Les primeres notícies
Les primeres notícies històriques i el trasllat, hipotètic o real, de la catedral d’Urgell de Castellciutat al vicus d’Urgell són temes poc tractats, però que és necessary reconsiderar per entendre la problemàtica que presenta I’establiment de l’inici de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell i la seva acta de consagració. Per il·Iustrar millor la nostra versió exposarem els fets a partir del final de l’episcopat del bisbe Fèlix.
Després de la mort de Fèlix a Lió el 818, i de la probable intervenció del bisbe Leidrad de Lió com a bisbe administrador d’Urgell vers el 806, o potser un xic abans, succeeix un període obscur en el qual sembla que foren bisbes d’Urgell Possedoni i Sisebut, del 815 al 840, no sense contradicció. S’atribueix als sarraïns la destrucció el 793 del centre episcopal de Castellciutat, que degué provocar la construcció de la nova catedral en un monticle de la plana propera, possiblement semiartificial, on es formà el vicus d’Urgell, no gaire lluny de la muntanya de Castellciutat. Però sembla inversemblant que, si hom havia destruït l’enlairada fortalesa i els seus temples, optés per reconstruir la seu episcopal en un vicus, un poblet, situat en plena vall, entre el Segre i el Valira, com si la protecció que podien oferir els dos rius i el torrent de la Seu fos millor que la de la civitas o el castrum roquer veïns. Altres circumstàncies degueren influir en aquest trasllat, com podien ésser les diferències existents entre una població que venerava la memòria del bisbe perseguit i empresonat, i els bisbes nouvinguts o imposats per les autoritats civils del nord dels Pirineus.
En tot cas, sembla que foren Carlemany i Lluís el Piadós els qui donaren a Possedoni (†823) i a Sisebut l’episcopat d’Urgell i el seu suport. Del primer precepte de Carlemany, dels primers anys del segle IX, atorgat a Leidrad i perdut en les trifulgues d’aquells dies, hom pot deduir solament que l’emperador, desitjós de restablir l’autoritat episcopal, li confirmà les parròquies aleshores existents als pagi o districtes d’Urgell, Berguedà, Cerdanya, Llívia, Pallars, Àneu, Cardós, Tírbia, Gistain i Ribagorça. Un altre precepte, atorgat per Lluís el Piadós, quan encara era rei d’Aquitània, al bisbe Possedoni, i també perdut, li confirmava d’acord amb el seu pare, les parròquies dels pagi esmentats, sense especificar-Ies, i hi afegia la concessió de terres fiscals ermes per a bastir-hi monestirs. El 1040, amb motiu de la consagració de la primera catedral romànica, hom consignarà que Lluís el Piadós instituí la canònica de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
En el tercer precepte (Precepte de l'emperador Lluís el Piadós a l'Església d'Urgell), el segon que atorga Lluís el Piadós, des de Thionville, el 12 de març del 835 a precs del bisbe Sisebut, confirma els anteriors i ordena “que els sigui permès a l’esmentat bisbe i als seus successors de viure sota la institució canònica (se suposa que sota la regla aquisgranesa, establerta al concili d’Aquisgrà el 817) i disposar dels seus preveres i clergues, i percebre les dècimes atorgades a l’església d’Urgell sense cap contradicció o perturbació”. Sembla que aquest darrer document no deixa cap lloc a dubte sobre l’existència d’un cert nombre de canonges a la catedral de la Seu d’Urgell que feien vida en comú sota una regla. Cal pensar també que els laics i els preveres que regien parròquies es quedaven les dècimes dels fruits contra els drets episcopals, o bé, en algun cas, com el de Llívia, pretenien retenir la parròquia en feu, és a dir, percebent-ne un cens. Sembla també que devia haver-hi esglésies privades, els clergues de les quals actuaven al marge de l’autoritat episcopal. De les dificultats que tenien els bisbes per a fer valer la seva autoritat envers els clergues, n’hi ha altres testimonis fefaents, com també de la pressió que alguns servents episcopals exercien sobre clergues diocesans.
La tradició atribueix a Sisebut el trasllat de la catedral al vicus Urgellensis, i la seva dedicació, quan sols era mig construïda, a un hipotètic bisbe Florenci. Segons el Diptycon Sanctae Cathedralis Ecclesiae Urgellensis Pontificum, que el 1748 el bisbe fra Sebastià de Victoria d’Emparán va incloure en la seva edició de les Constituciones Synodales, seria el bisbe Florenci el que va fer la dedicació de la primera catedral d’Urgell situada al pla i al vicus que, per ella, s’anomenaria “de la Seu”; la dedicació hauria tingut lloc entre els anys 839–840 i el 850. Cal tenir present que P.B. Gams no admet aquest Florenci, que substitueix per Beatus, bisbe que signa el 850 en un document del monestir de Tresponts.
La consagració del 819: problemes sobre la seva autenticitat
Document controvertit de l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu del 819, redactat molt més tard de la seva suposada data.
Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell
La primera dedicació coneguda de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell és un afer obscur. Els erudits, després de proposar successivament les dates del 819, el 839 i el 831, i últimament el darrer terç del segle IX, per a la inquietant i extraordinària acta de consagració i dotació de la Seu d’Urgell, conservada en un pergamí de l’arxiu diocesà, acaben posant en dubte la seva autenticitat i pensen que cal considerar-la una falsificació de la segona part del segle X o del començament del segle XI, possiblement relacionada amb el judici de Ponts. Si fos així, caldria rebutjar aquest text excepcional i la cartografia dels topònims que ens ofereix resultaria atemporal i només reflectiria una realitat del temps en què es va redactar o falsificar.
Acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (1 de novembre del 819(*))
Consagració, en el lloc dit Vicus, de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, que antiquitus a fidelibus constructa et ab infidelibus destructa, atque a parentibus nostris temporibus domni et piissimi imperatoris Karoli augusti restaurata esse videtur, pel bisbe Sisebut, el qual, amb el consentiment de l’emperador Lluís el Piadós i del comte Seniofred I de Cerdanya-Urgell, la dota amb els delmes i les primícies de totes les parròquies dins el terme del bisbat a Urgell, Cerdanya, Berguedà, Pallars i Ribagorça; amb unes Coromines tocant a l’hort de Santa Maria, els delmes del ferro i de la pega, i el terç de tots els mercats del territori diocesà. Subscriuen l’escriptura, redactada pel prevere Julià, a més del bisbe Sisebut i del comte Seniofred, nou testimonis, dos arxiprestes, cinc preveres i dos laics.
"Regnante in perpetuum domino nostro Ihesu Xpisto, tempore piissimo hac serenissimo domno Hludovico imperatore augusto divina proteccione choronato Romanum gubernans imperium atque per Dei misericordiam rex Franchorum et Langobardorum, adiuvante Domino et quooperante divina clemencia atque largissima pietate cetus conveniencium religiosorum principum sive hordinis clericorum nec non et plurima vulgus populi Hurgellensium atque Cerdaniensium vel Bergitanensium sive Paliarensium, ob religione sancte et individue Trinitatis et amorem vite celestis, una cum predictorum hurbium pontifico domno Sisebuto atque domno Suniefredo illustrissimo comite qui apud supradictum imperium accepta potestate qualiter hodie videtur habere, quoadunati sunt in gremio sancte et matris ecclesie, in loco qui dicitur Vicus, quod est capud ecclesiarum pontificalis supra dictorum hurbium sancte Marie sedis Hurgellensis, que antiquitus a fidelibus constructa et ab infidelibus destructa atque a parentibus nostris, temporibus domni et piissimi imperatoris Karoli augusti, restaurata esse videtur. Nos autem gracias agentes Deo omnium largitori ad diem dedicacionis diligenti animo congregati consistimus. Cumque in hac principalem ecclesiam sancte Marie omnes unanimiter consisterent hostensum est a predicto Sisebuto illustrissimo aepiscopo quod nulla debet esse ecclesiarum dedicacio, nisi prius omnium rerum possessionibus per scripture tradite sint. Ideoque ego Sisebutus, servus servorum Dei, episcopus consecro hanc matrem ecclesiam sancte Marie sedem Hurgellensem et cum auctoritate Dei et sanctorum patrum, sicut in librorum kanonum vel decreta pontificum sancxitum est, una cum iussione prestantissimi imperatoris nostri seu domni Suniefredi predicti comiti, cum obtimatibus vel principibus seu religiosorum clericorum hac vulgus populi unanimiter in Domino tradimus et condotamus atque confirmamus omnem episcopatum Hurgellensem atque Cerdaniensem vel Bergitanensem sive Paliarensem atque Ribacursensem cum omnibus parroecchiis atque ecclesiis vel prediis sive cellulis, terris atque vineis vel mansionibus in supra dictis urbibus supra dicte sedem, omnia ibidem pertinentem.
Tradimus atque condotamus parrochias Hurgellensem pagus eidem pertinentes, idest ipsa parrochia prime Sedis Vicho sive sancti Stefani vel Kalpiciniano, Linzirt atque Sardinia seu sancta Columba. Deinde ipsa parrochia de Archavelle sive ipsa Ferrera sive ipsa parrochia de Harts vel Civici atque Hasnur vel sancti Iohannis sive Horgolelle atque Ouosse cum villulis vel vilarunculis earum. Tradimus namque ipsas parrochias de valle Handorrensis, idest ipsa parrochia de Lauredia atque Andorra, cum sancta Columba, sive illa Maciana atque Hordinaui vel Hencampo sive Kanillaue, cum omnibus ecclesiis atque villulis vel vilarunculis earum. Deinde ipsa parrochia de S tamariz sive Bescharan atque Karchobite cum ipsos Torrentes. Similiter ipsa parrochia de Villanova vel Banati atque Lothone, cum ecclesia sancti Iacobi, sive illa parrochia de Alasso vel ipsa parrochia de valle Horsianensem cum Addragigno. Deinde Napinerios sive Ollafracta atque ipsa parrochia de Tost vel Montedamno sive ipso Plano cum Villanova, atque Assoa vel Adralle sive Kastellione, vel Villamediana sive Kasamuniz et sancta Cruce cum Stacione, vel Palierolus sive eciam Cutenabarcii atque Aniano, Ortone, cum Sollanello vel Cerketa atque Kampilias. Harum parrochiarum cum omnibus ecclesiis seu villulis atque vilarunculis earum. Similiter ipsa parrochia de Novas atque Garamonse vel Helinse, atque Berhen sive Eguils, seu eciam Tauarcita cum Confuiente, vel sancta Eulalia cum Coniuncta, atque Villarubea cum Bochona vel Tyrone, cum omnibus ecclesiis vel villulis atque vilarunculis earum. Deinde ipsas parrochias de valle Labancia, idest Banieras et Eterrito vel Spelunka atque Uardia sive Fraxano et Corneliana atque Iausa vel Tuxen, cum omnibus ecclesiis vel villulis atque vilarunculis earum. Deinde ipsas parrochias de valle Lordensis, idest ipsa Petra cum Argilers vel Siskero, cum Linars et Montecalvo, sive illa Curriz vel Mesapolo, atque Terreros sive Taravil et illo Cincto vel ipso Currizano atque illa Tintillagine vel Odera seu ipsa Mora vel illa Silva atque Bisaura; harum parrochiarum cum omnibus ecclesiis vel villas sive villulis atque vilarunculis earum. Deinde Celsona, cum Iovale, et ipsa Lena sive Ladurci atque Valle Infernale vel Timoneta, cum Terraciola, sive Kanauita atque Odden seu Helinniano vel Kabrils sive Perlas atque Kannellas vel Muiopulto atque Lezonoas et Pampano seu illa Salsa et ipsos Turmos vel Vallehando atque Huliana, Auotense sive Madrona. Deinde ipsas parrochias de Kapudeizo Horganiano vel Favano atque Kapudeizo, sive Nargone vel Cuvilare, cum Montanione, vel Saliente seu Archas atque Lazouez vel Curtizda sive Palierolus atque Rialbo, seu alio Rialbo, vel ipsa Clusa sive eciam ipsas parrochias de valle Taravaldo cum Terraciola. Istarum parrochiarum Hurgellensium pagus, cum omnibus, ecclesiis que constructe sunt vel deincebs construuntur, et cum omnibus villulis atque vilarunculis earum, et cum decimas et primicias, tam de planis quam de montanas sive in convallibus seu de aprisionibus vel rupturis, totum et ab integrum, sic tradimus atque condotamus huius matris ecclesie sancte Marie sedis Hurgellensem in perpetuum abituras.
Tradimus eciam omnes parrochias comitatu Cerdaniensem supradicte sedis pertinentes. In primis ipsa parrochia sancte Marie Tollonensis, cum Villavetere, seu villulis eidem ecclesie pertinentes. Deide Neriniano vel Monteliano sive Bexabe, cum ipsos Torrentes, atque Barguia sive Bariense atque Arcegal vel Nonsuvelle, cum omnibus ecclesiis vel villulis atque vilarunculis earum. Deinde Arestothe, cum Kacianeto sive Munciar cum Aransar, vel Traverseras atque Avoldo sive Lesse cum ecclesiis et villulis earum. Inde vero ipsa parrochia de Prullianos sive Annas cum Taltennar, vel Orden atque Cortalz seu Ellar, velut eciam Meranicos atque Geruli, sive namque Olorbite vel Alfi atque Garexar seu Alli vel Geri, Sagane atque Eguils sive Exegenia vel Ysavals, Evegi namque, Hur vel Angustrina sive Targasona atque Egadde cum Hodellone sive Avizano, Levia vero, sive Baiamite cum Stavar atque Sallagosa vel Alione sive Ezerre atque Darnacollecta vel Anaugia. Olcegia autem vel Kaldegas atque Hyxi seu Villalupinti, Palierolus vero vel Hansi atque Kexanos seu Estolle, sive eciam Albi, cum Mosollo, vel Saltegal seu Evella cum Socramortua, hid vero Sanavaster cum Vicinulas, sive Borre cum Oruz, vel Tartera hac Biterris. Harum parrochiarum cum omnibus ecclesiis vel villis atque vilarunculis earum. Inde vero Duaria vel Tosos, et Nevano vel Kastellare, sive eciam Kerosalbos et Fustiniano, vel Pardinas atque Kaballera, sive eciam Lilieto vel Bocrano, cum Gavarreto, atque Bagazano seu Molinello vel Turbiassi, Sallices vero vel Gosal cum ipsos Villares. Istarum parrochiarum comitatu Cerdaniensium, cum omnibus illorum ecclesiis et villas vel villulis atque villarunculis, et cum decimas et primicias, tam de planis quam de montanas sive de convallibus [vel de aprisionibus atque rupturis ad predictas parrochias pertinentes, totum et ab integrum et cum omni redditu synodali, sic tradimus eas atque condotamus huius] matris ecclesie sancte Marie sedem Hurgellensem in perpetuum habituras.
Igitur tradimus atque condotamus omnes parrochias Bergitanensium pagus, scilicet eidem sedem sancte Marie pertinentes, idest ipsas parrochias de Balcebre vel de Macianeros sive Figuls atque Kastellare, seu eciam Foccocuruo et Spinalbeto vel Villaosyl atque Agilageros. Deinde ipsa parrochia de Frontiniano, cum Kerubio vel Montenigro sive Palomera vel Palomerola, sive eciam Villalata, cum Gardilane, et Roseto atque Kastro Adalasindo sive illa Noz, velut Malangez atque Cerdaniola seu illa Clusa sive eciam Lapides Bellos, cum Cerchos, et Holoanne vel Gerundella atque illa Corre. Deinde Sagasse sive Benevivere vel Merles, atque eciam Puioregis cum Merola. Istarum parrochiarum pagi Bergitanensis, cum omnibus illorum ecclesiis et villas vel villulis atque villarunculis, et cum decimas et primicias, tam de planis quam de montanas sive de convallibus vel de aprisionibus atque rupturis, ad predictas ecclesias pertinentes vel ad predictas parrochias pertinentes, totum at ab integrum et cum omni redditu synodali, sic tradimus eas atque condotamus huius matris ecclesie sanete Marie sedem Hurgellensem in perpetuum habituras.
Tradimus vero ipsas parrochias comitatu Paliarensis supra dicte sedis Hurgellensis sancte Marie pertinentes, scilicet ecclesiam sancte Marie, cuius locum vocitatum dicimus sancte Concordie (sic), cum eius parrochie vel villares atque vilarunculis earum, atque ipsas parrochias de valle Stacione vel Invicino, sive Siarb, cum Lagunuas et Serbaos et Villafuroris, et ipsas parrochias de illo Obago vel de Berenui et Somponui atque Montanohortone vel Riomatrice, cum villulis et vilarunculis earum, seu eciam ipsas parrochias [de valle Tirbiense, Baien et Alende, cum Ferrera, et Burg] et Viros, Tirbia quoq[ue et Tavascanni] vel Asneto sive Helinsi vel Harauo. Cardonensis namque, sancte Marie que dicunt in Ribera, vel Buslis superiore atque subteriore vel Labroso atque Vallato sive Vallatelo. Anabiensis quoque sancte Marie, que holim vocaverunt locus sancte Deodate, cum eius parrochias, idest Borrosso, cum Iouo, et Assor sive Sonne et Isil et Alos atque Stirri seu Burgi vel Cervo et Spotu, cum villulis et vilarunculis earum. Deinde locus sancte Marie, que dicunt sancte Grate, cum parrochias et villulis atque vilarunculis eidem ecclesie pertinentes. Inde vero ecclesiam sancte Marie, que dicunt ad Trimplo, cum omnia ibidem pertinentes. Istarum parrochiarum Paliarensis pagi, cum omnnibus illorum ecclesiis et villas vel villulis atque vilarunculis et cum decimas et primicias ad predictas parrochias pertinentes, sive in montibus sive in vallibus, tam de cultibus vel aprisionibus et cum omni redditu synodali, sic tradimus atque condotamus huius matris ecclesie sancte Marie sedem Hurgellensem in perpetuum habituras.
