Just (527-546)
Subscriu com a bisbe d’Urgell al concili segon de Toledo, de l’any 527, i al de Lleida del 546. Era germà d’altres tres bisbes: Justinià de València, Nebridi d’Egara (Terrassa) i Elpidi d’Osca. És autor d’un comentari al Càntic dels Càntics (PI., 67, cols. 961-994), de dues epístoles adreçades al metropolità de Tarragona, Sergi, i al diaca Just, relacionades amb l’obra anterior, i d’un sermó a llaor del màrtir sant Vicenç. Fou venerat públicament a la Seu d’Urgell molt abans del segle XI, en què tenia un altar dedicat a la catedral.
Simplici (589-599)
Consta que assistí al concili tercer de Toledo (589), al segon de Saragossa (592) i al de Barcelona, del 599.
Renari (633)
Figura entre els subscriptors de les actes del concili quart de Toledo, del 633.
Maurell (653-655)
Assistí al concili vuitè de Toledo l’any 653 i al novè, del 655.
Jacint (672-680)
Prengué part en la rebel·lió del duc Pau contra el rei Vamba (672-680) i fou fet presoner a Llívia. No és segur que fos bisbe d’Urgell.
Leuberic (688-693)
Representat pel prevere Florenci als concilis tretzè (683) i quinzè (688) de Toledo, assistí personalment al setzè, l’any 693.
Anambad (?-731)
Esmentat en una nota marginal d’un manuscrit dipositat a Autun, vers l’any 725, per uns clergues probablement fugitius d’Urgell. Capturat i condemnat pel valí rebel Munussa (’Utman Abü Nàsir) que el féu morir cremat a la foguera a Llívia, el 731.
Fèlix (781-799)
Probablement monjo i abat del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Professà l’adopcionisme i el defensà obertament en els seus escrits, la qual cosa motivà la intervenció de Carlemany i del seus consellers religiosos, Alcuí, Benet d’Aniana, Paulí d’Aquileia i Agobard. Fou obligat a abjurar la seva doctrina en el concili de Ratisbona (792), i l’adopcionisme fou condemnat en el sínode de Frankfurt (794) i a Roma pel papa Lleó III (798). Convocat finalment a Aquisgrà (799-800) signà, forçat segons que sembla, una abjuració o professió de fe antiadopcionista. Hom no li permeté, però, de retornar a la seva diòcesi i morí exiliat a Lió entre els anys 811 i 818.
Leidrat de Lió (800-805/806)
Administrador provisional, durant uns anys, de la diòcesi, incorporada a la província eclesiàstica de Narbona, després de la deposició del bisbe Fèlix (799-800). Obtingué un precepte de Carlemany, on eren fixats els límits del bisbat, dins els quals restaven inclosos els pagi d’Urgell, Cerdanya, i el Berguedà i els comtats de Pallars i Ribagorça. La seu episcopal fou traslladada aleshores de Ciutat (Castellciutat) al vicus Urgelli, on fou edificada la nova catedral.
Possedoni (814-823)
D’origen franc, fou probablement el primer abat benedictí de Sant Serni de Tavèrnoles, després que sant Benet d’Aniana introduí al monestir l’observança de la regla benedictina (799-800). Abans del 814 obtingué de Lluís el Piadós, essent encara rei d’Aquitània, un precepte que l’autoritzava a construir alguns monestirs en llocs erms i deshabitats. Amb el seu consentiment i ajut, el 815, el monestir de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred, a la Cerdanya, suposadament edificat pel comte Frèdol de Tolosa, fou unit al de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Un altre precepte de Lluís el Piadós, del 823, atribueix també a la seva iniciativa la restauració del monestir de Santa Maria de Senterada, dita antigament de Santa Grata, on l’elecció d’abat havia de ser feta pels monjos segons la regla de Sant Benet.
Sisebut (823-840)
El 833 consagrà l’església del castell de Lillet, i el 835 obtingué un precepte de Lluís el Piadós, pel qual eren confirmades a l’església d’Urgell totes les seves possessions i els límits del bisbat establerts anteriorment. El seu testament, del 839, amb el llegat de llibres a diverses institucions, és el més antic dels conservats a Catalunya. L’acta que li atribueix la consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, aquest mateix any, és un document fictici posterior, redactat a la segona meitat del segle IX. L’última notícia relativa a ell és del 13 de juny del 840.
Beat (849)
Només en sabem que el 2 de juliol del 849 presidí un judici, en què l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts reconegué a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i Sant Joan, situades a la vall de la Vansa.
Guisad I (857-872)
Vers l’any 855 autoritzà la fundació del monestir de Sant Andreu d’Eixalada, al Conflent, duta a terme per set clergues urgellesos. Hi ha notícies d’ell des del 857 fins al 879. El 860 recaptà del rei Carles el Calb un precepte a favor de la seva església, en ocasió d’assistir al concili de Thusi, a la diòcesi de Toul. A més de confirmar-li el territori diocesà i els delmes i les primícies de les parròquies, li concedia el delme del ferro i de la pega de la vall d’Andorra i el terç del teloneu de tots els mercats del bisbat. Consagrà les esglésies de Sant Climent de Campelles (857), Sant Martí de Saldes (857) i Sant Andreu de Grèixer (871).
Galderic (872 i a 885)
Surt esmentat en un capbreu de les parròquies de la vall de Lord, del 948.
Ingobert (885-893)
Des d’abans del 885. L’any 886 hagué de fer front al cisma provocat pel prevere Esclua, que es féu consagrar bisbe d’Urgell per dos bisbes gascons, i el 887 consagrà, amb el bisbe Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, Ermemir bisbe de Girona en detriment del legítim prelat Servusdei. Segregà després de la diòcesi d’Urgell el territori del Pallars i Ribagorça en benefici d’Adolf, que instaurà allí com a bisbe, atribuint-li facultats metropolitanes i protagonitzant així el primer intent conegut d’independitzar de Narbona l’església catalana. Però ja el 890, el concili de Port, prop de Nimes, convocat pel metropolità Teodard, retornà a Ingobert el bisbat d’Urgell, i el 892, Esclua i Ermemir foren deposats i excomunicats canònicament per una assemblea sinodial reunida a la Seu d’Urgell. El bisbe Adolf de Pallars no fou, per contra, inclòs en la condemna. El bisbe Ingobert era encara viu el 12 d’octubre del 893, en què consagrà l’església de Santa Maria de Merlès, al Berguedà, després d’haver-ne consagrat precedentment unes altres dues, Sant Climent d’Ardòvol (890) i Sant Andreu de Baltarga (890), a la Cerdanya.
