El marc històric del romànic de la Cerdanya

Prehistòria i protohistòria

Probablement l’home ja ocupava la comarca de la Cerdanya durant la primera fase del neolític o neolític antic (entre els anys 6000 i 5000 aC), car està demostrada la presència de ceràmica cardial o montserratina, típica del neolític antic, a les comarques veïnes del Solsonès, l’Alt Urgell i Andorra; a l’Alt Vallespir s’ha trobat ceràmica de transició entre el neolític antic i el neolític mitjà. Del final del neolític antic, a l’entorn del 4000 aC, s’han trobat a la comarca diversos jaciments, ja sigui a l’aire lliure, com a Sant Feliu de Llo (Llo), al Pla del Bac (Eina), o bé a l’entrada de les coves, com a la Fou de Bor (Bellver de Cerdanya) i la cova d’Anes (Prullans-Bellver de Cerdanya). Els enterraments es realitzaven en forma d’inhumacions, probablement a l’interior de les mateixes coves.

A la fase de transició entre el neolític i les edats dels metalls, anomenada eneolític, corresponen les primeres manifestacions del megalitisme o sistema de construccions monumentals de caràcter funerari, fetes amb grans blocs de pedra. Són els dòlmens o sepulcres megalítics, on es practicava un nou ritus funerari, el de la inhumació col·lectiva, que sembla correspondre a una població d’arrels pirinenques estructurada en clans o grans famílies que posseïen en comú ramats transhumants i començaven a conèixer les noves tècniques metal·lúrgiques (bronze antic a Catalunya). Els megàlits coneguts i estudiats de la Cerdanya, com els de Brangulí (cova del Camp de la Marunya), Eina (dolmen de la Borda), Prullans (dolmen de ca n’Oren), Ordèn (dolmen de Talltendre), Coll de Faus i Enveig, són sepulcres de cambra simple de la darrera etapa del megalitisme (vers l’any 2000 aC), corresponents a l’anomenada cultura megalítica pirinenca.

És versemblant que les arrels més llunyanes d’aquests primitius habitants de la Cerdanya entronquin d’alguna manera amb els franco-cantàbrics del paleolític superior, que potser es transformaren durant el neolític en els pobles càntabre-pirinencs de què parlava Bosch i Gimpera. En tot cas, el que ens interessa de ressaltar és que pels volts del segon mil·lenni —qui sap si com a darrer graó d’aquesta evolució—, les valls pirinenques, de cap a cap, semblen habitades per una gent amb moltes afinitats culturals, que construïen megàlits, eren pastors, habitaven en coves i parlaven una llengua preindoeuropea de tipus bascoide. Degué ésser el relatiu isolament de les valls pirinenques allò que afavorí durant les primeres edats dels metalls el trencament de la possible unitat ètnic-cultural pirinenca originària i la progressiva individualització de les valls amb llurs habitants. D’aquesta evolució, més o menys alterada per la immigració d’ètnies estrangeres, sorgiren pobles ja històrics, els més importants dels quals, pel que fa a la serralada pirinenca, són segurament els vascons i els ceretes, aquells perquè servaren sempre la pròpia identitat i avui sobreviuen en els bascos, i aquests perquè durant molt de temps foren a Catalunya els hereus més purs del poble pirinenc indígena, anterior als moviments celtes i a la cultura ibèrica. El tronc comú o les afinitats culturals originàries de vascons i ceretes és testimoniat per la llengua preindoeuropea de tipus bascoide que parlaven els uns i els altres, i de la qual encara avui són reminiscència alguns noms de lloc de tipus basc com, Dorres, Èguet, Eina, Enveig, Er, Estavar, Gorguja, Ix, Lanós, Naüja, Osseja, Sareja, Ur, etc., a l’Alta Cerdanya, i Age, Arànser, Baltarga, Lavascort, Bastanist, Béixec, Das, Éller, Estana, Gréixer, Olopte, Saltèguet, Saneja, Sansor, a la Baixa Cerdanya. Tota aquesta abundància de topònims preindoeuropeus potser reflecteix també un poblament intens de la comarca en època prehistòrica.