Tradimus eciam ipsas ecclesias vel parrochias episcopales in pago Ribacursensis atque Gestabiensis supradicte sedis Hurgellensis sancte Marie, scilicet locum sancte Marie, que vocant Halaone, cum finibus suis et ecclesiis ibidem subditis et villulis atque vilarunculis earum. Similiter locum sancte Marie et sancti Petri apostoli, que dicunt Taverna, cum finibus suis et villulis atque vilarunculis et cum omnibus ecclesiis eidem episcopio pertinentes, et cum decimas et primicias vel synodali redditu, sic tradimus atque condotamus sancte Marie supradicte sedem Hurgellensem.
Condotamus eciam condaminam prope hortum sancte Marie, et aliam conticuam condaminam et ortum prefate condamine adherentem sive eciam omnibus alodibus cum omnibus eorum hedificiis, seu et villis, eclesiis, parroechiis, kasis, vineis, terris, pratis, campis, pascuis, silvis, saletris, arboribus pomiferis, fructiferis vel infructiferis diversi generis, puteis, fontibus, molendinis, piscariis, aquis aquarumque discursibus, kastellis, montibus, vallibus, collibus adiacenciisque eorum, cultum vel incultum, et decimis ferri et picis, et tertiam partem telonei de omnibus illius mercatis.
Hec omnia suprascripta tam in prefatam hurbem Hurgellensem quam in comitatu Cerdaniensem vel Bergitanensem sive Paliarensem atque Ribacurcensem, cum omnibus rebus supradictis episcopiis pertinentibus, omnia et ab integrum sicut de super insertum est sic tradimus et condotamus sancte matris ecclesie beate et intemerate virginis Marie predicte sedis Hurgellensis ista supradicta omnia in perpetuum habituram. Denique successoribus nostris, in sepe iamdicte sedis sancte Marie matris ecclesie degentes iuris eorum atque dominio subiungimus et perpetuo mancipamus, ut pleniter hordinent atque disponant et cum Dei adiutorio illis sit detinendum et possidendum et Dei cum timore dispensandum atque regendum, sine cuiuspiam inquietacione aut contradiccione, ita ut nullus comes, nullus princebs, nullus iudex, neque ulla magna parvaque persona aliquo vim aut invasionem facere audeat, aut umquam in eidem episcopio facere presumat. Si quis autem ullus comes aut ullus princebs sive ullus marcio vel iudex aut alia magna parvaque persona, qui contra hanc dotem surrexerit aut in aliquibus frangere temtaverit aut tollere sive usurpare vel alienare seu invasionem facere voluerit aut fecerit, sciat se, nisi resipuerit aut ad satisfaccionem vel emendacionem venerit, auctoritate Dei et sancti Petri apostoli vel aliorum apostolorum sive a trecentum decem et octo sanctorum patrum sit excomunicatus, et a liminibus sancte Dei ecclesie atque a regno Dei alienatus et in infernum dimersus. Qui autem verus custus et observator extiterit, benediccio[nis gracia]m et celestem retribucionem accipiat et vite eterne particebs esse mereatur.
Facta est autem hanc dotem die kalendas novembras, quod est omnium sanctorum festivitas, anno VI. regnante serenisimo augusto Hludovico [imp]eratore.
Sisebutus episcopus, qui hanc dotem feci et testibus tradidi ad roborandum. Sisebutus. Suniefredus comes SSS. Dotila archipresbiter SSS. Exuperius presbiter SSS. Abundantius presbiter SSS. Abraham presbiter SSS. Celedonius archipresbiter SSS. Karpila presbiter SSS. Paternus presbiter SSS. Desiderius SSS. Ildigernus SSS.
Iulianus hac si indignus in Xpisti nomine presbiter, qui hanc dotem scripsi et SSS. sub die et anno quod supra."
[O]: Perdut o inexistent.
A: Còpia o pseudo-original del segle IX o X (pergamí de 515 × 610), ACU, Consagracions d’esglésies, núm. 2
B: Còpia del final del segle XII, ACU
C: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 17, foli 12r-13v.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. I.
b: Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. IX, 1821 ap. 27, pàgs. 285–294.
c: Pujol: L’acta de consagració i datació de la catedral d’Urgell de l’any 819 o 839, “Estudis Romànics” (Barcelona), II, BF, 9, 1917, pàgs. 104–108. Pere Pujol fixà la data del 839 normalment admesa.
d: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, núm. 2, pàgs. 50–53.
e: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell, 1986, doc. 2, pàgs. 52–56.
Traducció
"En el regnat de nostre Senyor Jesucrist, que ha de durar per sempre, en temps del piatosíssim i sereníssim senyor Lluís, coronat com a emperador august amb la protecció de Déu, governador de l’imperi i per la misericòrdia de Déu rei dels francs i dels longobards. Amb l’ajuda del Senyor, la cooperació de la divina clemència i la seva immensa pietat s’esdevingué la reunió de pietosos prínceps, d’estaments del clergat i també d’una nombrosa multitud del poble d’Urgell, Cerdanya, Berguedà i Pallars, moguts pel culte a la santa i indivisible Trinitat i l’amor de la vida celestial, juntament amb el bisbe de les unitats esmentades, senyor Sisebut, i del molt il·lustre comte, senyor Sunifred, que segons és manifest deté avui el poder rebut de l’esmentat imperi. S’han reunit a redós de la santa mare Església, al lloc anomenat Vicus, que és el cap de les esglésies pontificals sobre les ciutats esmentades, Santa Maria de la Seu d’Urgell, que fou construïda antigament pels fidels, destruïda pels infidels i, com pot veure’s, fou restaurada pels nostres pares en temps del senyor i molt pietós emperador Carles august. Nosaltres, tanmateix, ens hem reunit amb esperit amatent el dia de la dedicació bo i donant gràcies a Déu, dispensador de totes les coses. I estant reunits amb esperit unànime en aquesta església principal de Santa Maria, l’esmentat bisbe, el molt il·lustre Sisebut, posà de manifest que no hi ha d’haver cap consagració d’església sense que abans li hagi estat donada documentalment la possessió de tots els seus béns. Per això nós, Sisebut, servent dels servents de Déu, com a bisbe consagra aquesta mare església de Santa Maria de la Seu d’Urgell i amb l’autoritat de Déu i dels sants pares, tal com es prescriu en els llibres dels cànons i en els decrets dels pontífexs, juntament amb l’ordre rebuda del molt poderós emperador nostre i de l’esmentat comte, senyor Sunifed, juntament amb els pròcers, amb els prohoms, amb els religiosos clergues i amb tot el poble, formant un sol esperit en el Senyor, concedim, condotem i confirmem tot el bisbat d’Urgell, i la Cerdanya, el Berguedà, el Pallars i Ribagorça amb totes les parròquies i esglésies, els predis i cel·les, terres, vinyes i les cases que hi ha a les esmentades ciutats, a favor de l’esmentada seu, juntament amb totes les coses que li pertanyen en aquests llocs.
Li donem i lliurem les parròquies del pagus d’Urgell que li pertanyen, o sigui, la parròquia de la primera seu, al Vicus, la de Sant Esteve, i Calbinyà, Llirt i Sardina amb Santa Coloma. Després de la parròquia d’Arcavell, la Ferrera, la parròquia d’Ars, de Civís, d’Asnurri, de Sant Joan, d’Argolell i d’Aós amb les seves petites viles i vilaruncule. Li donem les parròquies de la vall d’Andorra, o sigui, la parròquia de Lòria, i d’Andorra, amb Santa Coloma, les de la Maçana, Ordino, Encamp i Canillo, amb totes les seves esglésies, petites viles i vilaruncule. Després de les parròquies d’Estamariu, Bescaran i Carcolze juntament amb els torrents. Semblantment, la parròquia de Vilanova, la de Banat, la de Lletó, amb l’església de Sant Jaume, la parròquia d’Alàs, la parròquia de la vall d’Orsià [Vall de Cerc], amb Adraén. Després, Nabiners, la Freita, i la parròquia de Tost, la de Montan, la del Pla [de Sant Tirs] juntament amb Vilanova, les d’Arfa, Adrall, Castelló, Vilamitjana, Carmeniu, Santa Creu juntament amb Estació, Pallerols, com també Conorbau. Anià, Ortó junt amb Solanell, Cerqueda i Campelles. Fem donació d’aquestes parròquies amb totes les seves esglésies, petites viles i vilaruncule. Semblantment, les parròquies de Noves, Gramós, Elins, Berén, Guils, com també Tauarceda amb Conflent, Santa Eulàlia amb Junyent, Vila-rubla amb Bocona, i Tiró, amb totes les seves esglésies, petites viles i vilaruncule. Després les parròquies de la vall de Lavansa, o sigui, Banyeres, Etèrrit, Espluga, Guàrdia, Freixa, Cornellana, Josa i Tuixén, amb totes les seves esglésies, petites viles i vilaruncule. Després les parròquies de la vall de Lord, o sigui, la Pedra amb Argelaguer, Sisquer amb Llinars i Montcalb, la Corriu, Moripol, Tarrés, Taravil, el Cint, Correà, Tantallatge, Ora, la Mora, la Selva i Besora, i fem donació d’aquestes parròquies amb totes les seves esglésies, viles, vilars i vilaruncule. Després, Solsona amb Joval, la Llena, Lladurs, Vall de l’Infern [Torrent de Riart], Timoneda, Terrassola, Canalda, Odèn, Alinyà, Cambrils, Perles, Canelles, Montpolt, les Anoves, Pampe, la Salsa, els Turms, Validan, Oliana, Altés i Madrona. Després, les parròquies de la vall de Cabó, Organyà, Favà, Cabó, Nargó, Cuvilar, Montanissell, Sallent, Valldarques, Lazouez, Cortiuda, Pallerols i Rialb, l’altre Rialb, la Clua, com també les parròquies de la vall de Taravall amb Terrassola.
Aquestes parròquies del pagus d’Urgell, amb totes les esglésies que hi ha construïdes, amb els delmes i les primícies, tant dels plans com de les muntanyes i de les valls, de les aprisions i de les rabassades, tot íntegrament ho donem a aquesta església mare, Santa Maria de la Seu d’Urgell, perquè ho tingui per sempre.
Li donem també totes les parròquies del comtat de Cerdanya que pertanyen a la sobredita seu. En primer lloc la parròquia de Santa Maria de Talló, amb Vilella i les viles que pertanyen a aquesta església. Després Nerellà, Montellà, Béixec amb els Torrents, Barguja, Bar, Arsèguel i Ansovell amb totes llurs esglésies, petites viles i vilaruncule. Després, Aristot amb Casanet, Músser amb Arànser, Travesseres, Ardòvol i Lles amb llurs esglésies i viles. D’altra banda, la parròquia de Prullans, Anàs amb Talltendre, Ordèn, Cortais i Éller, com també Meranges i Girul, Olopte, Alf, Gréixer, All, Ger, Sague, Guils, Saneja i Iravals. També Enveig, Ur, Angostrina, Targassona, Egad amb Odelló, Vià, Llívia, Bajanda amb Estavar, Sallagosa, Llo, Err, Darnacol·lecta [Santa Llocaia] amb Naüja. D’altra banda, Oceja, Càldegues, Ix, Vilallobent, Pallerols, Ans, Queixans, Estoll, Alp amb Mosoll, Saltegal, Ovella amb Sagramorta, Sanavastre amb Vencilles, Bor amb Orús, Testera i Badés. Totes aquestes parròquies amb totes llurs esglésies, viles i vilaruncule. D’altra banda, Dòrria, Toses, Nevà, Castellar [de N’Hug], com també Queralbs, Fustanyà, Pardines i Cavallera, com també Lillet, Brocà amb Gavarrós, Bagà, Molinell [Bunner], Turbians, Saldes, i Gósol amb els vilars. Aquestes parròquies del comtat de Cerdanya, amb totes llurs esglésies, viles, vilars i vilaruncule i amb els delmes i primícies, tant dels plans com de les muntanyes i de les valls [i de les aprisions i rabasses que pertanyen a aquestes parròquies, tot íntegrament i amb totes les rendes sinodals, ho donem i concedim a aquesta] església mare, Santa Maria de la Seu d’Urgell, perquè ho tingui per sempre.
Així doncs, donem i concedim totes les parròquies del pagus del Berguedà que pertanyen a la mateixa església de Santa Maria, o sigui, les parròquies de Vallcebre, Maçaners, Fígols i Castellar [del Riu], com també Coforp, Espinalbet, Vilosiu i Argilers. Després, la parròquia de Frontanyà amb Corrubí, Mont negre [Coll negre], Palomera i Palmerola, com també Vilada amb Gardilans, Roset, Castell d’Alareny, la Nou, Malanyeu, Cerdanyola i la Clusa, com també la Baells amb Cercs, Olvan, Gironella i la Quar. Després Sagàs, Benviure [Biure] i Merlès, com també Puig-reig amb Merola. Aquestes parròquies del pagus de Berguedà, amb totes llurs esglésies, viles, vilars i vilaruncule, amb els delmes i les primícies, tant dels plans com de les muntanyes i de les valls, i de les aprisions i rabasses, que pertanyen a les esmentades esglésies o que corresponen a les sobredites parròquies, tot íntegrament i amb tots els rèdits sinodals, ho donem i concedim a aquesta església mare, Santa Maria de la Seu d’Urgell, perquè ho tingui per sempre.
També fem donació de les parròquies del comtat de Pallars que pertanyen a l’esmentada seu de Santa Maria d’Urgell, o sigui, l’església de Santa Maria, al lloc anomenat Santa Concòrdia, amb la seva parròquia i amb els seus vilars i vilaruncule-, les parròquies de la vall d’Estaon, Enviny, Siarb amb Llagunes, Serbaus, Vilamflor, les parròquies de l’Obac, Brenui, Sopony, Montenartró i Romadriu, amb llurs petites viles i vilaruncule, com també les parròquies de la vall de Tírvia, Baén, Alendo, Farrera, Burg, Virós, Tírvia, Tavascan, Ainet, Alins, Àreu, Santa Maria de Ribera de Cardós, Boldís Sobirà, Boldís Jussà, Lladrós, Vallat i Vallatell. Santa Maria d’Aneu, al lloc que en altre temps fou anomenat Santa Deodata, amb les seves parròquies, o sigui, Berrós amb Jou, Sorre, Son, Gil, Alós, Esterri, Burgo, Cerbi i Espot, amb llurs petites viles i vilaruncule. Després del lloc de Santa Maria anomenat Senterada, amb les parròquies, petites viles i vilaruncule que pertanyen a aquesta església. També l’església de Santa Maria anomenada de Tremp, amb totes les coses que li pertanyen. Aquestes parròquies del pagus de Pallars, amb tots llurs esglésies, viles, viiars i vilaruncule, amb els delmes i les primícies que corresponen a les sobredites esglésies, tant de les muntanyes com de les valls, tan dels conreus com de les aprisions, i amb tots els rèdits sinodals, ho donem tot a aquesta església mare, Santa Maria de la Seu d’Urgell perquè ho posseeixi per sempre.
Donem també a l’esmentada seu de Santa Maria d’Urgell les esglésies i parròquies episcopals del pagus de Ribagorça i de Gistau, o sigui, el lloc de Santa Maria anomenat d’Alaó amb els seus termes, les esglésies que li són subjectes i les seves petites viles i vilaruncule. Semblantment el lloc de Santa Maria i de Sant Pere apòstol, anomenat Taverna, amb els seus termes, petites viles i vilaruncule, i amb totes les esglésies que pertanyen a aquest bisbat, amb els delmes i les primícies i els rèdits sinodals, així ho donem i concedim a Santa Maria de l’esmentada Seu d’Urgell.
Donem també una coromina prop de l’hort de Santa Maria, una altra coromina que hi ha al costat i l’hort que hi ha a tocar de l’esmentada coromina, com també tots els alous amb tots els seus edificis, viles, esglésies, parròquies, cases, vinyes, terres, prats, camps, pastures, boscos, saleres, arbrers fruiters, productius o bords, de diverses espècies, pous, fonts, molins, llocs de pesca, aigües i cursos d’aigües, castells, muntanyes, valls, colls, amb totes les seves adjacències, conreus i erms, i els delmes del ferro i del peix, i la tercera part del teloneu de tots els seus mercats.
