Presentació
Sobre la introducció del cristianisme a la comarca de l’Alt Urgell no se sap res de cert, malgrat que no faltin llegendes que parlen de la predicació d’un deixeble de sant Jaume i de l’erecció d’un bisbat en temps apostòlics. No és fins al començament del segle XI que apareix a la ciutat romano-visigòtica d’Orgia o Orgellia, edificada al lloc actual de Castellciutat, el primer bisbe conegut, Just, que subscriu les actes del II Concili de Toledo, de l’any 527, i les del concili de Lleida i de València, del 546. Desconeixem tanmateix quins eren els límits del territori assignat aleshores a la seu episcopal urgel·litana, mancats com estem de qualsevol referència fidedigna. La divisió de les antigues diòcesis hispàniques atribuïda al rei Vamba (672-680) es recolza sobre un document apòcrif redactat al final del segle XI, que no ofereix cap garantia de credibilitat.
Durant els segles VI i VII la successió episcopal continua sense cap intermitència, i els prelats urgellesos assisteixen regularment als concilis nacionals de Toledo, des del 589 fins al 693. Tampoc no sembla haver-se interromput durant la invasió i dominació musulmanes al principi del segle VIII, malgrat la incertesa dels noms i de la datació consignats en els catàlegs oficials. Probablement era titular d’Urgell el bisbe Anambad, que el valí rebel (de Narbona?) Munussa va fer morir a la foguera a la ciutat de Llívia, l’any 731. En tot cas és cert que el 781 regia la diòcesi urgellesa el famós bisbe Fèlix, acusat d’adopcionisme pels teòlegs carolingis, i per aquest motiu deposat i desterrat a Lió entre els anys 799 i 800. Durant el seu pontificat, entorn del 793, la ciutat d’Urgell i la catedral foren completament destruïdes pels àrabs, en retornar d’una campanya desafortunada a la Septimània.
Arran d’aquests esdeveniments i de la constitució de la Marca Hispànica, el bisbat d’Urgell, com també els altres bisbats recentment restaurats: Elna, Girona i Barcelona —Vic no ho fou fins al 881—, va ésser unit a la seu metropolitana de Narbona i reorganitzat per un precepte de Carlemany, abans del 814, el qual li atribuïa ultra els territoris d’Urgell-Pallars-Cerdanya, amb els seus annexos del Berguedà i de les valls de Lillet i de Ribes, el pagus de Ribagorça segregat de la diòcesi de Lleida, ciutat ocupada aleshores pels musulmans. Aquests límits li foren més tard reconeguts i confirmats pels emperadors Lluís el Piadós (835) i Carles el Calb (860), i són també els que assenyala l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la segona meitat del segle IX. Segons aquest discutit document i els altres suara esmentats, el territori diocesà abastava aleshores tot el Pirineu català nord-occidental, des de la vall de Ribes fins a la vall d’Aran (dependent aleshores del bisbat de Comenge), i una part del Pirineu aragonès, llevat de la vall de Gistau inclosa en el Sobrarb. Al sud, la ratlla divisòria entre les terres cristianes alliberades i les sotmeses al poder dels sarraïns passava més avall dels monestirs de Taverna i Alaó a la Ribagorça, i de Tremp al Pallars Jussà, Rialb, Oliana i la Clua al comtat d’Urgell, Madrona i Solsona al Solsonès, Joval a la vall del Cardener, i Merola a la vall del Llobregat. Pel cantó oriental, feia partió la frontera que separa el Berguedà, amb les valls de Lillet i de Ribes, de les comarques del Lluçanès, del Ripollès i del comtat de Besalú.
Precepte de l’emperador Lluís el Piadós a l’Església d’Urgell (12 de març del 835)
Precepte de Lluís el Piadós, expedit a Thionville, a petició del bisbe Sisebut d’Urgell, en el qual mana que ningú no gosi usurpar a la seva església els drets sobre les parròquies que el bisbat, per autoritat del seu pare, l’emperador Carles, i seva, posseïa de feia temps a les comarques d’Urgell, Berga, Cerdanya, Pallars, Aneu, Cardós, Tírvia, Gistau i Ribagorça, i que cap comte no pugui retenir en benefici seu la parròquia de Llívia.
"In nomine [domini] Dei et salvatoris nostri Jhesu Christi. [H]ludovicus divina repropiciante clementia imperator augustus. Si petitionibus servorum Dei quas auribus clementie nostre insinuaverint favorem congruum in quibuscumque indiguerint contulerimus, divinam nobis misericordiam per hoc conciliandam nullatenus diffidimus. Proinde noverit omnium fidelium sancte Dei ecclesie nostrorumque tam presentium quam et futurorum industria quia Sisebutus, Orgellitane ecclesie venerabilis antistes, adiens serenitatem culminis nostri, suggessit nobis eo quod quorundam malivolorum pravitatibus propeditus ministerium Christi sibi comissum sicut decebat minime adimplere valeret in presbiterorum scilicet disciplina et defensione aliorumque in suo episcopio degentium correptione et episcopali correctione. Suggessit etiam mansuetudini nostre parrochias quasdam que ab antecessoribus suis per domini et genitoris nostri Karoli prestantissimi imperatoris ac nostram auctoritatem possesse atque episcopali autoritate habite fuerunt, quas easdem autoritates hostilis sibi incursio abstulit, quosdam velle prerripere et a jure sue ecclesie funditus alienare necnon intimare. Nostre etiam mansuetudini studuit de quadam parrochia qui dicitur Livia, quod per predecessorum suorum incuriam a comitibus loci pervasa presbiteros ejus, no solum sibi detineant ac decimas exigunt, sed etiam suis in beneficium largiantur; quod quam sit injustum quamque rationi et sacris canonibus contrarium, prudentium nemine latere valet. Quapropter ejus petitionibus ob divinum amorem annuentes, hanc nostre auctoritatis preceptionem predicto Sisebuto episcopo suisque per tempora labentia successoribus fieri atque dari decrevimus, per quam precipimus atque jubemus ut nullus comes aut judex publicus vel quislibet ex judiciaria potestate presbiteros aut omnia que ad Orgellitanum episcopum pertinere noscuntur suis usibus usurpare vel decimas ab eis seu quaslibet alias functiones exigere aut distrahere nullatenus presumat, neque parrochias temporibus domini et genitoris nostri ac nostro a se suisque decessoribus habitas, id est Orgellitanam, Bergitanam, Cerdaniensem, Paleariensem, Anabiensem, Cardosetanam, Terbiensem, Gestabiensem et Ripacorcensem, eorumque presbiteros nullus quislibet audeat arripere aut in suos usus retorquere vel a jure Orgellitane ecclesie abstrahere aut distrahere preseumat, sed liceat supradicto episcopo suisque successoribus sub canonica institutione vivere et suos presbiteros atque clericos disponere et decimas ab eis sue ecclesie deditas absque cujuslibet contradictione aut usurpatione vel minoratione recipere atque quieto ordine in Dei nostroque servitio incessabiliter permanere. Precipimus etiam ut nullus memorati loci comes jamdictam parrochiam suam Liviam in beneficium detinere aut ejus presbiteros suis beneficiare vel decimas ab eis ullatenus exigere presumat, sed sicut cetere in jamdicti antistis jure et dispositione absque cujuspiam inquietudine vel detentione perpetim consistat; quatenus et memoratum presulem et reliquum clerum sub sua ditione constitutum pro nobis, conjuge ac prole nostra et stabilitate totius imperii a Deo nobis comissi attentius atque devotius Domini misericordiam exorare delectet. Et ut hec auctoritas nostris successorumque nostrorum temporibus inviolabilem et inconvulsam obtineat firmitatem, de anulo nostro subtus eam jussimus sigillari.
Signum Hludovic[i] (Monograma) [serenissimi] imperator[is].
Hirminmarius notarius ad vicem Ugonis recognovit.
