L’organització del territori de l’Alt Urgell

Presentació

En les pàgines següents intentarem, en primer lloc, de fer una aproximació de com s’organitzava un territori, l’actual comarca de l’Alt Urgell, al final de l’alta edat mitjana i l’inici de la baixa edat mitjana, en què s’esdevingueren transformacions importants.

Donarem algunes idees sobre quines relacions hi podia haver entre l’espai geogràfic, d’una banda, i la societat, l’administració, el poblament o l’aprofitament agrícola i ramader, de l’altra. A continuació, ens plantejarem, en un altre apartat, quina fou l’evolució social de la pagesia. Finalment, ens endinsarem en un espai més reduït: l’espai de les realitats més quotidianes, un espai viscut, el d’aquelles coses que eren més properes en la vida diària dels homes d’aquell temps.

Límits de territoris i valls

A l’alta edat mitjana, el territori del comtat d’Urgell restava ben delimitat, al nord pel Savartès, a l’altra banda pels Pirineus i a l’oest pel comtat de Pallars. El límit oriental, menys evident, era on començava el comtat de Cerdanya i el meridional, encara menys definit, s’estenia fins allà on abastava la zona ocupada i repoblada pels comtes urgellencs. Aviat, però, es tingué la idea que existia un territori central i un submontaniense (Baraut, 1979: doc. 156), que s’estenia més avall de Tresponts (id, 1983: doc. 672); després, aquesta demarcació coincidí amb la de l’Urgellet (per exemple, deganat d’Urgellet, a la fi del segle XIII, esmentat en les Rationes Decimarum dels anys 1279-80.

En diversos documents, una mica tardans, també s’esmenta l’existència d’una marca del comtat (“in marcha sive in montana”, any 1133, id, 1988: doc. 4) que s’organitzava en castells termenats. De fet, al comtat d’Urgell hom hauria pogut trobar una contraposició, com entre el Ripollès i la Plana de Vic o com entre l’Alt Berguedà i el Baix Berguedà, entre un territori “vell”, de muntanya, amb pocs castells de tradició antiga, i un país de repoblació fragmentat en termes de castells (“in apendicio de castro Uliana”, id, 1079: doc. 78).

El comtat d’Urgell rep inicialment el nom de “territori” o de “suburbi” d’Urgell (id, 1979: docs. 3 i 21), segurament en record d’una antiga demarcació d’època visigòtica, centrada en una ciutat. Al final del segle IX rep el nom pagus o “pau” i, finalment, d’ençà del X, ja hi ha els primers esments de la forma comtat d’Urgell. De fet, hi hagué diversos canvis de nom per a delimitar, però, un mateix espai i, fins i tot, per a expressar un concepte únic.

Al mateix temps, a l’actual comarca de l’Alt Urgell, se citen altres demarcacions: a l’extrem oriental, ja en zona cerdana, es menciona l’existència d’un territori i després d’un pagus de Bar (id, 1979: docs. 30 i 44). Cap al sud del comtat urgellenc, es troba esmentat un pagus de Cabó (o “Nempeta”, id, 1984: doc. 4), un pagus de Tost (id, 1982 bis: doc. 6), un territori de Montanione (id, 1982 bis: doc. 13), etc. No és gaire probable que aquestes demarcacions reflectissin antics territoris (o “comtats”) d’un moment precedent a l’època carolíngia.

En realitat, algunes d’aquestes demarcacions responien més aviat a l’existència de les “valls”, concepte encara força viu prop de l’any 1000, que reflectia una realitat geogràfica i també social a gairebé tots els Pirineus catalans. Hom troba, a ponent del comtat, l’esmentada vall de Cabó o de “Nempetà” (considerada alguna vegada també, com hem dit, pagus), la vall d’Elins (que, l’any 839, rep el nom de territori, id, 1988: doc. 13), la vall de Castellbò i la vall de Sant Joan. A llevant de la Seu d’Urgell, s’estenia la petita vall de Cerc (o d’"Orsià”, Orsianni, id, 1979: doc. 141), la important vall de Lavansa, la vall de Tost (considerada pagus) i la vall de Fígols (id, 1979: doc. 176). A més, es pot esmentar encara l’existència d’un fines del “Pontetà”, a la vila de Ponts, al centre del comtat, hi havia un territori que depenia directament de la capital (tal com trobem, per exemple, a Besalú o a altres ciutats o centres de tradició antiga). Per sota d’aquestes circumscripcions àmplies, n’hi havia d’altres: les viles (o vil·les), els vilars, les parròquies, els castells, etc.

Parròquia i vila

Al llarg de l’època que estudiem, a l’hora de fragmentar el comtat en unitats reduïdes o a l’hora de tenir una referència per a situar qualsevol bé seent, conviuen bàsicament dos conceptes: el de territori de la vila (més aviat hauria d’ésser vil·la, ja que no s’ha de confondre amb la vila o població gran, que va néixer també en aquesta època) i el de terme parroquial. Al costat d’aquestes dues possibles referències, també es troba, de vegades al mateix temps, la referència a les valls i algun cop, especialment a la zona meridional, als castells.