Totes aquestes coses sobredites, tant a l’esmentada ciutat d’Urgell com al comtat de Cerdanya, de Berga, Pallars i Ribagorça, amb tots els béns que pertanyen a l’esmentat bisbat, tot íntegrament, tal com s’ha inclòs més amunt, ho donem i concedim a la Santa mare església de la benaurada i immaculada Verge Maria de l’esmentada seu d’Urgell, perquè posseeixi totes aquestes coses per sempre. Finalment, les sotmetem al dret i al domini dels nostres successors que exerceixin en aquesta església mare, l’esmentada seu de Santa Maria, les vinculem a ells per sempre, perquè les governin i en disposin plenament, que amb l’ajuda de Déu puguin tenir-les i posseir-les i les administrin i regeixin amb temor de Déu, sense pertorbació ni contradicció per part de ningú, de manera que cap comte, cap príncep, cap jutge, ni cap persona d’elevada o baixa categoria no gosi dur a terme cap invasió ni cap violència en res, ni s’atreveixi a fer-ho mai en aquest bisbat. I si algun comte, príncep, marquès, jutge, o una altra persona d’elevada o baixa categoria s’alcés contra aquesta dotació i intentés infringir-la en algun punt, i tingués intenció de sostreure alguna cosa, usurpar-la, alienar-la, invadir-la i ho fes, que tingui clar que, llevat que es penedeixi i arribi a la deguda satisfacció immensa, per l’autoritat de Déu, de Sant Pere apòstol, dels altres apòstols i dels tres-cents divuit sants pares, ha de quedar excomunicat, ha d’ésser considerat aliè a les portes de la Santa Església de Déu i del regne de Déu, i ha d’ésser llençat a l’infern. En canvi, aquell que es converteixi en guardià i complidor d’aquestes coses rebrà la gràcia de la benedicció, la retribució celestial, i mereixerà d’ésser partícip de la vida eterna.
Aquesta dotació ha estat feta el dia de les calendes de novembre, festa de Tot Sants, l’any sisè del regnat del sereníssim emperador Lluís august.
Sisebut, bisbe, que he fet aquesta dotació i l’he lliurada als testimonis perquè sigui corroborada. Sisebut. Sunifred, comte, ho subscriu. Dotila, arxiprest, ho subscriu. Exuperi, prevere, ho subscriu. Abundanci, prevere, ho subscriu. Abraham, prevere, ho subscriu. Celdoni, arxiprest, ho subscriu. Carpila, prevere, ho subscriu. Patern, prevere, ho subscriu. Desideri ho subscriu. Ildigern ho subscriu.
Julià, encara que indigne, prevere en nom de Crist, que he escrit aquesta dotació i ho subscric el dia i l’any abans esmentats".
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
El document de dedicació de l’església de Santa Maria d’Urgell especifica les parròquies, esglésies amb cel·les, cases, terres i vinyes, vil·les, vilelles i vilarons, amb delmes i primícies, pertanyents al bisbat en els comtats d’Urgell, Cerdanya, Berga, Pallars i Ribagorça i Gistain o Gistau. Precisa que l’església existia d’antic, fou destruïda pels pagans i, en temps de Carlemany, fou reconstruïda al lloc dit Vicus. Esmenta 287 parròquies, de les quals 85 corresponen a la Cerdanya i la vall de Ribes, 31 al Berguedà, 129 a l’Alt Urgell, Andorra i el Solsonès, i 42 al Pallars. De la Ribagorça, atribuïda per Carlemany a Urgell, solament s’esmenten dues parròquies monàstiques: Alaó i Taverna, i la vall pirinenca de Gistau. Les parròquies hi són agrupades en 31 valls, algunes d’elles innominades, especialment les del Berguedà. Signen el document, amb el bisbe i el comte Sunifred, els arxiprests Dotila i Celdoni i altres cinc preveres, a més de Julià, que fou qui el va escriure.
Tres dies després de la suposada dedicació, el 4 de novembre, hom faria una capbrevació dels censos, drets i serveis pertanyents a Santa Maria d’Urgell i consignats en un altre pergamí. El document conservat al mateix arxiu indica que el bisbe Sisebut, conjuntament amb els canonges de la Seu i amb els dos degans del seu episcopi, feu recompte dels censos parroquials i dels serveis setmanals (ebdomadae) pertanyents a aquest “episcopi”. El resultat fou, sempre segons aquest text, el següent. Pel comtat d’Urgell, 29 llocs en total havien de contribuir amb 114 pernes o pernils, 29 quinals de vi, 34 fogaces de pa, 93 modis de blat terçat i 29 serveis setmanals. Pel comtat de Cerdanya, hi ha 106 llocs censats, de 70 dels quals es consignen els censos, alguns d’ells (en total 11) agrupats de dos en dos per als pagaments. De 36 llocs no s’especifica el que paguen. Així i tot, resulta que el bisbe i capítol han de percebre 222 pernes, set quinais, mig mug, cinquanta sesters i vuit eimines de vi; 35 fogaces, 264 modis i onze quarts d’annona (solament de 4 modis s’especifica que el cereal és forment, la resta cal creure que és terçat, barreja de tres cereals que solien ésser ordi, sègol i mill), i 51 serveis setmanals. Pel comtat de Berguedà hom consigna 23 llocs, amb un total de 2 moltons, 76 pernes; 84 sesters i 5 eimines de vi; 67 fogaces; 40 modis d’annona (un d’aquests de blat terçat), una quartera de faves, 3 sous de linteo (de drap de lli en diners o en valor?), dos ciris i 9 serveis setmanals. Pel deganat de la Vall de Lord hom anota altres 38 llocs (mai no l’havíem trobat tan extens) amb 123 pernes, 70 sesters, 15 eimines i 1 quinal de vi; 45 fogaces, 104 modis i 12 quarteres d’annona, 11 argenços de pega, 2 ciris i 14 serveis setmanals. Per la resta del bisbat, que s’inicia amb la marca o el territori fronterer amb l’Islam del castell de Madrona, hom afegeix altres 41 llocs, amb 85 pernes, 21 quinais i 3 eimines de vi, 48 fogaces, 46 modis i 9 quarts d’annona o cereal, 4 capons, 4 argençades i 2 lliures i 2 unces de pebre, 19 lliures de cera i 18 serveis setmanals.
Si sumem tots els censos, drets i serveis relacionats en el document veurem que el bisbe i el capítol de la Seu, conjuntament, han de percebre a l’any, dels 237 llocs del bisbat, un total de 620 pernes o pernils, dos moltons i quatre capons; 58 quinals, 234 sesters, 31 eimines i mig mug de vi; 229 fogaces i 547 modis i 12 quarteres, 11 quartes i 9 quarts de cereals; a més d’una quartera de faves, 4 argençades i 2 lliures i 2 unces de pebre; 19 lliures de cera i 4 ciris probablement de lliura; 11 argenços de pega i 3 sous de linteo; a més, havien de prestar encara 121 serveis setmanals. El valor d’aquests censos era, sens dubte, considerable, i probablement no és pas complet si comparem aquest document amb l’anterior. La varietat de pesos i mesures concorda amb les diferències dels mercats de l’època i cal consignar, com a símptoma d’antiguitat d’alguns elements, la prevalença de la carn de porc sobre els moltons i els anyells i l’absència de censos dineraris. Amb criteris semblants als que alguns empren per a rebutjar l’acta, es podrien rebutjar bona part dels documents de la Seu conservats i atribuïts al segle IX (els quatre preceptes, el testament de Sisebut, etc), la qual cosa implicaria que es produí una tasca de falsificació d’un volum insospitat i que caldria refer, amb grans llacunes, bona part de la història del bisbat d’Urgell, de la seva catedral i de la seva canònica.
Si hom considera que l’acta fou escrita entre el 952 i el 969, és a dir, entre la concessió de la butlla del papa Agapet II de l’any 951, a la qual còpia ens referirem més endavant, i l’anada a Roma el 970, resultaria que els límits meridionals del bisbat que coneixem per als anys 970–975 coincideixen exactament amb els del suposat 819–831–839. Aquesta hauria d’ésser la datació més probable de la falsificació (952–969). Però presenta alguns inconvenients, deixant de banda els problemes paleogràfics i lingüístics de la còpia conservada. La capbrevació o el catàleg de censos i serveis, del suposat 4 de novembre de 839, no s’hi avé. Aquest catàleg també hauria de correspondre a la segona meitat del segle X, quan als censos hi havia ben pocs pernils, molts més anyells i moltons i molta més moneda. Els censos de les vint parròquies que consta que foren consagrades pels bisbes Nantigís i Rudolf entre el 899 i el 920 no segueixen l’esquema del capbreu. Ben al contrari, els censos episcopals anuals, quan consten, són de 2 a 6 modis de blat (i vi en un cas), de 2 a 4 sous de plata, i d’un moltó dos anyells. Aquest segon document, prou important, degué confeccionar-se, en un moment crític, amb unes llistes de censos serveis força més antigues (potser de la darreria del segle X), entre els anys 991 i 1001. Però sorprèn que hom no actualitzés els censos i els serveis, que ja eren mixtos arreu. En conseqüència, hom no pot parlar de falsificació pròpiament dita, sinó d’una reelaboració amb documentació autèntica, si bé parcial. Hi ha d’haver un fons d’autenticitat en els textos emprats, però potser no sigui aquest el moment d’anar més enllà. Caldria afegir, això no obstant, que si se suposa que l’acta i el capbreu foren fets amb motiu del judici de Ponts, en començar el segle XI, es podria suposar també que els quatre preceptes reials foren falsificats pel mateix motiu, i, per tant, caldria rebutjar-los. Tanmateix, aquests documents no presenten tantes anomalies històriques internes com l’acta, per a la concepció de la qual s’empraren amb tota evidència els preceptes reials i la butlla d’Agapet II.
La formació del patrimoni de la catedral i les actuacions dels seus bisbes
Mapa de propietats de la canònica de Santa Maria de la Seu l’any 1165.
M. Riu
Retornem ara a Sisebut. Hom sap que aquest feu testament, el 28 de març del 839, i que deixà diverses peces de terra a la catedral, situades vora de l’església, amb dos pal·lis, dos tapissos i dos vasos d’argent, i.a l’altar de Sant Fèlix d’Urgell (que hi hauria a la catedral), un volum d’exègesi de Beda el Venerable sobre l’evangeli segons Lluc, i altres llibres a diversos monestirs.
Al seu torn, també el comte Sunifred I de Cerdanya-Urgell, el 3 de gener del 840, feu la donació d’una mojada de terra per al conreu a la catedral de la Seu d’Urgell, i precisava que aquesta terra era al suburbi de la Vilanova d’Urgell, prop de l’església dedicada als apòstols Pere i Andreu (possiblement l’església anomenada més endavant de Sant Miquel, al costat de la catedral, a menys que l’existència de tres esglésies episcopals, dedicades a santa Maria, sant Pere i sant Miquel, faci pensar en una comparació amb l’exemple de Terrassa), terra que limitava per dos costats amb dita església, per l’altre amb una vinya del bisbe Sisebut, viu encara, i per la part restant amb el torrent que envoltaria el nucli de la població. El 13 de juny següent, Sisebut adquiria encara dels esposos Gesalmar i Alèvia una vinya al terme de la Vilanova, limítrofa amb el camí de Cerdanya, pel preu de deu sous.
Després d’una breu etapa de silenci, el bisbe Guisad I, el 858, rebé del prevere Livani, amb destinació a la Seu, la donació d’un alou a la vall de Castellbò. El comte Guifré I el Pilós reconquerí la Vall de Lord els anys 872–878, la convertí en zona de franqueses i transferí l’organització de les seves deu esglésies al bisbe Golderic. Anys després, però, el comte Sunifred II en recuperà el domini i, vers el 948, el bisbe Guisad II hagué de reclamar els seus drets.
Mentrestant, el 19 de novembre del 860, Carles el Calb atorgà al bisbe Guisad I (c. 857-c. 872) un altre precepte per a l’església d’Urgell —conservat solament en una còpia del segle XI— que, bo i confirmant els anteriors preceptes reials, esmenta el lloc de Santa Deodata (Santa Maria d’Àneu) amb una coromina i un hort contigus, els delmes del ferro i de la paga que devia satisfer la vall d’Andorra al prelat, el terç del teloneu dels mercats del bisbat, i el terç del teloneu dels marxants que transitessin pel bisbat d’Urgell i fessin negoci als mercats. Indica, a més, que les parròquies urgellenques no podran ésser transferides als altres bisbats.
Presenta alguns problemes l’actuació, més tard, del bisbe intrús Esclua, que estigué a la Seu poc més d’un any, el 892–893, i degué morir vers el 924. En el seu testament d’aquell any 924 deixà a la canònica de la catedral els seus béns, terres situades a les viles ceretanes de Ger i d’All. El cert és que, entre el 897 i el 914, data possible de la seva mort, regí el bisbat d’Urgell Nantigís, un bisbe viatger que disposà de béns al Berguedà i en diversos itineraris per la seva diòcesi es dedicà a consagrar esglésies, però no pas la catedral, que devia ja haver estat completada i consagrada amb anterioritat.
Succeí Nantigís com a bisbe d’Urgell un fill del comte Guifré I el Pilós de Barcelona, el monjo ripollès Radulf (914-c. 940), que aconseguí d’augmentar els béns de la villa episcopal d’Urgell i amplià el patrimoni del bisbat a Pallerols i a Solsona, adquirí terres, camps i vinyes a l’entorn de la Seu i fou succeït per un germà del vescomte Guadall d’Osona, dit Guisad II (c. 942-c. 978) i nebot de Sal·la i Ricardis, fundadors del monestir de Sant Benet de Bages. Guisad II, el 8 de juny del 951, que desitjava viatjar a Roma, feu testament —entre altres béns, tenia tres esclaus sarraïns—. Feu el viatge i, al desembre del mateix any, obtingué per al bisbat la confirmació pontifícia de tots els seus béns i privilegis, del papa Agapet II, entre ells el terç del teloneu, que completava, d’aquesta manera, la llibertat i la protecció directa de la casa reial carolíngia.
Guisad, el 952, de retorn de Roma, dedicà l’església reconstruïda de Sant Fèlix i Sant Martí de Castellciutat, confirmà la donació que a aquesta església havia fet el comte Borrell, i hi posà un sacerdot anomenat Seniofred perquè en tingués cura, al qual proporcionà llibres i ornaments. Cal suposar, doncs, que Castellciutat continuava habitat. En tot el temps d’episcopat de Guisad II el patrimoni episcopal es refermava a Alàs (942), Somont (944), Cerc (944), Castellciutat (944), Estamariu (947), Arfa (947), la vall de Castellbò (951), Nocoló (959), Sardina (959), Sant Fructuós (961), Sasagarri (966), Tuixén (966), Moixella (967), Cerqueda (967), Lavansa (967), Vilanova de Banat (971), Calbinyà (972) i el Pla de Sant Tirs (972), i no tan sols a l’entorn de la Seu i vers la marca de Cerdanya i Montenartró, sinó també aigua avall del Segre, vers Organyà i Oliana.
Hem vist que a la primera meitat del segle X eren nomenats bisbes d’Urgell el fill d’un comte i el germà d’un vescomte; la sèrie de bisbes emparentats amb membres de les famílies principals de la noblesa local continuaria. Ben aviat seria també bisbe d’Urgell un fill del vescomte Isarn de Conflent i de Ranlo, i germà del vescomte Bernat de Conflent, dit Sal·la (981–1010), que fou ardiaca abans d’ésser bisbe i morí el 29 de setembre del 1010 en opinió de santedat. Tot i la protecció comtal, s’acostaven temps difícils per al bisbat i el seu patrimoni. Cert que el comte Sunifred de Cerdanya, en el seu testament de l’l d’octubre del 966, havia llegat a la catedral d’Urgell un cavall i uns altres dos als canonges “per l’amor de Santa Maria”, i que hom feia cessions i permutes per tal d’arrodonir el patrimoni, especialment entorn de la Seu i en els vilatges del seu pla.
Citacions esporàdiques permeten comprovar que la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell anava completant el seu patrimoni. Així, per exemple, el comte Borrell II de Barcelona i Urgell i el bisbe Sal·la, el 3 de juliol del 988, permutaren diverses esglésies. La Seu obtingué la vila de Bescaran amb les cases, els molins i els conreus; l’església de Sant Esteve a la vila d’Alàs, l’església de Sant Fructós prop del Valira, els alous de Boixeda i de Salelles, limítrofs amb la Seu; les viles de Lòria, Santa Coloma, Andorra la Vella i Ordino a la vall d’Andorra, i als límits de Nargó, les viles de Covilar i de Montanissell. En canvi, però, cedia l’església de Sant Andreu de Sagàs, la de Santa Maria de Merlès, la de Sant Vicenç de Castelladral i Sant Esteve de Pardines, amb la qual cosa el comte procurava refermar la seva autoritat als límits del Berguedà i la Cerdanya.
