Peça de seda
Fragment de la capa de sant Ermengol conservada al Museu Diocesà d’Urgell.
cedida per J. Ainaud
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, dins el gran grup de teixits procedents de la catedral, una peça de seda (núm. 1 604) trobada, en diversos fragments, l’any 1939 dins l’arca que guarda les suposades despulles de sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010–1035), juntament amb una altra peça (núm. 1 602). Segons sembla, aquest teixit correspon a una casulla o capa litúrgica. L’estat de conservació és força dolent. L’any 1966 fou restaurat pel Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, i retornà a la Seu d’Urgell un any després. L’any 1971, en trobar-se altres fragments pertanyents a la mateixa peça, el mateix museu dugué a terme la restauració definitiva, la qual fou finalitzada l’any 1973.
La decoració és constituïda per fileres de cercles, a l’interior dels quals hi ha dos paons afrontats. Els cercles són formats per dues circumferències, entre les quals hi ha una zona de decoració vegetal estilitzada. Els intersticis que defineix cada grup de quatre cercles inclouen un floró, com també el punt de convergència de cada parella de cercles. Els colors originals han desaparegut i actualment tot és de color marró torrat.
Es tracta d’un teixit hispano-àrab que cal datar, tècnicament, al segle XII, tot i que si correspon a les dates de la vida de sant Ermengol cal datar-lo al segle XI.
Tant pel que fa a un estudi tècnic com a una descripció més detallada, vegeu el vol. XXIII (pàgs. 293–294) de la present obra.
Galó de seda
Un segon indument que procedeix, amb tota probabilitat, del sepulcre de sant Ermengol és un galó de seda, guardat al Museu Diocesà d’Urgell amb el núm. 1 602. És un teixit de seda llavorada de color marró vermellós. El tema decoratiu, que fa 2 cm d’alt × 3 cm d’ample, forma quatre rombs, l’un dins l’altre; el més petit té l’interior decorat per quatre rombs petits. Als dos extrems longitudinals del teixit la decoració canvia: és un rectangle que té quatre costats laterals paral·lels en alçada i en el seu interior una esvàstica. L’estat de conservació és regular, a causa de la pèrdua de moltes trames decoratives. Per a un estudi més detallat vegeu el vol. XXIII, pàg. 291, de la present obra.
Penó
El Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva, amb el núm. 49 422 de l’inventari, un penó procedent de la catedral de la Seu i adquirit a aquesta l’any 1918, que fou trobat en un reliquiari de l’altar del bisbe sant Ot (1095–1122).
Fa 105 cm d’alçada total; 62,4 cm d’alçada del rectangle superior; 69 cm d’amplada total i, per tant, del rectangle superior; 46 cm d’alçada aproximada i 19,4 cm d’amplada màxima del gallardet central; 39–40 cm de llargada i 18,4 cm d’amplada màxima dels gallardets laterals.
Consta d’una part superior, de forma rectangular, on hi ha el pantocràtor o Maiestas Domini, assegut en un tron i vestit amb túnica i mantell acabats en franja perlada. A la mà esquerra duu el Llibre de la sabiduria i amb la mà dreta beneeix, tot sostenint amb dos dits l’orbe. És envoltat per una màndorla perlada, a banda i banda de la qual hi ha els símbols del tetramorf. Entre els símbols de sant Joan i sant Marc, al costat esquerre, hi ha la inscripció: ELISAVA MEFECIT.
Aquesta figuració és ribetejada per una garlanda amb decoració vegetal eslilitzada. De la part inferior pengen tres gallardets, a cada un dels quals hi ha una figura d’orant, que porta a la mà esquerra el llibre dels Evangelis i té la dreta en posició d’oració. Porten túnica, mantell i, segons diu Folch i Torres, al cap una guimpa, lligadura usada per les religioses a partir del segle XI.
És brodat sobre d’una base de lli de color cru, de lligament, plana. El brodat és fet amb sedes policromes de poca torsió: s’han utilitzat els colors vermell, daurat, blanc i rosat per a les carnacions. El punt utilitzat és el que en els textos medievals s’anomena punt de figures, mena de cordonet que produeix efecte de mitja cadeneta i que serveix per a donar efectes pictòrics.
