Creus
Suposadament procedents de Santa Maria, el Museu Diocesà d’Urgell conserva dues creus (núms. 1 001 i 1 008) d’orfebreria i esmalts certament interessants.
Creu d’orfebreria amb decoració d’esmalts, conservada al Museu Diocesà d’Urgell amb el núm. 1001 i, suposadament, procedent de la catedral.
G. Llop
La primera creu (núm. 1 001), més interessant, és una de les obres més ambicioses de l’orfebreria romànica peninsular. Es tracta d’una creu discoidal, amb eixamplament als extrems dels braços, feta de coure daurat i esmaltat, sobre fons vermiculat. A l’anvers apareix el Crist crucificat, realitzat en esmalt —a excepció del cap, fixat a la creu amb quatre claus—, que vesteix el clàssic perizoni. El cap, cisellat en metall massís, té una llarga cabellera que li arriba fins a les espatlles i és envoltat per un nimbe crucífer, en esmalt de color blau. La cara, allargada, duu barba i bigoti. La inclinació del cap n’indica el moment de la mort. Als extrems de la creu apareixen la Dextera Domini, Maria i sant Joan i la figura d’Adam ressuscitat. Hi ha una inscripció esmaltada: IESUS NAZARENUS REX IUDEORUM. Al revers es repeteix la mateixa configuració, però l’Agnus Dei ha substituït el crucificat i les figures no han estat esmaltades.
Cal destacar-hi el treball d’ornamentació, a base d’un gravat vermiculat, fet amb roleus i palmetes en filigrana, sense deixar-hi cap espai lliure. És una tècnica que recorda l’horror vacui d’obres d’influència oriental, associades a la patena de Silos i al díptic del bisbe Gonzalo d’Oviedo. Aquest vermiculat, amb les seves variants, ha estat utilitzat en obres de tallers peninsulars i ha servit per a establir la filiació d’un grup restringit de peces hispàniques dels segles XI-XII, que connecta amb el taller de Silos. Tot i que l’art hispànic no té l’exclusiva del decorat vermiculat (M. M. Gauthier, 1958, n’ha recollit una trentena d’exemples a ambdós costats dels Pirineus), la tècnica permet una aproximació comparativa d’aquestes peces. En aquest punt, la nostra creu té més semblança amb el frontal de San Miguel In Excelsis (Aralar, Navarra). Un altre element important és el rebaix de l’esmalt utilitzat en la figura del Crist, que també permet d’aproximar-lo (d’ençà els estudis de Hildburg, 1945, i Gauthier, 1961–1962) a allò que es fa a Silos, malgrat que, per no haver-s’hi utilitzat la tècnica mixta (champlevé i cloisonné) del frontal de Silos, s’aproxima més a la tapa de l’arqueta amb l’Anyell del Museu de Burgos.
L’ús del color blanc, poc freqüent en el context hispà però més a Llemotges, permet parlar també d’una influència transpirinenca en la realització d’aquesta creu. El cap cisellat del Crist, amb volums pronunciats i estil expressiu, és d’una bellesa sense parió. L’origen hispà del treball sembla indiscutible i pot inserir-se en la llarga producció dels tallers peninsulars, hereus d’aquell, ja llunyà, que va repussar les figures de l’arqueta de San Isidoro de Lleó. L’acabat final del cap duu l’empremta de les obres realitzades a Silos i s’allunya considerablement de la producció en sèrie d’altres tallers. Cal incloure aquest bell cisellat en la notable tradició escultòrica hispana, en què —en paraules de J. Yarza (1982a)— l’orfebreria, el treball de l’ivori i de la pedra representen només matisos d’una mateixa habilitat artesana.
El més interessant de la iconografia, molt comuna en l’època, resideix en la contraposició, a ambdues cares de la creu, del sacrifici del calvari (sacrifici històric) i el sacrifici de l’altar (eucaristia, representada per l’anyell místic). El teòleg que planteja el programa no és aliè a les controvèrsies que, sobre el sacrifici eucarístic de Crist, es desenvolupen durant els segles del romànic, com una herència dels problemes no resolts de la patrística anterior. Berengari de Tours, i després els albigesos, rebutjaven la presència real de Crist en l’eucaristia. La missió apologètica de la iconografia s’hi posa, doncs, de manifest: en el sacrifici de la missa s’ofereix el mateix Jesús que el del calvari.
Ni les característiques estilístiques, ni la iconografia, no permeten de traspassar les fronteres del segle XII en la datació d’aquesta peça. Cal suposar-la del darrer quart del segle. Per a una anàlisi més detallada de l’estil, la filiació i la iconografia, em remeto a l’article que se li dedicà en el vol. XXIII (pàgs. 256–260) d’aquesta mateixa obra.
La segona creu, procedent probablement de Sant Romà de Tavèrnoles i potser originària del monestir d’Oveix (Pallars), segons informació oral de J. Ainaud, (núm. 1 008) és també una interessant peça d’orfebreria que, probablement, fou utilitzada com a reliquiari de la creu (estauroteca). L’estat de conservació en què es troba impedeix de fer-se idea de la riquesa primitiva, ja que és mancada dels caboixons i les pedres precioses que segurament l’ornamentaven i que ara han estat substituïts per repintays. Es tracta d’una creu patent llatina, realitzada en una ànima de fusta amb làmines de coure i argent daurat. Els extrems dels braços acaben en una motllura trilobada. El més notable és el decorat de filigrana que, a manera de sanefa, recorre tota la peça. Fou realitzat amb un fil daurat que forma roleus i espirals d’una gran delicadesa. Recorda altres obres de tallers hispans amb herència del món àrab.
