Situació
Façana principal de l’església amb els antics carreus romànics aprofitats per la part baixa, a banda i banda del portal.
A. Bramon
El poble d’Orfes es troba prop de la riba dreta del Fluvià, en un terreny força planer drenat pel torrent Remirol, afluent del Fluvià i envoltat de serres de petita elevació, cobertes de pinedes. EI petit nucli s’agrupa entorn de l’església parroquial de Santa Maria.
Mapa: L39-ll(258). Situació: 31TDG890691.
S’hi arriba per la carretera local de Banyoles a Bàscara, que enllaça, en aquesta darrera població, amb la N-II. Orfes dista 6 km de Bàscara. (JBH)
Història
El terme és esmentat el 948 com a límit de la vila de Llebrers, quan aquesta fou cedida a la seu de Girona pel mateix bisbe Gotmar, de qui era una possessió familiar, amb l’expressió “et pervenit usque ad ipsum terminum de Horfanos”. Apareix de nou el 968 amb la grafia “vel in villa de Orfanis”, en donar els límits de la confiscació dels béns dels nobles revoltats que havien mort el comte Guifré II de Besalú.
El 982 el clergue Guiu llega un alou de la villa Ofilianos a Sant Llorenç, prop de Bagà. També el monestir de Banyoles en posseïa béns el 1017.
L’església i la parròquia de Santa Maria d’Orfes apareixen esmentades el 1146, quan es va donar un alou del terme a Santa Maria de Besalú. El 1226, el vescomte Dalmau II de Rocabertí, senyor del castell de Vilademuls, reconeixia al bisbe de Girona que tenia en feu per ell els delmes de la parròquia, sobre els quals es coneixen noves transaccions el 1233 i el 1315.
Fou una parròquia de l’ardiaconat de Besalú i com a tal figura en els nomenclàtors des del 1362 fins al segle XVII.
L’església actual fou reconstruïda a la segona meitat del segle XVIII, entre els anys 1762 i 1771. (JBH)
Església
L’església actual fou bastida a la segona meitat del segle XVIII. Consta d’una nau amb capçalera poligonal, voltes de llunetes i un campanar de torre al sud-est. L’eix de l’edifici és sud-nord, amb l’absis al costat de tramuntana; la reconstrucció del segle XVIII alterà, sens dubte, l’orientació del temple anterior, d’època medieval.
No s’hi veuen vestigis de la fàbrica antiga i de fet, només hi podrien pertànyer els carreus, ben escairats, que s’observen a la part baixa de la façana principal, a banda i banda de la portada. (JBH)
Forja
Forrellat i picaporta de tradició romànica aprofitats en la porta actual de l’església.
F. Tur
Si bé l’església de Santa Maria d’Orfes és un edifici del segle XVIII, la porta conserva alguns elements de ferro forjat de tradició romànica, procedents segura ment de l’antiga església.
El baldó és sostingut per tres anells cilíndrics. El de l’extrem del costat dret només és decorat amb dues línies incises. El altres dos, en canvi, contenen quatre línies verticals incises que inclouen semicercles irregulars. Aquest motiu ornamental és freqüent en forrellats i picaportes de tradició romànica.
El braç de la balda és corbat a l’extrem i pren forma de cap de serp o drac. La boca de l’animal és oberta mostrant les dents, i sobre el front té uns ulls rebuidats molt sortits. Hom troba elements de ferro forjat similars per tota la zona nord de Catalunya (vegeu l’estudi de Sant Julià de Corts en aquest volum) i en algunes peces franceses, com a l’armari de l’església d’Aubazine, del segle XII, o a l’acabament dels barrots de la reixa de l’absis a l’abadia de Conques, també del segle XII (H.R.D. Allemagne 1943, làms. LXXI i XXXIV-XXXV). Un altre paral·lel de caire semblant i més tardà (final del segle XIII) és el llum d’oli trobat a les excavacions de Villy-le-Moutier, amb caps d’animal però amb la boca tancada (Historia de la vida privada, Vol. II, pàg. 412). El motiu ornamental de drac més elaborat, d’altra banda, és comú en moltes peces de ferro forjat gòtiques.
El picaporta d’Orfes també és de tradició romànica. L’anell circular que penja és decorat amb tres formes entre esfèriques i bicòniques. El peu circular és retallat a l’exterior en forma de dents. També s’hi han rebuidat radialment quatre petites creus no gaire igualades i daurats circulars. No s’han conservat gaires agafadors de tradició romànica, però en trobem de semblants per la zona nord de Catalunya.
La datació d’aquests elements tan repetits i amb poques variants es fa difícil, si bé suposem que és contemporani a l’església romànica del segle XII. (JMAL)
Bibliografia
- Montsalvatje, XVI, 1908, pàgs. 213-214; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 139-142; Constans, 1954, pàgs. 43-44 i I, 1989, pàg. 83; Badia, II-B, 1989, pàgs. 567-568.