Data. IIII. idus martii, anno Christo propitio XXII imperii domni Hludovici piissimi augusti, indictione XXII. Actum Theudonis villa, palatio regio. In Dei nomine feliciter. Amen."
[O]: Perdut.
[A]: Còpia dels segles X-XI, interpolada: Perduda.
B: Còpia del segle XII, ACU.
C: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 16, foli 12.
D: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 18, foli 13.
E: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 228, foli 80 (feta a través d’una acta judicial de l’any 1024, fragmentària).
F: Còpia del segle XVII, Bibliothèque Nationale de París, Col·lecció Baluze, 107, foli 152.
G: Còpia del segle XVII, Bibliothèque Nationale de París, Col·lecció Baluze, 107, foli 155.
H: Còpia de l’any 1660 feta per Costa, Bibliothèque Nationale de París, col·lecció Baluze, 117, foli 417.
I: Còpia de l’any 1660 feta per Costa, Bibliothèque Nationale de París, col·lecció Baluze, 117, foli 361.
J: Còpia de l’any 1790 feta per Domènec Costa, Museu Diocesà de Solsona, Memorias de la Ciudad de Solsona, pàg. 390.
K: Còpia de l’any 1890 feta per Plandolit, ACU.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. 11.
b: Baluze: Capitularia, vol. 2, ap. 145 (fragment).
c: Aguirre: Concilia, vol. 4, pàg. 137.
d: Valls-Taberner: La data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, pàg. 4.
e: Cos Cotonat: Sort y comarca Noguera Pallaresa, pàg. 473.
f: Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia 11. Els diplomes carolingis a Catalunya, IEC-Institurió Patxot, Barcelona 1926-50, pàgs. 282-285.
Traducció
"En nom del [Senyor] Déu i Salvador nostre Jesucrist. Lluís, per concessió de la clemència divina, emperador august. Si acordem el favor que és raonable a les peticions dels servents de Déu que arriben a oïdes de la nostra clemència en tot allò que reconeixem que necessitem, no dubtem pas que amb això ens atraurem la misericòrdia divina. Per això, sàpiguen tots els fidels de la Santa església de Déu i nostres, tant presents com futurs, que Sisebut, bisbe venerable de l’església d’Urgell, acudint a la serenitat de la nostra altesa, ens suggerí que per la maldat d’algunes persones malèvoles, des de temps no podia complir com cal el ministeri de Crist que li ha estat confiat quant a la disciplina i defensa dels preveres i l’esmena i la correcció episcopal d’altres persones que viuen dins el seu bisbat. Suggerí també a la nostra mansuetud que algunes parròquies que els seus antecessors posseïen i tingueren sota el poder episcopal per l’autoritat del senyor i pare nostre, el molt gloriós emperador Carles, i també per la nostra, alguns, després d’arrabassar-li aquestes concessions amb incursions hostils, volien separar-les radicalment del dret de la seva església i, a més, fer-ho públicament. També interessà la nostra mansuetud sobre una parròquia anomenada Llívia que per incúria dels seus predecessors ha caigut a mans dels comtes del lloc els quals no sols es tenen per amos dels seus clergues i exigeixen els delmes, sinó que a més els concedeixen als seus com a benifets, la qual cosa, cap persona assenyada no pot deixar de veure com és d’injusta i contrària a la raó i als sagrats cànons. Per això, accedint a les seves peticions per amor a Déu, hem ordenat que es fes i es donés aquest precepte de la nostra autoritat a l’esmentat bisbe Sisebut i als seus successors en els temps futurs, mitjançant el qual manem i ordenem que cap comte ni jutge públic ni ningú amb potestat judicial no intenti usurpar els clergues ni cap dels béns que se sap que pertanyen al bisbe d’Urgell per les seves necessitats ni exigir-los els delmes ni cap altre servei, ni sostreure’n res de cap manera, i que ningú no s’atreveixi a arrabassar-los les parròquies que tenien ell i els seus antecessors en els temps del senyor i pare nostre i en els nostres, o sigui, les parròquies d’Urgell, del Berguedà, de Cerdanya, del Pallars, d’Àneu, de Cardós, de Tírvia, de Gistau i de Ribagorça, i llurs clergues, i que no gosi fer-les revestir en profit seu ni sostreure-les i apartar-les de la jurisdicció de l’església d’Urgell, sinó que sigui permès a l’esmentat bisbe i als seus successors viure segons la institució canònica, disposar dels seus preveres i clergues, rebre d’ells els delmes donats a la seva església sense oposició, usurpació ni minva per part de ningú i romandre ininterrompudament en pacífic ordre al servei de Déu i nostre. Ordenem a més que cap comte de l’esmentat lloc no intenti disposar de l’esmentada parròquia de Llívia i dels seus clergues en benefici propi o per beneficiar els seus, ni exigir-los de cap manera els delmes, sinó que resti per sempre com les altres sota el dret i la potestat de l’esmentat bisbe sense pertorbació ni obstacle per part de ningú; per la qual cosa, el sobredit bisbe i la resta del clergat que es troba sota la seva jurisdicció siguin servits de suplicar atentament i devotament la misericòrdia del Senyor per a nosaltres, la nostra esposa, els nostrs fills i l’estabilitat de tot l’imperi. I per tal que aquesta concessió obtingui una validesa inviolable i incommovible en els nostres temps i en els dels nostres successors, hem ordenat que fos segellada a sota amb el nostre anell.
Signatura de Lluís, sereníssim emperador.
Erminmari, notari, ho ha reconegut en lloc d’Aug.
Donat el dia quart dels idus de març de l’any vint-i-sisè del regnat del senyor Lluís, piadosíssim august per la gràcia de Crist, indicció tretzena. Fet a Thionville, al palau reia). En nom de Déu, feliçment. Amén."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
L’any 886, per iniciativa del bisbe intrús Esclua, el Pallars i la Ribagorça foren segregats de la diòcesi urgellesa i cedits al bisbe Adolf (888-920). A la mort d’Ató (949), successor d’Adolf, el Pallars retornà a la jurisdicció dels bisbes d’Urgell, però la Ribagorça, per contra, en restà separada definitivament i passà a dependre de la nova seu episcopal de Roda, creada el 956, com una diòcesi marginal i sufragània d’Urgell.
Mapa de l’expansió del bisbat d’Urgell als segles X-XII.
C. Baraut
Aquesta dependència és clarament afirmada en la consagració del bisbe Borrell feta a la Seu per sant Ermengol, l’any 1017, i en el jurament de fidelitat que va prestar-li en aquella avinentesa. El 1040, el rei Ramir I d’Aragó, a requeriment del bisbe Eribau, reconeixia la pertinença a l’església d’Urgell dels territoris de Ribagorça, Gistau i Roda, que havien estat sostrets del domini d’aquesta injustament pel seu pare el rei Sanç el Major, i ordenava que li fossin retornats. Això no impedí que el bisbe Arnulf de Ribagorça fos mantingut en el càrrec, amb el beneplàcit dels prelats urgellesos Eribau i Guillem Guifré, fins al 1065, en què el nou rei d’Aragó, Sanç Ramírez, reprenent la política annexionista del seu avi, el substituí per Salomó, monjo del monestir de Ripoll. El successor, Ramon Dalmau (1076-94), fou el primer a anomenar-se bisbe de Roda en comptes de bisbe de Ribagorça, i amb el suport del rei Sanç III d’Aragó obtingué el reconeixement del bisbat pel papa Gregori VII. Amb tot, el 1099, la butlla atorgada per Urbà II a l’església d’Urgell, a petició de sant Ot, inclou encara entre les seves pertinences la Ribagorça i la vall de Gistau, en els mateixos termes en què ho havien fet abans els seus predecessors Agapet II (951), Silvestre II (1001) i Benet VIII (1012). Només a partir del segle XII la separació de Roda i d’Urgell fou un fet consumat i irreversible, després del trasllat d’aquella seu a Barbastre (1101) i més tard a Lleida (1149). La manca de precisió en els límits respectius havia de motivar en aquest temps llargs i enutjosos conflictes entre les dues diòcesis, que es resolgueren el 1140 per una concòrdia en virtut de la qual foren atribuïdes a Urgell les esglésies de Senet i de Boí, les d’Areny i de Giberta, i totes les altres dependents del comtat de Pallars que es trobaven a l’altra banda de la Noguerola. Això permeté a l’església urgellesa conservar les parròquies de la vall de Castanesa i de l’arxiprestat d’Areny, a l’Alta Ribagorça, fins al 1956, en què passaren a les diòcesis de Barbastre i de Lleida respectivament, i retenir fins avui les de la vall de Boí a la capçalera de la Noguera Ribagorçana.