Hi hagué, però, un canvi al llarg dels anys. Així, per exemple, l’any 950, es feia esment d’una vila de Codinet o d’una demarcació (apendicio) de Codinet, tanmateix, el 978, ja es mencionava l’abendicio Sancti Petri del lloc de Codinet (id, 1982 bis: docs. 31, 32 i 36). Progressivament, al llarg d’aquests segles, sembla com si hagués augmentat el pes de la parròquia en detriment del de la vila. Això, en part, pogué ésser motivat pel fet que el mot vila, en aquest país d’hàbitat agrupat, quasi des d’un bon principi va prendre sobretot el significat de poble, centre de poblament; d’altra banda, també pel fet que, d’ençà del segle XI, al comtat d’Urgell (com a d’altres països europeus, per exemple al Llenguadoc(*)), es tendí a augmentar la importància del fet parroquial, en primer lloc, si més no com a punt de referència espacial. Hom pot veure altres exemples d’aquesta realitat: en alguns documents només es diu que una terra era a la vall de Castellbò, a la demarcació de Sant Julià (“in apendicio Sancti Iulianii”, id, 1979: doc. 161), mentre que en altres es diu: vall de Castellbò, vila de Solanell, demarcació de Sant Julià (id, 1980: doc. 280). De fet, se sap que l’església del llogaret de Solanell era dedicada a sant Julià. És normal que en els instruments d’aquests anys s’esmentin les demarcacions de Sant Just, de Santa Pelàgia, de Santa Llogaia, de Sant Esteve, de Sant Martí, de Sant Sadurní quan s’estava fent referència als termes de Cerc, Arcavell (any 992, id, 1980: doc. 226), Cornellana, Alàs o Tuixén(*) i Arfa. Això no impedeix que alguna vegada encara, hom parli, per exemple, de la demarcació d’Estamariu o de Cerc (“Orsià”) o de la vila de Bescaran o de la Freita.

Resumint, podem dir que, a l’hora d’establir els termes del poble, en els documents —fets per eclesiàstics— hi hagué un predomini de la referència a l’església sobre l’esment de la vila. Es veu ben clar: “in apendicio de Sancto Saturnino qui est situs in villa Nabiners” (any 1060, id, 1983: doc. 719). El nom vila restava limitat cada cop més a significar el lloc de poblament.

L’hàbitat

La Clua, dins el terme de Bassella, és un dels nuclis característics d’hàbitat semiconcentrat de la comarca, organitzat entorn del penyal on es conserva l’església.

ECSA - J.A. Adell

El poblament en aquesta comarca és bàsicament semiconcentrat. Podem pensar que, per exemple, al segle X, el tipus d’hàbitat que trobem a l’Alt Urgell era gairebé el que hauríem trobat en la major part de les comarques pirinenques, fins i tot en aquelles on després predominà una forma d’hàbitat molt dispers (com pot ésser la Garrotxa o el Vallès). Hom troba aquesta forma de repartiment de la població en petits centres en l’acta de consagració de l’església de la Torre de Sant Climent (id, 1978: doc. 24), on al costat de la vila principal s’esmenten unes catorze viles petites (villulas), d’una forma semblant al que hauríem pogut trobar a la Cerdanya (Baltarga), al Ripollès (Sant Joan de les Abadesses), a la Garrotxa (Riudaura o Mieres), al Pla de l’Estany (Banyoles) i al Vallès (Aiguafreda, la Roca, Vilamajor). Un aspecte més difícil d’aclarir és el possible origen d’aquests vilars dependents. Segurament no es pot dir gaire més del que s’afirma per a la resta de Catalunya: algunes vegades poden ésser una creació nova, carolíngia (com alguns dels de Sant Joan de les Abadesses, de Riudaura, etc.), i, en d’altres casos, es pot trobar llur origen potser en el món baix-romà (com a Vilamajor i Mieres). Caldran estudis profunds, a partir d’exemples concrets, per a poder anar més enllà en el coneixement de com i quan es creà l’hàbitat medieval.

Un fenomen interessant, típic d’aquesta zona occidental on predominà l’hàbitat semiagrupat, i on no s’esdevingué la desintegració dels llogarets en masos, és l’existència d’un desdoblament dels nuclis de poblament. Així, per exemple, trobem un Banat Sobirà i un Banat Sotirà, un Elins inferior, i cal pensar, que també n’hi havia un de sobirà, un Alàs Sobirà i un Alàs Calb, un Cava superior i un Cava inferior, dos nuclis a “Sardina” i a “Nocoló”, un Fígols superior i un altre d’inferior, un lloc de Perles Sobiranes i un de Jussanes, etc. Convindria analitzar si es tracta d’un desdoblament o, més aviat, si hi havia dos centres amb un tret característic i diferenciador. Caldria saber si algun dels centres d’aquests pobles polifocals(*) tenia relació amb un castell, amb una església diferenciada, o més aviat, amb una activitat econòmicament determinada, com per exemple, la ramaderia i la pastura. Se n’haurien d’estudiar les motivacions en cada cas, més encara si tenim present que aquest procés ja és documentat al segle IX.