Com a pintura a l’agulla, respon plenament a la pintura romànica de la primera meitat del segle XII. Suposem que aquesta peça va ésser brodada en l’obrador catedralici, ja que el preu del material utilitzat (seda) i la perfecció del treball només podien obtenir-se en un obrador d’aquesta mena. D’altra banda, cal tenir present que no és aquest l’únic brodat important que es conserva procedent de la catedral d’Urgell; existeix un frontal d’altar al Victoria and Albert Museum de Londres.
Els temes iconogràfics són corrents en el romànic català. El pantocràtor, sol o amb el tetramorf, és freqüent trobar-lo representat dins el camp de l’escultura, la pintura mural i sobre taula i la miniatura, però en les representacions que hem vist el Crist beneeix sense portar el símbol del poder, l’orbe, com el del penó. Això fa pensar en una certa influència oriental sobre aquest brodat; cal no oblidar que J. Pijoan deia que era un penó de tipus bizantí.
Les figures orants apareixen també en les manifestacions plàstiques romàniques; fins i tot la mateixa inclinació del cap, per raons de la distribució, es troba en alguns exemples de pintura sobre taula. Folch i Torres ha volgut veure en una de les figures orants Elisava, comitent i brodadora segons ell. Ens sembla que es pot identificar Elisava, nom corrent a la Cerdanya en el segle XI, només com la comitent. La perfecció del treball en el brodat és més pròpia d’un taller especialitzat que d’una dama privada. És el mateix cas que el Gerberga me fecit del brodat de Ragenardus de la catedral de Colònia. Peces d’aquest tipus eren fetes en tallers especialitzats, més que no pas per dames privades.
Potser aquest penó correspon a una ofrena feta al bisbe Ot, o al sant bisbe Ot, venerat com a sant onze anys després de la seva mort. Les dates del bisbat d’Ot —1095 a 1122— permeten acceptar tant una hipòtesi com l’altra, però cap documentació escrita les pot confirmar o negar. Hom ha suposat la dedicació del penó a sant Ot per haver-lo trobat en el seu altar a la catedral. Si el penó era purament processional o militar, no se sap. En un moment en què els bisbes anaven als fets de guerra acompanyant els reis i els senyors laics, el més normal és que tingués les dues finalitats.
Aquesta peça ha format part en diverses exposicions: Exposición Hispano-Francesa. Arte retrospectivo, celebrada a Saragossa l’any 1908, on dugué el núm. 69 del catàleg; El arte románico, duta a terme a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961, on portava el núm. MAB 48 422; i, darrerament, la Catalunya medieval, celebrada a Barcelona l’any 1992, amb el núm 1. 29.
Tunicel·la
El Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva, amb el número 49 146 de l’inventari, una tunicel·la trobada en un dels dos sepulcres episcopals de la catedral de la Seu d’Urgell, en obrir-los el 1915. No se sap amb certesa si va pertànyer al bisbe Abril (1257–1269) o al bisbe Pere d’Urtx (1269–1293), però habitualment hom ha tendit a atribuir-la a Pere d’Urtx.
L’indument fa 144 cm de llargada; 119,3 cm d’amplada màxima, de la faldilla; 47 cm d’amplada mínima, a les espatlles; 67,5 cm de llargada, 38 cm d’amplada màxima i 9,3 cm d’amplada mínima la màniga.
Té la forma pròpia de les tunicel·les, llarga i caiguda i amb mànigues llargues. És d’un teixit de seda de color daurat, llavorada i monocroma. La decoració forma losanges dobles, a l’interior dels quals hi ha quatre rombs petits.
El teixit té dos ordits, cada un de seda salvatge de color daurat. La densitat de cada un és de 14 fils × 0,5 cm2. Les dues trames són de la mateixa seda, però més fluixa, amb menor torsió; tenen una densitat de 9 passades × 0,5 cm2 cada una. Un ordit i una trama lliguen en tafetà simples, els altres per bastes llargues de trama que cobreixen fils d’ordit; la basta més regular és la que en cobreix quatre. Sembla que podria ésser fet amb teler de calques o llisos segons Francesc Dordal (antic professor de l’Escola del Treball de Barcelona), qui l’estudià el 1961, però la complicació del treball, amb molts llisos i molts pedals, fa pensar que devia ésser fet amb teler de llaços.