A la fi del segle X, el bisbat d’Urgell arribava fins a Sanaüja, reconquerida abans del 951; per la banda dreta del Segre fins als darrers contraforts de la serra de Comiols, a la Baronia de Rialb, on el 949, el bisbe Guisad II consagrava l’església de Sant Cristòfol de Salinoves, i pel sud-oest s’estenia fins a la comarca del Bages (Cardona i Serrateix). Amb la represa de la reconquesta de les terres meridionals del comtat d’Urgell al segle XI, la diòcesi va experimentar un augment considerable en aquell sector, amb la recuperació de Ponts (1000-10), seguida de la vall d’Artesa de Segre (1024-26), Cubells i Camarasa (1050), Guissona (1024-26) i Agramunt (1070) fins a la serra d’Almenara (1078); per la banda occidental l’ampliació es feu vers les valls de Meià (1018-20) i Àger (1034-48), Santa Linya (1036), la Baixa Ribagorça (Pilzà, 1058, i Purroi 1063) i la Llitera (Peralta de la Sal i Calassanç, 1090).
Amb la conquesta de Balaguer (1105) i de Lleida (1149) i la restauració d’aquest bisbat, els límits de la diòcesi d’Urgell, la més extensa de Catalunya, amb més de 10 000 km2, restaren definitivament fixats fins al segle XVI, en què una bona part del seu territori fou adjudicat al bisbat de Solsona, erigit l’any 1593. Actualment la seva extensió territorial és de 7 630 km2.
L’organització parroquial
Mapa dels deganats del bisbat d’Urgell al segle XIII.
C. Baraut
A l’Alt Urgell, l’organització parroquial del període visigòtic sembla haver sobreviscut, en conjunt, a la invasió musulmana del segle VIII. La reforma iniciada per Carlemany i impulsada pels seus successors després de la incorporació de la comarca al regne franc i del bisbat d’Urgell a la seu metropolitana de Narbona pogué, doncs, limitar-se a refer les velles estructures preexistents i a crear nous llocs de culte i centres comunitaris allà on feien falta, segons el model de l’església carolíngia. A la segona meitat del segle IX els territoris d’Urgell, Cerdanya, Berguedà i Pallars Sobirà tenien una xarxa parroquial ben establerta, atestada per l’acta de consagració i dotació de la catedral de Santa Maria de la Seu, on són enumerades 286 localitats pertanyents a aquelles contrades, 89 de les quals, incloent-hi les 6 parròquies andorranes, corresponen al pagus d’Urgell.
Probablement l’autor de l’acta no pretenia fer una enumeració exhaustiva de totes les parròquies del bisbat urgel·lità, sobre el qual demostra tenir una informació molt desigual. A diferència del gran nombre de noms que esmenta dels territoris susdits, del Pallars Jussà només menciona Santa Maria de Tremp, i de la Ribagorça, els monestirs de Santa Maria de Taverna i Santa Maria d’Alaó, recordats també en el testament del bisbe Sisebut, de l’any 839.
La informació que hom tenia a la Seu sobre aquestes dues comarques devia ésser, doncs, força deficient, tal vegada perquè no pertanyien originàriament a la seva jurisdicció, sinó a la de Lleida, ciutat aleshores en poder dels musulmans, i la seva agregació a la diòcesi d’Urgell era encara relativament recent. D’altra banda, és molt versemblant que l’autor de l’acta de consagració de la catedral urgel·litana pogués disposar d’una llista dels pobles compresos dins l’àrea geogràfica diocesana primitiva, elaborada amb anterioritat, mentre que per als nous territoris sobrevinguts va mancar-li una font informadora similar, igualment autoritzada i segura.
Petita parròquia rural de Santa Eugènia d’Argolell, a les valls de la Valira.
ECSA - M. Anglada
Pel que fa a l’Alt Urgell, l’inventari que dona de les esglésies parroquials és gairebé complet, i algunes de les que s’hi troben a faltar sabem que foren erigides més tard, entre els segles X i XI, com Santa Eugènia de la Torre de Campmajor (913), Sant Miquel de Ponts (940), Sant Feliu de Castellciutat (952) i Sant Joan de Castelló (1051), de les quals s’han conservat les actes de dedicació.
Altres, ja esmentades en les fonts anteriors, foren aleshores refetes i dotades de nou, com Santa Maria d’Organyà (981-1010 i 1090), Santa Maria de Perles (1054) i Sant Martí d’Alinyà (1056). D’aquests segles, particularment actius en construccions de llocs de culte, daten també un gran nombre d’esglésies particulars sense territori propi ni atribucions parroquials. L’assignació d’un territori més o menys extens, els límits del qual eren fixats pel bisbe i consignats en l’acta de consagració, és, des de l’època carolíngia, un element constitutiu de la parròquia, amb la facultat de percebre els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels que l’habitaven. El baptisteri i el cementiri, en un radi de trenta passes, amb el poder d’administrar el baptisme i fer-hi enterraments, eren un altre dels privilegis que distingien els temples parroquials dels que no ho eren.
Els edificis destinats al culte, amb personalitat pròpia, són designats amb els noms de ecclesia, templum, basilica, domus, aula, titulus, i amb els d’oratorium i capella, els més subjectes a altres esglésies principals.
Normament, els fundadors i els dotadors de les esglésies són les comunitats locals (parrochiani), gairebé sempre estimulades pel prevere que les presideix (Sant Esteve d’Alinyà, Sant Andreu d’Oliana), o per la iniciativa personal d’aquest (Sant Fructuós de Guils del Cantó, Sant Miquel de Ponts). Altres vegades són obra de particulars, nobles, els senyors de Caboet (Santa Maria d’Organyà, Sant Joan de Castelló), Arnau Mir de Tost (Sant Martí de Tost), i comtes, Sunifred II (Santa Eugènia de la Torre de Campmajor) i Borrell II (Sant Feliu de Castellciutat), els quals en retenen el patronat. Sovint les possessions i les rendes de les esglésies, no considerades res sacrae fins al segle XI, són atorgades pels bisbes a altres dignataris eclesiàstics o persones laiques, que en disposen a llur albir. Aquesta situació canviarà radicalment a partir de la reforma gregoriana, introduïda al comtat d’Urgell durant el pontificat del bisbe Bernat Guillem (1075-92), reivindicadora de la plena llibertat de l’església en els dominis espiritual i temporal.
La constitució d’una parròquia és cosa reservada al bisbe, al qual correspon exclusivament consagrar l’edifici destinat al culte, assenyalar els límits de la seva jurisdicció i concedir-li els drets parroquials. És igualment de la seva competència designar el sacerdot que ha de tenir cura de l’església i ha d’exercir-hi el ministeri. Entre les obligacions que el mantenen unit a la seu episcopal i a la seva autoritat, hom esmenta, en les actes de consagració, l’assistència als sínodes diocesans, la recepció dels sants olis i el pagament del cens prescrit per la legislació canònica.
