Societat i economia en el marc històric del romànic de la Cerdanya

Vers la creació d’una societat feudal

El castell de la Llosa, que presideix la vall secundària del mateix nom, un dels pocs castells que s’han conservat a la comarca, símbol del poder dels senyors feudals.

ECSA - Rambol

La Cerdanya conservava al final del segle VIII la seva estructura gentilícia tradicional. Seguint J. M. Salrach, els grups de consanguinis posseïen col·lectivament la terra i, potser, els ramats, i eren dirigits per un cap de llinatge, més o menys electiu. Amb l’increment demogràfic del segle IX, es degué produir una fragmentació en famílies menors i una major ocupació de terres ermes per aprisió, la qual, inicialment, es va fer de manera col·lectiva representada per un cap. L’augment de la individualització de la propietat fou la base del futur feudalisme i del règim senyorial. A la primera meitat del segle IX s’observen els elements diferenciadors que menarien a la distinció de classe. Primer, aquests caps van ser escollits lliurement per al càrrec de regir la comunitat, però després, aquest càrrec esdevingué hereditari i fou recolzat pel poder carolingi, a canvi d’un jurament de fidelitat. Així, doncs, la superestructura política carolíngia fou una de les causes principals de la destrucció del caràcter gentilici dels grups. Els millors guerrers i, alhora, els més potents econòmicament, es convertiran en els milites hispani maiores o potentiores enfront de la resta dels milites hispani minores o inferiores, tot i ser ambdós grups lliures.

Aquests homes lliures tenien el dret de portar armes, cosa justificada —segons P. Bonnassie— per la situació de perill que vivia Catalunya, fet que ho convertia en un deure. Fins a la fi del segle X, com a mínim, l’indígena català fou pagès i guerrer, alhora. Tal és el cas de Bernat de Sanavastre, que en el seu testament del 1018, a més de relacionar les seves propietats, també ressenya el seu equipament de combat (cavall amb sella i fre, una espasa i una llança). És una societat, doncs, integrada per petites famílies pageses propietàries i poc sotmeses als poders polítics i a la fiscalitat.

Al costat d’aquests, també hi ha els esclaus, els quals treballen les dominicatures dels comtes, de l’església o de l’aristocràcia. En opinió de P. Bonnassie, n’hi ha un bon nombre encara al segle IX i continuaren existint fins a l’any 1000, fet que —per a J. M. Salrach— demostra que hi hagué una clara continuïtat del sistema social des de l’antiguitat fins al segle XI. Aquests passaren a ser treballadors qualificats i, molts cops, propers al seu amo. Pel que fa a la Cerdanya, sabem que Miró, comte de Cerdanya-Besalú, el 925, feu un llegat d’un nombre indeterminat d’esclaus als seus fills i que el comte Sunifred II es feu acompanyar, el 965, per uns altres dos esclaus en el seu pelegrinatge a Roma (molt probablement després els devia alliberar). Finalment, l’any 1035, el comte Guifré II de Cerdanya cita en el seu testament la possessió de cinc cambreres, dues cuineres i dos pastors; es tracta —seguint P. Bonnassie— de la darrera menció d’esclaus cristians a Catalunya.

A partir del segle XI es produí un canvi en la tipologia dels documents. Si fins aleshores tractaven de compres, donacions, testaments, actes de consagració, judicis, etc., ara es troben convinences i juraments de fidelitat, qüestió que porta a interpretar, a J. M. Salrach, que s’ha destruït l’Estat com a òrgan mantenidor de l’ordre establert i marca, de manera clara, l’inici d’un canvi polític vers el feudalisme. Canvi polític i social que P. Bonnassie veu manifestar-se en la nova tipologia de litigis i enfrontaments, i en el fet que alhora s’incrementen els existents. Per a ell, els primers conflictes esclataren a la zona fronterera, principalment pel control dels castells, de rutes, etc. D’aquí, l’assalt a les fortaleses del Pallars i de la Cerdanya, cap al 1040 o el 1050, assalts que fins el 1070 aproximadament, feren que aquests territoris es convertissin en un “camp de batalla”. Es tracta d’una crisi general que també afectà l’església i el sistema judicial.

