Sant Romà de les Bons (Encamp)

Situació

Una planta, a escala 1:400, del conjunt monumental, amb l’església i el bloc de construccions del castell.

J.A. Adell - A. Navarro

El conjunt monumental de les Bons és emplaçat en un petit sortint rocallós, al punt convergent dels dos vessants que entren a la vall d’Encamp.

Des d’aquesta avançada del terreny hom pot controlar les dues entrades a la vall. L’església és situada a una altitud de 1 335 m sobre el nivell del mar, i l’espadat sobre la Valira del Nord forma un desnivell de 45 m.

El conjunt monumental de les Bons inclou actualment edificis i obres de diverses èpoques. La construcció més coneguda és, sens dubte, l’església, dedicada a sant Romà, d’estil llombard, consagrada l’any 1164. El segon edifici en importància és una torre de defensa, construïda sobre un petit promontori rocallós, a la banda de llevant de l’espadat. Més al nord-oest hi ha les restes d’una altra edificació, actualment coberta d’heura, de la qual es conserva una paret d’uns 5 m d’alçada. Tocant a aquesta torre hi ha alguns murs que també podrien ésser medievals, però que encara no han estat estudiats. Entre les dues torres hi ha un dipòsit d’aigua, excavat, en part, a la roca, i amb un mur de contenció, construït amb carreus per la part interior. Aquest dipòsit rep l’aigua del torrent de les Bons, a uns centenars de metres, a través d’una canalització excavada a la roca. En arribar a aquesta reserva d’aigua el canal es bifurca, amb un broc que va a l’interior del dipòsit i un altre que continua damunt el mur de contenció, en un petit canal excavat en els carreus, i baixa pel camí, amb desviaments a diferents indrets.

El camí és també en bona part excavat a la roca. En alguns llocs fins i tot han estat tallats alguns graons.

Possiblement també pertanyents a l’època medieval hi ha també els vestigis d’una habitació, en part excavada a la roca, en la qual hi ha alguns encaixos i, fins i tot, una mena de fornícula, igualment excavada a la penya. Com sigui que no han pas estat dutes a terme excavacions en aquesta habitació, els coneixements que en tenim són també limitats.

Finalment en el conjunt de les Bons, però d’època molt posterior, hi ha encara dos dels tres colomers que hi havia en aquest lloc: el colomer de Cotxa, integrat actualment en una borda, on han estat trobats grafits de l’any 1625; el colomer de Rossell, vora ia segona torre recentment restaurada (juny del 1987), i el colomer de la Dulcerna, actualment arruïnat.

Situació: x 1°35′15” — y 42°32′15.

Per a accedir al conjunt cal anar a Encamp. Justament a la sortida del poble, en direcció a la frontera francesa, hi ha la carretera de les Bons, a mà esquerra (avinguda de Rouillac). És aconsellable deixar el vehicle abans de travessar el riu, puix que els carrers de les Bons són molt estrets. (XLM)

Història

El primer document que fa referència a l’existència de les Bons és la concòrdia de l’any 1162. Dos anys més tard, el 23 de gener de 1164, fou consagrada l’església de Sant Romà, la qual cosa porta a creure que el poblament de les Bons deu ésser anterior al segle XII.

L’església de Sant Romà ha estat vinculada sovint a l’emplaçament del castell. No tenim, però, cap document que faci referència al castell o a qualsevol acte que hi estigués relacionat. En algunes ocasions hom ha atribuït la propietat d’aquest castell a la família dels Caboet, senyors de les valls de Cabó i Sant Joan, i amb infeudacions a les Valls d’Andorra. Malgrat que no hi ha cap problema diacrònic per a atribuir la propietat de les Bons als Caboet, tampoc no tenim suficients indicis per a poder-ho afirmar. (XLM)

Església

Planta de l’església, on és visible la transformació de la façana de ponent i el porxo afegit.

F. Rodríguez

La construcció més ben conservada de tot el conjunt de les Bons és l’església. És situada al cim d’un petit promontori rocallós, amb els fonaments tallats, en gran part, a la penya; presenta l’orientació tradicional llevant-ponent. L’entrada, però, és a la paret de ponent, puix que per la de migjorn aquesta és impossible a causa de la configuració del terreny. Dos graons permeten d’arribar al nivell del soler de la nau, més baix que l’entrada.

La planta general presenta una nau més o menys rectangular amb un absis semicircular; el terra de la nau és tallat directament a la pedra Uosenca, la qual configura geològicament el lloc; presenta un pla lleugerament inclinat vers la part de l’entrada. Mitjançant tres graons, a través d’un presbiteri de reduïdes dimensions, hom accedeix a l’absis. En la seva part central aquest té un altar d’obra, a l’interior del qual fou trobada la lipsanoteca amb l’acta de consagració que dóna una datació de l’edifici de l’any 1164. A la part corresponent al presbiteri hi ha, a la banda esquerra, un petit armari fet a l’interior de la paret, amb un bastiment de fusta al davant, on anaven encaixades les portes que el tancaven, ara desaparegudes. És situat a una alçada considerable, inaccessible a qualsevol persona dempeus. A la banda dreta hi ha dos petits forats quadrats d’uns 20 cm de costat, situats, però, a un nivell més baix, destinats a guardar-hi petits objectes del culte.

L’absis és il·luminat mitjançant dues finestres allargades de doble esqueixada, acabades en la seva part superior en arc de mig punt. A la nau hi ha dues finestres semblants a les anteriors, però de mida més gran.