S’acostaven anys difícils per als bisbes i per a la catedral, car els homes de la Cerdanya i del Berguedà, dirigits per agents “perversos” de la comtessa Ermengarda, vídua d’Oliba Cabreta, es revoltaren, destrossaren algunes esglésies i es negaren a pagar al bisbe els censos parroquials que s’havien estipulat. El bisbe Sal·la, amb l’assentiment dels seus canonges i preveres (“cum kanonicorum et sacerdotum nostrorum”), reunits en sínode diocesà, el 991, excomunicà els dits homes i dictà un interdicte, en què ho comunicava als prelats veïns. És possible que aleshores convingués tenir un capbreu de censos i serveis per tal de fer valer els drets episcopals. En tot cas, la canònica restava al seu costat. El parentiu amb comtes i vescomtes, en uns moments en els quals s’iniciava la feudalització, podia donar lloc a un reforç dels llaços d’amistat, però també era un perill en casos de rivalitat manifesta.
Sembla probable que el poder civil i l’eclesiàstic havien de solucionar conjuntament qüestions religioses i temporals, quan, per exemple, al maig del 1001, el comte Ermengol d’Urgell i el bisbe Sal·la acudien a Roma a visitar el papa Gerbert (Silvestre II), amb els seus fidels (“fideles”) i amb els seus clergues (“cum suis clericis”), respectivament. En tot cas, obtingueren un privilegi en papirs per al bisbat, i una carta en la qual el papa, a petició del bisbe, confirmava totes les possessions de l’església d’Urgell, en garantia d’estabilitat. Hom assenyala “tots els llocs urbans i rústecs”, això és, “corts, masos, sales, castells, casals, vinyes, terres i predis diversos, tant conreats com erms, amb els corresponents delmes i primícies, i els seus colons, lliures i serfs, concedits pels fidels cristians a l’episcopi”, al comtat de Cerdanya, al pagus de Llívia, al Berguedà, Pallars, Ribagorça, Gistau, Cardós, Àneu, Turbiàs i al lloc de Santa Deodata (Santa Maria d’Àneu) al castell de Sanaüja, Calbinyà, Feners, Somont, Letó i Clopedera; Castellet i Torroella al pagus d’Osona; a Marsà l’alou que havia estat del bisbe Guisad; a Girona la vil·la Adeiz amb l’alou i la parròquia; a Urgell, Bescaran, Alàs, Boixedera, Nocoló, Sardina, Salelles, i els alous i feus de la vila de Sant Esteve de la Sarga, de la vall d’Andorra, la vila de Montanissell i Covilar, el castell de Carcolze, la vila de Sallent, el feu d’Arcavell, el monestir de Sant Pere de Graudescales, i dues torres a Solsona, la de Marcús i la de Bel·ló, a més del terç del teloneu i les pertinences del mercat.
La major part d’aquests béns tornarien a ésser reivindicats i confirmats al bisbat el 1165, cent cinquanta anys més tard aproximadament. Però les relacions amb membres de la pròpia família i d’altres famílies de la noblesa no sempre foren favorables. El bisbe Sal·la feu testament i morí el 29 de setembre del 1010. És consignat que va fer donació perpètua a la canònica de la parròquia de Sant Esteve de Bar, i del seu alou d’Alàs, a l’obra de l’edifici de la canònica, que es començà a construir sota el seu pontificat. Aleshores la canònica funcionava ja amb dignitats com les d’ardiaca i sacrista (primer esment del 1003), a les quals s’afegirien ben aviat les de tresorer i cabiscol (1017), seguits de l’escolàstic i del prepòsit (exitent ja el 1033). Les sis dignitats responien a un repartiment de funcions: administratives, litúrgiques, espirituals, culturals i econòmiques, si bé és probable que el nombre de canonges no fos gaire superior a la dotzena i que la mensa, en començar el segle XI, no restés encara subdividida.
Sant Ermengol i la restauració de la canònica
Per a afrontar els problemes pendents fou elegit bisbe, abans del 6 de novembre del 1010, sant Ermengol, un home extraordinari, fill de Guilla i nebot i coadjutor del bisbe Sal·la, que el mateix any de la seva elecció degué prestar jurament de fidelitat al comte Guifré de Cerdanya, pels béns que el bisbat posseïa en aquest comtat, si bé el comte declarà alodials dits béns i alliberà els successius bisbes del vassallatge, de manera que ell mateix podia actuar amb plena llibertat a la Cerdanya. Sant Ermengol, el 8 de novembre del 1010, reorganitzava la vida canònica a la catedral d’Urgell, bo i seguint l’exemple d’altres catedrals catalanes, com la de Barcelona, amb el desig de completar l’obra del seu oncle, en la qual ja havia col·laborat. El document, ben conegut, en el qual restablia la vida canònica o vida en comú a la catedral, diu que el bisbe desitja restaurar la institució canonical establerta per Lluís el Piados, car ha estat desvirtuada per “homes diabòlics”, rapaços com llops insaciables; la dota amb béns del patrimoni familiar i de l’episcopat situats als comtats de Cerdanya, Pallars, Rosselló, Vallespir, Conflent, Berguedà i Osona, i es reserva les rendes d’alguns mentre visqui i en fa ofrena a la canònica, a la seva mort, a perpetuïtat. Probablement, en aquells moments, hom reorganitzava la canònica actualitzant la regla aquisgranesa, atès que no s’havia produït encara la renovació promoguda a Sant Ruf d’Avinyó; però ben aviat la coneguda per “regla de Sant Agustí” i el moviment renovador que aquesta regla comportava devien influir en la canònica urgellenca. En tot cas, el bisbe Ermengol anà a Roma per recaptar la confirmació d’aquesta transformació, i la canònica urgellenca fou confirmada pel papa Sergi IV (c. 1012) i, de nou, pel papa Benet VIII al desembre del 1013, el qual li confirmava la possessió de tots els seus béns i privilegis.
Institució de la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell (18 de novembre de 1010)
Institució i dotació de la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell pel bisbe Ermengol, en compliment de la voluntat del seu predecessor Sal·la i amb l’aprovació del papa Sergi IV. A la solemnitat assistiren els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda, la comtessa [Tedberga] d’Urgell i el fill Ermengol adhuc tenellus, el comte Guifré de Cerdanya i la seva esposa Guisla, i el comte Sunyer de Pallars amb els seus fills i el nebot Ermengol. Pel cantó eclesiàstic hi foren presents l’arquebisbe Ermengol de Narbona i els bisbes Albert de Carcassona, Manfred de Besiers, Pere de Megalona, Frotard de Nimes, Esteve d’Agde, Arbald de Vence, Ramon de Tolosa, Pere de Girona, Borrell d’Osona, Oliba d’Elna, Deudat de Barcelona i Aimeric de Ribagorça.
"Quoniam quidem sana priscorum patrum sancita que per eosdem, ut verum fatear, patres Spiritus ita gratia Sancti largiente disposita est, ut erga Deum intemerata dilectionis sinceritas rite ad invicem custodiatur et proximum confutari a nonnullis, quam sepissime contemplor, et paternam nobis traditam iure hereditatem ab extraneis contra fas vindicari nonnumquam contueor, non exigua inde sollicitudine provocatus meis mecum secretis in memedipso alloquiis plerumque confabulor si quomodo recidiva crebe pululantia malorum quandoque, iuvante Domino Ihesu Xpisto, in meo michi non nisi divinitus ut credo episcopio tradito quod si non radicitus vel ramos librata secure precidere et vestuste tamen bone arboris surculos saltem in non bono sed tamen preciso vimine, Ermengaudus, Urgellitane ecclesie pontífex, ego inserere utcumque quivero, quatinus fructus pristinos quos olim propria protulit ex radice vel nunc sero aliene arboris in palmite insitus quislibet eorum quos premisimus surculorum ex sibi subvecto, quamquam non suo suco, usquequaque fructificet suis aeque specie ac sapore pomis in sui naturam conversis. Ita enim sunt exempla bonorum malorum moribus corrupta ut cum [ad] memoriam redeunt non nisi nocturnie tenueque visionis quedam umbra videantur. Quocirca meditatus nocte cum corde meo, sicut scriptum est, cum neque in die idipsum preterierim, hoc utile existimavi, si mihi facultas adfuerit, ut saltem in mea aecclesia canescentes mores ad inicia retra[ham] parvulorum quamvis impossibile videatur, iuxta quod beatus Ieronimus inclito pape Damaso scribit. Dicit idem ipse alio loco: Labor inprobus vincit omnia. Cuius ortatu provocatus, etiam apostoli qui dicit non coronabitur nisi qui legitime certaverit, maximeque Domini precipientis contendite intrare per angustam portam, illud quod avunculus meus venerabilis condam memorie Sainla episcopus voluntate non opere, morte intercedente, peraegit sed tamen idipsum peragendum michi reliquid, largiente Domino, tam auctoritate domni Sergii apostolice sedis et Romane aeclesie pape quam etiam domni Ermengaudi Narbonensis catedrae et aecclesiae archipresulis necnon et venerabilis comitis nostri Raimundi et egregie uxoris eius Ermesindis, voluntate pariter et adsensu, et domni Wifredi comitis et aliorum multorum nobilium laicorum et clericorum precipue vero eius aeclesie canonicorum cui miserante Domino presum, non solum adtemptare verum etiam exercere ad vires studebo. Cum enim constet post apostolicam institutionem gloriosissimum Lodovicum imperatorem auctorem dispositoremque esse vite kanonice, cuius studio et instituta est pariter et firmata, tamen non defuere postea diabolici homines maximeque principes qui veluti rabidi et insatiabiles lupi morsibus lacerare hanc sanctam institutionem non timuerunt, de quibus satis timeo quod in psalmis scribitur ne illud eis eveniat: Omnes principes eorum qui dixerunt hereditate possideamus sanctuarium Dei, Deus meus pones illos quasi rotam et quasi stipulam ante feciem venti et cetera usquequo dicit, erubescant in seculum seculi, et confundantur et pereant et cognoscant quia nomen tibi Deus, tu solus altissimus super omnem terram. Cum enim dicit omnes príncipes nemo est qui excludatur ab hoc numero eorum qui talia dixerunt. Quod si ipsi qui hec dixerunt talia patientur quid fiet illis qui hec fecerint? Estimo quia secundum quod fecerint retribuetur eis. Quid enim maius peccatum est quam inlicite contra preceptum Domini eius partem inrefrenata cupiditate sibi preripere? Videtur mihi quia is de quo dictum est, heu vindicabor de inimicis meis, eorum scilicet qui dicunt in corde suo non est Deus, et si est, circa cardines coeli perambulat nec nostra considerat, vel certe ubi est Deus iudicii, quamvis nunc sua ineffabili benignitte differat eis reddere absque dubio de ipsis vindicabitur, quia scriptum est, reddes unicuique secundum opera sua. Et quoniam he vera esse non dubito, non solum quia a prophetis dicta sunt verum aetiam quia hec eadem vera et sine ullo mendatio esse et quandoque perfici dominus Ihesus Xpristus testatus est dicens, amen dico vobis non preteribit iota unum aut unus apex de lege et prophetis donec fiant, et iterum, celum et terra transibunt verba autem mea non transient, predictam vitam kanonicam in meo episcopio in exordio mei episcopatus et instituere et firmare quanta potuero stabilitate conabor, ut premium vite et proprie mee carnis verissimam resurectionem et faciei Domini desideratissimam visionem et huius rei et omnium benefactorum meorum largissimam retributionem et cum sanctis omnibus aeternam comunionem ab ipso adsequi merear Domino. Quid namque prodest homini. Domino dicente, si universum mundum lucretur se autem ipsum perdat et detrimentum sui faciat? Unde quia non prodest sed sine cessacione obest, non solum ea que predictus Salla episcopus avunculus meus ad instituendam vitam kanonicam in nunc meo episcopio dereliquit, sed aetiam aliqua ex propria mea hereditate que mihi contingunt parentorum meorum acomodatione iure hereditario et alia quedam predia aeclesiastica que mihi in usus episcopales cedunt, integra et inviolabili donatione in sempiternum trado kanonicis Urgellitane aecclesie que sita est in honore et nomine sancte Dei genitricis Marie. Predictus Salla avunculus meus dedit ad hanc vitam canonicam instituendam parrochiam sancti Stephani que vocatur Bar et reliquas aecclesias que site sunt in adiacentia eiusdem parroechie, cum omni alode earum aeclesiarum et cum decimis et primiciis et cum omni censu que pro ipsis aeclesiis datur et cum omnibus que ad ipsas aeclesias pertinent modo et in posterum pertinebunt. Et ego Ermengaudus dono ad hanc eandem regulam vitamque kanonicam statuendam parroechiam que vocatur Salices et aeclesias sancti Martini et sancti Andree cum ipso villare et cum aliis villulis que in predicta parrochia sunt fundate; hec autem predicte aeclesie site sunt in comitatu Cerdanie. Dono preterea ad predictam institutionem vite kanonice alias parrochias que sunt in valle Siarbi cum aeclesiis earum, scilicet sancti Saturnini atque sancte Marie sanctique Martini de Lacunulis necnon et sancti Cucufati de Servobavoso et cum reliquis villis et villulis, agris et vineis, domibus et curtibus, gressibus atque regressibus earum, insuper et cum decimis et primiciis et universo censu que de prefatis parroechiis redditur qui ad iam dictas pertinet aeclesias, etiam et cimiteriorum redditus et cuncta que ad iam dictas aecclesias nunc adtinent et in reliquo postmodum tempore adtincbunt; et iste aeclesiae in comitatu Paleariense site sunt. Omnes predicte aeclesiae iure hereditario ab antiquis temporibus cedunt aeclesie sancte Dei genitricis Marie, cui Domino miserante pastor sum adtributus. Et ideo, ne quandoque quislibet successor meus hanc institutionem disrumpere possit, non tantum avunculus meus aut ego per nos nostramque solumodo auctoritatem hanc donationem fecimus ne quedam presumptio inrationabilisque inlatio quandoque videretur, sed aetiam inclitus marchio Raimundus et uxor eius Ermesindes et uxor domni Ermengaudi condam comitis et filius eius Ermengaudus adhuc tenellus atque domnus Wifredus comes cum uxore sua Gisla nomine et Soniarius comes Paleariensis et filii eius cum alio comite Paleariensi Ermengaudo hanc eandem donationem fecerunt, atque firmaverunt auctoritate domni et reverentissimi pape Sergii gloriosique archiepiscopi Ermengaudi ceterorumque condiocesaneorum sufraganeorumque eius episcoporum quorum hic inserta visuntur nomina, Adalbertus scilicet Carcasensis, Manfredi Biterrensis, Petri Magalonensis, Frotarii Nemausensis, Stephani Agatensis, Arbaldi Uzenensis, Raimundi Tolosani, et ispanorum similiter sufraganeorum predicti Ermengaudi quorum nomina sunt Petrus Gerundensis, Borrellus Ausonensis, et, qui cis montes Pireneos est, Holiba Elenensis atque Deusdedit Barcilonensis necnon et Aimericus Rupecurcensis, ut nulla umquam repeticio adquirendi predictas aeclesias sit aut michi aut cuilibet sucessori meo aut aliquo futuro post me episcopo quousque mundus permanserit. Preter hanc supradictam generalem donationem, que comuniter data et firmata est a predictis personis, facio ego Ermengaudus prefatus Urgellitanus pontífex propriam ac specialem aliam donationem de hereditate mea que mihi patris donatione testamentique conlatione ac confirmacione eius atque testatorum prefati testamenti iure hereditario debetur ad predictam kanonicam sancte Dei genitricis Marie secundum subscriptam rationem. In villa Extollo quicquid et quantum habeo alodis vel census aut ibi sive in cunctis terminis eius vel etiam infra cuncta confinia ipsius habere debeo ad sepedictam kanonicam ab hodierno die et deincebs integra donatione trado, ita ut nullius usus, [exac]tio aut census aut fructuum sive frugum ullus redditus michi reservetur sed omnia sint predicte kanonice in sempiternum. Quidquid et quantum habeo in villa Pontiliano, que est in comitatu Rosilionensi, et quantumcumque habeo in valle Ventosa, que est in valle Asperii, et quantumcumque habeo in villa Astuero, que est in valle Confluenti, et quantumcumque habeo in villa Pino, que est in Cerdania, post mortem meam mortemque fratris mei Arnalli ad predictam kanonicam remaneant sine ulla reservatione. Preter hoc quantumcumque habeo in villa Exponia, que est in Barchadano, et quantumcumque habeo in villa Turrezella, que est in comitatu Ausonense, post obitum meum ad ipsam prefatam kanonicam remaneat. Hec omnia prescripta, que michi ut dictum est iure hereditario cedunt, una cum vineis quas habeo in villa Arcegalo, nam et ipsas vineas a presenti die prefate kanonice trado secundum prefatam rationem que dixi de villa Extollo. Cetera post mortem meam et post mortem fratris mei, iuxta quod predictum est, cum omni integritate et perfectione donationis quotquot et quantumcumque in predictis villis, scilicet Pontiliano, Valleventosa, Astuero, Pino vel infra cuncta adiancentia earum habeo predicte kanonice trado. Omnia vero que habeo in Exponia et in Turrizella post mortem meam integerrime ad predictam kanonicam sempiterna donatione trado. Quod si ego unquam vel quislibet homo aut femina fuerit et temptaverit evacuare aut certe disrumpere vel in aliquo contaminare istam nostram donationem, tam ipsam quam comuniter cum predictis personis de aeclesiasticis cessionibus prius episcopio meo iure hereditario cedentibus feci quam etiam hanc quam speciali donatione facio de mea hereditare ad prefatam kanonicam, noverit se ab omni consortio fidelium et in presentí seculo et in futuro sequestrari, insuper maledictus, excomunicatus, anathematizatus particebsque lude traditoris effectus disperiet et nunc et semper et per omnia secula seculorum, Amen. Sive enim episcopus sive quislibet alius clericus fuerit vel aetiam laicus qui prefatam donationem infringat, his maledictionibus subiectus, nunquam comunicet aut sepeliatur et qui eum comunicaverit et sepelierit eidem sententie subiacebit.
