Castell de les Bons (Encamp)

Situació

Els vestigis del que fou castell de les Bons es troben emplaçats al mateix indret i al costat de l’església de Sant Romà. De manera que tant la situació com el camí per a arribar-hi són els mateixos.

Castell

Al lloc de les Bons hi ha les restes del que fou un dels conjunts més importants d’època medieval que hi hagué a Andorra. De les primitives construccions, a part l’església dedicada a Sant Romà, resta ben poca cosa. Al peu d’aquest conjunt, segurament ben a prop del que devia ésser el nucli d’habitació d’aquella època, hi ha l’actual poble de les Bons, que conserva encara en el seu traçat de camins o en elements de les seves construccions algunes de les característiques que el devien conformar. L’accés al nucli monumental es fa a través del poble, per un camí tallat en bona part a la penya, testimoni també d’aquella habitació medieval.

Vora l’església de Sant Romà de les Bons hi ha les restes d’una antiga fortificació. Bé que el lloc de les Bons apareix esmentat ja l’any 1162, la construcció motiu del nostre estudi no sembla pas que sigui d’aquesta època.

Aquest cap de turó és un punt estratègic per excel·lència, puix que domina tota la part on hi ha situats els conreus i el pas vers la part superior de la vall; d’altra banda es troba al lloc més assolellat de la vall d’Encamp.

Fragments de murs, pedres soltes incloses en altres construccions i ben poc més és el que resta del que devia ésser un conjunt molt important. Només dues edificacions, separades uns 20 m, conserven una part de les seves parets, suficients, però, per a conèixer la rellevància que devia tenir aquest lloc.

L’edifici principal és una torre, situada al cap d’un sortint de la roca, formada per llicorelles esquistoses. Per edificar la torre calgué fer un important treball de buidatge i posterior aplanatge de la roca, per a assentar els fonaments de les parets o per arreglar el que havia d’ésser paviment interior.

L’alçada màxima de les parets conservades fa 11,5 mi l’estimació del pany de mur de ponent, ara en ruïnes, és de 14 m. Les parets tenen un gruix de 50 cm a la part inferior, amb la planta gairebé quadrada. A mesura que guanyen alçada llur gruix es va reduint. L’accés tenia lloc per la paret de ponent mitjançant un pont damunt el camí, del qual només es conserva l’arrencada de l’arc. A l’altra banda del camí enllaçava amb una altra construcció, de la qual només es conserva la part interior d’algunes parets que no permeten, a hores d’ara, reconstruir-ne la planta.

En fer-ne l’excavació arqueològica i la restauració recent, hom descobrí que possiblement el despreniment d’un gran bloc de la roca mare a la part de la base de la paret de ponent degué ésser la causa de l’esfondrament de tota aquesta paret i de la cantonada de les parets de migjorn i de ponent.

L’espai interior era organitzat en quatre plantes d’habitació. Abans de sofrir la destrucció total per esfondrament, aquesta torre fou cremada, puix que així ho confirmen els caps de biga de fusta recremats dins les parets i que tot l’interior de la torre hagi adquirit un color rogenc, fàcilment identificable amb l’acció d’un foc intens.

La planta baixa, com hem dit, era gairebé tota tallada a la penya, llevat de la part de l’angle sud-oest, que era pavimentada amb lloses de llicorella damunt els materials de farciment que hom hi col·locà per arribar al nivell de la porta, i la part de l’angle nord-oest, on la penya només fou arranjada, però no buidada totalment. La resta de l’estructura era composta per un entrelligat de grans bigues de fusta que devien suportar uns solers del mateix material; devien ésser també de fusta les escales que comunicaven els diferents nivells entre si.

Les obertures conservades són poques; la majoria són espitlleres, cosa lògica, tractant-se d’una torre de defensa. A més d’aquestes, en allò que correspondria al primer pis hi ha una finestra més o menys quadrada, no gaire gran, que es repeteix a l’altra planta, gairebé damunt la primera. Per la part interior l’obertura és en esqueixada, cap a l’exterior, essent el gruix de la paret sota la finestra i fins al nivell del soler més prim que la resta del mur. Al primer pis hi ha també les restes del que fou una aigüera tallada en un bloc de pedra calcària, refosa en part dins la paret.

