Es tracta d’una fortificació ben documentada i que no té una localització precisa. Aquesta fortalesa devia ser una de les més importants de les valls que davallen del Cantó cap al Segre, que van acabar adoptant el seu nom. El 1159 fou donat per Ermengol VII al bisbe d’Urgell, igualment com el d’Agudes. El 1203 aquesta fortalesa fou objecte d’un pacte entre Ermengol VIII i Arnau de Castellbò, mitjançant el qual aquest es comprometia a no casar la seva filla amb Roger Bernat de Foix, posant la Roca d’Aguilar i el castell de Castellbò com a garantia. Malgrat els pactes, el matrimoni es va dur a terme, i Arnau reconegué, el 1206, la potestat del comte d’Urgell sobre els castells que havia empenyorat. Roger Bernat III de Foix, el 1277, el retornà al bisbe d’Urgell, després d’haver-lo ocupat il·legalment. Aquest castell li havia estat lliurat pel comte Arnau Roger del Pallars.
Hi ha una menció a una Rocha Aguilar al Spill…, dins del terme de Biscarbó, on “antigament n’Arnau d’Orchau, qui ere senyor del dit lloch, ficà lo penó en dita rocha per senyal de senyoria”. A l’indret on l’obra de Pere Tragó situa la Roca, al límit del terme de Biscarbó amb el vescomtat de Vilamur, no hi ha restes apreciables de cap fortificació, que devia ocupar un dels turons rocosos que s’alcen prop del coll del Cantó.