A cavall entre el naixement del feudalisme i l’anomenat “segon feudalisme”, el segle XII presenta una major jerarquització de poders i vincles feudo-vassallàtics entre estaments i mostra una escletxa important en la relació noblesa-pagesia. Per altra banda, els comtes cerdans passaren a ser vassalls de la casa de Barcelona, a diferència de la manca de relació jurídica i jeràrquica entre comtes, d’època anterior; per bé que els vincles de parentiu i els llaços d’amistat entre ells eren prou sòlids. A partir del segle XI es produeix el desgast progressiu de l’alou en favor de la senyoria, i cada cop resulta més difícil obtenir la possessió útil del mas. És aquest un moment molt desfavorable per a la pagesia cerdana, carregada d’impostos, i representada per condicions molt diverses i arbitràries —de la llibertat a la plena servitud—. El rei Alfons I donà suport als pagesos inicialment, però es veié obligat a modificar la seva política a causa de la pressió dels nobles; per altra banda, sembla que l’Església, la diòcesi d’Urgell, adoptà molt aviat (segle XI) el sistema de profits senyorials.

Els Urtx.

Afe

Algunes de les antigues famílies lliures i aloeres, al llarg del procés de feudalització, afermaran el seu domini i a més l’ampliaran amb nous territoris i càrrecs, com a vassalls dels comtes o altres famílies poderoses. Així veurem aparèixer al llarg del segle XII tota una trama de famílies nobles, senyores de castells i jurisdiccions, i altres que els són subjectes com a castlans o feudataris. Entre les primeres o principals de la comarca destaquen els Urtx, els Enveig, els Saga o els Llo i més tard els Cadell. De les simplement castlanes són remarcables els Santmartí, els Santaeulàlia, els Prullans, etc.

Entre aquestes famílies, algunes despuntaran. És el cas dels Llo, que s’emparentaran amb els So i al segle XIV esdevindran vescomtes d’Évol, els Saga, senyors de Berga i emparentats amb la casa comtal del Pallars Sobirà, i especialment els Urtx, família que sembla derivada dels vescomtes de Cerdanya, ja que els seus primers membres ostentaran el títol de vescomtes d’Urtx, i que ampliarà els seus dominis en refondre’s amb la família Mataplana (v. 1190). Els Urtx-Mataplana acabaran essent comtes de Pallars Sobirà al principi del segle XIV.

El segle XIII es caracteritzà per l’adquisició d’un estatut legal de la dependència personal mitjançant una sistematització i estandardització de les servituds. Això és representat per les constitucions, els costums, els textos legals i l’augment de l’activitat notarial, força lligada a la necessitat de fixar, per escrit, els vincles de dependència. Servituds i dependències molt diluïdes o nul·les en les noves fundacions com Puigcerdà i Bellver o en d’altres ja existents, com Llívia. Els habitants d’aquests indrets anaren rebent privilegis que els eximien de les servituds, i anaren gaudint, a més, de les concessions reials que permeteren estructurar una societat molt diferent de la rural, principalment senyorial. En aquest sentit, cal pensar en la mateixa organització municipal, gremial, etc.

L’origen de les comunitats i governs locals

Els segles XI i XII són marcats per una estructura social regida, encara, per vincles de solidaritat i parentiu extens. L’augment de relacions que cohesionaven moralment els habitants de la Cerdanya i les seves necessitats comunes potenciaren una personalitat col·lectiva, si bé el procés de constitució d’una entitat municipal fou lent en aquell marc rural. Algunes de les raons que fomentaren aquest sentit de col·lectivitat eren l’existència d’una comunitat parroquial, la lluita per l’aprofitament dels terrenys comunals —com ara, el 1027, quan els de Pallerols demanaren els boscos i les pastures d’Age—, la fixació clara de termes territorials i, també, la defensa respecte a l’autoritat règia o del senyor local.

A Puigcerdà al segle XIII —com s’ha dit—, el batlle —delegat comtal o reial—, a més d’actuar com a governador, jutge i administrador fiscal, també ho fa com a veguer de Cerdanya, fet que incrementava el seu poder i la seva rellevància. Al costat, tenim la universitas, col·lectivitat veïnal unida i juramentada, representada pels prohoms. A Bellver, el 1294, ja hi havia dos cònsols i trentavuit prohoms. A partir d’aquí, progressivament, i sobretot a Puigcerdà, la configuració municipal, gràcies als privilegis, es va anar estructurant de manera més complexa i alhora adquiria noves competències.

