Sant Jaume d’Engordany (Escaldes-Engordany)

Situació

El poble d’Engordany es troba a 1 109 m d’altitud, a mà dreta de la Valira d’Orient, davant la seva confluència amb la Valira del Nord i als vessants meridionals del pic de Padern. Fou un petit llogaret, al centre del qual hi hagué l’església de Sant Jaume, que ja a mitjan segle XII havia figurat entre les possessions del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i que avui ha desaparegut.

Situació: x 1°32′30” — y 42°30′45”.

Per a arribar-hi cal situar-se a Escaldes, a l’avinguda de Sant Jaume, en direcció a Can Guem i continuar pel camí vell d’Engordany als Vilars, fins a trobar les propietats de Casa Moixella, on hom veurà les ruïnes de l’església. (JVV-XLM)

Història

L’església de Sant Jaume d’Engordany és documentada al segle XI. El 17 de gener de l’any 1040, data en què el bisbe d’Urgell Eribau consagrà l’església de Sant Serni de Tavèrnoles, hom fa constar en l’acta que entre les possessions del monestir hi ha la nostra església (“… et in valle de Andorra ipsam cellam de Sancti Iacobi de Engordany”). (JGA)

Església

Planta de l’església amb la darrera de les modificacions romàniques, la construcció del porxo.

J. M. Bosch

Planta de l’església romànica d’entre el final del segle X i el principi del segle XI.

J.M. Bosch

D’aquesta capella resta només visible la part inferior de l’absis. La resta és un pilot de runes. Sembla que l’enderrocament total de l’edifici tingué lloc els anys cinquanta. La nau era rectangular, acabada a llevant amb un petit presbiteri, no aparent exteriorment, i un absis semicircular. En època indeterminada la nau fou ampliada pel cantó de ponent: la porta original, situada al mur de migdia, fou tapiada i hom col·locà la nova al mateix mur, però més propera als peus de la nova nau. L’absis tenia dues finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt, una a llevant i una altra a migdia.

L’element més característic de l’església era el campanar, quadrat, amb un sol pis de finestres geminades, situat a l’angle sud-est de la nau i construït damunt ella. Un arc de diafragma servia per a suportar la seva paret de ponent; ignorem com era el suport al costat de tramuntana. Aquest arc diafragma apuntat no corresponia segurament a l’obra original, tot i que sembla que hi havia un arc de mig punt aixafat sobre l’apuntat. La construcció d’aquest segon arc a un nivell superior fou segurament feta per reforçar el primer, puix que apareix clarament a les fotografies de l’Arxiu Mas, fetes al començament de segle, com la cantonada nord-est del campanar és desplomada cap al centre de la nau.

L’aparell més o menys regular, formant filades, i el tipus de construcció en general fan creure que es tractava d’una edificació del segle XI, que podia tenir similituds amb edificis primerencs, com Sant Serni de Nagol. (FRR)

Excavació i resultats

L’excavació ha descobert una estructura adossada al mur sud romànic. Per la seva situació i relació amb l’edifici creiem que es tracta d’un porxo.

J.M. Bosch

L’excavació de l’església de Sant Jaume d’Engordany (juliol-setembre de 1989) va permetre el descobriment i estudi de la seqüència històrica d’aquest jaciment. Els treballs d’excavació es localitzaren a tota la superfície interior de l’edifici i a tot l’entorn més immediat.

Primera fase

Correspondria al moment de delimitació i funcionament del cementiri d’inhumació de l’església (vegeu Cementiri de Sant Jaume d’Engordany). Aquest seria anterior a la construcció de l’edifici. La situació allunyada del cementiri (uns 50 metres), la no concentració de tombes al voltant de l’església, les prioritàries necessitats d’ús i el desigual cost de realització d’ambdues infraestructures ens permetrien definir aquesta seqüència.

Segona fase

Entre finals del segle X i principis del segle XI s’aixecà l’església. Els vestigis conservats són només les primeres filades dels seus murs. Del mur oest (destruït amb l’ampliació barroca) només es conservaven els angles amb els murs nord i sud. L’aparell constructiu és força regular i disposat més o menys seguint filades. Utilitzaren majoritàriament esquist negre que obtingueren possiblement del mateix turó, on hi ha traces negatives d’arrencament de pedres.

Els estrats de rebliment de la zona absidal eren estèrils. Únicament es trobà una destral de pedra polida relacionable amb pràctiques protectores de les tempestes. Dels esglaons de l’absis només es conservava totalment el primer.

Adossat al mur nord de la nau es trobaren les restes d’un banc corregut. El paviment corresponent a aquesta època seria de terra batuda. Durant les obres de l’ampliació de la nau els estrats medievals del paviment foren aixecats o remoguts com a mínim parcialment, a causa de la necessitat d’arrasar el mur oest romànic fins a nivell de la roca natural i a la construcció de l’arc toral. Aquesta hipòtesi es veu confirmada pel material ceràmic; trobaren, per exemple, en un mateix estrat, ceràmica grisa medieval amb una orella d’escudella d’entre els segles XVI i XVII. També la barreja de monedes era significativa; localitzaren un diner de tern de Jaume I (1213-1276) i un diner de coure de Lluís XIII (1610-1643).

Tercera fase

L’element que caracteritza aquest període és la construcció del campanar. D’aquest, però, no en quedava cap vestigi. Únicament podem analitzar la seva estructura a partir de les fotografies de l’Arxiu Mas.

Aquesta primera transformació fou feta en un moment posterior a la construcció de l’església. Hipòtesi que es veu confirmada pel fet que externament l’angle sud-est del mur del campanar no cau en línia amb l’angle de la nau. A més, els murs sud i nord presenten una discontinuïtat en el seu alçat just per damunt del llindar de la porta.

Per aguantar el pes de la torre substituïren una part de la coberta d’encavallades per una volta de canó. Per les seves característiques tipològiques (situació, aparell constructiu i obertures) podem suposar que s’aixecà al final del segle XI.

Quarta fase

La darrera de les modificacions medievals fou la construcció d’un porxo que s’adossà al mur sud. Aquesta estructura hauria funcionat com a zona de pas i com a zona de cementiri. La seva construcció va permetre crear un espai on poder acumular terra suficient per a enterrar-hi.

Aquesta zona d’inhumació constava de 16 tombes, sis de les quals estaven tallades o destruïdes. La majoria eren enterraments infantils, només dos eren d’adults. Únicament una tomba era de cista de pedres; la resta eren de fossa simple, amb algunes pedres laterals de protecció o capçalera diferenciada i coberta de lloses de pissarra. La superposició no superava els dos nivells. En cap cas hem trobat restes d’aixovar. La majoria dels inhumats estaven col·locats en posició de decúbit supí, amb els braços estirats al llarg del cos o recolzats sobre la pelvis i les cames plegades o estirades de manera paral·lela. Només en un cas, l’esquelet estava en posició de decúbit lateral esquerra i amb els braços i cames una mica plegats. Totes les tombes tenen una orientació est-oest, amb el cap a l’oest.

Cinquena, sisena i setena fases

L’església en èpoques posteriors va tenir importants reformes, però aquestes ja no són objecte del nostre estudi. La cronologia d’aquestes fases comprèn des de la baixa edat mitjana fins a la meitat del segle XX. (JBC)