Situació
Capella en ruïnes, de la qual resta més sencera la part occidental, amb la porta de dos arcs de mig punt en degradació, i algun fragment de cornisa amb decoració de tipus vegetal.
F. Tur
Aquesta capella presidia el veïnat de Viella, de la parròquia de Sant Sadurní de Vilafreser, al sector me ridional del terme de Vilademuls. El veïnat és format per masies escampades, algunes d’interès per a l’arquitectura popular.
Mapa: 39-12(296). Situació: 31TDG893601.
L’esglesiola en ruïnes té a prop dos masos i és a poc més d’1 km en línia recta al NW del poble de Vilafreser. És accessible per un camí de terra que surt de les Olives fins al veïnat de Viella. L’església és al costat del camí, a menys d’1 km també de les Olives.” (JBH)
Història
Les referències històriques més antigues publicades es redueixen a un parell de documents del segle XIII, on apareix el lloc de Sant Pere de Vilella. L’un del 1276, en què Pere Miquel dota la seva esposa Maria amb 100 auris alfonsins i en rep altres tants en concepte d’hipoteca sobre el mas Bisbal, al pla de Girona, que la dita Maria té pel bisbe (J. M. Marquès, 1984, doc. 321). L’altre, del 1293, referent també a una escriptura de dot atorgada per Bernat Miquel de Vilella, és un document que lloaven l’abat Dalmau i el prior Bernat de Santa Maria de Vilabertran (L. G. Constants, 1987, doc. 428).
Segons J. M. Corominas i J. M. Marquès (1972, 255), que no precisen l’origen de les notícies, al segle XIV la seu de Girona i la canònica de Santa Maria d’Olives tenien drets sobre alguns masos de Viella. També afirma que l’any 1328 Dalmau de Xetmar, senyor de Medinyà, va vendre a Bernat de Pau, xantre de Girona, uns drets sobre aquest lloc que abans havia posseït el llinatge de Llabià. Finalment, disposem del testament de Guillem Bernat de Perles, datat al 1376, on s’esmenta una deixa de 10 sous a la capella de Sant Pere de Viella per a ornaments d’altar (Webster, 1989, pàg. 153). (JBH)
Església
Sant Pere de Viella era una església d’una sola nau, amb absis semicircular a llevant i la porta d’entrada al centre de la façana occidental; la nau fa exteriorment 14 m de llargada.
La part oriental de l’edifici s’esfondrà completament, de manera que l’absis té una alçada aproximada d’1,5 m. Es manté, en canvi, l’extrem occidental i part de migdia, juntament amb el frontis i tot el mur de tramuntana; això fa que subsisteixi un sector de volta, clarament apuntada, d’una llargada de 4,30 m. Les úniques obertures són el frontis: la porta, de dos arcs de mig punt en degradació, i una finestra de doble vessant al seu damunt.
L’aparell no és fàcil d’observar a causa dels vestigis d’arrebossats o encalcinats i la vegetació arrapada. Tanmateix, especialment al frontis i al mur nord, exteriorment, hi ha espais que queden suficientment descoberts per a comprovar que és fet amb pedres de mides mitjana i petita, escairades sense gaire perfecció, algunes força polides i d’altres només desvastades, les quals formen filades, però en certs punts no pas seguides amb gaire regularitat.
És una construcció rural i molt modesta, de marcada simplicitat, popular, la qual cosa explica la rusticitat de l’aparell i altres detalls. La tipologia de la volta (apuntada) i de les obertures és un element fonamental que permet situar aquesta construcció romànica en un moment cronològicament avançat. Al nostre parer, la capella es pot considerar bastida molt probablement al segle XII, potser a la segona meitat d’aquesta centúria. (JBH)
Escultura
A les cornises subsistents a l’església hi ha uns quants detalls esculpits. En una de les peces de la cornisa exterior del costat de tramuntana hi ha una fulla, en posició inclinada i esculpida en escàs relleu. Té una forma lanceolada, i a l’interior són representats els nervis que, en conjunt, afiguren com uns pètals o fulletes que surten del nervi central o vertical, de manera que l’aparença recorda una fulla de falguera.
A l’interior, en una sola de les peces de la cornisa del costat nord, hi ha quatre petits motius esculpits, tots en alt relleu.
El conjunt és format per dues fulles i per dos caps humans en alternança (una fulla, un cap, una fulla, un cap, d’esquerra a dreta de l’espectador).
Els dos relleus en forma de fulles o palmetes rudimentàries presenten una configuració igual, si bé de proporcions diferents, ja que el que es troba a l’esquerra és força més gran. S’afiguren amb trets esquemàtics; una motllura crea el contorn lobulat de la fulla, a l’entorn d’un nervi central.
Els dos capets humans, si bé són molt semblants, tenen també proporcions diferents. El més petit, a l’esquerra, s’ha representat damunt d’un coll curt i estret, que no existeix a l’altre. En ambdós caps, els trets dels rostres hi són representats de manera rudimentària.
L’extrema simplicitat d’aquests relleus, tractats de manera esquemàtica i tosca, evidencia el seu caire eminentment popular, sens dubte obra d’un artífex de tècnica molt limitada. Els petits motius ornamentals esculpits precisament a les cornises —molt sovint detalls geomètrics i vegetals i també caps humans i zoomòrfícs— són força corrents al romànic català.
És probable que la capella tingués algun altre petit relleu ornamental als sectors desapareguts, segurament també a les cornises. Així ho fa suposar unes pedres que han estat encastades en una construcció annexa al mas que es troba davant la capella, a l’altre costat del camí, el qual ha estat restaurat per a segona residència amb un caire historicista. A la façana d’aquest edifici hi ha dos fragments de motllura de pla i bisell que, per tant, poden ésser fragments de cornisa de la capella o bé impostes. Pel fet d’ésser ja molt deteriorats aquests relleus són de difícil interpretació. En una de les peces hi ha dues boles o hemisferes. No resta clar si originàriament eren llises o bé s’hi havia esculpit algun motiu. A l’altra peça hi ha un relleu també molt erosionat, en el qual, però, és evident que hi havia representat un motiu, que, amb moltes reserves, podria ser un cap d’animal.
Al mateix mur hi ha encastada una llinda tallada en forma d’arc de mig punt, probablement d’una finestra també de l’església. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 326; L. G. Constans, 1987, doc. 428; J. Marquès, 1984, doc. 321; Corominas-Marquès, 1972, pàg. 255.