Els canvis en la propietat dels béns
S’ha de tenir present que en aquest període es produí un conjunt de transformacions socials, econòmiques i mentals amb un reflex en el marc jurídic. En aquest aspecte el segle XI fou crucial. La progressiva desaparició de la petita propietat pagesa tingué, en la comarca que ens ocupa, clars inicis ja al segle X. La constitució del patrimoni de la seu urgellesa condicionà en bona part aquest procés d’absorció, o almenys de control i obtenció de rendes que, com es veurà en un altre apartat, van adoptar formes diverses i que cal relacionar amb les càrregues públiques que els comtes, mitjançant els vicaris, cobraren dels pagesos en l’època pre-feudal. A més, l’esclavatge com a mà d’obra rural desaparegué. Les darreres referències a esclaus que hi ha en la documentació urgellesa són els venuts pel jutge Miró al bisbe Guisad, l’any 975, juntament amb un alou, i els deixats pel bisbe Sal·la a la seu en el seu testament del 6 de novembre de l’any 1010, que consta que són sarraïns.
L’instrument jurídic més utilitzat en aquest procés de transformació de la propietat i l’explotació de la terra foren les donacions en precari i amb reserva d’usdefruit en vida dels donants i, sovint, de llurs descendents, que permeteren que els pagesos visquessin del treball de la terra i que el bisbe i els canonges traguessin profit del treball agrícola, mitjançant les prestacions en espècies de les quals més endavant tractarem. Les que sovintejaren més foren les de cera, però de vegades eren molt més gravoses; la meitat, la “tascha”, una part equivalent a l’onzena part de la collita, i fins i tot en alguns casos és documentada l’exigència de la meitat o el terç dels fruits anuals de la terra. En altres casos es concreten determinats productes agrícoles i animals aptes per a ser consumits.
Entre la noblesa, l’articulació dels béns es féu per mitjà de la concessió de feus en canvi de la fidelitat jurada, amb les obligacions que comportava. Sovint es tractà també d’establir aliances matrimonials; així el 1065 Isarn de Caboet i el seu fill Guitard acordaren en convinença amb Arnau Dacó el matrimoni entre l’esmentat Guitard i Gebel·lina, la filla d’Arnau. S’establí que els castlans i els vicaris del castell de Caboet serien homes d’Arnau Dacó, i que qualsevol canvi sobre aquest tema que volguessin fer els senyors de Caboet necessitaria del consentiment del dit Arnau. La importància dels castells i les esglésies, com a grans unitats de producció, féu que fossin objecte d’infeudació entre els nobles; els exemples que es tenen per a l’Alt Urgell són diversos i gairebé sempre el senyor eminent és el bisbe. Així, respecte al castell de Cornellana, Guillem, bisbe de la Seu d’Urgell, el donà en féu a l’ardiaca Guillem l’any 1050, i en la mateixa data fixà en una convinença amb Pere Udalard les obligacions com a castlà i vassall del dit ardiaca Guillem. Exemples de convinences, on els feus donats són esglésies, són les establertes entre el mateix bisbe Guillem i Ponç Ramon i la seva mare Arsenda, l’any 1052, i entre el bisbe també i Josbert de Lavansa, l’any 1056; el 1066 el noble Bernat Transver infeudà la parròquia de Solans a Arnau Isarn. Però no sempre la finalitat de la relació feudal fou l’obtenció d’uns béns immobles generadors de rendes.
El ja esmentat bisbe Guillem i el vescomte d’Urgell Miró, en una convinença del 1065 establiren la prestació de diversos serveis feudals per part del vescomte al bisbe, en canvi de la concessió del primer ardiaconat que romangués vacant al seu fill Pere.
Hom veu, en definitiva, que els pactes que es conclogueren entre la noblesa tenien com una de les finalitats principals la consecució d’uns profits econòmics que els permetessin poder assolir un bon nivell de vida.
L’herència
La transmissió “mortis causa” dels béns i els deutes d’una persona física, és a dir, de la seva herència, seguia correntment la via natural, la familiar. Són molt nombrosos els documents en els quals en parlar de la procedència d’uns determinats béns, objecte de vendes, donacions i permutes, s’especifica “per parentorum”, “ex patre meo” o “ex matre mea”, i en la majoria dels casos aquesta procedència els és donada en morir els pares. Afortunadament, però, es conserva un bon nombre de testaments i de la seva adveradó sagramental, que reforcen clarament aquesta afirmació: la majoria dels béns deixats en testament revertien a favor dels fills, fins i tot els que encara havien de néixer, quan es feia el testament, com és el cas del fill que havia de néixer a Ponça, esposa del testador Pere, el qual disposà que si arribava a la majoria d’edat heretaria l’alou que en vida tindria la dona. Al començament no es feien distincions entre ells; però al llarg del segle XI s’observa una tendència a afavorir-ne un mitjançant la immelioratio, com es pot veure per exemple en el testament del noble Galceran Erimany, de l’any 1094, en el qual el fill del mateix nom es veié molt més beneficiat que els altres fills, Pere i Arsenda, encara que no s’emprés el terme que, en canvi, sí es troba en el testament de Radulf, el qual en una deixa feta al seu fill Guillem digué: “facio melioracionem de ipso maso maiore”. També s’observa com progressivament els fills són més afavorits en les deixes testamentàries que les filles: així, Arnulf, castlà de Claret, en testament del 1047, el disposà en favor de l’esposa i dels fills, i si aquella es casava passaria als fills mascles. La institució de l’hereu, màxim exponent de discriminació de l’herència entre fills, encara va tardar molt a descabdellar-se i fixar-se com a norma. Apareix en algun document al final del segle XII, però no es generalitza fins al segle XIII, ja dins el període gòtic.
En cas de romandre viu el cònjuge, era norma que esdevingués usufructuari d’una bona part dels béns immobles que, com s’especifica, en morir passaven als fills, als qui sovint s’atribuïa particularment uns determinats béns. Aquest usdefruit es condicionà gairebé sempre, quan es tractava de l’esposa, al fet que no es tornés a casar.
Hi ha algun cas excepcional de desheretament per mal comportament dels fills respecte al pare: és el cas d’Arnau Guillem, que féu donació a la canònica de Santa Maria de la meitat de l’herència que corresponia al seu fill Guillem i que aquest havia perdut “propter multa mala et multas contrarietates que in me et contra me gessit”. Es tracta d’un afer no gaire corrent, que il·lustra un cas de males relacions familiars i que té una detallada explicació en un document una mica anterior de l’any 1091, al qual ens referirem més endavant, quan tractem de les pràctiques judicials que eren més corrents.
Especialment interessants i poc estudiades fins ara són les substitucions testamentàries, és a dir, aquelles disposicions que el testador feia en previsió de la mort dels principals beneficiaris designant-ne d’altres. Vegem-ne alguns exemples. El prevere Miró, l’any 1048, preveié distintes substitucions en les deixes d’alous i vinyes que féu als seus fills, il·legítims és clar, entre ells i en darrer terme a la canònica urgellesa. Un altre prevere, Arnau, ordenà que en morir els fills tinguts amb Tedberga, els alous deixats passessin a Guillem, probablement un nebot, i mort ell a un dels parents que fos clergue de la seu, sempre amb aprovació expressa d’alienar-los i l’obligació de donar un terç del pa i del vi produïts a Santa Maria de la Seu. Un altre exemple és el del castlà Ramon, que després de fer diverses deixes dels seus immobles especificava amb molt de detall les possibles substitucions, que hom pot resumir així: si moria Pere (probablement el primogènit, ja que resulta el més afavorit de tots amb molta diferència) sense fills, passava a Gerbert, si era aquest qui no tenia fills, en morir passaria a Guillem, i en darrer terme a Tedball. S’establia, a més, l’obligació de donar marit a una de les filles per part del qui rebés els alous deixats en les substitucions. Un darrer cas, especialment significatiu per la seva complexitat, es pot trobar en el testament de Ramon Guillem de Taus, publicat fa anys per Miret i Sans, del qual extraiem resumides les principals substitucions textuals: “ut si filio meo Guilelmi obierit a seculo et infante non habuerit de legali coniugio, remaneat ipsa honore… ad Bernard, filio meo et si de Bernard minus venerit que infante non habuerit, ad alterum filium si habeo, sed filiabas meas…” i encara disposa que si no hi haguessin fills els alous passarien als seus parents.
Quan no hi havia fills, com en el cas de matrimonis sense descendència, els parents més beneficiats eren l’esposa o el marit, els germans i els nebots.
Un altre aspecte important eren les disposicions de respectar la tutela dels menors, de l’esposa i de llurs béns, ordenades pels testadors en favor dels seus hereus. Sovint els vescomtes eren designats com a tutors, com el cas del vescomte Miró, nomenat tutor de l’esposa i fill del vassall Guitard Bernat, l’any 1063, i el cas del també vescomte Ramon, tutor per disposició d’Arnau Bernat, dels seus fills i dels alous que els va deixar, en testament del 1095, i també de la dona i del fill del noble Ramon Guillem de Taus, en testament de l’any anterior. Així mateix, el noble Galceran Erimany disposà que els seus fills i les seves filles romanguessin “in baiulia” de Sant Pere d’Àger i dels vescomtes Guerau i Estefania. També els bisbes figuraven com a tutors en disposicions testamentàries, en especial quan un dels fills era destinat pel pare en el seu testament al clergat: el cas del fill d’Arnau Francó posat sota tutela del bisbe Bernat, “ut sit nutritum ad clericatum”. Més freqüent era designar tutor el fill gran respecte dels seus germans i de la seva mare.
Els testaments
Una de les pervivències més clares de la llei visigòtica, característica de l’ordenament jurídic de la Catalunya alt-medieval, era el testament, al qual ens hem referit breument en l’apartat anterior. Però l’existència del testament com a forma de disposar els béns per causa de mort, no s’explica solament com una perduració cultural o jurídica, sinó que respon a un interès especial de l’església, per tal de poder-se beneficiar dels béns immobles i de les seves rendes, que d’altra manera anirien a parar als hereus naturals, fills, germans o nebots, com hem vist abans. La idea de guanyar-se la salvació eterna mitjançant donacions a catedrals, monestirs o parròquies, és recollida en els mateixos documents: “quia elemosina liberat a morte animam…”, o en els densos preàmbuls dels testaments.
Els mateixos eclesiàstics eren els primers a ordenar importants deixes a les institucions eclesiàstiques. El bisbe Sisebut, l’any 840, ordenà una sèrie de deixes: de vinyes i terres per a la catedral urgellesa, i una de llibres litúrgics i doctrinals per als monestirs d’Alaó, Sant Climent i Sant Iscle de Centelles entre altres. Aquest document, encara que qualificat de donació, es féu per tal que el bisbe no morís intestat i, per tant, se’l pot considerar un testament, que és a més el primer conegut en els comtats catalans.
