L’escola de la Catedral
La producció literària del primer bisbe conegut d’Urgell, sant Just, autor d’un comentari al Càntic dels Càntics i d’un sermó en honor de sant Vicenç, recordat per sant Isidor en el De viris inlustribus (c. 24), fa pensar en l’existència d’una escola catedralicia urgel·litana com les que hi havia contemporàniament en altres seus episcopals visigòtiques. Malauradament, els escrits del bisbe Fèlix que tanta llum haurien pogut proporcionar sobre la continuïtat de la mateixa escola al segle VIII no ens han arribat, ja que foren destruïts a posta per tal d’evitar la difusió de la seva doctrina considerada herètica. N’ha romàs una Professió de fe subscrita per ell després de l’abjuració dels seus errors en el concili d’Aquisgrà, del 799. Entre els seus escrits figuraven una Disputació contra un sarraí i diversos tractats dedicats a la defensa de l’adopcionisme, coneguts només indirectament per mitjà de les refutacions que en feren els seus adversaris Alcuí de York (Set llibres contra Fèlix), Paulí d’Aquileia (Tres llibres contra Fèlix) i Agbard de Lió (Contra els dogmes de Fèlix). Recentment li ha estat adjudicat el Liber de variis quaestionibus adversus judeos vel plerosque judaizantes ex utroque testamento, atribuït a sant Isidor. El fet que el manuscrit més antic en què s’ha conservat (S.I. 17 de l’Escorial) sigui escrit en lletra visigòtica del final del segle VIII, característica de la regió pirinenca, possiblement a la Seu d’Urgell, dóna a aquesta atribució una versemblança considerable. Bé que la tradició escolar probablement no es va interrompre durant els segles IX i X, és, amb tot, al segle XI, amb la restauració de la canònica per iniciativa de sant Ermengol, que reprèn amb nova força. En la documentació contemporània trobem diversos personatges amb els qualificatius de “magister, gramaticus, caputscole “, evidentment relacionats amb l’ensenyament. A vegades actuen també d’escrivans, com el Borrellus scolasticus, redactor de les actes de consagració de la catedral de la Seu i de Sant Vicenç de Cardona, el 1040, i probablement autor de la Vita sancti Ermengaudi que, juntament amb la de sant Ot (Vita sancti Odonis), entraren en els respectius oficis dels llibres litúrgics de la diòcesi d’Urgell, per mitjà dels quals ens han pervingut. El catàleg de la biblioteca canonical de mitjan segle XII permet de fer-se una idea dels llibres utilitzats per a l’aprenentatge del llatí i la formació clerical. Hom hi troba consignats, a part els llibres litúrgics i patrístics, un cert nombre de textos clàssics, dos Horacis, un Virgili sencers i una Eneida, tres Sal·lustis, un Ciceró (el De Amicitia), un Terenci, un Persi, un Lucà, un Arator, i, traduïts del grec, Homer i Porfiri; a més, d’un glossari i de dos Priscians, disposava també d’uns altres vint-i-cinc llibres de gramàtica innominats. La freqüència amb què persones pertanyents a l’estament eclesiàstic intervenen com a jutges en els plets i les publicacions sacramentals dels testaments implica un coneixement de la legislació, civil i canònica, vigent —el catàleg esmentat conté un Liber Iudicum, II. Decretais et II. libros Canonum—, prèviament adquirit i reconegut. Entre aquests eclesiàstics destaca a la segona meitat del segle XI el prevere Ermengol, que s’autotitula “lator legis ac iuris”, per la seva originalitat, la qualitat de la llengua, força més correcta que l’habitual del temps, les citacions i reminiscències erudites i l’ús de paraules cultes derivades del grec, cosa que no vol dir pas, però, que sabés aquesta llengua. S’han conservat d’ell una vintena d’escriptures de diversa índole, entre les quals sobresurten les actes de consagració de les esglésies de Sant Esteve d’Olius, Santa Cecília d’Elins i Santa Maria d’Organyà. Excepcionalment, el 1064, apareix la subscripció d’un escrivà “Geravus, sacerdos et medicus” i el 1115 d’un Guillem “Gramaticcus” i d’Arnau deixeble seu.
L’escriptori
Dos folis del Beatus de la Seu d’Urgell, un dels còdexs més famosos de la biblioteca catedralícia.
