Presentació geogràfica
Vista aèria de l’extrem de llevant de l’Alta Cerdanya, amb les carreteres que conflueixen al coll de la Perxa.
ECSA - F. Tellosa
La Cerdanya, comarca natural per excel·lència, és una unitat territorial que ha estat afectada per diferents divisions administratives i polítiques al llarg de la seva història. En primer lloc, el Tractat dels Pirineus, signat l’any 1659, que va repartir les terres cerdanes entre França i l’estat espanyol, i en segon lloc, la divisió provincial espanyola de l’any 1833 —actualment encara en vigència— que va adscriure uns municipis cerdans a la província de Lleida i uns altres a la de Girona. Aquestes successives divisions, però, no han fet que els seus habitants perdin el sentit d’unitat, i així l’any 1932 van voler expressar el desig de ser comarca única. Aquí, nosaltres tractem la comarca de la Cerdanya com una unitat, deixant de banda les divisions administratives, encara que en alguns moments hi haurem de fer referència.
La comarca de la Cerdanya presenta una superfície total de 1 129 km2 i limita al N amb el País de Foix i el Capcir, al S amb el Berguedà, a l’E amb el Conflent i el Ripollès i a l’W amb Andorra i l’Alt Urgell. La plana de la Cerdanya, la part bàsica de la comarca, es troba separada i alhora unida, a través de l’estret d’Isòvol, de la subcomarca de la Petita Cerdanya o Batllia. L’altiplà de la Perxa, per la banda oriental, i la zona del Baridà, a ponent, que inclou el municipi de Pont de Bar, actualment pertanyent a la comarca de l’Alt Urgell, completen el territori cerdà.
La fisonomia de la comarca és la d’una plana, orientada d’ENE-WSW, que s’obre enmig de potents relleus muntanyosos, els quals formen part del massís dels Pirineus. Aquesta plana, d’origen tectònic, es va originar per l’esfondrament de tot un bloc de terres, anomenat pels geomorfòlegs graben, situat entre dues falles. Hi ha quatre passos naturals que hi permeten l’accés: la collada de Toses, el coll de la Perxa i el de Pimorent i la mateixa vall del Segre.
Les dues principals unitats geomorfològiques que conformen el territori cerdà, i que alhora marquen dos caràcters ben diferents són: la muntanya, de vocació ramadera i amb importants masses forestals, per una banda, i la plana, zona més agrícola, per una altra.
Tots els relleus muntanyosos s’inscriuen dins l’anomenat Pirineu Axial i són constituïts per materials paleozoics; s’han d’exceptuar, però, la serra del Cadí que és formada per calcàries del secundari i que forma part del prepirineu intern. Sobre aquest sòcol paleozoic es desenvolupen replans d’erosió a diferent alçada; es pot observar un primer nivell entre els 2 000 i 2 600 m, representat sobretot pel pla de Salines, que davalla del Puigmal en direcció W; aquí, sobre aquest primer replà, es localitzen extenses pastures. Un segon nivell se situa entre els 1 500 i els 1 600 m d’altitud, i és aquí on es troben assentats els nuclis de població més enlairats.
Al llarg de tot el territori comarcal es poden trobar valls amb forma de U, llacs, circs i arcs morrènics, que són les restes que recorden el gel que no fa gaire temps cobria les valls més elevades.
Les principals alineacions muntanyoses que envolten l’àmplia conca cerdana són, al nord, la serra de la Valleta i la del Sirvent, que juntament amb la cadena formada pels pics Negres d’Envalira, de Perafita, del Sirvent, de Setut, de Vallciverar, Alt de Pessons i de Monimalús separen les terres de la Cerdanya de les andorranes. La Serra de Campquerdós i el massís del Carlit, amb la pica de Carlit, el Puigpedrós (2 919 m, el més alt dins el territori cerdà) i el Puig Peric acaben de cloure la plana del nord. Al sud, el Puigmal (2 909 m), la Tossa d’Alp, la serra del Cadí i les Penyes altes de Moixeró, aïllen la Cerdanya de les comarques veïnes.