Malgrat que en el catàleg consta com una obra del segle XII, el disseny ja és lluny de les obres romàniques i demostra, una vegada més, la inèrcia d’aquest estil fins ben entrat el segle XIII. Els prototips més antics solien incloure les figures de Maria i Joan Evangelista als extrems de la Creu. Més tard foren substituïts per pedres precioses o caboixons, com en el present cas, amb la qual cosa es donava un major protagonisme a l’element decoratiu. Una data avançada del segle XIII, o del començament del XIV, podria ésser adequada per a aquesta peça.
Per a una anàlisi més profunda vegeu l’estudi que se li dedicà en el vol. XXIII, pàgs. 256–261, de la present obra. (JVP)
Objecte tipus cascabell
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, procedent de Santa Maria i catalogat amb el núm. 603 de l’inventari, un objecte esfèric i metàl·lic—semblant a un cascabell— que s’obre i es tanca per la meitat amb una frontissa fixa i un passador mòbil. Capçat per una argolla soldada, amb una anella a la part superior, mesura 4 cm de diàmetre i es conserva en bon estat.
Presenta una decoració en baix relleu formada per quatre cercles, a cada una de les dues cares semisfèriques, delimitats per un motiu cordat, o “cordó de l’Eternitat”, que també volta el perímetre de la peça per on aquesta s’obre. Dins els cercles s’alternen dos motius zoomòrfics molt estilitzats, corresponents a un lleó encarat a l’esquerra i una àguila encarada a la dreta. En els espais que els cercles deixen lliures hi ha senzilles flors de lotus tripètales, llevat d’una que és bipètala. Tot i la decoració figurada, els estudiosos han tendit a considerar la peça com a provinent de l’Al-Andalus i del segle XI, sense que resti clara la funció per a la qual va ser creada. També, A. Vives (1980, pàg. 488) ha cregut possible que la peça formés part del botí que Ramon Borrell I i el seu germà Ermengol I, comte d’Urgell, portaren de l’expedició a Còrdova vers el 1010 i que, posteriorment, es reutilitzés com a reliquiari en la consagració de la catedral pel bisbe Eribau, l’any 1040.
Per a un estudi més detallat, vegeu el vol. XXIII (pàg. 254) de la present obra. (GYCP)
Gobelets
Vas metàl·lic amb decoració de tipus vegetal i geomètric i una inscripció, ran de la boca, amb caràcters cúfics; és conservat al Museu Diocesà d’Urgell amb el núm. 617.
G. Llop
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 617 de l’inventari, un conjunt excepcional de tres gobelets de llautó repussat andalusins, de cos semisfèric i base plana, procedents de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Cada un d’ells mesura 6 cm d’alt × 10 cm de diàmetre i es conserven en bon estat.
Dos dels tres exemplars presenten dos forats oposats, prop de la vora, possiblement corresponents a unes nances perdudes. El tercer exemplar és proveït de tres potes soldades al cos de la peça per mitjà d’una aleta.
Els tres vasos presenten la mateixa decoració: quatre franges horitzontals, la tercera de les quals més ampla que les restants ocupa la part central i és dividida alhora en quatre registres verticals. Les empremtes de l’eina amb què s’ha treballat la decoració permeten distingir, segons J. M. Zozaya (Thesaurusl Estudis, 1986, pàg. 23), quatre tipus de punxó diferents.
La primera franja horitzontal, sota la vora, és formada per una inscripció en caràcters cúfics corresponents a la primera meitat del segle XI on es pot llegir, segons la transcripció que publica l’autor abans esmentat: “LLOANÇA A DÉU I GLÒRIA A L’ÚNIC, I BENEDICCIÓ, I FELICITAT, I JOIA I BENEFICI, I FELICITAT”. Sota seu, una banda amb el “cordó de l’Eternitat” separa la jaculatòria de la gran franja central dividida en vuit segments verticals. Aquests alternen una flor de lotus, encerclada dins un espai ample i llis, amb una banda composta per la repetició de la flor de lotus en sentit vertical i flanquejada per dos “cordons de l’Eternitat” de dos caps.
Seguint novament J. M. Zozaya, l’última franja horitzontal presenta, també en caràcters cúfics de la primera meitat del segle XI, el títol de la Suara LXVII de l’Alcorà: “GLÒRIA A L’IMPERI DE DÉU”.
Tot i que es desconeix l’ús per al qual van ser fetes aquestes obres no es poden desvincular del tot del món litúrgic, tant pel que fa a les inscripcions com per la possible posterior reutilització en el món cristià com a lipsanoteques. El Museu de Còrdova conserva un altre gobelet (molt ric en estany i per aquest motiu trencadís) que té la mateixa forma que els dos de la Seu desproveïts de potes (GóMEZ MORENO, 1951, pàg. 330, fig. 395.)
L’existència d’aquests objectes andalusins en època romànica a la Seu d’Urgell podria haver estat fruit del botí aconseguit en la victoriosa expedició a Còrdova per Ramon Borrell I i el seu germà Ermengol I, comte d’Urgell, el 1010.
Per a un estudi més detallat sobre aquestes peces vegeu el vol. XXIII, pàgs. 254–256, de la present obra. (GYCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’objecte tipus cascabell
- Vives, 1980, pàg. 488; Barral, 1981, pàg. 145, fig. 305; Dalmases-José, 1986, pàg. 61; Thesaurusl-Estudis, 1986, pàg. 22; Catalunya Medieval, 1992, pàg. 28.
Bibliografia sobre els gobelets
- Girona dins la formació de l’Europa Medieval, 1985, núm. 37, pàg. 147; Thesaurusl Estudis, 1986, pàgs. 23–24; Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 30–31.