Nantigís (900-914)
Desplegà una intensa activitat, manifestada especialment en el gran nombre d’esglésies consagrades per ell: Santa Maria de la Quar (899), Santa Maria d’Olvan (899), Sant Martí de Biure (899), Sant Salvador de Mata (899), Sant Vicenç de Corbera (899), Sant Julià de Canalda (900), Sant Fructuós de Guils del Cantó (901), Sant Víctor de Dòrria (903), Santa Maria d’Iquilà (903), Sant Andreu de Sagàs (903), Sant Jaume de Frontanyà (905), erigida en la seva propietat, Sant Martí d’Avià (907), Sant Pau de Casserres (907), Sant Martí de Puig-reig (907), Sant Pere de Graudescales (912), Santa Eugènia de la Torre de Campmajor (912), Sant Jaume d’Estoll (913) i Santa Eugènia de Sallagosa (913). Assistí als concilis de Barcelona (906), d’Agde (907), de Megalona (909) i de Fontcoberta (Narbona, 911), on reclamà la devolució dels territoris del Pallars i Ribagorça, il·legalment segregats del bisbat d’Urgell vint-i-cinc anys enrere. La seva demanda fou atesa, i hom decidí que aquells territoris retornessin a la jurisdicció dels bisbes de la Seu després de la mort del seu actual detentor, el bisbe Adolf, que els havia retinguts de bona fe i sense saber-ho. És esmentat per darrera vegada el 21 de març de 914 en una donació de cinc petits monestirs de la vall de Castellbò, arruïnats i despoblats, a Sant Sadurní de Tavèrnoles.
Radulf (914-942)
Era fill de Guifré I el Pelós i de Guinedilda, comtes de Barcelona. Fou lliurat pels seus pares com a monjo a Ripoll, al moment de la consagració de l’església (888), monestir que abandonà uns anys més tard. A partir del 908 actuà com a prevere independent, fins que entre el 17 de juny i el 31 de desembre del 914 fou fet bisbe d’Urgell. El 918 assistí a l’elecció del tercer abat de Ripoll, Ènnyec, i el 935, juntament amb el bisbe Jordi de Vic, consagrà la nova església del mateix monestir. També consagrà altres tres esglésies: Sant Joan de Montdarn (922), Santa Maria d’Er (930) i Sant Miquel de Ponts, al terme d’Arcavell (940). Morí el 28 o el 30 de setembre del 942.
Guisad II (943-978)
Apareix ja com a bisbe el 22 de maig del 943. Era germà de Guadall II, vescomte d’Osona, i nebot de Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages. Assistí a la consagració de l’església d’aquest monestir (972), a la de Sant Miquel de Cuixà (974) i a la de Santa Maria de Ripoll (977), i consagrà personalment les de Sant Miquel de Paradís (948), Sant Cristòfor de Salinoves (949), Sant Pere de Sestui (949), Sant Feliu de Castellciutat (952), Sant Pere de Graudescales (960), Santa Maria de Solsona (977) i Sant Jaume de Queralbs (978). El 947 donà a Sant Pere de Rodes la parròquia d’Osseja, a la Cerdanya, amb l’església, els delmes i les primícies, i el 973 beneí abat de Sant Genis de Bellera el monjo Bonhome, a petició de l’abat de Gerri, Igila, i del comte Ramon de Pallars. El 951 anà a Roma amb altres magnats catalans i obtingué del papa Agapet II una butlla de confirmació dels béns i límits del bisbat, posat sota la tuïció de la Seu romana. Amb ell s’inicià la sèrie de bisbes emparentats amb les cases vescomtals (Osona-Cardona, Conflent, Pallars i Urgell), i comtals (Cerdanya i Pallars Jussà), que al llarg del segle XI havien de donar tots els seus titulars a l’església episcopal urgel·litana.
Salla (981-1010)
Esmentat com a ardiaca l’any 974, apareix per primera vegada com a bisbe en una permuta de béns entre el vescomte Bernat del Conflent i els clergues de la Seu, el 2 de març del 981. I no s’ha d’excloure la possibilitat, tenint en compte que la darrera notícia del seu antecessor, Guisad II, és del 30 de juliol del 978, que l’elecció hagués tingut lloc ja l’any anterior. Segons el testament, jurat sobre l’altar de Sant Bartomeu de Bajande el 6 de novembre de 1010, la mort s’esdevingué el mes de setembre del mateix any, al castell de Gelida. El necrologi de Solsona confirma l’any i precisa que fou el dia 29 del mes susdit. Fill d’Isarn i Ranlo, vescomtes de Conflent, Sal·la és, sens dubte, una de les figures més rellevants de l’església catalana del seu temps. Estigué en òptimes relacions amb els comtes Borrell II de Barcelona-Urgell i el seu fill i successor al comtat urgellès, Ermengol I, els quals l’honoraren amb la seva confiança i en llurs testaments l’inclogueren entre els seus marmessors. L’any 1001 acompanyà el darrer a Roma, on obtingué del papa Silvestre II una butlla d’immunitat i de confirmació de béns per a l’església de la Seu, i uns anys després, pactà amb ell un acord que, mitjançant una contribució pecuniària i la promesa de fidelitat, garantia al nebot Ermengol, fill del seu germà Bernat, la successió episcopal. El conflicte amb la comtessa Ermengarda de Cerdanya i els seus consellers, l’any 991, portat alhora amb energia i prudència, sembla haver constituït un episodi passatger i sense conseqüències gaire greus, si bé en desconeixem el desenllaç final. Amb la defensa dels béns eclesiàstics estan relacionats, com en el cas anterior, els judicis celebrats, l’un el 997, en presència del comte de Cerdanya Oliba Cabreta, sobre les dècimes del lloc de Lampedes pertanyents a l’església de Sant Jaume de Frontanyà, i l’altre a Barcelona i Vic, presidit pels comtes de Barcelona i d’Urgell, sobre la propietat del castell de Queralt, a la comarca de l’Anoia, l’any 1002. En aquest context resulta també remarcable la seva intervenció a favor de l’ardiaca Sendred, empresonat pel comte Borrell que volia obligarlo a cedir-li l’alou de Somont, heretat dels seus pares i lliurat per ell a l’església de la Seu. Durant el seu pontificat, que durà almenys una trentena d’anys, el patrimoni de la seu urgellesa experimentà un augment considerable, arran, especialment, de l’adquisició de les esglésies d’Alàs i Sant Fructuós, de les viles de Bescaran, Sant Esteve del Pont, Montanissel i Cubilar, i dels alous i feus de Boixadera, Salelles i dels de la vall d’Andorra, cedit pel comte Borrell, l’any 988, a canvi de les parròquies de Sagàs, Merlès, Castell de l’Areny i Pardines, als comtats de Cerdanya i del Berguedà, propietats de l’església. Aquesta permuta de béns que, al costat d’altres operacions coetànies, deixa entreveure la tendència a agrupar els dominis eclesiàstics entorn de la seu episcopal, per tal de poder-ne vetllar millor l’administració i la defensa, representà, de fet, un pas decisiu en la formació del poder temporal de la mitra d’Urgell, del qual la capital del bisbat i la vall d’Andorra havien de constituir en el futur el centre i el principal suport. De la seva activitat pastoral són particularment destacables les consagracions de les esglésies de Sant Llorenç prop Bagà (983), Sant Miquel de Bagà (984), Sant Cristòfor de Vallfogona (985) i Sant Julià de Pegueroles (1008), i la restauració de la vida canonical a la catedral de la Seu d’Urgell que ell inicià i dugué a terme, poc després de la seva mort, el seu successor Ermengol.
