Sant Julià i Sant Germà (Sant Julià de Lòria)

Situació

Vista general del campanar de l’església. Manté estrets paral·lels estilístics amb el campanar de Santa Eulàlia d’Encamp.

ECSA-Rambol

Sant Julià de Lòria és una vila que es troba en una petita vall plena de sol, situada a mà esquerra de la Valira, arrecerada a la falda de les muntanyes del pic de la Rabassa, que la flanquegen pels costats de llevant i de xaloc, i de la muntanya de Rocafort. És a 939 m d’altitud.

L’església parroquial, dedicada a sant Julià i sant Germà, es troba al centre de la població, a l’avinguda de Canòlic i tocant a la carretera que passa per l’interior.

Situació: x 1°29′30” — y 42°27′45”. (JVV)

Història

L’església parroquial de Sant Julià de Lòria consta ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, on encapçala les sis parròquies d’Andorra, amb el nom de Lauredia. De la mateixa acta es dedueix que aquesta església en tenia d’altres que en depenien: “cum omnibus ecclesiis… earum”.

L’any 1071 l’ardiaca Bernat de la Seu d’Urgell cedí l’església de Sant Martí de Nagol als homes de Sant Julià de Lòria, tot imposant-los alguns deures i fent-los responsables del seu manteniment.

Pel que fa a l’edifici de l’església, aquest fou refet diverses vegades. Al segle XVII hom n’engrandí l’absis i hi fou instal·lat el retaule barroc que encara s’hi conserva. Més darrerament, l’any 1941, l’edifici fou refet i els anys 1975-1976 fou ampliat. En la reconstrucció fou llevat el comunidor, que també formava part del conjunt i també fou desfet el cementiri, que es trobava a tocar de l’església. (JVV)

Església

L’església de Sant Julià és moderna. Del temple antic, l’element més important que es conserva és el campanar, un exemplar romànic notable, avui malauradament mig amagat, ofegat com és per les construccions modernes que el tapen i li fan perdre una bona part de la seva vistositat.

Pel que fa a la forma i tipus de construcció, és molt semblant al de l’església de Santa Eulàlia d’Encamp, amb el qual, a més, coincideix en moltes característiques (aparell dels murs, finestres d’una mateixa mida, igual distribució dels pisos, igualtat d’arcuacions, etc.).

El campanar de Sant Julià de Lòria, situat al costat de tramuntana de l’església, és una torre quadrada, massissa, feta amb un aparell ben ordenat de blocs de pedra de mides regulars, disposades en filades desiguals i a trencajunt, que han estat lligades amb morter de calç.

Per damunt del nivell de la teulada de l’església actual surten tres pisos, amb un parell de finestres geminades per pis als dos pisos inferiors i alternant les finestres geminades (cares de migjorn i tramuntana) i les d’una obertura grossa i simple (cares de llevant i de ponent).

A cada pis les finestres són emmarcades per un rebaix quadrat fet a la superfície del mur, el qual rebaix és tancat a la part superior per un rengle de quatre arcuacions cegues, fetes amb pedra tosca. Les finestres són obertes en el mateix aparell del mur; a la part superior es formen dos arcs de mig punt, fets amb petites dovelles de pedra calcària, els quals es tanquen i es juxtaposen fins a trobar un punt d’unió, que reposa damunt un capitell trapezial, sostingut per un bloc monolític de pedra que forma el fust. Les finestres del tercer pis foren modificades per posar-hi les campanes.

El campanar és de quatre vessants, coberts amb lloses de llicorella.

Es tracta d’un exemplar com els ja esmentats de Santa Eulàlia d’Encamp o el de Sant Climent de Pal, que cal incloure dins les formes madures dels models llombards del final del segle XI. (JVV)

Talla

Vista frontal de la imatge de la Mare de Déu del Remei.

Laboratori Fotogràfic Nacional d’Andorra

Al Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra i en fase de restauració hi ha actualment, procedent de l’església de Sant Julià i Sant Germà, la imatge de la Mare de Déu del Remei, talla de fusta policromada, que fa 71 cm d’alt.