G. Llop
L’existència d’un escriptori a la seu episcopal d’Urgell al segle VII, abans de la invasió àrab, és atestada per dos còdexs escrits en escriptura semiuncial i visigòtica primitiva, amb obres de sant Agustí i de sant Isidor, que uns clergues fugitius d’Urgell amb el bisbe Anambad van dipositar a Autun, capital de la Borgonya, vers el 725. Hom sap, d’altra banda, que al final del segle VIII l’activitat escriptòria era notable entorn del bisbe Fèlix, que rebia del seu corresponsal Elipand de Toledo uns volums per a ésser copiats, amb textos de sant Jeroni i sant Isidor. Les actes de consagracions d’esglésies dels segles IX i X consignen un nombre considerable de llibres litúrgics, alguns d’ells relacionats amb l’antiga litúrgia visigòtica caiguda ja aleshores en desús. Cal suposar que molts d’ells havien estat copiats a l’escriptori de la catedral, que fóra el gran proveïdor de llibres litúrgics de les parròquies del bisbat. Encara que la immensa majoria han desaparegut, els que han romàs, sencers o de forma fragmentària, permeten d’apreciar-ne el contingut i les característiques. Els destinats a les esglésies rurals solen ésser d’aparences més senzilles, de format no gaire gran i carents, generalment, de figures i de grans inicials miniades. Així es presenten, per exemple, el leccionari (s XI), el còdex miscel·lani litúrgic (s XII) i l’antifoner (s XII) procedents de l’església de Sant Romà de les Bons, parròquia d’Encamp (Andorra), transcrits certament a l’escriptori de la Seu i conservats avui a les biblioteques de Montserrat (ms. 72, 830) i de Catalunya (Barcelona, ms. 1805). També pertany a aquesta mateixa categoria de còdex la consueta (Usus ecclesiastici secundur urgellensem sedem et episcopatum), de mitjan segle XII, la més antiga coneguda dels bisbats de Catalunya, adquirida el 1910 pel Museu Episcopal de Vic (ms. 131). Entre els llibres destinats a la catedral o a altres centres importants n’hi havia, però, segurament, de proporcions més folgades i d’una ornamentació més abundant, com ho demostra la gran Bíblia, en dos volums (352 × 303 mm), de la segona meitat del segle X, el Collectio Hispana (ss X-XI) sortosament conservats en el seu lloc d’origen, i el Sacramentari, Ritual i Pontifical de Roda, de la fi del segle X o principi de l’XI. La procedència urgellesa d’aquesta magnífica miscel·lània litúrgica sembla suficientment assegurada, i probablement fou sant Ermengol qui l’ofrenà al bisbe Borrell en l’avinentesa de la seva consagracio episcopal a la Seu, el 1017. Aquest obsequi devia ésser especialment benvingut després de la destrucció de bona part del comtat de Ribagorça i del saqueig de l’església de Roda pel fill d’Almansor, ’Abd al-Malik, el 1006, en vida del seu predecessor Eimeric (977–1016). Malgrat el predomini dels còdexs litúrgics, no hi ha dubte que les transcripcions de textos s’estengueren també a altres matèries, religioses i profanes, dels quals, però, llevat d’alguns fragments patrístics i litúrgics, escadussers, no se’n coneix avui cap exemplar que pugui ésser atribuït amb seguretat a l’escriptori catedralici urgellès.
La biblioteca
Els corresponsals del bisbe Fèlix (781–799) convenen a reconèixer-li uns coneixements i una erudició gens comuns, posats en evidència pel gran nombre d’autoritats citades en les seves obres, la qual cosa fa presumir que disposava d’una biblioteca ben proveïda de fonts bíbliques, litúrgiques i patrístiques. El testament del bisbe Sisebut, del 839, conté un petit catàleg de deu còdexs, llegats per ell a diversos monestirs i esglésies del bisbat: a Sant Feliu de Castellciutat un comentari de Beda el Venerable sobre l’evangeli de sant Lluc; al cenobi de Sant Climent de Codinet el còdex de les Sentències de Taió, bisbe de Saragossa; al de Sant Iscle de Centelles (després Sant Andreu de Tresponts) els cinc tractats contra els heretges, atribuïts a sant Agustí, però del bisbe Quodvultdeus de Cartago († v. 453); al monestir de Sant Vicenç de Gerri un leccionari òptim; al de Santa Grata (Senterada) una exposició de l’evangeli de sant Mateu; al de Santa Maria d’Alaó una Bíblia, i al de Santa Maria de Taverna els dos llibres sobre la Trinitat de sant Agustí. Força més extensa és la notícia de la biblioteca capitular —ja esmentada en un document del 1059— facilitada per un inventari de l’any 1147, contingut en un full afegit a la col·lecció dels concilis visigòtics del Collectio Hispana (ss. X-XI) que comprèn 170 títols. El lot principal és format per llibres litúrgics, entre els quals destaquen tres evangeliaris “cum argento”, tres missals “cum una parte argentea”, dos passionaris, dos