La part corresponent a la porta ha estat segurament modificada; a banda i banda hi han estat fetes dues finestres quadrades, pròpies del segle XVI o XVII; fou en aquest mateix període que hom engrandí una de les finestres de la nau, ara restaurada, i construí el cor (desmuntat l’any 1978) als peus de la nau i el porxo que hi ha davant la porta. Aquesta conserva encara, malgrat les modificacions, una arquivolta amb un fris de dents de serra, característic de l’època en què fou construïda. Es un dels pocs elements escultòrics, encara que sigui purament decoratiu, de l’època del romànic conservat a tot el Principat, molt similar a un altre que hi ha a l’església de Santa Coloma.

Originàriament la porta d’entrada devia ésser de dues fulles, de fusta; encara es conserva l’antic sistema per a encaixar els golfos que apareix en altres capelles d’aquesta època o anteriors, per exemple a Sant Serni de Nagol o a Sant Vicenç d’Enclar, i al petit armari de què parlàvem anteriorment.

A la paret de ponent, sobre la finestra que hi ha damunt la porta, s’aixeca un campanar d’espadanya de dos finestrals, que ocupa tota l’amplada de la paret; aquests finestrals són amb arc de mig punt. Un forat de forma irregular que hi ha a la volta de la nau ha fet suposar l’existència d’un altre campanar damunt la paret de l’arc triomfal.

La coberta de la nau és feta amb una volta de canó; dos arcs torals contribueixen al seu reforç; si bé el més proper a l’absis és suportat per dos pilars que tenen una funció estructural, l’altre mostra com a suport dues columnes, de les quals només es conserva una part, fetes amb pedra tosca com tots els elements decoratius, la funció de les quals és solament estètica, puix que dues pedres que sobresurten de la paret, una a cada banda, són les que en realitat aguanten el pes de l’arc. Entre l’obertura de l’absis i els pilars de l’arc toral hi ha dos arcs formers, un a cada cantó de la nau.

A la part inferior del mur de migjorn, vora l’entrada, hi ha una petita fomícula d’una fondària corresponent a la meitat del gruix de la paret, en la qual s’allotja en part una pica exempta de granit. Per les mides d’aquesta peça, que fou trobada en un hort veí quan hom duia a terme la restauració de l’església, es deduí que aquest devia ésser el lloc que aquesta peça ocupava originàriament.

Exteriorment la coberta tant de la nau com de l’absis ha estat feta amb lloses de llicorella.

En la seva part exterior l’absis presenta una decoració de bandes i arcuacions cegues llombardes. Les bandes són en nombre de tres, separant cinc espais amb dos arcs cada un.

L’aparell és força regular, malgrat que la pedra no sigui de talla; hom utilitzà una argamassa de calç per a lligar unes pedres amb les altres, així com per a la construcció de la volta i el llosat. La pedra que hom feu servir en l’obra és bàsicament la que hi ha al mateix indret, barrejada amb altres de granit, procedents dels arrossegaments fluvials de la Valira. Com hem dit, per als elements decoratius hom utilitzà pedra tosca, molt més tova i, per tant, de més bon treballar, i també més lleugera. (FRR)

L’església de Sant Romà és un característic exemple de la pervivència de les formes llombardes més enllà del final del segle XI en el món rural. La data de la seva consagració, el 1164, correspon bé amb la seva decoració, però no cal descartar la possibilitat que l’edifici fos una mica anterior, bé que sempre dins el segle XII, més dins la seva primera meitat. Tanmateix cal descartar la coexistència d’elements arcaïtzants, com l’aparell o el matusser fris d’arcuacions llombardes de l’absis, que a primera vista semblen indicar una obra del segle XI, amb elements formalment més evolucionats, com la decoració de la porta (que retrobem a l’església de Santa Coloma, en la reforma de la seva porta), que ens situen dins les formes del segle XII, en un context rural i allunyat dels centres de producció artística. (FRR-JAA)

Pintura mural

De l’església de Sant Romà de les Bons es conserva una part del cicle pictòric d’època romànica, exposat actualment al Museu d’Art de Catalunya. Aquesta part consisteix en dos fragments: l’un corresponent a la zona inferior d’un Crist en majestat i l’altre que engloba tota la zona cilíndrica amb la representació del col·legi apostòlic. Aquests fragments consten al Museu d’Art de Catalunya amb els números d’inventari 15 783 i 15 787, respectivament. El primer fragment fa 103 cm d’alt × 272 cm d’amplada; i el segon, més gran, fa 166 cm d’alt × 342 cm d’amplada.

Aquest cicle pictòric fou adquirit pel Museu d’Art de catalunya a la Junta de Museus de Barcelona durant la campanya del 1919-1923. Aquest fet indica que, com a mínim, les pintures en qüestió foren arrencades un parell d’anys abons. No en podem, però, especificar amb exactitud la data; de tota manera devia oscil·lar enter el final de la primera Guerra Mundial i la data anterirorment esmentada.