Un segle més tard el bisbe Guisad distribuí els seus béns entre molts diversos monestirs i esglésies i entre els seus parents més propers, els germans Guadall, Trasovad, i Ratfred, i els nebots Guadall i Arimany. Hi ha la mateixa constant en altres testaments dels bisbes urgellesos com Ermengol i Guillem Arnau, ja dins al segle XI.
Però també en testaments de laics de molta diversa condició social es troben importants deixes a l’església. Així, el comte Borrell II en el seu testament, fet probablement a la residència comtal urgellesa de Castellciutat el 24 de setembre del 993, disposà una sèrie de deixes per a la seu de Santa Maria d’Urgell i molts altres monestirs, tant del comtat d’Urgell com d’altres comtats. Entre els vescomtes i les vescomtesses, es pot assenyalar, sense entrar en detall, els testaments de Guisla, l’any 1017; Sança, l’any 1025; Guillem, l’any 1037, i de la seva esposa Ermengarda, l’any 1049. Importants membres de la noblesa urgellesa com Arnau Dacó, Bernat Trasver, Galceran Erimany, Arnau Bernat, per exemple, o castlans i cavallers com Ramon Guitard, Isarn Guadall, Guillem Guerau o Isarn Mir, no oblidaren mai la catedral ni els monestirs en dictar llurs voluntats finals.
Ara bé, les darreres voluntats dels homes i les dones d’aquesta època han arribat també per mitjà de la publicació o adveració sagramental dels testaments, forma peculiar de la Catalunya altmedieval, que és una manifestació més de la influència del Liber iudicum visigòtic. Pot tractar-se d’un testament escrit, d’un testament oral o mixt, que davant d’un tribunal compost per un jutge i un o dos preveres, és objecte de juraments sobre l’altar d’una església, per part d’uns testimonis que són presentats pels marmessors. El termini fixat per la llei, que sovint consta explícitament en el document, és de sis mesos. Aquesta mena de document ens assabenta alhora de la cerimònia sagramental i del contingut de les deixes, els beneficiaris i altres disposicions del testament original, però, a més, conté altres notícies interessants com la data, la causa i el lloc de la mort. No totes tres dades apareixen sempre especificades. La causa més general de mort en els documents estudiats és la malaltia, com a tal figura també en els preàmbuls dels testaments. A vegades es concreta més, com en el cas de l’adveració sagramental del testament oral de Teobald, on es diu que morí quatre dies després de ser intervingut quirúrgicament: “Invalescente gravi dolore ab vulneribus quibus a medico quodam incisus et adhustus fuerat post quartum diem dicessit”. El lloc de la mort és explicitat molt excepcionalment, ja que en la gran part dels casos el testador moria a casa seva. Cal destacar, però, algunes d’aquestes excepcions, com el cas del sagristà Isarn, que féu un testament en peregrinar a Jerusalem i trobà la mort a Xipre, el dijous de la tercera setmana del mes de març de l’any 1068, com es detalla en la publicació sagramental del seu testament.
Testament del comte Ermengol I (26 de juliol de 1007 [1009])
Testament del comte Ermengol d’Urgell, on nomena marmessors seus al bisbe Sal-la, a Guillem, vescomte, Miró d’Abella, Guillem de Lavansa, Ramon de Peramola, Ponç, abat de Tavèrnoles, Vives, sacerdot, i Dacó. Fa deixes a Sant Pere de Roma i a diverses esglésies i monestirs, principalment al de Sant Sadurní de Tavèrnoles, situats dins i fora els límits del seu comtat. Dóna a Santa Maria de la Seu el castell de Conques i li restitueix la vila de Tuixén que li havia lliurat el seu pare i que ell li havia arrabassat injustament.
"In nomine sancte et individue Trinitatis. Ego Ermengaudus gratia Dei comes et marchio vobis manumissores meos, id est Salla, gratia Dei episcopus et Guillelmus vices comes, et Miro de Abilia et Guillelmus de Lavancia et Raimundo de Petramola et Poncius abba et Vivas sacer et Dacho, ordino vel ortor vos ut donare faciatis omnem meum avere propter remedium anime mee. In primis ad sanctum Petrum Rome. C. uncias de auro. Ad sancta Maria Sedis Vicho Orgellensis sella meliore de argento et freno meliore de argento et ipso meo mantello meliore cum ipsos fiblalio de auro et. II. banchales et cortina una et uncias. V.° de auro, et ad ipsos sacerdotes de ipsa Sede uncias. X. de auro. Et ad sancta Maria sedis Gerunda ad ipsa opera uncias, V.° de auro, et ad suos sacerdotes uncias. X. de auro. Et ad sancta Cruce de Barchinona uncias de auro. X., unde emant palleos pro capas, et ad suos sacerdotes uncias. X. de auro. Et ad sanctum Petrum sedis vico Ausonensis uncias, V.° de auro, et ad suos sacerdotes uncias, V.° de auro. Et ad sancta Maria cenobio Riopollensis uncias. X. de auro, et ad sancti Michahele cenobio de Quxano uncias. X. de auro, et ad sancta Maria cenobio Arles uncias, V.° de auro, et ad sancto Laurencio cenobio de Bagazano uncias. V.° de auro, et ad sancto Petro cenobio de Camporotundo uncias. II. de auro, et ad sancto Petro cenobio de Rodas uncias. XX.ti de auro, et ad sancto Petro cenobio de Gallicantu uncias. III. de auro, et ad sancta Maria cenobio de Amer uncias. III. de auro, et ad sancto Cucufato cenobio uncias, XXX.a de auro, ut faciant tabula ante altare, et ad sancto Benedicto cenobio et ad sancto Valentino, que sunt fundati prope alveum Lubricato, uncias, V.° de auro, et ad sancta Maria de Gosal uncias, V.° de auro ad libros emendos. Ad sancto Laurencio cenobio de Marunios uncias. II. de auro, ad sancta Cecilia cenobio in valle Elins uncias. V.° de auro, ad sancto Andrea cenobio Sentilias uncias. II. de auro, et ad sancto Saturni[n]o cenobio uncias. XX.ti, V.° de auro et equas. VI. et banchales. II. et cortina. I., et ad sancto Andrea cenobio in Planezas uncias. II. de auro, et ad sancto Michahele in Ponte uncia. 1. de auro, et ad sancta Maria in Inicio ipsa mea spada cum auro et ipso fodoro de auro et rengas cum ipsa fibula de auro, et ad sancta Fide cenobio gradales. II. de argento, ad sancto Vincencio de Castres anapos. II. de argento, et ad sancto Gerallo cenobio de Orliago anapos. IIII.or de argento. Et ad Salla episcopo dossales. II., tapecios et feltros. II. obtimos et lectos. II., et ad Arnulfo episcopo lectos. II., et ad Oto episcopo lectos. II., et ad Eico episcopo lectos. II.; hec idcirco dono eis ut me absolvant. Et ipsas meas sporas meliores ad Vivas sacer. Et alias meas sporas qui sunt de argento, sicut et alias retro scribtas, remaneant ad Bonifilio et ad Bonucio et ad Maier sacerdotes de Barchinona. Et ad Bellus sacer bambezo palleo, et ad Bernardus sacer pellicio. I. cum palleo. Et per captivos uncias. L. de auro et ipso pulino quod emi. XX. uncias. Si quis vuit eum redimere det vobis. XX. uncias de auro et dare faciatis pro captivos, et si non est qui redimat date illum pro captivis. Et de meo pane et vino. III. partes facite, una in ecclesiis et alia in sacerdotibus, alia vero in pauperibus. Et de baiulia de Isarno sunt porcos. C. et in Loberola parilios. IIII. de boves et in Tolone similiter; hec omnia dare faciatis propter remedium anime mee in helemosina. Et ad sancta Maria Sedis Vico Orgellensis ipsum meum castrum que vocant Chonchas cum suas aiacencias, cum sua laborancia et cum parilios. III. qui ibidem sunt de boves, remaneat ad proprium alodem. Et ipsa villa de Toxen cum ipsa parrochia et cum ipso fevo, quod pater meus dedit ad dompna sancta Maria Sedis Vico propter remedium anime sue et ego abstuli ad domna sancta Maria, recognosco me malum egisse etreddo ei ipsa parrochia et ipso fevo. Et ad sancto Saturnino cenobio ipsa mea dominicatura de Ponts, tam in terris quam in vineis, cum sua laborancia vel cum meos boves dominicos remaneat pro anima mea. Et ipso alode de Vinced, cum casas, curtes, terras, vineas, ortos, arboribus, quantum ibidem abeo vel abere debeo, cum mea laborancia vel meos boves remaneat ad cenobio sancti Saturnini. Et ipso alode de ipsa Mora cum casas, curtinas, térras et vineas quantum ibidem abeo vel abere debeo cum mea laborancia cum meo boves remaneat ad cenobio sancti Saturnini. Et ad sancti Egidii cenobii ipsos meos schacos ad ipsa opera de ecciesia. Et ad sancta Cecilia cenobio in valle Elins remaneat ipse alodes de Puiol, quod Borrellus pater meus ibi dedit. Aliud quodcumque invenire potueritis in aliqua re donare faciatis pro anima mea.
Facto isto testamento. V. kalendas augusti, anno. XII. regnante Rotberto rege.
(Creu gammada) Ermengaudus comes +, qui hunc testamentum feci et testes firmare rogavi. Sig+num Guillelmus. Sig+num Altemirus. Sig+num Oliba. Sig+num + Sigifredus levita.
Bernardus sacer, qui hunc testamentum scribsi SSS. (rusc) die et anno quod supra."
(O): Perdut.
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. 5, doc. 196, folis 71v-72.
a: Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París 1688, ap. 162, cols. 973-974.
b: Baraut: Els documents dels anys 981-1010 de l’arxiu capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 3, 1980, doc. 300, pàgs. 131-132.