La tintura utilitzada és d’un “material tècnic desconegut” segons l’anàlisi del Dr. Walter Endrei (professor de la Universitat de Budapest), fet el 1961. Segons l’estudi portat a terme també l’any 1961 per Pilar Tomàs, aleshores directora del Museu Tèxtil i d’Indumentària, es tracta d’un teixit de producció local. El fet d’ésser de seda llavorada, bé que monocroma, i amb gran perfecció en el treball de la decoració fa que ens inclinem a pensar que és de producció hispano-àrab, comprat pels cristians per fer vestidures litúrgiques, com passava molt sovint en la part cristiana de la Península Ibèrica. També cal tenir en compte que la producció llanera a Catalunya era molt important, però la producció de sedes era molt pobra.
La datació d’aquesta peça dins el segle XIII és correcta pel dibuix decoratiu, geomètric i petit, característic dels teixits hispano-àrabs d’aquests segles, que presenten uns temes de decoració directament influïts per la religiositat integrista dels almohades.
Ingressà en el Museu de Barcelona el 1915 per adquisició dirigida per Josep Folch i Torres, el seu director. El fet que, en el moment de redactar aquest estudi, la túnica es trobi en una exposició a l’Abegg-Stiftung, on ha estat restaurada, no permet estendre’ns més en el seu estudi. Es completarà en el volum dedicat al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona.
Es conserven fragments d’aquesta peça a:
–Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, núm. inv. 49 147. Mesures: 22 cm alt × 23 cm ample.
–Museu Tèxtil, Terrassa, núm. inv: 3 394. En realitat quatre fragments units de 13,7 cm alt × 22 cm ample; 14,2 cm alt × 23,3 cm ample; 23,2 cm alt × 5,5 cm ample; 28 cm alt × 16,5 cm ample. Procedeixen de la col·lecció Viñas. Procedents de la col·lecció Biosca hi ha el núm. inv. 2 980, que fa 29 cm alt × 14,5 cm ample, i el núm. inv. 295, que fa 28 cm alt × 16,9 cm ample. Col·lecció Viñas.
–Museu Episcopal de Vic: núm. inv. 6 241, que fa 42,1 cm alt × 44 cm ample; núm. inv. 9 782, que fa 11 cm alt × 13 cm ample; i núm. inv. 10 543, que fa 36 cm alt × 43 cm ample. Vegeu una descripció d’aquests fragments dins el vol. XXIII, pàgs. 289–290, de la present obra.
–The Detroit Institute of Arts, Detroit, núm. inv. 31 761. Aquesta túnica ha format part de les exposicions La seda en la liturgia, celebrada a Barcelona l’any 1952, amb el núm. 5 del catàleg; El arte románico, realitzada a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961, on dugué el núm. MAB 49 146; i a Textiles précieux-Beauté fragile, duta a terme a l’Abegg Stiftung, Riggisberg, l’any 1992, amb el núm. 7.
Induments de Pere d’Urtx
Juntament amb la túnica de Pere d’Urtx fou trobat un altre fragment de teixit, l’any 1915, que fou adquirit immediatament pels Museus de Barcelona. Actualment es conserva al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, amb el número d’inventari 49 149, i fa 79 cm alt × 111 cm llarg.
Segons Folch i Torres, és l’ornament de les mànigues d’un dels induments de Pere d’Urtx. Es tracta d’una franja decorativa amb inscripció àrab centrada entre dues ratlles, una recta i l’altra en ziga-zaga, a la part inferior i superior. És de seda de color blauverd, ocre i or. La seva anàlisi no es pot fer ja que, en el moment de fer la redacció, es trobava a l’Abegg Stiftung, Riggisberg.
Ha format part de les exposicions La seda en la liturgia, celebrada a Barcelona l’any 1952, amb el núm. 9 del catàleg i Textiles précieux-Beauté fragile, a l’Abegg Stiftung, Riggisberg, l’any 1992, amb el núm. 7.
Guant episcopal
D’una manera semblant a la túnica de Pere d’Urtx va ser trobat aquest guant episcopal, atribuït al mateix bisbe, el 1915. Fou adquirit pels Museus de Barcelona aquest mateix any i ara es conserva al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, amb el número d’inventari 49 150. Fa 26 cm d’alçada i 13 cm d’amplada de costura a costura.
Brodat amb decoració de losanges, amb fil de seda vermella i d’or, encara conserva una part del folre de tafetà de seda vermella. L’estudi no es pot fer complet, atès que en el moment de realitzar aquesta redacció la peça es troba formant part de l’exposició Textiles précieux-Beauté fragile, a l’Abegg Stiftung, Riggisberg, amb el núm. 7 del catàleg.