Aquesta part del cicle es conservà sota un retaule d’època posterior, del qual només se salvaren un parell de fustes(*). Més tard, hom decidí de repintar novament la capella amb unes pintures de tradició gòtica del segle XVI(*), les quals encara avui decoren els murs de l’església que tractem. Per efectuar aquesta segona partida, calgué primer repicar les restes romàniques o almenys una part d’elles. Aquest fet, més probable que segur, es corroborà amb els resultats obtinguts d’una sèrie de prospeccions efectuades sobre aquestes pintures, per tal de poder localitzar noves restes romàniques sota seu. Hom trobà només dos fragments a l’arc former del cantó de l’evangeli. Això indica que l’espai que ocupaven les pintures romàniques era, a més de la zona absidal, l’arc d’ingrés a l’absis, l’arc triomfal, els dos arcs formers i l’altar.

Al final del mateix segle, hom construí un altre retaule de mides més àmplies que l’anterior, que tapà completament el cicle romànic i una part del de tradició gòtica. Aquest actualment roman col·locat als peus de l’església, damunt la porta d’accés al temple(*).

L’estat de conservació de la decoració mural romànica és deficient. S’ha perdut una gran part de l’escena principal de l’absis, així com les escenes dels arcs formers, que hom sap que eren decorats; a més, el que ha restat fins avui és molt fragmentari. Malgrat això, cal remarcar que una gran part d’aquests frescs conserven encara avui un cromatisme acceptable.

L’octubre del 1986, hom començà la tasca de reproducció de la decoració original a la mateixa església, duta a terme pel Servei de Restauració del Patrimoni Artístic Nacional Andorrà conjuntament amb la Fundació Paul Getty i l’Institut Courtauld de Londres. Hom utilitzà la mateixa tècnica emprada en els originals, és a dir pintura al fresc amb retocs al tremp de cola animal.

El tema exposat és la visió apocalíptica de sant Joan; malgrat la poca quantitat conservada, manté una part dels elements més significatius de la representació. Aquesta escena fou molt preferida pel Mestre de Santa Coloma, el qual la repetí diverses vegades en els altres conjunts que decorà: Santa Coloma, Sant Cristòfol d’Anyós i Sant Miquel d’Engolasters, on només canvià algun element concret.

Un dels fragments de decoració mural procedents de l’església i conservat actualment al Museu d’Art de Catalunya, on és catalogat amb el núm. 15. 783. Presenta la part inferior de la representació d’una Maiestas Domini, que coronava la conca absidal.

ECSA-Rambol

De la zona del quart d’esfera de l’absis, es conserva només la part inferior de la Maiestas Domini, que ressalta sobre un fons de color blau fosc. El Senyor apareix assegut damunt de l’arc iris, del qual només resta la part del costat esquerre del Crist, ornamentat amb una decoració de tipus geomètric, a base de rombes de traç fi i continu, inscrits dins uns rectangles, formats per una successió de cercles petits a manera de puntejat. Separen aquests rectangles unes línies perpendiculars a la vora de la sanefa, també resseguides pel puntejat(*). En aquest cas els colors són vermell i blau per als rombes i negre per al puntejat dels contorns. La sanefa és resseguida simètricament a dalt i a baix per dues línies primes adossades, l’exterior negra i la interior rosada, gairebé blanca. Als peus apareix novament aquest mateix motiu ornamental, amb idèntics colors, en el petit arc damunt el qual Crist reposa els peus. L’única variació és que els rectangles i la línia perpendicular que els separa han substituït el puntejat per unes línies contínues de traç prim. Conformant també aquestes dues funcions, el trobem a Sant Miquel d’Engolasters, tot canviant, però, els colors.

La màndorla apareix profusament decorada; és de quatre bandes adossades, les tres interiors de colors uniformes, de dins a fora, morat, grana i ocre, separades per un puntejat blanc. La banda que emmarca exteriorment la màndorla és ornamentada amb una successió alternada de figures ovalades i rectangles, aquests col·locats paral·lelament a les vores de la sanefa, el centre dels quals coincideix amb l’eix de simetria del fris. Els rectangles han estat decorats amb unes línies verticals, les quals no segueixen un esquema fix. Entre ambdues figures hi ha dos semicercles enfrontats i adossats a les vores de la sanefa(*). El fons sobre el qual ressalten les figures és de color gris clar; el dibuix és resseguit amb una línia negra contínua. Les figures ovalades i les línies dels rectangles són vermelles.

El Crist va vestit amb una alba de tonalitats rosades i grana, i gris clar pel que fa al seu revestiment interior. A banda i banda de la màndorla hom pot observar una part d’una sanefa que separa el quart d’esfera de la zona cilíndrica. Aquesta és decorada amb un motiu de dents de serra, de colors ocre i blanc, alternativament, sobre un fons blau fosc(*). La sanefa és emmarcada per sobre i per sota per dues bandes adossades de colors ocre i grana, separades per un puntejat blanc.

Al costat dret del Crist en majestat apareix una part d’un medalló amb el brau, símbol de sant Lluc, que sosté un rotlle de color blanc. Segurament, les reduïdes proporcions de la capella i les àmplies mides del Crist influïren en l’emplaçament d’aquest brau, ja que ha estat situat damunt mateix de la sanefa descrita anteriorment, de la qual tapa una part. Hom pot observar un petit desplaçament del seu lloc habitual, és a dir l’espai que envolta el Crist. També hi ha la possibilitat que hi hagués alguna altra representació, com a Sant Miquel d’Engolasters, que ocupés una part de la superfície on normalment és situat el tetramorf. Ens referim a una possible representació de sant Romà, per tal com és el patró de l’església. Aquest fet, però, no es pot provar, i, per tant, no podem afermar-nos en aquesta possibilitat. El que sí que podem afirmar és que, malgrat que aquest conjunt manqui dels altres tres símbols dels evangelistes, seguint el costum habitual d’aquesta representació en el romànic, és fàcil d’imaginar que en època original foren representats els quatre elements que formen el tetramorf. El medalló és molt similar, quant a formes i ornamentació, al de Sant Miquel d’Engolasters, concretament el que emmarca el lleó, símbol de Marc.