Scriptum. XIIII. kalendas decembris, anno, MX.° incarnati Verbi Dei.
Ego Sergius sancte catholice et apostolice ecclesie presul in anc paginam donationis ermengaudi episcopo consentio et propriis articulis nomen meum descripsi et ut perpetualiter custodiatur nostra papali bulla subter imponi iussimus. Si quis autem, quod non credimus, clericus vel laicus frangere voluerit hanc donationem, ex auctoritate Dei omnipotentis et beati Petri apostoli et nostra sciat se esse excomunicatum et maledictum et a comunione et ab ecclesia sequestratum.
Ermengaudus hac si indignus gratia Dei episcopus SSS.(rusc).
[S. man] Petrus upodiakonos (en caràcters grecs) scripsit, quamvis inculto greco sermone, inseruitque presenti scedula decem superscriptiunculas."
O: ACU, núm. 181.
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 613, foli 193.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. 163, cols. 974–978.
b: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. X, València 1821, pàgs. 134–135.
c: Baraut: Els documents dels anys 1010–1035 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 4, 1981, doc. 315, pàgs. 28–31.
Traducció
"Com que contemplo molt sovint els saludables preceptes dels pares antics, que foren establerts pels mateixos pares però, per dir la veritat, no pas sense l’auxili de la Gràcia de l’Esperit Sant, per tal que sigui guardada d’una manera intacta la puresa de l’amor envers Déu i envers els altres, i veig que són molts els qui oprimeixen el seu proïsme, com que observo que l’herència paterna que m’ha estat confiada de manera legal és reivindicada sovint per persones estranyes contra tota justícia, mogut per una profunda preocupació, en els col·lotges que tinc amb mi mateix en el meu recés, em dic sovint si amb l’ajuda del Senyor Jesucrist no podria tallar d’alguna manera aquests mals que pul·lulen i rebroten tan sovint dins el meu bisbat que m’ha estat confiat pel voler de Déu, segons crec, i si no tallar del tot les branques i les soques a cops de destral com abans, almenys inserir els grifolls de l’arbre bo en el sarment dolent que s’ha tallat; jo, Ermengol, bisbe de l’església d’Urgell, procuraré empeltar el bé tan com pugui, de manera que aquells fruits primigenis que abans sorgien de la rel connatural ara els produeixi cadascun dels rebrots que hem empeltat en el tany d’un arbre aliè, encara que no els produeixi amb la seva pròpia saba, fins que doni els seus propis fruits, de la mateixa espècie i sabor, convertits ja en naturalesa pròpia. Així són els exemples dels bons que han estat corromputs pels costums dolents de manera que quan recapaciten no veuen sinó l’ombra d’una visió nocturna i tènue. Per això, havent meditat de nit en el meu cor, com diu l’Escriptura, no volent deixar passar ni un dia, vaig creure útil, si les forces m’assistien, de fer retornar almenys dins la meva església, els costums que s’han fet vells, als inicis de la infantesa, encara que això sembli impossible, segons allò que sant Jeroni escriu a l’ínclit papa Damas. Però ell mateix diu en un altre lloc; el treball obstinat ho venç tot. Mogut per aquesta exhortació i també per les paraules de l’apòstol que diu que ningú no rebrà la corona si no ha lluitat lleialment, i sobretot pel precepte del Senyor d’esforçar-nos a entrar per la porta estreta, em dedicaré no sols a intentar sinó a complir amb totes les meves forces allò que el meu difunt oncle de venerable memòria, el bisbe Salla, començà amb la intenció però no ho realitzà, perquè hi intervingué la mort, i que tanmateix em deixà a mi perquè ho dugués a terme, amb l’ajuda del Senyor, tant per l’autoritat del senyor Sergi, papa de la seu apostòlica i de l’església de Roma, com també per la del senyor Ermengol, arquebisbe de la càtedra i l’església de Narbona, i amb el valor i el consentiment del nostre venerable comte Ramon i de la seva egregia esposa Ermessenda, i del senyor comte Guifré i d’altres molts nobles laics i clergues, però sobretot dels canonges d’aquesta església que presideixo per la misericòrdia de Déu. Es cosa sabuda que, després de la institució apostòlica, el molt gloriós emperador Lluís és l’autor i l’ordenador de la vida canònica, gràcies a la sol·licitud del qual fou instituïda i confirmada; però després no faltaren homes diabòlics, sobretot alguns prínceps, que com llops rapaços i insaciables laceraren a mossegades aquesta santa institució sense cap mena de temor, als quals temo que no els esdevingui allò que hi ha escrit en els salms; tots els seus prínceps que digueren “au, apoderem-nos del santuari de Déu com a herència”, tu, Déu meu, els faràs anar com una roda i com la palla a la faç del vent, etc, fins allà on diu “que s’avergonyeixin pels segles dels segles, que siguin confosos, que morin i que reconeguin que el teu nom és Déu i que tu ets l’únic altíssim damunt tota la terra”. I com que diu tots els prínceps, cap no queda exclòs del grup d’aquells que hagin proferit tals paraules. I si els qui digueren això sofriran tals coses, què serà d’aquells que ho posin en obra? Penso que segons allò que facin rebran la paga. Quin pecat hi ha més gran que arrabassar il·lícitament, amb irrefrenable cobejança, la part del Senyor, contra els seus manaments? Em sembla un d’aquells a propòsit del qual s’ha escrit: heus ací que prendré venjança dels meus enemics, d’aquells que diuen en el seu cor que no hi ha Déu i que, si n’hi ha, es passeja per les regions del cel i no té una de les nostres coses. Si és cert que hi ha un Déu de judici, encara que ara, amb la seva inefable benignitat, ajorna donar-los el que es mereixen, sens dubte prendrà venjança d’ells perquè ha estat escrit: “retribuiràs a cadascú segons les seves obres”. I com que no dubto que tot això és ben veritat, i no tan sols perquè ho digueren els profetes, sinó també perquè són coses veres i sense engany de cap mena i el Senyor Jesucrist donà testimoni que un dia així s’esdevindrien tot dient: en veritat us dic que no passarà ni una “i” ni un àpex de la llei i dels profetes sense que tot això es compleixi; i encara: “el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”, per això procuraré instituir l’esmentada vida canònica al meu bisbat des del principi del meu pontificat, i li donaré solidesa amb tota l’estabilitat que pugui, perquè sigui mereixedor de rebre del Senyor el premi de la vida, la resurrecció certíssima de la meva pròpia carn, la visió tan desitjada de la faç del Senyor, la retribució generosa d’aquest fet i de totes les meves bones obres i la comunió eterna amb tots els sants. En efecte, tal com diu el Senyor, ¿quin profit treu l’home si guanya tot el món però es perd a si mateix i causa la seva ruïna? Per això, ja que no li és de profit sinó que li és un continu obstacle, dono per sempre d’una manera íntegra i inviolable als canonges de l’església d’Urgell que és fundada sota el nom i l’honor de Santa Maria Mare de Déu, no sols allò que l’esmentat bisbe Sal·la, oncle meu, em deixà perquè instituís la vida canònica al meu bisbat, sinó també algunes coses de la meva pròpia heretat que em pervingueren com a deixa dels meus pares per dret hereditari i alguns altres predis eclesiàstics que em pertoquen per les meves necessitats episcopals. L’esmentat bisbe Sal·la, oncle meu, per a la institució d’aquesta vida canònica, donà la parròquia de Sant Esteve anomenada de Bar i les altres esglésies que es troben en les adjacències d’aquesta parròquia, amb tots els alous d’aquestes esglésies amb els delmes i les primícies, amb tots els censos que es paguen per les esglésies i amb totes les coses que ara pertanyen a aquestes esglésies i les que pertanyeran en el futur. I jo, Ermengol, per a l’establiment de la regla i la vida canònica, dono la parròquia que s’anomena Saldes i les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu amb el vilar i les altres petites viles que es troben dins l’esmentada parròquia; aquestes esglésies esmentades són dins el comtat de Cerdanya. A més, per a la institució de l’esmentada vida canònica, dono unes altres parròquies que són a la vall de Siarb, amb les seves esglésies, o sigui, la de Sant Sadurní, la de Santa Maria, la de Sant Martí de Lacumulis i també la de Sant Cugat de Servobavoso, amb la resta de viles i vilaruncule, camps i vinyes, cases i corts, llurs entrades i sortides, i a més, els delmes i les primícies de tot el cens que surt de les esmentades parròquies i que pertanyen a les esmentades esglésies, també les rendes de les sagreres i tot el que actualment pertany a les esmentades esglésies i allò que els pertanyerà en la resta del temps venidor; aquestes esglésies són situades al comtat de Pallars. Totes aquestes esglésies esmentades, des de temps antics, per dret hereditari, obeeixen l’església de Santa Maria Mare de Déu, de la qual ha estat designat pastor per la misericòrdia del Senyor. Per això, perquè mai cap successor meu no pugui dissoldre aquesta institució, no tan sols el meu oncle i jo, per la nostra sola autoritat, hem fet aquesta donació de manera que no aparegui com un simple intent o un propòsit irracional, sinó que també l’ínclit marquès Ramon i la seva esposa Ermessenda, i l’esposa del senyor Ermengol, comte difunt, i el seu fill Ermengol, que encara és molt jove, i el senyor Guifré, comte, junt amb la seva esposa anomenada Guisla, i Sunyer, comte de Pallars i els seus fills i l’altre comte de Pallars, Ermengol, han fet aquesta donació i l’han confirmada amb l’autoritat del senyor i molt reverend papa Sergi, del gloriós arquebisbe Ermengol i dels altres bisbes codiocesans i sufraganis seus els noms dels quals poden veure’s ací inserits: Adalbert de Carcassona, Manfred de Besiers, Pere de Magalona, Frotard de Nimes, Esteve d’Agde, Arbald de Vence, Ramon de Tolosa, i semblantment els hispans sufraganis de l’esmentat Ermengol, els noms dels quals són Pere de Girona, Borrell d’Osona, i el que és a l’altra banda dels Pirineus, Oliba d’Elna, i Deudat de Barcelona i Aimeric de Ribagorça, per tal que no hi hagi mai cap reclamació per adquirir aquestes esglésies esmentades, ni a mi, ni a cap dels meus successors ni a cap bisbe futur després de mi mentre el món resti en peu. A més de l’esmentada donació general que ha estat donada i confirmada de comú acord per les persones esmentades, jo, Ermengol, l’esmentat bisbe d’Urgell, faig una altra donació pròpia i especial de quelcom de la meva heretat que em pervingué per donació del meu pare i per l’atorgament del testament i per confirmació dels testimonis de l’esmentat testament segons el dret hereditari; en faig donació a l’esmentada canònica de Santa Maria Mare de Déu tal com s’especifica més avall. A la vila d’Estoll tot el que hi tinc en alou i com a cens, allà mateix o dins els seus termes o en tots els seus confins; tot el que hi tinc o hi he de tenir ho dono íntegrament des d’ara i per sempre a l’esmentada canònica de manera que no me’n reservo cap ús, ni exacció, ni cens, ni fruit, ni profit, ni renda, sinó que tot ha d’ésser per sempre per a l’esmentada canònica. Tot el que tinc a la vila de Pontillà, que és al comtat de Rosselló, tot el que tinc a Vallventosa, que és al Vallespir, tot el que tinc a la vila à’Astuero, que és a la vall de Conflent, tot el que tinc a la vila de Pi, que és a Cerdanya, després de la meva mort i de la mort del meu germà Arnau, que resti per a l’esmentada canònica sense cap limitació. A més, tot el que tinc a la vila Exponía, que és al Berguedà, tot el que tinc a la vila de Torroella, que és al comtat d’Osona, després de la meva mort, que resti per a l’esmentada canònica. Totes aquestes coses esmentades que, com s’ha dit, em pervenen per dret d’herència, junt amb unes vinyes que tinc a Arsèguel, aquestes vinyes les dono des d’aquest moment a l’esmentada canònica amb les mateixes condicions que el que he dit de la vila d’Estoll. La resta de les coses, tal com ja he dit, després de la meva mort i de la mort del meu germà passaran a l’esmentada canònica, tot Integrament, amb donació total, tot allò que tinc a les viles esmentades de Pontillà, Vallventosa, Astuero, i Pi i en totes les seves adjacències. Tot el que tinc a Exponia i a Torroella, després de la meva mort ho dono íntegrament a l’esmentada canònica com a donació perpètua. I si mai hi hagués algun home o dona que intentés invalidar o trencar o distorsionar en alguna cosa aquesta nostra donació, tant d’allò que he concedit conjuntament amb les persones esmentades, que pertanyia a béns eclesiàstics que foren cedits abans al meu bisbat per dret d’herència, com d’allò que faig com a donació particular de la meva heretat a l’esmentada canònica, sàpiga que queda apartat de tota companyia amb els fidels tant en el segle present com en el futur i que a més resta maleït, excomunicat, anatematitzat, considerat partícip amb Judes el traïdor ara i sempre i per tots els segles dels segles, amén. I si hi havia algun bisbe o algun altre clergue o també algun laic que infringia l’esmentada donació, que resti subjecte a aquestes malediccions, que li sigui negada la comunió i la sepultura, i si algú li concedia la comunió o la sepultura que quedi subjecte a la mateixa sentència.
Escrit el dia catorzè de les calendes de desembre, l’any mil deu de l’encarnació del Verb de Déu.
Jo, Sergi, bisbe de la santa església catòlica i apostòlica, dono el meu consentiment a aquest document de donació del bisbe Ermengol, subscric aquests articles i per tal que sigui observat per sempre, he manat que hi fos imposada a sota la nostra butlla papal. Però si algú, cosa que no creiem, ja sigui clergue o laic, volgués infringir aquesta donació, per l’autoritat de Déu omnipotent, la de sant Pere apòstol i la nostra, que sàpiga que queda excomunicat, maleït i separat de tota comunió i de l’església.
Ermengol, encara que indigne, bisbe per la Gràcia de Déu, ho subscriu.
Pere, sots-diaca [amb caràcters grecs a l’original] ho ha escrit, encara que no sap grec, i ha inserit en el present document deu petites esmenes sobreposades."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Consta que sant Ermengol fou un bisbe constructor, amic del famós bisbe Oliba de Vic, i del no menys reformador abat Ponç de Tavèrnoles, que donà suport a la consagració de Borrell com a bisbe de Roda de Ribagorça (1017). Hagué de litigar amb Guillem de Lavansa la possessió de la ciutat de Guissona (1024) i amb el comte Ermengol II d’Urgell la possessió de la vila de Tuixén (1028), que havia ofert el seu pare a l’església urgellenca; guanyà els judicis en ambdós casos. D’aquesta manera s’anava consolidant el patrimoni de la canònica catedralicia. En el darrer dels casos esmentats, el comte Ermengol II d’Urgell, el 1030, confirmà el lliurament de la vila de Tuixén i les seves tres esglésies als canonges de Santa Maria de la Seu.
Alguns investigadors han cregut que, en reivindicar el 1017–1018 el rei Sanç Garcés III de Navarra els béns del comtat de Ribagorça i Gistau, era un bon moment per a la confecció de la dotació de la Seu atribuïda els anys 819–839, la qual, en tot cas, era exhibida pel bisbe Ermengol el 1024 en el judici de Sant Pere de Ponts, i l’any 1040 pel bisbe Eriball en reivindicar l’església de Cortiuda a l’abat de Santa Cecília d’Elins. Però aquest fet de la confecció de l’acta caldrà ara ajornar-lo. Ja ha estat dit que, en tot cas, és anterior als dos judicis i que devia fer prou temps d’aquella redacció perquè bisbes, comtes i jutges el poguessin considerar un document autèntic i no una falsificació recent.