Al segle XIII aparegué un batlle presidint l’agrupació de veïns, càrrec —segons J. M. Font i Rius— que va perdurar molt més als nuclis rurals. Paral·lelament, i amb un caràcter general, es creen delegacions o comissions per a afers concrets. Són els documentats com a síndics o procuradors, representants de l’assemblea consular o dels prohoms amb poder decisiu restringit als acords ja presos per aquella. Amb tot, la complexitat administrativa i competencial serà molt diferent entre les viles i els nuclis rurals. En aquests, seguint J. M. Font i Rius, l’assemblea de prohoms va tardar més a cristal·litzar en un organisme municipal permanent, fet que no es produí fins ben entrada l’edat moderna.

Un altre model de representació municipal, una mica posterior, és la que es va donar a la vall de Querol: una agrupació de les poblacions, que actuava com una sola entitat administrativa i jurídica com a “Vall de Querol” i sovint rebia, com a tal, privilegis reials. En aquest sentit, el 1257, el rei Jaume I els atorgava els drets de boscatge de la vall de Campquerdós. Seria el monarca Joan I, al segle XIV, qui els va establir el govern municipal mitjançant l’elecció de tres cònsols representants de tota la comunitat querolana. Es podria dir que l’organització municipal de la vall estava a mig camí entre la de les viles i la dels nuclis rurals.

En el conjunt general de l’administració no hi ha cap mena de dubte que, amb les fundacions de Puigcerdà, sobretot, i Bellver, l’estructura administrativa, jurídica i fins i tot econòmica de la contrada sofreix un important canvi. Puigcerdà passà d’immediat (del final del segle XII) a assumir la capitalitat en tots els aspectes, en detriment d’Ix i Llívia, i s’hi assentaren totes les administracions i càrrecs importants. A més, se li atorgaren un seguit de privilegis que li assegurarien més encara la seva posició respecte als altres llocs de la contrada: crear o nomenar notaris, control de grans extensions de pastures, exempcions de peatges, control del blat… Tot això es remarca més, si es té en compte la major llibertat dels seus habitants enfront d’una gran massa de dependents senyorials i, per tant, molt menys avesats a organitzar-se cooperativament i lliurement.

Vegeu: Propietats i/o dependències dels nuclis

Estructura i recursos agropecuaris

Vista aèria del conjunt de Sant Martí dels Castells, amb les restes del castell i la masia d’estructura típicament cerdana.

ECSA - M. Catalán

Els avenços tècnics del període pre-feudal, com el molí hidràulic i els nous arreus dels animals potenciaren un augment de la producció i una expansió dels conreus. Els dominis es fragmentaren en explotacions de caràcter familiar regides per un petit propietari lliure, en la majoria dels casos. Al seu costat hi ha els béns comunals. La parròquia o el castell actuaven com a factors de cohesió. En la batalla pel control de la terra, els potentiores —eclesiàstics i laics— es beneficiaren de les terres fiscals (fevum), molt importants al segle X, i de les càrregues públiques. Començaren a aparèixer els grans alous documentats, àmpliament, durant els segles XI i XII, a costa de la reducció de les aprisions dels inferiores. Així, l’estructura agrària de la Cerdanya, a partir del final del segle X, es presenta com una múltiple parcel·lació que conviu amb grans propietats. D’aquestes darreres, que els documents solen anomenar dominicaturas, laborancias o, en llengua més popular, domengadures, el Cartulari de la Seu d’Urgell en documenta una a Meranges i una altra a Er.

El mot “mas” (mansus o masus, als documents) ha mantingut, quasi invariablement, el seu sentit primitiu de casa de pagès. A la Cerdanya representava una masoveria familiar de caràcter quasi immutable, a diferència de les noves propietats de les terres frontereres (Vallès, Penedès), on sovint fou una simple casa d’estatge amb caràcter alodial. Esdevingué una unitat d’explotació que mostra un màxim de cohesió i es presenta com una part del territori apta perquè una família en pugui viure. Associats a aquest, apareixen altres termes com els d’orreum (graner), curtis (corral) i culturae (terres de conreu). Aquest no exclou, però, altres tipus de tinences molt més parcel·lades i cedides a masovers diferents, com les vinyes, els camps o els horts, les quals, fins i tot, poden existir desvinculades de qualsevol habitatge. Un exemple d’això, el tenim a Er, al segle XI, en un conjunt de terres propietat del Capítol d’Urgell. A més, per “mas” s’entén tant la unitat d’explotació isolada com aquelles integrades en un nucli (villa, usualment) i que el conformen.