Les parròquies, cap al final del segle IX apareixen encara agrupades per pagi, valls i contrades, sense precisar els lligams que les unien, a part de llur situació topogràfica, la qual cosa permet de suposar que no existien encara aleshores unes circumscripcions eclesiàstiques determinades, amb una finalitat administrativa i pastoral alhora. Tanmateix, fou sobre aquesta distribució anterior que es constituïren posteriorment els ardiaconats, la transformació dels quals en deganats era ja un fet a la segona meitat del segle XI. En una permuta de béns entre els canonges de la seu i el bisbe Guillem Guifré, el 1071, ja es fa esment de la degania de Cerdanya. Amb tot, fins als segles XII i XIII el nombre i els límits dels deganats no adquiriren llur forma definitiva: Urgellet, Cerdanya, Berguedà, Tremp, Urgell, Vall de Lord i Montenartró.
Al segle XIV aquest darrer havia desaparegut, substituït pels deganats de Cardós, Cabdella i Senterada.
Vegeu: Esglésies de l’Alt Urgell anteriors al 1300
Els monestirs
La introducció del monaquisme benedictí al comtat d’Urgell.
Dels monestirs i del monaquisme visigòtic de l’antic comtat d’Urgell, anterior a la invasió sarraïna (714-720), no en sabem pràcticament res o molt poca cosa. La història monàstica documentada en aquesta part de Catalunya comença amb la seva incorporació política i eclesiàstica al regne franc, vers el 788. Els comtes urgellesos resten, des d’ara i al llarg dels segles IX i X, supeditats al domini efectiu dels monarques carolingis, i el bisbat d’Urgell, desvinculat de la província eclesiàstica de Tarragona a la qual havia pertangut fins aleshores, passà a dependre de la seu arquebisbal de Narbona. Aquesta darrera mesura fou, segons tots els indicis, la conseqüència immediata de la intervenció de Carlemany i dels seus assessors religiosos en la qüestió adopcionista suscitada pel bisbe Fèlix, i la seva aplicació va tenir lloc arran del concili d’Aquisgrà del 799, en el qual el bisbe urgellès va ésser condemnat i deposat.
Consta, en efecte, que aquest mateix any o el següent una delegació presidida pels arquebisbes Leidrad de Lió i Nebridi de Narbona, als quals s’uní l’abat Benet d’Aniana, es traslladà a la Seu d’Urgell, investida de plens poders, per tal de reorganitzar el bisbat desfet després de la destrucció de la ciutat i de la catedral, el 793, per les tropes d’Abd al-Malik i interiorment dividit per l’heretgia adopcionista. Llur elecció no havia estat feta a l’atzar sinó que obeïa a un pla curosament preparat, en l’execució del qual cada un dels dits personatges tenia un paper important a fer. Leidrad, a qui hom havia confiat la custòdia del bisbe Fèlix reclòs a la ciutat de Lió, ocuparia el seu lloc com a administrador de la diòcesi vacant, Nebridi gestionaria l’annexió d’aquesta a la seu metropolitana de Narbona, i Benet d’Aniana s’encarregaria d’introduir l’observança benedictina als monestirs urgellesos, cosa que ja havia començat a fer a la Septimània i a la Narbonesa amb el beneplàcit i sota la protecció de Carlemany i del seu fill Lluís el Piadós.
Si hom jutja per les referències facilitades per les fonts posteriors, la missió aconseguí plenament els objectius que s’havia proposat, entre els quals ocupava un lloc destacat la substitució del monaquisme autòcton de tradició visigòtica per un monaquisme inspirat únicament en la regla benedictina. No es coneix la durada del sojorn de Benet d’Aniana a les terres del comtat d’Urgell ni tampoc la forma com va desenrotllar-s’hi la seva activitat reformadora. Tanmateix, a més de la seva participació en la campanya antiadopcionista, atestada per una Disputatio adversus Felicianam impietatem que s’ha conservat, hi ha motius fundats per a atribuir a la seva iniciativa la introducció de l’observança benedictina al comtat d’Urgell durant la seva estada a la Seu, en la data i en l’avinentesa esmentades abans.
Sant Serni de Tavèrnoles
Vista aèria de Sant Serni de Tavèrnoles, als peus de la Valira, camí d’Andorra, el monestir més important de la diòcesi, parcialment restaurat fa pocs anys amb criteris molt discutits.
ECSA - M. Catalán
La situació d’aquest monestir a uns tres quilòmetres només de la capital del bisbat, el feu ésser el cenobi més antic i prestigiós de la regió, i el paper primordial que es creu que havia tingut en l’origen i la propagació de la doctrina adopcionista eren circumstàncies que el feien un centre particularment indicat per a implantar-hi la reforma monàstica que es pretenia introduir al país. Hom sap de cert, d’altra banda, que al principi del segle IX, Tavèrnoles era ja regit per la regla de sant Benet, esmentada explícitament en el precepte imperial expedit per Lluís el Piadós, el 835, a favor del monestir de Sant Salvador de la Vedella, fundat per l’abat Calort. Ara bé, el començament de l’abadiat d’aquest, malgrat que no pugui ésser fixat d’una manera precisa, és anterior en tot cas a l’any 814.
Una notícia que havia passat fins ara inadvertida, consignada en l’acta de consagració de l’església abacial de Sant Serni del 1040, permet de remuntar encara més amunt. En enumerar els béns que integraven el patrimoni del monestir esmenta uns alous que li pervenien per donació dels abats Calort i Possedoni, que els havien comprats o posseïts abans de llegar-los al cenobi. ¿Qui era aquest abat Possedoni, fins ara ignorat, el record del qual, malgrat el temps transcorregut, perdurava encara entre els monjos de Tavèrnoles a la primera meitat del segle onzè? La seva identificació amb el bisbe homònim que succeí Leidrad de Lió (800-803) i governà la diòcesi urgellesa fins després del 823, permet de donar-hi una resposta satisfactòria.
Remarquem d’antuvi que la primera de les dates indicades ens atansa molt a l’any en què fou deposat el bisbe Fèlix (799) i a l’estada de Benet d’Aniana a la Seu durant el mateix any o el següent. Des del punt de vista cronològic no hi ha, doncs, cap inconvenient que impedeixi reconèixer en el nostre personatge el primer abat benedictí posat per ell a Tavèrnoles, promogut després a la seu episcopal d’Urgell.
La coincidència dels noms advoca igualment a favor d’aquesta identitat. L’existència simultània d’un abat a Tavèrnoles i d’un bisbe a la Seu, anomenats tots dos Possedoni, és una hipòtesi que, particularment tenint en compte que es tracta d’un nom insòlit en l’onomàstica local, ofereix molt poques garanties de credibilitat.
Hi ha encara una altra raó per a suposar que l’abat i el bisbe són una mateixa persona: el zel demostrat pel prelat urgellès al llarg del seu pontificat en pro de la difusió del monaquisme benedictí a la seva diòcesi i el partit que hi va prendre personalment. Ja abans del 814 recaptà de Lluís el Piadós mentre era rei d’Aquitània un precepte per a la seva església d’Urgell, que contenia una clàusula especial de concessió de terres ermes pertanyents al fisc per a construirhi monestirs de monjos, els quals després de la seva mort, d’acord amb la prescripció de la regla benedictina, tindrien la facultat d’elegir-se abats ells mateixos. L’obtenció d’aquest diploma, segons l’historiador Ramon d’Abadal, constitueix un indici que Possedoni procedia de la reial cort aquitana, circumstància que bé podria explicar la coneixença i les seves relacions amb Benet d’Aniana, el gran conseller en els afers monàstics del rei Lluís.