homiliaris de Pau Diaca i un Dispositum. A part els autors clàssics ja esmentats més amunt, hi figuren també dues Bíblies i obres de diversos escriptors patrístics i medievals, sant Ambrós, sant Agustí, sant Gregori el Gran, sant Isidor, Beat de Liébana i un exemplar de les Vitae Patrum. També hi són representats alguns llibres jurídics, tres llibres de lleis, dos de cànons i el Liber Iudicum visigòtic. Hi són consignats encara una Vita canonica, probablement la regla d’Aquisgrà, un Liber glossarum alphabeti i tres Libros Fisice, que indiquen un interès per les ciències naturals i l’astronomia. Molts d’aquests manuscrits deuen haver estat copiats a l’escriptori local de la Seu, però alguns eren vinguts de fora, com el comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana, esplèndidament il·lustrat, de procedència castellano-lleonesa, escrit en cursiva visigòtica entorn de l’any 1000, i la miscel·lània monàstico-patrística, datada l’any 938, originària d’un centre religiós mossaràbic d’Andalusia, escrita també en lletra visigòtica. Provenia de França, en canvi, la col·lecció canònica, dita d’Adrià, en escriptura Carolina de la segona meitat del segle IX, el còdex més antic dels conservats actualment a l’arxiu capitular, juntament amb els altres dos suara esmentats. La major part dels manuscrits medievals urgellesos havien ja desaparegut irreparablement a la segona meitat del segle XVII (1652–660), quan Guillem Costa, monjo de Cuixà, va redactar el Catalogus Manuscriptorum Ecclesiae Urgellensis, contingut en el manuscrit 18 604 de la Biblioteca Nacional de París i en el manuscrit 531 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell.
L’arxiu
Autèntica de relíquies: pergamí (75 × 9 mm), en escriptura visigòtica semicursiva del primer terç del segle IX; s’hi llegeix: (crismó) Sancti Samson Vllll kalendas settembres in Bertania [=Bretania]. Procedeix sens dubte de l’altar consagrat al segle IX, passada després a l’altar dedicat pel bisbe Eriball (1040), i al del segle XII .
cedida per A. M. Mundó
La guarda dels títols de propietat i dels privilegis de les esglésies i els monestirs en un lloc reservat i segur era una pràctica habitual, observada des de molt antic. A la Seu d’Urgell és documentada des de l’època carolíngia. El precepte de Lluís el Piadós, del 835, fa al·lusió a documents reials anteriors, desapareguts a causa de les violències sofertes per aquella església en el passat. La documentació de l’arxiu capitular actual comença l’any 829 i conté una trentena de documents del mateix segle IX provinents de l’antic fons. Tanmateix, la primera menció expressa de l’arxiu no es dóna fins el 1092, però ja en els judicis celebrats durant els segles X i XI es fa sovint menció de les escriptures exhibides davant els tribunals per tal de demostrar la legitimitat de la possessió dels béns i dels drets eclesiàstics injustament conculcats. L’arxiu capitular comprèn ara uns 60 000 documents dels quals 1 658 pertanyen als segles IX-XIII. Entre els originals més remarcables cal destacar especialment les dues butlles de Silvestre II (1001), en papir, i de Benet VIII (1012), en pergamí, el diploma de comte Fredol de Tolosa a favor del monestir de Lavaix (848/49) i la sèrie de consagracions d’esglésies dels segles IX i X, començant per la de Santa Maria de Lillet (833), redactada per l’abat Calort de Sant Serni de Tavèrnoles.
L’escriptura
Els pergamins més antics originaris del país revelen un clar predomini, al segle IX, de la tradició escriptural visigòtica, que va disminuint progressivament a partir de l’últim terç del mateix segle, a mesura que s’accentua la influència dels corrents cal·ligràfics provinents de l’altre vessant dels Pirineus. El procés de substitució de l’escriptura visigòtica per l’escriptura Carolina no sempre fou regular ni homogeni arreu, i esdevé, per tant, impossible d’assenyalar-ne els límits cronològics d’una manera precisa. En els ambients rurals aquella sembla haver persistit més llargament que en els centres urbans, monestirs i catedrals, on la lletra adopta també formes més acurades i elegants pròpies d’escrivans d’ofici. Tanmateix, segons tots els indicis, el tomb definitiu sembla haver-se produït a partir de la primera meitat del segle X, malgrat que posteriorment perduren encara algunes reminiscències visigòtiques en lletres aïllades i d’una manera excepcional. El canvi d’escriptura no és, d’altra banda, un fet casual i intranscendent, sinó que representa un dels senyals més aparents de la incorporació efectiva del comtat d’Urgell, com dels altres comtats catalans, a la cultura romano-franca de l’imperi Carolingi.