Traducció
"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Jo, Ermengol, comte i marquès per la gràcia de Déu, ordeno i exhorto a vosaltres, els meus marmessors, o sigui, Sal·la, bisbe per la gràcia de Déu, Guillem, vescomte, Miró d’Abella, Guillem de Lavansa, Ramon de Peramola, Ponç, abat, Vives, sacerdot, i Dacó, que feu repartir tots els meus béns per a remei de la meva ànima. A Santa Maria de la seu del Vicus d’Urgell, la millor sella d’argent, el millor fre d’argent, el millor mantell amb els fiballs d’or, dos bancals, una cortina i cinc unces d’or, i als sacerdots de la mateixa seu, deu unces d’or. A Santa Maria de la seu de Girona i a la seva obra, cinc unces d’or, i als seus sacerdots, deu unces d’or. A la Santa Creu de Barcelona, deu unces d’or per comprar teles per a capes, i als seus sacerdots, deu unces d’or. A Sant Pere de la seu del Vicus d’Osona, cinc unces d’or, i als seus sacerdots, cinc unces d’or. A l’església de Santa Maria del cenobi de Ripoll, deu unces d’or, al cenobi de Sant Miquel de Cuixà, deu unces d’or, al cenobi de Santa Maria d’Arles, cinc unces d’or, al cenobi de Sant Llorenç de Bagà, cinc unces d’or, al cenobi de Sant Pere de Camprodon, dues unces d’or, al cenobi de Sant Pere de Rodes, vint unces d’or, al cenobi de Sant Pere de Galligants, tres unces d’or, al cenobi de Santa Maria d’Amer, tres unces d’or, al cenobi de Sant Cugat, trenta unces d’or perquè facin una taula d’altar, al cenobi de Sant Benet i de Sant Valentí, que són fundats prop del llit del Llobregat, cinc unces d’or, a Santa Maria de Gósol, cinc unces d’or per a comprar llibres. Al cenobi dc Sant Llorenç de Morunys, dues unces d’or, al cenobi de Santa Cecília, a la vall d’Elins, cinc unces d’or, al cenobi de Sant Andreu de Centelles, dues unces d’or, al cenobi de Sant Sadurní, vint-i-cinc unces d’or, sis eugues, dos bancals i una cortina, al cenobi de Sant Andreu de Planes, dues unces d’or, a Sant Miquel de Ponts, una unça d’or, a Santa Maria in Inicio, la meva espasa amb l’or que conté, el baldric d’or i unes regnes amb el fiball d’or, al cenobi de Santa Fe, dos vasos d’argent, a Sant Vicenç de Castres, dos anaps d’argent, al cenobi de Sant Guerau d’Orliago, quatre anaps d’argent. Al bisbe Sal·la, dos dossers, dos tapissos i feltres molt bons i dos llits, al bisbe Arnulf, dos llits, al bisbe Ot, dos llits, al bisbe Eic, dos llits; els faig donació d’aquestes coses perquè em donin l’absolució. Els meus esperons més bons els deixo a Vives, sacerdot. I uns altres csperons que són d’argent, com els que acaba d’esmentar, que restin per a Bonfill, Bonuci i Maier, sacerdots de Barcelona. Per a Bell, sacerdot, un gipó de cotó, per a Bernat, sacerdot, un pellís amb capa. Per als captius deixo cinquanta unces d’or i el pollí que vaig comprar per vint unces. Si algú el vol tornar a comprar us n’ha de pagar vint unces d’or i les fareu donar a benefici dels captius, i si no hi ha qui el compri, el donareu per als captius. Del meu pa i el meu vi feu-ne tres parts, una per a les esglésies, una altra per als sacerdots i una altra per als pobres. De la batllia d’Isarn, són cent porcs, i a Lloberola, quatre parells de bous, i a Toló el mateix; totes aquestes coses les fareu donar com a almoina per a remei de la meva ànima. A Santa Maria de la seu del Vicus d’Urgell, el meu castell anomenat de Conques, amb les seves adjacències, amb els seus conreus i amb tres parells de bous que hi ha; tot això que resti en propi alou. Quant a la vila de Tuixén, amb la seva parròquia i el seu feu, que el meu pare donà a la senyora Santa Maria de la seu del Vicus per a remei de la seva ànima i que jo vaig prendre a la senyora Santa Maria, reconec que vaig obrar malament i li retorno la parròquia i el feu. Al cenobi de Sant Sadurní, la meva dominicatura de Ponts, tant en terres com en vinyes, amb els seus conreus i amb els meus bous senyorials, per a remei de la meva ànima. El meu alou de Vinced, amb cascs, corts, terres, vinyes, horts, arbres, tot el que hi tinc o hi he de tenir, amb els meus conreus i els meus bous, que resti per al cenobi de Sant Sadurní. El meu alou de la Mora, amb cases, corts, terres, vinyes, tot el que hi tinc o hi he de tenir, amb els meus conreus i els meus bous, que resti per al cenobi de Sant Sadurní. Al cenobi de Sant Egidi, li deixo els meus escacs per a l’obra de l’església. El cenobi de Santa Cecília, a la vall d’Elins, que es quedi l’alou de Pujol que li donà el meu pare Borrell. Qualsevol altra cosa que pugueu trobar, de la mena que sigui, la fareu donar per a remei de la meva ànima.
Aquest testament ha estat fet el dia cinquè de les calendes d’agost, l’any dotzè del regnat del rei Robert.
Ermengol. comte, que he fet aquest testament i he pregat als testimonis que el signessin. Signatura de Guillem. Signatura d’Altemir. Signatura d’Oliba. Signatura de Sigfrid, levita.
Bernat, sacerdot, que he escrit aquest testament, el subscric el dia i l’any abans esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Testament del bisbe Ermengol (14 de desembre de 1033)
Testament del bisbe Ermengol de la Seu, abans d’anar en pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. Nomena marmessors Seniofred sagristà, Erimany Mir, Guillem Ardemà, Ramon Gerús, i Girald Mir. Reparteix els seus béns entre les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel i la canònica. A l’obra de la primera, que aleshores s’estava construint, li deixa els alous que són al comtat d’Osona, al terme de Castelladral i de Solsona, i els d’Alterag, Edra, Gavet i la Pedra. A l’església de Sant Miquel, per ell edificada, li dóna els alous de Gramós, Validan, Vilva, Sardina, el que té a la vall de Ripoll, i els masos de Pedrera, Dòrria i Nevà. A la canònica li llega la ciutat de Guissona, amb totes les seves pertinences, els castells de Bordell, la Rua, Fontanet i Cornellana, els alous de Brull, Pi, Cerina i Vilavedre, i la meitat d’Aiguatèbia, amb tots els seus termes i les seves pertinences. El producte dels alous de les valls de Conflent, Estoer i Lentillà vol que sigui destinat a la compra d’oli per a la confecció del crisma, la lluminària dels altars de les esglésies de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere, i per a la canònica durant els temps d’Advent i Quaresma. S’encomana especialment a les oracions dels canonges, als quals ordena que visquin en comú i els concedeix la lliure elecció del prepòsit. Els mana, finalment, que després de la seva mort no elegeixin, aclamin ni reconeguin cap bisbe que no hagi jurat abans tenir cura i conservar la canònica tal com havia estat per ell instituïda i dotada.
"Cum Dominus et Salvator noster summa pietate humanum genus de potestate diaboli a morte perpetua mirabiliter se ipsum offerendo eripuit et mortem dampnaverit ipsam, mirum quomodo homo miserabilis qui tam puram libertatem meruit habere, se ipsum ultroneus denuo diabolo subdidit et morti iterum contraditus laqueo se subiugavit. Sed illud nobis est glorificandum, quia qui redemit a morte prima iterum misericorditer relaxando peccata, redemit a morte secunda. Hidcircho ego Ermengaudus, indignus et peccator vocitatus episcopus, recognosco me male egisse et multa scelera perpetrasse, sed tamen confisus sum in Dei omnipotentis misericordia, quia ipse pius et misericors, clemens et benignus, ad indulgendum paratus, invitans nos ad penitentiam sic promittit: Peccator qua hora conversus fuerit et ingemuerit, omnes iniquitates eius obliviscar. Et iterum: Convertimini ad me, et ego convertar ad vos. Ergo nullomodo desperemus de misericordia conditoris nostri, quia nullum tam grave peccatum est quod non possit ignosci. Plus enim centuplum ipsius misericordie, quam peccata tocius mundi. Propterea, ego indignus et peccator, cupiens pervenire ad gaudia paradisi, cogitare cepi in mea plena sanitate, quomodo ad et qualiter animam meam possim creatori meo reddere per aliqua bona opera, ut quando anima exierit de habitaculo corporis mei, omnipotentis Dei misericordia mihi subvenire et adiuvare dignetur. Et ob hoc iussi hunc testamentum fieri, ut si de me aliquid contingerit aut mors mihi subitanea evenerit isti sint helemosinarii mei, Seniofret sacricustus et Eriman Mir et Guillelmus Ardeman et Raimundo Geruz et Geirald Mir. Precipio vobis iam dictos elemosinarios meos, ut potestatem habeatis distribuere omnem facultatem meam sicut hic videretis in hunc testamentum. In primis ad domnam meam sanctam Mariam Sedis Vicho Urgelli ipsos meos, alodios qui sunt in comitatu Ausona, quam habeo tam de parentorum quam de comparatione vel pro qualicumque voces remaneant ad ipsa opera, simul cum ipsos meos alodios, quem habeo infra terminos de castro Edral in potestate de iam dictos manumissores meos simul cum ipsos meos alodios quem habeo infra terminos de Solsona et cum ipsum meum alodem que dicunt Altarag simul cum ipsa Edra et ipsum meum alaudem quem habeo in Gaveto, simul cum ipso quem habeo in ipsa Petra, similiter remaneant ad iam dicta opera sancte Marie Sedis. Ut vendant eos sine fraude suprascripti helemosinarii mei et ipsum precium mittant in potestatem de Seniofret Dela et de Miro Chalvuz et de Seniofret sacricusto et de Gonberto sacer. Et ipsum meum alaudem de Garamos post obitum Seniofredi, simul cum ipsum meum alaudem quem habeo in ipsa valde de An et ipsum meum aludem quem dicunt Vilva, simul cum ipsum aludem quem habeo in Sardina et omnes meos alaudes que habeo in valdes que dicunt Riopullo, simul cum ipso manso quem habeo in Pedrera et ipsos meos mansos que habeo in Duarria cum ipsas meas vineas de Nevano remaneant ad sancto Michaele archangelo, quem ego miser et peccator hedificavi in Sede Vico propter remedium anime domno meo Sallano episcopo et mea. Et ad ipsam cannonicam sancte alme Marie Sedis vel ad ipsos cannonicos ibi Deo servientes remaneat ipsa civitate que