La densitat humana implicà una necessitat d’augmentar la producció agrícola i ramadera, i es desenvolupà l’explotació de la vinya i dels cereals (ordi, ségle, forment, civada). L’artigatge i la construcció de feixes de conreu passaven a ser dues de les solucions per a combatre la pressió demogràfica. No obstant això, la geografia ho limitava en moltes zones del Baridà i l’Alta Cerdanya actuals i al final del segle VIII es degué de trencar l’equilibri existent fins aleshores. En aquest sentit s’explicaria la colonització de nous espais dins la comarca o l’emigració de gent cap a llocs més meridionals.

Així, a les terrasses dels vessants de les muntanyes, sobretot s’hi plantà vinya. Amb tot, hom hi pot trobar també arbres fruiters o d’altres conreus. A la Cerdanya, l’aparició de la viticultura es documenta de molt antic. Se’n troben citacions en les poblacions i a partir de les dates següents: Baltarga (891), Bar (911), Pallerols (918), Pi (947), Osseja (949), Iancii (953), Nas (990), Codina (990), Rigolisa, (994), Olopte, Meranges i Girul (1001), Vime (1003), Talló (1012), Santa Eulàlia (1013), Músser (1015), Anes (1019), Cereja i Toloriu (1024), Ger i Montmalús (1030). Avui desapareguda de la Cerdanya, a no ser pel petit testimoni de Cal Mateu a Santa Llocaia, només el paisatge d’aquelles feixes i la toponímia recorden aquella producció vinícola que tant pot estranyar-nos en l’actualitat; entre molts d’altres, cal citar la Vinyola (Enveig); la punta, la portella i el torrent de la Vinyola (Portè) i Vinyoles (Toloriu).

A la llum del capbreu de la Seu d’Urgell, que segons C. Baraut s’ha de datar a partir de mitjan segle XI, els homes de la Cerdanya vivien, principalment, dels productes de la terra. La base de l’alimentació eren els cereals, els quals, per altres documents, se sap que sobretot eren el forment, el sègol i l’ordi. Al costat d’aquests, trobem, en gran nombre, les pernas o pernils assecats i fumats, ja citats des d’època romana, la qual cosa fa pensar en grans ramats de porcs, fet recordat per algun topònim com el de Cortal dels Porcs a Guils de Cerdanya. També, que mentre la gran majoria de pobles pagava amb aquestes dues espècies, eren molts menys els que ho feien en vi. Per altra banda, desglossant la llista de pobles, es veu clarament que els pobles pagadors en vi es concentren a la Batllia i al Baridà, mentre que la resta de la Cerdanya ho fa en gra i pernils.

La muntanya permetia, a més del porcí, altres tipus de bestiar com ara el boví, l’oví i el cavallí. El paisatge, doncs, es veié envaït per camps, prats i horts, boscos i pastures. D’aquest entorn natural, a més, provenen altres recursos. La caça, sovint amb paranys (pertica), era una font de proveïment important, igual que la pesca. D’aquí, segons P. Bonnassie, la Perxa seria un topònim directament relacionat amb la caça, mentre que a Bar es documenta que hi havia unes pesqueres, al segle XI, i que Llívia pagava un cens de 1 100 truites. Finalment, el bosc aportava aliments auxiliars com ara l’avellana, els bolets, els cargols i fruits diversos que complementaven una nutrició clarament deficitària tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat.

Els progressos del sistema productiu potenciaren la rendibilitat del pagès arrendatari davant l’esclau, que esdevingué, en certa manera, un signe d’hegemonia social. L’afebliment del cos estatal potencià una independització dels funcionaris i una major llibertat i menor pressió fiscal als pagesos. Aquests disposaren d’una part més gran de l’excedent de producció, cosa que significaria menjar millor i gaudir de més salut, fins a l’arribada de les grans fams i epidèmies baix-medievals. D’aquí el desenvolupament de molins i fargues, com també l’aparició dels mercats rurals com a nexe d’intercanvi dels excedents del sistema, mentre que la ciutat —a la Cerdanya, tardanament— actuà com a centre redistribuïdor.