Capa pluvial
El Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva, des del 1918 i amb el núm. 28 191 de l’inventari, una capa pluvial trobada a la mateixa arca en què es va trobar el penó de sant Ot a Santa Maria de la Seu d’Urgell. Formaven part d’aquesta capa els dos fragments conservats al Museu Episcopal de Vic, amb el núm. 9 194 (vegeu el vol. XXIII, pàg. 287, de la present obra).
L’arqueta on es va trobar la capa era en un nínxol de l’altar de sant Ot. A part el penó i la capa, hi havia unes bossetes amb relíquies que, segons la documentació existent a l’arxiu de la catedral, eren de sant Fructuós, arquebisbe de Tarragona, mort el 259.
S’atribuïa a la capa tant la dedicació a sant Just com a sant Fructuós; però, també per la documentació de l’arxiu catedralici, es va poder saber que l’atribució de l’advocació a sant Fructuós era la correcta. Segons els mateixos documents, les dues peces —el penó i la capa— degueren ésser col·locats a l’arqueta al segle XVIII. Aquesta és la història de la troballa de la capa, segons explica Folch i Torres.
És feta de teixit de seda llavorada, decorat amb franges de castells alternades amb franges de tres línies: una franja de castells té predomini de groc i l’altra de blanc; al centre hi ha dues franges d’estrelles dels mateixos colors i blau; entre aquestes hi ha una altra franja central de colors blau, daurat i vermell; els laterals d’aquesta són blaus i el centre presenta cercles decorats en vermell i daurat. Conserva un petit capelló i la tira de cordar.
Tècnicament, es tracta d’un samit amb base de sarja de 4 (3el), força excepcional, ja que els samits corrents són amb base de sarja de 3.
Té dos ordits: l’ordit de fons és de fils de seda daurada. L’ordit de lligat també. Les trames són quatre de seda, rosada, blanca, groga i daurada que varien amb altres colors segons la zona. Conserva el voraviu, que correspon a la part superior de la capa; això permet veure l’amplada excepcional del teler, ja que la capa no té cap afegit en alçada. El teixit és fet amb teler de llaços.
L’anàlisi no pot ésser més completa a causa del mal estat de conservació de la peça, per ésser teixida amb poca densitat. És un teixit excepcional per les seves dimensions, d’amplada poc corrent en els teixits de l’època. És de producció hispano-àrab i datable entre la fi del segle XII i el començament del XIII. El seu estat de conservació és molt dolent, amb moltes pèrdues d’ordit i trama i viratges de color.
Ha pres part en les exposicions La seda en la liturgia, celebrada a Barcelona l’any 1952, amb el núm. 42 del catàleg i El arte románico, realitzada a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961, amb el núm. MAB 28 191.
Vestidura episcopal
El Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva, des del 1915 i catalogat amb el núm. 49 148, un fragment de vestidura episcopal que va ésser trobat, juntament amb la túnica de Pere d’Urtx, en un sepulcre de la catedral de la Seu d’Urgell. Fa 54 cm de llargada × 29 cm d’amplada i segons Folch i Torres és la màniga d’una altra tunicel·la episcopal.
La decoració és a base de losanges, amb una de més petita a l’interior. Ordit de fil de seda salvatge groga i trames de fil de seda salvatge del mateix color, però amb menor torsió. Va ser teixit amb teler de llaços, malgrat la teoria de Francesc Dordal segons la qual podria ésser fet amb teler amb onze llisos. L’anàlisi química de Walter Endrei, de la universitat de Budapest, diu que el fil de seda és tenyit amb un material desconegut.
Es conserven fragments al Museu Tèxtil de Terrassa i al Museu Episcopal de Vic. L’any 1952 va prendre part en l’exposició La seda en la liturgia, celebrada a Barcelona, on duia el núm. 6 del catàleg.
Teixit de seda
Fragment de teixit de seda conservat al Museu Diocesà d’Urgell amb el núm. 1 617, igual a un altre que es guarda al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona.
G. Llop
Procedent de la catedral de la Seu d’Urgell, el Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva, amb el núm. 101 077, un fragment de teixit de seda que fa 18 cm d’alçada màxima i 5,7 cm alçada mínima, 32 cm d’amplada màxima i 2,2 cm d’amplada mínima.
És igual a un fragment de teixit del Museu Diocesà d’Urgell (núm. inv. 1 617; vegeu el vol. XXIII, pàg. 293, de la present obra). Se suposava que ambdós teixits formaven el capelló d’una capa pluvial.