dicunt Gissona, cum terminos et fines et omnia sibi pertinentia, et ipsum meum kastrum que dicunt Bordel simul cum ipsum alodem de ipsa Rete, et ipsum meum kastrum de Petra Rua cum ipsum meum alodem de Brull, post obitum Arnaldi, et ipsum meum kastrum de Fontaned cum omnia sibi pertinentia, et ipsum meum kastrum de Corneliana, cum terminos et fines, et ipsum meum alodem de Pino simul cum ipso de Cirinna vel de vila Vedre, et ipsam medietatem de Aquatepida cum terminos et fines et omnia sibi pertinentia. Et ipsum meum alodem quem habeo in valde Confluente vel in valde Astover sive in valde de Lintiliano remaneat ad domnam meam sancte Marie Sedis, pro anima domni Sallani episcopi et mea et genitores meos, in ea videlicet ratione, ut teneat ipse custus alme Marie Virginis prephatos alodes et donet per unumquemque annum oleum ad crisma conficiendum et oleum ad sanctos altarios illuminandos, qui infra domum sancte Marie sunt aud erunt, et sancti Michaelis Archangeli et sancti Petri apostoli. Et ad altari sancte Marie, die et nocte, et ad ipsam cannonicam oleum in sancta quadragesima vel in diebus adventu Domini. Et ipsum alaudem meum de Rossilione qui est in Ponteliano remaneat ad suprascripta cannonica per pices et ipso meo lecto ex ligno constructo remaneat a domno pontifice de iam dicta Sede. Rogo et supplico et per Xpistum filium Dei amoneo, ut me absolvat et intercedat dominum Deum nostrum. Hec omnia superius scripta trado et corroboro in potestate Dei omnipotentis et domna mea sancte Marie Sedis et ad ipsa cannonica sicut superius insertum est, propter remedium anime domno Sallano episcopo bone memorie et mea vel genitores meos. In tale vero pactum ut teneant ipsi cannonici sancte Marie, ibi cotidie Deo servientes, ipsos meos alaudes supra nominatos solidos et quietos et sine iugo de ulla parva magnaque persona et vivant cotidie in comunia, in servitio sancte Dei Genitricis, cum alia terra qui modo ibi est vel in antea Deo auxiliante adquisituri erunt. Et per singulos dies sacerdos, qui supra sacro sanctoque altario sancte Marie Sedis missam celebriter canendus erit, dicatur missa pro anima domni Sallani presuli et mea: “Deus qui inter apostolicos”, excelsa voce sicut et missa. Sin autem hoc facere noluerint, exceptus diebus dominicis et Natalis Domini, sit Deus inter me et illos et iudicet eos iusto iuditio et sub anatematis vinculo mittat eos Domino Ihesu Xpisto. Ipsi vero prepositi qui supra nominata cannonica tenendi erunt in servitio sancte Marie Sedis sint electi in capitulo sancte Marie per ipsis cannonicis cum illorum voluntate. Idcirco ego Ermengaudus ac si indignus gratia Dei episcopus, vos cannonici, filioli mei, qui hodie ibi estis vel in antea venturi eritis, rogo et amoneo simulque excomunico per Deum Patrem omnipotentem et Ihesum Xpistum Filium eius dominum nostrum et per beate Genitricis eius atque sanctorum omnium, ut post mortem meam episcopum non eligatis nec adclametis nec consorcium cum eo non habeatis infra ianuas alme Marie Sedis, donec iuret manibus supra sancto altario alme Marie Sedis, ipsa cannonica ut fideliter teneat sicut superius scriptum est. Et ipsum meum mobilem ubi invenire potueritis in quacumque loco simul etiam cum pane et vino mando ut donetis ad ipsos presbiteros sancte Marie Sedis ut offerant sacrifitium Deo pro me indigno et fragili peccatore, et hoc quod remanet donent in pauperibus. Precor vos iam dicti elemosinarii mei propter amorem Dei omnipotentis et fraternam dilectionem sic dividere faciatis et dividatis omnem meam substantiam quomodo superius insertum est, et si aliquis homo magna parvaque persona qui hoc testamentum disrumpere aut frangere voluerit, nisi resipuerit auctoritate Dei et beate alme virginis Marie Genitricis Dei et sancti Michaelis Archangeli et sancti Petri apostolorum principis cum aliis. XI. et omnibus sanctis et electis Dei et a13 me indigno et misero peccatore sit excomunicatus et anathematizatus et a liminibus sancte Dei ecclesie extraneus et a consorcio xpistianorum segregatus et cum luda traditore in perpetua dampnatione dampnatus. Qui vero custus et observator extiterit, benedictionis gratia a iusto iudice Domino nostro Ihesu Xpisto accipiat et vitam eternam possideat. Quod si mors mihi advenerit antequam alium testamentum faciam, istum firmum perseveret.
Facto testamento. X°VIIII.° kalendas ianuarii, anno. III. regni Aienricho rege pollente in Frantia.
Ermengaudus ac si indignus gratia Dei episcopus, qui hunc testamentum feci et testes firmare rogavi. Seniofredus levita SSS. (rusc). Seniofredus sacer sacricustus +. Radulfo archisacer +. Miro sacer SSS.
Petrus sacer, qui hunc testamentum scripsi et sub SSS. die et anno quo supra."
[O]: Perdut
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 28, foli 21.
a: Marca: Marca hispánica sive limes hispanicus, París 1688, ap. 210, cols. 1054-1055.
b: Baraut: Els documents dels anys 1010-1035 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm 4, 1981, doc. 463, pàgs. 164-166.
Traducció
"Després que el Senyor i Salvador nostre, mogut d’immensa pietat, alliberà el gènere humà del poder del diable i de la mort perpètua oferint-se a si mateix d’una manera admirable, és cosa ben curiosa de veure com l’home miserable, que meresqué tenir una llibertat tan pura, es lliurà novament al diable de manera voluntària i es lligà altra volta subjectant-se amb els llaços de la mort. Però un vol glorificar el fet que aquell qui ens redimí de la mort primera, ens redimeixi novament de la mort segona perdonant-nos misericordiosament els pecats. Per això, jo, Ermengol, indigne i pecador, anomenat bisbe, reconec que he obrat malament i que he comès molts pecats, però que, tanmateix, he confiat en la misericòrdia de Déu omnipotent, ja que Ell és pietós i misericordiós, clement i benigne, prompte a perdonar, i convidant-nos a la penitència ens féu aquesta promesa: Al moment en què el pecador es converteixi i mostri contrició, oblidarà totes les seves iniquitats. I encara: Gireuvos envers mi i jo em giraré envers vosaltres. Així doncs, no hem de desesperar de cap manera de la misericòrdia del nostre creador, car no hi ha cap pecat tan greu que no pugui ésser perdonat. La seva misericòrdia és cent vegades més gran que els pecats de tot el món. Per això, jo, indigne i pecador, desitjant d’arribar al goig del paradís, he començat a pensar, mentre frueixo de plena salut, com i de quina manera podria retre la meva ànima al meu creador mitjançant algunes bones obres, perquè quan la meva ànima surti de l’habitacle del meu cos, la misericòrdia de Déu omnipotent es digni auxiliar-me i ajudar-me. Per això he manat que es fes aquest testament de manera que si m’esdevenia alguna nova o la mort em sobrevenia de sobte els meus almoiners siguin aquests: Seniofred, sagristà, Erimany Mir, Guillem Ardeman, Ramon Gerús i Giralt Mir. Us ordeno a vosaltres, els meus almoiners esmentats, que tingueu potestat per distribuir tots els meus béns tal com veureu en aquest testament.
En primer lloc, respecte a la meva senyora, Santa Maria de la Seu del Vicus d’Urgell, que els meus alous que es troben al comtat d’Osona, tant els que em pervingueren dels meus pares com els que tinc per compra o per qualsevol altre títol, restin per a aquesta obra; també que els meus alous que tinc dins els termes del castell d’Adrall en poder dels meus marmessors esmentats, i els meus alous que tinc dins els termes de Solsona, i el meu alou anomenat Altarag, juntament amb l’Edra, i el meu alou que tinc a Gavet, juntament amb el meu alou que tinc a la Pedra, restin semblantment per a l’obra de Santa Maria de la Seu. Que els meus marmessors esmentats els venguin sense engany i posin el seu preu a mans de Seniofred Dela, de Miró Calvús, de Seniofred, sagristà, i de Gonbert, sacerdot. El meu alou de Gramós, després de la mort de Seniofred, junt amb el meu alou que tinc a la vall d’An i el meu alou anomenat Vilva, junt amb el meu alou que tinc a Sardina, i tots els meus alous que tinc a les valls de Ripoll, junt amb el mas que tinc a Pedrera i els meus masos que tinc a Dòrria, amb les meves vinyes de Nevà, que restin per a Sant Miquel arcàngel, que jo, miserable i pecador, vaig edificar a la seu del Vicus per a remei de l’ànima del meu senyor, el bisbe Sal·la, i la meva. A la canònica de Santa Maria de la Seu i als canonges que hi serveixen Déu, els deixo la ciutat anomenada Guissona amb els seus límits i termes i totes les seves pertinences, i també el meu castell anomenat Bordell junt amb l’alou de la Rete i el meu castell de Petra Rua junt amb el meu alou del Brull, després de la mort d’Arnau, i el meu castell de Fontanet amb totes les seves pertinences, i el meu castell de Cornellana, amb els seus termes i les seves afrontacions, i el meus alou de Pi junt amb el de Cerinyà i el de vila Vedre, i la meitat d’Aiguatèbia amb els termes i les afrontacions i totes les seves pertinences. El meu alou que tinc a la vall de Conflent i a la vall Astover i a la vall de Lintiliano, el deixo a la meva senyora, Santa Maria de la Seu, per l’ànima del senyor Sal·la, bisbe, per la meva i la dels meus pares, amb el tracte que el guardià de Santa Maria Verge tingui els alous esmentats i cada any doni l’oli per a preparar el crisma i oli per a il·luminar els altars sagrats que hi ha o que hi haurà a la casa de Santa Maria, la de Sant Miquel arcàngel i de Sant Pere apòstol. També oli per a l’altar de Santa Maria de dia i de nit i per a la canònica durant la santa quaresma i els dies de l’advent del Senyor. El meu alou del Rosselló, que és a Pontellà, que resti per a l’esmentada canònica per pisces i el meu llit construït amb fusta que sigui per al senyor bisbe de la seu esmentada. Li prego, li suplico i l’amonesto pel Crist, fill de Déu, que em doni l’absolució i que intercedeixi per mi davant Déu nostre Senyor.