Transhumància

Relacionat amb la ramaderia, es coneix relativament bé en aquest moment el fenomen de la transhumància, gràcies a l’augment de referències a contractes de pastures, privilegis, topònims enregistrats, etc. Els grans monestirs imposaren un model de transhumància horitzontal basat en una infraestructura preparada per a aquest fenomen. Es construïren carrerades més amples i llargues, s’instauraren les domus hospitalis, augmentaren els llocs d’abastament i els de peatge, etc. A la Cerdanya, les propietats dels monestirs són cada cop més abundants i diversificades (Santa Maria de Poblet, Santes Creus, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Sant Llorenç prop Bagà), i multipliquen els documents referents a drets de pastura, temps de pasturatge, drets de pas, tarifes i peatges en els segles posteriors. De fet, la ramaderia transhumant es constata, a la Cerdanya, ja des de la prehistòria; al llarg de la història, la forma d’explotació dels ramats ha anat evolucionant, amb una millora general de les estructures, i el seu grau de protagonisme ha estat variable segons el tipus de societat establerta (neolítica, romana, baix-medieval). Molt estretament relacional amb el fenomen de la transhumància, hi ha les formes de vida pastorals. Recentment un estudi arqueològic realitzat a les muntanyes d’Enveig ha posat de manifest l’existència d’unes cabanes que podrien ser hàbitats pastorals d’època medieval (SBI-OMF).

La transformació del paisatge

Vista aèria de la vila de Puigcerdà, capital tradicional de la Cerdanya.

ECSA - M. Catalán

La Cerdanya és una de les poques comarques que disposa d’estudis sobre els canvis esdevinguts en el paisatge rural a través del temps. Les investigacions han consistit en l’estudi dels pòl·lens fòssils continguts en els mitjans sedimentaris, com ara les toveres; els estudis palinològics en aquests tipus d’indrets descriuen les principals etapes de la història de la vegetació. Així mateix, per mitjà de l’estudi del pol·len de certes plantes vinculades a l’home i a les seves pràctiques, s’han posat al descobert les grans fases de la humanització del paisatge, i així, s’han pogut resseguir les principals conseqüències de l’acció de l’home sobre el medi a la Cerdanya. Actualment es disposa de quatre estudis palinològics realitzats a diferents parts de la muntanya cerdana: Pla de l’Orri (2 105 m) i Maura (2 200 m), ambdós al massís del Carlit i realitzats per D. Galop. La Feixa (2 150 m), al massís del Puigpedrós, estudi realitzat per A. Gómez i A. Esteban, i per últim, l’estudi de G. Jalut al Pla de les Salines (2 200 m), al massís del Puigmal.

La coherència dels resultats palinològics i de les datacions radiocarbòniques obtinguts en cadascun d’aquests jaciments permet establir una primera síntesi sobre la història dels paisatges muntanyosos de la Cerdanya. Hom distingeix tres grans fases: el neolític, l’edat dels metalls i l’antiguitat clàssica i el món medieval.

És durant el neolític antic, entre el 6600 i el 6200 aC, que apareixen els primers indicis de l’acció humana sobre el medi. Durant aquest període l’altiplà cerdà hauria estat cobert per un bosc de pi negre i a mitja muntanya haurien dominat l’avet i el roure. La reducció de l’avetosa, com també l’aparició dels primers pòl·lens de cereals, fan suposar que fou en aquest moment que es produïren les primeres desforestacions necessàries per al desenvolupament de l’agricultura, a la vall cerdana. En el neolític mitjà, vers el 4300 aC, l’acció humana esdevingué més evident. Les dades procedents dels massissos del Carlit i del Puigpedrós revelen un augment de les activitats pastorals a 2 000 m d’altitud, fet que implica una desforestació de la pineda per l’artigatge.

El període protohistòric, que correspon a l’edat dels metalls, sembla caracteritzat per una intensificació de les activitats humanes, concretament un augment de la freqüentació pastoral del medi muntanyenc, mentre que l’augment en els valors del pol·len de cereals indica un progrés agrícola. Al llarg de l’edat del bronze, aquesta accentuació de la pressió humana és acompanyada d’una fase de reducció dels boscos, els quals foren sotmesos a importants artigatges i relacionats amb l’avenç de les activitats agro-pastorals. L’activitat durant l’antiguitat clàssica resta poc clara, però sembla que es caracteritzaria per una reducció de les espècies forestals. Però, malauradament, no posa en evidència una extensió significativa dels pòl·lens indicadors d’activitat humana.

En la darrera fase, corresponent al món medieval, totes les dades procedents dels diversos estudis palinològics realitzats a la Cerdanya coincideixen a afirmar l’existència d’una important fase de desforestació com a conseqüència de l’avenç de la pressió agropastoral en aquest període. Hom assisteix a un augment de la pressió humana sobre la muntanya a partir dels segles IX-X, amb un espectacular retrocés del bosc en favor de les pastures. Podria relacionar-se aquest fet amb la idea de muntanya-refugi apuntada per diferents autors? És producte d’una superpoblació i, fruit d’això, d’una pressió demogràfica?