A causa de l’escassetat de la documentació conservada dels dos primers decennis del segle IX no és possible de precisar el nombre de fundacions monàstiques esdevingudes durant el pontificat amb la intervenció del bisbe Possedoni. No cal descartar que algunes d’elles, mancades de base econòmica suficient o víctimes de circumstàncies adverses, haguessin tingut una existència molt efímera i haguessin desaparegut prematurament sense deixar rastre, com, per exemple, els cinc monestirs de la vall de Castellbò (Alt Urgell), esmentats en un document de l’any 914, i el de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred, suposadament edificat pel comte Frèdol de Tolosa i cedit, el 815, amb el consentiment i l’ajuda (“cum consensu et adiutorio”) del bisbe Possedoni, a Sant Serni de Tavèrnoles. D’altres, però, fundats o restaurats aleshores per iniciativa episcopal, com Alaó i Taverna, a la Ribagorça, aconseguiren sobreviure i desafiar el pas dels segles. Ambdós són esmentats en el testament del bisbe Sisebut del 839 i en l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell, juntament amb l’altre cenobi pallarès de Santa Maria de Senterada, dit antigament de Santa Grata. En el precepte d’immunitat atorgat per l’emperador Lluís el Piadós a aquest darrer monestir, el 21 de juny del 823, es fa constar expressament que havia estat reedificat pel bisbe Possedoni i es disposà que l’elecció d’abat fos feta pels monjos segons la regla de Sant Benet (“secundum regulam sancti Benedictí”). El seu testimoni constitueix, doncs, la prova més inequívoca de la participació del bisbe Possedoni en l’expansió del monaquisme benedictí per les diverses comarques compreses aleshores dins la diòcesi d’Urgell. La seva activitat en aquest sentit, que hom endevina haver estat molt més extensa i considerable del que els documents conservats permeten de comprovar, resulta perfectament entenedora, en el supòsit que abans d’esdevenir bisbe de la seu hagués estat abat de Sant Serni de Tavèrnoles, monestir visigòtic esdevingut benedictí per obra de Benet d’Aniana durant l’estada que, entre els anys 799 i 800, feu a la ciutat episcopal de la Seu i a la seva comarca.
La història posterior de Tavèrnoles és estretament lligada a la del comtat d’Urgell, especialment durant el segle XI, en què va assolir la seva màxima explendor. Les possessions del monestir es trobaven principalment en aquest comtat, però en tenia també als comtats de Berga, Cerdanya, Girona, Pallars i Ribagorça, i fins a Aragó i Castella. Bé que algunes havien estat adquirides anteriorment, hom els troba en gran part consignades en l’acta de dotació del cenobi aixecada amb motiu de l’església abacial, realitzada conjuntament pels bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça, el 17 de gener de 1040. Aquest nou temple, del qual s’ha conservat només la capçalera, havia estat començat per l’abat Ponç (1000-34), amic i confident de l’abat Oliba de Ripoll i del rei Sanç el Major de Navarra, promogut després a la seu episcopal d’Oviedo (1025/28-35). Entre les pertinences de Tavèrnoles es comptaven nombroses esglésies, a Andorra, Sant Andreu de Tolse, Sant Mateu de Puigolivesa i Sant Vicenç d’Enclar, i a l’Alt Urgell, Sant Miquel de Ponts, Sant Esteve del Pont, Santa Eugènia de la Torre de Campmajor, Sant Iscle de Tost. Completaven encara aquest patrimoni a les susdites comarques diverses fundacions monàstiques, cel·les, priorats i abadies: Sant Jaume d’Engordany (Andorra), Santa Cecília d’Elins, Sant Andreu de la Quera i Sant Esteve de Nargó (Alt Urgell), Sant Pere de Casserres, Sant Salvador de la Vedella, Sant Salvador de Mata i Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), Sant Pere de Ger (Cerdanya), Sant Pere de Vellanega (Pallars Sobirà) i Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona (Pallars Jussà).
El monestir de Sant Serni rebé una butlla d’exempció del papa Urbà II, el 1099, confirmada després per Calixt II i Honori II, que l’eximia també de la jurisdicció episcopal. Mantingué la seva vitalitat fins al segle XIII, però ja al següent entrà en una fase de progressiva decadència, fins que, el 1592, Climent VIII suprimí l’abadiat i uní les seves rendes al seminari tridentí de la Seu d’Urgell.
Santa Cecília d’Elins
Petit monestir de Santa Cecília, al fons de la vall d’Elins, d’història molt turmentada.
ECSA - J. A. Adell
Situat a la vall de Pallerols, entre Cassovall i Pallerols del Cantó, existia ja el 881, en què, a precs de l’abat Edifred rebé un precepte de Carloman (MH, núm. 42. cols. 811-12). Els abats Gulfí i Melandre, l’any 949, feren consagrar pel bisbe Guisad II d’Urgell l’església de Sant Cristòfol de Salinoves, a la Baronia de Rialb, reedificada per ells. El 1079, Elins fou transformat en un monestir femení, i hi foren enviades monges de Sant Pere de les Puelles de Barcelona. El 29 de desembre de 1080, el bisbe Bernat Guillem d’Urgell, a petició dels comtes Ermengol IV i Llúcia i l’abadessa Eliardis, consagrà la nova església dedicada a santa Cecília, la Mare de Déu i Santa Fe. En aquesta ocasió li foren confirmades totes les possessions fins aleshores adquirides, els alous i les esglésies, que s’estenien no solament a la vall d’Elins sinó també a altres indrets del comtat d’Urgell, i dels comtats de Cerdanya, Pallars i Girona. El 1134, per donació del comte Ermengol VII, passà a dependre de Sant Serni de Tavèrnoles. Suprimit el 1383, després d’un llarg període de decadència, la comunitat es traslladà a Castellbò, on subsistí fins al 1436, en què el papa Eugeni IV n’ordenà l’extinció i annexà les seves rendes a la col·legiata de Santa Maria de Castellbò.
Sant Climent de Codinet
Document del 15 d’octubre de l’any 815, de l’antic arxiu del monestir de Sant Climent de Codinet, ara guardat a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell; és l’original més antic d’aquest arxiu i un dels més vells de Catalunya.
Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell
Situat a la riba esquerra del Segre, a l’indret on hi ha l’actual Palanca de Noves, municipi del Pla de Sant Tirs, fou fundat entre els anys 815 i 829 pel prevere Sentefred. És esmentat en el testament del bisbe Sisebut, del 839, entre els principals monestirs de la diòcesi d’Urgell, i el 840 hi vivia una comunitat de dotze monjos sota la regla de sant Benet. Les seves possessions es trobaven a les valls d’Elins i d’Aguilar i la vall central del Segre entre la Seu d’Urgell i Ponts a la Noguera.
No consta que en tingués en cap altre lloc. L’abaciologi pot ser reconstruït només d’una manera parcial a partir de la documentació conservada: Sentefred (829-840), Andreu (846-858), Eliseu (859-864), Víntila (887), Ermenfred (898-904), Samsó (944-945), Àtila (950), Osbern (995-1004). El comte Ermengol I l’uní, el 1004, al monestir de Sant Andreu de Tresponts després d’haver-se aconsellat amb el papa Silvestre II i els bisbes i abats del país.
Sant Andreu de Tresponts
Situat a uns tres quilòmetres al nord d’Organyà, a la sortida del congost o pas de Tresponts, a la dreta de l’antic camí que seguint la vall del Segre anava d’Organyà a la Seu d’Urgell. Encara avui, una casa de pagès que la gent del país anomena el “monestir”, a la confluència del riu de Lavansa amb el Segre, assenyala el lloc on es trobava el cenobi, conegut anteriorment per Sant Iscle de Centelles (Sentilias), que sembla haver estat la seva denominació primitiva. És esmentat per primera vegada en el testament del bisbe Sisebut de l’any 839. El 849, l’abat Guisamon pledejava davant el tribunal del bisbe Beat de la Seu la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i Sant Joan de la vall de Lavansa, reclamades per l’arxiprest Froilà. El monestir era governat, el 950, per l’abat Trasemon, i el 1016 per l’abat Guitard. El període de màxima vitalitat sembla haver estat als segles X i XI, en què hom li fa freqüents deixes en els testaments, adquireix propietats a la vall del Segre —entre Tresponts i Noves— i a la vall de Fígols d’Organyà, i li són incorporats els monestirs de Sant Climent de Codinet (1004) i Sant Llorenç de Morunys (1078). Però ja l’any següent era annexionat, pel comte Ermengol IV i la seva muller Llúcia, a Santa Maria de Ripoll, dependent al seu torn, des de 1070, de la prestigiosa abadia provençal de Sant Víctor de Marsella. A partir d’aleshores esdevé un priorat sotmès a l’autoritat dels abats ripollesos, que nomenen els priors i en conserven el domini almenys fins al segle XVI. Més tard el monestir fou convertit en parròquia, integrada per dotze cases pairals, suprimida el 1904 arran del nou pla de distribució parroquial promulgat pel bisbe Joan Laguarda de la Seu d’Urgell. Les susdites cases foren repartides entre les parròquies de Fígols d’Organyà i Noves de Segre.