Totes aquestes coses abans esmentades, les lliuro i les confirmo a la potestat de Déu omnipotent, de la meva senyora, Santa Maria de la Seu, i de la canònica, tal com s’ha dit abans, per a remei de l’ànima del senyor bisbe Sal·la, de bona memòria, i també de la meva i la dels meus pares. Tot això amb la condició que els canonges de Santa Maria que hi serveixen Déu un dia rere l’altre, tinguin els meus alous esmentats amb estabilitat i fermesa, sense haver-se de sotmetre a cap persona ni d’elevada ni de baixa categoria, i que visquin sempre en comunitat, al servei de la Santa Mare de Déu amb aquelles terres que ara tenen i les que puguin adquirir en el futur amb l’ajuda de Déu. I que cada dia hi hagi un sacerdot que celebri missa cantada damunt l’altar sagrat de Santa Maria de la Seu, i que la missa sigui dita per a l’ànima del senyor Sal·la bisbe, i per a la meva, i que sigui dit amb veu ben alta el “Deus qui mites apostolicos”, com també tota la missa. Si per cas es negaven a fer això, llevat dels diumenges i del dia del Nadal del Senyor, que Déu sigui jutge entre ells i jo, que els jutgi amb un judici just i que se sotmeti al vincle de l’anatema del Senyor Jesucrist. Els prepòsits que haurà de tenir l’esmentada canònica al servei de Santa Maria de la Seu, que siguin escollits al capítol de Santa Maria pels mateixos canonges segons llur voluntat.
Per tot això, jo, Ermengol, encara que indigne, bisbe per la gràcia de Déu, a vosaltres, els canonges, els meus fills estimats, als qui hi sou ara i als qui hi vindran en el futur, us prego, us amonesto, i alhora us amenaço amb l’excomunió, per Déu Pare omnipotent, per Jesucrit, el seu Fill i Senyor nostres, per la seva Santa Mare i per tots els sants, que després de la meva mort, no escolliu ni aclameu un bisbe, ni tingueu tractes amb ell dins les portes de Santa Maria de la Seu mentre no juri posant les mans damunt l’altar sagrat de Santa Maria de la Seu que mantindrà la canònica tal com s’ha dit més amunt. I tots els meus béns mobles, en qualsevol lloc on pugueu trobar-los, juntament amb el pa i el vi, mano que els doneu als preveres de Santa Maria de la Seu perquè ofereixin el sacrifici per mi, indigne i feble pecador, i allò que resti que ho donin als pobres. A vosaltres, els meus marmessors esmentats, us prego per l’amor de Déu omnipotent i per l’estimació fraterna que feu dividir i dividiu tots els meus béns tal com s’ha especificat més amunt, i si algun home, persona d’elevada o baixa categoria, volgués trencar o infringir aquest testament, llevat que es penedeixi, que per l’autoritat de Déu, de la Santa Verge Maria Mare de Déu, de sant Miquel arcàngel, de sant Pere, prínceps dels apòstols, juntament amb els altres onze i amb tots els sants i elegits de Déu, i per mi mateix, indigne i miserable pecador, sigui excomunicat, amatematitzat, considerat aliè a les portes de la Santa Església de Déu, apartat de la companyia dels cristians i condemnat amb Judes, el traïdor, a la damnació eterna. En canvi, aquell que esdevingui el seu guardià i complidor, que rebi de nostre Senyor Jesucrist, jutge just, la gràcia de la benedicció i posseeixi la vida eterna. I si la mort em sobrevenia abans d’haver fet un altre testament, que aquest resti com a vàlid.
El testament ha estat fet el dia dinovè de les calendes de gener, l’any tercer del regnat d’Enric rei poderós de França.
Ermengol, encara que indigne, bisbe per la gràcia de Déu, que he fet aquest testament i he pregat als testimonis que el signessin. Seniofred, levita, ho subscriu. Seniofred, sacerdot sagristà. Radulf, arxiprest. Miró, sacerdot, ho subscriu.
Pere, sacerdot, que ha escrit aquest testament i el subscriu el dia i l’any abans esmentats."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Les càrregues públiques i les exaccions
En el ja esmentat procés de feudalització destaca de manera especial la transformació de les càrregues públiques, derivades de la sobirania política del comte, en exaccions arbitràries que els senyors imposaven a la pagesia al llarg del segle XI i que conduïren als anomenats mals usos. La datació d’aquest procés d’asserviment no es del tot clara i això fa que hi hagi opinions diferents representades per Bonnassie i Freedman.
Algunes de les prestacions documentades al segle XI en el territori de l’Alt Urgell, com en altres contrades, deriven del censum degut al vicari, com a representant del comte. L’inventari de percepcions i serveis que el bisbe d’Urgell havia de rebre del seu domini sobre el castrum de Sanaüja és ben significatiu: la meitat dels drets de justícia, del mercat, de la moneda, de les lleudes, de la utilització del forn…, la quarta part “in molendinis… tam in hedificatis quam ad hedificare”. És ben clar que s’al·ludeix a totes aquelles prerrogatives, les “regalies”, que es tenien com a resultat de la sobirania política, en el cas català, dels reis francs i dels seus delegats, els comtes, que des del final del segle X en independitzar-se de fet, les tingueren per a ells i que al llarg de la segona meitat del segle XI passaren als senyors feudals. Fixem-nos que es tracta de participacions en rendes molt importants: moneda, mercat i mitjans de producció, com els forns i els molins.
Com ja s’ha assenyalat, en aquests moments la dependència de la pagesia respecte dels seus senyors era especialment intensa a l’Alt Urgell: la documentació ho palesa clarament. Així, en la donació que l’any 1056 Bernat i la seva esposa Ermengarda feren a la seu urgellesa d’una parellada de l’alou que tenien a Montroig, inclogueren un home “qui ibi adsteterit”. En la donació que féu un altre matrimoni format per Tedball i Estefania, entre els béns que figuren en una permuta feta el 1064, també amb la seu esmentada, s’inclouen els homes que pertanyen a les terres i els alous donats: “homines illic commanentes et servicium fatientes”. En termes gairebé idèntics s’expressa un altre document en el qual una dona i els seus quatre fills, l’any 1089, fan donació amb reserva d’usdefruit, de diversos alous i terres en les quals s’inclouen els homes allí residents i llurs prestacions. Un altre clar exemple és la donació que fa el comte Ermengol a la mateixa seu, el 29 d’agost del 1087, on s’inclouen juntament amb un conjunt de castells amb els seus termes, tres camperols: Esteve, el seu germà Pasqual i Eximenis, amb llurs alous i cases, i amb els delmes i serveis que havien de fer al comte.
Aquesta dependència senyorial dels pagesos, que eren la major part de la població, tenia, però, altres manifestacions, més enllà dels mers aspectes econòmics. L’anomenada senyoria jurisdiccional o banal es caracteritzava precisament per un cúmul d’exaccions que poc o res tenien a veure amb la collita dels camperols dependents i que, com acabem de dir, cal entroncar amb les prestacions públiques del període anterior, que tenim documentades. Així en la donació d’un alou feta l’any 907 pels comtes Sunifred i Adelaida a Santa Maria de la Seu s’especifica que per adulteri de Radulf passà als comtes. El 997, el comte Ermengol I féu una donació a la catedral urgellesa en satisfacció d’un homicidi. L’any 1033 Trasver i el seu fill feren donació del castell de Fontanet al bisbe d’Urgell, Ermengol, “per ipsa fores factura quod tibifecit” és a dir, com a pena del delicte que reconeixien; semblantment, ja al final del segle XII Bernat de Miramon i la seva esposa Sança reconegueren que havien obrat malament i feren donació a Santa Maria d’Organyà d’una propietat. Es veu en aquests exemples un procés de translació dels drets econòmics derivats de la sobirania política cap a la senyoria jurisdiccional. En concret, la despossessió que Radulf patí com a conseqüència de l’adulteri comès es convertiria dos segles més tard en un dels sis mals usos, la cugucia.
Aquests drets dels senyors feudals eren, de vegades, concedits per la mateixa autoritat sobirana: fou el cas de la concessió feta l’any 1083 per Ermengol IV i la seva esposa Adelaida a Santa Maria de la Seu dels drets sobre els mercats d’Andorra, però, sens dubte es tractà de casos excepcionals, com també ho foren la concessió d’una part de les pàries que els comtes d’Urgell cobraven als reietons musulmans, a la canònica urgellesa en sengles documents del 1048 i el 1072, en el primer dels quals se li concedeixen a més, una desena part dels telonis i les lleudes. L’increment del poder econòmic de la mitra de la Seu d’Urgell fou ben clar en el transcurs del segle XI.
Les lleis
La perduració de la llei visigòtica, característica del sistema jurídic de la Catalunya alt-medieval, apareix ben documentada en aquest territori. Sens dubte d’ací deriva la “passió per l’escriptura”, en paraules de Bonnassie. Es tracta fonamentalment d’una pervivència cultural, de la qual la documentació de l’Alt Urgell mostra diversos exemples. Així, referint-se a la donació, s’encapçala el document en alguns casos amb la cita textual de la llei: “donatio si facta fuerit per scribtura plenam firmitates obtineat”. Les al·lusions al dot marital visigòtic aportat al matrimoni que apareix en els documents alt-medievals amb el terme vulgar de decimum, també es troba de vegades referit a la llei visigòtica, com en el cas de la donació del decimum dotal feta per Arnau a la seva sponsa Eliarda, l’any 1092, en què s’explicita sicut lex gothorum. També hi ha altres cites textuals del Liber Iudicum en les permutes: “ut qualis sit empcio talis sic et commutatio…”, en un bescanvi entre els comtes d’Urgell i el bisbe, l’any 988. Cites més corrents, però, són les referides a la ja comentada adveració Sagramental de testaments, en què sovint se cita una de les quatre formes de testament prevista per la llei: “iuxta primi ordinis…”, “iuxta quarti ordinis…”, etc. L’aplicació de la llei visigòtica, però, es veu més clara que enlloc en els documents de caràcter judicial: l’any 1030 el jutge Ponç Bofill confirmà una donació d’Eldoví a Trudelendis com a argument de la propietat de diversos alous, i en la sentència es recull: “Lex enim quae continetur libro V titulo II capitulo VI, dicit: Res donate si in presenti tradite sunt nullomodo repetantur a donatore”. També en la restitució que el comte Ermengol IV, intitulat també cònsol d’Urgell, féu de la vila de Lledó a Santa Maria de la Seu s’al·ludí a la mateixa llei. Fins i tot en un afer específicament feudal com la delimitació que es féu l’any 1054 dels termes dels “castra” de Cabannabona i Coscoll entre els hereus que els havien rebuts es féu referència al capítol II del títol I del llibre X de la llei: “De divisionibus non removendis”.