Ermengol (1010-1035)
Fill dels vescomtes Bernat i Guisla del Conflent nasqué probablement a Aiguatèbia, prop d’Oleta (Cerdanya), propietat dels seus pares. Era nebot del bisbe Sal·la, del qual fou primer auxiliar i després succeí en el govern de la seu urgellesa. El 6 de novembre de 1010 subscriu, ja com a bisbe, la publicació sagramental del testament del seu antecessor. La primera obra important del nou prelat fou la reforma de la canònica de Santa Maria de la Seu, que el seu antecessor havia preparat i que ell dugué a terme el 18 de novembre de 1010, amb l’aprovació dels comtes d’Urgell, Barcelona, Cerdanya i Pallars, i els bisbes de la província eclesiàstica de Narbona, d’un i altre vessant dels Pirineus. La nova institució, ratificada pel papa Sergi IV, fou generosament dotada amb béns propis de l’església de la Seu i altres possessions provinents de l’herència familiar del bisbe, el qual n’hi afegí encara de noves en el seu testament, de l’any 1033. Als canonges que havien de viure en comú, els era concedida la facultat d’elegir llurs prepòsits, i se’ls ordenava, sota pena d’excomunió que, després de la seva mort, no aclamessin ni reconeguessin cap nou bisbe fins que hagués jurat sobre l’altar de Santa Maria de la Seu i conservar la canònica tal com havia estat constituïda. Els diferents llegats del seu testament i la seva execució sagramental esdevinguda el 3 de desembre de 1035 revelen igualment el seu gran interès per les esglésies de Sant Miquel, seu de la canònica, i de Santa Maria, la catedral, que no va poder veure acabada i va consagrar el seu successor Eribau, cinc anys més tard, el 1040. També hi ha llegats per a l’altra església edificada durant el seu pontificat, dedicada a l’apòstol sant Pere, l’única que encara resta dreçada. Promogué així mateix la construcció de noves esglésies fora de la Seu, com la del monestir de San Sadurní de Tavèrnoles, al qual uní, l’any 1019, el cenobi de Sant Llorenç de Morunys, i consagrà personalment les de Sant Julià de Coaner (1024) i de Sant Pere de la Portella (1035), on fundà una confraria, confirmada pels bisbes reunits en concili a Narbona aquell mateix any. La seva activitat constructora s’estengué també a empreses civils encaminades simplement a millorar les condicions de vida dels pobles, hospitals, vies de comunicació, obertura i millora de camins i construcció de ponts als llocs més perillosos, en la realització d’un dels quals, el Pont de Bar, el sorprengué la mort. El seu govern proporcionà una gran esplendor i prosperitat a l’església d’Urgell. Amb la conquesta de Guissona, alliberada per ell del domini sarraí, abans del 1024, eixamplà els límits territorials de la diòcesi, després d’haver obtingut del papa Benet VIII, el 1012, una butlla que confirmava totes les seves possessions i pertinences. Entre elles, a més dels comtats d’Urgell, Pallars, Cerdanya i Berguedà, s’hi incloïa el pagus de Ribagorça, com en altres confirmacions anteriors dels papes Agapet II (951) i Silvestre II (1001). Això explica la seva intervenció destacada en l’elecció i la consagració del bisbe de Roda, el 1017, i que el document que dóna fe de l’acte digui que aquell bisbat “està sota la cura i la dominació de la Seu Urgel·litana”, la qual és “el cap de totes les esglésies” del comtat de Ribagorça. El jurament de fidelitat prestat pel nou bisbe al seu superior jeràrquic, en aquesta avinentesa demostra, d’altra banda, fins a quin punt aquesta dependència era aleshores acceptada com una realitat indiscutible. Pel que fa a la defensa del patrimoni de la seva església, Ermengol no dubtà a oposar-se amb una gran fermesa a les usurpacions, força freqüents en aquella època, dels béns eclesiàstics. Per aquest motiu es veié obligat més d’una vegada a recórrer, personalment o per mitjà dels seus procuradors, als tribunals presidits pels comtes o els seus jutges delegats. D’aquests judicis, que, a banda dels fets que relaten, contenen informacions valuoses i de primera mà sobre l’administració de la justícia, la composició dels tribunals i les normes en què s’inspiraven les sentències judicials, són els més remarcables el celebrat a l’església de Sant Pere del Castell de Ponts, l’any 1024, el relatiu, el mateix any, als termes de la vila de Guissona, d’una part dels quals s’havia apoderat Guillem de Lavansa, tots dos presidits pel bisbe Ponç Bofill Marc, i el referent a la possessió de la vila de Tuixén, injustament detinguda pel comte Ermengol II (1028). En tots ells, com també en altres plets, suscitats per alguns dels seus parents amb relació a la vila i el predi d’Aiguatèbia, la justícia de la seva causa, davant l’evidència de les proves presentades, fou plenament reconeguda i sancionada per les decisions judicials. Només nou anys després de la seva mort sobtada, a conseqüència d’una caiguda mentre dirigia la construcció del Pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, Ermengol, al qual els textos hagiogràfics més antics anomenen “pater patriae atque patronus”, era ja venerat com a sant. Des de temps immemorial és patró de la diòcesi d’Urgell, i aquesta celebra la seva festa el 3 de novembre amb missa i ofici propis.