L’existència d’un hàbitat concentrat resta reflectida fins i tot en els documents tan formularis d’aquesta època. S’esmenten terres o béns situats sobre la vila (“super ipsa vila”, id, 1983: doc. 749), a l’extrem de la vila (“in capud de vila”, id, 1983: doc. 750) o bé “iusta ipsa ecciesia” i amb afrontacions en altres cases (id, 1979: doc. 152). La major part de les cases dels segles X, XI o XII eren situades dins d’un poble o llogaret i rebien el nom de mas, de mansione, de casa, d’ostalitate o, més tard, de capmàs. Creiem que el fet que trobem aquest darrer nom especialment difós en les zones de poblament concentrat no és pas cap casualitat. En les zones d’hàbitat dispers, la casa del mas i les seves terres formen una unitat difícilment separable, en canvi, en les d’hàbitat agrupat: el capmàs, l’habitatge, amb alguna cort i algun hort, és l’element més important del conjunt de l’explotació, del mas, i té unes terres disperses pel terme de la vila que en depenen. També solia tenir drets sobre les pastures i l’ús dels boscos. És interessant un document que parla de l’existència d’un femer (sterquilinio, id, 1984-85: doc. 1079) al costat de la porta d’una casa, no tan sols per a fer-nos una idea de l’ambient d’aquests llocs, sinó també per a valorar la importància del bestiar estabulat. De fet, la casa del poble solia tenir, a part d’un hort, gairebé sempre una cort, un corral o una “cortina” per als animals.

Alguna vegada es pot anar una mica més enllà en el coneixement de les característiques dels habitatges. En un document de l’any 918 (id, 1979: doc. 77), s’esmenta una casa terrada, que fa pensar que mentre la majoria de les cases eren de pedra, aquesta potser era de tàpia.

Masia de la Penella, sobre el pantà d’Oliana i la serra d’Aubenç, exemple característic d’hàbitat pagès dispers, actualment en regressió.

J. Tous

L’hàbitat dispers no degué tenir mai gaire importància en aquesta comarca, tot i que no volem pas dir que no hi hagués algunes cases isolades, com, per exemple, la casa cooperta que feia de límit del terme de Sallent (id, 1979: doc. 249). De fet, cal pensar que molts dels vilars o de les “vilelles” devien ésser habitades per només dues, tres o quatre famílies. D’altra banda, en un moment tardà, vers el segle XIII, com en totes les terres d’hàbitat concentrat, es degué produir una certa dispersió. A més, en algunes àrees de la comarca, fins i tot en l’actualitat, els masos aïllats no són pas inexistents.

A l’Alt Urgell, el procés d’"ensagrerament”, que tingué un paper notable per a la consolidació dels pobles, existí i tingué força importància. La sagrera corresponia a l’espai d’unes trenta passes que hi havia a l’entorn de les esglésies i que podia ésser utilitzat per a fer-hi cellers o sitges, habitatges i, fins i tot, horts. En un document de l’any 1076 (id, 1984: doc. 906), s’esmenta l’església de Sant Esteve de Nabiners Jussà “cum sacrariis que in circuitu ipsius ecclesie sunt et cum domibus que iuxta prelibata ecclesiam sunt”. De fet, un dels primers documents de l’Alt Urgell on s’esmenta la sagrera és de l’any 1060 (id, 1983: doc. 719); per tant, d’uns trenta anys més tard del moment en què es difongué la sagrera a la Catalunya oriental. En aquest document s’esmenta “I quadra de orto in ipsa sagrera de Sancta Maria de Lerola”. El 1065 (id, 1983: doc. 776), ja és citat el sagrer o sacrarium que hi havia a Noves, prop de l’església. En un document del mateix any s’esmenta la mansione que era al sagrer (id, 1983: doc. 778). A partir d’aquesta data sovintegen les referències a sagrers i sagreres.

Un altre dels grans processos que comportaren una transformació de l’hàbitat en moltes zones de l’Europa mediterrània, l’"encastellament”, també es degué produir a l’Alt Urgell, però en un moment molt tardà. És cert que degué existir algun poble molt proper, enganxat a un castell, per exemple Bar (“in villa que vocant castro Bari”, id, 1979: doc. 144) o Sallent (“in villam que se tenet cum castro”, id, 1984-85: doc. 983). De fet, però, com a mostra més clara d’encimbellament o d’encastellament, hom pot esmentar, per exemple, la creació de Calbell de Banat, l’any 1255 (FONT, 1969: doc. 299), i potser també la d’algunes de les bastides com per exemple la Bastida d’Hortons (“castrum et locum” de la Bastida d’Hortons, BARAUT, 1988: doc. 129), la Bastida de Ponts, la Farga de Moles (“castrum vocatum Bastida de Pontibus”, id, 1988: doc. 136), etc.

L’explotació del territori

Dins de cada terme de vila (o de parròquia) hi havia, d’una banda, un espai urbanitzat, a la vila estricta, amb els seus habitatges, els seus cortals i els seus horts, i amb d’altres béns annexos més o menys propers, com podien ésser unes eres, un pou, una font, uns colomars, uns pallers, uns closos o unes trilles, etc., i, d’altra banda, un espai dedicat als conreus i unes zones destinades a les pastures, al bosc, a la caça, a la pesca, etc.