El fet de trobar el brau a mà dreta del Senyor en majestat fa pensar en uns models establerts, els quals es repeteixen diverses vegades en diferents conjunts, com Santa Eulàlia d’Estaon, Sant Vicenç de Rus i Sant Miquel d’Engolasters. Cal notar que tant en aquest darrer lloc com en el cas que ens ocupa respon a un model més restringit, on un àngel sosté un clipi amb el símbol de l’evangelista.

Un dels fragments de decoració mural procedent de l’església i conservat actualment al Museu d’Art de Catalunya, on és inventariat amb el núm. 15. 787. Correspon al tambor de l’absis i representa Maria i els apòstols Andreu, Pere, Pau i Jaume.

ECSA - Rambol

Pel que fa al fragment inferior, corresponent al tambor, per ordre i d’esquerra a dreta, hi ha sant Andreu, fragmentat, Maria, sant Pere i sant Pau a banda i banda de la finestra i, finalment, sant Jaume. A l’església que tractem, cadascun d’aquests personatges va acompanyat d’una inscripció, llevat de sant Andreu, que hom identifica per la creu, atribut que li és característic. A Sant Miquel d’Engolasters aquest personatge ha estat representat sense la creu. Només duu un rotlle a la mà, fet degut potser a un error iconogràfic. En comptes de donar la creu a sant Andreu, tal com hagués estat correcte, hom l’atorgà a un altre personatge, que no hem pogut identificar perquè no se n’ha conservat la inscripció. A més generalment sant Andreu és presentat al costat dret del Senyor, mentre que a Engolasters ho és a l’esquerre.

Seguidament hi ha la figura de sant Pere, identificat per les claus. Al seu costat, i ja a la dreta de la finestra axial, hi ha sant Pau. La barba punxeguda i el front sense cabells en corroboren la identificació. Finalment hi ha sant Jaume, reconegut per la inscripció que l’acompanya. Aquesta seqüència de Pere i Pau flanquejant la finestra axial es repeteix també a Sant Miquel d’Engolasters, tot i que, com ja hem fet notar, la disposició dels altres sants presenta algunes variants en els altres conjunts que decorà el Mestre de Santa Coloma. D’entrada, a Sant Miquel d’Engolasters, no hi ha la figura de Maria; al seu lloc hi ha estat col·locat un sant, del qual no s’ha conservat la inscripció, i, per tant, no podem assegurar de qui es tracta. Sant Pere i sant Pau ocupen el mateix lloc que a Sant Romà de les Bons. Són, potser, els dos únics personatges que repeteixen el lloc, per tal com sant Andreu apareix en llocs completament oposats en les dues esglésies. A Santa Coloma, sant Pere i sant Pau han estat desplaçats un lloc cap a mà dreta, és a dir, els dos personatges són contigus i deixen la finestra a la seva dreta. Cal recordar que, a Santa Coloma, les mateixes característiques constructives de l’absis rectangular, típic del preromànic, canvien totalment l’escena. D’una banda el quart d’esfera de l’absis romànic desapareix i és substituït per la volta de canó. D’altra banda tampoc no hi ha la zona cilíndrica, per la qual cosa el col·legi apostòlic és situat al mur de llevant, que tanca la volta de canó. Aleshores l’escena de la visió apocalíptica de sant Joan i els personatges que la componen varien eventualment la composició.

El fons és el mateix per als cinc personatges; els cossos són situats sobre una banda central molt ampla de color clar, gairebé blanc. El cap ressalta sobre una franja de color blau fosc, que alinea els nimbes i és de mides més reduïdes que l’anterior. El nombre de franges varia a les tres esglésies. A les Bons només n’hi ha dues, a Engolasters, quatre, i a Santa Coloma els personatges han estat emmarcats sota unes arcades, i el fons és uniforme. La zona inferior resta tancada per tres línies adossades, de color vermell, groc i negre, i a sota apareixen uns semicercles negres, intercalats per unes figures allargassades que segurament simulen uns cortinatges(*).

In situ només ha restat el fragment que hi havia sota la capa de pintura del segle XVI i la part inferior de darrere l’altar. El primer fragment reprodueix dos interessants motius ornamentals, que decoren un capitell i una columna figurats, i són situats a la superfície del frontal de l’arc triomfal del costat de tramuntana. Aquesta decoració devia concordar segurament amb el conjunt de l’escena de l’arc former d’aquest mateix costat de la nau. El primer motiu que figura al capitell és vegetal i consta de dos elements que neixen separadament cap a l’exterior, els quals es prolonguen vers la part superior, tot formant una fulla en l’espai interior que resta entre ambdues fulles. El motiu és de color marró clar sobre un fons marró vermellós. Aquest és subratllat i separat del motiu inferior per tres línies horitzontals, de tonalitats iguals. El nou motiu consta d’una ona central i ampla, de color negre, resseguida als dos costats per una altra de blanca, totes elles tancades verticalment per dues línies gruixudes negres i una altra interior de color blanc.