La cultura en els monestirs
Còdex titulat Miscel·lània Patrística, conservat a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, el més antic dels manuscrits en lletra visi-gòtica conservats a Catalunya.
G. Llop
Com era tradicional en els monestirs benedictins, cal suposar l’existència d’escoles, escriptoris i biblioteques en tots els cenobis de l’Alt Urgell, bé que només sabem alguna cosa dels de Santa Cecília d’Elins i de Sant Serni de Tavèrnoles. Del primer hi ha donació feta pels abats Gulfí i Nelandre a l’església de Sant Cristòfol de Salinoves amb motiu de la seva dedicació, l’any 949, de nou llibres litúrgics i un dels Morals de Sant Gregori el Gran. Del monestir de Tavèrnoles cal recordar primerament el magisteri que segons sembla va exercir-hi el bisbe Fèlix, que aconseguí de formar-hi un grup de deixebles, esmentats en la seva Professió de fe del 799. Entre aquests deixebles havia de sobresortir més tard el bisbe Claudi de Torí (†827). En segon lloc sabem, per la correspondència de l’abat Ponç amb el monjo Joan de Ripoll, que vers el 1010 el cap de l’escriptori ripollès, Salomó, s’interessava per uns textos molt rars i difícils d’adquirir. Finalment disposem d’un catàleg dels llibres que el monestir posseïa l’any 1040, quan es va consagrar l’església abacial. Són en total 33 còdexs, més dues Bíblies dividides l’una en dos volums i l’altra en deu. La majoria són llibres litúrgics, però no hi manquen tampoc algunes obres patrístiques, a més d’un Liber Iudicum, dues regles de Sant Benet, les Institucions de Cassià, els Diàlegs de Sant Gregori el Gran, les Vitae Patrum i les Sententiae de Sant Isidor.
De moment no disposem de cap altra referència per a reconstruir la “res libraria” d’aquest monestir, que degué ésser força més considerable del que avui ens és permès de conèixer. Aquesta observació val també per a la canònica de Santa Maria d’Organyà, on cap a la fi del segle XII van ésser copiades les famoses Homilies, traduïdes del provençal, un dels textos més antics escrits en llengua catalana. Pel que fa als arxius, una gran part de la documentació, que va des del segle IX fins al segle XVI, de l’esmentada canònica i dels monestirs de Sant Climent de Codinet, Santa Cecília d’Elins i Sant Serni de Tavèrnoles s’ha conservat a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell. De Tavèrnoles resta encara un cartulari del segle XIII, que ens ha arribat gairebé sencer.
Testament del bisbe Sisebut (28 de març del 839)
Testament del bisbe Sisebut d’Urgell, en el qual disposa dels seus béns a favor de l’església de Santa Maria de la Seu i distribueix diversos llibres patrístics i litúrgics entre els monestirs del bisbat, Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sant Climent [de Codinet], Sant Iscle de Centelles, Sant Vicenç de Gerri, Santa Grata, Santa Maria d’Alaó, Santa Maria de Taverna, i l’església de Sant Feliu [de Ciutat].
"In Dei omnipotentis nomine. Domne mee Virginis Marie domum Sedis Urgellitane matris domini nostri et salvatoris nostri Ihesu Xpisti, Sisebutus gratia Dei antistis exiguusque omnium episcoporum super intentor loci illius, mente cogitans mortis exitum quod ex traduce et pena peccati preparatum est omnibus, propter remedium et innumerabilium facinorum meorum iam dicte Genitrici cui servus existo munus aliquod offero parva facúltate a Deo nobis concessa. Diem ultimum excidii timens repentinee et subitanee mortis ne intestatum existat, orando Deum exobto esse ita sub scripture vinculo conligatum ut nullus ab hac domum, qui iam pene constat esse dirutum, ne incurrens sit ira Dei aut ante obitum aut post obitum nostrum modicas oblaciones nostras auferre presumat. Offero namque et concedo vineam quem comparavi de Ildigerno cognomento Nuatiano in pauo Orgellitano prope Villa Nova, qui ex uno latere terminatur terra quam domnus Suniefredus comes propter elemosinam concessit ad ipsam ecclesiam, et ex alia Nuatiani, ex tercio ipsius ecclesie. Do igitur et concedo similiter vineam quem comparavi de Donato in pao Orgellitano in montem Inaqualem, i (sic) qui infrontat in terra ipsius ecclesie. Offero namque et concedo vineam quem comparavi de Liberano ad Inaqualem, qui infrontat in terra ipsius ecclesie. Do igitur et concedo vineam quem emsi de Daccoverto similiter ad Inaqualem, qui infrontat in terra ipsius ecclesie. Offero namque et concedo vineam in pao Verennetano quem comparavi de Martino, qui ex uno latere terminatur in via publica et alio latere vinea Traserici. Do igitur et concedo ex terra arabile modiatas sex in pao Verennetano similiter quem emsi de Donato clerico, qui ex uno latere terminatur in via publica et ex alio vinea Martini. Offero namque et concedo vineas duas quem comparavi de Aconcio, una in Cavallaria et alia prope via qui discurrit ad Novas, ecclesiam et domum quem comparavi de illo. Do igitur et concedo ad domum iam dicte domne mee semper Virginis Marie genitricis domini mei Ihesu Xpisti pallios duos et tappites duos, vasculos argenteos duos. Atque etiam propter anime mee remedium do et concedo ad domum Sancti Felicis venerabilis martiris Orgello expositum obtimum Bede in Lucam. Do et concedo ad domum Sancti Saturnini monasterium expositum obtimum beati Ambrosii in Lucam. Do et concedo ad domum Sancti Clementis monesterium Sententiarum expositum beati Taionis. Do et concedo ad domum Sancti Aciscli Sentilias monesterium librum expositum beati Augustini contra hereses quinque. Do et concedo ad domum Sancti Vincenti Ierre monesterium leccionarium obtimum. Do et concedo ad domum Sancti Felicis manualem Toletanum, leccionarium et vestimentum. Do et concedo domne mee domum Virginis Marie Sancta Grata monesterium librum expositum in Matheo. Do et concedo similiter domum domne mee Virginis Marie monesterium Alaone bibliotecam. Do et concedo similiter domum domne mee Virginis Marie monesterium Taverna libros duos beati Augustini de Trinitate. Hec parva ex desiderio iam dicte Genitricis cui servus existo et sanctorum martirum per sacra monesteria residentium remediumque anime mee illis offero atque concedo, ut ab hodierno die et tempore qui ministri sedis ipsius extiterint ad opus iam dictarum ecclesiarum vindicent, possideant et conservent. Si quis sanae, quod fieri minime credo esse venturum, quod si ego iam dictus Sisebutus episcopus sive aliquis parentum meorum vel si quislibet homo hanc donacione disrumpere conaverit aut aliquid auferre voluerit, auri libras sexaginta componere compellatur et donacio nostra firmis permaneat.
Facta donacio. v. kalendas aprilis, anno. XX.X.VI.a regnante Leudevico rege augusto.
Sig+num Sisebuti episcopi, qui hanc scripturam iussit scribere et firmare. Sig+num Aureoli presbiteri. Sig+num Quintilani presbiteri. Sig+num Asneri presbiteri.
Seniofredus scriba, qui rogatus SSS. hoc scripsit."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc 802, foli 237v
a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. X, València 1821, ap. 7, pàgs. 233-236.
b: Baraut: La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 7, 1984-85, pàgs. 515-529; el document és transcrit a les pàgs. 526-527 (apèndix 1).
