Fragment de pintura mural
Dibuix del fragment de pintura mural amb el Sant Sopar, conservat al Museu Episcopal de Vic.
A. Golobart
El Museu Episcopal de Vic conserva un fragment de pintura mural (núm. 9 031) corresponent al registre inferior de l’absidiola sud de Santa Maria. S’hi representa la Santa Cena: darrere una taula rectangular hi ha asseguts vuit personatges, tots ells nimbats i vestits amb llargues túniques i mantells semblants a les togues romanes. Al mig hi ha la figura de Jesús presidint i amb actitud de beneir amb la mà dreta, mentre que amb la mà esquerra dóna de menjar pa a un altre personatge. Una darrera figura resta arrepenjada damunt la taula i al costat de Jesús. La taula és parada amb les tovalles, coberts, plats, copes i, com a menjar, hi ha pa, peix i una gerra de vi. Al costat de cada personatge hi ha inscrit el seu nom, però molts són gairebé il·legibles.
L’escena pertany al cicle de la passió de Crist i la podem trobar sovint representada en altres conjunts de pintura romànica, tant catalana (murals d’Angostrina, Balltarga, Vilanova de la Muga, Sant Tomàs de Fluvià i taules de Soriguerola i Tost) com de fora de Catalunya (San Isidoro de Lleó, San Baudelio de Berlanga, Saint-Jacques de Guérets i Saint-Martin de Viq). En tots aquests conjunts l’estructura és sempre la mateixa: apareixen els dotze apòstols a més de la figura de Crist. En el nostre cas, però, manquen les figures que haurien d’ocupar els dos extrems de la composició. Aquest tema representà en època romànica el sagrament de l’eucaristia i l’anunci, alhora, del Judici Final.
De tots els personatges que integren el grup en destaquen dos, a més de la figura de Crist, Judes i Joan, identificats fàcilment per les inscripcions que els acompanyen i per les seves característiques actituds. Judes, davant la taula, sembla tocar amb la mà esquerra un plat dins el qual hi ha un peix i alhora menja un tros de pa de la mà de Crist. El fet d’agafar el peix significaria robar el cos de Crist, trair-lo. Per això, Crist és representat trepitjant les cames del traïdor per tal de significar el seu triomf sobre el pecat.
L’altra figura que s’ha destacat, la de Joan, sembla descansar sobre la taula. Aquesta positura és una mica estranya; en altres conjunts sembla reclinar el cap damunt el pit de Crist. Aquesta actitud ha estat considerada com un signe de tendresa. L’evangeli de Joan (13, 23) diu que el deixeble estimat era a la taula recolzat sobre el pit de Jesús. No ha d’estranyar, doncs, que en voler representar l’escena plàsticament surti aquesta interpretació.
El conjunt s’inclou dins un estil lineal. Un gruixut traç negre delimita les robes i configura els plecs i els volums. La gamma cromàtica és pobra, integrada bàsicament pel blau, el vermell i l’ocre. S’han establert coincidències amb els murals de Sant Tomàs de Fluvià i, estilísticament, amb els de Sant Vicenç de Malla (Carbonell, 1982, pàgs. 508–510) i amb el Mestre del Lluçanès (Cook-Gudiol, 1950, pàg. 101). Tots els autors semblen estar d’acord a l’hora de datar el conjunt dins la segona meitat del segle XIII. Carbonell creu que correspon cronològicament al gòtic lineal i nosaltres creiem encertada la datació, ja que iconogràficament és proper a conjunts com el de Soriguerola i, estilísticament, a conjunts clarament del gòtic lineal.
Per a un estudi més aprofundit del conjunt vegeu l’article que se li dedicà en el vol. XXII d’aquesta mateixa obra, pàgs. 141–142. (RRG)
Pintura d’un fris
Fris de decoració mural conservat al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 3) i procedent de l’absidiola de l’extrem del transsepte nord.
G. Llop
El Museu de la Seu d’Urgell conserva en estat fragmentari un fris (núm. 3), procedent de la catedral, pintat al tremp, que fa 3,27 × 1,06 m. Fou trobat darrere l’altar del Sagrat Cor, durant les obres que s’hi van realitzar el 1963. Per la seva grandària, vistositat i acoloriment, degué d’ésser una obra important entre les que decoraven la catedral. S’ha suggerit que probablement es tracti d’escenes relatives a la vida de sant Ermengol, bisbe d’Urgell, mort l’any 1036 després d’haver-hi governat durant vint-i-nou anys.