De fet, la individualització de la conca cerdana sembla sobretot obra de l’edat de bronze, i més concretament del bronze mitjà (vers l’any 1500 aC). A aquest període corresponen molts jaciments arqueològics que han proporcionat un material abundant i singular, fins al punt que els prehistoriadors creuen trobar a la comarca una civilització particular i autònoma que anomenen bronze cerdà. Ens referim als jaciments de la cova de Fou de Bor, de les coves d’Olopte, l’Abric de Dorres, poblat de Sant Feliu de Llo i l’Abric de l’Avellanosa als Caus de Targasona, on s’han trobat peces de ceràmica decorades amb molta originalitat, a base d’impressions, cordons i incisions; juntament amb aquest tipus de ceràmica s’han trobat algunes destrals, altres eines de bronze i ceràmiques d’apèndix de botó, que són vestigis d’una influència cultural europea, segurament portada per immigrants del nord d’Itàlia que passaren pel sud de França i s’establiren primer a les comarques de la costa i després a les de l’interior de Catalunya. A la Cerdanya es barrejaren, doncs, una població indígena pirinenca, d’economia preferentment ramadera i que practicava el ritus funerari de l’enterrament col·lectiu en dòlmens, i grups emigrats de raça alpina caracteritzats per llur braquicefàlia, per desenvolupar plenament la metal·lúrgia del coure i per posseir un grau elevat d’organització social i econòmica. Dels habitants de la comarca, uns, com una pervivència dels temps antics, practicaven encara aleshores la vida cavernícola (Fou de Bor, Olopte, Dorres), mentre que d’altres començaven ja a viure en poblats a l’aire lliure (Sant Feliu). Aquestes formes de vida i de cultura pròpies del bronze cerdà no evolucionaren gairebé gens durant segles, de manera que quan la resta de Catalunya conegué la primera edat de ferro (entre el 1000 i el 800 aC), la Cerdanya vivia encara en un ambient d’edat de bronze, bé que en un bronze en què es barrejaven ceràmiques de motius decoratius tradicionals amb ceràmiques de motius nous (els acanalats), el qual donà una certa personalitat a la fase d’evolució final del bronze cerdà i justifica que els prehistoriadors l’anomenin amb propietat cultura ceretana. La troballa d’escòries de ferro al poblat de Sant Feliu de Llo és un testimoniatge, també, que en la fase final del bronze cerdà la comarca començava a conèixer la metal·lúrgia del ferro i que, amb notable retrocés sobre la resta de les comarques catalanes, la Cerdanya es preparava a entrar en una nova edat.

Durant els primers segles del primer mil·lenni començaren a arribar a la Península Ibèrica, procedents del centre d’Europa, els pobles indoeuropeus o dels camps d’urnes, que algun prehistoriador considera oriünds, en darrera instància, de les estepes asiàtiques. Coneixedors de la metal·lúrgia del bronze i de la del ferro (cultura de Hallstatt), els indoeuropeus penetraren a Catalunya, en part, a través de la Cerdanya, pel coll de la Perxa i la vall del Segre. És a ells que es deu segurament una intensificació del conreu i de la ramaderia i, segurament, també una innovació revolucionària, la metal·lúrgia del ferro, encara que algun prehistoriador considera que aquesta tècnica fou importada pels fenicis i no pels indoeuropeus.

Del pas dels indoeuropeus per la Cerdanya i de llur influència sobre els ceretans, n’és testimoni la cova de Fou de Bor, que, habitada encara durant la primera edat de ferro, ha fornit fragments de ceràmica hallstàttica.

Entre els segles VIII i VI aC, la franja de territori compresa entre el Llenguadoc meridional i Andalusia, per la banda de la costa, entrà en contacte amb els pobles mediterranis colonitzadors, fenicis i grecs. Aquestes influències externes i la pròpia dinàmica interna expliquen la formació i la difusió de la cultura ibèrica, que es va estendre de manera desigual pel llevant peninsular. Tanmateix, els ceretans, emparats en la relativa dificultat d’accés a les seves valls, restaren aleshores una mica al marge de l’aiguabarreig de pobles i influències comercials i culturals que assenyalen la fi de la prehistòria. La vida de la Cerdanya, relativament apartada dels corrents històrics, es caracteritzà per la pervivència de les formes de vida material del final del bronze cerdà —cultura ceretana—, com la ceràmica feta a mà i decorada amb acanalats, que en algun jaciment, com el del fogar del Pic de Bena, coexisteix amb la ceràmica feta al torn de l’edat de ferro i amb la ceràmica i la moneda d’època romana. La no-iberització i la vida aïllada de la comarca, que expliquen l’arcaisme de la seva civilització en època preromana, no exclouen la presència tardana de certs elements nous, que cal atribuir a la proximitat i l’influx del món ibèric, com són l’adopció de l’escriptura, una certa circulació monetària i un principi d’activitat comercial. De tot això, n’han quedat vestigis, com una inscripció en caràcters ibèrics trobada a la vall d’Osseja, al Replà del Genebrí, i quatre monedes ibèriques, dues del segle II aC, procedents del cementiri d’Age (municipi de Puigcerdà), i dues del segle I aC (?), del cementiri de Palau de Cerdanya.