De tota manera, va ser durant els segles XIII-XIV que s’assolí l’apogeu de la influència de les societats agro-pastorals. És també en aquest moment que les dades pol·líniques assenyalen un net augment d’espècies conreades i d’indicadors d’activitat pastoral. Aquesta fase d’expansió va acompanyada d’una desforestació massiva de la pineda, la qual pot vincular-se al desenvolupament coetani de la ramaderia mentre que, en la vall, el bosc d’avet és eliminat progressivament sota els efectes conjunts de l’artigatge, lligat al conreu i la necessitat d’obtenir fusta per a la construcció (DG-AEA).

Economia urbana

Aquest tipus d’economia rural, presentada pel conjunt del territori cerdà, seria diferent en alguns nuclis, concretament als urbans i, de manera molt marcada, a Puigcerdà. Ací, ja des d’un bon inici, les condicions de fortificació i, per tant, de tancament de la població, dificultaren la seva comunicació amb el camp. D’altra banda, la nova població estava mancada de terres per a l’explotació agrícola, perquè aquestes havien estat ocupades, amb anterioritat, per pagesos d’arreu, sovint de dependència senyorial. Tanmateix, el seguit de privilegis rebuts progressivament (exempció dels mals usos i certs impostos, protecció reial, mercat setmanal, dues fires, escrivania) afavoriren, de manera clara, un concepte de vila molt més urbana que no pas rural. De fet, el seu desenvolupament social i econòmic es va comportar en aquest sentit, igual que l’evolució urbanística apuntada. Aquesta, si la comparem amb la resta de poblacions de la contrada, respon a uns patrons més planificats i, per tant, el resultat fou que, urbanísticament parlant, es conformà de manera més rectilínia i millor estructurada.

A nivell social i professional, hi hagué diferències substancials en la composició que es donava a Puigcerdà i la resta de poblacions rurals de l’entorn. A la primera, la varietat d’oficis fou molt més gran, amb més especialització, ja des del segle XIII, la qual aniria creixent. Segons Ch. Rendu, a partir d’aquest segle, Puigcerdà experimentaria una era de gran prosperitat fonamentada, la major part, en el comerç de cereals, bestiar i draperia. Els vilatans invertiren força capital en ramaderia, sector en expansió i que, alhora, destacà molt en el comerç draper. Les fonts notarials també expliquen el naixement d’una draperia local, essencialment urbana, on l’eixamplament del mercat, l’especialització dels negociants puigcerdanesos en el tèxtil i la presència de capitals n’afavoriren el desenvolupament. Els grans ramats ovins documentats en els escrits medievals i les anàlisis arqueozoològiques proven, indirectament, l’auge de la draperia local. També la seva posició natural d’intermediària convertia la vila de Puigcerdà en un lloc privilegiat d’intercanvis per on transitaven els bonics teixits del nord, del reialme de França, destinats a proveir la clientela rica de les valls meridionals dels Pirineus.

Tota aquesta dinàmica queda ben reflectida en un document del 1345, en el qual es relacionen 1 265 noms de puigcerdanesos. Se n’especifica l’ofici de 519, nombre prou significatiu (SBI-OMF ).

OFICIS	nombre
Apotecaris	2
Arquejadors	16
Arenterius	2
Barbers	1
Bracers	6
Basters	2
Boters	1
Carnissers	9
Cendrers	1
Correters	4
Drapers	5
Escrivans	3
Especiaires	1
Ferrers	16
Forners	2
Fusters	7
Hostalers	5
Mercaders	12
Mercers	7
Moliners	9
Paradadors	1
Pastors	5
Pellicers	53
Paraires	130
Pergaminers	1
Picapedrers	3
Sabaters	38
Saigs	3
Sastres	33
Taverners	9
Teixidors	116
Tenders	5
Tintorers	9
Traginers	1
Vanovers	1

Amb tot, els puigcerdanesos de la “vila nova” (eixamplament urbà), incloent-hi els qui treballaven en la indústria tèxtil, podien tenir bestiar petit (aviram, conills). En l’espai rural que s’estén per tot el voltant de Puigcerdà es criaven, també, ovelles que eren venudes en ramats al mercat de la vila; les vaques i les eugues, menys nombroses i més cares, es venien normalment d’una en una, mentre que les mules, més abundants, es venien amb més freqüència. Es troben algunes mencions d’aviram, però el porc no se cita gaire. Malgrat tot, no es pot precisar quins animals hi havia als horts, a excepció de les mules, que havien pogut restar com a penyorament després d’un préstec no pagat. Aquí, les restes òssies localitzades a les excavacions arqueològiques del sector presenten com a principal font alimentària i econòmica, en general, l’ovella. En grau de representació la segueixen, de lluny, els bovins, el porc i el cavall i, més residualment, altres animals com la cabra o l’aviram.