Una llarga sanefa ornamental serveix per a separar dos registres historiats. En el més alt s’aprecien els membres inferiors del cos de diversos personatges. S’hi distingeix una túnica talar (un bisbe?) i altres vestits curts. A la part esquerra, hi ha un home damunt d’una biga de fusta en forma d’escaire. L’escena podria fer referència a l’accident que va provocar la mort del bisbe durant la construcció d’un pont (cfr. el text de Domènech, Historia de los santos catalanes, 1854, pàgs. 59–60). La part superior de la pintura es dedica —potser— a explicar el fet de la mort i els esdeveniments que van passar tot seguit: trasllat del cos i la successió per Eribau a la seu episcopal.
La part inferior del fris permet d’apreciar vestigis d’escenes hagiogràfiques. A l’esquerra, un pont amb torrasses, on treballen dues figures masculines. És una al·lusió a la tasca constructora del bisbe (renovà l’església de Sant Pere, construí Sant Miquel i començà Santa Maria) i a la seva capacitat renovadora del bisbat. A la dreta, un àngel surt d’un núvol: pot ser que es tracti de l’escena de la inventio i la traslado de les relíquies del sant (cfr. DOMèNECH, ob. cit., pàg. 60).
És difícil d’establir una datació per a aquestes pintures. Ens trobem, sens dubte, davant unes pintures d’època avançada, però amb aspectes romànics que persisteixen tot al llarg del segle XIII. E. Junyent i J. Gudiol i Ricart han datat unes pintures de sant Ermengol (Museu Maricel, Sitges), en comparació amb els murals que ara tractem, de la segona meitat del segle XIII. Personalment, les trobo diferents i més m’inclino a datar les de la Seu al començament de segle, quan es van fer les reformes d’altars i dedicacions de la catedral.
Pel que fa a un estudi més aprofundit del conjunt, vegeu l’article que se li dedica en el vol. XXIII, pàgs. 242–244, d’aquesta mateixa obra. (JVP)
Pintures de l’absis
L’any 1963, en el decurs d’uns treballs de restauració, aparegueren a l’absis de més al nord de la catedral diversos fragments d’una antiga decoració mural, entre ells aquest fris decoratiu, actualment conservat al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 4). Destinat probablement a separar o delimitar escenes figuratives, presenta un motiu, la greca, d’origen clàssic, però prou difós en el temps i en l’espai, i gens infreqüent en el mateix romànic català.
Cronològicament, cal que el situem al segle XIII, potser a la segona meitat, atès que no hi ha motiu per a no creure’l contemporani a la resta de pintures d’aquest absis (vegeu l’estudi que se li dedica en el vol. XXIII, pàg. 244, d’aquesta obra). (AOA)
Pintura mural de la capella de Sant Just
El Museu Diocesà d’Urgell conserva un fragment de pintura mural procedent de la capella de Sant Just, situada a la planta baixa del campanar de Santa Maria. Fou trobat durant unes obres de resturació de la catedral, en una cambra fosca que havia estat tapiada durant molts anys. Traslladat al Museu Diocesà, és inventariat amb el núm. 7 i actualment es troba sobre un plafó rectangular de 1,35 × 1,24 m.
Al centre de la composició hi ha un príncep, amb corona ducal, assegut davant una construcció arquitectònica i afrontat a un sant bisbe (porta mitra i nimbe) que apareix dret i acompanyat d’un tercer personatge, incomplet, a la part dreta del fragment pictòric.
L’escena figurada correspon a la presentació de sant Sadurní davant el príncep i forma part d’un cicle del martiri d’aquest sant, del qual es conserven altres fragments pictòrics al Museu Maricel de Sitges. Respecte d’aquests, cal destacar les consideracions fetes per W. W. S. Cook i J. Gudiol ([1950] 1980, pàgs. 181–182) i J. Sureda (1977, apèndix IV).