La tècnica de realització d’aquest teixit, com també la seva atribució, són les mateixes, doncs, que les del fragment del museu esmentat, i a elles ens remetem.
Es conserva un fragment del mateix teixit a l’Abegg Stiftung, Riggisberg, amb el núm. 2 640.
Teixit decorat
Procedent de Santa Maria de la Seu d’Urgell, el Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona conserva, amb el núm. 28 408, un fragment de teixit de seda adquirit al col·leccionista Gaspar Homar abans del 1920. Fa 27,3 cm d’alçada màxima i 21,5 cm d’alçada mínima; 51 cm d’amplada màxima i 46 cm d’amplada mínima.
Té una decoració a base de franges amples amb diferents temes decoratius. Una franja combina cercles grans i altres de més petits; els petits tenen una flor al seu interior i els grans alternen línies de cercles que insereixen palmetes. La franja contigua és de dues línies de cercles. La tercera franja, que segueix l’anterior, és formada per unes estrelles amb decoració vegetal estilitzada a l’interior.
Té diverses atribucions. Segons Folch i Torres (1920, pàg. 28, fig. 667) és un teixit bizantí del segle XIII. Dins el catàleg de l’exposició El arte románico (1961, pàgs. 276–277) es classifica com a hispano-àrab del segle XII, i també a l’inventari del Museu Episcopal de Vic. La fitxa del Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona el classifica com a bizantí dels segles XI-XII. I, en darrer lloc, el catàleg de l’exposició La seda en la liturgia (1952, pàg. 14) diu que és dels segles XII-XIII.
Segons J. Gudiol, procedeix de la tomba de sant Ermengol, bisbe d’Urgell mort durant la primera meitat del segle XI. Diu, però, que el teixit és posterior de dos segles. Segons Folch i Torres procedeix de les tombes dels bisbes Abril o Pere d’Urtx a la catedral de la Seu.
Tècnicament, és un samit amb base de sarja de tres (2el). Té dos ordits: ordit de fons, fils simples de seda rosa, i ordit de lligat, fils dobles de seda rosa-fúcsia amb molta torsió. Alternen els dos ordits d’un en un. Les trames, de seda, són quatre i de colors diferents: blau, groc, blanc i rosa-fúcsia. Lliguen amb els dos ordits mitjançant la sarja de tres. Ha estat teixit amb teler de llaços.
La seva atribució és la de procedència hispano-àrab, datable al segle XII. La decoració és de forta influència bizantinitzant. Es conserva un fragment del mateix teixit al Museu Episcopal de Vic, amb el número d’inventari 6 374 (vegeu l’estudi en el vol. XXIII, pàgs. 270–271, de la present obra).
Ha pres part en les exposicions La seda en la liturgia, celebrada a Barcelona l’any 1952, amb el núm. 7 del catàleg i El arte románico, realitzada a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961, amb el núm. MAB 28 408.
Teixit decorat amb cercles
Fragment de teixit decorat amb cercles que es conserva al Museu Diocesà d’Urgell, amb el núm. 1609.
G. Llop
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 1 609 i des del 1976, un fragment de teixit decorat amb cercles, cadascun dels quals devia tenir dos hipocamps afrontats. El cercle és format per una doble circumferència perlejada que tanca una decoració de tipus vegetal. Sobre el punt de tangència de cada parella de cercles n’hi ha un altre més petit també amb decoració vegetal, i els intersticis que defineixen els cercles.
El teixit té dos ordits de seda groga. El fons és blau fosc. Els hipocamps tenen els quatre colors de les quatre trames. Les circumferències són grogues i les perles blanques. El cercle petit té la decoració en groc i verd. Es tracta d’un samit, comprobable per l’anàlisi dels lligaments i perquè tots els teixits que s’han trobat amb aquest tipus de decoració tenen com a atribució cronològica més tardana el segle XII, moment en què no es coneix encara la fabricació de llampàs.
Aquesta peça, semblant al teixit de l’Hipocamp del Museu Episcopal de Vic (núm. 8 642), mostra una decoració de tradició sassànida. Caldria donar-li, doncs, una atribució hispano-àrab més que bizantina, del segle XII.
Tira de tapisseria decorativa
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, procedent de Santa Maria de la Seu, una tira de tapisseria decorativa, que formava part d’una peça de teixit de tafetà llis del qual, en el fragment conservat, resten unes poques passades. Al Staaliche Museen zu Berlin hi ha un fragment idèntic a aquest, que és catalogat amb el núm. 1 039.
