Situació
Arcs adossats a la penya a fi de sustentar l’antic camí medieval que salvava el congost de Tresponts.
T. Pollina
És situat en el congost del mateix nom de la vall del Segre, entre la Reula i Organyà.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TGC637790.
Les restes es troben dins de dos termes municipals: el de Noves de Segre fins al pont de la Torre, i la resta dins del de Fígols i Alinyà. La carretera C-1313 travessa tot el conjunt, des d’Organyà fins a la sortida del congost.
Història
El camí de Tresponts formava part del que sembla un ambiciós projecte de comunicació. Segurament, abans de la construcció del camí el pas era extremament difícil o potser impracticable, especialment per als animals de càrrega. La Strata Ceretana, el camí romà que connectava les planes de Lleida i el Pallars Jussà amb l’Urgellet, Andorra i la Cerdanya, es devia desviar del seu camí natural, és a dir, remuntant la vall del Segre, i devia passar per la serra d’Ares per davallar per les valls d’Aguilar. L’obertura d’un pas a través del congost devia restablir el curs natural de les comunicacions a través de la vall del Segre.
Podem situar la data aproximada de la seva construcció entre el 1026 i el 1054; a la primera data, el monestir de Sant Andreu —al mig del congost— és anomenat de Centelles. El 1054, en una convinença entre el comte Ermengol III i el bisbe Guillem Guifré, apareix el mot interpontonos per a situar l’indret; a partir del 1078, la denominació del monestir de Sant Andreu de Centelles sistemàticament va lligada als ponts, i s’oblida l’anterior: “quod est situm inter arta nimium loca que vocantur Pontonis” (1078); “Monasterium Sancti Andree de Entrepontos” (1079). Com hem apuntat abans, la denominació de Tresponts no es dóna fins al segle XVI, i encara coexistint amb la d’Entreponts.
Els límits establerts, entre el 1026 i el 1078, permeten atribuir a la iniciativa del bisbe sant Ermengol la construcció del camí. Tot i que no hi ha documentació contemporània d’aquesta iniciativa, tots els textos hagiogràfics que es van redactar poc temps després per documentar els miracles del sant recullen l’activitat pontificadora del bisbe.
No es coneix el procediment seguit per a la construcció del camí. Tal vegada el procés fou semblant al que està documentat per a una part superior del mateix camí, la que travessava el Baridà. En un document del 1081, s’estipulava que els habitants dels pobles immediats al camí —en aquest cas, Bar i Toloriu— es comprometien davant el bisbe Bernat d’Urgell i del comte Ermengol a fer el pont de Bar i a aplanar el camí entre el Grau d’Aristot i el Riutort. En canvi, obtenien una concessió de pau i treva.
El 1333 els ponts foren destruïts pel comte de Foix Roger Bernat, en el temps del bisbe Arnau de Lordat. La reconstrucció del pont del Diable es faria sobre les restes del pont romànic, el pont de la Torre es reconstruiria de nou una mica més al S.
Fins a l’obertura de la carretera actual —al tombant del segle— l’antic camí de Tresponts fou el conducte habitual de comunicació per la vall del Segre.
Camí
Arcs adossats a la penya a fi de sustentar l’antic camí medieval que salvava el congost de Tresponts.
T. Pollina
Tresponts és un dels típics congostos formats pel riu en exacavar les serres pre-pirinenques. Té dos segments ben diferenciats: el primer es troba, remuntant el riu, entre Organyà i l’Hostalnou, on hi ha les restes de dos ponts, un d’ells el pont del Diable. L’altre és el dels Pontarrons, entre l’Hostalnou i la Reula, on hi havia el pont de la Torre, amb una petita fortificació que el dominava.
Dels ponts només es conserven les bases. El primer—baixant pel riu— és el pont de la Torre, que no servia per a salvar cap accident orogràfic sinó que enllaçava l’altiplà de Montan i la vall de Lavansa amb el camí que remuntava el Segre. El segon era el pont del Diable, que canviava de ribera el camí: de la dreta del riu passava a l’esquerra, en un pas especialment complicat que la carretera actual no deixa veure gaire bé. Durant 1 km aproximadament, el camí anava per l’esquerra, i tornava a canviar per un altre pont —que no té una denominació precisa—, ja molt a prop d’Organyà, a la mateixa banda del riu.
Les restes de les estructures dels tres ponts són pràcticament idèntiques. Sobre la roca s’excavava una base, d’uns 3 m d’ample, que era omplerta amb un basament fet amb carreus petits, disposats en filades molt regulars, i units amb un morter de calç extremament sòlid. S’alternaven carreus calcaris i de gres. Aquesta base feia com una mena de sòcol de 2 a 3 m d’alt, i l’arc de mig punt arrencava del final del sòcol, remarcat per un voladís de pedra, tallada més fina. Als dos primers ponts, sota mateix d’aquest ràfec, hi ha tres grans forats de bastida.
El primer pont del Diable estava a un nivell força baix sobre la llera del riu. Destruït al segle XIV, el que el substituí aprofità les restes de l’anterior com a base. Això li va donar una fesomia particular, que fou reflectida molt sovint en els gravats romàntics que il·lustren els llibres de viatgers del segle XIX.
Si els ponts són els elements més espectaculars i complexos del camí de Tresponts, els fragments dels murs de contenció del camí són els elements més ben conservats. Tanmateix, només n’hi ha restes als indrets en què la carretera actual va per la banda oposada a la del camí: és a dir, entre el primer pont que es troba pujant des d’Organyà i el pont del Diable, i entre el pont de la Torre i la Reula. En ocasions els arcs són molt espectaculars, com el tercer que hi ha pujant des del pont de la Torre, amb forats de bastida i un aparell idèntic al dels ponts, molt regular.
L’aparell d’aquests murs és molt similar: carreu típic del segle XI, ancorat sòlidament sobre els indrets en què la roca del congost obliga a cobrir escletxes o salvar desnivells. Especialment impressionant és l’indret superior del camí, entre el pont de la Torre i la Reula, anomenat els Pontarrons, on es van fer quatre pontets per poder travessar escletxes molt profundes. Un d’ells, desfalcat per les bandes, ha caigut sobre el rasper que hi ha a sota. La roca, en aquest indret, va haver de ser excavada per poder donar l’amplada suficient per al pas. En alguns indrets, tanmateix, s’observen fragments de mur refets, producte de reparacions posteriors. Cal que no s’oblidi que el camí va donar servei fins fa noranta anys.
Torre
Damunt mateix del pont de la Torre hi ha les restes d’una petita fortificació: una torre de planta circular, d’uns 5 m de diàmetre, amb una paret d’uns 90 cm de gruix, unida amb morter de calç. L’aparell és molt similar al de la torre circular del castell de Montan: petits carreus, disposats en filades regulars, sòlidament assentades sobre la roca. Dels murs no resten més que fragments, el més alt dels quals no supera el metre i mig d’alçada. La part més enrunada és la que dóna al riu. Hi ha indicis d’altres parets que completarien el recinte, mig amagades per la runa de la torre i les bardisses. Aquesta fortificació fou observada per Francisco de Zamora, que la descriví en el seu diari com un “cas tillote arruinado, que con pocos hombres se podría privar el paso”.
Bibliografia
- Zamora, 1973, pàgs. 154–155; Baraut, 1984, pàgs. 241–274.