El bisbe Ermengol, en el testament del 14 de desembre del 1033, feu importants llegats a la canònica de la Seu i als seus canonges. Els traspassava, entre molts altres, els seus alous de Castelladral, Solsona, Gavet i la Pedra, i la parròquia de la Maçana d’Andorra. Mort repentinament sant Ermengol quan contribuïa a construir el pont de Bar, el 2 de novembre del 1035, el succeí Eriball, qualificat de domnus egregius i fill de la casa vescomtal de Cardona, qui el 23 d’octubre del 1039 consagrà la nova catedral romànica de Santa Maria d’Urgell, que havia començat a construir sant Ermengol. Amb aquest motiu, l’arquebisbe Guifré de Narbona i els altres bisbes assistents, entre ells Arnulf, bisbe de Roda, confirmaren la reorganització de la canònica, detallaren l’observança de la regla i li confirmaren totes les heretats que li havien estat atorgades. El bisbe demanà i obtingué de Ramir I d’Aragó —si el contingut del document que ho consigna és cert— la restitució al bisbat d’Urgell dels drets sobre els comtats de Ribagorça i Gistau, i la ciutat de Roda, que el pare de l’esmentat rei, Sanç III el Major de Navarra, havia pres a l’esmentat bisbat.
Ermengol era ja considerat sant, i venerat a la nova església de la Seu d’Urgell com a tal, l’any 1044. Eriball deixà que els marmessors de sant Ermengol, el canonge sagristà Sunifred i l’arxilevita Guillem, venguessin a Sunifred de Lluçà, per 17 unces d’or, els béns alodials que tenia al castell de Lluçà, per tal de poder complimentar els seus llegats.
Mentrestant, Eriball havia completat ja, el 1039, la construcció de l’edifici de la canònica, redotada pels bisbes Sal·la, Ermengol i per ell mateix, pel comte Ermengol II, que li cedí el seu terç del mercat de la Seu, per la vescomtessa Sança, i molts més, amb nombrosos drets substancials, com els delmes del ferro i la pega. Eriball amplià la canònica a quaranta canonges, a més dels corresponents clergues subjectes a aquells (“qui statores sint”), i li confirmà totes les facultats de les quals fruïa, advertint que cap dels clergues de la Seu no s’atrevís a tenir “consortium intra claustra canonicae” per a rebre o aclamar cap bisbe com a successor seu, sense haver jurat prèviament dit bisbe damunt l’altar de Santa Maria, que administraria bé els béns que se li atribuïssin, i regiria amb equitat la canònica.
En el document del 23 d’octubre del 1039 consta explícitament que restaven confirmats a la canònica 22 castells termenats del comtat d’Urgell que li havia donat el bisbe Sant Ermengol, amb dos alous al comtat de Conflent, un altre al de Rosselló, una parròquia al comtat de Pallars i altres quatre alous als comtats de Cerdanya, Urgell i Berga. El comte Ermengol II li havia fet ofrena de les parròquies d’Oliana i Adrall, al comtat d’Urgell, i de la Maçana a la vall d’Andorra, d’altres alous i masos al comtat d’Urgell (la Mora, Nargó, Sallent, Torell, Timoneda) i de les parròquies de Montellà i Tuixén a la Cerdanya, i altres béns a la zona d’Olius, Solsona i Bar. El bisbe Eriball donà a la canònica la parròquia de Guils i altres quatre alous. La vescomtessa Sança li donà Vilamitjana, i caldria afegir-hi encara altres vuit alous en diversos llocs i de variades procedències, com també sis masos, quatre d’ells a Meranges i dos, que foren del vescomte Arnau, a Cereja. Eriball volia assegurar-se que ningú s’atrevís mai a mermar els béns de la canònica i llençava l’excomunió perpètua contra qui ho intentés. El cabiscol Ramon, levita encara, signava el document amb l’arxilevita Guerau i amb l’escolàstic Borrell. Resumint: el patrimoni de la canònica l’any 1040 era constituït per un total de 22 castells termenats i la tercera part d’un altre, vuit parròquies, 30 finques alodials i sis masos, repartits entre sis comtats, si bé al d’Urgell era on tenia més béns i drets.
Acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (23 d’octubre de 1040)
Segona consagració de l’església catedral de Santa Maria de la Seu, pels bisbes Eribau d’Urgell, Guifré de Narbona, Berenguer d’Elna, Guifré de Carcassona, Bernat de Coserans i Arnulf de Roda, amb el beneplàcit de la comtessa Constança i del seu fill Ermengol, els quals, juntament amb altres magnats de la terra, redoten l’església i la seva canònica amb els béns que a continuació es detallen, provinents de donacions anteriors i novament adquirits. Els prelats li’n confirmen la possessió i el bisbe Eribau estableix que els seus successors, abans d’ésser promoguts a la dignitat episcopal, jurin administrar fidelment el patrimoni de Santa Maria d’Urgell i de la seva canònica per ell novament instituïda.
"Cum venerabiles doctores nostri amici Dei et electi ab ipso discipuli irent in mundum pro predicatione fidei, placuit illis ut communiter viverent in unum congregati sibo carnali sicuti unanimiter vivebant cibo spirituali, ut nichil essent propter quod possent ab alterutrum dividi. Actus quidem ita dicunt Apostolorum, quia quotquot erant possessores domorum ac prediorum vendebant et ponebant pretia ante pedes apostolorum, distribuebantur autem prout opus erat unicuique eorum, et erat illis cor unum et anima una. Huius cause exemplum sequens xpistianissimus Ludovicus rex francorum unum constituït locum ut ministri ecclesie coadunarentur in illum et sumerent carnalem victum, quatinus sine excusatione agerent Dei ministerium. Qui locus recte appellatur canonica, quia ibi ecclesiastica atque divina observatur regula; canon enim grece, regula dicitur latine. Igitur ego Guifredus, prime sedis Narbonensis archiepiscopus, una cum domno Heriballo Urgellensis sedis perpetue virginis Marie episcopo atque cum domno Berengario Elnensis ecclesie pontifice et Guifredo Carcasonensis ecclesie presule et Bernardo Coseranensis ecclesie antistite atque Arnulfo Rotensis ecclesie venerabili pontifice, agens atque celebrans dedicationem gloriose ac perpetue virginis Marie pari voto parique consensu, simul cum Constantia comitissa eiusdem Urgellensis terre et filio eius Ermengaudo comite, quamvis in puerili constituto etate, aliisque principibus terre peracta dedicatione sancte Urgellensis sedis predicte beate Marie atque peracta ab omnibus eiusdem ecclesie sanete sedis dote, hanc scrituram factam eiusdem sedis canonice confirmavi cum predicte sedis pontifice et aliis prescribtis in ordine. Hec autem scribtura ita in perpetuum sit valitura cum omnibus rebus quas ipsa adquisivit canonica et quas deinceps est adquisitura. Res vero eiusdem canonice que scribte habentur in ea quam fecimus dote hic iterum sunt rescribte et eidem canonice nostra manu confírmate.
In primis confirmamus alodia omnia atque Castella et ecclesias cum parrochiis et primitiis et decimis et omnibus sibi pertinentibus que religiosissimus reverende memorie Ermengaudus episcopus dedit ad predicte sedis seu eius canonice opus, ob quam meriti causam Deus retribuat requiem et vitam, et Christi mater virgo adquirat delictis eius in celis veniam quia ipse in terris illi fabricavit ecclesiam, ipsam sedem beate Marie iamdictam. Post cuius discessum venerabilis et nobilissimus successor eius Eribaldus predicte ecclesie opus transtulit in melius et suis locupletavit muneribus, insuper et ad honorem sedis canonicam constituit Dei fidelibus ecclesie servientibus, sicuti ibi facte testantur domus novis subsistentes edificiis ac parietibus; quem Deus pro tantis gestis remuneret donis vite presentis et darificet in civibus angelicis luce vite perhennis. Confirmamus ergo ut prediximus alodia seu Castella que Ermengaudus presul dedit et omnia hic nominatim expressa.
In comitatu Urgellensi castrum quod est Iessona cum terminis eius et castellis que sunt in terminis eius et omnibus sibi pertinentibus. Ipsa Castella hec sunt: castellum Villemuri, castellum Fluviani, castellum de Rubeolis, castrum de Tapeolis, castellum Morane, castellum Gradiani, castellum Concabelle, castellum Guandalor, castellum Guardasivenen, castellum Urson, castellum Coscoliose, castellum Espalargi, castellum de Figerola, castellum Sadaonis, castellum Turrisfracte, castellum Turrisrubee, castellum Bellivicini, simulque cum aliis castellis et turribus, que iam constructa sunt sive que deinceps construentur, atque omnibus ad eadem Castella et turres pertinentibus cum suis terminis ac finibus. Insuper castrum Fontaneti cum primitiis ac decimis, cum finibus ac terminis, et castrum de Bordello cum primitiis ac decimis eiusque terminis. Insuper castrum de Petrarua cum primitiis ac decimis, cum finibus et terminis. Preterea castrum de Cornelana cum finibus et terminis. In comitatu Confluenti alodium de Aquatepida cum Cuguzac, cum villis et villulis et terminis et primitiis ac decimis et tascis, et alodium de Astover cum omnibus sibi pertinentibus. In comitatu Rosselionensi alodium [de Pontelliano.] In comitatu Paliarensi parrochiam de Siarb cum primitiis et decimis et cimiteriis. In comitatu Cerdaniensi medietatem alodii de Pino et de Villavetere cum Cirinnano. In comitatu Urgellensi alodium de Aquamortua et de cruces de Pontelliano. In comitatu Bergitanensi alodium quod est in parrochia sancti Cucufatis sive intra terminos castelli Etralis. Hec sunt actenum que dedit Ermengaudus episcopus predictus prephate sedi et canonice eius.
Confirmamus etiam alodia cum parrochiis que Ermengaudus egregius Urgellensis comes dimisit seu dedit canonice cum consensu et voluntate dignissimi ac magnificentissimi presulis Heribaldi iamdicti. In comitatu Urgellensi parrochiam de Oliana et parrochiam de Atral et parrochiam de Maciana, que est in valle Endorre. In comitatu Cerdaniensi parrochiam de Montelliano. Istas parrochias cum primitiis et decimis, et villis de Tuxen et parrochia eiusdem loci, cum primitiis et decimis et tascis et cum omni redditu censuali et cum cimiteriis ecclesiarum et ecclesiis et terminis et finibus sibi pertinentibus. Et in predicto comitatu Urgellensi alodium de Mora cum vineis de Erolis. Hec sunt hactenus que dimisit seu dedit comes predictus Ermengaudus cum tertia parte telonei et mercati predicte sedis, quem Deus merito cause huius gaudiis remuneret celestibus.
Confirmamus etiam parrochiam de Bar et medietatem alodii de Pino et de Villavetere et tertiam partem de censu defunctorum ad sanctam sedem sepultorum, et alias duas partes quas canonici habebant. Hec sunt actenus que dedit Sanla episcopus ad canonice opus cum alodio de Elas, quem episcopum Deus faciat heredem celestium gaudiorum propter illud donum; et merito, quia ipse constituit ipsius canonice primordium.
Confirmamus quoque parrochiam de Eguils, quam presul insignis sancte sedis Urgellensis predictus Heriballus dedit, et alodium de Erolis et de Aravel et Entras, et de Stamariz, et de Villamedíana, que dedit Sancia vicecomitissa, et alodium de Ventenago, quod fuit de Guadaldo episcopo, et alodium de Ilinga, quod fuit de Livani presbiteri, et alodium de Vallicella cum alodio de Travesseris, et alodium de Tolon, que fuerunt Senfredi vicecomitis, et. IIII°. mansos in Meranicis et alodium de Ger et Momoluz et alodium de Olceia, et. II°. mansos in Cereia, qui fuerunt Arnaldi vicecomitis. Et in predicto comitatu Urgellensi alodium de Enargon et de Salent et de Torel, que fuit Bernardi Sanle, et mansum de Vineolis et alodium de Timoneta, quod dedit Borrellus Taravallensis, et sextam partem castri Cabanne bone seu alodium de Picafolets, quod dicitur turris Enegonis, et alodium de Olius et alodium de monte Leddan, et alodium de Scaribot in Celsona et ipsa alodia que sunt in Bar.
Hec omnia suprascribta nos omnes episcopi prescribti confirmamus prefate sedi atque eius canonice in perpetuum habiture. Id sunt castra, castella, alodia, ecclesias, parrochias, villas, villulas, primitias, decimas, cimiteria, census, oblationes, cum casis, terris cuitis et incultis, arboribus, vineis, campis, pratis, pascuis, silvis, salictis, aquis, puteis, molendinis, aquarumque discursibus, piscariis, montibus, vallibus, collibus, et adiacentiis eorum, et decimis ferri et piscis, simulque cum omnibus ad eandem sedem et canonicam pertinentibus que hodie habent vel habiture sunt, et quod adquisierunt vel adquisiture sunt.
Preterea ego Heriballus gratia Dei episcopus constituo in mee sedis Urgellensis canonica, cum domnis religiosissimis episcopis, ut quadraginta canonici illic habeantur de illis qui in ecclesia maiores esse videntur cum suis clericis sibi subiectis qui statores sint. Constituo quoque et sub anathematis vinculo cum omnibus hominibus, episcopis et clericis totius ordinis subiungo, ut nullus clericorum mee Urgellensis sedis qui nunc sunt et erunt recipere nec acclamare successorem seu successores meos nec cosortium habere intra claustra canonice seu in ecclesiis que ibi sunt et erunt audeat, nisi prius ipse episcopus iuret et iurent iureiurando fideliter super altare beate Marie promittat seu promittant, quod in omnibus et sedem et canonicam cum omnibus rebus bene regere et dispensare ad honorem sedis et canonice et clericorum procuret seu procurent.
Hec omnia suprascripta ita constituo ego Heribaldus gratia Dei episcopus pariter cum omnibus episcopis iamdictis omnes facultates sedis et canonice confirmo, ita ut nulla persona cuiuslibet hominis utriusque sexus hoc in quocunque evellere audeat aut evelli faciat aut assentiat aut assensum prestet. Quod si fecerit excommunicationi perpetue subiaceat, nisi penitentia ductus sedi et canonice illi satisfaciat, seu eius clero canonicali satisfaciens se presentare studeat. Quicunque vero hanc constitutionem et confirmationem servaverit celestium bonorum hereditatem accipiat, et hic et in eternum gaudeat.
Acta hec confirmatio atque constitutio. X. kalendas novembris, anno decimo regnante Henrico rege francorum.
Eribaldus episcopus +. Arnaulfus gratia Dei episcopus +. Constantia gratia Dei comitissa. Sig+num Remundus levite et caput scole. Geraldus archilevita.
Borrellus scolasticus nos (sic) hoc scripsi."
[O]: Perdut
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 24, foli 16v-17v.
a: Marca: Marca hispanico sive limes hispanicus, París 1688, ap. 220, cols. 1069-1072.
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-Xll), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, doc. 51, pàgs. 126-128.
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 54, pàgs. 135-138.
Traducció
"Quan els deixebles, venerables mestres nostres, amics de Déu i escollits per ell mateix, anaven pel món a predicar la fe, els semblà bé de viure en comunitat, reunits tots per al menjar terrenal de la mateixa manera que vivien unànimes per a l’aliment espiritual, de forma que no hi havia res que pogués separar-los els uns dels altres. Els Actes dels Apòstols ens diuen, en efecte, que tots aquells que posseïen cases o predis ho venien i en posaven el preu als peus dels apòstols, que era distribuït a cadascú segons les seves necessitats i que tenien un sol cor i una sola ànima. Per això, el cristianíssim Lluís, rei dels francs, establí un lloc on es reunissin els ministres de l’Església i hi prenguessin l’aliment terrenal de manera que poguessin complir sense excuses el ministeri de Déu. Aquest lloc amb raó s’anomena canònica, ja que s’hi observa la regla eclesiàstica i divina; canon, en efecte, és paraula grega i regula és paraula llatina. Així doncs, jo, Guifré, arquebisbe de la seu primada de Narbona, junt amb el senyor Eribau, bisbe de Santa Maria sempre verge de la Seu d’Urgell, amb el senyor Berenguer, bisbe de l’església d’Elna, amb Guifré, bisbe de l’església de Carcassona, amb Bernat, bisbe de l’església de Coserans i amb Arnulf, bisbe venerable de l’església de Roda, celebrant i oficiant la dedicació de la gloriosa i sempre verge Maria de comú acord i comú consentiment, juntament amb Constança, comtessa d’aquest territori d’Urgell, i amb el seu fill, el comte Ermengol, tot i que es troba encara en la infantesa, i juntament també amb els altres prínceps d’aquest territori, un cop feta la dedicació de l’esmentada Santa Maria de la Seu d’Urgell i un cop feta per tothom la dotació de la seu d’aquesta santa església, he confirmat canònicament aquesta escriptura que s’ha fet sobre l’esmentada seu d’acord amb el bisbe de la mateixa seu i amb els altres que s’esmenten ordenadament. Aquesta escriptura ha de tenir validesa per sempre amb totes les coses que la canònica té adquirides i les que adquirirà d’ara endavant. Els béns d’aquesta canònica que consten per escrit en la dotació que vam fer i que ací han estat escrits de nou i són confirmats a la canònica per la nostra mà.