Eribau (1036-1040)
Fill de Ramon I i d’Engúcia, vescomtes d’Osona i senyors de Cardona, Eribau era diaca de Girona, almenys des de l’any 1015, quan fou elegit bisbe d’Urgell poc després de la mort d’Ermengol. Com a tal firma ja una escriptura de donació el 8 de març de 1036. El 1029 havia succeït en el govern del vescomtat al germà Bermon, traspassat sense descendència, com a tutor del germà petit Folc, menor d’edat, amb el qual compartí també més tard el títol i les funcions vescomtals, fins al començament de l’any 1040, en què aquell morí assassinat. Vuit mesos després d’aquest fet, que degué colpir-lo profundament, el 22 d’octubre del mateix any féu testament abans d’emprendre un pelegrinatge a Terra Santa. En ell deixava als dos fills del germà difunt, Ramon i Folc, el vescomtat osonenc i la senyoria de Cardona, els quals, si aquests morien sense descendència legítima, havien de passar als fills de la seva germana Amaltruda, Eribau i Guitard. La mort el sorprengué a l’abadia de Pomsa (Ferrara, Itàlia), camí de Palestina, el 19 de desembre de 1040, segons precisa l’execució sagramental del seu testament efectuada I’l de maig de 1041 dins els sis mesos següents a l’òbit prescrits en la llei goda. Continuador de l’obra d’Ermengol, acabà la construcció de la catedral i la consagrà el 23 d’octubre de 1040. L’acte reuní l’arquebisbe de Narbona, Guifré, els bisbes Berenguer d’Elna, Guifré de Carcassona, Bernat de Coserans i Arnulf de Roda. Hi havia també la comtessa Constança amb Ermengol el seu fill, encara menor d’edat, i un gran nombre de clergues i fidels. Els bisbes i la comtessa confirmaren totes les possessions que pertanyien a la seu de Santa Maria i a la seva canònica. El nombre de canonges fou elevat a 40, assistits en les funcions litúrgiques per altres clergues anomenats “estadors”. El document disposa encara que els seus successors en l’episcopat jurin fidelitat en el bon règim de la seu i de la canònica i remarca que aquesta havia estat dotada de noves edificacions. El mateix any, 1040, consagrà l’església de Sant Vicenç del castell de Cardona i hi establí una canònica segons la regla aquisgranesa que tingué cura del culte i de l’administració del patrimoni. L’acta és datada el 23 d’octubre, com la de la consagració de la catedral de Santa Maria de la Seu. Evidentment no és possible que ambdues consagracions es fessin el mateix dia, però sí que és versemblant que els dos documents, estesos per un sol escrivà, fossin redactats alhora. A part d’aquestes dues, el bisbe Eribau consagrà, entre els anys 1035-40, altres sis esglésies en diversos indrets del bisbat: Sant Climent d’Orús, Sant Cristòfor de Meià, Sant Andreu d’Oliana, Sant Climent de Valcebre, Sant Serni de Tavèrnoles i Sant Martí de Tost, aquesta a prec d’Arnau Mir de Tost i de la seva muller Arsenda, fundadors i dotadors de l’església. Probablement fou també consagrada per ell la de Sant Pere de Llobera, el 1037, construïda i dotada per la seva germana Amaltruda. El 1038, amb altres prelats catalans i de la Narbonesa, assistí a les dedicacions de les catedrals de Girona (1 de setembre) i de Vic (20 de setembre), seu que regia el seu amic, el bisbe i abat Oliba. En el seu testament, Eribau disposà que li fos lliurat l’anell que havia rebut d’Arnau Mir de Tost, al qual l’unia igualment una estreta amistat, que el mogué a incloure’l entre els seus marmessors i a confiar-li la tutela dels nebots que havien de succeir-lo en el vescomtat d’Osona i la senyoria de Cardona fins que assolissin els catorze anys i la majoria d’edat. Cal notar de passada, la devoció comuna de tots aquests personatges al cavaller Sant Jordi, cosa que sembla haver influït decisivament en la difusió del culte al màrtir capadocià a les terres catalanes, on els primers altars li foren dedicats a Ripoll (1032), la Seu (1040) i Sant Salvador d’Àger (1048). El testament urgellès del levita Guitard, de l’any 1036, conté una deixa a Sant Jordi d’Alàs (“ad sanctum Georgium qui est in Alass”), sense especificar, però, si es tracta d’una església o d’un altar erigit dins el temple parroquial de Sant Esteve. En el primer cas, seria l’església més antiga coneguda a Catalunya sota aquesta advocació. Seguint l’exemple d’Ermengol, el bisbe Eribau fou també un gelós defensor del patrimoni de la seva seu i dels béns eclesiàstics. Amb la mateixa fermesa reivindicà els drets que l’església d’Urgell tenia, des del segle IX, al comtat de Ribagorça, a la vall de Gistau i al lloc de Roda, que havien estat injustament sostrets a la seva jurisdicció pel rei Sanç el Major de Navarra. La seva reclamació fou presentada personalment al castell de Llanguarres al rei Ramir I d’Aragó, que el 1040, després de l’assassinat del seu germà Gonçal, havia heretat els comtats de Sobrarb i Ribagorça, i obtingué que li fossin retornats aquells territoris com a pertanyents a la diòcesi d’Urgell. Bé que el document no hi fa cap referència, el bisbe Arnulf de Roda fou, amb tot, mantingut en el càrrec, que exercí sota la dependència del bisbe Eribau i del seu successor Guillem Guifré fins a l’any 1065, en què fou substituït per Salomó, monjo del monestir de Ripoll.
Guillem Guifré (1042-1075)
A diferència del seu antecessor, el bisbe Guillem, fill del comte Guifré I de Cerdanya i de la seva primera muller Guisla, tingué un pontificat extremament llarg de trentatres anys. En la seva promoció tingué un paper decisiu el seu germà Guifré, arquebisbe de Narbona, que per cent mil sous comprà el bisbat a la comtessa Constança, vídua d’Ermengol II d’Urgell. La simonia era aleshores un mal molt estès, a causa dels lligams entre els poders temporal i espiritual. Bé que possiblement el seu pontificat s’inicià ja l’any 1041, els primers testimonis de la seva presència a la diòcesi pertanyen a l’any següent, en què consagrà l’església de Sant Esteve de Guils, a la Cerdanya, i de Santa Maria de Senterada (7 d’octubre), al Pallars Sobirà. Un dels aspectes més remarcables de la seva actuació són les nombroses consagracions d’esglésies, dutes a terme entre els anys 1044 i 1070 en diversos indrets del bisbat: Sant Martí de Biure (1044), Sant Sadurní de Targasona (1047), Sant Joan de Castelló (1051), Sant Martí de Cambrils (1051), Santa Maria de Perles (1054), Sant Sadurní de Nagol (1055), Sant Cugat d’Ivorra (1057), Sant Esteve d’Alinyà (1057), Sant Feliu d’Alós (1057, Sant Sadurní de Pedra (1057), Sant Pere de Camarasa (1058), Sant Martí de Llanera (1060), Santa Maria de Mur (1069) i Santa Maria de Solsona (1070). Probablement no foren aquestes les úniques, si hem de jutjar per les al·lusions que algunes deixes testamentàries fan a les consagracions d’altres esglésies: Enveig (“ad sancta Eulalia ad ipsa dedicatione argentios III”, 1052-1060), Castelló (“uf faciat dedicare eclesiam sancti Andree et santi Martini”, 1061), Vilallonga (“et ad sancti Valentini per ipsa dedichacione manchos ./.”, 1062), la Guàrdia (“mancusos. X. remaneant ad dedicationem sancti Martini”, 1063). El 1073, Isarn de Caboet, en el seu testament, deixava un cavall i un mul al bisbe de la Seu, per a la dedicació de l’església de Sant Serni de Cabó. Afavorí també la canònica urgellesa amb diverses donacions i aconseguí que el comte Ermengol III i altres prohoms, imitant el seu exemple, n’ampliessin la dotació i li fessin importants concessions. La major part de les seves actuacions estan, però, relacionades amb l’administració i la defensa de les propietats i dels drets de l’església sovint envaïts i conculcats. Els juraments de fidelitat i els judicis sostinguts en diverses ocasions donen un bon testimoni del zel desplegat en aquest sentit. Amb tot, la concessió dels béns eclesiàstics i els nomenaments de càrrecs amb cura d’ànimes semblen haver estat més d’una vegada influïts per tractes simoníacs, i la plena integració de la diòcesi en l’engranatge del feudalisme medieval havia de comportar inevitablement greus inconvenients en els aspectes religiós i pastoral. El bisbe Guillem assistí al concili de Girona de l’any 1068, presidit pel legat pontifici Huc Candi, però Guillem no pot ésser comptat de cap manera entre els partidaris de la reforma gregoriana, introduïda al bisbat d’Urgell només després de la seva mort. Aquesta, segons el necrologi de Ripoll s’esdevingué l’any 1075, i el necrologi de Solsona precisa que fou el 24 de gener, assassinat per uns homes profans (“prophanis hominibus”) al comtat de Pallars. Els autors, el motiu i les circumstàncies del crim són desconeguts, ja que no disposem de cap altra font d’informació.