A la tercera i darrera planta és on hi ha els elements més característics d’aquest edifici defensiu: a més d’una renglera d’espitlleres, molt més nombroses que a les altres plantes, hi ha també dos matacans que sobresurten de la paret, un d’ells doble, també amb espitlleres; el suport d’un d’ells és fet per tres pedres llargues, situades perpendicularment a aquella, i el de l’altre, mitjançant la progressiva volada de les pedres que serviren de base. Un altre cos volat, situat en aquest tercer pis, potser és una petita comuna, o un desguàs.

No sabem si a les altres parets hi havia elements d’aquest tipus. Tampoc no coneixem com era la coberta de la torre; el que sí és gairebé segur és que la seva estructura era també de fusta, puix que les parets no haurien aguantat una volta de pedra.

L’argamassa de les parets és de terra. Les pedres són irregulars i han estat col·locades sense seguir filades. La torre és arrebossada per la part exterior amb morter de calç.

Al nivell del sòl del tercer pis unes bigues posades en el perímetre de la torre ajuden a relligar estructuralment la construcció.

Prop d’aquesta torre hi ha restes d’un altre edifici, segurament una altra torre, tot i que només se’n conserva una part de la paret de tramuntana i les cantonades nord-est i nord-oest; el fet que estigui totalment coberta per una espessa capa de vegetació fa impossible el seu estudi, tot i que ens sentim moguts a creure que, pel tipus constructiu, pot ésser del mateix temps que la primera.

Entre les dues hi ha altres restes de murs que, sens dubte, corresponen a la mateixa època constructiva, així com altres elements (pedres tallades, llindes de pedra), inclosos en murs de construcció posterior, que devien pertànyer al conjunt constructiu del castell.

Prop d’elles hi ha també un colomar amb elements de defensa a la planta baixa (espitlleres); tot i que deu ésser de construcció posterior (per alguns grafits de les parets sabem, però, que és anterior al segle XVI).

Vistes les característiques generals i constructives del conjunt, així com els elements que hi ha inclosos, ens inclinem a situar el primer moment de l’edificació del castell de les Bons almenys al final del segle XIII. (FRR)

El conjunt monumental de les Bons presenta seriosos interrogants, tant pel que fa a l’excavació de les parts encara no explorades, com per la datació del conjunt a partir de les restes visibles.

Tot i que la tipologia arquitectònica i constructiva de la torre fa pensar en una data avançada dins el segle XIII o, fins i tot, posterior, el desconeixement que tenim de l’arquitectura civil i militar pirinenca de l’alta edat mitjana fa que no puguem excloure cap hipòtesi. Si considerem el fet que el pariatge del 1278 prohibeix la construcció de noves fortaleses, cal deduir que la construcció de la torre de les Bons en aquest moment pot ésser un anacronisme, o bé la justificació que no prohibís l’erecció de castells. Tanmateix el més probable és que la torre correspongui a un moment anterior a l’esmentat pariatge. En aquest cas no po-dem pas descartar que la construcció de la torre i el conjunt residencial-militar amb el qual està relacionada es vinculin amb la consagració de l’església de les Bons, el 1164, o poc després, tot formant un conjunt religiós i militar complet. (JAA)

Amb motiu de la restauració de les ruïnes d’aquesta torre, es realitzaren excavacions arqueològiques per tal d’obtenir-ne el màxim de dades, i fou extret el sediment que hi havia al seu interior, a fi de poder instal·lar una escala metàl·lica per a accedir a la part més alta, a nivell dels matacans, on ha estat construïda una plataforma, per tal d’aprofitar millor turísticament el conjunt.

Fou oberta una cala de 48 m2 (38 a l’interior), i hom aconseguí d’aquesta manera veure clarament quin era l’emplaçament exacte de la torre. Poc material aparegué en aquest jaciment, però a més de poder veure el sistema constructiu de base, hom aconseguí d’escatir la causa principal de l’enfonsament de la part sud-oest: el desplaçament per una falla de la roca mare provocà que s’esfondrés una primera part de les parets i possiblement una bona part de l’interior. Cal pensar que la degradació a causa de l’abandonament de l’edifici anà provocant els diferents despreniments dels murs fins a desaparèixer gairebé tota la paret de ponent.

