Sant Marc i Santa Maria d’Encamp

Situació

Façana exterior de ponent de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, amb el mur corresponent a l’obra originària.

J. Vigué

L’església dedicada a Sant Marc i Santa Maria es troba situada a 1 240 m d’altitud, a l’actual cementiri comunal d’Encamp, contruït l’any 1936, a uns 400 m de l’església parroquial de Santa Eulàlia, vora la carretera que porta al llogaret de Vila. Es sobre el llom més baix del solar d’Encamp, a un 90 m de la Valira d’Orient, en un terreny inicialment de poc pendent, actualment aplanat amb motiu de la construcció del cementiri.

Situació: x 1°34′30” — y 42°32′00”. (XLM)

Església

L’església de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, pertanyent a la parròquia homònima, és un edifici d’una nau rectangular no gaire espaiosa (fa 12,20 m de llarg × 6,50 m d’ample, mides exteriors), rematada vers llevant per un absis trapezial, que substituí una església romànica anterior, de la qual es conserven alguns fragments en el mur de ponent i la base de l’absis i part del mur de tramuntana. Tenint en compte la part inferior de l’absis original, que encara es conserva (fins l’any 1936, en què fou construït el nou cementeri d’Encamp vora aquesta església, restava amagat sota terra i, per tant, en construir el nou absis no fou enderrocat), aquest era semicircular i presentava una decoració de bandes llombardes a l’exterior i a l’interior s’obria a la nau per dos plecs que delimitaven un curt tram presbiteral. L’absis actual és trapezoïdal, obra probablement del segle XVIII, època en què cal datar l’edifici actual (la data que hom pot llegir a la clau de l’arc que hi ha damunt la porta d’entrada —1712— és un recordatori).

Planta de l’església, posterior, en l’essencial, a l’època romànica, amb els vestigis de l’època romànica i de l’edifici anterior, als cantons de tramuntana i de llevant de l’absis actual.

J.A. Adell-A. Navarro

A ponent hi ha un mur corresponent a l’obra original. Fa 0,60 m de gruix i sobrepassa en més d’l m el nivell de la teulada de la nau. Es un mur llis a la base del qual apareix força visible l’aparell, molt rudimentari, de l’edifici. Al centre del mur, perfectament centrada dels costats i d’alçària, hi ha una finestra, alta i estreta, a manera d’espitllera, que forma una doble esqueixada; ha estat coberta amb un arc de mig punt. Aquest mur és coronat per un robust campanar d’espadanya, amb dues obertures, fet bàsicament amb pedra calcària. Les dues obertures es cobreixen amb sengles arcs adovellats de mig punt, fets amb pedra tosca. El campanar, igual com el mur, té una coberta de lloses de llicorella posades planes a fi d’evitar que penetri la humitat. En aquest mur són visibles encara els forats emprats per a les bastides durant la construcció.

Encara en molts indrets (part inferior del mur de ponent i de tramuntana) és perfectament visible l’aparell original, que fou construït amb blocs de pedra de classes diferents (llicorella, calcària, etc), escantonats a cops de martell i sense polir, de mides regulars, disposats ordenadament a trencajunt i en filades, lligats en morter de calç i seguint una disposició típica de la segona meitat del segle XI. (JVV)

Un element que cal remarcar, integrat a la paret romànica, és un pany de mur, situat a l’angle nord-est de la nau, construït amb el sistema de tàpia. Aquest pany, que fa 3 m de llarg × 1,40 m d’alt, té una amplada de 40 cm. El material emprat per a fer-lo és un morter de calç molt fort, en el qual han estat banyats maons o teules trinxats, molt fins, per la qual cosa adquireix un color rosa pàl·lid. Entre la calç hi ha pedres planes, lloses de teulada, de mida petita. Els forats de l’encofrat són perfectament visibles.