El fragment inferior de darrere l’absis, molt deteriorat, representa uns semicercles que inscriuen mitja roseta al seu interior. Aquests són idèntics als que decoren les restes de pintura de l’altar romànic de la mateixa església i enllacen amb la decoració inferior de l’absis de Santa Maria de Taüll.

Tornant als personatges, cal dir que les tonalitats utilitzades per a la seva indumentària no són gaire extenses; l’artista optà per una solució bastant fàcil, però decorativa: l’alternança de dos colors només, rosat i verd blavós, pel que fa a la roba, i dos més, vermell i ocre, per als nimbes. Així doncs, mentre les túniques de la Mare de Déu i sant Pau són de color rosat, amb el mantell blau verd i els nimbes ocre, s’inverteixen els colors a la resta dels personatges. Aquesta opció també es repeteix a Sant Miquel d’Engolasters, amb colors idèntics, però amb unes tonalitats més clares i llampants.

Maria al costat de sant Andreu apareix amb la mà esquerra coberta amb el mateix mantell i sostenint un calze.

Segons J. Sureda, aquesta representació de Maria amb la mà velada respon a un model bizantí en senyal de respecte i veneració, mentre que el fet que sostingui el calze o la copa respon a un tipus iconogràfic procedent de la Babilònia apocalíptica(*). L’altra mà és representada en posició frontal i mostra el palmell. La toca es recull amb agulles en diferents punts i forma un frunzit.

H. Pradalier(*)> diu explícitament que aquesta Mare de Déu és idèntica a la de Santa Coloma: igual posició, atributs i vestimenta.

Tal com hem dit, el primer personatge que trobem és sant Andreu. És el més fragmentari de tots; se n’ha perdut la cara, un peu i una part del cos. Manté, però, la mà esquerra, que sosté una creu, atribut que el caracteritza com a màrtir.

El personatge que hi ha a continuació de Maria és sant Pere, el qual sosté unes grans claus amb la mà esquerra i fa el gest de la benedicció amb la dreta. És, potser, un dels sants més representats en la iconografia cristiana. En la pintura romànica catalana ha adquirit una àmplia difusió; gairebé sempre hi és present, i normalment, juntament amb Maria o sant Pau, ocupa el lloc central del mig cilindre. Normalment, tret d’alguns llocs, com Sant Pere del Burgal, o a Ginestarre de Cardós, és representat a la part central del cilindre, sota els peus del Crist en majestat, i al costat de la finestra absidal. Aquest és el cas de l’església que tractem, i esmentem com exemples Sant Miquel d’Engolasters i Sant Pere de la Seu d’Urgell. A Santa Coloma, malgrat que, com ja hem dit, les característiques arquitectòniques de l’edifici plantegen una ordenació diferent dels personatges, aquest és situat al centre, vora la finestra, al mur de llevant de l’absis; per tant continua mantenint una posició privilegiada. Normalment, és representat amb un llibre i a partir de l’època romànica començà a aparèixer amb les claus, atribut que el caracteritza fins als nostres dies.

Al costat d’aquesta figura apareix la finestra absidal; la seva part superior coincideix amb el vèrtex inferior de la màndorla del Crist. La decoració de l’esqueixada interior d’aquesta finestra s’ha perdut; només és resseguida a la seva part frontal per una línia negra, gruixuda i contínua, adossada a una franja de color vermell-marró, molt fragmentària. Del cortinatge que penja normalment i que surt de dins la base de l’esqueixada només resta una part de l’inferior frontal molt mal conservada, feta amb traços vermells i de motiu segurament igual al de la finestra lateral esquerra del mateix absis, el qual simula un cortinatge, recollit a banda i banda de la finestra, els extrems del qual cauen verticalment, tot formant uns plecs hexagonals, en forma de ventall.

A continuació hi ha sant Pau, el qual sosté un rotlle amb la mà esquerra. Té el braç dret tapat amb el mantell, i només surt a l’exterior la mà, per damunt de l’obertura.

El darrer personatge és sant Jaume, que també sosté un rotlle amb la mà esquerra i presenta la palma de la mà dreta en posició frontal. Tot seguit hi ha un fragment de la finestra lateral esquerra amb una decoració igual que la descrita anteriorment.

Els tres darrers personatges descrits duen barba, i, tot i que sant Andreu ha perdut part de la cara, es pot afirmar que en duia.

Els peus de tots els personatges són desproporcionats en com paració amb els cossos, més que per pròpia voluntat de l’artista, per causa de la seva poca habilitat. A més, tret de Maria, els altres personatges semblen trobar-se suspesos, de manera que en comptes de tocar de peus a terra, aparenten surar sobre la banda central. Aquest fet es repeteix a Santa Coloma i a Sant Miquel d’Engolasters. Al primer lloc Maria i la santa que l’acompanya són els dos únics personatges que guarden equilibri; la resta semblen surar sobre el fons. A Sant Miquel d’Engolasters els personatges que formen el col·legi apostòlic encara són més desproporcionats. A més de surar, el lloc que els ha estat destinat és insuficient, i l’artista, en comptes de reduir els personatges d’una manera proporcionada, ho soluciona escurçant el cos i les cames.

Quant a les possibles relacions amb obres d’altres tallers, la historiografia enllaça directament l’obra del Mestre de Santa Coloma amb la del Mestre de Pedret(*), com a principal font d’influència.

