Situació
L’actual església parroquial d’Ordino es troba situada al mig de la plaça del poble.
Situació: x 1°32′00” — y 42°33′30”. (MPM)
Història
L’església parroquial d’Ordino no conserva cap indici que ens permeti d’atribuir-la a l’època romànica. Com sigui que no hi ha estat feta cap mena d’excavació arqueològica, no podem saber si aquest edifici fou construït o no sobre una església anterior.
L’església d’Ordino apareix esmentada per primera vegada a l’acte de consagració de l’església de la Seu d’Urgell, on figura entre les parròquies de les Valls d’Andorra.
Hi ha diversos documents que parlen d’Ordino. L’any 915 el lloc és esmentat en una venda de terres que Semproni fa a Ava, situades in villa Ordinavi. L’11 de juliol de l’any 988, amb motiu de la permuta que feren el comte Borrell i el bisbe Sal·la d’Urgell, el comte va canviar uns alous que posseïa a la vila d’Ordino. El 17 d’agost de 1052 Sança i la seva filla Guinedell donaren una terra a Santa Maria d’Urgell; aquesta terra era situada in Ordinau. L’any 1083, amb motiu de la donació dels drets dels mercats que el comte d’Urgell Ermengol IV feu al bisbat d’Urgell apareix esmentat Ordino. El segle XII a les concòrdies del 1162 i 1176 hi ha nombroses referències d’habitants d’Ordino.
La visita arquebisbal del 1312 diu que el rector de Sant Cebrià d’Ordino viu al lloc de la Cortinada que és dintre la mateixa parròquia d’Ordino i que ve sempre que cal per al culte a Ordino. Abans, pel mateix motiu que hem exposat en parlar de Santa Eulàlia d’Encamp, la parròquia tenia dos sacerdots; ara, però, no-més en podia mantenir un. (XLM-JGA-APF)
Talla
Imatge conservada a l’església. És la marededéu més petita (fa 44 cm d’alçada) de totes les que hi ha al Principat. Un exemplar del segle XII.
J.M. Ubach
L’església d’Ordino conserva una talla romànica (núm. 1) de la Mare de Déu.
Damunt la pica baptismal del costat esquerre de la nau de l’església hi ha una còpia, suposadament idèntica, d’aquesta imatge. És la marededéu romànica més petita que hi ha al Principat. Fa només 44 cm d’alt × 18 cm d’ample.
És una talla de fusta policromada. No ens ha arribat en bon estat de conservació, ja que ha perdut una part de la policromia i tant la Mare com el Fill sofreixen algunes amputacions: tenen trencat el nas i el Nen ha perdut la mà esquerra.
La imatge és del tipus estilitzat i presenta una frontalitat simètrica. El Nen es troba al mig de la falda de la Mare, de manera que aquesta es converteix en un veritable tron del seu fill.
El setial és una cadira curul senzilla sense cap acabat de boles o poms, amb respatller recte i escambell en desnivell. Mare i Fill porten corona, acabada en merlets tan poc pronunciats que són gairebé rectilinis. El fet que ambdós estiguin coronats indica una cronologia reculada, ja que a les imatges de datació posterior el Fill no apareix coronat.
La cara de la Mare és arrodonida; hi destaquen uns ulls grossos i expressius. Com ja s’ha esmentat, li manca un tros de nas. Vesteix túnica, de la qual només es veu el coll rodó, i mantell, molt cenyit al cos, que li baixa per les espatlles i la cobreix to-talment, tret que l’aproxima a les imatges denominades de tipus garrotxí. És de color blau i decorat amb un motiu que recorda els estels.
Porta un vel al cap i sembla que s’han volgut deixar veure una mica els cabells marcant unes línies negres sota la corona.
Les mans són molt grosses i desproporcionades i es troben en gest d’oferiment, és a dir, sense agafar el Nen i amb els palmells encarats. És la imatge denominada Theotokos, en la qual la Mare presenta el Fill a l’adoració dels homes. Malauradament li manquen alguns dits.
Va calçada amb sabates fosques, acabades en punta poc pronunciada, la qual cosa és un altre signe de primitivisme, ja que aquesta punta s’anà pronunciant en les talles posteriors. Li surten de la túnica fent un plec en forma d’arc.
El rostre del Fill és més allargat que el de la Mare i en ell es remarquen unes celles molt pronunciades. A l’igual de la Mare, té mutilat el nas.
El Nen porta un mantell de color vermell molt arrapat al cos, tancat i que el cobreix fins als peus. Malgrat que li manqui l’esquerra, la posició de les mans és l’arquetípica de les talles romàniques: la mà dreta, força grossa i desproporcionada respecte a la resta del cos, en gest de benedicció. Els peus, nus, presenten una total frontalitat i simetria.
Segons les característiques que breument s’han exposat al llarg de la descripció (posició frontal i simètrica del Nen, les mans de la Mare en gest d’oferiment, el tipus de sabates, etc.), situen la datació d’aquesta talla al segle XII.
D’entre les imatges datades en aquest mateix període, hi ha alguns paral·lelismes en peces com la de Meritxell, malgrat la més gran estilització i primitivisme d’aquesta, així com la Mare de Déu de Ger (Museu d’Art de Catalunya) i la Mare de Déu del Tura (Olot). (PBM)
Bibliografia
- Exposition, 1958; Puigoriol, 1967; Durliat-Allegre, 1969; Delcor, 1970; Cook-Gudiol, 1980, VI. (PBM)