Crist
Vista de conjunt de la imatge, conservada al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, on és catalogada amb el núm. 15 922.
ECSA-Rambol
El Museu d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. 15 922 d’inventari, la imatge d’un crucifix de talla policromada, de 52 × 51 cm damunt una creu de 136 × 78 cm; però actualment no és exposada al públic sinó retirada al magatzem. Fou adquirida l’any 1906 a Miquel Deó, notari de la Seu d’Urgell, i és considerada com a obra del segle XIII. Procedeix d’una parròquia d’Andorra, no determinada.
Per tal d’evitar de cometre errors atribuint autenticitat a detalls dubtosos, el catàleg de l’exposició internacional L’Art Romànic del 1961 ens adverteix que “la imatge i la policromia semblen haver estat objecte d’algunes restauracions, de manera que l’estat en el qual es troba el Crist és poc satisfactori”.
Tanmateix, la imatge, tal com la veiem ara, ens sembla una petita i graciosa figura de proporcions equilibrades i d’estructura molt esquemàtica però segura; la posició, un xic descentrada, i la inclinació del cos i el cap, vers la dreta, li donen un petit moviment que insinua ja la tendència vers el gòtic, i més encara l’encreuament, molt ben resolt, de les cames, que deixa veure pràcticament només la cama dreta, de línies fines i correctes, i els peus perfectament superposats. Observem que el peu dret és trencat i li manca el final, de manera que deixa veure el peu esquerre a sota, amb els dits incomprensiblement ben treballats.
La tovallola no és altra cosa que la imitació d’un drap llis i molt curt, que deixa les cuixes molt destapades, i que forma al costat dret una simple llaçada penjant i molt imprecisa.
El cap és interpretat molt sòbriament, però marcant els petits relleus necessaris del nas i la boca, petita i ben dibuixada, però perjudicada per uns desperfectes que semblen donar-li un fals somriure inexistent; la barba és poblada i arrodonida, i no porta bigoti; el cabell sembla retocat com per a adaptar-hi una corona, o potser suprimir-la, car, malgrat l’actitud clarament penjant dels braços, el cap conserva la recta posició pròpia de les majestats. El cos és llis, amb uns petits relleus molt suaus, que marquen els pectorals i els volums del costellam, però no pas les costelles, que no són indicades.
Els braços són potser els fragments que escultòricament tenen més personalitat. Molt rectes, l’esquerre gairebé absolutament, recorden els del Crist de la col·lecció Soler i March, i ens donen una altra manera d’interpretar la pesantor de la figura, que penja així fins al límit de tota la tensió possible: desesperadament.
L’estructura de les mans és de bona mena, però tenen els dits retallats, sobretot els de la mà dreta; el dit gros, molt cargolat al voltant del clau, mostra el mateix esquema que veiem a les mans del Crist de Montmagastre i a les del Crist de Salardú, i en dona una versió gairebé idèntica. Aquesta raresa, completada amb la inclinació de la mà, torçant el canell, la barba, poblada i arrodonida, i la manca de bigoti, ens indueix a pensar en una barroera imitació del Crist de Salardú, que la data i la procedència farien acceptable; però n’és estèticament tan allunyada, que qualsevol comparació esdevé excessiva.
La creu lliga molt bé amb la imatge, i ens mostra la forma normal de creu d’altar. De factura igualment barroera, és perfecta i desigual, però de línia graciosa i de forma ben singular, amb un eixamplament angulós a la part central, com un nimbe en forma d’ampla creu, i acaba amb els extrems lleugerament més amples i un final trilobat. Conserva restes abundants de pintura blanca amb motius florals i una franja blava a tot el volt.
El conjunt és d’una innegable rudesa, segurament obra de l’artesania popular, però sense descartar la possible paternitat d’un Taller d’Urgell ja decadent. És una mostra ben específica del romànic tardà, i conserva encara prou qualitats per a fer-la estimable, malgrat els retocs soferts, els quals, probablement, no alteren gaire el seu caràcter original.
Una imatge, en fi, que ens plauria tornar a veure al museu, damunt l’altar, també andorrà, de Sant Romà de Vila, com constava al catàleg del museu del 1936, a les pàgines 59 i 60, i on l’havíem admirat tantes vegades. Però dubtem molt que el seu lamentable estat de conservació ho permeti.
Bibliografia
- Catàleg, 1936, pàg. 60, núm. 22, sala XII; Cocagnac, 1955, pàg. 12; Catàleg, 1961, pàg. 108; Bastardes, 1978, pàgs. 372-375.