La cubeta, com ja hem dit anteriorment, es formà per l’esfondrament de la llosa del mig de dues falles, una de les quals, la situada a migjorn, continuà esfondrant-se després que l’altra deixés d’ésser activa; això ha provocat que el contacte entre la plana i la muntanya sigui brusc en la zona meridional, mentre que la falla septentrional, molt més dissimulada per l’erosió, és esglaonada ja que es troba recoberta per materials dipositats durant el miocè en un llac que recobria tota l’actual cubeta, els quals enllacen amb els plans d’erosió més baixos.
Segons Solé i Sabarís, a la plana cal distingir els següents elements geomorfològics: en primer lloc, unes plataformes pedregoses enlairades entre 1 200 i 1 300 m, residus de l’antic peu de muntanya; en segon lloc, costaners xaragallats (badlands) formats pels terrenys argilosos miocènics; i, en el nivell inferior, finalment, la plana pròpiament dita, formada per les argiles miocèniques recobertes en part per terrasses fluvioglacials i glacis d’erosió.
Tres són els principals trets definidors del clima de la comarca; el primer és la sequedat, originada per l’existència dels relleus muntanyosos que clouen la plana tant pel nord com pel sud: les serres del Carlit i del Campquerdós no deixen que hi penetrin els vents humits que provenen de l’Atlàntic, mentre que la serra del Cadí i el Puigmal frenen l’entrada dels vents mediterranis.
La segona característica és una gran diversitat tèrmica, que pot arribar a ser de 10°C entre punts situats relativament a prop els uns dels altres. Això és degut a les grans diferències altitudinals que es donen dins el territori comarcal, que poden ésser de 2 000 m en poc més de 10 km.
La tercera característica climàtica és la gran diferència que s’observa entre el solell i l’obaga, originada per la disposició ENE-WSW dels relleus muntanyosos, que genera una diferència d’insolació molt important i que fa que la neu que s’acumula en els cims de les muntanyes romangui tres mesos en una zona i que desaparegui ràpidament en l’altra.
Les precipitacions són màximes en el mes de maig, en què es registren 138, 9 mm a la Molina i 87,8 mm a Puigcerdà, mentre que el mínim actual es dona durant el mes de març a Puigcerdà (43,7 mm) i durant els mesos de gener i febrer (63,3 i 63,7 mm, respectivament) a la Molina, la qual cosa origina que alguns hiverns manqui neu en les estacions d’esquí. Les precipitacions acostumen a ser en forma sòlida durant els mesos d’hivern en la major part del territori comarcal.
Com a intensitat màxima cal destacar les precipitacions dels dies 6 i 7 de novembre de 1982, ja que a la Molina es van registrar 214,0 i 341,8 mm respectivament; aquestes precipitacions van ocasionar greus inundacions, esllavissades i importants danys materials dins el territori comarcal.
La temperatura mitjana de Puigcerdà és de 9,5°C, mentre que a la Molina el valor mitjà és de 5,5°C. Amb aquest descens de la temperatura a mesura que guanyem alçada, es pot afirmar que en els cims dels sistemes muntanyosos més importants la temperatura mitjana actual se situa al voltant dels 0°C i que, per tant, hi ha una diferència, com ja hem apuntat abans, de gairebé 10°C entre el fons de la plana i les parts altes de les muntanyes.
Les temperatures mensuals més baixes es registren en totes les estacions durant el mes de gener, de -1,4°C de mitjana a la Molina i de 1,8°C a Puigcerdà. Les mitjanes més elevades es donen durant el mes de juliol i assoleixen valors de 13,9°C a la Molina i de 18,0°C a Puigcerdà. Cal fer esment del fenomen de la inversió tèrmica que origina, alguns dies d’hivern, que les temperatures siguin més baixes en el fons de la plana que no pas a mitja alçada.