En l’espai dels conreus hi havia els camps per als cereals, les feixes de terra, les vinyes, etc. Totes aquestes parcel·les podien ésser força allunyades de les cases. En alguns casos, sembla que es produí una certa especialització: així es parla d’un “avenal” (id, 1980: doc. 223) o d’un “segalar” (nom que restà fixat en diversos topònims). Una altra zona especialitzada podia ésser la destinada a les vinyes, el vinyet, que ja trobem documentat força aviat, per exemple fent referència al poblet de Nocoló, prop de la Seu d’Urgell (id, 1981: doc. 467). Pel que fa a les vinyes, hem de recordar que els documents parlen de mallols o plantacions de vinyes, de feixes de vinya, de vinyes planes (id, 1981: doc. 316) i de vinyes situades al cim d’un puig, de vinyes rodones (id, 1984-85: doc. 921), de vinyes “ceposes” (id, 1980: doc. 216), etc.

Pel que fa a la zona conreada, a més dels ja esmentats horts propers a cada una de les cases, hi havia també, dins del terme, algunes zones de conreu intensiu o especialitzat, com podien ésser les “illes”, al costat de cursos d’aigua i sovint amb relació a molins o amb recs (recgo o canales, id, 1980: docs. 223 i 307), les trilles i les closes, que ja s’han esmentat més amunt, els llinars i els canemars (id, 1979: doc: 99), etc. En els camps i els horts hi havia fruiters, especialment noguers, cirerers, perers, moreres, ametllers, figueres, etc. Les olives, a causa de la importància que tenien, mereixien una referència a part (id, 1981: doc. 422; id, 1984-85: doc. 921). Algunes vegades, cal subratllar-ho, fins i tot, és citada l’existència d’un olivet o conjunt d’oliveres (Olibeto, id, 1979: doc. 22).

Hom pot fer la distinció clàssica entre l’ager i el saltus. Això, però, potser significaria menystenir el saltus, que sovint tenia un paper fonamental en la vida i en l’alimentació de la gent. Quant a aquesta importància de l’espai no conreat, es pot assenyalar el fet que es troba esmentat algun bosc pel seu nom: bosco de Estadone, proper a la Seu d’Urgell (id, 1980: doc. 223), ipso bosco qui est prope Pallerols, amb algunes plantes i amb les seves pertinences (id, 1979: doc. 95), boscho Ferraria (id, 1980: doc. 272). El saltus era important, en primer lloc, perquè podia ésser romput: s’hi feien eixamplades (id, 1981: doc. 362), boïgues, arrencades (id, 1982: doc. 506), rompudes, etc.; de vegades la mateixa forma arrodonida del camp recorda el procés de desforestació (id, 1983: doc. 660). D’altra banda, del saltus es treia la caça i la pesca (“ipsa piscacione qui venit per ipsas canales”, id, 1980: doc. 307). Així mateix, hom hi obtenia la fusta per a fer bigues, la llenya, que podia ésser transportada amb ases (id, 1981: doc. 490; “ligna per duos menses… de ipso boscho singulis diebus III asinos honustos”, (id, 1983: doc. 889; id, 1988: doc. 27) i el carbó (id, 1978: doc. 54), productes que podien tenir un paper notable en l’economia domèstica. El fet que alguna vegada s’esmentin, d’una forma especial, les plantes del bosc demostra també llur importància: verns, trèmols, roures o alzines, sureres, salzes, gavarres, gerderes, nabius, boixos, argelagues, espinalbs, etc. (id: docs. publicats a “Urgellia” 345, 316, 1113, 383, 95, 409, 592, 451, 810, 95 i 309, respectivament). Les canyes encara eren més valorades, ja que la venda d’un canyet podia arribar a motivar la redacció d’un document (cannare, id, 1982 bis: docs. 1 i 3).

El colomer de Castellbò recorda una de les típiques explotacions complementàries de l’economia medieval.

J. Tous

Finalment, però no en darrer lloc, cal cridar l’atenció sobre la importància del bestiar, que cal situar a les “cortines” de les cases o pasturant a les deveses, a les pastures, als “covilars”, a les calmes, als prats i als boscos. L’existència dels emprius de pastura o forestals té un doble interès per a nosaltres, econòmic i social. P. Bertran, aprofitant un llevador de censos de les parròquies del bisbat d’Urgell, assenyala la importància que tenien els diversos animals domèstics a les diverses comarques que restaven incloses en aquest bisbat; on hi havia més donacions de “pernes” (segurament de porc), després de la Cerdanya, era a l’Urgellet i al Berguedà. Així mateix, després de subratllar la importància dels animals de tir, indica sobretot l’abundància dels ramats d’ovelles i de cabres, seguits, com s’ha vist, dels de porcs; també cal esmentar les gallines. D’altra banda, s’ha de tenir en compte l’existència de la caça d’animals menuts (galls fers, conills, llebres, etc.), a part de la d’óssos, senglars, isards, etc.

La possessió del territori

Si ens volem apropar a la realitat social de la pagesia de l’Alt Urgell, hem d’intentar saber alguna cosa sobre com va evolucionar la seva situació, des d’abans de l’any 1000 fins als darrers segles medievals. A més a més, convindria saber si la situació en què es trobaven els pagesos d’aquesta comarca era molt diferent de la situació en què es trobaven els de la Catalunya oriental; diferència que sovint ha estat potser molt subratllada, no sé si amb prou motius.