Per tot això, en acabar la llarga fase d’evolució humana que anomenem prehistòria, a la Cerdanya ja s’havien definit alguns dels elements que seran propis de la seva personalitat històrica. Ens referim a l’arcaisme, el conservadorisme i el primitivisme de les seves successives formes de vida, l’adopció tardana i parcial dels elements forans i la vida relativament aïllada de la comarca. Tot plegat és propi de la Cerdanya en particular i de les comarques pirinenques en general, i hagué de resultar valuosíssim a l’hora de configurar la personalitat històrica de Catalunya. Sense comarques base com la cerdana, on durant molt de temps s’han conservat tradicions i formes de vida indígenes i d’on sempre han emigrat homes cap a les comarques meridionals de Catalunya, avui no s’explicaria que la gran barreja de gent i de cultures operada al litoral i al prelitoral s’hagués fet sense mutilacions, servant uns nexes d’unió amb el passat de la terra, nexes que en definitiva són penyora del manteniment d’una certa personalitat catalana.

Primeres referències escrites

La primera referència externa i escrita sobre els habitants de la Cerdanya la reporta Ruf Fest Aviè, que, encara que escriu al segle IV, ens consta que en la seva Ora marítima recull i barreja tradicions que daten del segle VI aC, durant la segona edat de ferro. Per aquest escriptor llatí i per altres fonts, coneixem els pobles que a la fi de la prehistòria vivien a la Catalunya litoral i també una mica cap a l’interior, entre els quals els ceretes, els auso-ceretes, els ausetans i els bergistans, als quals —tret dels ausetans?— l’arqueologia atribueix un origen antic, potser preibèric i pirinenc. Els historiadors de la prehistòria i l’antiguitat a Catalunya identifiquen els ceretes amb els habitants de la Cerdanya, els bergistans amb els residents al Berguedà i els ausetans amb els establerts a la rodalia de Vic (Ausa). Són més difícils de localitzar els auso-ceretes, que segons Bosch i Gimpera caldria identificar amb els castellani de la Garrotxa.

Un altre testimoniatge escrit és el del poeta llatí Sili Itàlic (vers 25-101), que en el seu poema èpic titulat Punica, en referir la segona guerra púnica, diu que, al pas d’Anníbal pels Pirineus, els ceretani o ceretes es van sumar al seu exèrcit. La notícia sembla donar la raó a Bosch i Gimpera, que és del parer que quan Anníbal, després de l’episodi de Sagunt, marxà a Itàlia (primavera del 218 aC), ho feu pels camins interiors de Catalunya i no per la ruta, més curta, de la costa, a fi d’evitar la proximitat d’Empúries, aliada de Roma, i dels pobles indígenes veïns de la colònia grega que, influïts per la propaganda romana, li podien dificultar el pas. El camí d’Anníbal, assenyalat per Bosch i Gimpera, i abans ja insinuat per Pericot i Schulten, seria el de Tarragona-Valls-Montblanc per terres dels cossetani, tocaria el país dels lacetans i dels ilergetes per Vinaixa i les Borges Blanques, i aniria a cercar el Segre per Bellpuig, Tàrrega, Agramunt i Artesa. Remuntant el Segre, passaria per Bassella i Oliana, i ja en terra dels andosins, a les gorges del Segre, entre Coll de Nargó i Oliana, degué acarar-se a l’atac conjunt dels pobles muntanyencs de la zona: andosins, bargusis i arenosis. Superat l’obstacle, els cartaginesos enfilaren per l’Urgellet, encara dels andosins, i travessaren la Cerdanya, territori dels ceretes, que, si hem de creure Sili Itàlic, se sumaren a les forces d’Anníbal. El pas dels Pirineus es degué fer pel coll de la Perxa, a 1 577 m d’altitud. Que alguns ceretes s’afegissin a l’exèrcit d’Anníbal és versemblant, però encara ho és més que, coneixedors del fracàs de l’emboscada de les gorges del Segre i no guanyats per la diplomàcia romana, els ceretes deixessin passar els cartaginesos sense oferir resistència.