La gran quantitat d’hores de sol de què gaudeixen les terres situades a solell (2 600 h. a Osseja, anualment) propicia l’existència de sanatoris heliotròpics, sobretot a la part francesa de la Cerdanya, ja que aquesta és la zona del país veí que rep més hores de sol al llarg de l’any.
Els principals vents de la comarca són: el Llevant, que prové del SE i origina pluges a la Baixa Cerdanya; el Carcanet, que baixa pel coll de la Perxa; l’anomenat vent del forat de la Seu, que és un vent de l’W; i, finalment, el vent del NW, que és limitat per les valls del Querol i Meranges i gairebé mai no arriba a la plana.
El Segre i el Querol són els dos corrents fluvials vers els quals menen totes les rieres i els torrents de les diferents valls de la comarca. Presenten un règim marcadament nival, ja que el seu cabal màxim es dona durant els mesos de maig i juny, coincidint amb el desglaç.
El riu Segre neix a més de 2 000 m d’alçada, sota el pic del mateix nom, al nord del Puigmal. És un dels principals afluents de l’Ebre i té una llargada de 265 km i una conca de 22 578,7 km2, dels quals 55 km de longitud i 1 143 km2 de superfície es troben inclosos dins el territori comarcal de la Cerdanya.
Els seus principals afluents per la dreta i, per tant, provinents de les muntanyes orientades vers el migdia són: el Raur, que recull les aigües de les valls d’Angostrina, Brangolí i Bona, provinents del massís del Carlit; el Duran, que baixa de la zona de Meranges i recull totes les aigües provinents de Malniu i Engorgs; el torrent de la Quera; el riu de la Llosa —nodrit per les aigües que li aporten els diferents estanys situats en la seva capçalera: el de Vallcivera, de Montmalús, de la Muga i de Calm Colomer—; l’Arànser, que davalla dels llacs de Cicut i la Pera i el mateix riu Querol, entre d’altres.
Per l’esquerra, de la baga, rep les aportacions del torrent d’Alp, format de l’aiguabarreig dels torrents de la Molina, de Saltèguet i de Sagramorta; el de la Valira —que es nodreix de les aigües dels torrents de Coma Pregona i de Coma Oriola—; el de Grau d’Os i, finalment, els que davallen de la serra de Cadí —les Planes, Ingla, Pi, Ridolaina, Bastanist, Quer i Arsèguel—.
Les riuades de l’any 1982 van provocar un canvi en l’estructura del riu, ja que van originar la formació de meandres a causa de l’acumulació d’arrossegalls. Aquests meandres s’han convertit en hàbitat idoni per la llúdriga, fins al punt que l’àrea entre Bellver i Martinet ha estat declarada zona d’especial protecció d’aquest rosegador. El nou pla de la Confederació Hidrològica de l’Ebre preveu tornar el riu Segre al seu antic curs, la qual cosa seria totalment desastrosa per a la llúdriga.
El riu Querol o d’Aravó, per la seva banda, neix al coll de Pimorent, segueix la vall del mateix nom, passa prop de Puigcerdà i desemboca al Segre, al costat del poble de Soriguerola, havent rebut les aportacions dels torrents de Campquerdós, de Fontfreda, de la Coma i de Fontviva. Té uns 30 km de recorregut i alimenta les sèquies de Puigcerdà, de Ger i de Saneja, entre d’altres.
L’aprofitament hidroelèctric dels diferents cursos fluvials és pràcticament nul atesa la disposició subhoritzontal de la plana, però les aigües dels rius i els torrents han estat aprofitades, ja des d’antic, per a l’ús humà i per a regar prats i camps de conreu mitjançant la construcció de sèquies, la més antiga de les quals és la d’Age. També són importants el canal de Puigcerdà, del segle XIV, el de Sant Pere i les sèquies de Saneja, del Vilar, etc.
La vegetació de la comarca és de caràcter alpí continental amb trets mediterranis. La situació, la latitud, la insolació, la pluviositat i l’altitud són diversos factors que marquen unes grans diferències en la vegetació cerdana. A grans trets, però, podem establir quatre estatges que se superposen altitudinalment els uns als altres: fins als 1 200-1 500 m és el domini de la roureda; el pi roig domina entre els 1 500 i els 1 700 m i el pi negre entre els 1 700 i els 2 000 m, el qual cedeix progressivament el territori als prats alpins.
La roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) és la més difosa. És una formació arbòria poc ombrívola, en la qual la llum del sol pot entrar amb facilitat, cosa que permet l’existència d’un dens sotabosc format, entre d’altres espècies, per boix (Buxus sempervivens), corner (Amelanchier ovalis), arç blanc (Crataegus monogyna) i heura (Hedera helix), entre d’altres. Quan els sòls són més humits, se solen trobar vernedes, pollancredes o salzedes. Molts boscos han estat substituïts per pastures seques que, quan són abandonades, són ocupades ràpidament per matollars de ginebró (Juniperus communis) i de bàlec (Genista Balansae). El fenomen climàtic de la inversió tèrmica fa que, a solell, puguem trobar carrascars a més alçada que el roure martinenc quan, normalment, hauria d’anar a l’inrevés.
El pi roig (Pinus sylvestris), juntament amb el pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) i l’avet (Abies alba) —identificat al bosc de Saltèguet, a la vall de Núria— formen les masses forestals de coníferes que entapissen els vessants de les muntanyes cerdanes. El primer tipus de bosc presenta un sotabosc de nabieres (Vaccinium myrtillus), mentre que en el segon abunda el neret (Rhododendron ferrugineum).
Els prats de festuca supina (Festucion supinae) i d’ussona s’enfilen més enllà dels 2 400 m, on les condicions climàtiques són adverses a l’arrelament d’arbres i arbustos, formant petits coixins entre el pedruscall.
L’ocupació humana
Mapa de la comarca de la Cerdanya amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Els primers indicis que es tenen de poblament a la Cerdanya corresponen a la darrera fase del neolític antic. Aquesta configuració de depressió entre muntanyes ha afavorit des de sempre la seva funció de lloc de pas, funció que va ser especialment important durant l’edat del ferro, ja que va ser el camí utilitzat per les tribus indoeuropees per accedir a la Península Ibèrica. Aquests primers pobladors, anomenats pels grecs karetans o ceretans són els que han donat nom a la comarca. D’altra banda, la Cerdanya va sofrir diverses invasions: la romana, la visigoda i tampoc no es va escapar de les ràtzies sarraïnes.
Durant l’alta edat mitjana la densitat de població era alta, ja que es creu que va ser amb gent de la comarca que Guifré el Pelós, l’any 879, va iniciar la repoblació de les terres del Ripollès, Osona i el Baix Berguedà.
Hi va haver un retrocés de la població entre els segles XIII i XVI; l’any 1380 es registraren 1 065 focs a la Baixa Cerdanya i 388 a l’Alta Cerdanya, la qual cosa indica que dins el conjunt comarcal hi havia uns 6 500 habitants mentre que del fogatge del 1553 es desprenen les xifres de 941 i 327 focs, a la Baixa i l’Alta Cerdanya, respectivament, i per tant una població total d’uns 5 800 habitants. La vila de Puigcerdà és la que va experimentar, durant aquests segles, una davallada més acusada dels efectius humans, ja que va passar de tenir l’any 1365 un cens de 833 focs, a tenir-ne només 337 el 1555.
A partir del tractat dels Pirineus de l’any 1659, a causa del repartiment del territori cerdà entre l’estat francès i l’espanyol, les dades sobre població es recolliren en anys diferents, la qual cosa fa que no puguem donar xifres del total d’habitants de la comarca al llarg dels segles.
Les convulsions bèl·liques del segle XVII van provocar un estancament i, fins i tot, un cert retrocés de la població; però durant el segle XVIII i el principi del XIX hi hagué una ràpida recuperació i es va arribar a assolir un màxim nombre d’habitants a mitjan segle passat: l’any 1857, a la Baixa Cerdanya hi havia 15 854 persones, mentre que a l’Alta Cerdanya l’any 1861, la xifra era de 10 794.
