Situació
Capçalera plana de bon carreu de la petita església, ara en ruïnes.
J. Moner
L’església de Sant Pere de l’antic lloc de Juïgues és al costat del mas Sobirà, conegut avui per Can Güell, al terme parroquial de Vilamarí, en una petita vall drenada pel torrent de Règalo, que és un afluent de la riera de la Farga.
Mapa: L 39-12 (296). Situació: 31TDG877643.
Per arribar-hi cal seguir, des de Banyoles, la carretera local que porta a Galliners (des d’on es pot enllaçar amb la N-II per Vilademuls o bé per Bàscara). A mig camí entre Vilavenut i Galliners (a uns 3 km passat el poble de Vilavenut), a mà dreta, es troba l’Hostal Sec, una casa avui deshabitada, al costat del qual surt un camí sense asfaltar, però ample, que porta fins a Can Güell, que és a 1 km de la carretera. Darrere la casa, a pocs metres vers migdia, hi ha la capella en ruïnes. (JBH)
Història
Juïgues és l’únic topònim alt-medieval d’aquestes comarques que indica un establiment de població jueva i que també va aparellat a unes notícies històriques concretes sobre aquesta comunitat.
L’alou de Judaicas fou adquirit pels volts de l’any 888 pel comte Deià amb la finalitat de traslladar les 25 famílies jueves que hi habitaven a la ciutat de Girona. El fet devia respondre a l’intent de vitalitzar l’activitat artesana i comercial de la ciutat. Deià —germà de Sunyer II d’Empúries-Rosselló, al govern del qual estava associat— actuava com a comte de Girona, càrrec que segurament li havia estat atorgat per Guifré I.
Deià i la seva esposa Xintol llegaren l’alou de Juïgues a llur filla Virgília, qui l’any 941 en va fer donació a la seva germana Ranlo, la qual, després d’enviduar, esdevingué abadessa de Sant Joan. L’any 957 Ranlo va donar la possessió de Iudaicas al monestir de Ripoll.
L’any 983 tingué lloc un judici per dirimir els drets sobre una part d’aquesta propietat entre l’abadia de Ripoll i els habitants de l’indret, 25 caps de casa encapçalats per un tal Gistrimir, entre els quals hi havia dos preveres. Sens dubte provenien del repoblament ordenat, al seu moment, pel comte Deià, després del trasllat dels jueus.
De l’esglesiola de Sant Pere, fundada potser pels monjos de Ripoll, no se’n coneixen notícies antigues; probablement sempre fou una simple capella de veïnat, sufragània de la parroquial de Vilamarí. Avui és ruïnosa, però el culte hi ha perdurat fins a data recent, si bé només per la diada de l’aplec. A la postguerra encara fou objecte d’unes obres de reparació, però des dels anys seixanta quedà abandonada i serví de magatzem de la masia veïna fins que caigué una part de la coberta. (JBH)
Església
Planta sensiblement trapezoidal del temple, ara totalment ruïnós.
J. Moner i J. Riera
Aquesta església és de dimensions molt petites (fa només 6,95 m de llargada). La planta, sense un absis o capçalera diferenciada, és de simple aula rectangular, o més exactament trapezoidal, ja que fa 3,83 m d’amplada a l’extrem de llevant i 3,28 a l’extrem de ponent (mides interiors). No ha conservat la coberta original, i al seu lloc hi ha un teulat a dos pendents. Les grosses teules del ràfec tenen decoració popular amb pintura vermella sobre fons blanc, que pot datar dels segles XVII o XVIII. Hi ha un sostre de canyes i guix que pertany a la reparació feta a la darrera postguerra, tot ja mig enfonsat. Tanmateix, al mur lateral de tramuntana, a l’extrem de llevant, hi resta un tram de l’antiga cornisa (quatre peces grans de perfil de pla i bocell), que assenyala el nivell d’arrencada de l’antiga volta, desapareguda.
La porta d’entrada, al centre del frontis o façana de ponent, és d’un sol arc de mig punt, de dovelles curtes i amples, ben tallades i polides, de pedra sorrenca. Aquesta façana és coronada per una petita espadanya d’un arc i dues pilastres.
Hi ha un aparell de bona carreuada a la totalitat del mur de llevant o capçalera, gairebé a tot el mur de tramuntana i en un curt tram del de migdia, a l’extrem oriental. També és present a l’altre extrem d’aquest mateix llenç i al de ponent, en fragments molt curts, formant la cantonada del sud-oest. Aquest aparell és fet a base de carreus de pedra sorrenca i uns pocs de travertí, de mida mitjana, i de formes allargades, en general. Són ben escairats i polits i s’afileren regularment, a trencajunt, si bé el morter que els lliga és força visible als junts, on, en alguns punts, hi ha peces de terrissa llargues, emprades com a reble, segurament de procedència antiga.
La major part de les façanes de migdia i de ponent presenten una construcció feta amb un aparell tose i descurat, de pedruscall sense treballar, col·locat sense ordre i lligat amb abundant morter.
Per l’observació del petit edifici, en l’estat ruïnós actual, podem constatar que conserva sectors importants dels murs perimetrals d’una construcció romànica, bastida amb carreus, que hipotèticament podem situar dins el segle XII. (JBH)
Escultura
De Sant Pere de Juïgues es conserva una peça esculpida al Museu d’Art de Girona (núm. inv. 74), d’època pre-romànica (Catalunya Romànica, vol. XXIII, 1988, pàgs. 56-57). (JCSo)
Lipsanoteca
El Museu d’Art de Girona conserva dues lipsanoteques sense exposar ni inventariar procedents de Sant Pere de Juïgues.
La primera, tallada en fusta amb forma quadrangular, es compon de la capsa i la tapa. El recipient, treballat amb un ganivet o eina semblant, té les parets llises i sense cap mena d’ornamentació. L’interior, rebuidat també quadrangularment, és més rudimentari. Tenia la funció de contenir les relíquies i el pergamí. La tapa, una làmina plana i llisa de fusta, tampoc presenta cap resta d’ornamentació. Encara deixa veure la ranura que en facilitava l’encaix a la capsa. La peça es conserva en prou bon estat. La finalitat és purament funcional. Tot i que les mides són considerables, tipològicament respon a peces d’esglésies consagrades en els primers temps del romànic. Així, considerem que cal emmarcar-la dins els segles X i XI.
La segona lipsanoteca es conserva, en canvi, en molt mal estat. No tan sols ha perdut la tapa, sinó també una part considerable de la capsa; és de fusta i té forma quadrangular, i tampoc no presenta cap resta d’ornamentació. Es tracta d’una peça molt senzilla, amb una finalitat del tot funcional, que cal incloure dins la segona meitat del segle X o al segle XI. (JVV)
Bibliografia
- Marca, 1688, c. 999; Abadal, 1965, pàgs. 158 i 170; Marquès, 1962, pàgs. 317-329; Corominas-Marquès, 1972, pàg. 259; Salrach, 1978, pàgs. 113-114.