Situació
Una vista de l’exterior de l’església des de migjorn. És un edifici del segle X, una mica posterior al de Sant Vicenç d’Enclar i al de Santa Coloma. D’esquerra a dreta hi és visible el cos d’edifici identificable amb un pòrtic cobert i un cor, la nau i la capçalera, trapezial, a llevant.
J. Vigué
L’església de Sant Romà dels Vilars, pertanyent a la parròquia d’Escaldes-Engordany, del quart de les Escaldes, es troba adossada a la falda del pic de Padern, a 1 861 m d’altitud, al costat dret de la Valira.
Situació: x 1°32′15” — y 42°31′00.
Per a arribar-hi cal seguir uns 1 100 m la carretera del Mas Diumenge, la qual surt de la carretera general 3, a la sortida de les Escaldes-Engordany i en direcció a la Maçana. Un cop arribats a aquest punt, cal agafar un camí vers llevant, que porta a l’església de Sant Romà, a uns 300 m. (JFT)
Església
L’església de Sant Romà dels Vilars és comptada entre les més antigues del Principat d’Andorra. A desgrat de les restauracions i reformes que ha sofert, algunes no pas totalment encertades, encara ara exhibeix una acusada personalitat.
L’esquema general de l’edifici és simple i, tal com correspon a una església rural, de construcció rudimentària i amb tècniques i mitjans ben austers: una nau petita i rectangular, rematada vers llevant per un absis també rectangular d’estructura similar a les capçaleres de Sant Vicenç d’Enclar i Santa Coloma, però sense arc triomfal. La construcció fa en total 12 m de llarg, mides exteriors i 10,90 m, mides interiors. La nau és ben orientada, o sia, vers sol ixent; fa 9 m de llarg × 4,63 m d’ample i els seus murs fan 64 cm de gruix.
Planta de l’església. Una nau petita capçada a llevant per un absis rectangular i amb l’afegit d’un cos d’edifici al costat de ponent, destinat a oratori la part inferior i a cor de l’església la superior.
J.A. Adell
L’edifici ha estat construït amb blocs de pedra de llicorella i calcària, sense treballar, de totes mides, units amb argamassa de calç, seguint una disposició simplement horitzontal, primitiva i del tot convencional. No cal cercar-hi ni filades ni disposicions regulars. Hom s’ha limitat a pujar paret, amb les pedres més adients que tenia a mà. Hom procurà només assegurar els angles dels murs amb pedres més llargues i tocades amb el martell. Aquesta construcció, l’origen de la qual cal situar al segle X (pot tractar-se d’un edifici posterior a Sant Vicenç d’Enclar i a Santa Coloma), és molt austera, amb una absència total de detalls i d’ornamentació. Els murs apareixen llisos completament i llueixen només l’atractiu que ofereix el color de la pedra amb què han estat construïts.
A llevant hi ha la capçalera, de mides considerables, tenint en compte les de la nau primitiva. És de forma lleugerament trapezial (a l’obertura vers la nau fa 2,30 m d’ample i al mur del fons en fa 2,25, mides interiors), més llarga que no pas ampla (fa 2,30 m d’ample × 2,90 m de llarg, mides interiors) i un xic més estreta (1 m per banda, aproximadament) i baixa (1,50 m per l’interior i 0,80 m per l’exterior) que la nau. A simple vista enganya molt, perquè sembla que sigui força més estreta del fons que no pas de la seva obertura.
La seva planta és desviada de l’eix central vers migjorn. Exteriorment la capçalera es veu força proporcionada i fins i tot esvelta, dintre el que hom acostuma a veure en aquesta mena d’exemplars. Interiorment, però, produeix l’efecte d’una peça força feixuga. Aquest cos exteriorment és cobert amb una teulada de dos vessants. Al seu interior hi ha una volta de pedra, de mig punt, probablement refeta, la qual, al punt d’obertura vers la nau és coberta amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. Aquest arc no és pas més estret ni més baix que l’absis, sinó que n’ocupa tota la llum. La monotonia dels murs de la capçalera només és interrompuda per dues obertures molt austeres; al centre del mur que dona a llevant hi ha oberta una finestra molt senzilla, d’esqueixada simple, amb l’obertura vers l’interior i amb la base pràcticament plana, coberta amb un arc de mig punt, fet amb pedra tosca; una altra obertura, també molt rudimentària, s’obre al costat de migjorn, on hi ha un espitllera, força malmesa amb el pas dels anys, feta amb un únic bloc de pedra calcària foradat, molt rústic. A l’interior de la capçalera hi ha encara vestigis de l’altar que hi havia hagut antigament.
Al mur de migjorn i vers la meitat de la nau hi ha la porta d’entrada, molt austera i rústica, sense arcs ni dovelles. Fa 0,96 m d’ample × 2,20 m d’alt, és quadrada i la cobreix una biga de fusta. No sabem pas com era la porta original; aquesta evidentment és refeta.
Pel costat de tramuntana l’edifici també és llis i no té ni ornamentacions ni obertures. Hi són visibles la part antiga i la part reconstruïda dels murs.
A ponent, hom afegí a l’edifici primitiu un altre cos, un xic singular, que allargà la nau exteriorment en 2,75 m. Aprofitant el desnivell que tenia el sòl, aquest cos d’edifici fou resolt en dues plantes, una d’inferior, a la qual s’accedeix directament des de l’exterior, pel costat de ponent, amb una gran obertura, coberta amb una biga de fusta, i que constitueix una sala no pas gaire gran (3,62 × 2,07 de fons × ~ 2 m d’alt, mides interiors), probablement destinada a pòrtic cobert, en el qual fou feta una obertura gairebé al nivell del sòl de la nau, des d’on es pot veure l’interior d’aquesta. El sostre d’aquesta sala, cobert amb fusta, serveix de base a l’altra peça que es troba damunt seu, sobrealçada i totalment oberta a la nau, des d’on es puja per cinc graons, tot constituint una mena de cor o tribuna.
L’interior de la nau ha estat completament cobert per un arrebossat modern, que impedeix de veure’n l’aparell. Els murs són totalment llisos. El sòl de la nau té diversos nivells. En entrar, el nivell és baix, però, a mesura que hom s’acosta a l’absis, el nivell va pujant, mitjançant graons i plans inclinats, que arriben a vèncer un desnivell d’uns 55 cm.
Fins no fa pas gaire temps, aquest edifici es trobava en un estat de conservació deplorable, amb la coberta esfondrada i la part superior dels murs també malmesa. Si hom observa bé l’edifici per l’exterior, és ben visible encara, per l’aspecte de la pedra, la part de mur antiga i l’estat en què es trobava, abans d’ésser restaurat. Una restauració discutida ha aconseguit almenys salvar l’edifici d’una ruïna segura. L’església fou coberta amb fusta, amb unes bigues robustes que uneixen els murs de migjorn i de tramuntana, de les quals puja una altra biga que actua de puntal a les altres bigues que marquen el doble vessant de la teulada i sostenen la coberta. A la part de ponent i rematant el mur fou construït un campanar d’espadanya d’una sola obertura, coberta amb un arc de mig punt adovellat, fet amb pedra tosca; no és original.
En l’aparell hom pot apreciar com el lligam de la pedra respon a dues èpoques. En uns indrets, que cal identificar corresponents a la construcció original, hi ha morter de calç; en els altres, posteriors, hi ha una argamassa de fang, d’època difícil de datar. (JVV)