El seu estat de conservació és bastant dolent. Ha estat repintada diverses vegades en diferents èpoques, puix que mostra unes quatre o cinc capes de pintura, segons les zones. Les parts laterals del tron i una part de la casulla, ja restaurades, deixen veure la policromia original.

És important destacar el fet que es tracta d’una imatge reliquiari amb dos reconditoris: l’un a la part alta del respatller i l’altre a la part baixa del tron, molt més gran que l’anterior, i encara sense obrir. Les imatges reliquiari corresponen generalment als primers temps de l’època romànica.

En la restauració, després de les anàlisis radiogràfiques, hom observà que a la cavitat superior hi havia restes òssies. En obrir el receptacle, hom trobà diversos ossos humans (vèrtebres), d’altres d’animals i restes de l’envoltori que les contenia.

Segons la classificació d’A. Noguera, és una talla de tipus estilitzat. Presenta una frontalitat asimètrica, ja que el Nen es desplaça lleugerament cap el genoll esquerre de la Mare. Aquesta seu en un tron de muntants cilíndrics, enganxats per dos travessers, que serveixen al mateix temps per a distribuir la decoració lateral del tron en tres zones o camps, decorats amb motius vegetals emmarcats per rectangles. El més gran és el de la part central entre els dos travessers. Es tracta d’una doble espiral, el centre de la qual acaba en cinc fulles trilobades. Quatre fulles més en el motiu de la part dreta del tron i cinc en el de la part esquerra es distribueixen per la resta de l’espiral, igual com tota una sèrie d’agullons que formen grups de dos o de tres.

El motiu de la part alta i baixa d’aquests laterals és també vegetal. Acaba en espirals pels seus dos extrems, que es ramifiquen. Hi ha també algunes fulles i agullons, com en els motius de la part central.

Els muntants del setial han estat rematats per uns poms esfèrics, dels quals només se’n conserven dos. El respatller és bastant alt, acaba en forma d’arc i té un escambell en desnivell bastant curt.

La descripció del grup ofereix una certa dificultat a causa del seu estat de conservació. Mare i Fill porten una corona, rematada per merlets arrodonits, que en aquest cas estan ben conservats.

La Mare porta una túnica d’escot rodó sense plecs, acabada en forma rectilínia i amb un galó de color groc. A sobre duu una casulla amb caputxa que li cau fins als avantbraços, deixa al descobert les mans i és rematada per un galó de color groc. A la part restaurada aflora la policromia original en vermell amb decoracions geomètriques, consistents en petits rombes que porten inscrita una flor de quatre pètals. Per la part de davant la casulla acaba sobre la túnica en forma arrodonida.

Amb la mà esquerra agafa el braç del Fill, en un gest de protecció que contribueix a una major humanització del grup. La mà dreta resta horitzontal amb el palmell cap enlaire, ajuntant el dit polze i l’índex, com si agafés algun objecte.

Duu unes sabates allargades acabades en punta i bastant més amples a la part central. Segons la classificació d’A. Noguera, la manera com els peus surten de la túnica la faria incloure en l’anomenat tipus ripollès, en què la túnica resta recta, sense plecs, i deixa veure tot el peu. Això fa que no sigui un model d’època tardana.

El Nen, desmesuradament allargat, porta una túnica d’escot rodó molt arrapada, que acaba recta, amb un galó, i fa un plec entre les cames. Per sobre duu un mantell també molt arrapat al cos, sense plecs. Li baixa recte des de l’espatlla esquerra passant per sota el braç dret, de manera que recorda la toga romana. És de color vermell amb un galó groc, segons s’aprecia a la part baixa de la figura.

Segurament beneïa amb la mà dreta, ja que té el braç alçat, però malauradament aquesta es troba mutilada. A la mà esquerra té el llibre, agafat per la part esquerra. El Nen, al contrari que la Mare, va descalç.

