Situació
Al cim mateix de la serra de Can Pubill, al lloc anomenat “el Tossal”, a 1 800 m d’altitud i més o menys equidistant dels pobles de Cava i del Quer Foradat, es troben les restes molt malmeses del que va ser el castell de Miralles.
Mapa: 35-11(254). Situació: 31TCG869868.
L’accés al castell no és fàcil, tot i que sembla que des del poble del Quer Foradat la pujada sigui més planera. Hi ha un altre camí consistent a arribar al coll Eruga passant pel veïnat de Can Pubill si es ve de Cava o per la borda de Ganxat si el camí triat és el del Quer Foradat. Un cop al coll, girant cap al N i seguint la carena, s’arriba a una gran terrassa d’uns 300 m de llargada per 100 m d’amplada on es troben les restes del castell dominant una magnífica panoràmica i fent honor així al nom de Miralles.
Història
Una de les primeres mencions del “castrum quod vocatur Mirales” és de l’any 1077 i apareix com a afrontació oriental de la vila de Lletó al comtat d’Urgell. De fet, el castell de Miralles, situat al territori del Baridà, va dependre almenys aquests primers anys dels comtes de Cerdanya.
Molt aviat, el destí d’aquest castell de Miralles es lligà al de dos altres castells: el de Queralt i el de Sant Martí dels Castells. El primer és un castell de característiques molt similars al de Miralles, situat a més de 1 600 m d’altitud i enfront del comtat d’Urgell, però de l’altra banda del Segre. El segon, sobre el Segre mateix però en els límits orientals del pagus del Baridà, a poca distància, aigües amunt de la vall de Montellà.
Els tres castells, clau defensiva del Baridà i per extensió de la frontera occidental del comtat de Cerdanya, foren donats en feu pel comte Ramon Guifré I a Bernat II Sunifred, vescomte de Cerdanya, segons diu un sagramental datat entre el 1050 i el 1068 i conservat en el Liber Feudorum Maior. Aquests “ipsos castros qui sunt in Cerritania, id sunt castrum Sancti Martini, et castrum Miralles et castrum de Cheralt” foren cedits pel comte Ramon Guifré I al vescomte de Cerdanya dins de tot un conjunt de pactes i convinences que se succeïren durant tota la segona meitat del segle XI com a resultat d’una llarga confrontació entre tots dos senyors.
Cal tenir present que des del moment que el vescomte Bernat II havia expandit els seus dominis de la vila de Merens per la vall veïna de Querol fins a Iravals, amenaçava directament els drets comtals sobre el peatge del Puimorens. La reacció comtal no es va fer esperar i davant d’un tribunal format pel comte Ramon Guifré I, el vescomte renuncià als possibles drets sobre el dit peatge i a canvi rebé els esmentats castells del Baridà. Una sèrie de resistències, pactes i traïcions entre tots dos senyors no alteraran en principi el conjunt de la cessió; tot i que durant uns anys el castell de Queralt tornà al domini comtal, els dits castells sempre quedaran lligats als vescomtes de Cerdanya. Així, en una convinença datada entre el 1068 i el 1095, conservada també en el Liber Feudorum Maior, Bernat II Sunifred jurà fidelitat a Guillem Ramon I, fill del comte Ramon Guifré I de Cerdanya, pel feu dels castells de Miralles, Queralt i Sant Martí.
Els actes de reconeixement de vassallatge per aquest feu s’aniran repetint durant tots els anys del final del segle XI. Ramon II Bernat, successor de Bernat II Sunifred, jurarà fidelitat a Guillem Ramon I i més tard a Guillem Jordà I, i es repetí, entre els anys 1095 i 1109, el jurament de Pere Ramon, fill de Ramon II Bernat vescomte de Cerdanya, al mateix Guillem Jordà I.
D’altra banda, la documentació conservada tant al Liber Feudorum Maior com a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell és particularment rica quant a notícies sobre els castlans d’aquests castells. Abans del 1095 apareix un Bernat Guitart com a castlà de Sant Martí dels Castells i de Queralt que afegeix als seus dominis el castell de Miralles, reunint així en una sola persona els tres castells vescomtals. Però a partir del final del segle XI, aquesta unió més política que efectiva es trencà, produint-se una separació, sempre des del punt de vista dels castlans, entre Miralles i Queralt per una banda i Sant Martí dels Castells de l’altra.
