La talla de Santa Maria de la Seu d’Urgell

Talla de la marededéu tal com es conserva avui a l’interior de la catedral.

ECSA – C. Clusellas

A la catedral de la Seu d’Urgell es conserva una talla policromada de la Mare de Déu amb el Nen a la falda, també coneguuuda amb el sobrenom de Mare de Déu d’Andorra. Aquest sobrenom prové, segons Lluís Serdà i Prat (*), de la tradició popular, la qual conta que la imatge fou refugiada a Andorra durant la invasió sarraïna i retornada a la Seu temps després per Lluís el Pietós. És evident, però, que la talla que avui presideix l’absis central de la catedral correspon a moments molt posteriors als referenciats en la llegenda.

La imatge que avui se’ns mostra es troba en perfecte estat de conservació gràcies a una restauració de fa uns anys. La intervenció, si s’ha de jutjar per fotografíes anteriors (*), incorporà de nou l’atribut i la corona de la Mare i part del sòcol inferior, com també la policromia de colors vius i variats, sobre la qual obviarem, doncs, tot comentari.

La talla és d’un elevat nivell tècnic que evidencia la mà d’un tallista hàbil en la seva feina. Els rostres de la mare i el fill són d’oval rodó, faccions suaus i trets fisonomics ben proporcionats. Els cabells reben un tractament diferenciat: els de la mare llisos i ben pentinats, amb la clenxa al mig, tot envoltant-li el rostre; els del fill amb rínxols artificials, formats per manyocs de cabells disposats asimètricament a banda i banda de la clenxa. Els plecs dels vestits són solucionats per un gran nombre de solcs marcats i voluminosos, disposats en diverses direccions, que els donen un cert moviment. Destaca un intent per a aconseguir l’efecte de la caiguda natural de les robes, malgrat que alguns dels plecs resultin forçats i s’allunyin del realisme aparent en favor d’un decorativisme també buscat.

Les vestidures, sobretot en la mare, també adquireixen un sentit ornamental. Maria seu en un alt escambell encoixinat, amb motllures i esquemàtics arcs de mig punt a la seva base. Duu vel llarg que li cobreix a manera de mantell el braç dret, on forma, en caure, un seguit de plecs verticals. A la banda esquerra el vel ressegueix el mantell, que li cobreix totalment el braç, i es disposa damunt el setial dibuixant amplis plecs ondulats. Aquest embolcalla la cintura de la mare, seguint l’esquema de les togues romanes, i li cobreix mitja falda. La túnica blanca és fermada per un medalló al mig i resseguida per un bordó decorat amb pastillatges, que figura pedres precioses al voltant del coll, per sota del qual sobresurt la camisa.

Les robes del fill són més senzilles. Vesteix tunica d’escot rodó contornejat per un galó llis, del qual neixen els plecs de la túnica, i al damunt, un mantell disposat d’igual manera que el de la mare, amb plecs que defugen la simetria.

El conjunt resulta, però, ben equilibrat i proporcionat. La mare es manté hieràtica i solemne, amb gestos reposats que li confereixen serenor i majestuositat. El fill és qui trenca l’immobilisme característic del romànic. Se situa amb el tors i el cap lleugerament inclinats vers la dreta, beneint amb el braç dret alçat en diagonal i aguantant amb l’esquerra el llibre de les escriptures damunt el genoll. Però és sobretot la cama esquerra que insinua un cert moviment, mig encreuada en diagonal, i que dóna al conjunt un toc de naturalitat que humanitza les actituds i els resta distanciament.

Aquestes característiques fan pensar en una factura de datació tardana i permeten situar la imatge dins una tipologia definida per Cook i Gudiol (*) com el tipus Urgell-Andorra, en considerar la marededéu de la Seu com a model primer al qual segueixen dues talles del mateix àmbit geogràfic: la marededéu del Remei d’Andorra i una imatge procedent del Pirineu lleidatà, conservada al Museu d’Art de Catalunya amb el número d’inventari 15 926. Amb tot, i a desgrat de seguir el mateix esquema composicional, aquestes dues talles s’allunyen de la de la Seu, en ser menys estilitzades, amb actituds més forçades i amb un tractament volumètric del cos que fan pensar en un treball menys hàbil o en una relació més que no pas una derivació directa.

Al marge d’aquestes dues, són poques les imatges que en l’àmbit català es poden inscriure dins aquesta tipologia. S’hi han relacionat una marededéu del Museu Marès (*), de procedència desconeguda i considerada de mitjan segle XII, i també la marededéu de Santa Maria l’Antiga de la Seu Vella de Lleida, datada de mitjan segle XIV(*).

De fet, la marededéu de la Seu d’Urgell o “marededéu d’Andorra” s’ha d’entendre com una variació del model iconogràfic de la Kyriotissa bizantina, que tingué un gran èxit a partir del segle XIII. Concorda, a grans trets, amb tot un seguit d’imatges del nord i del centre de la Península Ibèrica que, definides per Cook i Gudiol (*) com a conservadores de la solemnitat romànica i introductores de la humanització gòtica, han estat estudiades per Clara Fernández Lareda (1989) com el tipus “vasco-navarro-riojano” que ha estat considerat per J. Yarza(*) originari de la zona de Burgos i Lleó.

Amb tot, la marededéu de la Seu d’Urgell manté encara trets arcaics, sobretot en la forma de les vestidures i en l’actitud continguda del fill, que l’allunyen dels models navarresos i castellans i l’apropen, estilísticament, a algunes talles catalanes del segle XIII, com la marededéu de Santa Fe (*) o la de Montserrat. Caldria, doncs, situar la marededéu de la Seu al principi(*) o a mitjan segle XIII, tant pels seus trets estilístics i formals com per la relació composicional amb les talles abans esmentades, i entendre-la com un dels primers exemples en l’àmbit català d’una tipologia que s’inicia en aquests moments i que es continua desenvolupant al llarg del segle següent, en imatges que adopten ja l’estil i les formes gòtiques. (CCP)

Bibliografia

• Cook-Gudiol, 1950, Pàg. 294; Serdà, 1964, pàg. 32; Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 293–294, fig. 367.