Els escrivans
Els documents redactats a la ciutat episcopal de la Seu d’Urgell excel·leixen, en general, per la seva perfecció i elegància i es distingeixen fàcilment dels provinents d’ambients menys cultes i evolucionats. Aquests presenten un aspecte més aviat rústec i desigual que contrasta amb la regularitat i la bellesa cal·ligràfica dels primers, decorats a voltes amb caplletres, de formes geomètriques i temes florals, que recorden les utilitzades en els manuscrits contemporanis, la qual cosa fa pensar que es tracta dels mateixos amanuenses que proveïen de còdexs la biblioteca capitular i de llibres litúrgics les parròquies del bisbat. Fins ben entrada l’onzena centúria perdura l’ús de majúscules romanes o carolíngies en la primera línia dels documents més solemnes i en les subscripcions dels escrivans i d’alguns personatges més importants. En canvi, cap a la meitat del mateix segle, el crismó tendeix a desaparèixer fins i tot com a motiu ornamental dels formularis d’encapçalament. Si s’ha de jutjar pel seu fons documental, l’escriptori urgellès deu haver assolit el seu grau màxim d’esplendor entre el segle XI i la primera meitat del segle XIII, en què va ésser copiat el magnífic cartulari de la catedral. En les signatures al peu dels documents, els escrivans fan constar invariablement la seva condició de clergues o monjos, i algunes vegades també l’ofici d’escrivent, distintiu amb el qual són designats explícitament en altres ocasions. De la progressiva professionalització del mateix ofici i de les seves atribucions, pràcticament equivalents a les que seran més tard les dels notaris, ja que s’estenen a tota classe de documents, públics i privats, n’és un clar indici el nombre creixent d’escriptures redactades per la mateixa persona. El títol de notari de l’església de la Seu, és emprat ja pel prevere Guitard, l’any 1024, en el document redactat per ell sobre el judici celebrat al castell de la vila de Ponts.
La llengua emprada pels redactors dels documents és el llatí vulgar, però ja a partir del segle XI s’hi introdueixen cada vegada amb major freqüència mots llatinitzats o manllevats a la llengua vernacla. Això s’esdevé, sobretot, en els inventaris dels béns mobles especificats en els testaments, en l’onomàstica i en la toponímia. Fins i tot es donen casos d’escriptures mixtes esteses part en llatí i part en català. Els exemples més antics els proporcionen els juraments de fidelitat. El prestat pel vescomte Guillem al bisbe Sal·la (961–1010) és encara redactat en llatí; per contra, el del comte Ramon Borrell de Barcelona al bisbe Ermengol (1010–1017) conté ja paraules i frases senceres en català. I en aquesta llengua és enterament formulada la promesa d’observar la pau i la treva de Déu feta pel comte Pere Ramon del Pallars Jussà (1098–1112) al bisbe Ot. Aquests textos impliquen, doncs, l’existència i l’ús corrent d’una llengua parlada ben constituïda i clarament diferenciada del llatí.
El contingut documental
Pel que fa al contingut, la documentació urgellesa presenta una temàtica molt variada i per això mateix difícil de resumir. Predominen, per llur quantitat, les donacions, les vendes i les permutes de terres i altres possessions, amb la indicació, generalment, en les compraendes, de llur valor, calculat en espècie o en diner. Les donacions són fetes la major part de les vegades a l’església de Santa Maria d’Urgell, cosa que permet de seguir tot el procés de formació del seu patrimoni terrer i dels seus dominis feudals. Hi ha també un nombre considerable de judicis, que, a més dels fets que relaten, contenen informacions de primera mà sobre l’administració de la justícia, la composició dels tribunals i les normes en què s’inspiraven les sentències judicials per ells pronunciades. Hi figuren encara un conjunt notable de testaments, de diverses èpoques i capes socials, que, a part les notícies personals i familiars dels atorgants i llurs béns immobles, contenen uns inventaris força detallats (mobles, robes, armes, etc.) i els diners, llegats als parents i amics, o a les esglésies i els monestirs de llur particular devoció. Les convinences i els juraments de fidelitat que regulaven les relacions socials i de vassallatge hi són també representats, encara que en una menor proporció. Finalment, cal esmentar les actes de consagracions d’esglésies —unes noranta entre originals i còpies—, entre les quals figuren les més antigues de les conservades a Catalunya. Molts d’aquests documents estan relacionats, d’altra banda, amb les cases comtals i vescomtals catalanes, sobre les quals aporten dades noves i no conegudes per altres fonts. Les seves informacions resulten igualment imprescindibles per a la reconstrucció de la cronologia i de les biografies dels bisbes de la seu episcopal d’Urgell.