H. Pradalier ha fet un estudi de les cares dels personatges. Després de comparar-les amb d’altres de Pedret i de Taüll, ha arribat a la conclusió que, llevat de les pestanyes, fetes amb uns trets petits i perpendiculars que simulen els pèls, l’origen de les quals cal cercar-lo a Taüll, la resta denuncia una influència de Pedret. Cal tenir en compte que hi ha una diferència notable d’estil entre l’un i l’altre. La força expressiva, la cura i la qualitat dels personatges i el gran reflex i la similitud amb alguns frescs italians, aquí han estat passats per un filtre rígid i eclèctic, de trets rústics i apagats. El nas, la boca i, sobretot, les orelles i els tres punts situats al front i a les galtes, són unes característiques que suggereixen el Mestre de Pedret. El mateix autor(*) compara les cares del Mestre de Santa Coloma amb el serafí i l’eclesiàstic de Santa Maria d’Àneu i diu que són exactament iguals, llevat de les pestanyes, tal com ja hem apuntat.

Un altre exemple, encara més clar, és el de sant Pere, que en els quatre conjunts andorrans ha estat representat d’una mateixa manera pel que fa a vestimenta i claus. Pradalier(*) relaciona estretament aquesta representació amb la vestimenta i les claus de Sant Pere del Burgal i diu que a Andorra les representacions d’aquest sant són més matusseres, bé que tant les línies com la forma resten iguals.

Els plecs hexagonals, les mans velades i, sobretot, la successió de punts blancs sobre línies negres són característiques del Mestre de Pedret i el seu cercle, reproduïdes constantment, tant en el conjunt que tractem com en els altres tres conjunts pintats pel mateix mestre.

Una altra font d’influència formal és el Mestre d’Urgell. En certs moments aquest ha aportat una ruptura amb la frontalitat. Així, per exemple, ho podem constatar al tron en perspectiva de Santa Coloma, en el perfil de sant Miquel i els escorços dels àngels a Sant Miquel d’Engolasters, on també hom pot apreciar una certa actitud de moviment. Eduard Carbonell(*) fa notar que per aquesta via del Mestre d’Urgell hom pot detectar algunes influències franceses.

Pradalier(*) estableix dues possibles hipòtesis sobre la manera com poden haver arribat al Mestre de Santa Coloma les influències del Mestre de Pedret. Per a la primera hom parteix del fet que, com sigui que els mestres d’època romànica viatjaven sovint, és molt probable que el de Santa Coloma hagués vist Pedret, però no pas les obres del seu cercle al Pallars, Estaon, Cardós i Àneu. Però la proximitat geogràfica d’aquests darrers llocs permet de plantejar inversament la hipòtesi.

Una altra possible hipòtesi fóra que durant l’època hi hagués hagut en algun lloc proper a les Valls algun conjunt pintat pel mateix Mestre de Pedret. Hom es basa en el fet que cap de les esglésies parroquials, com tampoc el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, no han conservat la seva decoració mural. Com sigui que eren força importants i que devien disposar de suficients recursos econòmics, haurien pogut encomanar la seva decoració a a aquest mestre, que tenia una categoria prou rellevant i, a través d’ell, poder influir els mestres locals. Tot i que no ens sembla pas desassenyada aquesta hipòtesi, ens inclinem més aviat per la primera.

Després d’haver estudiat detingudament els quatre conjunts executats pel Mestre de Santa Coloma, hem extret diversos punts de conclusió. D’entrada, tot i ésser catalogat com un mestre secundari, poc hàbil i carregat d’eclecticisme(*), hom pensa que aquest judici és força taxatiu. Encara que poc original, pel que fa a iconografia i formes, el Mestre de Santa Coloma demostra en les seves obres una convergència d’influències, vingudes tant d’obres anteriors a les de les Valls d’Andorra, com de les contrades veïnes.

Tot i que l’estil és derivat dels grans mestres, guarda un caire propi i personal que a la vegada l’en diferencia. A més el progrés que hom pot endevinar en l’estudi de les formes, el color i les proporcions, demostra un cert afany de superació per part de l’artista per acostar-se als grans mestres anteriors a ell, amb els quals, en determinats punts, guarda una estreta relació. Aquest progrés és especialment perceptible si hom passa de Santa Coloma a Sant Miquel d’Engolasters, on les figures agafen més vida, amb l’abandó progressiu de la posició frontal en favor dels perfils i els escorços, on el dibuix és més nítid i continu. En passar al tercer dels conjunts, podem observar la introducció de nous colors, mangres i vinosos, a més d’un progrés en les vestimentes, com també unes proporcions més ben aconseguides en els apòstols.

Pel que fa a la cronologia d’aquest conjunt, cal remarcar que és gràcies a l’acta de consagració de l’església de les Bons que hom pot situar el moment de l’activitat del Mestre de Santa Coloma. Les nostres pintures poden ésser considerades coètanies de l’acta de consagració (1164). (MPM)

Pintura de l'altar

L’altar romànic d’obra, de Sant Romà de les Bons, presenta, en la seva part frontal inferior, restes de pintura mural, que es localitzaren quan hom retirà una mesa de fusta del segle XVI, que l’envoltava en la seva totalitat.

La decoració pictòrica consta d’un seguit de cercles no tangents, col·locats en franges horitzontals sobre un fons rosat, de manera que cada cercle correspon a l’espai intermedi dels cercles de la franja superior i inferior. Aquest espai és completat per diversos cercles més petits, tangents amb els anteriorment esmentats.