Traducció
"En nom de Déu omnipotent. En atenció a la casa de la seu d’Urgell, de la meva senyora la Verge Maria, mare del Senyor i Salvador nostre Jesucrit, jo, Sisebut, bisbe, el més humil de tots els bisbes i guardià d’aquest lloc, pensament en la realitat de la mort que ens espera a tots per la transgressió i la pena del pecat, per a remei dels meus innombrables pecats, ofereixo a l’esmentada Mare de Déu, de la qual seré servidor, unes engrunes dels pocs béns que Déu m’ha concedit. Tement que el darrer dia no em sorprengui sense testament amb una mort sobtada i repentina, desitjo, tot pregant Déu, que tot quedi tan lligat amb la força d’un document que ningú d’aquesta casa, que ja gairebé es troba en la ruïna, incorrent en la ira de Déu, no intenti sostreure res de les nostres pobres ofrenes ni abans ni després de la nostra mort. Així doncs, ofereixo i concedeixo una vinya que vaig comprar a Ildigern, cognomenat Nuacià, al pagus d’Urgell, prop de Vilanova, la qual vinya termeneja, per un cantó, amb la terra que el comte senyor Sunifred concedí a aquesta església com a almoina, i per un altre cantó, amb la de Nuacià, i per un tercer, amb la mateixa església. Semblantment dono i concedeixo una vinya que vaig comprar a Donat al pagus d’Urgell, al mont Inigual, i que afronta amb terres de la mateixa església. Ofereixo i concedeixo una vinya que vaig comprar a Liberià, a Inigual, la qual afronta amb terra de la mateixa església. Dono i concedeixo una vinya que vaig comprar a Dacoverd, també a Inigual, la qual afronta amb terra de la mateixa església. Ofereixo i concedeixo una vinya al pagus de Verennetano que vaig comprar a Martí, la qual, per un cantó afronta amb el camí públic i, per un altre amb una vinya de Traseric. Dono i concedeixo sis mujades de terra conreable, igualment al pagus de Verennetano, la qual vaig comprar al clergue Donat i que, per un cantó, afronta amb el camí públic i, per un altre, amb una vinya de Martí. Ofereixo i concedeixo dues vinyes que vaig comprar a Aconci, una a Cavalleria i una altra prop del camí que mena a Noves, i l’església i la casa que vaig comprar-hi. Dono i concedeixo a la casa de la ja esmentada Senyora meva, sempre Verge Maria, mare del meu senyor Jesucrist, dos pal·lis, dos tapissos i dos vasos d’argent. I també, per a remei de la meva ànima, dono i concedeixo a la casa de Sant Fèlix d’Urgell, venerable màrtir, una exposició molt bona de Beda sobre sant Lluc. Dono i concedeixo a la casa del monestir de Sant Serní una exposició molt bona de sant Ambròs sobre sant Lluc. Dono i concedeixo a la casa del monestir de Sant Climent una exposició de sant Taió. Dono i concedeixo a la casa del monestir de Sant Iscle de Centelles un llibre de l’explicació de sant Agustí contra cinc heretges. Dono i concedeixo a la casa del monestir de Sant Vicenç de Gerri un leccionari molt bo. Dono i concedeixo a la casa de Sant Fèlix un manual toledà, un leccionari i una vestimenta. Dono i concedeixo a la casa del monestir de la Senyora Verge Maria de Santa Grata un llibre d’explicació sobre sant Mateu. Semblantment, dono i concedeixo a la casa del monestir de la meva Senyora la Verge Maria d’Alaó, una bíblia. Semblantment dono i concedeixo a la casa del monestir de la meva Senyora la Verge Maria de Taverna dos llibres de sant Agustí sobre la Trinitat. Aquestes petites coses les ofereixo i concedeixo per devoció a l’esmentada mare de Déu, de la qual sóc servent, i als sants màrtirs que són titulars dels sagrats monestirs, i per a remei de la meva ànima, de manera que des del dia i el temps d’avui aquells que tinguin el ministeri d’aquesta seu les puguin reclamar per a l’obra de les esglésies esmentades, les posseeixin i les conservin. I si algú, cosa que no crec que s’esdevingui, ja sigui jo mateix l’esmentat bisbe Sisebut, o algú de la meva parentela, o qualsevol persona intentava trencar aquesta donació o volia treure’n quelcom, que sigui obligat a pagar seixanta lliures d’or, i que aquesta nostra donació resti en ferm.
La donació ha estat feta el dia cinquè de les calendes d’abril l’any vint-i-sisè del regnat de l’august rei Lluís.
Signatura de Sisebut, bisbe, que ha donat l’ordre d’escriure aquesta donació i l’he signada. Signatura d’Oriol, prevere. Signatura de Quintilà, prevere. Signatura d’Asner, prevere.
Seniofred, escrivà que ho ha escrit a petició i ho subscriu. "
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Les canòniques
La canònica aquisgranesa de Santa Maria de la Seu
Des de temps antic existia en les esglésies catedralícies un cert nombre de clergues dedicats especialment a la celebració solemne de l’ofici diví. Amb la reforma carolíngia s’introduí a les catedrals de la Marca Hispànica la Institutio canonicorum Aquisgranensis, promulgada pel sínode d’Aquisgrà de l’any 816, que regulava la vida en comú i els ministeris d’aquestes comunitats canonicals. La presència a la Seu d’Urgell d’uns preveres que vivien entorn del bisbe sub canonica institutione és atestada pel precepte concedit a aquesta església per Lluís el Piadós, l’any 835. La canònica urgellesa, probablement molt decaiguda durant el segle X, fou novament instituïda i dotada l’any 1010 pel bisbe sant Ermengol, amb l’aprovació del papa Sergi IV (1009-12). Als canonges, que havien de viure en comú, se’ls concedia la facultat d’elegir llurs prepòsits, però cap bisbe no podria ésser aclamat o reconegut per ells en el futur fins que hagúes jurat sobre l’altar de Santa Maria de la Seu conservar la canònica tal com havia estat establerta. Aquestes disposicions foren renovades pel seu successor, el bisbe Eribau, amb motiu de la segona consagració de la catedral, el 1040, el qual determinà aleshores que el nombre de canonges fos de quaranta. Els bisbes Pere Berenguer (1134) i Bernat Roger (1165) el van augmentar fins a quaranta-cinc.
El capítol, a més del prior o paborde, era format per diversos dignataris encarregats de funcions particulars, com és ara el cant (precentor), el funcionament de l’escola on eren instruïts els joves aspirants al clergat (magister, scolasticus), la custòdia de l’església (sacricustos, sacriscriniarius) i la redacció dels documents públics, el notari (notarius) i el canceller (cancellarius). Tots ells es troben ja esmentats en la documentació a partir del segle XI com a actors o com a testimonis de les escriptures.
La major part de les donacions fetes d’aleshores ençà a Santa Maria de la Seu mencionen la canònica com a destinatària dels béns mobles i immobles que li són oferts en vida o després de la mort. Això li permeté d’esdevenir propietària d’un extens patrimoni terrer i senyorial independentment de la mensa episcopal. Gaudia així mateix de certs privilegis dins la ciutat de la Seu — drets de tenir homes propis, d’imposar bans i algunes concessions de contingut econòmic—, els quals, recollits en dotze articles, foren aprovats el 1211 pel bisbe Pere de Puigverd. La jurisdicció del capítol s’estenia encara a diverses poblacions de l’Alt Urgell, Alàs, Montferrer, Arfa, la Parròquia d’Ortó, Nabiners, Tost i altres llocs, entre ells la majoria de la vall de Lavansa. Tenia també moltes possessions i rendes a Andorra i n’administrava provisionalment la senyoria episcopal mentre durava la seu vacant. Amb l’abandó de la vida comunitària al final del segle XII, els béns canonicals foren fraccionats en diverses prevendes distribuïdes entre els membres i les dignitats del capítol.