Bernat Guillem (1075-1092)
És esmentat per primera vegada el 5 de novembre de 1075 en un acte d’infeudació del castell d’Hostafrancs, al municipi d’Aranyó (Segarra), pertanyent al capítol d’Urgell. Era fill del vescomte d’Urgell Guillem Miró i de la seva segona muller Ermengarda, germana del comte Guillem II de Pallars Jussà. Havia estat ardiaca de la Seu i coabat del monestir de Santa Cecília d’Elins, abans de la seva elecció episcopal. Aquesta, a diferència del seu predecessor, comprada amb diner, fou del tot conforme a la legislació canònica i meresqué l’aprovació del papa Gregori VII, el qual personalment el consagrà bisbe a Roma i el proveí, en retornar, de sengles lletres de recomanació. Si bé no assistí al concili reformador de Girona de l’any 1078, presidit pel legat pontifici Amat d’Oleró, s’hi féu, tanmateix, representar pel seu delegat, l’ardiaca Folc de Cardona. D’acord amb el programa de la reforma gregoriana s’esforçà per alliberar l’església del poder dels laics i del vici de la simonia. També prengué mesures contra l’ús de les armes pels clergues i la seva participació activa en les guerres. Això no li impedí, però, de donar suport a les campanyes del comte Ermengol IV contra el sarraïns de la Ribagorça, cosa que li fou recompensada amb importants concessions per a la seva església i la incorporació dels nous territoris reconquerits al bisbat d’Urgell, al qual foren també aleshores units els castells de Barberà i Forès, amb llurs demarcacions, a la Conca de Barberà. Tots dos castells foren posseïts pels comtes d’Urgell, de l’any 1086 al 1131, en què retornaren al domini dels comtes de Barcelona. Entre les esglésies per ell consagrades cal incloure les de Sant Esteve d’Olius (1079), Santa Cecília d’Elins (1080), Santa Maria de Castellfollit (1082), Sant Sadurní de Llordà (1085) i Santa Maria d’Organyà (1090). Probablement no foren les úniques, bé que no s’han conservat les actes de consagració. Les dotacions de les esglésies de Sant Esteve de Saga (1076) i de Santa Maria de Tremp, pels comtes Ramon IV de Pallars Jussà i la seva muller Valença (1079), tenen l’aparença d’haver estat fetes en l’avinentesa de la seva dedicació. D’altra banda, les nombroses deixes testamentàries a diverses esglésies per a obres fan pensar en una intensa activitat constructora, afavorida per la prosperitat econòmica del moment. En la línia renovadora abans al·ludida, s’escau igualment la reforma dels monestirs de Sant Andreu de Tresponts i Sant Llorenç de Morunys, que, l’any 1079, foren annexats al cenobi de Santa Maria de Ripoll, dependent, des de feia alguns anys, de la prestigiosa abadia provençal de Sant Víctor de Marsella. Entre els anys 1079-83 s’erigí el monestir de Santa Maria de Gualter a la part meridional del comtat, també subjecte al de Ripoll. A Santa Cecília d’Elins els monjos foren substituïts per monges vingudes de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, i en aquest canvi, com també en la restauració dels edificis monacals i de l’església, el bisbe Bernat, al qual l’acta de consagració atorga els títols de “pare, procurador i propagador” de la casa, tingué una intervenció destacada. És encara durant el seu pontificat que el moviment canonical reformat rebé un fort impuls amb la introducció de la regla augustiniana a la Seu d’Urgell, Solsona i Cardona (abans del 1090), i la fundació de les canòniques de Montmagastre (1085), Tremp (1079-1087) i Organyà (1090). Les fonts urgelleses, citades per Villanueva, fixen la data de la mort del bisbe Bernat Guillem l’1 de juliol de l’any 1092. Aquesta data ha d’ésser, però, anticipada d’uns mesos, ja que el seu successor, Guillem Arnau de Montferrer, signa com a bisbe “nuper electi” en una escriptura del 22 de març de 1092. Cal suposar, doncs, que la defunció s’esdevingué entre els mesos de gener i març d’aquest any.
Guillem Arnau de Montferrer (1092-1095)
Fill d’Arnau Dacó, senyor de Montferrer, i de la seva primera muller Ermengarda, filla del vescomte Isarn de Pallars. El 1087, essent ardiaca de la Seu, féu una important donació a la canònica urgellesa, consistent en els castells de Romadriu, Castellarnau, Colomers i Serret al Pallars, el castell de Montferrer, els molins del riu Valira al peu de Castellciutat, i el castells d’Ivars d’Urgell, donacions que, un cop bisbe oficial, ratificà ampliantles, l’any 1093, en el seu testament. La publicació sagramental d’aquest s’esdevingué el 25 d’abril de 1096, i en ella els seus marmessors declaren que havia mort la segona setmana del mes de novembre de l’any 1095, després d’una llarga i dolorosíssima malaltia. El seu pontificat es veié, tanmateix, pertorbat pel cisma suscitat pel vescomte i ardiaca Folc de Cardona, el qual, segurament a conseqüència d’una doble elecció, de la qual desconeixem les circumstàncies i els resultats, pretenia ésser el veritable prelat de la diòcesi urgellesa. Tanmateix, la seva reivindicació sembla haver estat merament teòrica, ja que no consta enlloc que hagués residit mai a la Seu, ni hi hagués exercit cap acte de jurisdicció. Amb tot, no fou fins a l’any 1096, en què va ésser nomenat bisbe de Barcelona, que deixà d’utilitzar el títol de bisbe d’Urgell, seu aquesta que governà fins el 1099, data de la seva mort.