La romanització

El mateix any 218 aC que Anníbal marxava sobre Itàlia, els romans desembarcaren a Empúries i iniciaren l’ocupació de Catalunya, de manera que en acabar la segona guerra púnica, l’any 202 aC, la dominaven tota, llevat de les comarques pirinenques. Els pobles indígenes del territori català, revoltats i sotmesos pel cònsol Cató l’any 195 aC, entraren en el procés de transformació social, econòmica i cultural que anomenem romanització. Són elements importants d’aquest procés la progressiva adopció de la llengua llatina, el principi de ruptura de les velles estructures tribals i gentilícies, l’abandonament dels oppida o poblats fortificats, el naixement d’un cert tipus de vida urbana (vicus, civitas), la desaparició de les formes de propietat col·lectiva de la terra i llur substitució per la propietat privada individual, la introducció de l’esclavisme com a mode de producció, etc.

Vista aèria de la vila de Llívia, amb el puig del castell a primer terme, primitiu emplaçament de la ciutat romana.

ECSA - F. Tellosa

La Cerdanya visqué més d’un segle al marge d’aquest procés, perseverant en la cultura material i les formes de vida indígenes característiques de la comarca a l’edat dels metalls. Ens referim, és clar, a l’evolució final de l’arcaica cultura ceretana, que als segles II-I aC, conservà els seus elements característics, com la ceràmica feta a mà i decorada amb acanalats. Amb tot, la marginalitat de la comarca no exclou la presència d’alguns materials ibèrics i/o romans al costat d’elements ceretans en jaciments com el fogar del Pic de Bena (un denari de plata republicà del 105 aC), Sant Feliu de Llo, la cova de la Fou de Bor i, sobretot, al castell de Llívia (terra sigillata).

L’autèntica penetració romana a la Cerdanya sembla que és de la segona meitat del segle I aC, en correspondència amb les lluites entre els partidaris de Cèsar i Pompeu a la Península; si més no, és el que semblen indicar les troballes arqueològiques. Cai Fabi, llegat de Cèsar, vingué al principi de l’any 49 aC de Narbona a Hispània amb tres legions i amb ordres d’ocupar ràpidament les collades pirinenques i foragitar-ne els destacaments del pompeià Afrani, que tenia la Hispània Citerior. Fabi expulsà els pompeians dels Pirineus i es dirigí amb l’exèrcit contra Afrani, que, unint les seves forces a les de Petreius, esperava els cesarians a Lleida. A parer de Schulten, el pas forçat per Fabi hauria estat el coll de la Perxa. Per aquest pas, doncs, i per la Cerdanya, hauria passat el llegat de Cèsar, i darrere d’ell, pocs dies després, el mateix Cèsar, tots dos en direcció a Lleida, on derrotarien els seguidors de Pompeu. Degué iniciar-se aleshores, sobtadament i per la força, la romanització de la comarca, a la qual els indígenes ceretans, tot defensant la seva llibertat i les seves formes de vida, respongueren, l’any 39 aC, amb una rebel·lió que sembla que fou sufocada pel procònsol Cneu Domiti Calvi.

La romanització de la Cerdanya, tardana i potser una mica superficial, es degué fer d’est a oest seguint el traçat de la strata ceretana, que unia el Rosselló i el Conflent amb les terres lleidatanes per les valls de la Tet i del Segre. Aquesta via que els romans construïren, potser aprofitant el traçat d’un camí prehistòric, al segle X s’anomenava via francisca inferior, penetrava a la Cerdanya pel coll de la Perxa, passava per Sant Pere dels Forcats (Infurcatis), d’on sortia una bifurcació que anava cap al Capcir i Rasès (que al segle IX figura documentada com a via francisca superior o via roedana), passava també per Llívia, agafava la vall del Segre travessant el riu Querol pel pont romà de Sant Martí d’Aravó, restaurat al segle XIV, anava cap a Bolvir, seguia després el traçat del vell camí de la Seu a Puigcerdà i, en últim terme, es dirigia cap a Lleida, passant per Organyà, Coll de Nargó, Borda del Talustre, Gavarra, Rialb, Ponts, etc.

En un punt de la strata ceretana s’alçava Iulia Livia, l’actual Llívia, que aleshores era la capital de la Cerdanya i el principal centre de romanització de la comarca. És esmentada per primera vegada, amb la forma Ioulia Libika, en un text de Ptolemeu, geògraf grec del segle II, per bé que la localitat deu ser anterior a aquesta data. Segons M. Delcor, Iulia Livia seria un nom posat per Juli Cèsar a un poblat preexistent que en època preromana devia portar el nom de Kere o Ker.

