Situació
ECSA - J.A. Adell
Aquesta església és situada a uns 500 m del poble de Tragó, aigua avall del riu, al costat del cementiri, un xic allunyada de la població.
Mapa: 34-12(291). Situació: 31TCG592577.
A Tragó de Segre s’arriba per la carretera que porta a Peramola. (JAA)
Història
El lloc de Tragó formà part, fins a la fi de les senyories, de la baronia de Peramola, que pertangué fins al segle XV als Peramola.
Les referències històriques sobre aquesta església són força migrades. A la relació de la dècima del 1279, dins del deganat d’Urgell, hi figura l’església de Drago.
Malgrat que aquesta església es conegui sota l’advocació de al santa Llúcia, al principi de segle el seu titular era Nostra Senyora del Roser i, amb anterioritat, ho havia estat santa Maria del Pla de Tragó.
Antiga parroquial que tenia com a annexa Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga, en l’actualitat és supeditada a la parroquial de Peramola. Recentment ha estat restaurada. (MLlC)
Església
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, acabada a llevant amb una capçalera trevolada, formada per un absis central, de dimensions proporcionades a la nau, i les dues absidioles laterals de dimensions més reduïdes. L’absis central s’obre a través d’un curt arc presbiteral i les absidioles s’hi obren directament. La nau és coberta amb una volta de canó seguit, de secció semicircular i reforçada per dos arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs. A l’extrem de ponent de la nau hi ha un àmbit cobert amb volta de canó, que sembla correspondre a un pis elevat, perfectament lligat amb el conjunt de l’obra, per la qual cosa l’hem de considerar com a original. S’assembla al que podria ésser un cor, o tribuna elevada, element molt singular en l’arquitectura d’aquesta època. El seu estat actual, desfigurat per l’escala d’accés al cor actual, no permet d’escatir-ne íntegrament l’estructura i veure la seva possible relació amb altres elements elevats similars, com el cor de l’església canonical de Sant Vicenç de Cardona, i la seva funcionalitat litúrgica en una església com aquesta.
Al centre de cada absis hi ha una finestra, centrada, de doble esqueixada. Hi ha una quarta finestra a la façana de ponent, també de doble esqueixada, que conserva vestigis de pintura mural de color mangre que imiten un carreuat. La porta s’obre a la façana sud, amb un arc adovellat.
El campanar és situat damunt del mur de ponent i és una senzilla espadanya d’un sol ull, probablement d’època posterior a la construcció de l’església.
Els absis, tant el central com les absidioles, exteriorment presenten una decoració formada per arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes, decoració que no presenten les parets de la nau que es troben sobrealçades. Es conserva part de les lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret.
L’aparell és de carreus petits, de mides regulars, col·locats formant filades. S’hi aprecien els forats de la bastida a l’absis central.
L’església ha estat recentment restaurada, especialment en el sector dels absis, que presentaven diversos esvorancs, motivats per additaments posteriors.
Cal assenyalar el detall curiós que les absidioles abracen les cantonades del cos de la nau, que no arriben al sòl, sinó que s’entreguen a les cobertes de les absidioles, el semicercle de les quals no se cenyeix al perímetre de la nau.
L’estructura de l’església i la seva tecnologia permeten de situar-la perfectament dintre la manera de fer de l’arquitectura llombarda, pròpia del segle XI, en un moment, potser, ja avançat de l’estil i del segle. Podem relacionar aquesta església amb altres edificis de la seva època com l’església de Sant Pere de Gallifa, de capçalera trevolada, amb absidioles reduïdes, que conformen un tipus arquitectònic de característiques precises, plenament desenvolupat durant la segona meitat del segle. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, fol. 103r; ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, fols. 316-319; ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 260; Rius, 1946, vol. I, pàg. 184