Ot (1095-1122)
D’origen pallarès, com els seus dos immediats predecessors, Bernat Guillem i Guillem Arnau, Ot era fill dels comtes Artau I i Llúcia del Pallars Jussà. El 1087 era ardiaca de la Seu, i el 9 d’agost de 1095 hom ja l’esmenta bisbe “electe” d’Urgell en una escriptura relacionada amb el monestir de Lavaix. Cal suposar, doncs, segons reporten les antigues vides del sant, que ja abans de la mort del seu antecessor (13 de novembre de 1095) havia estat designat per a succeir-lo, amb la seva aprovació i la de la comunitat canonical. Una mesura justificada, d’altra banda, per la malaltia del prelat que li impedia d’exercir el seu ministeri, i també potser pel propòsit d’evitar un nou cisma o la continuïtat del que ja hi havia, després de la seva mort. Probablement fou també aquest el motiu que l’induí, segons les mateixes fonts, a demanar l’aprovació del seu nomenament del papa Urbà II, acudint al sínode de Clermont (1095) on fou promulgada la primera croada, i acompanyant-lo després a Roma. Això explicaria el retard en la presa de possessió del bisbat, que no sembla haver-se esdevingut fins a l’any 1097. El 28 de maig d’aquest any se’l considera encara “novi electi episcopi”, mentre que el 23 d’octubre s’intitula ja bisbe de la seu urgellesa (“urgellensis sedis episcopo”), en una escriptura relativa a la vila de Bescaran. Dins la línia de la reforma gregoriana, Ot s’oposà a les usurpacions del béns eclesiàstics i especialment a la retenció de les esglésies pels laics. Mitjançant la celebració de diversos acords aconseguí de bandejar ulteriors enemistats i disputes sobre drets i jurisdiccions territorials i mantenir la pau entre els seus diocesans. Com que els dominis del bisbat no eren encara del tot lliures de les incursions dels sarraïns, pactà amb el comte Pere Ramon del Pallars Jussà un conveni que li permetia de disposar temporalment d’un contingent militar per a poder fer cara a eventuals agressions provinents de l’Espanya musulmana. Per la seva banda ajudà el comte Ermengol V en la primera conquesta de Balaguer, la qual cosa li fou recompensada, l’any 1102, amb la donació, entre d’altres, de la quarta part del castell de Gerb, la quarta part del castell d’Albesa i la mesquita major de Balaguer, amb totes les que hi havia al seu terme, fora d’aquella que el seu pare havia donat a Santa Maria de Solsona. Durant el seu pontificat consagrà també diverses esglésies: Santa Maria de Guissona (1098), —assistit dels bisbes Folc de Barcelona i Ponç de Roda—, Sant Vicenç de Rus (1105), Sant Julià de Cerdanyola (1105) i, el mateix any, Santa Maria de Lluçà. Ajudà i promogué igualment la construcció i restauració de moltes altres, entre les quals sobresurt l’actual catedral de la Seu d’Urgell, deguda, en bona part, a la seva sollicitud, on instituí una confraria i concedí indulgències a tots els qui col·laboressin amb les seves almoines a la prossecució de les obres. També instituí d’altres confraries similars de devoció i amb un marcat contingut social, a Santa Maria de Lillet (1100) i als monestirs de Gualter (1087-99) i de Gerri (1105). Tingué una especial predilecció per aquest darrer monestir, al qual afavorí, tot procurant-li la restitució de béns i regint-lo, fins i tot, un cert temps com a abat poc abans de la seva mort. El 6 d’abril de 1098 el papa Urbà II, a petició d’Ot, expedí una butlla on eren confirmats els antics límits de la diòcesi d’Urgell, que comprenia també el comtat de Ribagorça. Això no obstant, no pogué evitar que algunes parròquies situades en aquest comtat, malgrat les seves reclamacions, fossin annexades a la diòcesi de Barbastre per trasllat de la de Roda, l’any 1101. Segons refereix el Leccionarid’Urgell, el bisbe Ot morí el 7 de juliol de 1122, i onze anys més tard (21 de juny de 1133) el bisbe successor, Pere Berenguer amb el seu capítol i l’abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles decretaren canonitzar i celebrar cada any el seu natalici, amb la mateixa solemnitat que hom observava en la festa de Sant Ermengol. És patró de la Seu d’Urgell, i tingué rés propi en el breviari fins a la reforma de Pius V (1568). CBO)
Pere Berenguer (1123-1142)
La primera vegada que la documentació esmenta aquest bisbe és l’any 1123, tot i que no és fins el 1125 quan es fa ja inqüestionable la seva actuació. Durant el seu pontificat prosseguiren les donacions, tant de particulars com de nobles i autoritats, a favor de l’obra de la catedral que s’anava bastint, i ell personalment dotà la pròpia seu i la canònica els anys 1136 i 1141. També consagrà algunes esglésies del bisbat com Santa Cecília de Fígols (1134) i Sant Sadurní de Coborriu (1137), i instà el bisbe de Barcelona a consagrar l’església del monestir de Serrateix. Tingué una especial cura de la canònica i de la vida dels capitulars, regulant alguna de les seves activitats i establint el nombre de canonges en quaranta-cinc. Fou el promotor del reconeixement dels honors de santedat al difunt bisbe Ot i per aquest motiu instituí la seva festa. En el transcurs del seu govern aconseguí recuperar algunes possessions que havien estat injustament sostretes del domini de l’església d’Urgell. Així, el 1140 obtingué una avinença amb el bisbe de Roda per la qual aquest últim reconeixia que eren parròquies del bisbat d’Urgell les de les valls de Senit i de Boi, Sant Martí d’Areny, Montanyana, Gimbetus(?), les del comtat de Pallars a “l’altra banda de la Noguera” i, d’aquesta, Sant Esteve de la Sarga. La darrera referència que tenim de les seves activitats és del març del 1141. Ramon Berenguer, però, va morir segurament al començament de l’any 1142.
Bernat Sanç (1142-1162)
Els orígens del seu pontificat foren plens de vicissituds. La seva elecció canònica a la seu episcopal fou contradita i impedida pel comte Ermengol VI, el qual empresonà tant els electors com el mateix elegit. Aquest fet motivà que el papa Innocenci II l’excomuniqués i en declarés la interdicció en el seu territori. Des del 1145 Bernat Sanç ja apareix actuant amb tota normalitat, malgrat que fou acusat el 1150 per Pere Guillem, ardiaca d’Urgell, de simonia. Va tenir una actitud de fermesa amb el prepòsit de Solsona, Guillem Bernat, que li discutí l’autoritat sobre la canònica solsonina i va aconseguir el reconeixement de tots els drets d’Urgell sobre l’esmentada església. Bernat Sanç continuà l’obra de la catedral i tant Santa Maria com la canònica van rebre diversos llegats, sobretot dels comtes d’Urgell i Pallars, entre els quals cal destacar força heretats a Lleida, conquerida als musulmans a mitjan segle. Pel que fa a la canònica d’Urgell, l’any 1161 reduí a onze el nombre de prepòsits, que abans eren dotze, un per cada mes de l’any. També consagrà algunes esglésies, com Sant Martí de Cardós (1145) i l’església del monestir de Gerri, amb la presència de l’arquebisbe de Tarragona (1145). Ensems fou present a la consagració de la catedral de Lleida, pocs dies després de la conquesta de la ciutat. Va infeudar algunes possessions, com el castell de Terrassa, i va saber mantenir els seus drets sobre les valls d’Andorra mitjançant un conveni celebrat el 1161. Morí el 27 d’octubre de 1162.
Bernat Roger (1163-1167)
Possiblement germà del comte Ermengol VII, el 30 de març de 1163 ja era bisbe electe d’Urgell. Quant a la canònica de Solsona, resolgué les anteriors diferències existents en temps del seu predecessor. El 1163 va aconseguir que els canonges de Solsona prometessin restar sempre sota l’obediència del bisbe i reconeguessin que l’església major de Balaguer, antiga mesquita, era possessió del bisbe d’Urgell. Defensà els drets d’Urgell davant l’abadiat d’Àger, sense massa èxit. És molt destacable durant el seu govern la consagració de l’església de Solsona (1163), amb l’assistència del comte d’Urgell i de nombrosos prelats, que es constituí a partir d’aquell moment en canònica regular sota la regla de sant Agustí. També consagrà al principi del 1164 el temple de Sant Romà de les Bons, a Encamp. A instància del comte d’Urgell concedí un important privilegi a la ciutat d’Urgell el 1165, anomenat d"’exorch”, pel qual concedia a tothom, excepte els clergues i militars, la facultat de testar. Greument malalt, morí a finals de gener de I’ any 1167, segons que consta en un necrologi de Solsona.