Si bé els reconeixements de drets i els juraments de fidelitat se sobreposen durant aquests anys, queda prou definida la persona de Berenguer Bernat com a castlà de Miralles i Queralt a partir de l’any 1095. Serà precisament aquest qui jurarà fidelitat al comte de Barcelona Ramon Berenguer III per la tinença dels dits castells un cop passat el comtat de Cerdanya a mans del casal de Barcelona l’any 1117.
Seguint una política d’expansió per terres cerdanes i amb la vista posada en el domini estratègic del Baridà, que segons com es miri és també la frontera nord-occidental del comtat d’Urgell, sabem per una nota del Dietari de Puigcerdà que al març del 1126 Pere Ramon de Castellbò i la seva dona Sibil·la arribaren a un acord amb Ramon Bernat II, vescomte de Cerdanya, que comportava entre altres coses la cessió dels castells de Miralles, Queralt i Sant Martí amb tota mena de drets i el reconeixement dels respectius castlans. Uns anys més tard, el 1134, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, confirmava la cessió dels esmentats castells al vescomte de Castellbò amb la promesa d’aquest de tornarlos al primer requeriment.
No és ara el moment de fer l’anàlisi dels interessos territorials de la família de Castellbò en el segle XII, però de ben segur que el domini dels castells dels Baridà i la possibilitat que donava al seu posseïdor de tancar el pas de la via cerdana li va resultar d’una gran utilitat en la seva lluita secular contra els bisbes d’Urgell. És així com Arnau de Castellbò al setembre del 1188 signa amb el rei Alfons I de Catalunya-Aragó una convinença sobre els drets del vescomtat de Cerdanya i molt concretament sobre els esmentats castells de Miralles, Queralt i Sant Martí.
Al començament del segle XIII i amb l’entrada en força de Ramon Roger I, comte de Foix, en els afers dels comtats de Cerdanya i Urgell, sempre de la mà del seu aliat el vescomte Arnau de Castellbò, el valor estratègic del Baridà i els seus castells augmentà de manera significativa. Això no obstant, és a partir d’aquestes dates que l’interès pels dits castells es va anar concentrant en el castell de Sant Martí en detriment dels de Miralles i de Queralt, de difícil accés i massa allunyats de la via de pas que seguia el riu Segre.
Petit munt de pedres que recorda la situació d’aquest castell, d’història més notable que no fa suposar el poc que ara en resta.
ECSA - A. Villaró
Començà, doncs, a produir-se a mitjan segle XIII una lenta i continuada transformació que portà el castell de Miralles a convertir-se en una talaia d’observació. La recent construcció del castell de Cava i la revitalització del del Quer Foradat, a molt poca distància tant l’un com l’altre del castell de Miralles també tingueren bastant a veure en aquest procés de transformació esmentat. Al final del segle XIII, el castell de Miralles, junt amb d’altres com el de Queralt, Ansovell i Arànser eren cedits en feu a la família Pinós pel comte de Foix Ramon Bernat III.
Castell
La terrassa damunt la qual es trobava el castell de Miralles presenta del costat sud un fossat semicircular d’uns 25 m de llargada per 3 m d’ample. A l’interior del recinte s’endevinen les restes del que va ser segurament una torre quadrada de 6 m de costat, construïda sobre un petit sortint de la roca, els murs de la qual devien fer 1 m d’amplada. Els vestigis de l’aparell són molt escassos, exceptuant l’existència de grans quantitats de morter a la base de la torre.
Bibliografia
- Miret I Sans, 1901, VIII, pàg. 146; Martí, 1926, pàgs. 161, 456, 461, i 462; Serra I Vilaró, 1930, vol. I, pàgs. 99 i 101; Miquel I Rossell, 1945-47, vol. II, pàgs. 99, 100, 101, 106, 108, 110,112-118, 120, 123-125, 128 i 130-132; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1170-73; Baraut, 1979, 1988/89, pàssim; Salrach, 1983, pàgs. 61-79; Ruf, 1990.