Posteriorment es va iniciar una davallada poblacional que va ser molt més acusada a la Baixa Cerdanya que no pas a l’Alta, ja que dins el territori espanyol hi va haver tot un seguit de factors que facilitaren l’emigració, mentre que a la Cerdanya francesa la conjuntura va afavorir la permanència de la població. L’existència d’una indústria que pogués ocupar la mà d’obra cerdana en les conques del Llobregat i del Ter fou el principal factor d’emigració en el territori espanyol, mentre que la qualitat de l’agricultura, l’existència d’una menestralia viva i la possibilitat de realitzar migracions estacionals, expliquen per què la població de l’Alta Cerdanya va romandre dins el territori comarcal.
Actualment s’observa una estabilitat demogràfica, una estructura de la població no regressiva, un creixement vegetatiu regular i unes migracions tant internes com externes encara importants però més compensades que en altres zones dels Pirineus. Aquest estancament en la davallada demogràfica és originat, sobretot, pel turisme.
Els petits nuclis que no estaven a prop dels grans centres de població, de l’activitat turística o al costat de les principals vies de comunicació, han continuat perdent població. Aquest és el cas d’Eina, que ha passat de tenir més de 300 habitants al final del segle passat a tenir-ne una cinquantena en l’actualitat.
L’activitat agrícola i ramadera no s’ha mantingut estable al llarg del temps, sinó que ha anat evolucionant, adaptant-se a les demandes del mercat. S’observa, dins del territori comarcal, una disminució de la superfície agrícola, però s’ha guanyat en productivitat en incorporar-se els avenços tècnics a les activitats del camp. Avui dia s’estan abandonant conreus tradicionals, com el blat, la patata (anomenada “trumfa” a la Cerdanya), la mongeta, etc., amb poca demanda, que són substituïts per pastius per a alimentar els ramats, sobretot el bestiar boví.
En la dècada dels setanta, mentre que el bestiar oví, cabrum i de peu rodó estaven en una fase de franca recessió a la comarca, el porcí, amb la implantació de tot un seguit de granges en els municipis de Bolvir, Ger i Bellver de Cerdanya, va prosperar, però va començar a perdre importància a partir de la meitat dels vuitanta. El boví, encaminat sobretot a la producció lletera, va experimentar una ràpida expansió gràcies a la implantació de les cooperatives. Aquesta orientació del bestiar boví vers la producció de llet va originar la substitució de les vaques de raça suïssa, tradicional en terres cerdanes, per vaques frisones, que encara que no podien enfilar-se als pastius d’alta muntanya —tal com podien fer les anteriors—, tenien una producció de llet molt superior i per tant eren molt més rendibles econòmicament.
A partir de l’entrada en el mercat comú, i a causa de la unificació de les quotes lleteres i dels plans de sanejament europeus, l’activitat lletera, en gran part, està desapareixent.
L’establiment industrial no es produí dins el territori cerdà fins al segle XVII, i es relacionà amb el teixit de la llana. El segle XVIII fou el de màxim esplendor, ja que llavors s’exportaven els productes confeccionats als mercats de l’Alt Urgell i a terres franceses fins a Cotlliure. Però la manca d’una bona infraestructura viària ha provocat que, en l’actualitat, l’activitat industrial sigui molt feble i amb tendència a debilitar-se encara més: les indústries destinades a la transformació dels recursos comarcals tradicionals, llet i fusta, han anat perdent personal i han acabat tancant-se. Les úniques indústries que encara subsisteixen són les que es dediquen a elaborar productes de primera necessitat, tant per als habitants de la comarca com per als turistes (forns de pa, tallers de reparació d’automòbils, etc.). Els últims anys s’està produint el fenomen de la supervivència d’activitats tradicionals com la fusteria i el metall, destinades a la fabricació de llars de foc, reixes, balcons, marcs, portes, parquets, etc., per a cases de segona residència.