Arnau de Preixens (1167-1195)
Antic ardiaca d’Urgell i germà del senyor del castell de Preixens, la seva actuació com a bisbe d’Urgell fou molt remarcable. Va millorar notablement el patrimoni de l’església d’Urgell i això li permeté a partir del 1175 emprendre amb decisió l’acabament de les obres de la catedral, sota el guiatge del mestre d’obres Ramon Lombard. Va assistir al Concili Laterà III, celebrat durant el 1179, i també mostrà interès per l’educació i la cultura dels membres de la canònica, estimulant-los a seguir estudis universitaris. Fou un bisbe que consagrà nombroses esglésies, com ara Sant Sadurní de Rotger (1167), Sant Esteve d’Erinyà (1168), Sant Miquel i Sant Víctor de Pedret (1168), Santa Magdalena de Pardines (1176), Sant Esteve de Pelagalls (1180) i Sant Miquel de Viver (1187). Va mantenir unes bones relacions amb els comtes d’Urgell, tant amb Ermengol VII com amb Ermengol VIII. Aquest comte, juntament amb Arnau de Preixens i l’arquebisbe de Tarragona publicaren el 1187 unes importants constitucions de pau i treva. També procurà tenir relacions amistoses amb el comte del Pallars Jussà, però tingué problemes amb els vescomtes de Castellbò. Llurs relacions foren tenses i pledejaren i lluitaren per a mantenir i establir els seus drets. Fruit d’aquestes tensions foren les cartes injurioses dirigides a Arnau de Preixens que el trobador Guillem de Berguedà va compondre. Aquests conflictes s’allargaren fins als últims anys del seu govern, quan el mateix Alfons el Cast hagué d’intervenir com a mitjancer entre les parts. També lluità decididament contra les investidures laicals i contra la injusta possessió de drets eclesiàstics per part dels laics. Pel que fa al domini episcopal a les valls d’Andorra, el 1176 obtingué dels andorrans un solemne jurament pel qual es comprometien a satisfer totes les obligacions de la dominicatura del prelat d’Urgell. Tampoc es deslliurà de topades amb la canònica de Solsona, amb la qual signà una nova concòrdia el 1178, i amb l’orde de Jerusalem. A precs d’ell mateix, el rei Alfons el Cast fundà, mitjançant un privilegi, la vila de Puigcerdà i establí el trasllat de l’antiga població d’Ix a l’esmentat puig. Entre l’octubre de 1194 i el març de 1195, per raons de salut i d’edat avançada, va renunciar a la seu episcopal i es retirà al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Bernat de Castelló (1195-1198)
Li tocà viure moments difícils. Mancat d’un ferm caràcter i d’una decisió d’ànim enfront de les dificultats, no sabé respondre a les insídies dels seus enemics polítics. El 1196 les tropes del comte de Foix i del seu aliat Arnau de Castellbò ocuparen la ciutat episcopal, saquejaren la Seu i la deixaren en un estat deplorable. Tot plegat el portà a abandonar d’incògnit el bisbat i es retirà al monestir d’Espirà (bisbat d’Elna). Va presentar la seva renúncia el 1197 al capítol d’Urgell i al papa Calixt III i més tard a Innocenci III, el qual l’acabà acceptant (1198). Durant la seva absència actuà al davant del capítol. Bernat de Vilamur que poc després fou nomenat bisbe de la diòcesi.
Bernat de Vilamur (1199-1203)
El seu pontificat fou curt, però comportà molt de profit al bisbat d’Urgell. Recuperà per a la seva església els drets que li corresponien, tot imposant el respecte degut als enemics que l’havien humiliat i intrigat. El 1200 va aconseguir que els homes de les valls d’Andorra li prestessin homenatge de fidelitat, i poc després signà una avinença amb Arnau de Castellbò, per la qual aquest últim li jurà fidelitat i homenatge per les valls de Cabó, Sant Joan i Andorra. Encara que només fos per poc temps, la pau i la tranquil·litat retornaren als dominis de l’església d’Urgell. Fou també un ferm opositor a l’heretgia dels càtars que durant aquells anys intentava penetrar en el territori del bisbat. Morí a finals de novembre de 1203.
Pere de Puigverd (1204-1230)
Probablement començà el seu govern el 1204. Entre les seves primeres activitats pastorals cal destacar la consagració de les esglésies del monestir de Santa Maria de Gualter (1207) i de Sant Pere d’Ocejà (1219). Assistí a l’important Concili de Lleida, que pretenia aplicar la disciplina establerta pel Concili Ecumènic Laterà IV i reformar la vida eclesiàstica en els bisbats. Durant aquest període sovint els reis d’Aragó i els comtes d’Urgell afavoriren l’església urgellenca amb nous privilegis i concessions. El 1210, el rei Pere I atorgà als habitants de la Seu d’Urgell un important privilegi d’afranquiment d’impostos i va concedir als canonges l’exempció de la lleuda del seu blat. Poc abans, el 1207, els comtes d’Urgell havien promès defensar i salvaguardar els béns i honors de l’església d’Urgell. Pere de Puigverd procurà el favor del seus canonges i en aquest sentit es mostrà molt generós amb ells, concedint-los el 1211 una sèrie de privilegis i llibertats respecte als altres habitants de la Seu d’Urgell. Els ciutadans de la Seu van tenir a partir d’aquell moment els canonges per llurs senyors i, com a tals, havien de defensar els seus béns, llevat sempre de la deguda fidelitat al bisbe. En el règim temporal, aquest bisbe, tal com ja havia succeït amb els seus predecessors, hagué de sofrir tensions i lluites especialment per part d’Arnau de Castellbò. Aquests conflictes desembocaren en una solemne concòrdia el 1206. De la mateixa manera, defensà en tot moment els drets de la seva església davant d’altres senyors i tractà d’ampliar i millorar el seu patrimoni. Així, va posar fi el 1205 a les disputes i a la guerra que havien sostingut amb R. de Sosa per les pastures dels termes de Tuixén i Sosa. Vetllà també perquè la seva església no fos espoliada en temps del seu vacant per part dels comtes d’Urgell i aconseguí la renúncia de Jaume I, aleshores detenidor del comtat d’Urgell, a aquest mal ús. Finalment, el comte de Foix i la seva esposa Ermessenda de Castellbò i llur fill Roger li prestaren jurament de fidelitat. Al principi de l’any 1230, després d’haver demanat al papa l’acceptació de la seva renúncia a la seu urgellenca, l’obtingué i es retirà al monestir de Santes Creus, on degué morir poc després.