La moneda

Si bé fins ara no es coneixen monedes dels comtes de Cerdanya, hi ha documents que en testimonien l’existència, fet per altra banda lògic si hom té en compte que això fou una pràctica usual en d’altres comtats. Seguint J. Botet i Sisó, hom pot parlar d’una venda del 1038, el preu de la qual foren “solidos IX cerdanos in res valentem”. A més, n’hi ha documentada una altra del 1039. Tot i que és veritat que la paraula sous expressa una moneda imaginària i no efectiva, no és menys cert —segons ell— que el qualificatiu cerdanos hi és posat per tal de puntualitzar de quina classe de sous es tractava, en funció dels quals es determinava el preu, i atès que el document no es refereix al pes sinó al valor dels sous, aquests devien ser d’un valor diferent segons fos major o menor el valor intrínsec i legal dels diners que els componien. Per tant, s’arriba a la conclusió que els comtes bateren moneda pròpia.

Per a J. Botet, aquesta moneda degué de començar a encunyar-se en temps del comte Oliba (965-990), o del seu successor Guifré II (988-1035). El final de les encunyacions la marcaria l’usatge Cunctis pateat pel qual el comte Ramon Berenguer III declarà la introducció de la seva moneda al comtat de Cerdanya. De l’usatge es desprèn, a més, que en el comtat corria una altra moneda anterior a la introduïda.

La documentació dels segles IX i X mostra que alguns pagaments també es feien en diner a més del tradicional bescanvi. Les monedes de referència són, usualment, el sou i l’argenç mentre que en rares ocasions s’esmenta el diner i la pesada. La lliura d’or, fora de circulació, només apareix en algunes escriptures emprada com a pena comminatòria. Malgrat tot, el pagament en diner efectiu resta, pràcticament, reservat als alts estaments socials, tant civils com eclesiàstics.

Fins als primers anys del segle XI, les monedes més emprades continuen essent el sou, l’argenç, el diner i la pesada (quantitat d’or o de plata no anomenada que entrava en una pesada). Aleshores apareixen l’unça i el mancús, mentre que la lliura figura només com a pena pecuniària, a partir del primer terç del mateix segle. Poc després, la moneda d’or comença a desplaçar el diner, i es constata força vegades en els testaments i en les adquisicions més cares; a voltes també se cita la procedència de les monedes, com ara en la venda d’un alou, a Víllec, feta pel vescomte Dalmau i la seva muller Arsén a l’arxipreste Radulf: “propter precium solidos sexanta cerdanos in res valentem” (1039). Al final del segle XI s’equiparà molt l’ús del sou, l’argenç, l’unça i, una mica menys, el mancús, si bé els últims anys d’aquella centúria els dos darrers perderen força. De la lliura, no n’hi ha cap esment. No resulta rar trobar la moneda emprada com a referència per als pagaments en espècie.

A la primera meitat del segle XII, l’argenç i el sou són representats ben indistintament. Els sous són agramuntesos, els diners rossellonesos o melgoresos. El mancús, l’unça i el morabatí són citats molt menys freqüentment. A la fi del mateix segle, les transaccions es fan amb sous de Barcelona i, sobretot, d’Agramunt.

Finalment, tenim el testimoni numismàtic procedent de les excavacions arqueològiques, per als moments més avançats: un diner de plata de Ramon Berenguer III, encunyat a Vic, i localitzat a l’església de Talló; dos diners de bilió de Jaume I, un òbol de bilió de Jaume II, com també una moneda possiblement del comtat d’Urgell, procedents del call jueu de Puigcerdà. A aquests, hom ha d’afegir un diner melgorès trobat a Saltèguet fa uns anys.