Del testimoni de Plini sembla deduir-se una primacia cultural i política dels ceretans o simplement una hegemonia d’aquest poble en el Pirineu català central i occidental, però no queda clara la seva relació amb els arenosis i els andosins, pobles que segons altres fonts, vivien a l’Alt Pallars, Andorra i l’Alt Urgell durant l’antiguitat. Els cerretani de Plini (segle I), de dret llatí, es dividien en iuliani i augustani. Els primers, que segons P. de Marca eren els més antics, devien tenir Iulia Livia per capital. Els augustani, d’acord amb aquesta opinió, ocuparien la resta del territori dels cerretani: l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars, la Vall d’Aran i la Ribagorça, i la seva capital seria Orgia o Orgellia, l’actual Seu d’Urgell. M. Delcor, seguint Marca, creia que els augustani podrien ser els cerretani més moderns, potser com a resultat de la incorporació feta per August d’altres comarques al territori dels antics cerretans.

La primera notícia escrita sobre l’economia de la Cerdanya és la que reporta Estrabó, que al començament del segle I afirmà que els ceretes produïen excel·lents pernils, que podien competir amb els de Cibyre i que els proporcionaven bons ingressos. L’explotació del bestiar porcí i concretament l’exportació de pernils per la strata ceretana i a través dels ports de Caucoliberis (Cotlliure) i Portus Veneris (Portvendres) cap a Itàlia, per fer les delícies dels gormands de Roma, sembla probable que fos, doncs, una de les bases de l’economia de la Cerdanya en l’antiguitat. A la darreria del segle I, el poeta Marcial també canta les excel·lències dels pernils ceretans, i diu que els prefereix al millor filet. I els mateixos filòlegs pensen que el nom de ceretà o cerretà, en grec kerretanós, està relacionat amb el basc xerri o kerri, que vol dir “porc”. Aquesta etimologia provaria dues coses: primera, la importància assolida per la ramaderia porcina entre els ceretans i, segona, l’existència entre els indígenes de la Cerdanya d’un substrat ètnic o cultural bascoide, ja esmentat, del qual resulta difícil de precisar la importància.

Ara votiva d’època romana d’Angostrina, dedicada a Júpiter.

ECSA - C. Torras

La dominació romana sobre la Cerdanya deixà vestigis materials, com unes termes o balneari que els romans construïren a Dorres (del basc Iturri: les fonts), prop de Llívia, i que anomenaren Aquae Calidae. D’aquest balneari, que al segle XVII encara conservava una part dels seus murs i al segle XIX alguns vestigis, avui només en tenim constància pel testimoni escrit del Dietari de Puigcerdà (1547), on es parla dels “arruynats banys de les Caldes”, i per les notícies que ens en dóna P. de Marca al segle XVII. Les troballes arqueològiques també confirmen, encara, el que sabem pels escriptors, és a dir, que la dominació romana iniciada al segle I aC, continuà ininterrompudament a la Cerdanya fins a la caiguda de l’Imperi: a Llívia s’han trobat monedes romanes dels segles I aC, I, II i III i, fora de Llívia, altres localitats de la comarca han fornit nombroses peces del segle III i una del IV; no manquen tampoc la sigil·lata aretina, els padellassos, les àmfores i les tegulae romanes, sobretot a Llívia i als seus voltants; i encara tenim medalles romanes, moltes de l’alt Imperi, i un petit altar votiu dedicat a Júpiter, descobert el 1838 al cementiri d’Angostrina. En principi, quan encara no s’han fet excavacions sistemàtiques a la comarca, sembla prou simptomàtic que les troballes arqueològiques romanes corresponguin gairebé exclusivament a Llívia i als seus voltants, cosa que semblaria indicar una romanització desigual, més intensa a l’àrea de Iulia Livia que no als sectors allunyats de la capital. I ja que parlem de romanització, potser val la pena d’apuntar que així com el camí romanitzador fou la strata ceretana seguida en sentit est-oest, també foren més romanitzades les comarques més orientals d’aquesta ruta que no pas les occidentals. En aquest sentit, les comarques del Rosselló i el Conflent haurien estat més romanitzades que no pas la Cerdanya, com sembla provar-ho la toponímia. Estudis de Meyer-Lübke, Coromines i Delcor assenyalen l’existència de dotze topònims romans a la Cerdanya (Brangolí, Fustanyà, Maians, Meranges, Montellà, Nerellà, Nerinyà, Prullans, Queixans, Vià, Vilallobent i Vedrinyans), fet que representa un nombre molt reduït enfront dels trenta recollits al Conflent i els dinou del Rosselló.

