assenyalat. (JMC-JRM)
Història
Antiga filial del monestir de Banyoles, l’església de Sant Miquel de Campmajor és esmentada ja com a parròquia l’any 1144.
Sabem que el 1319 el senyor de Falgons, Galceran de Cartellà, hi cobrava els delmes, juntament amb les esglésies de Santa Maria de Granollers, Sant Pere de Llorà i Sant Esteve de Llémena. El 1359, tal com indiquen els fogatges, la parròquia reunia 2 focs de cavaller i 13 d’església. Posteriorment, el 1392, la jurisdicció de la parròquia fou venuda per Joan I a Hug II de Santa Pau. Cal afegir, finalment, que Sant Miquel entrà a formar part del lot de béns amb què fou beneficiat el cabdill remença Francesc de Verntallat, el 1474, en ésser nomenat vescomte d’Hostoles. (ASA)
Església
Planta de l’església on, d’epoca romanica, només queda la capçalera; la resta fou totalment alterada o reconstruïda.
J. Moner i J. Riera
L’església de Sant Miquel de Campmajor és un edifici en el qual les grans transformacions sofertes al llarg de la història —molt especialment al segle XVIII—, fan difícil que se’n pugui determinar la planta original. Les estauracions a què ha estat sotmesa no han ajudat gaire a clarificar-ho.
El més destacat de l’antiga forma romànica són els tres absis encarats per l’interior a les tres naus de l’actual església barroca, cosa que féu pensar que la planta original tenia aquesta forma basilical de tres naus i que només la nova decoració amagava la vella estructura romànica.
L’absis central és la peça més interessant i ben conservada de tot el conjunt. Disposa de tres finestres de doble esqueixada i arc de mig punt format per petites dovelles d’extradós amb una filada de pedra volcànica negra.
Cadascuna d’aquestes finestres és emmarcada per una sèrie d’arcuacions llombardes separades per sengles lesenes: tres arquets per la central i quatre per les laterals.
L’aparell és format per filades regulars de carreus ben tallats de pedra de xalió amb dimensions que s’apropen als 30 × 15 cm.
L’absis ha estat sobrealçat per donar lloc a la nova volta barroca, i el parament interior ha estat rebaixat en part, per tal d’aconseguir la volta poligonal de tradició dels absis barrocs.
Els absis laterals plantegen més dubtes, ja que el de migdia, que havia estat substituït per una sagristia, és reconstruït del tot.
Aquesta reconstrucció es va realitzar imitant l’absis situat al nord, que també havia estat objecte de restauració, i que conté una finestra similar a les de l’absis central i unes arcuacions llombardes irregulars i mal formades, una de les quals actua d’extradós de la finestra. Desconeixem què hi havia en el moment d’aquesta restauració, però és evident que els arquets estan fora de lloc, i no corresponen a l’original en la mida i el nombre, sigui quina sigui l’època en la qual es van realitzar.
A partir d’aquí, doncs, cal posar en dubte d’altres elements a l’entorn de l’absis, com ara la situació de la nova finestra del mur de migdia o fins i tot les arcuacions d’aquesta façana. És a dir, a la façana de migdia i a la part de llevant —el que correspondria a la capçalera d’una nau transversal o d’un transsepte, com a mínim—, hi trobem una sèrie d’arcuacions ben delimitades per dues pilastres, tan irregulars i barroeres com les descrites als absis laterals. La nova finestra que s’hi ha situat és descentrada per causa del contrafort barroc.
En canvi, la disposició de la capçalera nord d’aquest suposat transsepte no conté pilastres ni arcuacions, però es presenta net de transformacions i amb la finestra centrada. L’acabament de la paret és clar, i si bé la seva prolongació és feta amb la mateixa pedra, sembla realitzat amb material aprofitat.
La conclusió d’aquestes apreciacions constructives és que l’església original de Sant Miquel de Campmajor devia ser una edificació de tres absis; resta, però, esbrinar si tenia una nau i planta de creu llatina, o bé tres naus i transsepte, a la manera de l’església del monestir de Sant Esteve de Banyoles o Sant Miquel de Fluvià.
Si l’ampliació barroca va ser racional, cal suposar que es devia aprofitar la fonamentació dels murs de la nau per a situar-hi els nous pilars i que s’aprofitaren les capçaleres del creuer per a continuar-los i crear dues naus laterals de nova planta. Altrament, si hagués tingut ja tres naus, hom no s’explica aquesta ampliació, ja que representaria haver guanyat poc més de mig metre en el trasllat dels murs laterals. En qualsevol cas, aquesta és una hipòtesi que cal encara comprovar.
El que es pot donar per segur és que aquesta església original no tenia una planta basilical de tres naus, com s’ha considerat fins ara.
Pel que fa a la seva època de construcció, creiem que es tracta d’una obra de la fi del segle XI o del principi del XII. (JMC-JRM)
Bibliografia
- Constans, 1985, 96; Monsalvatje, XVII, 1909, pàgs. 242-243.