La canònica augustiniana de Sant Miquel de la Seu
Contemporàniament a la restauració de la canònica de la catedral, al segle XI, apareix a la Seu un altre centre de vida comunitària al voltant de l’església de Sant Miquel, edificada per sant Ermengol (†1035). En un testament del 1037 se li dona el qualificatiu de cenobi, i el del sagristà Guillem, del 1095, precisa que hi viuen clergues sota la regla de sant Agustí. La seva transformació en una canònica augustiniana sembla haver-se esdevingut entre els anys 1076 i 1090. Al segle XIII era regida per abats, que signen en els documents amb el títol d’abbas urgellensis. L’església de Sant Miquel fou lliurada el 1364 als dominics, que hi construïren el seu convent, d’estil gòtic i encara en gran part conservat, durant el pontificat del bisbe Galceran de Vilanova (1388-1415).
La canònica augustiniana de Santa Maria d’Organyà
Fundada, el 1090, pels comdors de Caboet Guitard Isarn i Gebel·lina, amb el consentiment del bisbe Bernat Guillem de la Seu i la participació de les canòniques d’Urgell, Cardona i Solsona. L’acta de dotació assenyala entre les seves propietats les esglésies de Sant Cristòfol d’Ares, Sant Miquel del Vilar, Sant Martí d’Espodolla i Santa Fe, i les viles de Fontanet i Caselles, a la vall de Cabó, a més de diverses possessions a la Baronia de Rialb, a les valls de Lavansa, Sant Joan i Fígols, i a Coll de Nargó. En virtut del pariatge concertat entre el prior Berenguer de Callers i Roger Bernat II, el 1232 la canònica compartia amb els vescomtes de Castellbò i comtes de Foix el condomini sobre la vila d’Organyà i el seu mercat. Del seu arxiu, que en gran part s’ha conservat, prové un dels textos més antics escrit en llengua catalana, de la fi del segle XII o començament del XIII, conegut amb el nom d’Homilies d’Organyà. El 1534 fou unida per Pau III, amb tots els seus béns, a la mensa capitular de la Seu d’Urgell, i es convertí aleshores en col·legiata secular. (CBO)
Episcopologi d’Urgell
| Just | 527-546 |
| Simplici | 589-599 |
| Ranari | 633 |
| Maurell | 653-665 |
| Jacint? | (672-680)? |
| Leuberic | 683-693 |
| Anambad? | 731 |
| Fèlix | 781-799 |
| Leidrat de Lió (administrador) | 800-805/6 |
| Possedoni | a 814-823 |
| Sisebut | 823-840 |
| Beat | 849 |
| Guisad (l) | 857-872 |
| Galderic | 878 |
| Ingobert | 885-893 |
| Esclua (intrús) de la Cerdanya | 885-892 |
| Nantigís | 900-914 |
| Radulf | 914-941/42 |
| Gisad (ll) | 942-978 |
| Sal·la del Conflent | 981-1010 |
| Ermengol d’Aiguatèbia? (Conflent) | 1010-1035 |
| Eribau de Cardona (Bages) | 1036-1040 |
| Guillem de Cerdanya | 1041-1075 |
| Bernat Guillem | 1076-1092 |
| Guillem Arnau de Montferrer | 1092-1095 |
| Folc II, vescomte de Cardona(intrús) de Cardona (Bages) | 1092-1096 |
| Ot del Pallars | 1095-1122 |
| Pere Berenguer | 1123-1141 |
| Bernat Sanç | 1142-1163 |
| Bernat Roger de Foix | 1163-1167 |
| Arnau de Preixens | 1167-1195 |
| Bernat de Castelló | 1195-1198 |
| Bernat de Vilamur | 1199-1203 |
| Pere de Puigverd | 1204-1230 |
| Ponç de Vilamur | 1230-1255 |
| Abril Pérez Peláez? de Galícia | 1257-1269 |
| Pere d’Urtx de la Cerdanya | 1269-1293 |
| Guillem de Montcada | 1295-1308 |
| Ramon Trebailla | 1309-1326 |
| Arnau de Llordà | 1326-1341 |
| Pere de Narbona | 1341-1347/8 |
| Niccolò Capocci de Perusa (Itàlia) | 1348-1351 |
| Hugó Desbac | 1351-1361 |
| Guillem Arnau de Patau | 1362-1364 |
| Pero de Luna | 1365-1370 |
| Berenguer d’Erill i de Pallars | 1370-1388 |
| Galceran de Vilanova | 1388-1415 |
| Francesc de Tovia | 1415-1436 |
| Arnau Roger de Pallars | 1437-1461 |
| Jaume de Cardona i de Gandia (cardenal) | 1461-1466 |
| Roderic de Borja de Canals (Costera) | 1467-1472 |
| Pere de Cardona | 1472-1515 |
| Joan d’Espés | 1515-1530 |
| Pedro Jordán de Urríes aragonès | 1532-1533 |
| Francisco de Urríes aragonès | 1534-1551 |
| Miquel Despuig de Tortosa (Baix Ebre) | 1552-1556 |
| Juan Pérez García de Oliván aragonès | 1556-1560 |
| Pere de Castellet de Tarragona | 1561-1571 |
| Joan Dimes i Lloris de Barcelona | 1572-1576 |
| Miquel Jeroni Morell de València | 1578-1579 |
| Hug Ambròs de Montcada | 1580-1586 |
| Andreu Capella de València | 1588-1609 |
| Bernat de Salbà i de Salbà de Barcelona | 1610-1620 |
| Luis Díez de Aux de Armendáriz de Quito (Equador) | 1622-1627 |
| Antonio Pérez de Santo Domingo de Silos (Castella) | 1627-1633 |
| Pau Duran d’Esparreguera (Baix Llobregat) | 1634-1651 |
| Juan Manuel de Espinosa de Sevilla | 1655-1663 |
| Melcior de Palau i Boscà de Mataró (Maresme) | 1664-1670 |
| Pere de Copons i de Teixidor d’Igualada (Anoia) | 1670-1681 |
| Joan Baptista Desbac i Martorell de Ciutat de Mallorca | 1682-1688 |
| Oleguer de Montserrat i Rufet de Barcelona | 1689-1694 |
| Julián Cano de Toledo (Castella) | 1695-1714 |
| Simeón de Guinda y Apéztegui d’Esparza (Navarra) | 1714-1737 |
| Jorge Curado y Torreblanca de Lucena (Andalusia) | 1738-1747 |
| Sebastián de Victoria d’Emparán y de Loyola d’Azpeitia (Guipúscoa) | 1747-1756 |
| Francisco José Catalán de Ocón de Torrox (Andalusia) | 1757-1762 |
| Francisco Fernández de Xàtiva de Casas Ibáñez (Castella) | 1763-1771 |
| Joaquín de Santiyán y Valdivieso d’Arce (Castella) | 1771-1779 |
| Juan García y Montenegro de Lugo (Galicia) | 1780-1783 |
| Josep de Boltas (o de Voltes?) d’Orà | 1785-1795 |
| Francisco Antonio de la Dueña y Cisnero de Villanueva de la Fuente (Castella) | 1797-1816 |
| Bernardo Francés y Caballero de Madrid | 1817-1824 |
| Bonifacio López y Pulido de Montehermoso (Extremadura) | 1824-1827 |
| Simó de Guardiola i Hortoneda de l’Aleixar (Baix Camp) | 1827-1851 |
| Josep Caixal i Estradé de Vilosell (Garrigues) | 1853-1879 |
| Salvador Casañas i Pagès de Barcelona | 1879-1901 |
| Ramon Riu i Cabanes de Solsona | 1901 |
| Josep Laguarda i Fenollera de València | 1902-1907 |
| Joan Baptista Benlloch i Vivó de València | 1907-1919 |
| Justí Guitart i Vilardebò de Barcelona | 1920-1940 |
| Ramon Iglésias i Navarri de Durro (Alta Ribagorça) | 1942-1969 |
| Joan Martí i Alanis de Milà (Alt Camp) | des del 1970 |