La Cerdanya ha estat des de sempre una àrea d’esbarjo i, actualment, el turisme té un pes molt important dins l’economia de la comarca ja que en viuen directament moltes famílies, i molts altres sectors hi estan vinculats indirectament. Diferents factors com el paisatge, el clima, la neu, la tranquil·litat, l’ambient rural, etc., fan d’aquesta comarca el lloc escollit per moltes persones per escapar-se durant els caps de setmana i les vacances de les tensions que imposa la vida actual. A més, la construcció del túnel del Cadí (inaugurat el 20 d’octubre de 1984 i construït en un temps rècord de 34 mesos) i de l’eix del Llobregat ha permès una comunicació més ràpida entre les terres cerdanes i Barcelona i la seva rodalia, que és d’on procedeixen la majoria dels turistes catalans.
L’oferta hotelera, que havia augmentat els últims anys, es troba, actualment, estancada, encara que han augmentat el nombre de turistes que han triat la Cerdanya com a lloc de vacances. Això és degut a un canvi en les exigències de la demanda, que es decanta vers els càmpings, els apartaments o les torres (les anomenades segones residències), les quals impliquen un turisme més definitiu, no tant de pas com el que ocupa les places hoteleres.
Podríem dir que la Cerdanya ha estat la pionera dels càmpings de muntanya. La creació l’any 1967 del primer càmping, “La Cerdanya”, al poble de Prullans, obre la porta a un nou tipus d’allotjament turístic a la comarca; li segueixen el de Saneja, Bellver i Puigcerdà. Per a posar un exemple, de les cent places inicials s’ha passat a les 1 300 que hi ha en l’actualitat, és a dir, en 25 anys s’ha experimentat un augment del 1 300%.
L’esquí, un dels principals factors d’atracció turística, es pot practicar en les següents estacions: Bolquera-Pirineus 2000, Fontromeu, Guils-Fontanera (esquí nòrdic), Eina 2600, Er-Puigmal, Portè-Pimorens, Lles i Arànser (també esquí nòrdic), la Molina i la Masella.
Els setze municipis que configuren la Baixa Cerdanya són: Alp, Bellver de Cerdanya, Bolvir, Das, Ger, Guils de Cerdanya, Isòvol, Lles, Llívia, Meranges, Montellà i Martinet, Prats i Sansor, Prullans, Puigcerdà, Urtx i Urús.
Els municipis que formen part de l’Alta Cerdanya són: Angostrina i Vilanova de les Escaldes, Bolquera, la Cabanassa, Dorres, Èguet, Eina, Enveig, Er, Estavar, Font-romeu, la Guingueta d’Ix, Llo, Montlluís, Naüja, Osseja, Palau de Cerdanya, Planès, Porta, Portè, Sallagosa, Sant Pere dels Forcats, Santa Llocaia, Targasona, la Tor de Querol, Ur i Vallcebollera.
Bibliografia
- J. A. Bertran: La Cerdanya de sempre, Ed. Joventut, Barcelona 1982
- M. de T. Bolòs i Capdevila: Biogeografia, dins L’eix del Llobregat i el túnel del Cadí, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1983, pàgs. 343-344
- C. Carreras: Els homes, dins L’eix del Llobregat i el túnel del Cadí, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1983, pàgs. 347-357
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981
- R. Gay de Montellà: La Cerdanya, Biblioteca Selecta, vol. 364, Editorial Selecta, Barcelona 1964
- M. Jardí i Porqueras: Les aigües, dins L’Eix del Llobregat i el túnel del Cadí, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1983, pàgs. 337-342
- X. Mateu i Llevadot (Coor): La Cerdanya. Recursos econòmics i activitat productiva, Col·lecció Catalunya comarcal, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1981
- Li. Solé i Sabarís - P. Vila: La Cerdanya, dins Geografia de Catalunya, vol. II, ed. Aedos, Barcelona 1964, pàgs. 211-230
- El Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 15, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1983, pàgs. 253-377
- P. Vila: La Cerdanya, ed. Empúries, Barcelona 1984 (reedició del llibre de l’editorial Barcino aparegut l’any 1926)