Situació
Detall de la cantonada del suposat transsepte d’època preromànica inclòs en la reconstrucció del temple feta el 1780.
A. Bramon
Aquesta església presideix el petit nucli de Galliners, situat al sector nord del terme de Vilademuls, 2 km al nord-est del cap del municipi.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG896665.
Galliners es troba a la cruïlla o final de la carretera que va de Banyoles, per Borgonyà i Vilavenut i mor en la transversal que enllaça la N-II amb la de Banyoles a Bàscara, i que passa per Vilademuls. (JBH)
Història
La vila de Galliners és citada en documents dels anys 921 o 925, 941, 956 i 958. L’any 1017 consta que en el seu terme tenia un alou el monestir de Banyoles.
La parròquia de “Sancti Juliani de Gallinariis” és documentada l’any 1202, en què Bernat de Navata i la seva esposa van donar a Santa Maria de Besalú el mas Sala, situat dins el seu terme. Des del 1227 consta que els Rocabertí tenien el seu delme, en feu de la mitra de Girona, com a senyors que eren del terme de Vilademuls. L’església figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, cosa que invalida una versió escrita segons la qual la primera església i la parròquia es van erigir el 1320.
L’edifici fou reconstruït a la darreria del segle XVIII. L’any 1936 foren destruïts els seus antics retaules barrocs setcentistes. (JBH)
Església
L’església actual de Sant Julià és un edifici bastit a la fi del segle XVIII, d’acord amb la data de 1780 gravada a la seva façana, que sembla indicar el final de l’obra. El campanar, situat a l’angle sud-oest de l’edifici, es va acabar vers el 1786.
És un edifici de notables proporcions, amb capelles laterals i absis poligonal a l’extrem de ponent.
Un examen del seus murs indica que es va construir aprofitant part d’una església anterior, bé que capgirant-ne l’orientació. Una bona part del mur de la part nord és d’època romànica o anterior, com ho és també un cos lleugerament sortint que sembla la resta d’un antic transsepte. Aquest mur té una llargada de 5,20 m, si bé segurament li’n manca una part. Les mides d’aquest suposat transsepte i la capçalera són, ara per ara, difícils d’esbrinar.
L’aparell, el basament amb una llarga filada d’opus spicatum i un portal o obertura aparedada, però amb arc marcadament ultrapassat, fan suposar que podria ésser una obra preromànica. Al costat de l’aparell tosc, amb les pedres travades amb morter de calç, hi ha carreus grossos, en l’única cantonada existent del suposat transsepte, que recorda els carreus de gran volum, presents a les construccions preromàniques als angles i els pilars, com a Sant Julià de Boada, Palol Sabaldòria, Bellcaire, etc.
Més agosarada és la interpretació del transsepte com un transsepte elevat, que vam formular en publicacions dels anys 1975 i 1977, i que ha estat contradita, bé que sense cap argument decisiu; remarquem només que el transsepte elevat és present en mostres d’arquitectura religiosa pre-romànica, als segles IX i X, i només amb una tímida perduració en alguns edificis d’inicis del segle XI. (JBH)
Bibliografia
- 1889, pàgs. 233-237, XI, 1901, pàgs. 157-160 i XVII, 1909, pàgs. 146-147; Marca, 1968, cols. 999-1000; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 97-102; Badia i Homs, 1975, pàgs. 47-48 i 1985, pàgs. 534-537, P. Freixas, 1983, pàgs. 28 i 321-322; Constans, I, 1985, pàgs. 84 i 124 i II, 1987, docs. 201, 232, 237 i 360.