Mercès a l’excavació, hom descobrí també la naturalesa del soler. La major part del soler és excavada a la roca mare, on hi ha una superfície més o menys plana. Al mur nord-est, la roca mare entra en l’edifici formant una vertical ben retallada a la roca, però n’hi ha encara un gran volum a l’interior de l’edifici, volum que hom aprofità possiblement com a suport d’alguna estructura, puix que a la part superior d’aquest bloc hi ha alguns encaixos per a bigues o altres ejements similars. A la part de migjorn i de ponent, per contra, la roca mare és molt més baixa i els constructors hi col·locaren un soler de lloses de llicorella.

Al mur de ponent aparegueren les restes de la porta d’accés a l’interior de la torre, i a l’exterior, davant aquesta entrada, hom pogué localitzar l’arrencada d’un arc que passava per sobre el camí i que tenia segurament una doble funció. D’una banda podia haver estat l’arc de la porta d’entrada al recinte fortificat, puix que devia restar ben emmarcada entre la roca sobre la qual hom construí la torre i excavà el camí i un mur que hi ha a l’altre costat d’aquest camí, sobre el qual es devia sostenir aquest arc. Aquesta hipòtesi pot explicar-se per uns encaixos excavats a la part vertical de la penya, justament sota l’arc, que potser serviren per a instal·lar-hi algun tipus de porta. D’altra banda aquest arc devia servir també de passarel·la d’accés fins a la porta de la torre. Les restes de l’arrencada d’aquest arc es trobaven en molt mal estat de conservació, i a mesura que hom les anava descobrint, calia consolidar-les. L’arc era fet amb pedres d’esquist local, lligades amb una argamassa de calç amb poca sorra. (XLM)

El dipòsit d’aigua, anomenat popularment “Bany de la Reina Mora”, és una estructura excavada en part a la roca i completada amb un mur de contenció, de pedres lligades amb morter. Per l’exterior aquest mur és una simple paret de pedres, poc escollides, com moltes de les parets que hi ha en aquest conjunt, lligades amb morter de calç. A la part interior, per contra, hi ha un tipus de parament que no coneixem en cap altre jaciment d’Andorra. Es tracta de carreus rectangulars, de molta més amplada i alçada que gruix, que probablement devien recobrir la resta de mur, per donar així una millor impermeabilitat al dipòsit. Aquests carreus han estat fets amb una pedra que no és corrent a Andorra. És un conglomerat de calcàries, de façana porosa, que no es troba en tota la vall d’Encamp. De la part superior del mur es conserven encara algunes de les pedres que el coronaven. Tenen un solc excavat, d’una amplada que varia entre 7 i 9 cm, per on circulava una part de l’aigua que venia des del torrent de les Bons fins a la zona de la torre. La llargada total del mur és de 5,5 m, i l’amplada del dipòsit, des del mur fins a la penya, varia entre 2 i 2,40 m; l’amplada de la resclosa és de 65-70 cm. A la part inferior del mur de contenció hi ha un forat per al deguàs. La paret vertical excavada a la roca és molt irregular a causa de la formació esquistosa de la penya. De fet, el problema a l’hora d’extreure la roca és degut als talls perpendiculars al terra, perquè tenen unes fractures irregulars; en canvi els horitzontals, paral·lels al terra, són fàcilment retallables i ofereixen uns plans força regulars. Amb això hom obté una superfície irregular per a les parets i un terra molt més sofisticat.

Al fons del dipòsit, ultra la feina d’aplanar la superfície, hi foren tallades unes estructures en canal paral·leles al mur de contenció. Són uns petits canalons de 8-10 cm d’ample, molt regulars, que acaben en un dels costats amb un eixamplament de forma rectangular, el doble d’ample que el canal. La funció d’aquests canalons ens és desconeguda.

Actualment aquest dipòsit ha estat restaurat; hom ha completat la part derruïda amb formigó i és possible que a la llarga hom intenti de canalitzar-hi aigua. (XLM)