En primer lloc confirmem tots els alous, els castells i les esglésies amb la parròquia, els delmes i les primícies i totes les seves pertinences que concebí a l’esmentada seu i a l’obra de la seva canònica el bisbe Ermengol, home ple de religió i de venerable memòria, per la qual cosa Déu el retribueixi amb el repòs i la vida i que la verge, mare de Crist, li aconsegueixi al cel el perdó dels seus pecats, ja que ell ací a la terra li edificà una església, o sigui, l’esmentada seu de Santa Maria. Després de la seva mort, el seu venerable i noble successor Eribau millorà l’obra d’aquesta església i l’enriquí amb les seves donacions i a més honrà la seu erigint una canònica per als fidels de Déu que serveixen aquesta església i així consta que hi feu cases noves amb edificacions i parets consistents, i que Déu el premiï per tantes grans obres amb els dons de la vida present i el glorifiqui entre els ciutadans angèlics amb la llum de la vida eterna. Confirmem, doncs, tal com hem dit, els alous i castells que donà el bisbe Ermengol i totes les coses que ací s’expressen detalladament.
Al comtat d’Urgell, el castell de Guissona amb els seus termes i els castells que hi ha dins els seus termes i amb totes les seves pertinences. Els castells són aquests: el castell de Vilamur, el castell de Fluvià, el castell de Rubiol, el castell de Tapioles, el castell de la Morana, el castell de Gra, el castell de Concabella, el castell de Guandalor, el castell de Guarda-sivenes, el castell d’Ossó, el castell de Coscoliose, el castell de les Pallargues, el castell de Figuerola, el castell de Sedó, el castell de Torrefeta, el castell de Torroja, el castell de Bellvei, juntament amb els altres castells i torres que ja són construïts o que es construiran més endavant i amb totes les coses que pertanyen a aquests castells i aquestes torres amb els seus termes i les seves afrontacions. A més, el castell de Fontanet amb els delmes i les primícies, amb els seus límits i termes, i el castell de Bordell amb els delmes i les primícies i els seus termes. També el castell de Perarrúa amb els delmes i les primícies, amb els seus límits i termes. A més, el castell de Cornellana amb els seus límits i termes. I al comtat de Conflent, l’alou d’Aiguatèbia amb Cuguzac amb viles i vilars, amb els seus termes, amb els delmes i les primícies i les tasques, i l’alou d’Astover amb totes les seves pertinences. Al comtat de Rosselló, l’alou de Pontellà. Al comtat de Pallars, la parròquia de Siarb amb els delmes i les primícies i les sagreres. Al comtat de Cerdanya, la meitat de l’alou de Pi i de Vilella amb Serinyà, al comtat d’Urgell, l’alou d’Aiguamorta, de Creus i de Pontellà. Al comtat de Berguedà, l’alou que hi ha a la parròquia de Sant Cugat dins els termes del Castelladral. Aquests són els béns que l’esmentat bisbe Ermengol donà a la sobredita seu i a la seva canònica.
Confirmem també els alous junt amb les parròquies que l’egregi Ermengol, comte d’Urgell, deixà i donà a la canònica amb el consentiment del digníssim i magnificentíssim bisbe Eribau ja esmentat. Al comtat d’Urgell, la parròquia d’Oliana i la parròquia d’Adrall, i la parròquia de la Maçana que és a la vall d’Andorra. Al comtat de Cerdanya, la parròquia de Montellà. Aquestes parròquies amb els delmes i les primícies, la vila de Tuixén i la parròquia d’aquest lloc, amb els delmes, les primícies, les tasques i totes les rendes del cens, amb els cementiris de les esglésies, amb les esglésies mateixes i els límits i termes que els corresponen. I al sobredit comtat d’Urgell, l’alou de Mora amb les vinyes d’Eroles. Aquests són els béns que deixà i donà l’esmentat comte Ermengol junt amb la tercera part del teloneu i del mercat de la sobredita seu; que pels mèrits d’aquesta obra Déu el premiï amb el goig celestial.
Confirmem també la parròquia de Bar, la meitat de l’alou de Pi i de Vilella i la tercera part dels censos dels difunts que s’enterrin a la santa Seu i les altres dues parts que tenien els canonges. Aquests són els béns que el bisbe Sal·la donà a l’obra de la canònica junt amb l’alou d’Alàs; que Déu faci aquest bisbe hereu del goig celestial per haver fet aquesta donació; i bé que ho mereix, ja que fou ell qui establí els inicis de la canònica.
Confirmem també la parròquia de Guils que fou donada per l’insigne bisbe de la Santa Seu d’Urgell, l’esmentat Eribau, i l’alou d’Eroles, d’Aravell i Entrús, i d’Estamariu i de Vilamitjana, que foren donats per la vescomtessa Sança, i l’alou de Ventenago que fou del bisbe Guadall, l’alou d’llinga que fou del prevere Liban, l’alou de Vallicella amb l’alou de Travesseres, i l’alou de Toló, que foren del vescomte Senfred, i quatre masos a Meranges, un alou a Ger i a Momoluz, l’alou d’Osseja, dos masos a Cereja que foren del vescomte Arnau. I a l’esmentat comtat d’Urgell, l’alou de Nargó, Sallent i Torel, que fou de Bernat Sal·la, el mas de Vinyoles i l’alou de Timoneta, que donà Borrell de Taravall, la sisena part del castell de Cabanabona, l’alou de Picafolets, que té per nom torre d’Énec, l’alou d’Olius, l’alou de monte Leddan, l’alou d’Escaribot a Solsona, i els alous que hi ha a Bar.
Totes aquestes coses que s’acaben d’enumerar, tots nosaltres, els bisbes esmentats, les confirmem a l’esmentada seu i a la seva canònica perquè les posseeixin per sempre. O sigui, fortaleses, castells, alous, esglésies, parròquies, viles, vilars, primícies, delmes, cementiris, censos, oblacions, amb cases, terres conreades o ermes, arbres, vinyes, camps, prats, pastures, boscos, saleres, aigües, pous, molins, recs d’aigua, llocs de pesca, muntanyes, valls, colls i totes les seves adjacències, els delmes del ferro i del peix, juntament amb totes les coses que pertanyen a aquesta seu i a la canònica, les que té ara i les que tindrà, les que ha adquirit i les que adquirirà.
A més, jo, Eribau, bisbe per la gràcia de Déu, constitueixo la canònica a la meva seu d’Urgell, juntament amb els molt religiosos senyors bisbes, perquè hi visquin quaranta canonges dels de major categoria dins l’església, junt amb els clergues que són a les seves ordres d’una manera permanent. A més, deixo establert i, juntament amb tots els homes, bisbes i clergues de qualsevol ordre, imposo com a obligació sota el vincle de l’anatema, que cap dels clergues de la meva seu d’Urgell, els que hi ha ara o els que hi haurà, no gosi rebre ni aclamar el meu successor o successors ni tenir-hi tractes dins les dependències de la canònica o a les esglésies que hi ha o que hi haurà si abans el bisbe no jura o juren i amb jurament fidel no promet o prometen damunt l’altar de Santa Maria que en totes les coses procurarà o procuraran governar bé la seu i la canònica amb tots els seus béns i administrarlos per a honor de la seu, de la canònica i dels clergues.
Totes aquestes coses sobrescrites, jo Eribau, bisbe per la gràcia de Déu, juntament amb tots els bisbes esmentats, les deixo així establertes, confirmo tots els poders de la seu i de la canònica, de manera que cap persona de l’un o l’altre sexe no gosi abolir això en res, ni ho faci abolir, ni hi consenti ni hi presti el seu consentiment. I si ho feia, que sigui castigat per sempre amb l’excomunió, llevat que, mogut de penediment, satisfaci a la seu i a la seva canònica o faci el possible per presentar-se davant el clergat canonical per tal de satisfer-lo com cal. Tot aquell qui compleixi aquesta constitució i confirmació, rebi l’herència dels béns celestials i frueixi de la jòia ara i sempre.
Aquesta confirmació i constitució ha estat feta el dia desè de les calendes de novembre, l’any desè del regnat d’Enric, rei dels francs.
Eribau, bisbe. Arnulf, bisbe per la gràcia de Déu. Constança, comtessa per la gràcia de Déu. Signatura de Ramon, levita i cabiscol. Guerau, arxilevita.
Borrell, de l’escola, ho he escrit."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Nous aspectes de la formació del patrimoni catedralici
Des d’aleshores diversos llegats més completaren el patrimoni de la catedral i el bisbat d’Urgell. Eriball morí, a l’abadia italiana de Pomposa, de camí a Terra Santa, el 19 de desembre del 1040. El primer de maig del 1041 s’obrí el seu testament sagramental, en el qual deixava valuosos draps a la canònica i als clergues de Santa Maria de la Seu, i l’alou de Tenes, amb el seu feu i la seva parròquia.
En temps del bisbe Guillem Guifré (1041-c. 1075), de la casa comtal de Cerdanya, a qui el seu germà Guifré, arquebisbe de Narbona, deixà 100 000 sous perquè pogués comprar de manera simoníaca el bisbat, la canònica de la Seu obtingué l’església de Santa Maria in Tramasaguas. El comte Ermengol III (que aleshores tenia 15 anys) i la seva mare la comtessa Constança oferiren també, el 4 d’abril del 1048, la dècima part de les paries que percebien de l’Espanya musulmana, a repartir, en parts iguals, entre la fàbrica i els ornaments de l’església, i la canònica. Cal afegirhi encara els teloneus i les lleudes que pagarien tots els homes que acudissin a la Seu d’Urgell per a les fires de l’Assumpció, a l’agost, i de Sant Miquel, al setembre. Entre el 1053 i el 1068 el bisbe Guillem Guifré litigà amb el vescomte Ramon Folc de Cardona per la possessió de les parròquies de Tuixén i Montpol, que acabà cedint el bisbe al vescomte en feu, al qual prometé una canongia quan restés vacant, per al seu parent Folc, en canvi de pagar 20 000 sous. També el mateix bisbe, el 13 de maig del 1069, condemnà a l’ostracisme Bernat Joan per haver comès un homicidi i per haver trencat la treva de Déu, però finalment li commutà la pena, a precs de la seva família, en canvi de lliurar a la canònica de la Seu dues mojades de vinya, al terme de Cardona. Hom devia realitzar obres a l’edifici de la canònica quan, a l’octubre del mateix 1069, el comte Ramon de Pallars i la seva esposa València confirmaven a aquest fi la donació de la vil·la de Sabort, que la seva mare, la comtessa Ermessendis, havia fet. Sembla que Guillem Guifré, massa barrejat en conflictes feudals, morí assassinat i fou succeït pel bisbe Bernat Guillem (1076–1092), d’ascendència pallaresa, elegit el 1076. En tot cas, un Folc, que dotà l’església de Castellfollit de Riubregós amb diversos béns el 1083, era ja aleshores ardiaca de la Seu; cal suposar que Guillem Guifré havia complert la seva promesa. Aquest Folc no trigà a esdevenir bisbe (C. 1084-C. 1096), probablement simoníac. Va fer que el castell de Toló i la vila d’En, amb 1 000 unces d’or, s’incorporessin als béns de l’església, en canvi de concedir en feu, el 12 de març de 1090, al comte de Cerdanya Guillem Ramon, el castell de Cardona, que li pertanyia per vinculació familiar. Això no obstant, l’episcopat de Folc coincideix en part amb el de Guillem Arnau de Montferrer (1092–1095), que havia estat prèviament, com ell mateix, ardiaca de la Seu del 1085 al 1087. Caldrà aclarir la història d’aquests anys, coincident amb la reforma del clergat secular, per tal d’alliberar-lo de la feudalització.
Mitjançant els documents del Líber dotaliarum i algunes butlles pontifícies de confirmació de béns i privilegis a l’església d’Urgell, hom pot conèixer la formació i anar seguint l’expansió del patrimoni de la catedral, que rebia del comte Ermengol III els castells de Forés i Barberà, tres pagesos al castell de Gavassa i una parellada de terra en alou als castells de Pilzà i Purroi (1087). Però les infeudacions i les pèrdues parcials, o bé les restitucions condicionades, fan que la situació exacta moltes vegades quedi diluïda per manca de testimonis fidedignes, com també l’organització administrativa entre el bisbe i la catedral canònica, que degué ésser encara conjunta, tot i existir un prepòsit o prior entre els canonges.
El bisbe Sant Ot o Odó (1095-†30 de juny de 1122) propugnà la restitució de béns i la restauració d’esglésies en mal estat de conservació, i obtingué del papa Urbà II, el 6 d’abril del 1099, la confirmació de privilegis, béns, drets i serveis de l’església d’Urgell, esmentant expressament setze castells, vint-i-tres viles i altres llocs, entre les pertinences de la Seu. Però poc temps després, el 1100, el papa Pasqual II li ordenava respectar els límits de la diòcesi de Roda-Barbastre, en l’esforç fet per a recuperar els béns diocesans. Així i tot, aconseguí dels comtes Guillem Jordà de Cerdanya (1102) i Ramon de Pallars (c. 1104) donacions tan substancioses com 100 modis de cereal, 3 eugues, o la possibilitat d’escollir 20 cavallers i tenir-los al seu servei 10 dies en la zona fronterera del bisbat que cregués convenient. El bisbe Ot fou un impulsor de la treva de Déu i la seva fama de santedat feu que el 20 de juny de l’any 1133, quan feia uns onze anys que havia mort, el seu successor Pere Berenguer (1123–1141), d’acord amb el capítol catedralici i amb l’abat Benet de Sant Serni de Tavèrnoles, resolguessin canonitzar-lo, signessin un decret en aquest sentit i establissin una solemne festa en honor seu que transcendiria, fins i tot, en el menjar dels canonges aquell dia (el 30 de juny), ja que arribaren a establir que, l’any que la festivitat s’escaigués en divendres, el peix seria selecte.
Butlla del papa Urbà II (6 d’abril de 1099)
El papa Urbà II, a petició del bisbe Ot, confirma tots els drets i béns adquirits per l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, i declara els clergues diocesans exempts dels poders laics i subjectes únicament a l’autoritat episcopal, d’acord amb les disposicions dels sants cànons
"Urbanus episcopus servus servorum Dei dilecto fratri Odoni Urgellensi episcopo eiusque successoribus canonice promovendis in perpetuum. Iustis votis assensum prevere iustisque petitionibus aures acomodare nos convenit, qui licet indigni, iusticie custodes atque precones in excelsa apostolorum principum Petri et Pauli specula positi Domino disponente videmur existere. Tuis igitur frater in Xpisto carissime Odo, iustis petitionibus annuentes, sanctam Urgellensem aecclesiam cui auctore Deo presides apostolice sedis auctoritate munimus. Statuimus enim, ut universa que iuste ad eandem ecclesiam sive parrochiali sive proprietario iure pertinere noscuntur, tibi tuisque successoribus libere semper et illibata serventur, scilicet Cerdaniensis pagus, Libianensis, Bergitanensis, Paliarensis, Ribacurcensis, Gestabiensis, Cardosensis, Anabiensis, Tirbiensis et locum sancte Deodate cum finibus suis, castrum Sanauia cum finibus suis, castrum de Gisona cum omnibus terminis suis, castrum de Lanera cum finibus suis, castrum Celsona et aecclesia beate Marie Celsone cum omnibus sibi pertinentibus, castrum Aguda de Vallearia cum finibus suis, castrum Clusa cum finibus suis, castrum Figerola et Fontaned cum omnibus illorum pertinentiis, castrum Perarua, castrum Sallent et villa Montaniocel et Cubilar cum finibus earum, castrum Corneliana cum terminis suis et villa Tossen cum finibus suis, castrum Turris et villa Bescaran et villa Archavel cum earum pertintentiis, et valíem Andorra cum omnibus finibus suis, castrum Rivimatrici, castrum Colomers, castrum Sarred, castrum Arnall, castrum Archalis, cum omnibus eorum pertinentiis, et villa Saort et villa Laguunes et villa Aquatepida, Calbiciniano et Feners et Submonte et Alass, Leton, Clopedera, Ges, Sardine ambe, Nocolone ambo, Boxedera, villam Sancti Stephani et villa ipsius Sedis Urgellensis cum omnibus earum pertinentiis; in Ausonensi parrochia castrum de Turrizella, Castelleto subtus Manresa, salvo parrochiali iure Ausonensis episcopi. Confirmamus etiam tibi tuisque successoribus terciam partem telonei sive mercati in omnibus locis ad vestrum episcopatum pertinentibus, primicias quoque ac decimas secundum canonicas sanctiones distribuendas, quicquid preterea in presentiarum vestra aecclesia iuste possidet sive in futurum iuste atque canonice poterit adipisci tibi tuisque successoribus firmum semper integrumque permaneat. Ad hec adiicientes statuimus ut parrochiae vestre clerici nullius secularis potestatis districtionibus addicantur, sed iuxta sanctorum canonum instituta episcopali semper sint subditi discipline. Si quis sane in crastinum archiepiscopus aut episcopus, imperator aut rex, princeps aut dux, marchio, comes, vicecomes, iudex aut aecclesiastica quelibet secularisve persona hanc nostre constitutionis paginam scientes contra eam temere venire temptaverit, secundo terciove commonita si non satisfactione congrua emandaverit, potestatis honorisque sui dignitate careat reamque se divino iudicio existere de perpetrata iniquitate cognoscat et a sacratissimo corpore et sanguine Dei et domini redemptoris nostri Ihesu Xpisti aliena fiat atque in extremo examine districte ultioni subiaceat. Cunctis autem eidem loco iusta servantibus sit pax domini nostri Ihesu Xpisti, quatenus et hic fructum bone actionis percipiant et apud districtum iudicem premia eterne pacis inveniant.