Ponç de Vilamur (1230-1257)
Era fill de Pere, vescomte de Vilamur, i tenia dos oncles bisbes, el d’Urgell, Bernat de Vilamur, antecessor seu, i el de Lleida, Berenguer d’Erill. La seva elecció resultà molt renyida i per aquest motiu fou sempre un bisbe molt controvertit, fins al punt que alguns canonges li mostraren una clara enemistat. Aquest bisbe, malgrat tot, es preocupà del seu capítol i no deixà d’afavorir-lo, reconeixent als canonges diversos drets, com el de testar lliurement. Va assistir en persona als concilis provincials celebrats els anys 1239 i 1247 i autoritzà algunes fundacions de monestirs femenins dins el bisbat, com el de les monges cistercenques de Valldaura (Berguedà) i el de les augustinianes de Tauladella. També es mostrà molt favorable als premostratencs de Bellpuig de les Avellanes. No li mancaren la resistència i l’oposició d’alguns eclesiàstics, com Guerau, prepòsit de Solsona que ell pretenia reformar, o Ricard, ardiaca d’Urgell i rector de Balaguer. Un dels problemes més greus que sorgiren al si de l’església d’Urgell davant el seu pontificat fou la penetració de l’heretgia albigesa. Pons de Vilamur, almenys en un principi, tingué una actitud enèrgica davant l’heretgia i excomunicà el comte de Foix perquè era un clar encobridor i defensor dels heretges que havien penetrat als seus dominis del vescomtat de Castellbò. Mantingué estrets contactes amb Ramon de Penyafort, el qual l’aconsellà a l’hora de tractar l’heretgia. Les relacions amb el comte de Foix i vescomte de Castellbò, vassall seu, foren, com hem vist, tenses i sovint degeneraren en lluites i guerres. Els Foix, a més d’afavorir els albigesos, es mostraren també hostils a l’església en envair les seves possessions i causar múltiples destrosses. Tot i les treves, els enfrontaments continuaren i els plets entre ambdues parts no es resolgueren. Vers el 1252 els canonges Ricard de Cervera, Guillem Bernat de Fluvià i Arnau de Querol presentaren al papa un procés contra el bisbe d’Urgell per tal d’obtenir la seva deposició. L’acusaven de tota classe de crims com la simonia, l’homicidi i la malversació dels béns de l’església. Després de dos anys d’actuacions, el 1254, el cardenal Esteve de Palestrina fallà en contra del bisbe, el qual fou suspès en el seu ofici. Finalment el papa Alexandre IV va confirmar l’esmentada sentència i deposà Ponç de Vilamur.
Abril (1257-1269)
A causa dels conflictes anteriors, el papa va encomanar a l’arquebisbe de Tarragona el regiment de la seu vacant d’Urgell durant anys fins que nomenà com a bisbe una persona de la seva màxima confiança (1257). Abril, amb tota probabilitat originari de Galícia, quan fou elegit bisbe era ardiaca de Salamanca i capellà papal. El seu germà, Joan Peláez, fou cridat per ell mateix al bisbat d’Urgell i successivament ocupà els càrrecs d’ardiaca, degà i sagristà. En l’administració del béns temporals, procurà subvenir les rendes de la mensa episcopal, que a causa de les guerres i els conflictes anteriors havien minvat molt. Per aquest motiu, decidí, juntament amb el capítol, suprimir l’ardiaconat de Tremp i annexionar-lo a la mensa episcopal. Va afavorir la repoblació amb llibertats i privilegis, com és el cas del privilegi que atorgà el 25 de març de 1267 als habitants del castell d’Alàs, mitjançant el qual se’ls eximia d’alguns mals usos. Com els seus predecessors s’hagué d’enfrontar també amb el comte de Foix i vescomte de Castellbò, Roger IV, en aquells moments que no volia retre-li homenatge segons els antics pactes estipulats amb Arnau de Castellbò. Abril, en defensa dels seus legítims drets, declarà un interdicte general sobre la vall d’Andorra, on el vescomte Roger s’atribuïa drets que no li corresponien. Alhora, establí convenis per tal de solucionar algunes qüestions jurisdiccionals d’ordre espiritual. Així resolgué que el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i els priorats de Vellanega i de Sant Llorenç de Morunys amb llurs esglésies, estiguessin exempts de la jurisdicció episcopal, tot i que el bisbe es reservà nombrosos drets, com les ordenacions i consagracions d’altars. L’any 1268 arribà a un pacte semblant amb l’abat de Sant Miquel de Cuixà, que tenia jurisdicció sobre algunes esglésies del bisbat (Bolvir, Saga, Talltorta, etc). Durant el seu govern es va cloure la lluita contra l’heretgia càtara i s’imposaren algunes sentències exemplars, com l’exhumació de les despullles d’alguns antics heretges enterrats en cementiris catòlics. El bisbe Abril morí el 21 d’octubre de 1269 i fou enterrat a la catedral el dia següent.
Pere d’Urtx (1269-1293)
Fill del noble Galceran d’Urtx i de Blanca, senyora de Mataplana, era l’ardiaca de Prats quan es produí la vacant de la seu episcopal i fou elegit bisbe d’Urgell. De bon començament es proposà emprendre la reforma espiritual de l’església d’Urgell. En aquest sentit assistí als concilis provincials que foren celebrats successivament els anys 1273, 1279, 1283 i 1292. Prestà una especial atenció pel que fa a l’honestedat de vida i costums del clergat, i impulsà les visites o correccions a les parròquies, que confià als dominics, establerts des d’aquell moment a la Seu d’Urgell. També es preocupà de la vida i les activitats del canonges del seu bisbat i s’interessà per algunes obres de restauració de la catedral, del claustre i d’altres llocs propers. En el règim temporal obtingué el reconeixement i el favor del rei i del comte d’Urgell, el qual confirmà tots els drets de l’església d’Urgell. Pere d’Urtx, en les seves relacions amb el comte de Foix, Roger Bernat II, va viure moments força difícils de tensió i guerra, però, finalment, aconseguí una pau definitiva gràcies a la signatura dels pariatges (1278 i 1288). Amb aquests pariatges es fixà el veritable estatut polític pel qual es regiren en el futur les valls d’Andorra i es consolidà la cosenyoria del bisbe d’Urgell i el comte de Foix sobre Andorra. Morí el 12 de gener de 1293 i les seves despulles foren sepultades a la catedral, a la capella de Jesús de Natzaret que ell mateix havia manat construir.
Fra Guillem de Montcada (1294-1308)
Originari de la noble família dels Montcada, en el moment de la seva elecció era un frare dominic. S’ocupà de la vida, les activitats i els recursos materials del seu capítol. Amb aquesta finalitat promulgà diverses constitucions capitulars i reestructurà els ardiaconats i les prebendes canonicals. Durant el seu pontificat va rebre diversos juraments d’obediència i homenatge, com el dels abats de Sant Llorenç de Bagà, Sant Vicenç de Cardona i Santa Maria de Serrateix, i el del prepòsit de Solsona. Va ser un protector important dels dominics, que durant el seu regiment al capdavant de la mitra d’Urgell bastiren una església a la mateixa Seu d’Urgell. Quant a la qüestió andorrana, defensà i consolidà la situació i els pariatges establerts pel seu antecessor amb el comte de Foix. El 1300 va aconseguir que Roger Bernat III li prestés homenatge de fidelitat, segons les condicions establertes en el primer dels pariatges. El bisbe Guillem també va protegir els privilegis concedits a la seva església i per aquesta raó va proposar a Jaume II que l’església d’Urgell gaudís de l’exempció de bovatge, tal com reconeixien privilegis atorgats pels reis predecessors. Aquest bisbe es trobava de visita pastoral a Guissona, on el 3 de novembre de 1308 morí, i fou sepultat en aquell lloc. (BMS)