El marc que ho recollia tot és format per dues bandes, la interior vermella i l’exterior blanca, resseguides per una línia més prima, negra.

Els cercles que resten adossats a aquest marc són partits per la meitat i els que coincideixen amb l’angle són d’un quart de circumferència.

L’espai interior d’aquests cercles és ocupat per uns coloms i unes figures vegetals. Les mitges flors de la franja inferior són formades per flors de cinc pètals arrodonits, que surten d’un cercle central; alternativament han estat utilitzats els colors vermell, blau i blanc, per a cada flor, sobre un fons negre.

Als cercles del segon pis, malgrat presentar-se tots escantonats, hom pot deduir, pel que en resta, que al seu interior hi ha coloms, en posició frontal, els quals poden simbolitzar la imatge de l’ànima que viu en la pau eterna, o bé la presència de l’Esperit Sant.

Hom relaciona directament els motius florals esmentats amb els que resten a la zona inferior de l’hemicicle de l’absis de la mateixa església. Fora d’Andorra aquest motiu apareix decorant la mateixa zona absidal de Santa Maria de Taüll.

L’estil d’aquestes representacions segueix essent el propi del Mestre de Santa Coloma; això és perfectament visible en les línies negres que contornegen els cercles, totes puntejades per petits cercles blancs, que simulen pedreria.

La cronologia és la mateixa que la del cicle romànic, exactament del 1164, segons l’acta de consagració. (MPM)

Pica

A l’interior de l’església de Sant Romà de les Bons es conserva una pica de granit d’època romànica, d’aspecte molt auster.

La pica es troba encastada al mur meridional de la nau, dins una cavitat buidada en forma d’absidiola, arquejada en mig punt a la part superior i de fons circular. Aquesta cavitat fou efectuada segurament en època posterior a la construcció de l’església, a fi de poder-hi instal·lar la pica a l’interior. No podem assegurar, però, en quin moment tingué lloc aquesta reforma; ara bé, si descartem la possibilitat que fos amb anterioritat al segle XV, cal creure com a més probable que això es dugué a terme durant les tasques de reconstrucció i ampliació realitzades a l’església al segle XVII.

La pica fou localitzada l’any 1978 al peu del turó, abandonada i aprofitada com a abeurador per al bestiar. Actualment, roman instal·lada al seu lloc(*).

L’estat de conservació de la peça és bo: s’ha preservat en la seva totalitat, llevat d’un escantell en una part de la vora.

La pica fou tallada en un sol bloc i només presenta un orifici en forma d’estrella de quatre puntes a la zona de la panxa, possiblement per col·locar-hi una tanca. Aquest mateix motiu apareix en una altra pica, també romànica, destinada a contenir oli, de l’església de Sant Climent de Pal. La vora és completament plana. En planta, és de forma circular, i té un diàmetre exterior de 66 cm i un diàmetre interior de 47 cm. Aquestes mides es mantenen gairebé durant tota l’alçada; només a la part inferior es comencen a estrènyer per formar la base. L’alçada de la peça és de 40 cm i la fondària, de 28 cm.

La pica és situada directament damunt el sòl, sense cap peu que l’alci del nivell del terra, contràriament al que succeïa amb aquest tipus de peces.

El fet que aquesta església conservi només una pica pot fer pensar que fou destinada a la celebració del baptisme i no pas destinada a contenir oli, tal com diu Pere Canturri(*). En altres esglésies del Principat s’han conservat dues piques, una per a cada funció. D’altra banda el fet que aquesta tingui l’orifici per al probable encaix de la tanca idèntic a la pica destinada a guardar oli de l’església de Pal pot corroborar la hipòtesi de P. Canturri.

Hi ha la possibilitat que a les Valls d’Andorra hi hagués, com a mínim, dos tallers de picapedrers, dedicats a la producció de piques baptismals i beneiteres al segle XII. Un d’ells, de la primera meitat del segle XII, devia estar en connexió amb els tallers de marbristes del Rosselló. L’altre, de la segona meitat del segle XII, més rústec, devia mantenir relacions amb l’escola de Vic.

Hom situa la cronologia d’aquesta pica al final del segle XII, sobretot tenint en compte el caire popular que mostra, tant per la seva forma, com pel fet de no tenir cap mena d’ornamentació. (MPM)

Lipsanoteca

Sota l’ara de l’altar aparegué l’acta de consagració i la lipsanoteca. Totes dues peces es conservaven, fins fa poc, a la rectoria d’Encamp. Actualment l’acta de consagració és a l’Arxiu Capitular d’Urgell, on el pergamí fou traslladat per ésser restaurat, i la lipsanoteca roman dipositada al Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra.

La lipsanoteca de Sant Romà de les Bons és una capseta prismàtica de fusta, més llarga que no pas ampla (fa 10,8 cm de llarg × 5,4 cm d’ample) feta d’una sola peça, de manera que forma una concavitat, de planta i secció rectangulars. A la part superior de les parets de la capsa hi ha una ranura, apta per a encaixar-hi la tapadora, que és corredissa. Les dues parets llargues fan aproximadament el mateix gruix (0,90 cm). En canvi les dues curtes són de gruixos diferents; el costat per on entra la tapadora és molt més gruixut que els altres tres (2 cm). A la tapadora hi ha l’únic motiu decoratiu de la peça. Es tracta d’una creu incisa, feta possiblement amb ganivet, de secció en V.