De fet, a la Catalunya occidental no es produïren alguns dels problemes concrets que motivaren la revolta remença, ja que aquesta estava molt lligada a una forma d’hàbitat determinat. Segurament, però, la situació social de molts pagesos de l’Alt Urgell no era pas gaire diferent de la que s’hauria pogut trobar amb relació a alguns dels habitants dels masos d’una comarca més oriental.(*) És un tema prou important que mereix un estudi molt més aprofundit.

Abans de l’any 1000, al bisbat d’Urgell hi havia una servitud, numèricament cada vegada menys important, una pagesia aloera, uns grans propietaris terrers i uns senyors laics o eclesiàstics que tenien uns drets jurisdiccionals, fruit de llur càrrec o fruit d’haver rebut un privilegi d’immunitat.

S’hauria pogut establir aquest esquema per a gairebé totes les comarques de la Catalunya Vella. El problema és poder decidir quina importància tenia cada un d’aquests components en la societat altmedieval.

Drets senyorials

Podem intentar d’exposar alguns exemples i de plantejar algunes qüestions, difícilment però podem anar al fons del problema, que sols es podria resoldre amb un estudi profund, a partir de l’anàlisi de molts casos concrets.

Pel que fa a l’època anterior al canvi de l’any 1000, caldria saber la proporció entre terratinents i petits pagesos. Convindria saber si hi havia gaires parròquies o viles on tot el territori era en mans d’un o de diversos senyors terrers. I, per acabar, caldria conèixer què representaven per a l’economia pagesa els drets públics que tenien els comtes o alguns senyors immunes.

De fet, com assenyala P. Bonnassie (1979: pàgs. 191-195), hi podia haver algunes viles que depenien totalment d’un senyor (ell esmenta els casos de Carcolze o Sallent), mentre que la majoria eren fragmentades en un gran nombre de petits alous. Certament, en general hom té la impressió que hi ha una gran quantitat de petita propietat (una casa al poble amb diverses terres escampades pel terme) i de mitjana propietat (diverses explotacions en un sol poble o fins i tot en diversos pobles). Es veu el predomini d’aquesta propietat petita o mitjana en diverses contrades: a la rodalia de la Seu d’Urgell, Cerc, Alàs, Banat, Estamariu, Bar, Sorribes, Lavansa, Artedó, Lletó, Argolell, Castellbò, Elins, Codinet, Cabó, etc.; és a dir, gairebé a tot arreu, fins i tot en zones que després foren el centre d’importants senyories feudals.

Castell i petit nucli de Tost, origen del llinatge homònim que esdevingué una de les famílies nobles més importants de l’Alt Urgell.

T. Pollina

És cert que, al costat dels petits aloers pagesos, hi havia personatges com Radolf (id, 1979: doc. 171) que tenia la vila de “Boixereda”, llevat de dos masos, i un alou al pla de “Nocoló”, o bé com el jutge Mir (id, 1979: doc. 168), que tenia serfs i més de trenta peces de terra o de vinya, o bé com Giscafred (id, 1979: doc. 100), que tenia unes torres, una església i unes cases, a Cornellana, o, encara, com els notables terratinents, que hauríem trobat a l’origen de les grans famílies feudals de després de l’any 1000. Uns Cabó, uns Castellbò, uns Tost, etc. havien de tenir drets sobre almenys unes dotzenes d’explotacions familiars i sobre diverses “domenjadures”. Aquestes dominicaturas (id, 1980: doc. 239), reserves senyorials, que sembla que també rebien el nom de Coromines o de llauraons o laboraciones, podien ésser treballades per serfs (esment d’una vinya que fou de serbos meos, d’uns serfs del senyor, id, 1979: doc. 3, any 829; també docs. 168. 401, 405 i 642 publicats a “Urgellia”), per pagesos censers, obligats a jova (MIRET, 1918: doc. IX, el senyor cedeix els homes però no els drets de jova, fet que fa suposar la importància que tenien per a ell aquests serveis de treball) o obres (laborantia vel opera, BARAUT, 1982: doc. 502) o bé per jornalers.(*) Pels testaments, hom sap que era normal que un senyor tingués bous o ases treballant en terres seves repartides sovint en diversos pobles.

Els comtes devien ésser grans senyors dominicals o terrers i, al mateix temps, també tenien importants drets provinents del fisc (així, a Bescaran s’esmenta sive alode sive fevo sive fisco, id, 1980: doc. 214).

Els pagesos

Si hom estudia el conjunt documental de la Seu d’Urgell, el més important conservat pel que fa referència a aquest comtat, hom troba que, ja abans de l’any 1000, en canvi de les terres, els pagesos o els possessors d’un bé seent es comprometien a lliurar un cens fix en cera; això perdurà al llarg de molt de temps. De fet, però, aquest tribut devia respondre a unes necessitats especials de la seu (id, 1979: doc. 141; id, 1980: docs. 193, 259, 280, etc.). Cal pensar que el pagament més normal en les terres dominicals devia ésser lliurar un cens proporcional, de la tasca o onzè (id, 1980: docs. 233, 274; id, 1981: doc. 425, etc.). El mateix comte d’Urgell sembla que a Tuixén només tenia drets sobre els delmes i les primícies i ipsas taschas d’algunes terres.