La datació d’aquesta peça es fa difícil, tenint en compte el seu aspecte actual i en espera de la total restauració. D’altra banda els reliquiaris li confereixen un cert arcaisme. Ara bé, la manera protectora d’agafar la Mare el Fill i el fet de portar casulla semblen situar la imatge dins la segona meitat del segle XII. (PBM)

Pica

Procedents de l’església de Sant Julià i Sant Germà, han pervingut dues piques, reaprofitades com a fonts.

Cap als anys quaranta fou reformada l’església i construïda una sala de catequesi. Hom creu que fou probablement durant aquesta campanya que totes dues piques passaren a formar part dels murs de la sala esmentada, els quals restaven adossats a les parets de la banda de ponent i de tramuntana del campanar.

Vers l’any 1963 foren localitzades les dues piques. Una d’elles fou adquirida pel Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra i col·locada als jardins exteriors de la Casa de la Vall.

De les dues piques, aquesta és la que ha estat treballada amb més cura. Igual com l’altra, també és de granit. La seva superfície és llisa i bastant regular, dividida en dues parts ben diferenciades: la panxa i la vora. Aquesta segona sobresurt 2 cm de la superfície de la primera. En planta té una forma circular i fa 82 cm de diàmetre interior i 115 cm de diàmetre exterior. Sense comptar el peu, l’alçada total de la pica fa 70 cm i la fondària de la cavitat, 31 cm.

A la zona externa de la vora té una banda decorada en baix relleu, la qual abasta les tres quartes parts de l’espai.

La decoració consta d’una part central amb tres motius disposats horitzontalment, flanquejats per dos rectangles, que emmarquen al seu interior una creu que ocupa tota la superfície.

Dels motius centrals, al de mà esquerra, malgrat trobar-se una mica escantonat i erosionat a la vegada, hom pot endevinar el contorn d’un escut amb una creu inscrita, que devia fer la separació de les quatre zones. El del mig consisteix en una creu grega, emmarcada dins un rectangle i a la vegada restant tota ella emmarcada dins un cercle. El darrer motiu sembla ésser una clau o una bandera.

Dues raons ens fan pensar que de les dues piques, segurament aquesta devia ésser la utilitzada per a l’administració del baptisme. D’una banda, el fet de presentar la superfície polida ens demostra haver estat treballada amb més cura. D’altra banda, una interpretació dels motius representats ens trasllada a una simbologia eminentment baptismal. Aquests motius han estat interpretats per Pere Canturri, com el baptisme, com a clau que obre a l’home les portes del cel i que el prepara per a l’eucaristia —cercle amb creu—, i l’escut que el fa soldat de crist —amb la confirmació—, és a dir, la concepció del baptisme com a sagrament inicial i preparatiu per a la comunió i confirmació.

Aquesta peça, d’un marcat caràcter popular, cal incloure-la dins la segona meitat del segle XII, en un període genuïnament romànic.

L’altra pica no pogué ésser recuperada fins l’any 1983, en què tingueren lloc les obres de condicionament de l’entorn de l’església.

Aquesta pica té una superfície molt irregular i és mancada de decoració, cosa que la dota d’un aspecte molt auster. La seva vora és plana i només presenta uns entrants suaus, situats simètricament per a encaixar la coberta.

Tenint en compte la manera com fou dissenyada i l’austeritat general que presenta, aquesta pica devia ésser destinada a guardar-hi oli.

Les seves mides són: diàmetre coordenades, interior 84 cm, exterior 110 cm; diàmetre abscisses, interior 103 cm, exterior 136 cm; altura, sense comptar el peu, 73 cm; fondària de la cavitat, 33 cm.

Aquesta pica, genuïnament romànica i d’un marcat caire popular, s’inscriu dintre la segona meitat del segle XII. (MPM)

Bibliografia sobre la talla

• Exposition, 1958; Puigoriol, 1967; Durliat-Allegre, 1969; Delcor, 1970; Noguera, 1977; Cook-Gudiol, 1980, VI. (PBM)