Hom veu també, tanmateix, com determinats delictes són objecte de penes puntuals de caràcter econòmic. Així, l’adulteri és consignat com a causa de despossessió dels béns, com el cas ja citat de Radulf, l’any 907, o la referència que Miró, prevere, féu en el seu testament el 1048, en el sentit que si la seva filla Guilia cometia adulteri quedaria desposseïda d’una euga que li llegava, d’unes vinyes i un alou, que passarien al germà Tedmar. En la ja esmentada convinença entre Isarn i el seu fill Guitard, comdors de Caboet, i Arnau Dacó, aquell es comprometé a no abandonar mai la futura esposa “si non per cucuziam. comprobatam”. Trobem aquí el terme que més endavant designarà la prestació o mal ús derivat del delicte d’adulteri, la cugucia. La donació que el comte Ermengol I féu a Santa Maria de la Seu, l’any 997, responia a la satisfacció d’un homicidi, i Guillem féu donació d’un alou per a reparar una falta comesa en haver agredit Guitard Esclua en l’atri d’una església. En l’apartat referent a les càrregues públiques i a les exaccions hem citat altres casos que exemplifiquen l’aplicació de lleis, que gradualment s’irroguen els feudals.
Els tribunals i llur actuació
Original del document del judici de Sant Pere de Ponts del 1024.
Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell
La justícia ha estat assenyalada com un dels factors que al llarg d’aquests segles més evolucionen i caracteritzen el pas d’una societat pre-feudal a una ja feudalitzada. El rigor i el formalisme que hi ha en els judicis dels segles IX, X i la primeria de l’XI contrasta fortament amb els dels segles posteriors, ja plenament feudals, en els quals, a més de disminuir dràsticament el nombre de judicis o documents similars, els que es conserven presenten clares diferències amb els de l’època anterior. Així des del final del segle IX a l’any 1041 són dotze els documents de caràcter judicial que es conserven, mentre que des del 1042 al 1090 només són vuit. Cal, a més, tenir en compte que les resolucions judicials podien tenir diverses formes, fins i tot en un mateix judici, com és el cas del celebrat l’I de novembre de 1024, en el qual el conegut jutge Bofill Marc dictà sentència a favor del bisbe Ermengol en el sentit del seu dret sobre una església i les primícies que reclamava a l’abat de Santa Cecília d’Elins; en el mateix judici el comte Ermengol restituí la vila i l’església de Tuixén a la canònica urgellesa. El reconeixement i les evacuacions eren força freqüents, com es pot veure en els judicis dels anys 872, 910, 961, 1036, 1047-48 i 1081, tots ells referits a aquest territori i que han estat publicats per Baraut. Especial atenció mereix el judici que explica la convinença feta el 4 de juliol de 1077 entre Pere, Arnau Franco i Bernat Seniofred d’una banda, com a representants dels canonges de la Seu, i de l’altra amb Ponç Duran, referent a la tinença dels castells de Coscoll, superior i inferior. En presència dels comtes Ermengol i Llúcia, del vescomte Miró, de Guitard Isarn i altres nobles, el jutge Albertí escoltà les dues parts que li presentaren les escriptures que provaren llur dret sobre els esmentats castells, i sentencià a favor dels canonges perquè “prime fuerunt facte”. En virtut d’aquesta decisió judicial es féu la convinença esmentada.
Un dels trets més característics de l’administració de justícia en l’època de consolidació del feudalisme en els comtats catalans era l’arcaisme de les pràctiques judicials, ben documentat en els territoris que ara estudiem. Així, en el judici en el qual Bonadona i els seus fills foren acusats de negar-se a pagar la tasca a Santa Maria de la Seu, el jutge Albertí proposà, com a mitjà de prova, la de l’aigua bullent, davant de la qual cosa Bonadona, aterrada, féu explícit reconeixement de la seva obligació de pagar la tasca per l’alou que tenia. També hi ha constància d’una altra pràctica judicial, el duel. Es tracta del document ja al·ludit, en el qual Arnau presentà un memorial de greuges fets pel seu fill. La qüestió de l’alou d’Arfa que reclamava com a seu es ventilà davant d’un tribunal presidit pel jutge Ermengol, mitjançant la prova del duel judicial, en el qual el cavaller d’Arnau resultà vencedor, i això féu que Guillem Arnau reconegués el dret del seu pare sobre l’esmentat alou. (AMUA)
Judici celebrat a l’església de Sant Pere del castell de Ponts, on s’esmenta per primera vegada l’acta de consagració de la catedral d’Urgell del 819 (1 de novembre de 1024)
L’abat Durand de Santa Cecília d’Elins restitueix al bisbe Ermengol i a Santa Maria de la Seu l’església de Cortiuda i les dècimes i primícies de Castelló, retingudes indegudament pel seu monestir, en virtut de la sentència pronunciada a l’església de Sant Pere del castell de Ponts pel jutge Bonfill Marc, després d’examinades les proves i les escriptures presentades per ambdues parts, en presència del comte Ermengol d’Urgell, del comte Berenguer de Barcelona, de la comtessa Ermessenda i de llurs magnats. La sentència és confirmada pel comte Ermengol, el qual retorna així mateix a Santa Maria de la Seu la vila i la parròquia de Tuixén amb totes les seves pertinences, tal com les hi havia llegat el seu avi, el comte Borrell, en el seu testament. Entre les subscripcions figura la del jutge Ponç Bonfill Marc, i l’escrivà, el notari episcopal Guitard, anota al peu del document el preu del judici: dos mil dos-cents sous per al comte i tres-cents per al jutge.
"Domino nostro perpetim regnante Ihesu Xpisto, anno siquidem eius sanctissime Trabeationis post millesimum. XXIIII. serenissimoque Roberti francorum regis. XXVIIII., ob determinatione ecclesiasticarum Sedis Orgellensis causarum adfuit dominus Ermengaudus preclarissimus marchio comes, filius qui fuit Ermengaudi dive memorie comitis, cum Berengario comite filio Raimundi patrui sui et cum Ermesende comitissa et optimatibus eorum Bremundo vicecomite Ausonensi et Mirono de Pontibus et Mirono Ostolensi, Borrello Taravalensi, Guillelmo Lavanciensi, Miro Fabricatensi, Guillelmo Medianensi, Maiore Tolonensi, Guitardo Pinellensi, Isarno de Capudaiz, Miro Celsonensi, Ricardo Cleranensi, Guadallo Domnucio et Bernardo archilevitis sancte predicte Sedis necnon et Raimundo archidiacono cum Fulcone clerico sedis Barchinonensis et Raimundo Geriberto, residente multitudine coetu ex equitum quam et aliorum hominum in castro scilicet Pontibus comitatu Orgellitano. Quorum quidem audientiam adiens religiosissimus Ermengaudus Urgellitanus episcopus, per Seniofreddum presbiterum sacriscriniarium sue ecclesie predicte atque assertorem suum scriptis legalibus institutum, in ecclesia beati Petri apostoli petivit Durandum quendam abbatem sancte Cecilie cenobii Elinsitensis eo quod iniuste tenebat per ius sue ecclesie ipsam ecclesiam de Curticita cum ipsa parroechia et ipsas decimas et primicias de Castellono. Ad quod prefatus abbas respondit: Hoc quod ad me requiritur iuste debet esse mei monasterii, quonima hanc ecclesiam de Curticita cum omnibus pertinentiis eius per centum annos transactos et amplius possessam habet mea ecclesia. Insuper et dive memorie Borrellus comes fecit illi ex iam dicta ecclesia et pertinentiis eius scripturam donationis et Ermengaudus filius eius similiter fecit illi donationis scripturam ex silvis et terris eremis unde exeunt decime et primicie de Castellono que requiruntur a me. Unde per ordinationem Bonifilii Marchi iudicis constituti a predicto comite Ermengaudo in iam dicto comitatu requisiti sunt testes. Postmodum alíate sunt ab utrisque partibus auctoritates scripturarum. Inventa tamen est a parte petentis scriptio dotalis tituli quam fecerunt predicte ecclesie Orgellitane vir venerabilis Sisebutus inde episcopus et Suniefredus comes die dedicationis huius ecclesie per iussionem domni Ludoici imperatoris augusti, romanum ac presertim tocius Europe gubernantis imperium, ex omni episcopatu Orgellensi atque Cerdaniensi et Bergitanensi sive Paleariensi atque Ripercurcensi cum omnibus parroechiis atque ecclesiis et prediis sive cellulis, terris atque vineis et mansionibus in supradictis comitatibus vel locis supramoninate Sedi pertinentibus. In qua inter alia predictam ecclesiam de Curticita in iure Sedis predicte confirmaverunt dicentes: Deinde tradimus et condotamus ipsas parrochias de Caputaizo, Organiano vel Favano atque Caputaizo sive Nargone et Cuvilare cum Montanione et Saliente seu Arkas atque Lazovez vel Curticida. Et in qua inter alia ipsa ecclesia de Palierolibus per cuius terminos predictus episcopus requirebat supradictas decimas et primicias de Castellono ita resonat: Deinde condotamus et tradimus Napinerios sive Ollam Fractam atque ipsam parrochiam de Tost vel Montedamno sive ipso Plano cum Villanova atque Assoua vel Adralle sive Castellono vel villa Mediana sive Kasamunniz et Sancta Cruce cum Statione vel Palierolos. Et in qua inter alia hoc scriptum est: Istarum parrochiarum Orgellensium pagus cum omnibus ecclesiis que ibi constructe sunt