Quan es conserva més informació sobre aquest aspecte és després de l’any 1000. En primer lloc, cal assenyalar que en alguns casos es documenta la continuïtat de les tasques, al mateix temps, però, que apareixen uns censos proporcionals molt més durs. És normal el pagament d’un terç de les collites de cereals i la meitat de les de vi (id, 1982: doc. 574: “dum vixerint Guadall donand ipsa tascha… et Eg et Ranlo donent de ipsa III parte de blad et de ipso vino medietate”; vegeu també id, 1982: doc. 502; id, 1984 85: doc. 930). En algun cas (id, 1981: doc. 362), en què els canonges es comprometien a posar la meitat de la sembradura, aquests arribaren a rebre la meitat dels beneficis; aquest contracte, fet el 1020, és molt interessant perquè en certa manera pot fer suposar l’existència d’un rendiment de la terra força elevat (superior a 1:3). Algunes vegades, però, sense haver concretat aquesta participació del senyor en les despeses, es difongué l’obligació molt feixuga per al pagès de donar la meitat de tots els beneficis del vi i dels cereals (“de ipso pane et vino ipsa medietate de anno in anno”, id, 1980: doc. 307).

Al mateix temps, en algun lloc hi havia l’obligació de pagar un cens fix, format, per exemple, per una quantitat de blat, de vi i alguns animals (per exemple: una perna, quatre fogasses, una canada de vi, un sester de civada i dues gallines en el cas que no tinguessin porcs, Miret, 1918: doc. VIII; un moltó, cinc eimines de vi, cinc fogasses i una perna, Baraut, 1982: doc. 502). Aquests censos plantegen, però, problemes si se’n vol saber l’origen, ja que també poden derivar de drets banals sobre homes originàriament aloers (censibus, serviciis, redibitionibus fiscalibus; censum, functionem, redibitione, id, 1981: docs. 390 i 429). Fins i tot, es troba documentada l’existència d’un cens comtal (per exemple, censum comitalem, a Tuixén, id, 1981: doc. 427) o d’un servei d’origen públic (servitio de pane et carne et civada, Font, 1969: doc. 40).

En aquest sentit, els senyors jurisdiccionals s’apropiaren dels drets que tenien els comtes de cobrar el “cens” públic; també s’apropiaren del dret d’alberga (Baraut, 1988: doc. 39), dels drets de la host i de la cavalcada (Font, 1969: doc. 40, any 1085) i crearen nous usos i monopolis. Una de les principals novetats de l’època feudal fou la creació d’una sèrie d’obligacions noves i abusives com ara la questa, les forces, les toltes, etc.

Només cal agafar algunes cartes de franquesa per veure l’existència d’aquests usos. En la concedida als habitants de Castellbò, del 1196 (Font, 1969: doc. 204), s’esmenten a part de les quistias, toltas, forcias, els mals usos de la intestia, l’eixorquia i la cogúcia; en la concedida als pobladors de Calbell de Banat (id, 1969: doc. 299) també s’esmenten aquests tres mals usos. Si s’agafen documents senyorials també es troben referències de censos, serveis, obres (operibus), hosts, cavalcades, manaments (mandata) i destrets (districtos) (Baraut, 1978: doc. 74, any 1090), d’alberg (recet) i eixorquies (id, 1988: doc. 39, any 1102). Fins i tot, en una carta de poblament, es fa esment d’una redemtio (Font, 1969: doc. 260. vers. 1233).

Però, potser és més significatiu, a fi de conèixer la situació pagesa real, el fet que es produís la donació d’homes: uno homine nomine Bernard Enneg a Vilaplana (id, 1983: doc. 739, any 1062), unum hominem in Coscol cum omne censum (id, 1983: doc. 889, any 1042-69), unum hominem in kastrum Benaventi (id, 1984-85: doc. 916, any 1077), duos homines, a la vall de Sant Joan (id, 1984-85: doc. 928, any 1079). Hi ha encara altres exemples menys concrets, però també molt significatius com: mea porcine de ipsos homines qui sunt ad Uliana (id, 1983: doc. 736, any 1061). De fet, era normal la donació d’unes terres amb llurs homes (id, 1983: doc. 835 o id, 1984-85: doc. 1033), d’un alou amb els homes qui ibi degent in prefato alod (id, 1984-85: doc. 961, any 1081), d’uns masos amb llurs homes o d’una vila “cum omnibus hominibus habitantibus in ea” (id, 1988: doc. 74). També cal esmentar un document de l’any 1115 (Miret, 1918: doc. IX) en què es donen “ipsos suos homines que habet in villa Vilar exceptus ipsa gova (jova) que sibi retinet”. En alguns d’aquests casos només donaven uns drets sobre uns homes; ara bé, la forma usada per a expressarho ja és força significativa d’una nova mentalitat. A més, tot i que de vegades pugui tenir altres significats, en testament, també trobem referències semblants a, per exemple: “ad Longobardo homine meo” (Baraut, 1980: doc. 264, any 999), fórmula si més no dubtosa.