La fase final de la romanització de la Cerdanya deu correspondre al segle V, quan el llatí devia començar a desplaçar la llengua indígena de caràcter bascoide i quan la cristianització avançava pels principals nuclis de població tot arraconant pràctiques d’un paganisme primitiu, que en moltes de les seves manifestacions devia tenir segles d’existència. És probable que la creació del bisbat d’Urgell cap al segle V correspongui precisament a aquest moment inicial de cristianització de les contrades pirinenques i, en un altre sentit, no deixa de ser significatiu que els límits primitius d’aquesta diòcesi urgellenca comprenguessin les comarques de la Cerdanya, el Berguedà, l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran; és a dir, el territori que P. de Marca, tot interpretant Plini, atribueix als ceretani iuliani i augustani; territori que, si més no, caldria considerar dotat d’una certa homogeneïtat de poblament i cultura.

Visigots i àrabs

El procés de romanització a la Cerdanya sembla haver estat tardà i no gaire intens; és lògic de suposar, doncs, que les estructures socials dels ceretans conservaven bona part del seu arcaisme a la darreria de l’Imperi Romà i durant l’època visigòtica. Aquest desenvolupament social dels ceretans, diferent dels altres pobles catalans no muntanyencs —que haurien estat més romanitzats—, faria que, després de la caiguda de l’Imperi Romà occidental, la comarca fos mal dominada pels visigots. La llengua bascoide dels ceretans, segons J. Coromines i A. Barbero, fou desplaçada pel llatí, però no es perdé fins a una data força avançada, segurament entre els segles V i VII. A més d’aquestes dades de tipus lingüístic, la historiografia visigòtica també sembla testimoniar que la Cerdanya, des del punt de vista cultural, polític i social, fou difícilment assimilada pel regne visigòtic. Per la Historia expeditionis Wambae regis, de Julià de Toledo, sabem que l’any 672, quan a Narbona es produí la rebel·lió del duc Pau, que fou secundada per una part de la classe dirigent de la Tarraconense i que semblava voler separar aquesta terra de la resta d’Hispania, la Cerdanya fou escenari de diverses accions bèl·liques. El rei toledà Vamba, en la seva marxa vers Septimània per dominar el rebel, feu que un dels tres cossos del seu exèrcit remuntés la vella strata ceretana i entrés a la Cerdanya, on calgué expugnar la fortalesa de Llívia —castrum Libyae quod est Cerritaniae caput—, que defensaven el general Araugiscle i el bisbe Jacint —potser d’Urgell—, i el castell de Sardonia, que guardava el duc Wittimirus i que potser correspon a les ruïnes de Cerdane, no lluny de Llívia. Si a aquestes dues fortaleses de la Cerdanya afegim que el mateix Julià de Toledo n’esmenta tres més a les comarques veïnes del Rosselló —castrum Caucoliberi o Cotlliure, castrum Vulturaria (Oltrera) a Sureda prop d’Argelers— i el Vallespir —castrum Clausuras o les Cluses—, i suposem que desconeixem altres fortaleses pirinenques per manca de testimoniatges documentals, arribarem a la conclusió que el regne visigot de Toledo tenia tot un sistema defensiu establert al Pirineu català. Caldria suposar que era missió encomanada a aquests castra de garantir la integritat de les velles vies romanes que asseguraven les relacions entre Hispània i la Gàl·lia per la banda de Catalunya: així els castra de Caucoliberi i Vulturaria estaven sobre la via Augusta o Herculea, que anava per la costa; el castrum Clausuras defensava la via Domitia, que passava pel prelitoral; i els castra Lybiae i Sardonia (?) vigilaven la strata ceretana que era la de l’interior. A. Barbero ressalta que de les tres rutes romanes solament la via Augusta rep el qualificatiu de via pública a l’obra de Julià de Toledo, cosa que pot interpretar-se en el sentit que era la més emprada pels vianants, ja sigui perquè el progressiu retrocés en les relacions comercials a l’occident des del segle III havia obligat a prescindir en bona part de les altres rutes interiors i de llur manteniment, ja sigui perquè els pobles muntanyencs que vivien a les seves vores no havien estat prou assimilats i, conseqüentment, les dues rutes no oferien prou seguretat, o bé per totes dues raons. En aquest sentit, els castra Lybiae i Sardonia acollirien en els primers temps de la dominació visigòtica uns destacaments de soldats encarregats primer de tot de subjectar els ceretans, poc submisos, i secundàriament de controlar l’accés a la península per la strata ceretana. M. Vigil i A. Barbero són del parer que el sistema defensiu fronterer de Bizanci hauria servit de model a l’hora d’establir aquestes tropes de limitanei: cada soldat del castrum tindria assignat un tros de terra per a conrear i per a mantenir-se; el conjunt de fortaleses d’un districte estava a les ordres d’una fortalesa principal —Sardonia depenia de Lybiae—; i els habitants del districte tendien a la llarga a aplegar-se per tal de viure al voltant dels castra, ja que els oferien seguretat.