vel deinceps constructe fuerint et cum omnibus villulis atque vilarunculis earum et cum decimis et primiciis, tam de planis quam de montanis sive in convallibus, seu de aprisionibus seu rupturis totum et ad integrum sic tradimus atque condotamus huic matri ecclesie sancte Marie Sedis Orgellensis in perpetuum habituras. Deinde ostensum est preceptum domini Hludoici imperatoris predicti, regii nominis anotatione firmatum et decentissime regio sigillo signatum, per quod in manu predicti Sisebuti confirmavit idem augustus in iure episcopalis eccresie sepedicte omnem episcopatum supradictum inter alia ita dicens: Precipimus atque iubemus ut nullus comes aut iudex publicus vel quislibet ex iudiciaria potestate presbiteros aut omnia que ad Orgellitanum episcopatum pertinere noscuntur suis usibus usurpare vel decimas ab eis seu quaslibet alias functiones exire aut distrahere ullatenus presumat, neque parrochias temporibus domni et genitoris nostri ac nostro a se suisque decessoribus habitas, id est Orgeilitanam, Bergitanam, Cerdaniensem, Paleariensem, Anabensem, Cardosetanam, Terbiensem, Gestabiensem, et Ripacorcensem eorumque presbiteros ullus quislibet arripere aut in suos usus retorquere vel a iure Orgellitane ecclesie abstrahere aut distrahere presumat, sed liceat supradicto episcopo suisque successoribus sub cannonica intitutione vivere et suos presbiteros atque clericos disponere de decimas ab eis sue ecclesie debitas absque cuiuslibet contradictione aut usurpatione vel minoratione recipere atque quieto ordine in Dei nostroque servicio incessabiliter permanere. Et item ostensum est alterum preceptum regio more signatum atque firmatum per quod in manu Possedonii episcopi iamdictus Hludoicus augustus iterum confirmavit omnem supradictum episcopatum in iure prefate ecclesie Urgellitane. Dehinc allatum est tercium preceptum prestantissimi Karoli filii Hludoici predicti cuius munimine idem rex Orgellitane ecclesie supradicta omnia in manu Wisadi prisci presulis confirmavit. Postmodum perlecta sunt apostolicorum pontificum romana privilegia, scilicet Agapiti et Silvestri et Benedicti que temporibus episcoporum Sedis Orgellensis Wisadi moderni et Sallani et supradicti Ermengaudi facta fuerunt per quorum inviolabilem institutionem et indissolubilem ab eis editam contra desertores sancte Dei ecclesie anathematis condempnationem omnia sunt supradicta in iure prenotate Sedis confirmata atque stabilita. Deinde monstrata a[c l]ecta sunt instrumenta prescripta auctoritatum sancte Cecilie [mo]nasterii prefati. Tunc ad relectionem scripture donationis quam Borrellus comes ibi fecit, a parte episcopi ostense sunt varie auctoritates scripturarum quas Wisadus modernus pontifex manu propria corroboravit. Et quia falso ordine finctum fuit nomen predicti Wisadi in scriptura supra notata donationis que dicebatur facta fuisse a comite, dissimilis mansit ipsa anotatio nominis pontificis ceteris anotationibus nominis pontificis veridicarum scripturarum, Et quia dubia erat, insuper et de rebus episcopalis ecclesie conscripta et non comitis, invalida esse debere adiudicata est. Nam et scriptura donationis quam Ermengaudus comes filius Borrelli fecit predicto cenobio invalida adiudicata est in eo loco ubi resonant decime et primicie de Castellono. In ceteris autem omnibus locis stabilis et laudanda est. Supradictis quoque causis a iudice examinatis talem dedit sententiam legis. Iuste debent reverti omnes res quas episcopus requirit, unde modo audientia est, in ius atque dominium sancte Marie Orgellitane Sedis et illic perpertualiter firmari, quoniam lex que continet libro gotico. V.°, titulo. I.°. capitulo. I.° ita dicit de donationibus ecclesiis datis: Si famulorum meritis iuste compellimur debite compensare lucra mercedis, quanto iam copiosius pro remediis animarum divinis cultibus et terrena debemus imprendere et impensa legum soliditate servare. Quapropter quecumque res sanctis Dei basilicis aut per principum aut per quorumlibet fidelium donationcs collate reperiuntur votive ac potentialiter pro certo censemus ut in earum iure inrevocabili modo legum eternitate firmentur. Nam ex capitularibus gloriosissimorum imperatorum ita statutum est de privilegiis episcoporum: Quecumque a singulis regibus circa sacras ecclesias sunt constituta vel singuli quique antistites per singulis ecclesiis impetrarunt, quia pena sacrilegii viget, solida eternitate serventur. Clereci autem non secularibus iudicibus sed episcopali audientie reserventur; fas enim non est ut divini subdantur arbitrio seculari. Et concilio Aurelianensi ita constitutum est, ut basilice in cuius territorio sunt in eius episcopi maneant potestate. Omnes autem basilice que per diversa constructe sunt vel cotiide construuntur placuit, secundum priorum cannonum regulam, ut eius episcopi in cuius territoria posite sunt potestate consistant. His ita omnibus gestis Ermengaudus comes predictus, in cuius audientia hoc actum est, supplex atque devotus accedens ad vencrabile predicte Sedis altare iussit ante se legere testamenta avi sui Borrelli et patris sui Ermengaudi comitum unde iuditia infra metam temporum legaliter sunt ordinata. Invenit namque in testamento Borrelli comitis ita scriptum, quod ad domum sancte Marie Sedis Vici remaneat Toxen cum villulis et ecclesiis, cum decimis et primiciis et ipsas taschas, et cum ómnibus terminis earum et finibus et cum omne quod ibidem abebat vel abere debebat per qualescumque voces. Et in testamento patris sui ita invenit inter alia scriptum: Et ad sanctam Mariam Sedis Vici Orgellensis remaneat ad proprium alodem ipsa villa de Toxen cum ipsa parroechia et cum suo fevo quod avus suus dedit ad domnam sanctam Mariam Sedis Vici, propter remedium anime sue, et Ermengaudus pater suus abstulit a iure sancte Marie recognoscensque se malum egisse reddidit ei ipsam parrochiam et ipsum fevum. His autem omnibus pleniter auditis et intellectis fecit hanc consignationis atque redintegrationis atque donationis scripturam suprafatus comes ita dicens: In Xpisti gloriosissimo nomine. Ego Ermengaudus marchio comes, filius qui fui Ermengaudi comitis, nullius cogentis imperio nec suadentis malo ingenio neque tutoris factione sed mea propria sponte facio domino Deo et sancte Marie Sedi Orgellitane iustitiam et reddo ei integriter ipsam ecclesiam de Curticita cum decimis et primiciis atque oblationisbus, cum finibus terminorum atque pertinentiis seu adiacentiis eius, cum decimis et primiciis de Castellono suprascripto, unde audientia nuper ante me acta est. Et item reddo atque dono seu confirmo domino Deo et sancte Marie predicte Sedis Orgellitane Toxen cum omnibus ecclesiis, cum omnibus villis et villulis que ibi sunt, cum decimis et primiciis atque oblationibus, cum omnibus censibus, serviciis, rcdibitionibus fiscalibus seu aliis que inde exeunt seu exire debent, cum terris et vineis, culto et inculto, prono et plano atque excelso, atque omnibus scilcet rebus que inveniri et possideri possunt infra omnes predictarum possessionum terminos. Haec omnia recognoscens me abere legitimos mee etatis. XIIII.cim annos et amplius integerrime reddo atque dono predicte domui sancte Marie Sedis site in Vico Orgellitano ad proprium alode in manu Ermengaudi pontificis, ut faciat ipse et successores eius exinde sicut de aliis munificentiis predicte ecclesie atributis mos est episcopis facere. Et si ego aut aliquis homo, quod fieri minime credo, contra hanc scripturam stabilitatis et justicie venerit aut venero ad nichilum proficiat sed conponat aut conponam Orgellitane Sedi suprascripta omnia in triplum, et insuper hec scriptura iustitic firma permaneat omique tempore.
Actum est hoc die kalendarum novembrium nota festivitate omnium sanctorum, anno qui supra insertus est.
+ Ermengaudus chomes SSS. Ermangaudus ac si indignus gratia Dei episcopus SSS. (rusc). Ego Ermengaudus comes, qui hanc donationis et reintegrationis ecclesiasticarum rerum scripturam fieri iussi et iudiciario tutamine roborari et testibus firmari. Miro. Sig+num Ricardi prolis Altimiri condam. Miro+. Sig+num Bonifilii Sancii. Sig+num Raimundi Borrelli. Guislabert signum. Sig+num Arnal de Tost. Sig+num Willelmi vicecomitis. Sig+num Dacconis. Sig+num Poncii Bonifilii Marchi iudicis, qui hoc aedidit atque examinavit et ad fines usque legítimos Deo adiuvante perduxit SSS. (rusc). Ermengaudus gratia Dei chomes SSS.
Witardi sacerdotis notarii supradicte Sedis, qui hoc scripsit in Vico eiusdem atque SSS. (rusc) die et anno quo supra.
Hoc est precium de hoc quod superius scriptum est solidos milia. CC.tos, quod dedit Ermengaudus pontifex in manu Ermengaudo comite prolis Ermengaudi. Et ad Bonifilii Marchi solidos. CCC.tos."
O: Acu, núm. 235.
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 238, foli 80.
a: Baluze: Capitularia regum francorum, vol. II, París 1780, cols. 1545-1549.
b: Baraut: Els documents dels anys 1010-1035 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 4, 1981, doc. 390, pàgs 96-99.