Tot i que l’estat de conservació dificulta l’estudi de la classificació estilística, podem incloure el nostre fragment dins un grup d’obres que, malgrat que conserven les fórmules romàniques, denoten l’evolució cap a una concepció linealista del primer gòtic (vegeu un estudi més aprofundit dins el vol. XXIII, pàgs. 252–253, de la present obra). (GYCP)
Pintura als baixos del campanar
Als baixos del campanar de la catedral, darrere la capella de Sant Just, aparegué un altre fragment de pintura mural que sembla ser l’extrem del que fou un fris ornamental. Presenta un motiu vegetal en negre sobre un fons ocre, que es devia anar succeint. Poc es pot dir d’una orla de tipologia tan genèrica, freqüent a molts indrets, amb nombroses variants i que sovinteja diverses arts a part la pintura. Considerant-la contemporània als altres fragments de pintura mural que ens han arribat de Santa Maria, l’hem de situar a la segona meitat del segle XIII (vegeu l’estudi que se li dedica en el vol. XXIII, pàg. 245, de la present obra). (AOA)
Pintura mural col·locada sobre un plafó
Fragment de pintura mural procedent de la Seu i actualment guardat al Museu Maricel de Sitges.
ECSA – Rambol
El Museu Maricel de Mar, a Sitges, conserva un fragment de pintura mural col·locat sobre un plafó i procedent de Santa Maria de la Seu d’Urgell; fa 129 × 72 cm, duu el núm. 190 de l’inventari i es troba exposat a la sala III, on forma part de la col·lecció del Dr. J. Pérez Rosales. Cal assenyalar que sovint hom ha equivocat el lloc de conservació d’aquest fragment, en creure que es trobava al Museu de Belles Arts de Bilbao.
Presenta dues figures humanes, la d’un bisbe ataviat amb els induments propis i la d’un altre personatge que és beneït pel primer. L’estat de conservació no és gaire bo, ja que s’ha perdut qualsevol referència espacial o d’ambientació que pugui situar dins un context narratiu les figures. Sota els personatges corre un fris amb una inscripció de difícil lectura.
Sembla que ambdues figures degueren formar part d’un fris horitzontal i narratiu similar a un dels conservats al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 3), aquell que podria representar escenes de la vida de sant Ermengol, atès que la part inferior és tancada per una inscripció i a ambdós costats dels personatges hi ha restes del que segurament fou una separació d’escenes. Així i tot, els trets del bisbe i del beneït no s’assemblen gens als dels personatges del fris esmentat.
Formant part d’una col·lecció privada de Barcelona, es conserva un altre fragment de pintura mural procedent de la catedral de la Seu d’Urgell. Presenta només una part d’un fris horitzontal amb un seguit d’escenes relatives a un sant, identificat com sant Sadurní (GUDIOL-ALCOLEA, 1987, pàg. 25 i fig. 97). En aquest cas, els trets tant de personatges com d’arquitectures i ornaments sí que semblen acostar-se als del fragment núm. 3 del Museu Diocesà d’Urgell, esmentat abans.
Ambdós fragments, el del Maricel de Sitges i el que forma part d’una col·lecció particular de Barcelona, corresponen a unes dates ja tardanes dins el període romànic, mitjan segle XIII, i preludien ja d’alguna manera el nou estil. El fet que la figura del beneït del primer fragment descrit, que es troba dret i no agenollat com van veure Cook i Gudiol (1980, pàgs. 181–182), sigui més petita correspon a un conservadorisme de tipus jeràrquic propi del període romànic, però emprat també en alguns conjunts ja gòtics. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre el fragment de pintura mural
- Gudiol I Cunill, 1927, pàgs. 470–476; Kuhn, 1930, pàgs. 52–53; Post, 1930, I, pàg. 148; Gudiol I Ricart, 1944, pàg. 21; Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 96–101; Anthony, 1951, pàg. 167; Cook, 1956, pàg. 34; Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 66; Ainaud, 1962b, pàg. 20; Ainaud, 1962c, pàg. 40; Ainaud, 1964, pàg. 12; Azcárate, 1974, pàg. 70; Durliat, 1974a, pàgs. 131–139; Durliat, 1975, pàg. 64; Sureda, 1981, pàgs. 97–98 i 357; Carbonell, 1982, pàgs. 508–510; Ainaud, 1989, pàgs. 115 i 133.
Bibliografia sobre la pintura d’un fris
- Junyent, 1960–1961, II, pàg. 206; Vives, 1978, pàg. 433, núm. 12.
Bibliografia sobre les pintures de l’absis
- Vives, 1978, pàg. 433, núm. 13.
Bibliografia sobre la pintura mural de la capella de Sant Just
- Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 181–182; Vives, 1978, pàg. 433; Sureda, 1977, pàgs. 20 i 30; Sureda, 1981, pàg. 357.
Bibliografia sobre la pintura mural col·locada sobre un plafó
- Post, 1935, VI, pàgs. 495 i 496, fig. 207; Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 181–182 i fig. 211; Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 25 i figs. 96 i 97.