Si bé l’església romànica pot ésser situada dins les formes de finals del segle XI, aquesta paret és, sens dubte, anterior, bé que n’és difícil la datació. Creiem que podria ésser el resultat d’una tècnica importada a Andorra a partir del segle VIII amb motiu de les invasions àrabs a la Península Ibèrica. (FRR)

L’interior de la nau és llis i sense ornamentació, tot i que, en època romànica, si més no l’absis tenia una decoració mural. La nau ha estat coberta amb fusta, amb una gran jàssera que la divideix en dues parts iguals. (JVV)

En fer l’excavació del nou cementiri aparegueren tombes antropomorfes, de les quals no s’ha conservat cap resta.

Sant Marc i Santa Maria d’Encamp fou possiblement l’església d’algun petit nucli de població, actualment desaparegut, depenent, possiblement, de Santa Eulàlia. No coneixem, de moment, cap document medieval que parli d’aquesta capella.

L’edifici ha estat sotmès a diverses reconstruccions i modificacions. El parament més antic, situat al mur de tramuntana, tocant a l’encaix de l’absis, podria pertànyer a una església preromànica, de la qual no tindríem més dades que aquesta. D’estil llombard, es conserva una paret de l’absis i part de la nau. Possiblement fou durant el segle XVI que fou reconstruït l’absis que hi ha actualment, de forma trapezoïdal. Finalment la darrera referència d’aquestes modificacions i reconstruccions és la pedra de damunt la porta d’entrada amb la data 1712.

A l’interior de la capella fins ara hom ha dut a terme dues campanyes d’excavacions arqueològiques, la primera durant els mesos de maig i juny del 1980 i la segona el mes de setembre del 1986; hom procedí tot seguit a la nova restauració.

Per fer l’excavació, l’església ha estat dividida en sectors, que coincideixen amb les seves diferents parts, absis, presbiteri i dues zones pel que fa a la nau. Tant l’absis com el presbiteri i la zona de la nau foren excavats l’any 1980, i hom inicià la segona part de la nau l’any 1986.

Quan començà la primera campanya, tot el soler de l’església era recobert de lloses de llicorella gruixudes, de formes rectangulars, ben tallades, que hom anà retirant a mesura que avançava l’excavació.

Es tracta d’un soler possiblement de la darrera modificació o reconstrucció de la capella, construït uns 30-35 cm sobre el que fou el sòl romànic.

Entre els dos solers hi ha una potència estratigràfica que pot resumir-se en tres nivells. Sota el soler de llicorella hi ha un soler d’arranjament per a les lloses, fet amb una terra de color gris cremós, amb pedruscall petit. Per sota d’aquest hi ha un nivell de farciment d’uns 25-30 cm amb pedra d’esquists picada, molt poca terra, blocs de pedra de mida mitjana i tota mena de material de runa: arrebossat, fragments de pintura mural, pedres amb morter, trossos de biga (alguns d’ells molt grossos), claus, etc. Finalment, per sota, hi ha una terra atapeïda de color terrós fosc, que deu correspondre al primer soler.

En aquest darrer nivell hom realitzà una prospecció a 3 quadres d’1 × 1 m per tal de conèixer una mica millor la seva construcció. Per sota només hi havia pedra més o menys atapeïda sobre una terra del mateix tipus. Malgrat que no resti del tot clar, tenint en compte la poca superfície que tenim, li donem una funció de drenatge.

La senzillesa de l’edifici fa que la distribució bàsica de la planta no canviés substancialment en cap de les diferents reformes que hi han estat realitzades. Trobem, però, algunes variacions, motivades per canvis litúrgics, el millorament de l’edifici o reconstruccions per causa d’algun enderrocament.

Els canvis més importants són, sens dubte, la forma de l’absis, originàriament d’estil llombard, que al segle XVI passà de semicircular a trapezoïdal, i també l’aixecament del soler, amb la consegüent desaparició del banc adossat als murs de migjorn i de tramuntana de la nau, i el possible aixecament de la porta d’entrada i la construcció d’una tribuna. L’espai del segle XII, però, no devia ésser gaire diferent del que hi ha actualment.