Aquesta superstructura de poder visigòtic —de pagesos militars— a la Cerdanya se superposà a unes estructures indígenes tradicionals basades en una organització de caràcter gentilici o tribal i en l’autoritat d’uns determinats llinatges, però cal suposar també que a la llarga ambdues estructures, la visigòtica i la indígena, s’influïren mútuament fins que l’element visigòtic, més minoritari i aïllat, degué ser en part assimilat pels ceretans. Aquesta assimilació l’entenem en el sentit que els caps gots de les fortaleses emparentaren amb els caps indígenes, i els pagesos militars amb els pagesos indígenes, i, conseqüentment, els ceretans, que sempre haurien estat refractaris al domini estranger, haurien accedit d’aquesta manera indirecta a un cert autogovern. L’assimilació dels limitanei per part del medi ambiental potser pot ajudar a explicar el fàcil èxit inicial de la revolta del duc Pau i explicar també que en la direcció de la defensa de Lybiae trobem un noble got —Araugiscle— i un bisbe —Jacint—, que sembla hispà. De fet, és probable que la barreja de gots i indígenes es fes primer de tot a nivell de dirigents i que la influència mútua de germanisme i romano-indigenisme portés els principals llinatges cerdans a adoptar progressivament el modisme de posar noms germànics als seus membres. De fet, a partir del segle IX, els poderosos dels comtats de la Catalunya Vella s’anomenaren unes vegades hispans i unes altres gots —en un sentit potser més cultural i polític que no ètnic—, i gairebé sempre portaren noms germànics, cosa que, si pot ser testimoni d’una certa germanització de la prenoblesa catalana, també potser cal considerar-ho en el sentit que la germanització fou més aviat superficial: alguns costums i l’organització política.

En produir-se la invasió sarraïna de Catalunya, vers el 718, l’estructura política visigòtica fou destruïda amb sorprenent facilitat, per bé que el sistema defensiu pirinenc resistí els invasors fins el 720. El retrocés del visigotisme polític comportaria l’alternativa d’un ressorgiment de les estructures indígenes que, encara que anomenades sovint hispano-godes, assumirien de fet el seu paper tradicional d’estructures preromanes, modificades, certament, per la romanització i la germanització. Vistes les coses des d’aquest punt de vista, hom entén que el visigotisme polític no tingué cap paper rellevant en la història política del domini carolingi a Catalunya als segles IX i X. R. d’Abadal considera que el visigotisme polític finí a Catalunya amb la revolta d’Aissó i Guillemó, el 826; i nosaltres considerem, encara, que si el visigotisme participà en aquest moviment antifranc, ho feu juntament amb altres elements.