La manufactura d’aquesta peça és més aviat grollera, tot i que conserva totes les proporcions de les lipsanoteques d’aquest tipus. No és polida i fins i tot hi són visibles les traces dels talls d’extracció de la fusta.

Es tracta, evidentment, d’un exemplar molt simple i humil, obra d’una persona traçuda més que no pas d’un artesà, fet amb l’única finalitat funcional de contenir les relíquies, tot excloent cap altre objectiu ornamental. Una lipsanoteca de la qual hi ha molts exemplars similars arreu de les terres catalanes.

Al seu interior hi havia una petita ampolleta de vidre de color verd i un segon document. Aquest document, de l’any 1908 explica que l’any 1891, durant una visita pastoral, hom inspeccionà la capella i les relíquies. L’ampolleta, que fa 4,2 cm d’alt × 3,5 cm d’ample, conserva part d’un fil, possiblement de cotó, molt malmès, un os d’animal rosegador, tallat per la diàfisi, on s’observen clarament dos talls curts i dos d’altres una mica més llargs. Així mateix hi ha sis fragments d’ossos, possiblement cap d’ells humà, tres manyocs de reïna, possiblement encens, d’un volum aproximat de 0,5 cm3 cadascun i una dotzena d’altres, més petits. Finalment al fons de l’ampolleta hi ha un sediment compost bàsicament per la descomposició d’aquests mateixos materials. (XLM)

Manuscrit

L’any 1806, quan el bisbe Francisco Antonio de la Duena y Cisneros efectuava una visita pastoral a la parròquia d’Encamp, es trobaren, a la capella de Sant Romà de les Bons, tres manuscrits, entre ells el que ens ocupa, un liber misticus de la missa i de l’ofici diví, que es conserva actualment a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat (Ms. 72)(*), on ingressà l’any 1911 procedent d’una donació. L’esmentat bisbe els feu relligar tots tres de nou, aquell mateix any, a la Seu d’Urgell(*).

El llibre devia arribar a Sant Romà de les Bons l’any 1164, amb motiu de la consagració de l’església(*), tot i que havia estat fet per a la Seu d’Urgell.

Es tracta d’un antifonari, sacramentari i ritual, amb notació musical catalana(*) del segle XII, que consta de 181 folis (24,2 × 15 cm), alguns dels quals són deteriorats. Ha estat fet a dues tintes i, a part d’un parell d’inicials amb llaceries, conté una sola il·lustració, que ocupa la part superior del foli 105, al començament del cànon i que representa un crucifix.

Es tracta d’un dibuix no gaire reeixit (l’anatomia del crucificat intenta ésser naturalista sense sortir-se’n gaire; els fils de sang són purament referencials). Ha estat fet amb tinta negra i acolorit en alguns punts amb vermell.

La creu no ha estat utilitzada com a T inicial del “Te igitur…” amb què comença el cànon, recurs que s’adiu amb les tradicions carolíngies(*).

El Crist, barbat i amb nimbe crucífer, vestit amb perizoni, clavat amb quatre claus i representat viu, respon al tipus neoàtic siríac i s’avé amb l’aspecte triomfant, no sofrent, de l’època anterior al romànic(*).

L’escena es redueix al Crist clavat a la creu i hom ha prescindit dels atributs i personatges que solen confegir les representacions de la crucifixió, si bé això no és pas estrany a mesura que hom s’apropa al segle XII(*).

El tema és habitual en missals i evangeliaris. Dins l’àmbit català de l’època, són nombrosos els exemples de manuscrits que l’inclouen(*), tot i que gairebé en tots ells hi són representats Maria i sant Joan, i sovint també el sol i la lluna.

Ens trobem, doncs, davant una obra senzilla iconogràficament i modesta des del punt de vista artístic. Malgrat això, sembla que no cal dubtar de la seva pertinença a l’àmbit català de la il·lustració de llibres. El reflex que pugui tenir de la crucifixió del Missale Parvum de Vic (vegeu nota 8) i la mena de cinyell del perizoni que duu el Crist, força proper a les formes ornamentals de diversos manuscrits vigatans (sobretot a les caplletres), poden acabar de confirmar-ho.

Quant a la cronologia, la il·lustració no ens ajuda pas gaire. De fet, però, no hi ha motiu per a creure-la d’altra data que la del manuscrit, és a dir, del segle XII. (AOA)

Bibliografia

Bibliografia sobre la pintura mural

• Gudiol I Cunill, 1927, I; Kuhn, 1930; Post, 1993, IV; Catàleg, 1936; Pijoan, 1948, IV; Anthony, 1951; Cook, 1956; Gudiol-Alcolea-Cirlot, 1956; Ainaud, 1957; Catàleg, 1961; Ainaud, 1962; 1964; Durliat-Allegre, 1969; Ainaud, 1973; Canturri, 1978; Cook-Gudiol, 1980, VI; Carbonell, 1981. (MPM)

Bibliografia sobre el manuscrit

• Albareda, 1917, pàgs. 3-99 (98-99); Anglés, 1935, pàg. 140; Suñol, 1945, pàgs. 373-376, làms. 115, 116, 120; Olivar, 1948, 62, pàgs. 230-234; 1953, CVII-CVIII; Biblioteca, 1958; Librorum, 1958, 9; Olivar, 1969; 1977; 1977, 2. (AOA)