En certa manera, reflex de l’empitjorament de la situació econòmica i social dels pagesos, fins i tot dels aloers, pot ésser l’augment de l’adjectiu franc o franca, amb relació a terres, en els documents. És molt sospitosa la referència molt comuna de terra franca (id, 1979: doc. 173; id, 1982: doc. 518; id, 1986: doc. 1132), de vinya franca (id, 1982: doc. 532; id, 1986; doc. 1126) o fins i tot d’un alou franchissimus (id, 1982: doc. 548).

Per acabar, m’agradaria remarcar d’una banda la importància que tenia la col·lectivitat en aquestes terres, per damunt de la que podia tenir en zones d’hàbitat dispers. Així, s’esmenten drets d’emprius (“ademprimentis homines de Espodolia”, MIRET, 1918: doc. XXI, any 1144), que comportaven un acord de tota la col·lectivitat. Encara és més interessant l’existència d’uns representants dels pobles; en un document del 1081 es diu que els homes de les viles de Bar i de Toloriu tenien tres representants (id, 1984-85: doc. 952).

Antropònims i poblament

Si s’estudien i es comparen els antropònims d’abans de l’any 1000, es pot arribar a conèixer una mica més sobre els moviments de població dels habitants d’una zona determinada en aquesta època. És en curs de publicació un recull dels noms de persona de la Catalunya dels segles carolingis. Aprofitant les dades que inclou, es pot intentar de plantejar algunes idees sobre el poblament a la comarca de l’Alt Urgell. Així doncs, hem comparat els noms dels possessors de terres que hi ha esmentats en diversos documents del segle IX i en un de l’inici del segle X, amb els antropònims inclosos en el repertori. No ens interessarem pas ara, en principi, per l’origen dels noms, que en general són majoritàriament germànics, molts d’ells d’origen gòtic.

Una de les primeres característiques del conjunt d’antropònims inclosos en els documents del segle IX és que la major part pertanyen a un fons comú de noms que s’hauria pogut trobar també a la resta de la Catalunya Vella, tot i que potser no sempre siguin els més usuals (Gerosolima, Wisandi, Egico, Firrioli, Malangeco) o fins i tot puguin ésser força rars (Sibara, Iontani, Ulibula). Tot això fa pensar, d’una banda, en una tradició, una perduració, d’una època anterior (clara en Iaquinta, Matrona), i d’altra banda, es nota el tancament en les valls i un cert conservadorisme amb relació a alguns noms (per exemple, l’esmentat Sibara o Sibera). És cert, també, que alguns d’aquests noms sembla que, en aquesta època —i d’acord amb les limitades dades que es tenen—, s’estenien sobretot per la Catalunya Vella central (per exemple Astoaldo, Gardilo, Tioderati) i que, almenys pel que fa a aquest conjunt de noms del segle X, els contactes amb el Pallars no eren pas tan intensos com hom podria esperar (així per exemple, Goltredo, molt estès arreu, no hi arriba); n’hi ha però d’altres que es troben principalment en una àrea septentrional, sense que arribin a les comarques més meridionals (com l’esmentat Iontani/Gontani, al Pallars i al Rosselló, o el nom Nantigisi). Alguns altres, curiosament, quasi només són documentats a l’Alt Urgell, almenys amb la variant com els trobem en el document (Wisulfus, Trasegoto).

No són gaire abundants els antropònims que podríem anomenar de repoblament, tant si són típicament hispans (noms usuals a Castella o Lleó, però molt rars al nostre país), com si són d’origen fràncic (més usuals, per exemple, al Ripollès), ni tampoc, en aquest conjunt del segle IX, els antropònims bascoides o pirinencs (com pot ésser, com a excepció, Centollo).

Malgrat tot això, hi ha una excepció. En un document del 873, relacionat precisament amb un lloc dit “Vila Novella”, proper a la Seu d’Urgell, trobem el nom Bunnoni, possessor d’una terra, que cal relacionar amb Bunnus, antropònim documentat només al Conflent i que és més usual a Provença. Un veí seu es deia Redenaldes, nom que només és recollit al Conflent i que també existeix a la zona de Mâcon. El nom Wulgarelle, la dona que actua com a venedora en aquest mateix document, només es troba al Conflent (amb una “b” inicial).

A fi de fer de complement de la visió que tenim amb aquest conjunt de documents relacionats amb llocs propers a la Seu d’Urgell, llocs del Baridà i de la vall d’Elins, podem analitzar, a continuació, els noms que duien deu caps de família de la vila d’Arfa, que trobem esmentats en un pergamí de l’any 910 (id, 1979: doc. 67). Els trets característics d’aquesta comunitat, d’acord amb els noms que tenien els seus habitants, són molt interessants, per tal de poder acabar de concretar la visió que hom té dels antropònims alt-medievals de l’Alt Urgell. D’una banda, trobem una novetat. Hi ha tres noms clarament pirinencs o bascoides (Aster, Asnerus i Galinno) i dos de més o menys septentrionals (Dompno, Trasericus). Hi ha, a més, dos noms de tradició romana, que només trobem citats en aquest document (Orosius i Rupianus). Podem esmentar encara, per acabar, un predomini de noms no germànics. Les conclusions que podem treure de l’anàlisi dels noms de persona d’aquest document són diverses i fructíferes. Sembla que aquesta gent formava part d’una comunitat força tancada i molt lligada al passat remot, bascoide (el nom Asua del lloc, ara Arfa, segons Joan Coromines, pot ésser interpretat pel basc actual i voldria dir “l’esbarzer”), o al passat romà o romano-visigòtic i poc afectada per les modes de noms germànics introduïdes durant aquesta època visigòtica o pels noms difosos en l’època musulmana o franca (malgrat un Maurus i un Francho que cal tenirpresent).