Alguns historiadors que, com F. Codera i J. M. Millàs Vallicrosa, han estudiat la conquesta musulmana, han arribat a la conclusió que a les regions pirinenques de Sobrarb, Ribagorça i Pallars, mai no hi penetraren els sarraïns, i que el mateix succeí a les muntanyes de l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès i Besalú. És una opinió que, amb tots els respectes, nosaltres no compartim en el seu sentit literal, però que ens serveix per a pensar que el domini sarraí a la muntanya catalana alterà molt poc, o gens, l’estructura indígena. Cal suposar que els sarraïns es limitaren a l’establiment de guarnicions en punts estratègics —sovint als mateixos castra ocupats per les guarnicions godes— i en nuclis urbans i al cobrament de determinats tributs, mentre que la població indígena continuaria regint-se per lleis o costums ancestrals i per autoritats pròpies. Amb tot, gots i indígenes —ja difícils de diferenciar— oferirien resistència als invasors, no solament en un primer moment (718-720), sinó també els anys subsegüents. Probablement, l’actitud dels indígenes de la Cerdanya entre el 720 i el 731 fou de resistència, i potser per això el berber Munussa, valí de Narbona o cap de la guarnició sarraïna establerta a Llívia, “s’emborratxà amb la sang innocent dels cristians que allí mateix —a la Cerdanya— feu vessar”, com diu l’Anònim de Còrdova. Aquesta relació és confirmada per la notícia que en un dia desconegut, però que cal situar entre el 725 i el 731, el valí Munussa feu morir a la foguera, a Llívia, el bisbe Nambad, que es creu que era el bisbe local o de la Seu d’Urgell. Consta per una inscripció d’un dels dos còdexs que portaven els clergues que l’acompanyaven i que ara es guarden a Autun (Borgonya). L’any 731, per lluites internes dels clans sarraïns invasors de la península i potser també pel fet de trobar-se en una zona independentista, el mateix Munussa se sentí temptat de rebel·lar-se contra l’autoritat de l’emir cordovès ’Abd al-Rahmān al-Gāfiqī, que organitzà immediatament una expedició punitiva. L’exèrcit emiral acorralà Munussa dins dels murs de Llívia, d’on el berber fugí, i se suïcidà tot seguit, abans de caure a mans dels seus perseguidors. Fou aquest el primer d’una inacabable sèrie d’intents secessionistes per part dels governadors sarraïns de la Frontera Superior, el més espectacular dels quals, el de Sulaymïn ibn al-Arabí de Barcelona-Girona, el 778, portà Carlemany davant les portes de Saragossa. L’expedició de Carlemany a Saragossa gaudí de la complicitat de les autoritats sarraïnes locals, però segur que també de l’ajut de moltes famílies indígenes, refractàries des de sempre a la dominació estrangera. Els nuclis indígenes més irreductibles estarien, de segur, a la muntanya; per això, quan l’emir ’Abd al-Rahmān I volgué reprimir les vel·leïtats secessionistes de la Frontera Superior, envià una expedició que l’any 781 pacificà i recobrà per a l’emirat tota la zona pirinenca i prepirinenca compresa entre Pamplona i la Cerdanya. Certament que fou una pacificació efímera, ja que l’any 785 els habitants de Girona lliuraren per voluntat i iniciativa pròpies la ciutat als francs, actitud que abans del 789 degueren imitar els muntanyencs de Ribagorça, Pallars, Urgellet i Cerdanya. (JMSM).

Vegeu: Datació dels orígens dels nuclis cerdans

Bibliografia

• J. Bolòs: Anàlisi pol·línica i història medieval. Aportació al coneixement del paisatge pirinenc durant l’Edat Mitjana, “Quaderns D’Estudis Medievals” (Barcelona), Vol. 1, Núm. 10 (1982), Pàgs. 635-638
• P. Bonnassie: Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1979-81
• S. Bosom: Homes i oficis de Puigcerdà al segle XIV, Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà
• J. Botet i Sisó: Les monedes catalanes, 2 Vols., Barcelona 1908-11. M. Delcor: Estudis Històrics Sobre La Cerdanya, Ed. Barcino, Barcelona 1977
• S. Galceran: Les muralles de Puigcerdà, “Rufaca” (Puigcerdà), núms. 13-16
• A. Gómez - A. Esteban: Análisis polínico de la tubera de La Feixa (La Màniga, Cerdanya 2 150 M). Evolución del paisaje, a Estudios sobre Cuaternario, Puigcerdà 1993, Pàgs. 185-190
• G. Jalut: Analyse pollinique d’une mouillière du Pla de Salinas (2 200 M). Massif du Puigmal-Pyrénées Orientales, “Colloque Interdisciplinaire sur le Milieu Naturel Montagneux du Bass. Occ. Med,” Tolosa 1971, Pàgs. 135-145
• Liber Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, 2 vols., edició a cura de F. Miquel i Rossell, CSIC, Barcelona 1945-47
• J. Martí i Sanjaume: Dietari de Puigcerdà amb sa vegueria de Cerdanya i sotsvegueria de Vall de Ribes, 2 vols., Ripoll-Lleida 1926-28
• O. Mercadal, S. Bosom, S. Aliaga: Estudi de l’explotació del territori a la Cerdanya: del Neolític a l’Edat Mitjana, “I Simposi de Poblament dels Pirineus”, Andorra 1992 (en premsa)
• J. Miret i Sans: Los Vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà, memòria llegida a la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona 1901
• O. Olesti: La Cerdanya en època antiga. Romanització i actuació cadastral, Treball De Doctorat. Universitat Autònoma De Barcelona 1990
• J. M. Salrach: El procés de feudalització. Segles III-XII, dins Història de Catalunya (dir. per P. Vilar), vol. II, Edicions 62, Barcelona 1987
• J. Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, 3 vols., Ed. Balmes, Barcelona 1930-50 (reedició: Bagà 1989)
• F. Valls: Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques: Vall d’Aneu, Vallferrera i Vall de Querol, PPU, Barcelona 1988 (primera edició: 1917)