Traducció
En el regnat de nostre senyor Jesucrist que ha de durar per sempre, l’any mil vint-i-quatre de la seva santíssima encarnació, anys vint-i-novè del sereníssim Robert rei dels francs, per tal de resoldre les causes eclesiàstiques de la Seu d’Urgell es presentà el senyor Ermengol, preclaríssim marquès i comte, fill del comte Ermengol de bona memòria, juntament amb el comte Berenguer, fill del seu pare Ramon, i amb la comtessa Ermessenda i amb els seus magnats, Bremon, vescomte d’Osona, Miró de Ponts, Miró d’Hostoles, Borrell de Taravall, Guillem de Lavansa, Miró de Fabregat, Guillem de Meià, Major de Telló, Guitart de Pinell, Isarn de Caboet, Miró de Solsona, Ricard de Clarà, Guadall Domnuci i Bernat, arxilevita de la santa seu esmentada, i també Ramon, ardiaca, Folc, clergue de la seu de Barcelona, i Ramon Geribert, i s’aplegà una gran multitud de cavallers i d’altres homes al castell de Ponts, al comtat d’Urgell. Davant tota aquesta audiència es presentà el molt pietós Ermengol, bisbe d’Urgell, representat pel prevere Seniofred, secretari sagrat de la seva església esmentada, definidor seu, proveït d’escriptures legals, i a l’església de Sant Pere apòstol demandà Durand, abat del monestir de Santa Cecília d’Elins, pel fet que retenia injustament, com si fos del dret de la seva església, l’església de Cortiuda amb la seva parròquia i els delmes i les primícies de Castelló. Davant d’això el sobredit abat va respondre: Això que em reclameu ha d’ésser del meu monestir amb tota justícia, ja que aquesta església de Cortiuda, amb totes les seves pertinences, la té en possessió la meva església des de fa més de cent anys. A més, el comte Borrell de divina memòria féu a favor seu una escriptura de donació de l’esmentada església i les seves pertinences, i Ermengol, el seu fill, li féu igualment una escriptura de donació dels boscos i les terres ermes d’on surten els delmes i les primícies de Castelló que ara em són reclamats. Aleshores, per ordre de Bonfill Marc, constituït com a jutge per l’esmentat comte Ermengol al sobredit comtat, foren requerits els testimonis. Després cadascuna de les dues bandes aportà l’autoritat de les escriptures. Pel cantó del demandant hom trobà una escriptura amb el títol de dotació que feren a l’esmentada església d’Urgell el venerable Sisebut, bisbe, i el comte Sunifred el dia de la consagració d’aquesta església per ordre del senyor Lluís, emperador august, governador de l’imperi dels romans i majorment de tot Europa; aquesta dotació incloïa tot el bisbat d’Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Pallars i Ribagorça amb totes les parròquies i esglésies, predis, cel·les, terres, vinyes i masos que pertanyien a l’esmentada seu en els comtats i llocs esmentats. En aquesta escriptura, entre altres coses, confirmaven l’esmentada església de Cortiuda a la potestat de la seu esmentada, tot dient: A més, donem i lliurem com a dot les parròquies de Caboet, Organyà, Favà i Caboet, Nargó, Cuvilar, Montanissell, Sallent, Valldarques, Lazovez i Cortiuda. Entre altres coses, respecte a l’església de Pallerols per als termes de la qual l’esmentat bisbe demanava els esmentats delmes i les primícies de Castelló hi diu això: A més donem i lliurem com a dotació Nabiners, la Freita, la parròquia de Tost, Montan, el Pla, Vilanova, Arfa, Adrall, Castelló, Vilamitjana, Carmeniu, Santa Creu, Estació i Pallerols. Entre altres coses també s’hi troba escrit: Aquestes parròquies del pagus d’Urgell amb totes les esglésies que hi ha construïdes i les que s’hi construiran després, amb totes les seves petites viles i vilaruncule, amb els delmes i les primícies, tant de les planes com de les muntanyes i les vall, ja sigui per aprisió o per rompuda, tot íntegrament ho donem i lliurem com a dot a aquesta església mare, Santa Maria d’Urgell, perquè ho posseeixi per sempre. Després hom presentà un precepte del senyor Lluís, l’emperador esmentat, confirmat amb l’anotació del nom del rei i signat molt bellament amb el segell reial, pel qual l’augusta persona confirmà a mans de l’esmentat Sisebut sota el dret episcopal de I’esmentada església tot el sobredit bisbat tot dient entre altres coses: Manem i ordenem que cap comte, ni jutge públic ni ningú amb potestat judicial no gosi usurpar els preveres ni cap dels béns que se sap que pertanyen al bisbat d’Urgell per a les seves necessitats, ni reclamar-los o sostreure’ls de cap manera els delmes o qualsevol altra funció, ni arrabassar les parròquies que en temps del nostre senyor i pare i en el nostre foren tingudes per ell i pels seus successors, o sigui, les d’Urgell, Berguedà, Cerdanya, Pallars, Àneu, Cardós, Tírvia, Gistau i Ribagorça, ni tampoc els seus preveres, ni gosi fer-les revertir cap a les seves conveniències, ni sostreure-les a la jurisdicció de l’església d’Urgell, sinó que el bisbe esmentat i els seus successors puguin viure sota la institució canònica i que els seus preveres i clergues puguin disposar dels delmes que els són deguts per aquestes esglésies, rebre’ls sense cap contradicció, usurpació ni minva per part de ningú i romandre incessantment, amb ordre tranquil, al servei de Déu i nostre. Igualment fou mostrat un altre precepte signat segons el costum reial i confirmat, pel qual l’esmentat Lluís august confirmà a mans del bisbe Posidó tot el bisbat esmentat sota la jurisdicció de l’esmentada església d’Urgell. Després fou apostat un tercer precepte del molt poderós Carles, fill de l’esmentat Lluís, mitjançant el qual el rei confirmà a l’esmentada església d’Urgell totes aquestes coses a mans de Guisad, el vell bisbe.
Després foren llegits els privilegis romans dels pontífexs apostòlics, o sigui, d’Agapit, Silvestre i Benet, que es feren en temps dels bisbes de la seu d’Urgell, Guisad el jove, Sal·la i l’esmentat Ermengol, per la inviolable institució dels quals totes aquestes coses foren confirmades i establertes sota la potestat de l’esmentada seu i foren corroborades per la indissoluble condemna de l’anatema llançada contra els desertors de la santa església de Déu. Després foren mostrats i llegits els documents esmentats de les autoritats del monestir de Santa Cecília. Aleshores es procedí a la lectura de l’escriptura de donació que li féu el comte Borrell i per part del bisbe foren mostrades diverses escriptures autèntiques que el nou bisbe Guisad corroborà amb la seva pròpia mà. I com que el nom de l’esmentat Guisad en l’escriptura de donació abans esmentada que hom deia que havia estat feta pel comte havia estat imitat amb falsificació, l’escriptura del nom del pontífex quedà diferent de les altres escriptures del nom del pontífex que apareixien en els documents verídics. I atès que era dubtosa i que a més el document parlava de coses que afectaven el bisbe i no el comte, hom jutjà que el document havia d’ésser tingut per invàlid. L’escriptura de donació que el comte Ermengol, fill de Borrell, atorgà al monestir esmentat fou considerada invàlida en aquell passatge on es parla dels delmes i les primícies de Castelló. En tots els altres punts era estable i aprovable. Un cop el jutge hagué examinat les causes que s’han descrit més amunt donà aquesta sentència de llei. Totes les coses que el bisbe reclama, tal com s’ha vist a l’audiència, han d’ésser retornades juntament amb el dret i el domini de Santa Maria de la Seu d’Urgell i confirmades per sempre, ja que a la llei que figura en el llibre cinquè dels gots, títol primer, capítol primer, diu així referint-se a les donacions fetes a favor de les esglésies: Si som enduts a recompensar justament i com cal els mèrits d’aquells que ens serveixen, molt més abundosament hem de donar els béns terrenals per al culte diví per a remei de les nostres ànimes, i un cop els hàgim donat, mantenir-ho amb la fermesa de les lleis. Per això totes aquelles coses que hagin estat donades als sants temples de Déu tant pels prínceps com per altres fidels, votivament o potencialment, creiem ben certament que els han de ser confirmades de manera irrevocable per l’eternitat de les lleis com a potestat seva. En efecte, als capitulars dels gloriosíssims emperadors, quant als privilegis episcopals, s’estableix el següent: Tot allò que cadascun dels reis hagi establert respecte a les sagrades esglésies o allò que cadascun dels bisbes hagi aconseguit per a sengles esglésies, com que està sota la pena de sacrilegi, ha d’ésser mantingut amb fermesa eterna. Els clergues no s’han de sotmetre als jutges seglars sinó a l’audiència episcopal, ja que no és lícit que les persones sagrades estiguin subjectes a un arbitri secular. I al Concili Aurelià quedà determinat que les esglésies han de restar sota la potestat del bisbe en el territori del qual són situades. Totes les esglésies que han estat construïdes en diversos indrets i que es van construint cada dia convé, segons la regla dels antics cànons, que estiguin sota la potestat d’aquell bisbe en el territori del qual siguin situades. Un cop fet tot això, l’esmentat comte Ermengol, a l’audiència del qual es dugué a terme, atansant-se devot i suplicant a l’altar venerable de l’esmentada seu manà que fossin llegits davant seu els testaments del seu avi Borrell i el seu pare Ermengol, comtes, en els quals foren ordenats legalment nous judicis dintre d’un termini de temps. En efecte, en el testament del comte Borrell hom trobà escrit que Tuixén amb les viles i esglésies, amb els delmes, les primícies i les tasques, amb tots els seus termes i afrontacions i amb tot el que tenia o havia de tenir per qualsevol títol havia de restar per a la casa de Santa Maria de la Seu del Vicus. I en el testament del seu pare trobà escrit entre altres coses: I que resti per a Santa Maria de la Seu del Vicus d’Urgell, en propi alou, la vila de Tuixén amb la parròquia i el seu feu que el seu avi donà a la Senyora Santa Maria de la Seu del Vicus, per a remei de la seva ànima, i Ermengol, el seu pare, la prengué a la jurisdicció de Santa Maria i, reconeixent que havia obrat malament, li retornà la parròquia i el feu.
Un cop ben escoltat i entès tot això, el sobredit comte féu aquesta escriptura de consignació, restitució i donació tot dient: En el nom gloriosíssim de Crist. Jo, Ermengol, comte i marquès, fill del comte Ermengol, sense que ningú m’hi obligui ni m’hi indueixi amb mala intenció ni per partidisme del tutor, sinó per la meva voluntat espontània, faig justícia a Déu i a Santa Maria de la Seu d’Urgell i li retorno íntegrament l’església de Cortiuda amb els delmes i les primícies i les oblacions, amb els límits de les afrontacions, amb les seves pertinences i adjacències, amb els delmes i les primícies de Castelló d’acord amb l’audiència que acaba de celebrar-se davant meu. Igualment retorno, dono i confirmo al Senyor Déu i a Santa Maria de l’esmentada Seu d’Urgell, Tuixén amb totes les seves esglésies, amb totes les viles i els vilaruncule, amb tots els censos, serveis, les rendes fiscals i altres coses que en surten o n’han de sortir, amb terres i vinyes, conreus i erms, rostos, planes i muntanyes i totes les coses que hom pugui trobar i posseir dins els termes de les esmentades possessions. Totes aquestes coses, reconeixent que les tinc a l’edat de catorze anys legítims i escaig, les restitueixo íntegrament i les dono a l’esmentada casa de Santa Maria de la Seu situada al Vicus d’Urgell com a alou propi, a mans del bisbe Ermengol perquè ell i els seus successors en disposin tal com és costum de fer per part dels bisbes respecte als altres dons oferts a l’esmentada església. I si jo o alguna persona, cosa que no crec que passi, anava contra aquesta escriptura d’establiment i de justícia, que no pugui treure’n res sinó que compongui totes aquestes coses a l’esmentada Seu d’Urgell en el triple i que a més aquesta escriptura de justícia resti en ferm per sempre més.
Això ha estat fet el dia de les calendes de novembre, solemne festivitat de Tots Sants, l’any que abans s’ha esmentat.
Ermengol, comte, ho subscriu. Ermengol, encara que indigne, bisbe per la gràcia de Déu, ho subscriu. Jo, Ermengol, comte que he fet fer aquesta escriptura de donació i restitució de béns eclesiàstics i l’ha feta corroborar per la supervisió judicial i l’he feta signar pels testimonis. Miró. Signatura de Ricard, fill del difunt Altemir. Miró. Signatura de Bonfill Sanç. Signatura de Ramon Borrell. Signatura de Gislabert. Signatura d’Arnau de Tost. Signatura de Guillem, vescomte. Signatura de Dacó. Signatura de Ponç Bonfill Marc, jutge, que ha fet públic això, ho ha examinat i ho ha menat fins al seu terme legítim amb l’ajuda de Déu, ho subscriu. Ermengol, comte per la gràcia de Déu, ho subscriu.
Guitart, sacerdot notari de l’esmentada Seu, que ha escrit això al Vicus de la mateixa Seu i ho subscriu el dia i l’any esmentats més amunt.
Aquest és el preu de tot això que s’ha escrit més amunt: mil dosents sous que donà el bisbe Ermengol a mans del comte Ermengol, fill d’Ermengol. I per a Bonfill Marc, trescents sous.
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)