Situació
Vista exterior de l’església des del costat sud-occidental. Hom pot veure al mur de migjorn la porta d’entrada.
J. Vigué
L’església de Sant Esteve es troba a la parròquia de Sant Julià de Lòria, al sud-oest del terme, al sector de la dreta de la Valira. El lloc, situat a 1 425 m d’altitud, era un antic llogaret conegut amb el nom d’Alins. Avui només en resta una casa i l’església. Es troba al límit fronterer d’Andorra amb l’Alt Urgell i a molt poca distància del poble d’Arduix.
Situació: x 1°27′00” — y 42°26′30”.
Per a arribar-hi, cal agafar a Sant Julià de Lòria la carretera que puja a Fontaneda. Uns 300 m abans d’arribar a aquest poble i a mà esquerra hi ha un trencall, que és el que cal agafar. Després d’1,5 km hom trobarà el trencall de Canòlic, que cal esquivar, i continuar endavant. Des d’aquí a l’església hi ha uns 3 km escassos, a mig camí dels quals hom trobarà sota un revolt i a mà esquerra, una casa. El camí no és pas perdedor, però la pista és dolentíssima i, si hom no disposa pas d’un cotxe alt, és aconsellable que hi arribi a peu. L’església es troba al costat dret, tocant a la pista uns 150 m abans d’arribar al Mas d’Alins.
Església
Planta del’església, un edifici senzill amb una nau, capçada vers llevant per un absis semicircular.
F. Rodríguez
No disposem de cap dada històrica que ens aclareixi res d’aquesta església, l’examen exterior de la qual indica que ha estat molt restaurada.
L’edifici, que fa 11,20 m de llargària total, és una construcció molt simple i obeeix al tipus d’església rural més senzill que coneixem: una nau rectangular (fa 9 m × 4,90 m), que s’obre vers ponent i és rematada vers el costat de llevant per un absis semicircular. L’edifici, doncs, és ben orientat. Els seus murs han estat fets amb un aparell rústic, amb pedres escantonades a cops de martell i sense formar filades. La pedra utilitzada és de qualitat diversa. Així hom ha fet alternar, sense gaires miraments, la pedra tosca amb la llicorella i amb la calcària. Als muntants dels angles hom procurà de triar d’uns blocs més grossos, a fi que l’encaix d’un mur amb l’altre restés ben assegurat. Aquest aparell, malgrat tot, és uniforme i no té en tot el perímetre de l’edifici cap variació.
Un dels elements més bonics és l’absis, probablement la part més restaurada. Allí els blocs de pedra són força semblants, quadrats i més aviat grossos, i sembla que hom ha intentat de posarhi un aparell de filades i a trencajunt.
Al mur de migjorn i vers la meitat de la nau, però un xic desplaçada vers ponent, hi ha oberta una petita i rudimentària porta d’entrada (la seva llum fa 0,78 m d’ample × 1,72 al punt més alt). Ha estat oberta en el mateix aparell i és coberta amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. Per aquesta porta hom baixa, per mitjà d’uns pocs graons, vers el sòl de l’església, de nivell força més baix que el de l’exterior.
Al de ponent, el mur és completament llis. Només hi ha una petita obertura quadrada. El seu aspecte és robust i massís i és coronat per un petit campanar d’espadanya, amb una petita obertura coberta amb un arc de mig punt, fet amb dovelles.
A tramuntana, el mur, mig tapat per la terra del marge, tampoc no té obertures.
El mur de llevant forma un plec on s’obre l’absis, que és un xic descentrat i més acostat vers migjorn. Aquest descentrament no és apreciable a l’exterior. L’absis, més estret que no pas la nau, és llis completament i no té ornamentació de cap mena. És molt probable que originàriament al centre de l’absis hi hagués una finestra, desapareguda arran d’una restauració. La teulada de l’absis és força més baixa que la de la nau. Interiorment és cobert amb un quart d’esfera.
L’interior de l’església és llis i el seu aparell resta amagat sota una capa d’arrebossat. Els murs no tenen tampoc cap ornamentació. La nau és coberta amb encavallades de fusta, que recolzen damunt els murs laterals. Aquestes encavallades aguanten una jàssera central, sobre la qual reposen les bigues que aguanten l’empostissat que sosté les peces de la coberta, feta, com la de l’absis, amb llicorella.
És ben difícil poder datar aquest edifici, que cal adscriure a un dels models més corrents de l’època. Un tipus de construcció, tanmateix, que perdurà bastant de temps. La manca d’elements ornamentals ens priva de disposar d’una dada que possiblement ens podria donar alguna llum al respecte. La manca de documentació és també una altra dificultat. Sobre aquest punt hi ha qui creu que és possible que a la taula de l’altar, actualment regruixida des del moment en què hi fou instal·lat el retaule que encara es conserva, hi pot haver la lipsanoteca i l’acta de consagració de l’església, dipositats al moment de la seva inauguració.
Sigui com vulgui, creiem que la primera meitat del segle XII fóra una data adequada.