Scriptum per manum Iohannis sancte romane aecclesie diaconi cardinalis, .VIII.° idus aprilis, indictione. VI.a, anno dominice incarnacionis M°. XC°. IX°., pontificatus autem domni Urbani secundi pape. XI°. Benevalete (monograma). (Segell circular amb la llegenda): Benedictas Deus et pater domini nostri Ihesu Christi. (Al centre, partit amb una creu): Sanctus Petrus, Sanctus Paulus, Urbanus papa II."
[O]: Perdut
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliarum Ecclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, doc. 23, foli 16v.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. 320, cols. 1207–1208.
b: Migne: Patrologia latina, vol. 151, cols. 502–503.
c: Baraut: Els documents dels anys 1093–1100 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm 8,’1986–1987, doc. 1170, pàgs. 98–99.
Traducció
"Urbà, bisbe, servent dels servents de Déu a l’estimat germà Ot, bisbe d’Urgell i als seus successors que seran promoguts canònicament, per sempre. Prestar assentiment als desigs justos i inclinar l’oïda a les peticions justes és cosa escaient a nós que, encara que indignes, és clar que hem estat posats pel voler del Senyor com a guardians i proclamadors de la justícia perquè siguem excelsos miralls de sant Pere i sant Pau, prínceps dels apòstols. Accedint, doncs, a les teves justes peticions, germà Ot estimadíssim en Crist, volem enfortir amb l’autoritat de la seu apostòlica la santa església d’Urgell que tu per la gràcia de Déu presideixes. Establim, en efecte, que totes les coses que se sap que pertanyen justament a aquesta església per dret parroquial o de propietat, et siguin conservades lliurement a tu i als teus successors per sempre més, o sigui, ei territori de Cerdanya, Llívia, Berguedà, Pallars, Ribagorça, Gistau, Cardós, Àneu, Tírvia i el lloc de Santa Deodada amb els seus termes, el castell de Sanaüja amb els seus termes, el castell de Guissona amb tots els seus termes, el castell de Llanera amb els seus termes, el castell de Solsona i l’església de Santa Maria de Solsona amb totes les seves pertinences, el castell Aguda de Vallearia, amb els seus termes, el castell de Clusa amb els seus termes, el castell de Figuerola i de Fontanet amb totes llurs pertinences, el castell de Perarrua, el castell de Sallent i la vila de Montanissell i de Cuvilar amb llurs termes, el castell de Corneliana amb els seus termes, la vila de Tuixén amb els seus termes, el castell de la Torre, la vila de Bescaran i la vila d’Arcavell amb llurs pertinences, la vall d’Andorra amb tots els seus termes, el castell de Romadriu, el castell de Colomers, el castell de Serret, el castell d’Arnau, el castell d’Arcalís, amb totes llurs pertinences, la vila de Sort, la vila de Laguunes, les viles d’Aiguatèbia, Calbinyà, Feners, Somont, Alàs, Lletó, Clopedera, Ges, les dues de Sardina, les dues de Nocoló, Boixedera, la vila de Sant Esteve i la de la mateixa seu d’Urgell amb totes llurs pertinences; a. la parròquia d’Osona, el castell de Torroella, Castellet, sota Manresa, salvaguardant el dret parroquial del bisbe d’Osona. També et confirmem, a tu i els teus successors, la tercera part del teloneu o del mercat en tots els llocs que pertanyen al vostre bisbat, també les primícies i els delmes que s’han de repartir segons disposicions canòniques, a més, tot allò que la vostra església posseeix justament en el moment present i tot allò que en el futur pugui adquirir d’una manera justa i canònica que resti per a tu i els teus successors de manera estable i íntegra. Afegit a tot això establien que els clergues de la vostra parròquia no estiguin subjectes al judici de cap potestat secular sinó que, segons les disposicions dels sagrats cànons, estiguin sempre subjectes a la disciplina episcopal. Si en el futur algun arquebisbe o bisbe, emperador o rei, príncep o duc, marquès, comte, vescomte, jutge o qualsevol persona eclesiàstica o seglar, coneixent aquest document de disposició nostra, gosava contravenir-la temeràriament, després d’un segon i d’un tercer avís, si no ho esmenava amb una satisfacció adequada, que sigui desposseït de la seva potestat i del seu honor, que sàpiga que és reu davant del judici diví per la infinitat comesa, que sigui considerat aliè al cos santíssim i a la sang de Déu i del Senyor, el nostre Redemptor Jesucrist i que sotmeti a la deguda venjança en el judici final. En canvi, a tots aquells que observin la justícia envers aquest lloc, que tinguin la pau de nostre Senyor Jesucrist, de manera que rebin ací el fruit de la seva bona obra i trobin el premi de la pau eterna davant del jutge just.
Escrit per mà de Joan, cardenal diaca de la Santa església romana, el dia setè dels idus d’abril, indicció sisena, any mil noranta-nou de l’encarnació del Senyor, onzè del pontificat del senyor Urbà segon, papa. Que estiguem bé. (Segell circular amb la llegenda): Beneït sigui Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Sant Pere, Sant Pau, Urbà segon, papa."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
En temps d’aquest darrer bisbe, Pere Berenguer, el 18 d’agost de 1126, el comte Ermengol III i la seva esposa Arsendis acudiren al capítol de la Seu i concediren a l’església d’Urgell un home per al seu servei en cada una de vint-i-tres viles, ciutats i castells de la jurisdicció, per tal de fer-se perdonar les seves depredacions. El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV traspassà a la canònica de la Seu l’alou i la vila de Montellà, i percebé, del tresor de l’església urgellesa vuit lliures, disset unces i dotze sous de plata fina, el 16 d’agost de 1135. Cinc anys després, el 2 de maig de 1140, els bisbes Pere d’Urgell i Gausfred de Roda-Barbastre arribaren a una concòrdia, fixaren definitivament els límits d’ambdós bisbats i consideraren suprimits tots els litigis a què havien donat lloc. Hom reconeixia a la diòcesi d’Urgell les valls de Senet i de Boi, l’església de Sant Martí d’Areny amb les seves pertinences, les altres esglésies dels comtats de Pallars i d’Urgell situades més enllà de la Noguera Pallaresa, i Sant Esteve de la Sarga amb les seves pertinences.
El 1141 Pere Berenguer fou succeït per Bernat Sanç, el qual fou acusat de simoníac per l’ardiaca de la Seu, Pere Guillem, i altres clergues de la catedral d’Urgell, amb la qual cosa el dia 17 de març de 1151 el papa Eugeni III ordenà que el bisbe comparegués davant del seu llegat, l’arquebisbe Guillem d’Embrun, per a justificar-se. Hom sap que el 9 de febrer de 1153 el bisbe s’havia exculpat, però el papa havia d’excomunicar diversos eclesiàstics i una part del bisbat restava revoltada, raó per la qual hi intervingué la mateixa família comtal. Caigueren noves butlles del papa Adrià IV, en les quals confirmava a la diòcesi el seu territori, entre el 1154 i el 1159, quan ja s’havia traslladat a Lleida la seu episcopal de Roda; les lluites amb els Caboet foren violentes.
Les prepositures
Molt poc després, el 1161, hom procedí a reformar els estatuts de la prepositura de l’església catedralícia d’Urgell. Hom sap que l’administració de la renda restava aleshores repartida entre dotze prepòsits, canonges que s’alternaven en l’exercici del càrrec els dotze mesos de l’any. De les rendes calia pagar el menjar dels canonges, el qual consistia en pa i vi del millor tots els dies. A l’estiu i a l’hivern, segons antic costum, menjaven carn de vaca, i no en petita quantitat; si no era suficient, però, hi afegien tres unces de xai. Menjaven carn de porc salada (pernil de valor no inferior a dos sous) els diumenges, els dies de Sant Mateu i Sant Lluc evangelistes, dels màrtirs Llorenç i Vicenç, de Sant Miquel i de Sant Martí confessor, com també el dia de la Transfiguració, el diumenge de Passió i la festivitat de la Santa Creu de maig. Per Pasqua, l’Ascensió, Pentecosta, Sant Pere i la Circumcisió calia donar-los vaca de major preu (de 18 diners) i la quantitat de carn salada que convenia a aquestes festivitats. Carns de porc recents (de 8 sous) es consideraven adients per als dies de Sant Joan Baptista, Sant Odó, Santa Maria Magdalena, l’Assumpció, Nadal i l’Aparició i Purificació de Maria. Els dilluns la carn de porc es cuinaria amb hortalisses o cebes i, si no fos possible, se’ls donaria un quart de xai per cada tres canonges. El dimecres, el divendres i el dissabte menjarien ous amb bons formatges. A l’Advent i la Quaresma es cuinaria el menjar amb oli del bo i pebre; una tercera part serien verdures cuites o bé begudes de sucs de fruites. Menjaven peix si era possible de servir-los-en, i, si no ho era, se’ls donaven vuit diners a cada un per al peix.
Després de la mort de Bernat Sanç a la darreria del 1162, restà la seu vacant algun temps, fins que fou elegit, al març de 1163, Bernat Roger, possible fill de Roger III de Foix, que no fou acceptat pels canonges de la Seu. El papa Alexandre II, al juny, hagué d’exhortar-los a l’obediència sota pena d’excomunió. La desavinença feu que l’ardiaca Arnau es quedés la meitat de les primícies de la Sentiu i el prior del capítol, Guillem, presentà una querella contra ell davant l’arquebisbe de Tarrragona, raó per la qual hagué d’intervenir-hi el papa Alexandre III el 13 d’agost de 1165 per a posar pau. Hom endevina que la vida de comunitat s’estava relaxant de nou, tot i que el papa, el 6 d’agost de 1165, havia atorgat una nova butlla en què posava la diòcesi sota la seva directa dependència i confirmava al bisbe Bernat Roger les possessions de la Seu, bo i detallant els 78 llocs, castells, viles i parròquies on tenia béns i drets. En total, el document esmenta, explícitament, 33 castells, 13 viles i 32 esglésies, a més del terç del teloneu en tots els llocs pertanyents a l’episcopi. Aquests béns figuren en el mapa que s’adjunta.
La nova catedral
Si bé en temps del bisbe sant Ot, els primers anys del segle XII, s’havia començat a construir la tercera catedral d’Urgell al pla de la Seu, segona catedral romànica d’Urgell, l’obra no adquirí l’impuls definitiu fins que, el 1175, el capítol i el bisbe Arnau de Preixens (1167–1194) decidiren contractar un cert Ramon Lambard per tal que la completés i enllestís, en l’estil romànic italianitzant que la caracteritza. L’obra tardà molt més dels set anys fixats per a concloure-la, però s’ho valia.
Mentrestant, el 22 d’abril de 1175 calgué una nova intervenció del papa Alexandre III, perquè el sagristà de Vic discutia al bisbe Arnau la possessió de l’església de Sant Pere de Pardines. Al seu torn, Berenguer Arnau havia sostret violentament el castell de Viver o d’Ivarç (Vuiarcio) a l’església d’Urgell i calgué la mediació del bisbe de Barcelona i de l’abat de Poblet. Cinc anys després, el 7 de maig de 1180, eren ja els mateixos parroquians laics els que es quedaven els delmes i es negaven a entregar-los a l’església. A la ingerència de la noblesa laica en la gestió dels patrimonis eclesiàstics s’havien afegit els conflictes entre els clergues, i amb els parroquians, fruit d’un altre problema, el del catarisme, que començava d’arrelar als dos vessants dels Pirineus.
La situació de la diòcesi degué empitjorar els anys següents, fins que el papa Celestí III, el 24 de març de 1194, va escriure als canonges d’Urgell, comunicant-los que havia acceptat la renúncia a l’episcopat del seu bisbe Arnau de Preixens per trobar-se aquest molt vell i dèbil, i ordenà que fos elegit un d’aquests canonges per a succeir-lo. A més, afegia que, si no es posaven d’acord, demanessin la intervenció de l’arquebisbe de Saragossa i el bisbe de Lleida.
Les discussions amb els Foix-Castellbò
Pocs mesos després, el 27 d’agost, el bisbe Arnau de Preixens i Arnau de Castellbò arribaven a un acord, per mediació del rei Alfons II, amb el qual posaven fi a interminables conflictes amb els Foix-Castellbò. El 21 de juny de 1195 Bernat de Castellbò fou elegit bisbe d’Urgell, però hi hagué de renunciar tres anys després. Innocenci III li acceptava la renúncia del 8 de desembre de 1198, li concedia que servís Déu en l’església d’Espirà i manava al capítol de la Seu que escollissin un bisbe digne, alhora que ordenava a l’arquebisbe de Tarragona que vigilés que el capítol fes una elecció canònica, per tal que l’església d’Urgell no restés més afligida encara.
L’escollit fou l’abat Bernat de Vilamur, que havia pres ja possessió el 25 de maig de 1199. Romangué poc temps a la diòcesi, ja que morí de mort violenta el 30 de novembre de 1203, mentre continuaven les lluites amb els Castellbò per la possessió de les valls de Caboet, Sant Joan i Andorra. El nou bisbe, Pere de Puigvert, les heretà des del 1204, i arribà a un primer acord amb Ermessenda i Arnau de Castellbò el 13 de novembre de 1206. Poc després, el comte Ermengol VIII, afavoridor de la Seu en el conflicte, en el seu testament del 30 d’agost de 1208, llegava al capítol el seu castell de Nargó en franc alou, per tal que el patrimoni de l’església disposés d’una fortalesa enfront de les possessions dels Castellbò. Però l’arranjament de la canònica va comportar que s’haguessin d’empenyorar alguns béns. El bisbe Pere de Puigvert i els canonges hagueren d’empenyorar, el 14 de juny de 1210, el castell, la vila i el terme de Peracamps, al Solsonès, per la suma de 1 200 sous. Mentre no es redimís el préstec, dit lloc, amb tots els homes i les dones que hi vivien, romandria en poder d’Andreu de Costa. Amb el bisbe, signaven el document el prior de la canònica Ramon, el canonge sagristà Bernat de Santa Fe, els dos ardiaques Guillem de Peramola i Pere de Josa, i el canonge Bernat de Vilar, amb altres vuit persones.
Els conflictes continuaren en temps de Ponç de Vilamur (1230–1256), malgrat les noves treves signades amb el comte Roger de Foix 1’11 d’abril de 1244, i les acusacions mútues eren contínues. El papa deposà Ponç de Vilamur el 1256 i el substituí per Abril (1257–1269), d’origen gallec i ardiaca de Salamanca, que havia estat capellà d’Alexandre IV, papa que l’11 d’agost de 1257 escrivia al capítol d’Urgell comunicant-li el nomenament d’Abril, dilecto magistro, com un fet consumat, i li ordenava que no intentés elegir cap altra persona.
En temps del seu successor, Pere d’Urtx (1269–1293), el comte d’Urgell, Ermengol X, una vegada més ratificava, el 4 de maig de 1287, les donacions, les vendes i els privilegis fets per la casa comtal a l’església d’Urgell, i reconeixia que no posseïa cap dret sobre els seus béns. Pere d’Urtx fou succeït per Guillem de Montcada (1294–1308), en temps del qual fou establerta la dècima pontifícia que contribuiria a agreujar la situació econòmica de les parròquies d’Urgell. El 25 de desembre de 1303 es negaren a transferir la recaptació d’aquesta dècima part de la renda eclesiàstica al rei Jaume II, entre molts d’altres, l’ardiaca de la Seu, Hug de Cardona, per creure que no era aquesta la finalitat a la qual anaven destinats els diners exigits pels col·lectors al clergat diocesà i als monestirs. Ni amb ell, ni amb els seus successors immediats, s’acabaren els problemes. Quan el procurador de Jaume I explicà al febrer del 1322 al papa Joan XXII que tractaven de signar un pareatge el bisbe Raimund de Trebaylla (1309–1326), benedictí d’origen francès, i la comtessa de Foix, el papa, que devia conèixer bé els precedents, exclamà que no es faria pas: “nichil fiet, nichil fiet !!”, hom diu que digué. I no es féu.
Però això correspon ja al període del gòtic, si bé per acabar potser caldria afegir que hom sap que el bisbe Berenguer d’Erill (1371-C. 1391) el 1385 signà un acord amb el capítol per a la distribució de les rendes entre el bisbe i la canònica. Això no obstant, no fou suficient per a superar la crisi de la segona meitat del segle XIV; encara el 1488 el bisbe Pere de Cardona es veié obligat a reduir el nombre de comunitaris, entre canonges i dignataris, a vint-i-un. L’hàbit continuava essent vermell i el 1622 s’introduí el costum d’adornar-lo amb pells d’ermini, quan ja les canòniques regulars catalanes havien estat secularitzades i tan sols restven els capítols catedralicis en actiu.