Sembla, doncs, que l’aixecament del soler respon a una obra de millorament. El primitiu soler de terra atapeïda devia ésser aixecat i cobert de lloses de llicorella. Aquesta elevació devia encaixar amb el banc de pedra adossat als murs de tramuntana i migjorn de la nau, de la mateixa alçada.

Les excavacions arqueològiques són, doncs, l’únic element que ha permès de veure aquests canvis més substancials, així com altres petites variacions de menor importància i no sempre clarificadores. En aquest sentit, al sector que anomenem NAU-1 hi ha tres paraments que devien quedar justament sobre el soler de terra atapeïda i que van del mur de tramuntana a la paret de migjorn, en direcció llevant-ponent, perpendicularment a aquests dos murs. L’únic d’aquells murs que té una funcionalitat clara és el que anomenem MUR-4, que és el més avançat respecte a l’altar, i que devia formar un graó central, d’un sol bloc de pedra, que devia donar accés a un presbiteri avançat. Es a partir d’aquest mur que hi ha l’inici del banc de pedra que possiblement continuava fins al final de la nau per davant d’aquest mur. En direcció a l’altar no aparegué cap resta de banc.

La zona més interessant de l’excavació és, sens dubte, l’absis. En aquesta zona fou localitzada la base de la mesa de l’altar, construïda amb pedra i morter. Com a pedra foren utilitzats l’esquist i la tosca. Tres pedres de tosca, dues de laterals, una de 35 × 25 cm i l’altra de 20 × 13 cm, i una de central, de 39 × 39 cm, formen la part superior d’aquesta mesa. La pedra central és foradada i és la que conserva el reconditori per a les relíquies. Aquesta cavitat, feta al centre d’aquest bloc de pedra tosca, té una forma més o menys cilíndrica, amb una profunditat d’uns 11 cm. A la part superior hi ha l’encaix per a una tapadora, també de pedra tosca, de forma rectangular, que fa 9 × 11 cm. Sobre la tapadora, una petita llosa segellava la mesa. Al reconditori, que fou obert el mes de juny de 1980 hom localitzà dos ossos d’animals, un d’ells de gal·linàcia, així com una argolla de bronze amb restes tèxtils, que era possiblement de la bossa que guardava les relíquies.

A més de la base de la mesa de l’altar hi ha un graó frontal i dos de laterals a la mesa, construïts amb esquist i morter, tan ben acabats com la mesa. (XLM)

Escultura

Entre els dos arcs del campanar hom pot veure dos caps humans, esculpits en pedra tosca, un a cada banda de la paret d’aquell. L’estat de conservació és dolent. Tanmateix podem afirmar que la seva qualitat artística no és pas gaire bona. Altres caps similars apareixen a Andorra al campanar de Sant Miquel d’Engolasters i al de Santa Coloma. (FRR)

Pintura

D’aquesta mateixa església, al dipòsit del Patrimoni Artístic Nacional, es conserva una cinquantena de fragments de pintura mural, catalogats per grups amb les sigles 1 SMM i 2 SMM i els números d’inventari 26, 32, 39, 43 i 51. Aquests fragments foren localitzats sota el soler del segle XVIII (segons una inscripció a la façana de migjorn), durant la campanya d’excavacions del 1980 i del 1986.

Són molt pocs els fragments recuperats per a poder parlar d’ornamentació; només ens han ajudat a corroborar un fet que hom ja imaginava: l’existència de pintura mural als murs de l’església en qüestió.

Dels fragments, el més gran fa 10 × 8 cm; els altres no passen dels 6 × 4 cm.

La variació de colors és molt reduïda: blanc, marró, blau, vermell i rosat amb predomini d’aquests darrers.

La cronologia d’aquests fragments, pot correspondre a dos moments diferents. Els uns podrien ésser contemporanis de la part romànica del segle XII (restes arquitèctoniques d’absis circular amb arrencaments de bandes llombardes al seu exterior) i els altres, posteriors. (MPM)