Les comunicacions

Malgrat que la situació i l’orografia que l’envolta poden fer pensar que la Cerdanya havia estat una vall tancada, és força palès que mai no fou del tot cert. Ben al contrari, en determinats moments adquirí cert protagonisme pel que fa a comunicacions, sobretot en el seu eix E-W vers el Rosselló o l’Alt Urgell. L’anomenada strata ceretana, antiga i principal via de comunicació cerdana —associada al pas de Juli Cèsar, Sertori—, formava part de la xarxa viària establerta en època romana. Les troballes arqueològiques demostren una relació continuada amb Narbona i Empúries com a centres destacats del moment. En època medieval es troba citada com a strata o via Francisca inferior. En el tram que menava vers la Seu d’Urgell prenia el nom de strata baridana, en passar per la Batllia i el Baridà, i strata superior la que es dirigia cap al Capcir. Provinent de l’Empordà, via Besalú i Ripoll una altra via, cabdal per a les relacions de la contrada, enllaçava amb la strata ceretana. D’altres vies permetien la relació amb comarques veïnes, a través del coll de Pendís, amb el Berguedà; a través de la vall de Querol, amb l’Arieja i Tolosa; amb el Rasès, aprofitant la bifurcació que hi havia a Sant Pere dels Forcats; i amb Andorra, a través de la Llosa. Molts d’aquests camins públics prengueren el nom de camí ral o reial.

A més, hom documenta diferents carrerades o vies principalment dedicades a la transhumància, com eren les que coincidien amb la strata ceretana a banda i banda. Una de les més notables era la que per la vall de la Molina anava fins a Ripoll, on es bifurcava, amb un branc que anava per la Garrotxa fins a l’Empordà i l’altre que seguia per Osona cap al Vallès i el Penedès.

Aquesta important xarxa de comunicacions pren cada cop més importància en activar-se les relacions comercials a partir del segle XI. Per aquest motiu, segurament, s’incrementà l’ús i l’interès pel seu control, com ho testimonia la revolta del vescomte cerdà Bernat Sunifred II per fer-se amb el control del pas de Pimorent, per on hi havia un important mercadeig vers l’Arieja i Tolosa. Aquest vescomte, que controlava el vessant septentrional del coll, pertanyent al comtat de Tolosa, pretenia també fer-se amb el control del vessant sud, l’anomenada Vall de Querol, integrada en el comtat de Cerdanya, inclosa Iravals, lloc de cobrament de peatge. Tot aquest afer va provocar que el comte el convoqués a un tribunal de magnats, el 1047, i el condemnés. Si bé va renunciar a Iravals en un primer moment, tot seguit el tornà a reclamar. Com que no ho aconseguí, establí injustament un peatge al nord del coll en desafiament al comte. El problema continuaria anys després i el dret de lleuda restaria a mans comtals.

Altres peatges documentats en diferents èpoques —fossin de pas per colls o ponts—, de bestiar, persones o mercaderies, són el de pont de Bar, construït al segle XI; Sant Martí dels Castells (965), pont de Sant Martí i el coll del Jardó o de la Perxa, documentat des del segle IX.

Segons alguns autors, el camí o via cerdana era utilitzat com a branc del camí de Sant Jaume, via la Seu d’Urgell i la vall del Segre. Molts pelegrins, per la vall de Querol, la vall de Ribes o el coll de Pendís, anaven a raure a aquesta via i, a través d’ella, a les rutes principals de pelegrinatge.

Els ponts

A la Cerdanya resten pocs ponts d’època medieval, ja que les guerres i els aiguats s’han encarregat de malmetre’ls, tal i com va passar pel novembre del 1982 amb el pont de Bar, considerat antigament com el límit i el punt clau d’accés a la Cerdanya.

El notari Joan Onofre d’Ortadó feia esment al segle XVI de set ponts a la Cerdanya, sobre els rius Segre o Querol, amb aquests mots: “la Cerdanya té set ponts de pedra molt bells: so es, lo pont de Lívia, lo de Aravó, lo pont de Soler, lo pont d’En Noguera, lo pont de Ysovol, lo de Arsíguel y lo pont de Bar”.

A la dreta del riu Segre, a ponent d’Isòvol, hi ha les restes d’un pont, dit pont del Diable, que caldria identificar amb el pont d’Ysovol esmentat pel notari Joan Onofre d’Ortadó al segle XVI.

És possible que algun d’aquests ponts existís ja en època romana, com s’ha dit tradicionalment del pont de Sant Martí o pont d’Aravó, vora de Puigcerdà, sobre el Querol. El constructor medieval podia haver utilitzat els fonaments dels tres pilars d’una obra anterior que algú ha considerat que podia ser romana.