Forma tres franges decoratives. Les franges extremes, idèntiques, són vorejades per dues petites línies rectes. Tenen decoracions de meandres de color groc sobre un fons vermell-grana. La franja central és formada per dues línies de losanges paral·lels, els intersticis dels quals són ocupats per losanges més petits. Als extrems hi ha una franja de triangles amb el vèrtex dirigit cap als losanges.
El fons és blau i les decoracions geomètriques són daurades, amb línies interiors de color vermell-grana. El teixit té un sol ordit, de lli de corlor vermell-grana. La trama és una però presenta quatre colors: groc-daurat, vermell-grana, blau i verd.
La tira és teixida amb tècnica de tapisseria i en teler de llisos i pedals. Pel fet de tenir l’ordit de lli i per les característiques del dibuix decoratiu, podem afirmar que es tracta d’un teixit aràbigoegipci. El mateix afirma Kühnel, que el situa dins el segle XII en parlar del fragment de Berlín. El Museu Episcopal de Vic li dóna en el seu inventari una atribució d’egipci i el situa cronològicament entre els segles XII i XIII.
L’estat de conservació d’aquest fragment és bo. Manca el tros de teixit llis, del qual la tira de tapisseria que es conserva n’era la decoració. Per a un estudi més detallat de la peça vegeu el vol. XXIII, pàg. 268, de la present obra.
Bibliografia
Bibliografia sobre el penó
- Exposición Hispano-Francesa, 1908, pàg 104; Folch I Torres, 1920, pàgs. 16–18, figs. 65 i 66, i 1925, núm. 32, pàgs. 31–33, i núm. 33, pàgs. 4–5; Gudiol I Cunill, 1929, pàgs. 482 i 485, fig. 22; Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, 1930, pàgs. 28 i 30, fig. 9; Floriano Cumbreño, 1942, pàgs. 40–41, fig. 6; Gudiol, Ainaud, Alcolea, 1955, pàg. 42, fig. 165; Verrié, 1957, pàg. 248, fig. 238; Schramm, 1960, pàgs. 118–120; Junyent, 1960–1961, II, pàg. 264; Tomàs I Farell, 1961, pàg. 198; Schuette, Muller-Christensen, 1963, pàg. 27, fig. 38; Alcolea Gil, 1975, pàgs. 378 i 380, fig. 455; Carbonell, 1974–1975, I, pàg. 33; Dalmases-José, 1986, pàgs. 163, 169 i 170, fig. 14; Ainaud, 1989, pàg. 38; Catalunya Medieval, 1992, pàgs. 54–55.
Bibliografia sobre la tunicel·la
- Folch I Torres, 1920, pàgs. 24–25, fig. 661; La seda en la liturgia, 1952, pàg. 14; May, 1957, pàg. 87; El Arte Románico, 1961, pàg. 277; Tomàs I Farell, 1961, pàg. 2; Textiles precieux, 1992, pàgs. 30–31.
Bibliografia sobre els induments de Pere d’Urtx
- Folch I Torres, 1920, fig. 66 i pàg. 27; La seda en la liturgia, 1952, pàgs. 14–16; Textiles precieux 1992, pàgs. 30–31.
Bibliografia sobre el guant episcopal
- Folch I Torres, 1920, pàg. 28 i figs. 664a i 668a; Textiles precieux, 1992, pàgs. 30–31.
Bibliografia sobre la capa pluvial
- Folch I Torres, 1920, pàg. 1; La seda en la liturgia, 1952, pàg. 24; El Arte Románico, 1961, pàgs. 277–278.
Bibliografia sobre la vestidura episcopal
- Folch I Torres, 1920, fig. 663 i pàg. 26; La seda en la liturgia, 1952, pàg. 14; Tomàs I Farell, 1961, pàgs. 1–2.
Bibliografia sobre un teixit de seda
- Tomàs I Farell, 1969.
Bibliografia sobre un teixit decorat
- Folch I Torres, 1920, pàgs. 27–28, fig. 667; La seda en la liturgia, 1952, pàg. 14; El Arte Románico, 1961, pàg. 277.
Bibliografia sobre un teixit decorat amb cercles
- TomàS I Farell, 1967.
Bibliografia sobre una tira de tapisseria decorativa
- Kühnel, 1927; Bernís, 1954, núm. 107; Jonge-Tavernier, 1983, núms. 57–58: Martín-Calabuig, 1986.