Així doncs, com a conclusió, podem dir que, a través de l’estudi dels antropònims, es pot suposar una continuïtat en el poblament, reflectida en molts dels noms estudiats i, d’una forma especial, en els dels veïns del poble d’Arfa. Aquesta continuïtat, ens la imaginem almenys des de l’època de domini visigòtic. En aquestes contrades només hi hagué l’arribada recent d’una molt reduïda minoria de nous pobladors.

L’espai quotidià

Per a poder saber què hi havia dins d’una casa al segle XI, per exemple, es pot recórrer als treballs arqueològics; també es poden utilitzar les llistes de deixes fetes ran dels testaments. És cert que, d’entrada, cal tenir ben present que no era pas el mateix la casa d’un pagès que la d’un senyor laic o que la d’un eclesiàstic ric; de fet, tenim molta més informació d’aquests senyors que no pas dels pagesos més pobres.

Els elements mobles bàsics d’una casa eren els “vaixells” i les arques (id, 1986: doc. 1153). Els vaixells eren tots els recipients, on es guardava, per exemple, el vi i l’oli. Podien ésser considerades vaixells les tones, les tines, les canades, les bótes, els barrils, etc. En les arques o caixes es devia guardar la roba. En alguns habitatges també hi havia “escrinys”, on, per exemple, es guardaven documents. Un dels pocs mobles que surt també sovint esmentat és el llit, amb tot el que l’acompanyava. Més rarament hi havia també un escó (scamnum) i una taula.

Amb el llit hi havia tota la seva roba (superlecto, id, 1981: doc. 405). De vegades, també s’esmenta l’existència de “plomassos”, “guadengues” o cobrellits, flassades “mapes”, draps de llit (id, 1981; doc. 347), destinats a protegir-se del fred. Així mateix, també es pot fer esment d’alguns coixins (id, 1980: doc. 288).

La roba personal mereix un apartat: cot —que fins i tot podia ésser de pell de guineu, chot vulpino (id, 1980: doc. 288)—, cota, pellissa, sobrepellís (id, 1982: doc. 568), gonella, camisa, capa, calces (id, 1982: doc. 618; id, 1983: doc. 642), etc. Entre la roba podem mencionar tots els draps, que de vegades tenien un origen determinat (tolsano), eren de colors diferents (vermell) o eren de materials diversos (per exemple, els bambezos o els pallesos sembla que podien ésser de seda i portats, per tant, del món musulmà). Eren importants, també, com es desprèn del dit suara, les nombroses pells d’animals diversos que devien tenir. Així mateix, hi havia estovalles (tovalias, id, 1982: doc. 568), per a cobrir les taules, o els tapits o estores (o cobrellits).

A part, cal estudiar les eines de la cuina o les relacionades amb la llar de foc. En la majoria de les cases hi havia una caldera o perola, que algunes vegades s’afirma que era d’aram. Així mateix, en les deixes testamentàries també hi ha referències a olles, algunes vegades també d’aram. En canvi les vasa lignea (id, 1988: doc. 31), tot i que devien ésser molt usuals, no són gaire esmentades. A la cuina també hi devia haver paelles (sartagine, id, 1981: doc. 347; paelia, id, 1982: doc. 618), alguna vegada d’aram, escudelles, anaps, morters, bacins i coltells. En estreta relació amb el foc a terra o amb la llar, hi havia els capfoguers, els clemàstecs, les lloses, etc.

En una de les dependències de la casa de pagès, hi havia les eines per a treballar el camp: la rella, els aixadons, les destrals, els raspadors, les maces, els perpals, etc., i els objectes per als animals (la sella, les sogues, les xalmes, els estralls o cobertors, els sacs i les bosses).

Un pagès normal podia tenir, per exemple, un drap, una guadenga, un coixí (feltro) i un “plomàs” o edredó (id, 1983: doc. 660). Un altre, petit propietari, posseïa un cup, un barril, una arqueta, una guadenga i unes pells (id, 1983: doc. 697). Un altre possessor tenia una arqueta, una tina, una arca i un escriny (id, 1983: doc. 645). Un senyor, Sunifred, que tenia alous a l’Urgellet i també a Osona (vegeu id, 1981: doc. 447, any 1035), alguns dels quals li provenien d’un benefici del comte Borrell, en canvi, trobem que posseïa, a tall de mostra: un tapet, un capfoguer de ferro, una caldera, una roba de seda, un vas, unes “mapes” o estovalles i una espasa. Al costat d’objectes luxosos, els teixits sobretot, n’hi havia d’altres que semblen més usuals, però que pel fet d’ésser per exemple de metall també devien ésser costosos.